Ramón Molina és un historiador i doctorat en Història Econòmica. La seva figura és destacada pel que fa a la història econòmica de les Illes Balears en les seves contribucions. Els seus centres d’estudis son l’evolució econòmica de les Illes Balears a l’època contemporània, la història del turisme i la història ferroviària, essent per aquest darrer membre del comitè científic dels congressos d’història ferroviària. Apart de la seva faceta com a historiador, ha participat als esdeveniments de la Transició a través del PORE i aporta un testimoni interessant des d’aquest sector.
L’entrevista té la durada de 1 hora i 33 minuts, i s’ha realitzat al despatx de Ramón Molina a la Facultat de Dret i Economia.
Entrevistador: Josep Martínez Rigo
Dades
- Nom complet: Ramón Molina de Dios
- Any i lloc de naixement: Palma, 6 de març de 1955
- Estat civil: Casat
- Estudis: Llicenciatura d’Història i doctorat en història econòmica
- Militància i filiació sindical: PORE i CCOO
- Aficions: Caminar, llegir i arqueologia industrial
- Feines fetes: Fer feina de bugader, vendre enquestes, feina a un museu i professor universitari.
Infància i adolescència
Com era l’entorn a on vostè va créixer?
Els meus pares eren immigrants. Venien d’un poble de Jaén, en concret Úbeda. Vivíem a una casa que avui anomenaríem un piso patera, ja que hi vivíem els meus avis, la meva família i més gent. Això era l’any 1956-57 més o manco. A mesura que la gent es va anar morint vàrem anar ocupant la resta de la casa fins que va ser nostra del tot. Aquesta casa era al Carrer Sant Andreu de Palma, al que era abans el Barri Chino. Quan tenia 15 anys ens mudarem a una casa prop de la plaça de Pere Garau i hi vaig viure fins que em vaig emancipar.
I, a propòsit d’això, com era el Barrio Chino a aquesta època?
Era un Barrio Chino relativament amigable perquè encara no hi havia droga. Aleshores la gent es coneixia, coneixíem les putes i tot era molt familiar en general. Però era un barri brut i recordo quan venien els marins nords americans que feien que allò fos Can Bum (gateres, baralles…). Encara així era una època en què els nins podien sortir al carrer a jugar. Tot això es va acabar just quan nosaltres marxarem del barri que fou quan apareix prostitució més jove, la droga i això va destruir completament el teixit del barri.
Tenia la seva família qualque filiació política passada?
El meu pare havia estat de nin, no sé si simpatitzant o afiliat, de la CNT. Quan vengueren aquí, no tenia una filiació política definida, però era un home d’esquerres i fins i tot molt d’esquerres amb alguns sentits. Em va influir molt en el sentit de conformar una visió global de la vida. La meva mare no, era tradicional i malgrat no ser molt religiosa sí que era molt poruga i em deia de no anar a segons quins llocs o fer segons que. La meva germana era una al·lota normal i no tenia filiació política, però definitivament era una dona progressista i poca cosa més.
Com era l’escola?
Jo vaig anar a l’escola graduada. L’edifici era preciós. Es veu que jo era un al·lot relativament espavilat i vaig fer primària només durant 2 anys, perquè als 7 ja m’enviaren a l’institut per a fer el que es deia “preparatoria de ingreso”, fent després “ingreso” i després vaig entrar a fer al batxiller.
A què jugava?
Bolles, baldufes i a barallar-nos. El que es feia al pati, bàsicament.
I com va ser la seva adolescència?
Va ser un poc tensa. Entre els 10-15 anys ho passava malament perquè no estava conforme ni amb el món que m’envoltava. Era una espècie de rebel·lia indefinida. Vaig a començar a fer feina prest i als estius ajudava a un matrimoni que tenien un tenderete pels turistes amb joies i perles. Després vaig començar a fer feina més regularment a un taller que feien televisors per comanda, això voltant al 68-70. Jo feia les tasques més simples i després anava a les cases a instal·lar-les. Després vaig fer nocturn i cinquè i sisè ho vaig fer nocturn.
A quin institut va anar?
Va ser el Ramon Llull. Era l’únic que hi havia en aquells moments.
Com li neix la consciència política?
Buff, això és mal de dir. El meu pare feia comentaris i sentia emissores estrangeres en la seva programació en castellà. Feia qualque comentari i per la seva actitud. Recordo una vegada que passejàvem i em va dir amb to de menyspreu : “Estos son burgueses”. I clar, aquesta consciència quasi la tenia per defecte, però el que és una consciència programàtica i estructurada no la vaig tenir fins molt més tard. No fou fins a la universitat que es dona això.
Sobre el PORE
Com coneix l’existència del PORE?
A la Universitat al primer curs, al 1973-74. Hi havia els comitès d’estudiants a on es reunien la gent antifranquista en general. Hi havia les tendències polítiques. Un dia vaig parlar amb una al·lota dels comitès d’estudiants ens va fer un discurs sobre la importància dels comitès i el perill de caure en els pactes amb la burgesia. Això em va impressionar perquè trobava que era impensable que partits d’esquerra poguessin pactar amb burgesos, per molt progressistes que fossin. A partir d’aquesta constatació de la contradicció que suposava aquest pacte em vaig posar en contacte amb el trotskisme i a partir d’aquí em va passar documentació, “folletos”, revistes… I em vaig anar incorporant a poc a poc.
I aquesta persona era na Marisa Gallardo?
No, na Marisa al costat del seu home Pep Dolç foren els fundadors del PORE a Mallorca i, des de la segona república, del trotskisme oficial. Després ells varen reclutar a dues persones que foren na Maria Dolores Montero i na Joana Sanç. Amb aquestes vaig començar la militància. Especialment amb na Montero.
Quin era el seu nom de guerre?
Luis Blasco (riu). Sempre cercàvem noms normals. No cercàvem noms com Gorki o Zelensky ni coses d’aquestes.
Com s’estructurava internament el PORE?
Era un partit que es definia com a marxista d’inspiració bolxevic. Era un partit molt centralitzat i s’estructurava en forma de comitès locals i de cèl·lules. Hi havia el comitè de Mallorca i després hi havia cèl·lules per zones o activitats com universitat o Astilleros. Orgànicament, el comitè de Mallorca pertanyia al comitè de Catalunya. En funció de les responsabilitats puntuals de cadascú de nosaltres, hi havia la possibilitat que forméssim part del comitè central o del buró polític.
Quines eren les seves tasques dins el partit?
En el meu moment, la meva tasca principal era d’agitador entre els estudiants. Després vaig deixar d’estudiar i em vaig dedicar a l’agitació als espais obrers.
I com era agitar entre els estudiants?
Doncs era una època en què la gent estava molt interessada. No com ara que els joves estan totalment desinteressats i hi ha una deixadesa quasi absoluta amb tots els sentits. La facultat de Filosofia i Lletres era la més activa, com ho és avui dia relativament. La gent estava esperant que passes qualque cosa. Hi havia una pugna entre diferents tendències i es manifestaven en assemblees. Hi havia tres grups principals, els del PCE, els de Plataformes Anticapitalistes que estaven lligats a l’OIC i nosaltres . Sé que n’Isidre Fortesa estava a Dret i allà hi tenien certa influencia, però nosaltres no hi teníem gent a la facultat de Dret.
Teníem un petit grup de simpatitzants i en qualque moment aconseguíem arreplegar qualque militant nou. A les assemblees es feien propostes, a vegades es votaven i altres no. La nostra proposta era muntar un sindicat d’estudiants, mentre que els de plataformes eren contraris als sindicats i els del PCE duien la seva política de reconciliació nacional. Hi havia una relativa cordialitat, però hi havia moments de tensió, especialment després de la mort de Franco. Les posicions quedaren delimitades.
I en aquests moments conegueres a Bernat Riutort?
El vaig conèixer, però no record que féssim qualque activitat junts.
Envers l’agitació obrera, que fèieu?
El nostre punt incidència i agitació era, sobretot, Fàbrica de Astilleros. També intentarem muntar qualque cèl·lula a Gesa i a Can Buades del qual no ha quedat ni rastre en el carrer Eusebi Estada, i a la construcció. Teníem una posició ambivalent amb la qüestió sindical. Per una part els consideràvem d’una importància vital, però per altra erem crítics amb la divisió sindical i reclamàvem una central sindical única que unís a tots els treballadors. Els del PCE a CC. OO cada dos per tres ens treien, ens criticaven o ens expulsaven o ens calumniaven. La política a vegades és molt bruta.
I qui eren els que feien aquestes accions per part del PCE?
En Manolo Cámara. Era el jefe. De fet, a Astilleros en Cámara va entrar a fer feina d’una forma que sempre he trobat molt sospitosa. Jo trobo que el PCE el va enviar a Astilleros per a veure si podia menjar la influència al PORE. Ell era un molt bon agitador i malgrat que hi havia una cèl·lula del PCE des de feia anys. El líder fins al moment era en Rafael Pérez i posteriorment em va dir que “vosotros [Los del PORE] teníais razón”. En Cámara va entrar a fer feina i es va fer acomiadar després de fer campanyes d’agitació molt agressives. Després nosaltres vàrem haver de fer una vaga per exigir la seva readmissió (riu). Coses que passen.
Tot això passava en un moment de gran ebullició després de la mort de Franco. Hi havia vagues per tot arreu. A Astilleros teníem un dirigent molt bo que era en Manolo Matas i un grup de joves que quasi tots vivien a la Calatrava. En aquella època, la Calatrava era un barri pobre i abandonat. Per tant, es feia una doble tasca a la fàbrica i al barri. Allà teníem un grupet de joves molt potents i espavilats.
Com eren els companys (Estatus social, feina, estudis…)?
La majoria eren obrers. Tot plegat érem pocs i sempre fórem un partit petit. Entrava i sortia molta gent davant aquell model militant tan exigent, de l’activisme… Feia que molta gent es retirés. Era una militància 100% i a més ens pensàvem que la revolució era imminent després de la mort de Franco. Pensàvem que arrasaríem amb els estalinistes del PCE, als quals qualificàvem de traïdors. Tant era aquest pensament que convocàvem vagues a dies fixes i al final no n’hi havia. A partir d’aquí varen sorgir discrepàncies relatives a aquest activisme tan fort sense una reflexió teòrica i política profunda. I això que el PORE, teòricament, era un dels partits amb una de les teories polítiques més potents del moment. La nostra política no era llegir i recitar el pensament Mao Tse-Tung, sinó llegir el que teníem disponible de Marx, Trotski i Lenin. Hi havia un cert intent de formació marxista.
Suposo, que sent el PORE de la LIRCI (lliga int per la reconstrucció de la cuarta internacional) Llegíeu a nen Moreno?
Buff, això és complicadíssim. La IV internacional, fundada l’any 1938 per Trotski, va suportar la IIGM amb moltes dificultats i amb unes condicions molt dures. Varen matar molts de militants trotskistes tant feixistes com estalinistes. Després d’això hi va haver una gran crisi dins la IV, amb un sector que proposava que el món ja s’havia dividit definitivament en dues tendències: La socialista real i el capitalisme. Per tant, era inevitable una guerra mundial entre aquestes dues forces i els trotskistes havien de formar part del sector més progressista, en aquest cas el socialisme real. Això fou craso error perquè l’estalinisme era cabalment contrarevolucionari i en moltes coses era pitjor que el capitalisme.
Amb això es va donar una primera escissió amb dues agrupacions: El secretariat de la IV Internacional que després serà el secretariat unificat, i el comitè internacional de la IV Internacional. Aquesta ruptura durarà del 51 fins al 63-65 quan la secció americana abandonà el CI-QI i es reunificà amb el secretariat unificat. El comitè internacional es va anar dividint encara més. Entre aquests hi havia els morenistes que oscil·laven entre les dues posicions i al final es varen reunificar temporalment amb els francesos de la CI per a després tornar-se a escindir.
El trotskisme des dels anys 60 fou una història d’escissions contínues. A més seria necessari fer un mural per a veure les ramificacions de totes les escissions que es varen donar. A Espanya hi havia la LCR, la LC, el PORE, el PST que eren els morenistes amb els quals arribàrem a qualque acord per a les eleccions de 1982, que jo ja no estava, el POSI i la Liga Obrera Comunista que seguien al Workers’ Revolutionary Party de Gerry Healy al CI-QI. Els de la tendència Militant, que representaven un grup dissident… També hi havia els espartacistes de la Spartacist Tendency americana.
El PORE estava amb la Línia de la LIRCI i en un deliri de reconstruir directament la IV Internacional. Era un acte purament voluntarista i és el moment en què se’n va anar dissolguent. Posteriorment, va anar adoptant una línia proestaliniana fins al punt que a Barcelona varen entrar a Esquerra Unida i Alternativa. Es varen canviar el nom a L’Aurora-Organització Marxista i és difícil distingir cap rastre de trotskisme amb aquesta línia.
Amb el temps, vaig deixar el PORE amb una fracció anomenada Fracción Obrera Revolucionaria. Aquesta va durar molt poquet, traient dues revistes i hi va haver un acostament al PST i després res. Els principals líders es varen dispersar. Jo vaig entrar amb un grup interessant que es deia Workers Socialist League, sorgida d’una ruptura amb el partit de Healy i liderat per Alan Thornett,. El gran historiador E.P Thompson fou simpatitzant d’aquest grup. Però no arribarem a muntar un partit en aquest sentit. Vaig participar en varies Socialist Summer Schools intentant reconstruir, una altra vegada la IV Internacional.
Vaig fer feina a l’estranger i al meu retorn tot això estava pràcticament desarticulat. S’havia consolidat la transició, el PCE havia entrat en desfeta i el PSOE va fer la gran pujada. Doncs vaig cercar coses pel meu compte i vaig connectar amb gent que estava en l’entorn de Grandizo Munis del Fomento Obrero Revolucionario. Amb aquesta gent vaig simpatitzar bastant i vaig col·laborar amb les edicions completes de les obres de Munis gràcies a un editor d’Extremadura que li va fer gràcia que en Munis fos també extremeny. Jo col·laborava amb el comitè d’edició, tot i que la meva contribució fou bastant marginal i trobo que ha estat lo més interessant que he fet en els darrers anys.
Recorda La voz obrera? Va participar en la redacció i publicació de la mateixa?
Sí, el diari que redactàvem aquí. Ho fèiem un ciclostilat amb condicions molt precàries i era una revista d’acció i intervenció directa amb els problemes d’aquí. I per a problemes més generals ho fèiem a través de La Aurora que era la publicació del partit. La Voz obrera no estava gens malament, tenia circulació, a Astilleros ho discutien i la gent ho comprava.
Qui era Victoria Curiel?
Jo crec que era na Maria Dolores Montero. Ella era la líder durant molt de temps de l’organització. Ella tenia els contactes directes amb el comitè de Catalunya i era una persona molt seriosa, formada, però després de l’escissió de la FOR va anar abandonant la militància política. Jo era més l’home d’acció, però ella era el cap pensant.
A una publicació de La Voz Obrera es parla sobre el tema Sahrauí. El PORE es va mobilitzar en qualque moment en aquesta qüestió?
Això sempre ha estat un dels temes que més ens han criticat. Nosaltres anàvem a contracorrent en molt d’aquests sentits. I amb el Sàhara el que passava també és que molts dels nostres camarades francesos eren marroquins i pensaven que la independència del Sàhara era un reforçament dels interessos de l’URSS per via d’Algèria. Sosteníem que els saharauis era un grup nòmada que vivia a la regió del Magreb. El nostre objectiu era la unificació dels pobles del Magreb en una única república socialista. Creiem que els sahrauís no són més que hostatges d’Algèria i no molta gent analitza el problema en totes les seves implicacions. La resta dels grups estaven a favor del Sàhara fins i tot col·laborantmolt activament com per exemple el PCE (i)-Línia Proletària.
Aquesta gent va muntar el GAB.
Era una cosa totalment absurda. Consideraven les Illes Balears com una regió euroafricana. Era una gent tremenda.
Recorda qualque mobilització important en el període militant? La Griferia Buades o les mobilitzacions d’Astilleros o la del 6 d’abril del 76?
Buades era molt complicat perquè fins i tot hi havia qualque falangista. Recordo que estàvem repartint octavetes a l’entrada de la fàbrica i que va sortir un home dient-te “Viva Franco y Arriba España, esto que es”. Va haver-hi contacte físic, i haguérem de partir perquè no sabíem si hi havia més gent com ell. La manera de treballar era aconseguir informació a través d’un contacte que hi fes feina i a partir d’aquí redactàvem alguna cosa que interessés a la gent. Així, moltes vegades feia l’efecte que hi havia gent a dedins, però moltes vegades no era el cas. Simplement, només teníem un informador que ens deia que la gent es queixava dels torns, de les condicions laborals o els renous. Així, fèiem una octaveta i l’objectiu era captar l’atenció de la gent i que hi veies com ens interessàvem en els seus problemes. Si veiem que hi havia qualque persona que llegia i li agradava el que posava ens apropàvem i miràvem de trobar un encontre. En cas de procedir, li explicàvem una mica el caràcter de lluita del partit i el nostre programa de lluita.
Astilleros era la “joya de la corona”. La gent d’esquerres cada vegada que sentia el nom d’Astilleros sabia que érem nosaltres. Fins i tot a unes eleccions sindicals en Matas es va presentar com a candidat “por unas cortes obreras” i va sortir elegit. Vist en perspectiva no trobo que la gent el votés per fer unes corts obreres, sinó perquè era un lluitador reconegut i confiable. La nostra influència no era gens ni mica menyspreable i fins i tot quadres del PCE reconeixien la nostra feina i valor militant. Com el cas d’en Rafael Pérez, molta gent d’esquerres en veure com es va donar el procés de transició ens varen acabar donant la raó.
En aquests moments, feia poc, s’havia donat la tancada de Sant Miquel…
La recordo. Va ser molt mediàtica i nosaltres participarem donant suport des de fora amb octavetes. Hi havia un home alt i calb que es rumorejava que era un confident de la policia i era delegat sindical del vertical. Nosaltres vàrem dubtar en si participar o no davant aquest fet i teníem por que això derivés en una provocació policial. En aquest sentit la nostra participació fou absolutament marginal.
I a Sa Dragonera?
Participarem de les manifestacions i fou la primera vegada que firmarem tots els grups.
Com va ser el procés de construcció de les joventuts del partit?
Si. Es va fer a partir d’un petit grupet de gent d’Astilleros i es deien Juventudes Revolucionarias de España que aglutinava als joves. Era per sobretot impulsar el que deia en Liebnekcht de “el jovent és la flama de la revolució proletària” el qual va ser el lema de la revista dels joves del partit. De totes maneres eren un partit bis. Vàrem guanyar a gent d’altres partits, com un dirigent del PT, en José María Carrillo, un obrer de la construcció que després va formar Gente de pueblo que cantaven sevillanes. També del PCE com n’Antonio Ricca, de la LCR i fins i tot una argentina trotskista que no era morenista del Partido Socialista de Izquierda Nacional.
Al moment de màxima afiliació formal erem unes 30 persones, però , com a mínim degueren passat més de 60-70 persones dins les estructures del partit a Mallorca.
Va conèixer mai al “camarada Aníbal Ramos”?
Sí, el vaig conèixer. El coneixia de les reunions i dels congressos, als quals anàvem de forma regular. Va venir expressament a Mallorca per a resoldre unes diferències que hi havia aquí. Era un home molt format que venia del FOC i va ser el fundador de l’OT i després del PORE. Inicialment estava molt influït pel lambertisme, però va trencar després que l’OCI francesa acusés a un dels nostres líders hongaresos, en Michel Varga, de ser un agent soviètic i de la CIA. Histèries ocasionals per evitar debatre les diferències polítiques. Jo sempre he defensat que una acusació sense proves és una calúmnia, la faci qui la faci.
N’Aníbal, per raons que desconec va iniciar una deriva quasi filoestaliniana i després va participar del Foro de Porto Alegre de l’antiglobalització, cosa que jo mai vaig entendre. Va derivar a posicions estranyes. Jo vaig anar per una banda diametralment oposada a la de n’Aníbal. Personalment, malgrat tot, era una persona de tracte agradable i que impressionava per la seva cultura política, molt per damunt del que hi havia en aquell moment.
Després vaig veure que el seu fill, n’Andreu Van den Eynde, va ser l’advocat dels presos independentistes de l’1 d’octubre.
I altres?
Sí. Vaig conèixer a nen Miguel Salas que encara avui escriu a Sin Permiso. Andreu Sol també el vaig conèixer, tot i que era el seu nom de guerra i no se quin era el seu nom de veres. També hi havia n’Alfons Bech que fou líder sindical de CCOO a la fàbrica de la SEAT. Un tal Víctor no sé que , de la Chrysler de Madrid.
Va influir en algun aspecte la seva militància amb la seva carrera acadèmica?
Si ho considerem amb termes purament acadèmics, fatal, perquè vaig abandonar els estudis acadèmics durant 10 anys. Al 76 jo feia segon de carrera i em vaig dedicar plenament a la tasca política. Vaig marxar a Barcelona i Aràbia Saudita. Quan vaig tornar no la vaig seguir fins que la meva dona, que en aquells moments era la meva al·lota, em va dir d’acabar-la. Vaig acabar la carrera amb els horaris d’horabaixa. En l’àmbit acadèmic fou negatiu des del punt de vista de l’expedient, però molt positiu des del punt de vista de l’experiència, especialment útil per a Història. Vaig tenir sort que coincidí amb en Carles Manera que començava com a professor, fou a més el meu durant dos anys, i d’allà va sortir un grup d’historiadors econòmics molt interessant. Va ser el nucli que va canviar la visió tradicional sobre la història econòmica de Mallorca, defensant el caràcter modern des de la perspectiva del desenvolupament capitalista de l’illa i que no érem un país de pagesos que es varen fer rics quan va venir el turisme.
Com eren les relacions amb la LCR?
Amb la LCR era amb els qui ens dúiem millor. Érem com a cosins i fins i tot arribarem a firmar una octaveta conjunta perquè va haver-hi una visita d’en Blas Piñar a Mallorca, crec que fou l’any 1977. Animàven als obrers a sortir i a resistir. En Llorenç Buades va ser una persona que recordo molt. Era una bellíssima persona i després se’n va anar a la CGT. Quan va morir vaig escriure un obituari per Facebook perquè ho veiessin la seva família i amics.
La LCR no va surar massa aquí. Tenia un parell de militants molt actius i molt bons, però no varen tenir una organització consolidada.
I amb altres organitzacions com el PCE, el MCI, OIC…?
Els que més es movien eren la OIC. Aquesta tenia molta gent i tenien el seu pseudosindicat que eren Comissions Obreres Anticapitalistes. Es definien com a antiestalinians, però no ho eren tant. Amb aquests sí que teníem més relació. Jo tenia amistat personal amb en Mateu Morro, ja que ell i jo començarem al mateix temps i anàvem als mateixos seminaris que organitzava el PORE. El que passa és que ell va evolucionar cap a l’OIC i jo ho vaig fer cap el PORE. Record que en Mateu un pic em va dir “Voltros entrareu per la porta petita al nou POUM” i bueno, no va ser així (riu). Fins i tot record, no sé si va ser al primer o segon congrés del PSM a Inca, quan entraren gent de la OIC al PSM, com en López Crespi i en Mateu (no sé si ell ja hi era). Recordo que d’Inca estava en Guillem Coll un dirigent sindical del calçat. Després estava en Josep Capó, que fou dirigent de la PIMEM i va estar a la presó quan ens varen enxampar a nosaltres. Bé, tornant això del congrés, el PSM ens va convidar. Vàrem fer un petit discurs i en López Crespi volia que el PSM s’adherís als quatre primers congressos de la Internacional Comunista. Imagina’t la ingenuïtat de tots en aquell moment.
Fins i tot el PSM ens deixava el seu local i un ciclostil, però això era més per amistat personal que no pas per convergència o afinitat política. En Rafel Oliver també ens facilitava moltes coses.
El que quedava de l’OIC es va acabant fusionant amb el MCI, en aquest procés guanyaren al PORE a na Josefina Valentí, que fou la darrera militant que va mantenir el partit a Mallorca fins els anys vuitanta.
El MCI era una altra cosa. Ells sortiren del Grup de Formació Marxista-Leninista amb gent del col·legi d’arquitectes. Era una cosa rara. No ens agradaven perquè eren estalinistes. Vàrem captar a un al·lot que estava discutint amb el MC i amb nosaltres, es deia Xavier Serrano. Aquest el guanyarem nosaltres. En aquell moment crec que el dirigent era en Jesús Vivas. Si, en canvi, ens duien mot bé amb n’Isidre Forteza “El valencià”. n’Isidre era todo bondad i no tenia cap mena d’ambició política. Sembla curiós que molta gent d’aquest perfil s’hagin mort. Hi ha una anècdota que a una assemblea de Dret n’Isidre va treure un còctel Mólotov i el va estampar a la taula i digué “Això és el que hem de fer”.
Curiosament, ens dúiem millor amb el PSOE que amb tota la caterva d’estalinians. Record que l’any 1977 vàrem detenir un grup de militants del PORE a Catalunya. Un a Girona que estava fent la mili i que l’acusaren, al costat de dos companys de Barcelona, d’haver robat armes per donar-les a ETA. Era una cosa absolutament falsa i es va considerar una provocació policial i ho era per intentar una prohibició expressa del PORE, que encara no estava legalitzat i fou el darrer a ser-ho. Vàrem fer una campanya per a exigir la llibertat d’aquests tres detinguts. Convocarem una taula de partits i va venir el PSOE, i no el PCE, firmant una declaració conjunta exigint la llibertat dels companys i considerant l’acció una provocació policial.
El PCE eren els principals adversaris. El problema principal de l’esquerra en aquest país és no haver entès que és l’estalinisme. No és simplement reformisme com acusaven els maoistes o l’OIC. No, no, no, eren contrarevolucionaris. Nosaltres consideràvem que la la revolució espanyola començaria just on va la van deixar els fets de maig de 1937. Fou l’única vegada que els obrers varen vèncer als estalinistes amb les armes però foren derrotats per les direccions dels obrers, especialment la CNT. Aquest fou el moment culminant i que tornaria a aquest punt. Craso error. L’estalinisme és antisocialista i contrarrevolucionari. Alguns eren més i altres manco conscients. Els maoistes ens enfotiem un poc perquè eren caricatures. Tots els maoistes acabaren entrant al redil: La ORT al PSOE, el MC dissolt. Del PTE a les Balears en tenim l’exemple amb el personatge de Jaume Peralta que va anar al PSOE i després va fer de trànsfuga pel PP. Una típica maniobra estaliniana, és que són així.
De tots els corrents històrics, malgrat tot, la que més ha aguantat ha estat el trotskisme. S’haurà equivocat molt, però fonamentalment ha estat un corrent honest i són els únics que encara tenen coses interessants a dir respecte a la realitat.
Els de Militant foren un grup estrany. Durant molt de temps vegetaren dins el Labour Party, un partit que permet fins a cert punt les tendències però també és un partit que fou capaç d’expulsar a Jeremy Corbyn que va reconstruir el Partit Laborista després de Gordon Brown. Estaven morts i ara tornaran a estar morts amb en Keir Starmer.
Parlant d’això, us varen detenir per un tema de propaganda…
Sí. A mi, a na Maria Dolores Montero i en Xavi Serrano. Es va fer la campanya :“Per Nadal, tots a casa” i es varen recaptar diners per a la fiança, però al final gran part ho varen pagar els nostres pares. Quin disgust, pobres! Fins i tot, fa uns anys, es va fer un documental.
L’enllaç de dit documental es troba aquí: (https://www.diariodemallorca.es/sociedad/2012/06/07/silenci-paraules-historia ultimos-presos-3975397.html)
Com es posicionava el PORE respecte a la qüestió nacional? Quina posició tenia Balears?
El PORE defensava l’autodeterminació de les nacions fins a la separació. Balears les integràvem dins la realitat dels Països Catalans i durant un temps advocarem primer per la independència abans que l’autodeterminació. Bàsicament era la idea leninista clàssica. Sempre fórem contraris al particularisme balear.
I sobre això, es va intentar dur al PORE a la resta d’illes?
Vàrem tenir presència a Menorca. Tinguérem una petita cèl·lula a El Caserio. No recordo els noms dels companys, només del de guerra i se que sortia a La Voz Obrera.
En quin moment deixa la militància activa?
La militància activa la vaig deixar quan ja no hi havia organització amb la que col·laborar. El PORE ja no era el PORE, el PST es va dissoldre… Vaig fer feina amb el grup d’en Munis, però en el moment en què ell va morir es va anar dissolent i dispersant, ja que la majoria de gent no tenia contacte directe amb el moviment obrer Aquests grups vivien d’un debat constant a El Medio revolucionario al qual hi havia els bordiguistes, els consellistes… Tota aquesta gent encara existeix i això no m’interessava tant, més que les anàlisis d’en Munis. Per això vaig col·laborar amb ells. Encara tinc contacte amb aquestes persones i de tant en tant fèiem coses. Jalones de derrota, promeses de victoria trobo que és el millor llibre militant que s’ha fet sobre la guerra civil. Això ho vaig comentar amb en Paul Preston durant la meva estança a la London School of Economics i ell estava d’acord.
El que va escriure Munis després de la guerra civil, val la pena com a recuperar-lo com a pensador marxista. Especialment, aquesta tradició que critica l’URSS com un capitalisme d’Estat.
Com a historiador i acadèmic
Quins records té de la carrera?
La primera part (1974-1976) va ser assemblea constant, ja que era la preparació de la revolució. Record que penjarem una pancarta a la Universitat denunciant com el PCE ens va expulsar d’una manifestació unitària per la massacre de Vitòria per dur una pancarta a part. No sé com vaig aprovar les assignatures. Deu anys més tard va ser fàcil i ho vaig gaudir un bon munt. Record com un pic vàrem entrar a Can Ribas (el que avui dia és Flassaders), quan feia dècades que estava abandonada i recuperàrem un munt de documentació.
Gràcies a aquestes investigacions, vaig passar tot d’una a professor associat de la UIB i feia una classe per assignatura fins que en Manera em va cridar per a ser cap de gabinet del conseller.
Com va ser veure la turistificació des de l’acadèmia als 90 i els 2000?
Quan nosaltres vàrem començar a investigar, no era gens ni mica com és ara. La cosa començava a agafar volada i ja hi havia hotelers que volien posar límits. El nostre objectiu era demostrar que Mallorca havia estat una societat moderna en el sentit capitalista abans de l’arribada del turisme. Llevat qualque persona que diu que no és així, alguns polítics han anat acceptant aquesta idea. Però en l’àmbit públic encara queda. El turisme començava a ser una molèstia, però no com ara que té els dies comptats. Una part fonamental del turisme no voldrà tornar perquè és insuportable.
Com va ser l’estança a la LSE?
En Preston és una persona ocupada, però em va donar via lliure per investigar documents relacionats amb les primeres línies fèrries a Mallorca i d’història econòmica espanyola. És trist que sigui més fàcil trobar-ho allà que a un arxiu de Madrid. He estat membre del comitè científic de tots els congressos d’història ferroviària des de fa bastants anys a Espanya. Vaig aprofitar per anar a Manchester per veure els documents sobre els primers enviaments de material ferroviari a Mallorca. Em va ser útil i tinc molt de material per a poder fer una cosa en el futur.
I com veu la situació socioeconòmica de les Illes Balears?
Ho he insinuat abans, però s’apropa a una situació de col·lapse que no té altra sortida que una política conscient de decreixement. Cal limitar l’entrada de cotxes, gravar els habitatges buits… Tot un seguit de reformes radicals democràtiques, res revolucionari, que ataquin aquesta especulació que es dona sobre el sol i la natura a aquestes illes contra la idea terrorífica de n’Ayuso de “llibertat”.
Tant dreta com esquerra tenen una mentalitat estúpida, però especialment l’esquerra. La dreta està fent el que li toca que és forrar-se ells i els seus amics i recolzar-se en els elements més reaccionaris i retrògrads de la població. Això de l’esquerra és per a tallar se el coll. Hi ha una indigència intel·lectual i política terrible per una manca de cultura històrica viscuda o apresa. No tenen consciència històrica del que ha passat, i això es pot traslladar perfectament a la classe dirigent europea. Aquesta estupidesa generalitzada es veu amb el tema de com als mitjans recentment se centren només en Ucraïna, perquè toca les butxaques europees, de com maten centenars quan a Gaza i Cisjordània hi ha aquestes matances cada dia multiplicades per deu. La cosa d’Europa és una cosa demencial. L’enfonsament moral i ideològic dels dirigents europeus, especialment per part de l’esquerra, és molt perillós, ja que obren les vies a l’extrema dreta amb quatre idees clares i contundents i es duen la gent del carrer.
Això em preocupa i no sé si viuré una Tercera Guerra Mundial, però hi ha una cosa i és que hem arrossegat unes crisis combinades del capitalism, -un sistema putrefacte i decadent que només especula sobre una riquesa acumulada fa molts d’anys- i la mateixa decadència de l’estalinisme i el col·lapse de l’URSS intentant fer-se un lloc a la globalització. Els europeus varen ser tan poc clarividents que no ho acceptaren, els russos s’han aïllat i han tornat a un vell paneslavisme que és el que sempre havia donat resultats. A més la Xina, que el que està fent és tornar a la seva posició –que ja tenia abans de 1800- de primera potència econòmica mundial després d’aquest breu lapse de 200 anys.
A Mallorca em preocupa molt la incultura i la manca de perspectiva històrica, aquest adamisme tan patent. Això ho vaig veure quan vaig entrar amb en Carles Manera amb el pitjor de la crisi econòmica del 2008 quan no hi havia ni un real. Vàrem haver de gestionar una crisi que després l’esquerra no va ser o no va voler ser conscient de l’experiència apresa i tenim el que tenim, i només cal sentir als que seran els previsibles candidats de l’esquerra a les següents eleccions i com la dreta segurament tornarà a guanyar.
