Miquel Vidal Bosch | 24 d’abril de 2023
Vidal Bosch, Miquel. “Síntesi de la qüestió nacional a les Illes Balears (s.XIX-Segona República)”, Arrels Democràtiques, 1 (abril de 2023) [en línia].
Durant el segle XIX i gran part del XX, l’única institució de referència que pervisqué a les Illes Balears fou la Diputació Provincial, creada arran de la Constitució de Cadis de 1812 amb la fi de tutelar i controlar els ajuntaments. Era, per tant, una institució representativa dels interessos de l’Estat més que d’administració autònoma de la província, a l’estil de la tradicional Reial Audiència castellana. El professor Román Piña la defineix a la perfecció: “un assaig de descentralització dins el context d’un estat centralitzat”.[1] La Diputació Provincial, com el seu nom indica, representava el provincialisme de l’arxipèlag, privat d’autonomia política real respecte Espanya. L’encarregat de presidir tal institució fou el “Jefe Superior Político” (denominació original del posterior “Governador Civil”), una figura política designada directament pel Govern estatal. La Diputació estigué conformada per representants de les diverses illes (cinc de Mallorca, un de Menorca i un d’Eivissa). En ella s’hi observaren intents descentralitzadors per part d’alguns dels seus membres, com en el cas de 1916, quan es proposà la creació d’una mancomunitat balear i la implantació d’un impost propi. Els sectors econòmics, però, aconseguiren fer fracassar l’iniciativa. Així, la Diputació romangué un arma de centralització de l’Estat en el conjunt de la seva trajectòria històrica, i imità el transcurs polític del conjunt d’Espanya, amb propostes més centralitzadores en els anys de la Dictadura de Primo de Rivera i el període de la Restauració borbònica, i al contrari en el cas de la Segona República.[2]
A la segona meitat del segle XIX, la gran majoria de la població de les Illes Balears mantenia una petjada catalana heretada de segles de cultura i tradició fomentades a través del registre oral. La societat agrària illenca mantenia, degut en part al seu caràcter rural i relativament poc urbanitzat, un fort sentiment identitari propi. La llengua emprada en les relacions socials era aleshores majoritàriament el català. L’educació castellanitzada programada des de l’Estat no arribava a la majoria social, molt condicionada pels baixos índexs d’escolarització. Amb el transcurs del període de la Restauració borbònica, aquest paradigma anà canviant. La difusió dels mitjans de comunicació en castellà, l’augment de l’escolarització (inclosos els estudis superiors) i l’aculturació al sistema cultural espanyol de les elits polítiques i econòmiques comportaren una forta castellanització del territori illenc. La política, la dinàmica econòmica i la cultura i l’oci s’enfocaren cada cop més a Madrid. Alhora que la producció cultural (literatura, teatre, música…) que triomfà aleshores a l’arxipèlag balear provenia de Madrid i altres zones castellanes, la política autòctona no féu esforços per establir diferències amb la dinàmica estatal, i l’economia es féu cada cop més dependent dels fluixos econòmics exteriors. La identitat insular influenciada per la petjada catalana, per tant, travessà un procés de pèrdua de pes social. Les elits, generalment més subjectes a aquests canvis culturals, econòmics i polítics, encapçalaren activament el procés de castellanització. En una societat transformadora, la consciència i la identitat pròpia, lligades tradicionalment al món agrari, entraren en decadència.
Aquells decennis foren també escenari de l’aparició del moviment cultural i lingüístic de la Renaixença. Els intel·lectuals renaixentistes de les Illes Balears (Tomàs Aguiló, Joaquim Maria Bover, Josep Maria Quadrado, Marià Aguiló, Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera, Antoni Maria Alcover…)[3] reivindicaren la producció cultural pròpia en llengua catalana, i posaren en valor la llengua com a element de consciència històrica i identitat pròpia, lliurant a l’idioma un caràcter més enllà de l’estrictament lingüístic. Tingueren importància no només a l’arxipèlag sinó també al conjunt dels territoris de parla catalana, però contribuïren molt poc a evitar que les elits polítiques i econòmiques, amb les quals compartien tertúlies i iniciatives cíviques, s’integressin en el sistema de valors culturals de l’Estat-nació d’Espanya. Per això podem entendre que la Renaixença lingüística i cultural no fou acompanyada per una Renaixença política basada en un fort autogovern i en la possibilitat d’una nació diferenciada. Més enllà de la cultura i la llengua, la major reivindicació identitària dels renaixentistes illencs fou la defensa del passat històric propi. És a dir, els plantejaments polítics “patriòtics” de bona part del segle XIX posaren l’ullada al passat, no al futur.[4]
La segona meitat del segle XIX fou també escenari d’un moviment històric pioner i referent en les reclames d’identitat i autogovern: el republicanisme federal. Ja abans de l’inici de l’època de la Restauració borbònica a Espanya, trobem la signatura del Pacte de Tortosa de 1869, en el qual forces republicanes federalistes de Catalunya, València, Balears i Aragó es reuniren a la localitat tarragonina de Tortosa per promulgar un manifest ideològic d’organització política, proclamant la constitució de diversos Estats en el futur projecte de la República Federal d’Espanya. Els signants del Pacte al·legaren “similituds geogràfiques i un passat històric comú”, denotant així la particularitat política dels territoris de parla catalana (almenys d’una part) ja al segle XIX. No obstant, aquell acord formà part d’un “Pacte Nacional”, junt a altres províncies espanyoles, que es presentà a Madrid amb la intenció de crear un Estat federal. No era, per tant, una expressió de caire nacionalista, ni molt menys independentista. En termes de nació, fins i tot podríem parlar del republicanisme federal com una forma d’articulació de la nació espanyola. Els republicans federals illencs es caracteritzaren, en definitiva, per un sobiranisme polític ample. Recolzaren, així, el projecte confederal del President de la Primera República, Francesc Pi i Margall, amb la pretensió d’aconseguir fortes prerrogatives estatals per a “l’estat regional” de les Illes Balears. El republicanisme federal fracassà a nivell espanyol, sense significar tal cosa la fi de les tesis autonomistes. Aparegué a finals del segle XIX una corrent de creixent força que ideava el regionalisme com a forma d’organització de les Illes davant l’Estat.[5]
La figura clau en el nou paradigma polític i intel·lectual fou l’escriptor i periodista mallorquí Miquel dels Sants Oliver (1864-1920), pioner del regionalisme i, per alguns autors, també referent del nacionalisme polític. El nacionalisme polític a les Illes nasqué en el moment en que les dues generacions que havien protagonitzat la Renaixença deixaren d’exercir el lideratge cultural públic, i era concebut aleshores com un mitjà per a la regeneració de la vida política, social i cultural de les Balears i del conjunt d’Espanya. Sants Oliver estableix les pautes inicials del nacionalisme illenc a les seves obres Cosecha periodística (1891) i La cuestión regional (1899), així com a diversos articles publicats al periòdic La Almudaina, el 1890. Ell, però, no emprà la terminologia nacionalista, sinó que ho descrigué com a “regionalisme” o “mallorquinisme”, seguint la línia “catalanista” del seu referent català, Valentí Almirall. Sants Oliver, doncs, defensà la identitat cultural i històrica pròpia i manifestà disconformitat amb l’Estat de la Restauració, que negava el respecte a les múltiples identitats existents a Espanya i la possibilitat de projectes polítics, econòmics o culturals propis d’aquestes. El “regionalisme” de Sants Oliver, per tant, s’entén com la seva defensa de les “regions” d’Espanya, que prenen personalitat pròpia. Els plantejaments identitaris de Sants Oliver foren una resposta a la crisi de l’Estat centralista i caciquil del seu temps. Per a ell, doncs, la descentralització de l’Estat esdevenia necessària per tal d’assegurar la seva regeneració. Minvar la dependència estatal dels agents polítics i econòmics de les diverses regions disminuiria, per tant, la dependència d’aquests cap al sistema caciquil i corrupte que emanava de l’Administració i la política estatal. Els processos polítics basats en la identitat pròpia, en suma, els hem d’entendre en aquell context com a moviments modernistes en busca de la transformació de l’Estat i la societat. La finalitat era convertir les Illes Balears en un país modern i europeu propi dels nous aires que bufaven en el nou segle. No debades proposà Sants Oliver, el 1890, la creació d’una indústria de viatgers (una economia turística), pensada per enfortir l’economia i alhora modernitzar els costums socials. Allò, amb el pas dels anys, es materialitzà en la construcció d’hotels, edificis, infraestructures de transport i institucions de promoció turística. Paradoxalment, la posada en pràctica de la proposta de Sants Oliver causaria, ja ben entrat el segle XX, un canvi d’identitats als territoris illencs, arran de l’arribada massiva de llengües i cultures foranes a les Illes. El 1898, es formà a Mallorca el primer grup de caràcter regionalista, el Centre Regionalista de Mallorca, impulsat pel republicà federal Lluís Martí. Ben aviat, però, quedaria dissolt dins la Unió Republicana, l’any 1900. No hem de confondre aquesta formació amb el Centre Regionalista de Mallorca (1917-1919), creat com a braç polític del setmanari La Veu de Mallorca, i que tingué també poca durada, degut a la fuga de membres cap al Partit Liberal que patí el 1919.
Si bé al principi aquell pensament regionalista/nacionalista i modernista es conjugà generalment amb pensadors conservadors i sectors socials burgesos, amb el pas del temps s’hi anà sumant una vessant progressista que connectà més amb les idees socialistes i el món obrer. La nova vessant fou encapçalada per l’intel·lectual i polític Gabriel Alomar (1873-1941), un dels referents més importants de l’esquerra mallorquina i una persona amb gran projecció a Catalunya, i també a Madrid. Són molt destacats els seus escrits, ja des de l’inici del segle XX, al setmanari La Veu de Mallorca. Alomar no promulgà conviccions independentistes, però sí podem parlar d’un clar nacionalisme en les seves idees. Fou pioner en la confluència entre els principis nacionalistes (realisme, positivisme, tradicionalisme) i els socialistes (evolució, idealisme, progrés), fins aleshores distanciats per la teoria marxista de la lluita de classes i l’internacionalisme obrer. Per a Alomar, la sobirania nacional havia de ser compatible amb els principis de solidaritat i igualtat, i la nació era un organisme conjugador dels seus diferents membres. Es distancià de Sants Oliver en el fet de considerar la “regió” tan sols com un estadi previ a la nació. Tot i rebutjar completament l’uniformisme de l’Estat espanyol, Alomar sí es mostrà partidari d’una nació centralista, en tant que considerà vital per a una nació l’existència d’un centre de vida que promogui la conservació nacional i la seva essència a la perifèria de la nació. Per això mateix es mostrà defensor de la nació del conjunt dels territoris de parla catalana, defensant la capitalitat de Barcelona respecte Mallorca i un projecte polític comú per a ambdós territoris. Tot plegat, les idees de Sants Oliver, Alomar i molts d’altres s’anaren consolidant a mesura que ho feia el catalanisme i a mesura que entraven en escena altres grans intel·lectuals identitaristes del moment (Joan Torrendell, Bartomeu Amengual, Rafel Ballester, Fèlix Escalas…). També contribuí notablement a la seva consolidació la crisi del sistema de la Restauració (amb el desastre de 1898, el caciquisme, la debilitat econòmica, la fragmentació política, l’impacte de la guerra mundial i de la pandèmia de 1917…).
És incomprensible pensar els processos viscuts en quant a la qüestió nacional a les Illes Balears als primers anys del segle XX sense mencionar la figura de mossèn Antoni Maria Alcover, un dels grans divulgadors de la llengua catalana i el mallorquinisme de vessant cultural. Influenciat pels escriptors de la Renaixença i els primers poetes de l’Escola Mallorquina (sobretot Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera), Alcover impulsà l’acostament d’un sector de l’Església mallorquina al mallorquinisme, publicà des de 1896 les Rondalles mallorquines (sota el pseudònim de Jordi des Racó), presidí el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i impulsà, des de 1900, l’elaboració del Diccionari de la llengua catalana (posteriorment convertit en Diccionari català-valencià-balear i publicat per Francesc de Borja Moll el 1962). Des de 1901, difongué al Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana idees favorables a la normalització lingüística i, durant un temps, a les polítiques de la catalana Lliga Regionalista.[6]
A partir de la dècada dels vint començaren a prendre més força les aspiracions autonomistes de les Illes Balears, sobretot quan s’albirà possible tal demanda amb l’arribada de la Segona República a principis dels anys trenta. A nivell insular, la qüestió de l’autogovern i la identitat també esdevingué molt complexa. Les diverses illes tenien un sentiment de balearitat gairebé inexistent, causat per la forta identitat pròpia de cada una d’elles des del passat històric anterior a la contemporaneïtat. Com a reacció contrària al centralisme mallorquí, hi hagué a les illes petites (Menorca, Eivissa i Formentera) diversos intents de descentralització de la Diputació Provincial de Balears, única institució d’autogovern a l’arxipèlag, així com intents de creació de diputacions insulars pròpies per disgregar el poder administratiu que l’Estat concedia a les Balears. Dins la voluntat sobiranista de les illes petites, destacà en els menorquins una notòria actitud favorable a la consecució d’una autonomia separada de Mallorca, mentre que en les reivindicacions eivissenques hi predominà la idea d’una autonomia balear descentralitzada. A Menorca hi hagué, a més, un destacat component de catalanisme, que encara existeix avui en dia. En els anys vint, durant un breu temps, els menorquins manejaren la seva consciència identitària pròpia a través de l’Associació Menorquina de Nostra Parla (1923-1924).
L’entitat cultural més destacada a les Illes Balears als anys vint i trenta fou, però, l’Associació per la Cultura de Mallorca, operativa entre 1923 i 1936. Ideada com una unió de tendències polítiques diverses entorn de la protecció de la cultura i la consciència identitària de l’illa, els signants de la proclama inicial foren tant personatges del món de la cultura (poetes i dramaturgs) com representants de dues formacions polítiques, el Centre Autonomista i Acció Republicana de Mallorca (i més endavant, Esquerra Republicana Balear).[7] El primer president fou Elvir Sans i Rosselló (1923-1924), funcionari d’Hisenda, prosista i historiador que també destacà per presidir la Societat Arqueològica Lul·liana i el Consell diocesà d’Acció Catòlica. L’Associació fou un baluard de les reivindicacions mallorquinistes i catalanistes dels anys vint i trenta. El seu òrgan de premsa fou La Nostra Terra, una revista mensual publicada en català a Mallorca entre 1928 i 1936, i defensora de la catalanitat de l’illa i la unió nacional dels Països Catalans, per sobre d’una rebutjada identitat nacional balear. L’Associació tingué delegacions a Felanitx (secretari de la qual fou Pere Oliver Domenge), Sóller, Inca, Capdepera, Pollença, Valldemossa, Andratx i la Soledat. La creixent repressió de la dictadura de Primo de Rivera censurà l’acció de l’Associació entre 1926 i 1930.
Entre 1925 i 1932 el president de l’entitat fou Emili Darder, polític progressista que aconseguí una fita històrica per a la política autòctona i identitària en ostentar la batllia de Palma entre 1933 i 1934, i també el 1936. El partit de Darder fou Esquerra Republicana Balear, nascut el 1934 com a resultat de la unió d’Acció Republicana de Mallorca i el Partit Republicà Radical Socialista. Altres de les seves principals personalitats polítiques foren Francesc de Sales Aguiló, Bernat Jofre o Pere Oliver Domenge. Tot i la pertinença d’ERB a la Izquierda Republicana de Manuel Azaña, els dirigents de la formació balear sempre feren valer la seva postura favorable a una autonomia clara del partit territorial respecte la direcció estatal, per tal de mantenir en la política la identitat pròpia de les Illes a nivell cultural, lingüístic i històric que defensaren. ERB propugnà una autonomia àmplia dins l’Estat republicà espanyol, un ventall extens de competències per als poders municipals, la cooficialitat de la llengua catalana a les Illes Balears, i la seva normalització a l’Administració i a l’educació.
També en temps de la Segona República, es produí una fita històrica en les reivindicacions d’autogovern a les Illes Balears al segle XX: el primer intent autonòmic de la història contemporània de l’arxipèlag, amb l’Avantprojecte d’Estatut de les Illes Balears de juny de 1931. Aquell fou un projecte al marge dels partits polítics. Elaborat per l’Associació per la Cultura de Mallorca, i amb el suport de les cambres de Comerç i Agrícola de Mallorca, el text reflecteix la mancança política: es tracta d’un document molt esquemàtic que ofereix disposicions de caràcter econòmic (concert econòmic, règim tributari, port franc, vida econòmica interior, obres públiques, turisme, indústria, transports…) i de caràcter social (sanitat, educació no universitària, beneficència…), però amb poc contingut polític, sobretot si es compara amb l’Estatut de Núria que es redactà a Catalunya l’any següent. L’avantprojecte illenc de 1931 fou impulsat només per mallorquins, sense comptar amb representants menorquins, fet que provocà el seu rebuig frontal al projecte i la seva renúncia a participar de la reunió de discussió de l’avantprojecte, organitzada per l’Assemblea d’Ajuntaments i Entitats convocada pel president de la Diputació Provincial, i celebrada al Teatre Principal de Palma entre el dia 20 i el dia 23 de juliol. El rebuig dels menorquins convertí el text en un “Projecte d’Estatut d’Autonomia de Mallorca i Eivissa”, i ens denota una innegable personalitat pròpia de Menorca respecte les altres illes.
El fet que aquest fos un avantprojecte redactat des de les Illes suposà un gran avanç i una important novetat en clau d’autogovern, i el diferenciava d’entrada amb els projectes polítics de caràcter regional (impulsats des del centre de l’Estat) que l’havien precedit. Publicat abans de la nova Constitució republicana de 1931, aquest avantprojecte nasqué en un context de creixent federalisme i estigué pensat per a un futur Estat federal que no s’arribà a produir. Així, el sistema d’autogovern respecte l’Estat fou molt diferent del que s’implementà en temps de la Transició: el text dibuixà un model d’organització regional confederal dins l’Estat federal, doncs el poder de la futura autonomia l’haurien de tenir les “diputacions insulars” (denominació dels tres consells insulars que es preveieren: Mallorca, Menorca i Eivissa), i les competències no reservades per a l’Estat haurien de ser traspassades directament a aquestes. En aquesta concepció descentralitzada i confederal no només de l’Estat sinó també de la futura autonomia, l’organisme de caràcter interinsular, el “Gran i General Consell”, restava com un òrgan de reunió de les tres diputacions per tal d’organitzar les relacions amb l’Estat i totes les qüestions d’interès comú a tot l’arxipèlag. El Gran i General Consell estaria constituït sota un règim de no paritat, amb majoria absoluta de representants mallorquins (27) en comparació amb els 9 menorquins i 9 eivissencs restants (que, no obstant, suposaren una sobrerepresentació de les illes petites, que comptarien amb un 40% dels seients totals). En matèria econòmica, l’avantprojecte de 1931 també preveia una forta autonomia, doncs proposà un concert econòmic balear a semblança del basc i el navarrès. Quant a la qüestió lingüística, es pretenia establir la cooficialitat de les dues llengües a les Illes Balears, i el coneixement del català (expressat tan sols al text com a “llengua materna”) es plantejà com a necessari per als funcionaris públics.
Finalment, el projecte fracassà per falta d’un suport popular i polític massiu, i perquè la Constitució republicana tan sols preveia la conversió en regió autònoma d’una província al complet, no una part de la província. La falta de suport de Menorca, per tant, acabà essent important per a la fallida de l’Estatut de 1931, que pel seu propi context històric es trobava amb dificultats per veure la llum. Les Illes no aconseguiren aleshores una veritable autonomia política respecte l’Estat.
En els darrers mesos de la República hi hagué intents d’apropament entre Catalunya i Mallorca. Els catalans del Comitè de Relacions amb Mallorca signaren, el maig de 1936, un manifest, el “Missatge als mallorquins”, amb la intenció d’intensificar les relacions culturals entre ambdós territoris. El mes següent, els mallorquins liderats per l’Associació per la Cultura de Mallorca signaren la “Resposta als catalans”, en la qual proclamaren la seva defensa de la recuperació de la llengua i la cultura catalanes a les Illes Balears (sense fer menció a la qüestió de la nació). De la mateixa forma que l’autonomia política, la cohesió entre els Països Catalans també acabà fracassant. El cop d’Estat de 1936 que inicià la guerra i la dictadura franquista significà la total submissió de la Diputació Provincial balear al règim de Madrid, i la desfeta[8] de qualsevol aspiració política, cultural o lingüística de preservar i impulsar la identitat autòctona, la llengua catalana i els vincles culturals i nacionals amb la resta de territoris catalans.[9]
[1] Román Piña. “La Diputació de les Balears: el somni dels nostres primers liberals”, Diversos autors. L’autogovern a Mallorca: de la Diputació Provincial al Consell de Mallorca. Palma: Consell de Mallorca, 2003, p.31.
[2] Jordi Pons. “La configuració de l’autogovern a les Illes Balears: de la Diputació Provincial als consells insulars”, Jaume Sobrequés, Jaume; Joseba Agirreazkuenaga; Mercè Morales; Mikel Urquijo; M.Cisneros, Actes del 53è Congrés de la Comissió Internacional per a l’Estudi de la Història de les Institucions Representatives i Parlamentàries. Barcelona: Publicacions del Parlament de Catalunya i Museu d’Història de Catalunya, 2005, pp.1160-1161.
[3] Per ampliar informació sobre el paper històric dels principals representants de la Renaixença a Balears, consultar: Josep Massot i Muntaner, Els mallorquins i la llengua autòctona. Barcelona: Curial, 1972.
[4] Damià Pons, El jonc i l’aritja. País, cultura, política. Palma: Lleonard Muntaner, Editor, 2006, pp.67-70.
[5] Isabel Peñarrubia, Mallorca davant el centralisme (1868-1910). Barcelona: Curial, 1980, pp.198-201.
Román Piña, La lluita per l’autonomia de les Balears: introducció històrica a l’Estatut de 1983. Palma: Obra Cultural Balear, 1985, pp.15-38.
[6] Bartomeu Carrió, El nacionalisme a les Balears (1898-1936). Palma: Edicions Documenta Balear, 1999, pp.24-26.
Bartomeu Carrió i Antoni Marimon, El nacionalisme a Mallorca: evolució històrica des dels orígens fins a l’actualitat. Palma: Perifèrics, 2003, pp.27-37.
Damià Pons, El jonc…, op.cit., pp.70-73.
[7] Els signants foren els següents: Jaume Sastre, Andreu Bordoy, Joan Capó, Guillem Colom i Ferrà, Miquel Duran i Saurina, Llorenç Garcias, Pere Oliver i Domenge i Josep Claverol.
[8] Per ampliar la informació sobre la repressió cultural, els exiliats del mallorquinisme i els intel·lectuals executats arran de la sublevació militar, consultar: Josep Massot i Muntaner, Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1978.
[9] Josep Massot i Muntaner, Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1978, pp.17-20.
Román Piña, La lluita…, op.cit., pp.15-38.
Bartomeu Carrió, El nacionalisme…, op.cit., pp.20-21.
Catalina Moner, Emili Darder Cànaves, 1895-1937: vida i martiri. Palma: Miquel Font, 2007, p.28.
Bartomeu Colom, Els estatuts d’autonomia de les Balears. Palma: Edicions Documenta Balear, 2009, pp.8-12.
Mateu Morro i Sebastià Serra, L’esquerra nacionalista a Mallorca (1900-1936). Palma: Institució Francesc de Borja Moll, 2021, pp.211-212.