Pep Vílchez Carreras | 1 de desembre de 2023
Vílchez Carreras, Pep. “Repercussions del Procés 1001 a Mallorca”, Arrels Democràtiques, 6 (desembre de 2023) [en línia].
El 24 de juny de 1972 s’havia de reunir al convent dels Oblats de Pozuelo de Alarcón els representants de diverses zones territorials de les Comissions Obreres. Un setge policial va arrestar bona part dels assistents. Cap representant de les Illes Balears va assistir a l’esdeveniment. Entre els dirigents de CCOO que no van ser capturats hi havia la delegació catalana. Per als detinguts es van sol·licitar penes que arribaven a vint anys de presó.
A Mallorca, els anys previs al 1972 l’activitat de les Comissions Obreres es reduïa a una militància obrera majoritàriament vinculada al Partit Comunista,PCE, que va desenvolupar una combativa i valenta activitat clandestina a favor dels interessos i drets dels treballadors i per les llibertats democràtiques, sense comptar amb contacte orgànic extern des de la península. Entre aquests militants obrers van destacar els germans Marcos i José Peralta, Enrique i Juan Acosta, Rafael Azorín, Antonio Luna, Eduardo Pérez, Manolo García o Claudio Bonilla.
Un cop empresonats Marcelino Camacho i els seus companys, la coordinació de CCOO es va traslladar a Catalunya sota la direcció de Cipriano García qui va tenir reiterat afany a connectar amb les Comissions Obreres de Mallorca, objectiu que es va fer efectiu el 1973.
Des de llavors es va garantir la presència de Mallorca als òrgans de coordinació de CCOO estatals participant, clandestinament, representants d’aquí amb la presència a diverses reunions d’Antonio Palomino i Pep Vílchez. L’inici d’aquest contacte està situat en uns moments de mobilitzacions destacades de la classe obrera, dels estudiants i dels sectors antifranquistes, tot això va suposar una empenta important en el desenvolupament del moviment obrer organitzat de l’illa.
A Mallorca, l’oposició al procés 1001 va obrir un camp de lluita important. En aquest context, l’aspecte organitzatiu de CCOO va ampliar l’espectre militant fins aleshores centrat en el sector de la construcció.
La creació de la Comissió Obrera Mixta va tenir certa transcendència. La Comissió va conjuntar diverses desenes de participants que es reunia en un dels locals de la parròquia de Santa Pagesa on participaven diversos sectors, gent independent, del PCE i algunes persones, vinculades al PCE(i), després PTE. Es van planificar diverses accions clandestines.
Simultàniament es va connectar amb les anomenades Comissions Obreres de Sector vinculades a l’Organització Comunista d’Espanya (Bandera Roja), tots ells es van proposar crear un front de lluita per la llibertat dels 10 de Carabanchel celebrant una assemblea a l’església de Sant Rafael de Palma preparatòria, per tal d’articular una acció pública exigint la llibertat dels detinguts a través d’una manifestació, a celebrar a Palma el 20 de novembre de 1973, data de l’inici del judici davant el Tribunal d’Ordre Públic (TOP).
Aquell mateix dia 20 ETA ho va fer coincidir amb l’atemptat mortal contra l’almirall Carrero Blanco, davant d’aquesta situació, la manifestació preparada es va desconvocar, però el treball clandestí no va parar.
El procés d’unitat de Comissions Obreres va augmentar amb les noves incorporacions polítiques i sindicals produint-se un salt qualitatiu en l’ordre orgànic: la constitució de la Coordinadora de Rams de CCOO que es reunia periòdicament a les dependències de l’edifici de l’Església que albergava Ràdio Popular la qual unificà les diverses tendències sindicals existents. L’11 de febrer del 1975, a propòsit de l’apel·lació al Suprem del cas 1001, es va convocar clandestinament una manifestació reivindicativa que es va dur a terme per alguns carrers de Palma.
Van ser aquestes Comissions Obreres les qui, el mes de maig, a les eleccions del Sindicat Vertical d’aquest mateix any, van copar llocs directius a les UTT (Unión de Técnicos y Trabajadores), especialment a l’Hostaleria, Construcció, Arts Gràfiques, i altres sectors i les que, malgrat els obstacles, van constituir la Confederació Sindical de CCOO, a l’Assemblea Congressual del 1977 que va elegir la seva nova direcció elegint-se Manuel Cámara Fernández com el primer Secretari General del nou sindicat.
