Quaranta anys. Casat. El seu ofici: feia soles de sabata. El seu partit: el Socialista. El seu càrrec: Batle. L’onze d’abril deel trenta-vuit, compareixia amb vint-i-vuit persones més del seu poble, davant un Tribunal Militar constituït a l’Escola d’Arts i Oficis de la Ciutat de Mallorca. De fet era un judici al poble i es dictaminaren vint-i-cinc penes de mort i quatre cadenes perpètues. Després els executats sols foren tres: els germans Nofre i Sebastià Sureda i el batle, Josep Pizà. És difícil esbrinar els criteris que seguiren per fer la triadella. La família Sureda era tinguda per extremadament roja. En Nofre, concretament, va ser el primer home del poble que es va negar a oir missa els diumenges, cosa que suposava un pecat impedonable a la Mallorca rural. Quant a Josep Pizà, era el batle i, a més, quan esclatà la rebel·lió militar, encara no s’havien apagat els ecos d’una antiga història. Quinze anys enrera, Josep Pizà va sortir, empunyant un ganivet, en defensa del seu germà, que era apallisat per membres d’una altra familia, i va clavar dues o tres ganivetades. Foren resquills a la pell, però la sang és espantosa. Així i tot, la causa fou sobreseguda i únicament va romandre uns dies a la presó. No se n’hauria parlat més, cas de no arribar un trenta-sis. La baralla de carrer va servir per pintar la imatge d’un batle, malcarat i baralladís. Ben al contrari del que era, Josep Pizà. La darrera nit de la seva vida, a Can Mir, va passar-la plorant. L’executaren a les sis del matí de dia vuit d’octubre del trenta-vuit, a l’hemicicle del cementiri de la Ciutat de Mallorca.
(¿ – Palma, 1938) del Partit Socialista, batle de la comissió gestora de Consell els darrers quatre mesos de la República. Executat després d’un Consell de Guerra a l’octubre de 1938. En esclatar el Moviment entregà la vara i els papers als caps de Falange. L’acusaren d’incitar els obrers a la vaga. Presidí la Societat obrera El Producto del Trabajo lligada a les Juventuts Socialistes i, des de l’Ajuntament, procurà que es donàs feina als obres aturats, pressionà els terratinents i mudà els noms del carrer amb connotació religiosa. Tancà el col·legi religiós per l’orde ministerial general. Els socialistes de Consell eren tinguts com els comunistes i ells anomenaven els negres de Consell al capellà i el vicari.
Autor: Rosalia Dalmau
