Joan García Oliver (Reus, Baix Camp, 1901 – Guadalajara Mèxic, 1980) fou un dirigent anarcosindicalista català. Comença a treballar en una fàbrica de paper als 8 anys. El 1919 es traslladà a Barcelona on treballà de cambrer i s’afilià primer a la Societat de Cambrers La Aliança, adherida a la UGT, però més tard participà en la constitució del Sindicat de la Indústria Hostalera, Restaurants, Cafès i Annexes que s’integrà a la CNT. Participà en la formació del grup d’acció Los Solidarios (1922), que va atemptar contra el cardenal Juan Soldevila y Romero a Saragossa i contra el secretari general dels Sindicats Lliures Joan Laguía Lliteras a Manresa el 1923.
El 1924 fou detingut a Manresa i empresonat a Burgos i el 1926 a Pamplona. Fou alliberat en proclamar-se la Segona República Espanyola i tornà a Barcelona. Hom afirma que fou qui ideà la bandera roja i negra de la CNT, que s’exhibí per primer cop el primer de maig de 1931. Va ser secretari de la FAI i assistí al tercer congrés confederal de la CNT a Madrid del 10 al 16 de juny de 1931.
El 1932 participà en la insurrecció anarquista de l’Alt Llobregat i tornà a ser empresonat. Impulsà la formació del Comitè Nacional Revolucionari (que tingué la seu a Badalona) i dirigí la insurrecció de gener de 1933, que el portà de nou a la presó. Fou alliberat després del triomf electoral de les esquerres del febrer de 1936. Participà en el IV Congrés de la CNT a Saragossa el maig de 1936, i preveient l’aixecament militar, formà part del grup que cercà el proveïment d’armes. El juliol de 1936 impulsà la formació del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya i organitzà una columna de milicians anarquistes que marxà al front d’Aragó. Com a representant de la CNT-FAI fou ministre de Justícia en el govern de Largo Caballero (4 de novembre 1936 – 19 de maig 1937).
Inicià l’organització de les Escoles Populars de Guerra i posà en funcionament uns camps de treballs per als detinguts polítics. Durant els fets de maig de 1937 exhortà als cenetistes de Barcelona que deixessin la lluita que havia esclatat en els carrers de Barcelona, cosa que més tard li fou fortament criticada. Exiliat l’any 1939 s’instal·là a Suècia, Veneçuela i Mèxic. Va escriure un llibre amb les seves memòries, El eco de los pasos.