Miquel Rosselló del Rosal és un polític nascut al Pont d’Inca el 1950. De tradició comunista, va militar a diversos organitzacions polítiques marxistes-leninistes (Comitès de Vaga Estudiantils, i Estudiants Marxistes-Leninistes), per a després entrar al PSUC a Barcelona, i a la delegació balear del PCE un cop va tornar a Mallorca. Amb el temps va introduir-se a Esquerra Unida, per a posteriorment formar Iniciativa Verds. Actualment milita a MÉS per Mallorca, i és el membre del Consell de Fundacions Darder-Mascaró. Entre els seus càrrecs destaquen el de diputat del Parlament de les Illes Balears, Conseller de Cooperació Local del Consell de Mallorca, Conseller de Treball del govern autonòmic i regidor de l’Ajuntament de Marratxí.
Aquesta entrevista va ser realitzada a les oficines de Fundacions Darder Mascaró, a dia 30 d’octubre de 2020. Amb una duració total de 2 hores i 54 minuts, es van fer dues còpies d’àudio, una de telèfon mòbil i una d’ordinador portàtil. El resultat és una transcripció de 22 pàgines.
Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.
FITXA PERSONAL
- Nom i cognoms: Miquel Rosselló del Rosal.
- Nascut a: Marratxí, al Pont d’Inca.
- Data de naixement: 5 de desembre de 1950.
- Estat civil: Casat.
- Fills: Cap.
- Estudis i formació: Ciències Econòmiques (a Barcelona, sense acabar).
- Creences religioses: Ateu.
- Militància política, sindical o altres: Va començar militant a grups d’extrema esquerra a Barcelona, després al Partit Comunista, Esquerra Unida, Iniciativa Verds, i ara MÉS per Mallorca. És membre de l’Obra Cultural Balear i de CCOO.
- Treballs realitzats: Va estar a una cooperativa d’habitatges. Políticament, va fer feina pel Partit Comunista durant la clandestinitat, va ser el director de l’Escola de Formació de Comissions Obreres, va ser Cap de Gabinet de la Conselleria d’Afers Socials, després va ser Conseller de Treball, diputat i portaveu parlamentari d’Esquerra Unida-Els Verds, va ser també Conseller de Cooperació Local al Consell de Mallorca, del qual fou Vicepresident, i també regidor de l’Ajuntament de Marratxí.
- Destins: Marratxí, Palma, Barcelona, Jaén i Madrid.
- Treball o situació actual: Jubilat però fent feina voluntària a les Fundacions Darder-Mascaró.
- Aficions: Viatjar, llegir (sobretot novel·la negra i històrica) i la gastronomia.
- Nom del pare, lloc de naixement i professió: Pau Rosselló, Pont d’Inca, era administratiu (a una agència de viatges, sent representant de vins, fent d’auxiliar administratiu…).
- Nom de la mare, lloc de naixement i professió: Margalida del Rosal, Granada, mestressa de casa (tot i que abans de casar-se era funcionària d’hisenda a Madrid, i més tard s’hi va reincorporar).
DADES SOBRE LA FAMÍLIA D’ORIGEN
SOBRE ELS PADRINS:
- A què es dedicaven els vostres padrins?
El meu padrí patern era un industrial que tenia una fàbrica de sabó i lleixiu, i tenia, a més, un carruatge amb el qual duia algunes nines a escola cap a Palma cada dia. També va ser regidor de l’Ajuntament de Marratxí, i durant un temps va ser el batlle, pel partit d’Antoni Maura.
Per part de mare, el padrí era militar i de família noble. Va ser marquès (Marquès de Sales). Al cop d’estat del 1936, es va quedar amb la República, i no va col·laborar amb en Franco. Va renunciar al marquesat, i va dirigir una columna militar (La Columna del Rosal), que operava a la zona centre i era anarquista. Va arribar a ser general i governador militar de Tarragona durant la República, però amb el franquisme es va exiliar a Nicaragua i va morir allà.
- Quina era la seva ideologia?
El meu padrí patern estava al partit d’Antoni Maura i era, per tant, nítidament conservador. El padrí matern era l’únic de la seva família que no era de dretes. Dedueixo que tenia simpaties per l’anarquisme pel que he dit abans.
SOBRE ELS PARES:
- Quina era la seva ideologia? Estaven afiliats o militaven a qualque partit o sindicat?
Els meus pares eren majoritàriament d’ideologia conservadora. El meu pare era, durant la República, de Renovació Espanyola, el partit d’en Calvo Sotelo, molt de dretes i molt espanyolista. Ambdós van acceptar el franquisme, i serien part del que diem “franquisme sociològic”. Quan a mi em va detenir la policia als anys setanta per activitat comunista, es van endur un fort disgust. Passaven molta pena. El franquisme havia provocat molta por. Mon pare va morir quan jo estava a la presó a Jaén. He de dir que tot i ser conservadora, ma mare era de costums progressistes. Per exemple, es rebel·lava contra la submissió de la dona, i al final va acabar votant al Partit Comunista perquè jo hi participava.
DADES SOBRE LA INFÀNCIA I JOVENTUT
SOCIETAT:
- Com era la relació entre mestre i alumnes als anys seixanta?
Vaig estudiar l’escola al Pont d’Inca, i els mestres eren molt bones persones i molt normals, però estàvem a una aula tots els al·lots petits, mesclades totes les edats. Després vaig estudiar batxillerat a Sant Francesc, a Palma. Era una educació molt conservadora i autoritària.
Quan vaig acabar sisè, devers el 1966, vaig entrar al seminari diocesà per a fer-me capellà, tot i que només vaig durar allà un any i mig, i vaig notar que era una església conservadora i autoritària total, i alhora era profundament respectuosa amb la llengua catalana. Allà hi parlava català tothom. De fet, vaig aprendre a parlar català allà, perquè ma mare era castellanoparlant (era andalusa) i mon pare tenia el pensament de que havíem de parlar en castellà perquè si venia la família de la península no ens entendrien. Quan jo hi era encara hi havia, inclòs, alguna classe que es feia en llatí!
- Quin paper ha jugat l’Església en el desenvolupament del mallorquinisme polític?
Aquí no es pot parlar de l’Església en aquells anys, s’ha de parlar de dues Esglésies: per una banda, era molt retrògrada i basada en la disciplina, el reglament i els seminaris: només es podia sortir una vegada en l’any de vacances, havies de sortir en sotana i quan arribaves al poble havies d’avisar al rector del poble de que estaves allà. No podies anar a parlar amb un amic o amb dos a les seves respectives habitacions (era una norma de prevenció de l’homosexualitat). No hi havia lectures. Un llibre de un teòric liberal estava mal vist. Però, d’altra banda, la defensa de la llengua la tenien clara. Supòs que això té un component estratègic per part de l’Església, perquè si havien de convèncer al poble, ho havien de fer parlant un idioma que els resultés més natural com el català.
Hi havia un capellà que podríem anomenar “progressista”, en Guillem Miralles, que feia de vicari a l’Encarnació. Li vaig demanar que em fes de director espiritual. La relació que vaig mantenir amb ell em va obrir els ulls en moltes coses. Vaig parlar molt amb ell de moltes coses. Era molt liberal en temes com la sexualitat.
En aquest context, vaig coincidir amb uns quants amics, que eren seminaristes catalans, que em van contar les seves històries. Deien que estaven inscrits a distintes parròquies de barriades obreres, estaven implicats en la lluita antifranquista… Al final el meu pare em va treure del seminari. No li agradava la idea.
- Com era la vida social i cultural en aquells anys?
La vida la feia al Pont d’Inca pràcticament. Allà sortia amb amics habitualment. Després de sortir del seminari, vam organitzar les festes del poble, que va ser molt curiós perquè vam coincidir amb un altre capellà progressista, Guillem Ramis. No vaig conèixer la vida a Palma fins més tard, perquè no anava a parar allà mai.
El curs 1967-1968, estudiant el Preu pel meu compte, vaig conèixer a n’Aina Muntaner, que era la companya sentimental d’en Toni Serra, i m’impartia classes de llatí i grec. Amb ella vaig descobrir que hi havia hagut una II República, una reforma agrària, un polític que nomia Largo Caballero, n’Antonio Machado, en Miguel Hernández… Ella m’indicava a quines llibreries podia anar per a aconseguir tals llibres. Em recomanà la Llibreria Logos. Vaig descobrir en aquells moments que hi havia una vida fora del món catòlic al que havia estat immers. El setembre d’aquell mateix any vaig anar a estudiar a Barcelona.
POLÍTICA:
- Com vos vàreu interessar per la política? Quina era la vostra ideologia entre finals dels seixanta i principis dels setanta?
Va ser a Barcelona. Em vaig matricular a la Facultat d’Econòmiques. Vaig arribar allà l’octubre de 1968, molt poc temps després del Maig del 68. Allò era increïble. Antes de trobar la meva classe ja veia Grisos per allà. Els tres primers mesos de curs van ser un boom del moviment estudiantil, perquè van coincidir amb una fase en que un ministre d’educació va liberalitzar una mica el tema i va canviar les autoritats acadèmiques (en comptes de ser franquistes com a tal eren de l’Opus Dei, no es que fossin d’esquerres tampoc). Fèiem moltes assemblees a la universitat, però jo no estava a cap grup polític. Vam estar a moltes manifestacions. En record una molt important davant la facultat. Estàvem a dins i ens van venir a buscar la policia per a reprimir-nos i dissoldre l’assemblea que estàvem fent, però nosaltres vam sortir per les finestres i el bacó del bar. Allà, a la Diagonal, hi havia esperant la policia amb els cavalls, els quals eren tomats constantment pels manifestants, tiràvem bolles de vidre a l’asfalt i patinaven.
El gener de 1969, a l’edifici central de la universitat, un grup molt radical va començar a cridar contra el degà i el rector a una assemblea. Hi havia dues línees: la gent més radical (deien que la Universitat només servia per a integrar-se dins el sistema burgès i capitalista) i la més possibilista. Jo era dels segons, i no vaig participar d’aquell episodi. Allò va acabar amb l’entrada al rectorat d’un grup dels radicals i van tirar un bust d’en Franco per la finestra. Això va ser una coartada del règim per a declarar un estat d’excepció, tot i que el rerefons no era aquest. Simplement els va servir d’excusa. El Capità General de Catalunya va organitzar un acte de desgreuge i contra el comunisme.
En aquells moments també hi havia protestes obreres, amb Comissions Obreres pel mig, que demanaven increments salarials molt forts. La forma d’aturar això va ser decretar un estat d’excepció de tres mesos, i ja no vaig poder acabar el curs, perquè la universitat va quedar tancada. A molts estudiants els van enviar a fer el servei militar a Ceuta o Melilla per llevar-se’ls de sobre.
L’octubre de 1969 vaig tornar a Barcelona. En aquell moment, un company em va proposar ficar-me dins els Comitès de Vaga Estudiantils, una mena de partit de caire comunista molt extremista, que consideraven al PSUC com uns revisionistes.
El maig de 1970, em van detenir a un pis de L’Hospitalet, on fèiem reunions de partit. Un dia la policia ens va descobrir i va veure tota la propaganda que preparàvem. Ens va trair el pare d’una companya, que ens va denunciar a la policia. Em van ficar a la presó. Poc temps després de sortir, el 1971, vaig ingressar al PSUC, però prèviament vaig estar breument a una organització que es deia Estudiants Marxistes-Leninistes. Vaig acabar estant al PSUC perquè estava millor organitzat per a lluitar contra el franquisme. Era un partit més seriós i important.
- Com vàreu entrar en contacte amb les reivindicacions del mallorquinisme polític? A través de lectures, escrits de partits, companys, activitats culturals…?
Dins els grups més esquerrans dels comunistes hi havia bastant de menyspreu cap a la qüestió nacional. Fins i tot es feien els cartells en castellà. Consideraven que el català era l’idioma de la burgesia catalana, i el castellà, l’idioma de les barriades proletàries. El PSUC era diferent. Tenia una militància obrera, majoritàriament castellanoparlant, que sempre va defensar el català. A en Cipriano Garcia el van detenir pintant “llibertat per en Jordi Pujol”, perquè, tot i que sabia que era burgès, sabia que era antifranquista.
Jo estava conscienciat de la lluita antifranquista i de la necessitat de canviar el sistema, però quan em vaig conscienciar més de la qüestió nacional i em vaig polititzar més va ser dins el PSUC. Fins llavors ni hi havia pensat.
La Nova Cançó també em va influir molt a Catalunya. Record anar a un concert d’en Raimon al Palau de la Música, que va ser espectacular. Record que quan va acabar, la gent va aplaudir i van apagar els llums, i el focus de llum va enfocar un escut amb les quatre barres que hi havia sobre l’escenari. La lluita antifranquista i la lluita catalanista eren el mateix. Ja existia l’Assemblea de Catalunya. A Catalunya es vivia un ambient majoritari en aquest tema, i era molt integrador.
El 1972 el Tribunal d’Ordre Públic em van condemnar a dos anys i mig de presó. En aquell any ja vaig venir a Mallorca i em vaig quedar aquí, mentre esperava la condemna definitiva del Tribunal Suprem. És en aquells moments quan tinc més contacte amb la política i la qüestió nacional a Mallorca. L’estiu del 1972, em vaig incorporar al Partit Comunista a Mallorca, que tenia un nivell d’organització i recursos molt més baix que el PSUC. Ni tan sols hi havia estudiants organitzats en torn al partit. Na Francisca Bosch em va encarregar la tasca de crear una organització d’estudiants del partit. Després vaig estar a la presó, a Jaén i a Madrid, fins el desembre de 1973, pocs dies abans de que retiressin les reduccions de penes fruit de l’atemptat contra en Carrero Blanco.
- Com us va influir aquí na Francisca Bosch en la qüestió nacional? Com va ser aquella defensa de Balears com a una nació?
Això últim va ser un poc després, el 1974. Abans d’això, na Francisca, sense ser “nacionalista” , sempre defensava les característiques pròpies d’aquí. Sempre et parlava de n’Aurora Picornell, de les Germanies… Reivindicava la història de Mallorca i la utilització del català. Ja es defensava un estatut d’autonomia des del 1972, amb la Mesa Democràtica. El problema és que el partit en aquells moments estava molt majoritàriament compost per peninsulars. La majoria de treballadors eren castellanoparlants, tot i que la direcció era majoritàriament catalanoparlant. En aquesta abundància de castellanoparlants hi contribueix la gran emigració cap a Mallorca fruit del boom turístic dels anys seixanta. Era un xoc important de cultures.
- Com era la relació del partit d’aquí amb la direcció central del Partit Comunista?
La relació era normal. El partit estava perfectament estructurat. Per exemple, durant la clandestinitat ens comunicàvem a través de bosses amb fals fons, on hi amagàvem el que fos (diners, papers, propaganda…). Per comunicar-nos amb la direcció, que estava a Paris, un company anava a Barcelona amb la bossa i la canviava per una altra amb el company que venia de Paris.
A partir del 1974 es produeix un aprofundiment aquí del tema nacional, amb en Pep Valero, en Sebastià Serra, en Pep Vílchez… Hi havia un congrés del PCE a l’estranger, al qual va assistir na Francisca Bosch i més gent. Allà s’havia de discutir el tema nacional, i la tesi oficial del PCE era que a Espanya hi havia Galícia, Euskadi i Catalunya com a nacions amb dret a autodeterminació, i la resta era simplement “Espanya”. Nosaltres vam defensar la tesi de que no es podia plantejar que érem iguals que La Rioja o Extremadura, per exemple. Això també ho defensaren els valencians i els navarresos. Vam tenir el suport del PSUC (sobretot d’en López Raimundo i en Gutiérrez Díaz). Finalment es va aprovar que a part de les tres nacions històriques hi havia “situacions especials” que definien territoris en transició que podien avançar cap a constituir-se com a noves nacions o no. Les Illes Balears, a més del País Valencià, Navarra i Canàries. No era una mala tesi en aquell moment. Significava que no érem una nació constituïda perquè no hi havia una suficient consciència nacional, però que sí estava en evolució. En definitiva les nacions no són estàtiques, ho poden començar o deixar de ser. És la ciutadania qui considera si una nació existeix com a tal o no.
El secretari d’organització del partit, n’Ignacio Gallego, va tenir un infart i es va haver de retirar temporalment uns mesos, i les relacions amb la direcció central del partit van canviar, i es va establir que les comunicacions les tinguéssim amb Barcelona. A partir d’aquí, vam tenir relacions molt estretes amb els líders del PSUC que ja he anomenat, a més d’en Solé Tura. Això ens influeix molt en el tema nacional. És arrel d’això quan comencem a defensar aquest tema i comencem a dir que no hi ha cap contradicció en defensar alhora la lluita obrera i la qüestió nacional. Propugnàvem que no podíem conquerir abans la democràcia que l’autonomia, que s’havia de fer tot junt. Després d’un procés de debat al Partit a través de l’òrgan Nostra Paraula en Pep Valero elabora un document on definim Mallorca i les Illes Balears com una nació, que es aprovat pel Comitè d’Illes.
La direcció estatal ens va fer anar a una reunió a Paris al desembre de 1975, recent mort en Franco. Tot el comitè de les Illes hi vam anar. I hi vam anar amb les condicions típiques de la clandestinitat que encara havíem de patir (per exemple, alguns amb passaports falsos). Ens varen desautoritzar aquest document i ens convenceren que primer havíem d’aconseguir la democràcia per a poder fer els avanços que volíem en la qüestió nacional. Això va donar arguments a l’escissió de la gent que se’n va anar al PSI (que tampoc defensava la independència política. Això no ho defensava ningú encara, tots érem federalistes). El partit va perdre una gran ocasió de ser una força més consolidada.
L’organització balear del PCE es va constituir, ja el 1978, com a PCIB (Partit Comunista de les Illes Balears). Vam seguir defensant l’autonomia i l’autonomisme com a pilar absolutament fonamental junt a l’arribada de la democràcia, fins que la tinguérem el 1983.
- Creieu que si el PCE hagués reivindicat més la qüestió nacional, hagués pogut créixer més i, tal vegada, hagués pogut superar el PSM?
O tal vegada hagués ocupat l’espai del PSM, i potser haguéssim anat junts directament des del principi. Hi havia més elements, de totes maneres. El Partit Comunista entra en crisi no només per la qüestió nacional. Hem de tenir en compte la crisi del comunisme a nivell internacional. Però, faig autocrítica i reconec que ens vam equivocar, i que hauríem d’haver fet el mateix que el PSUC. De fet, a la Conferència de Formentera, l’octubre de 1976, hi ha una corrent, de la que participa en Victorí Planells, que defensava la tesi de convertir-nos en “Partit Comunista de les Illes Balears”, amb un estatus similar al PSUC. Aquesta tesi va sortir derrotada a la conferència, tot i que sí va guanyar la tesi que va liderar en Pep Vílchez de que el català havia de ser l’idioma oficial del Partit Comunista. Un èxit aquesta última tenint en compte, a més, que es va presentar no per part de la direcció del partit, sinó des de baix.
- Creieu que la direcció central del PCE no podia o no volia entendre les reivindicacions del mallorquinisme polític que es feien aquí?
Això és molt subjectiu, però certament he de dir que hi ha una part d’ells que no ho entenien. Es notava molt la diferència quan parlaves amb en López Raimundo o en Guti de quan ho feies amb companys com Ignacio Gallego o d’altres. Hi havia un sector de gent que tenia por al nacionalisme, que era analitzat com a la reivindicació del segle XIX de les burgesies nacionals que lluitaven per a tenir un estat, mentre des del comunisme es defensava l’internacionalisme. Per contra, el PSUC es definia com un partit nacional i de classe. No hi havia gent dins el partit que es considerés nacionalista, tot i que sí n’hi havia que defensava els trets nacionals, com la llengua, la cultura i l’autogovern. Era una qüestió del que simbolitzava la paraula “nacionalista”. I, per suposat, independentistes no n’hi havia cap. Tothom era federalista en aquell moment.
Hi va haver una polèmica important en torn als Països Catalans: nosaltres els consideràvem com una comunitat cultural, mentre d’altres els consideraven una nació política.
- Quins són per a vostè els líders històrics del mallorquinisme polític anteriors a la democràcia? Quina influència han tingut sobre vostè?
Per a mi els dos referents més potents del mallorquinisme polític són en Gabriel Alomar i n’Emili Darder. Són els dos referents més potents anteriors al franquisme. També és molt important la figura d’en Miquel dels Sants Oliver, tot i que aquest era més aviat liberal i regionalista, el que no vol dir que no pogués defensar tesis mallorquinistes, però no concorda exactament amb les meves posicions esquerranes. En Gabriel Alomar entenia la qüestió nacional com una reivindicació d’emancipació social. En Darder, sense ser tan teòric, és qui ho posa en pràctica. Va fer país des de l’Ajuntament de Palma, millorant, per exemple, les condicions educatives i lingüístiques de la ciutat. Alexandre Jaume també estava més proper al mallorquinisme que a l’espanyolisme. Tots aquests eren pancatalanistes en aquell moment.
D’altra banda, qui també ha fet una enorme feina pel mallorquinisme polític és l’Obra Cultural Balear. Sense el que va significar l’Obra als anys seixanta, no haguéssim tingut l’ampli consens per a l’autonomia que tinguérem al 1977 i 1978. Figures com en Climent Garau o en Llompart són absolutament claus. Ells dos eren sobretot activistes polítics, i defensaven el mallorquinisme a les totes, i en alguns casos el catalanisme. Sempre van estar a favor d’una major unitat democràtica aquí, mai van posar pegues a que el Partit Comunista participés de qualsevol organisme unitari. Sempre estigueren a favor de qualsevol cosa que fes falta per a lluitar contra la dictadura.
En Josep Melià és un referent del mallorquinisme, però no de l’antifranquisme. Ell va ser procurador a les corts franquistes fins al final, i mai va voler col·laborar en res amb el Partit Comunista. Amb Els mallorquins, va influir a moltíssima gent. Defensava la idea de que Mallorca era un subjecte diferenciat. A ell el situaria més dins la influència cultural que dins la influència política. El que es pot aprendre del seu llibre és que Mallorca és un subjecte polític i cultural diferenciat del marc general d’Espanya. No és el mateix Mallorca que Guadalajara. Això es situa en l’època de Nosaltres els valencians d’en Fuster. Als territoris catalanoparlants es reivindicava una unitat política, cultural i social diferenciada a la de la resta, el que no vol dir que exigissin una independència, sinó una diferenciació. Això no és Castella. És una idea que ja ve de molt lluny, inclòs dels temps d’en Sants Oliver.
En Gori Mir és un altre referent. El seu llibre, El mallorquinisme polític, va haver de publicar-se a l’exili i amb el pseudònim de d’Anselm Llull. Aquest llibre em va ensenyar que hi havia gent que ja defensava aquest tema abans de la guerra. Abans no ho sabia. A més, va popularitzar a personatges com Alomar o Sants Oliver.
- Considereu a Miquel dels Sants Oliver com a primer referent del mallorquinisme polític?
Possiblement sí. Jo no conec tant el paper dels primers republicans federals del segle XIX. Tal vegada hi hauria moviments molt interessants com a possibles antecessors de totes aquestes idees. El republicanisme d’aquell moment va trencar amb la tradició centralista de les Corts de Cadis, però desconec fins a quin punt.
- Considereu a Esquerra Republicana Balear com a referent del mallorquinisme polític?
Sí, sense cap dubte. Ara jo m’identificaria amb aquest esquema. No estaria a un partit que depengués orgànicament ni de Catalunya ni de Madrid. Esquerra Republicana Balear no era Esquerra Republicana de Catalunya, però tampoc Izquierda Republicana, encara que hi estigués vinculat. Això és l’espai del mallorquinisme.
- Als anys quaranta, cinquanta i seixanta hi va haver una important “travessia pel desert” del mallorquinisme polític. Com es va mantenir l’esperit del moviment en aquests anys, tant a l’interior com a l’exili? Quin va ser l’enllaç entre les generacions d’abans i després de la guerra i la postguerra en aquest àmbit?
Personalment penso que si va sobreviure en alguna cosa, va ser amb gent que va estar a l’exili, perquè en Gabriel Alomar va morir el 1941. El renaixement del mallorquinisme jo el situo amb la creació de l’Obra Cultural Balear i aquell moviment de renaixença dels anys seixanta. Coses tan elementals com donar classes de català a cases particulars. Va ser una cosa eminentment clandestina, però és que abans ni tan sols hi havia això. El Diccionari català-valencià-balear d’en Borja Moll també és clau.
Políticament no hi va haver res. El 1948 hi hagué una gran caiguda i desmantellament dels partits republicans. Solament el Partit Comunista va mantenir una presència testimonial a la dècada dels anys cinquanta. A partir dels seixanta sorgeix una resistència cultural i al final de la dècada la reivindicació d’autonomia per a les Illes comença a prendre cos.
DADES SOBRE LA VIDA POLÍTICA
- Com funcionava internament el PCE a Balears en aquells primers anys?
Quan em reincorporo al Partit, el desembre del 1973, després de sortir de la presó, l’organització del partit ja havia perdut la rigidesa pròpia dels anys de la dura clandestinitat, organitzat amb cèl·lules petites que no es coneixien entre elles. Els militants teníem noms de guerra. Tot estava pensat per protegir-se de la repressió policial, evidentment tot era molt jerarquitzat.
Jo conec un Partit que a pesar de que encara hi havia repressió i ens havíem de protegir de la policia prevalia la política que en dèiem de “sortida a la llum” i ocupar “zones de llibertat”. A una reunió del comitè central a Roma, s’aprova un document de n’Ignacio Gallego titulat “El Partido de masas”, i el que eren cèl·lules petites es convertiren en agrupacions, tenia els seus propis comitès, que són elegits per la pròpia agrupació. La direcció central no intervenia ja, només de forma general. Es van anar creant sectors, com el d’ensenyança amb agrupacions de professors, d’estudiants, de professionals del món escolar o altres. En definitiva, el partit es va preparar per a la democràcia copiant una mica l’esquema dels partits comunistes d’Itàlia i França. A mi em va tocar viure aquella època com a responsable d’organització i anàvem tot el dia creant noves agrupacions a pobles, barriades de Palma, a la universitat, impulsant les Joventuts Comunistes… A mitjans del 1976 ja obríem locals i repartíem carnets als militants. Passarem de tenir diversos centenars d’afiliats a superar els dos mil el 1978.
- Vàreu abandonar la militància en algun moment?
Jo participo en una escissió del Partit Comunista el 1984, i constituïm un altre partit comunista, el PCB (Partit Comunista de Balears), més prosoviètic i radical. Ho vam fer després de la derrota de les tesis més rupturistes de la Transició. Els resultats electorals no estaven sent bons. El PSOE ho aglutinava tot. Hi havia dues tesis sobre aquest fracàs: la de que no ens havíem separat lo suficient de l’esquema comunista clàssic, no havíem adoptat les idees més modernes i havíem portat candidats massa vinculats amb la guerra, i d’altra banda, la de que havíem abandonat la classe obrera, que no havíem deixat les coses clares, que havíem de reclamar més i denunciar el que fes falta… Aquesta última era la tesi que defensava jo, però ara crec que la correcta era la primera. El partit va acabar dividit en tres trossos: el PCE, el PCPE (el PCB aquí), i el Partit del Treball, amb en Santiago Carrillo. La marxa d’aquesta figura històrica pel partit també va fer molt de mal. Amb la caiguda del mur de Berlin i les crisis dels partits comunistes europeus, ja anàrem cap avall.
Passats uns anys descobrírem que aquella escissió ens havia fet molt de mal a tots i recuperàrem la unitat dins el PCIB el 1992. Aquesta fou una experiència que em va marcar la meva futura vida política. La divisió és sempre dolenta i, com deia Lenin, cal defensar la unitat del partit com la nineta dels teus ulls.
- Quins són els principals èxits de l’esquerra de tradició comunista (PCE, PCB, PCIB, EU…) en quant al mallorquinisme polític?
El primer de tot és que el Partit Comunista des del primer moment, als anys setanta, defensa l’autonomia com a una qüestió imprescindible vinculada a la democràcia, defensa el català com a llengua oficial de les Illes, participa en totes les campanyes de l’oficialitat del català, i defensa un nivell d’autogovern molt alt. Vam criticar l’Estatut perquè va quedar molt per davall del que s’exigia. L’esquerra comunista ha estat important pel mallorquinisme polític, però criticada per uns per ser massa poc mallorquinista i per altres per ser-ho massa. El propi PCB arriba a teoritzar com a projecte de futur per Mallorca un “Bloc Nacional Alternatiu”, que ve a ser la suma de les forces de l’esquerra en general més l’esquerra social per a oferir una alternativa al capitalisme i a l’espanyolisme. Curiosament el partit prosoviètic té més sensibilitat per la qüestió nacional que el partit oficial.
Quan ja es crea Esquerra Unida, aquesta des del primer moment és defensora clara dels plantejaments autonomistes. Quan comença la política de forta recentralització, a partir de n’Aznar, és sempre crítica amb aquests temes. Ara bé, per una altra banda, no qüestiona durant bastants d’aquests anys l’estructura que es consolidà a partir de la Constitució, és a dir, el que anomenem “règim del 78”, inclosa la monarquia. Així mateix hi havia dins EU posicions més favorables a una unitat de totes les forces a l’esquerra del PSOE, i altres menys. Els dubtes a promoure la confluència amb Els Verds i el PSM provocaren la ruptura dins EU i alguns vam promoure Iniciativa, que en pocs mesos ens vàrem fusionar amb Els Verds i donàrem continuïtat a la coalició amb el PSM fins a constituir MÉS per Mallorca, i ara defensem el mateix que defensaria EH Bildu, el BNG, Compromís o ERC.
- Quins són els principals errors de l’esquerra de tradició comunista (PCE, PCB, PCIB, EU…) en quant al mallorquinisme polític?
Que s’ha quedat a mig camí. De la mateixa forma que considero que l’actuació que va tenir a lluita antifranquista fou en general molt correcte. A partir de la victòria electoral del PSOE el 1982 no aconsegueix desmarcar-se clarament del règim del 78, de la monarquia i la centralització. Així mateix és molt contrari a establir polítiques d’aliances amb les esquerres perifèriques. La identificació excessiva amb el règim del 78 provoca el sorgiment del 15-M i posteriorment del procés català. Mentre a la lluita antifranquista desenvolupa un paper central i aglutinador de l’oposició antifranquista les darreres dècades pel seu paper d’agent dels canvis necessaris.
- Com ha tractat la direcció central d’Esquerra Unida a la delegació de Balears?
En general bé, però l’època de majors desavinences és amb la política d’Anguita de les “dos orillas”. Ell es movia en la política de confrontació amb el PSOE (per assumptes com el GAL), i nosaltres vam decidir donar suport a la candidatura unitària al Senat a Eivissa que encapçalava na Pilar Costa, conjuntament amb el PSIB. A Anguita no li va agradar gens. Fins i tot ens va llevar la subvenció econòmica. Aquella polèmica posava sobre la taula el debat de si una decisió a nivell estatal havia de valer o no per a tots els territoris del país. La confrontació amb el PSOE a nivell estatal podia ser molt correcta però traslladar-la a Eivissa, dominada des de sempre per Matutes i la dreta més extrema, era com a mínim propi d’un cap quadrat. La victòria de na Pilar Costa va posar les bases per a avanços posteriors, com per exemple, el Pacte de Progrés del 1999, al qual també hi van contribuir els acords al Consell de Mallorca el 1995. El mapa polític de cada territori és diferent i no podem generalitzar la política de pactes.
- La direcció central d’Esquerra Unida no podia o no volia entendre les reivindicacions del mallorquinisme polític?
És la conseqüència de fer política de dalt cap a baix. Quan es parteix de l’esquema que Espanya és una nació única, encara que amb autonomies diferenciades, és molt difícil atendre les necessitats de cada territori. I Esquerra Unida es movia dins aquest esquema, com ho fa el PSOE i ara Podem. El propi naixement de Podem, segons la meva opinió ja conté el seu pecat original. Neix des d’un despatx a Madrid i després obri sucursals a tot l’estat, sense tenir en compte a que a molts de territoris de l’estat ja existeixen formacions polítiques amb uns plantejaments molt similars.
Mantenir l’anàlisi clàssic de que el nacionalisme és la petita burgesia del segle XIX, i obviar vivim al segle XXI, en un món globalitzat on ser sobiranista i defensar allò petit enfront a allò global és ser revolucionari. El sobiranisme no és que vulgui muntar un estat burgès per a controlar-lo, és que ens defensem de l’imperialisme. No contemplar les aliances amb les forces sobiranistes de les perifèries és un greu error de les esquerres espanyoles.
- Com van ser les relacions de l’esquerra comunista balear amb el PSM?
En general no va ser dolenta. Hi havia una certa competència electoral en alguns casos, però tampoc excessiva, perquè representàvem espais electorals diferenciats. Un exemple molt pràctic es troba a Marratxí: el PSM treia vots a Pòrtol i a Sa Cabaneta, i nosaltres els trèiem al Pont d’Inca, al Pla de na Tesa i a Sa Cabana. D’altra banda, nosaltres teníem més força a Palma, i el PSM, a la part forana. Vam tenir més regidors a l’Ajuntament de Palma, però mai cap batlle, i el PSM, molts.
- Algunes persones diuen que una diferència és que el PSM era un partit més elitista. Hi esteu d’acord?
No ho crec. Precisament a on es produeix una evolució molt gran del vot sociològic és a Esquerra Unida. Fins a la Transició, les canteres de vots del PCE eren les barriades obreres de Palma, i algunes de pobles. Però, es va anar evolucionant fins al punt que el vot d’Esquerra Unida es converteix més en un vot de gent intel·lectual i qualificada. Arriba un moment en que el barri de Palma que té un percentatge de més vots d’Esquerra Unida és Cort, en ple centre. Molts treballadors es passaven al PSOE, i després també molts al PP. El missatge de “treball per a tothom” del PP i el PSOE arribava més a la gent que el nostre missatge és molt més complexa “sí, treball per a tothom, però amb unes certes condicions contra la precarietat i tot un seguit més de reivindicacions”. Però ha de quedar clar que els partits sobiranistes i d’esquerres no creixeran si no saben implantar-se a barris com Son Gotleu.
- Quin tractament ha rebut el mallorquinisme polític per part dels mitjans de comunicació de Balears?
Molt minso. El que és la part cultural (com l’Obra Cultural Balear) s’ha tractat amb un cert respecte, perquè no s’han atrevit a ficar-se amb ells. Però, el mallorquinisme polític i en general i el PSM han rebut un mal tracte. I, cada vegada que Esquerra Unida treia temes d’aquests, la desqualificació era immediata.
Si parlem de llengua i cultura, qui ha jugat un paper més positiu ha estat Televisió Espanyola a Balears, que des del principi va fer-ho en català, tot i rebre moltes pressions de Madrid. Fa quaranta anys era l’única televisió que hi havia i el català no es parlava enlloc, per tant, se li ha de reconèixer el seu paper decisiu. És una anomalia. Això avui no hagués estat possible.
En general, els mitjans de comunicació en català han fracassat. L’ARA no és que hagi fracassat, però no ha aconseguit mantenir un diari en paper important.
- És just l’Estatut d’Autonomia en quant al mallorquinisme polític?
Ens hem de situar històricament, El primer estatut d’autonomia és un estatut de mínims. La gran contradicció d’aquesta terra és que l’únic partit que no va firmar el pacte autonòmic, Aliança Popular, és qui va estrenar l’autonomia perquè va guanyar les primeres eleccions, el 1983. Però, hem de reconèixer la importància històrica de l’Estatut. Si no hi hagués hagut aquí un estatut d’autonomia, no ens podríem imaginar la Llei de normalització lingüística ni les lleis territorials que hi ha hagut. L’autonomia durant els primers deu o quinze anys va jugar un paper molt important.
Valor molt positivament la reforma de l’Estatut del 2007, perquè incorpora tot un apartat de drets i deures copiat pràcticament de l’Estatut català. Hi ha coses que estan al nostre estatut que el Tribunal Constitucional es va carregar a l’Estatut català. També valor molt l’estructura insularista de l’Estatut (la potenciació dels consells i les seves competències).
D’altra banda, a partir de la crisi del 2008 les mancances de l’Estatut es fan prou clares. El problema és que, per la falta de competències, d’un finançament just i en definitiva d’un limitat autogovern, les institucions autonòmiques no són capaços de resoldre els grans problemes que té la societat. Solament per posar alguns exemples ens cal el control sobre ports i aeroports, sobre les costes, sobre el nostre mercat laboral, que té unes característiques pròpies d’estacionalitat, una agència tributària pròpia, una policia autonòmica, etc.
Crec, en definitiva, que amb l’autonomia que tenim avui és quasi impossible plantejar-se un canvi de model econòmic. No tenim finançament ni poder per a fer-ho. La reivindicació de sobirania plena passa pels diners.
No podem estar dins un paquet general de tota Espanya perquè resulta que nosaltres som unes illes, i tenim unes característiques especials. Necessitem un estatus propi com a illes dins Espanya i dins la Unió Europea. No pot ser que Europa decideixi quants diners vindran a Espanya per la crisi actual, i després Madrid ho gestioni per nosaltres.
- Moltes vegades ens identifiquem més com mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs, i no com “balears”. Hi ha diferències entre les illes en relació a la defensa d’una identificació pròpia? Treballaríeu per a unir-les encara més o s’ha de deixar la situació tal i com està?
És fonamental establir un projecte comú, però evidentment partint del dret a decidir de cada illa. Per exemple, tot i que sigui impensable a dia d’avui en el marc espanyol, si Menorca decidís formar part de Catalunya, ho hauríem de permetre i respectar. El que no té sentit és que ens mirem d’esquenes. No podem tenir tres veus respecte a Madrid o a Europa, perquè sinó no ens tracten seriosament. Això no vol dir fer un partit únic, sinó una confederació de partits sobiranistes on la decisió majoritària no es prengui a un congrés del partit, perquè els mallorquins sempre serien més que els menorquins, els eivissencs i els formenterencs. Hauria d’haver una confederació de partits sobiranistes en que a cada illa el programa electoral i de municipis els decideixin ells, i que s’hagin de pactar els programes a nivell de tota Balears i respecte a Espanya i Europa. Pactar vol dir arribar a un consens, no que només decideixi una gran majoria dels mallorquins. Hauria de ser una estructura de baix a dalt: el municipi, el consell i el govern com a coordinador de les Illes. Hauria de ser una comunitat federal. I crec que hi estem nosaltres més a prop que Espanya.
Hi ha una cosa que li devem a en Jeroni Albertí: quan es va fer la Constitució va aconseguir introduir un article que defensava la insularitat com a una especificitat pròpia, i això va permetre que després de les eleccions de 1979 es formessin els consells insulars i un Consell Interinsular, i després ja va venir l’autonomia el 1983. Els consells són anteriors a l’autonomia, i això va ser així perquè en el fons la realitat insular és major que la interinsular. Les competències que té el Consell de Menorca o el d’Eivissa no les té una comarca catalana, per exemple.
- A més d’alguns partits polítics, voldríeu destacar qualque organització social o cultural que hagi defensat de manera contundent el mallorquinisme polític?
L’Obra Cultural Balear. Si parlem de mallorquinisme, l’Obra ho és tot. Des de les classes de català clandestines el 1964, passant per la campanya per l’oficialitat del català als anys setanta, fins a l’actualitat. El seu lema “país, cultura i llengua” és el seu sentit de viure. El seu objectiu com a organització és la defensa d’aquests tres elements.
D’altra banda, en general vull destacar que dins el món sindical, apart de l’STEI, que és un sindicat propi d’aquí tot i que estigui federat amb instàncies superiors, Comissions Obreres sempre ha defensat l’autonomia i les reivindicacions pròpies de les Illes, com el finançament just. També hi són el GOB i el moviment ecologista. Aquestes han estat les organitzacions no polítiques més importants.
- Què és per a vostè el nacionalisme?
No t’ho sabria dir. Penso que el nacionalisme avui en dia no és el mateix que als segles XIX o XX. Avui en dia el nacionalisme existent bascula entre dues corrents: una que es basa més en la identitat, la llengua i la seva pròpia història, que generalment es situa més en el nacionalisme de dretes o centredretes (PNB, Junts per Catalunya, el que era CiU…), i un altre nacionalisme, que històricament ha estat més d’esquerres i ha confluït amb l’ecologisme i el sindicalisme d’esquerres, i que ha defensat l’alliberació nacional unida a l’alliberació social i ecològica, a més de l’element feminista més recentment (com és el nostre cas, MÉS per Mallorca..). Aquest últim moviment a mi m’agrada més qualificar-lo de “sobiranisme”, perquè posa l’accent més en cap a on anem que d’on venim. Per exemple, ERC defensa la independència no perquè els sembli millor que la no independència, sinó perquè és l’única forma de construir la República Catalana, que és el seu objectiu. El seu projecte no és la independència com a tal, és la República Catalana. El nostre projecte en aquests moments pot ser la màxima sobirania per a les Illes sense decidir si som independents o no. Això mateix ho veus amb el Partit Nacionalista Escocès, que s’ha menjat als laboristes escocesos electoralment perquè ocupa els seus espais de reivindicació social. O també en el cas del Sinn Féin o a Còrsega. En aquests moments s’està produint una evolució del nacionalisme clàssic al sobiranisme. Si el nacionalisme assumeix les grans reivindicacions ecològiques i socials, a més de les culturals i lingüístiques, xoca amb la globalització i amb les concepcions del capitalisme mundial. Per tant, dóna més força a demanar el paper de lo propi.
- Un sobiranista ha de ser nacionalista?
No té perquè ser-ho. Com un sobiranista no té perquè ser independentista, tot i que pot ser-ho.
- Independentisme i separatisme és el mateix?
Crec que sí. Separatisme és un terme que han emprat sempre la dreta i els fatxes contra nosaltres. No és un concepte seriós. És millor emprar independentisme. Un independentista és aquell que vol establir un nou estat perquè ha arribat a la conclusió de que en aquell estat no pot construir el seu projecte. Per què jo no em considero independentista aquí? Perquè tinc clar que les Illes necessiten una sobirania plena, però no estic en condicions de plantejar-me un objectiu que la majoria de la societat no acceptarà per ara. Però, sí és més fàcil que la gent entengui que necessitem més autogovern i millor finançament. A Catalunya o al País Basc sí que seria independentista.
- I do no creieu que l’objectiu final del mallorquinisme polític hagi de ser la independència política, no?
El que jo cerc és que l’objectiu final del mallorquinisme polític ha de ser defensar el que la majoria de la societat vulgui. És a dir, penso que el mallorquinisme polític avui en dia s’ha de caracteritzar per defensar el dret a decidir del poble mallorquí.
I, juntament amb aquet plantejament absolutament clar de defensa del dret a decidir, hauria que posar la proa cap a la consecució de la plena sobirania, i després la ciutadania decidirà.
- Quin és per a vostè el concepte polític dels Països Catalans? I el cultural i lingüístic? Té futur tot això?
Són un conjunt de territoris que tenen moltes coses en comú (una llengua, una cultura, unes relacions econòmiques cada vegada més fortes, la vinculació a través de l’àrea mediterrània…). Crec que en general nosaltres tenim molt més en comú amb els Països Catalans que amb la resta d’Espanya, tant culturalment com econòmicament. Jo mantindria una coordinació de les universitats dels Països Catalans, no tindria tres instituts de la llengua diferents, fomentaria molt les relacions econòmiques… Així com als segles XV i XVI, Castella mirava cap a Amèrica i nosaltres ens vam quedar fora res de tot allò, ara lo bo està aquí, a la Mediterrània. Per tant, és convenient explotar les nostres potencials relacions econòmiques en un eix mediterrani que podria resultar profitós de cara a les relacions amb altres bandes del món.
Jo hi veig futur polític també. Si em demanessis quin és el meu projecte de futur definit seria una República Confederal de Països Catalans. El problema és que això s’ha de fer, com tot en democràcia, amb la majoria de la societat. I per ara les coses no van per aquí.
- Quines diríeu que han estat les principals causes de que el mallorquinisme polític no hagi arribat a ser un fenomen de masses?
El que va significar l’espanyolització de les Illes als segles XVIII i XIX és brutal. Quan un estat decideix que una nació ha de ser dominant, hi posa tot el seu aparell a disposició, i converteix a molta gent. Basta llegir el recent llibre de Pere Salas sobre aquest tema. Les feines fetes per part de l’espanyolisme per aconseguir els seus objectius són molt importants, però també hi ha mancances pròpies del mallorquinisme: no s’ha aconseguit una unitat política adequada, i en comptes de fer esforços per a teoritzar quin ha de ser el nostre projecte polític, massa vegades l’hem volgut copiar de Catalunya o hem abanderat la reivindicació dels Països Catalans quan això xoca amb gran part de la població. A més, hem de tenir en compte les dificultats de construir un projecte de país amb unes illes distintes, que no és el mateix que fer-ho a un territori unificat geogràficament.
En general, l’esquerra mallorquina no ha fet tot el que hauria d’haver fet per a afavorir això. I el PSOE no és que s’hagi quedat a mitges, com l’altra esquerra, sinó que ha estat el bastió defensiu de la monarquia. Hi ha hagut corrents autonomistes i federalistes dins el PSIB-PSOE, però no han estat majoritàries, i quan s’han convertit en majoritàries tampoc han fet massa cosa. A més, part de la gent nova que ha vingut del 15-M i de Podem no entén les nostres reivindicacions. A vegades fas alguns debats amb ells i sembla que has retrocedit en el temps.
- Veieu en alguna força política estatal un possible aliat que pugui entendre les aspiracions del mallorquinisme polític?
Sí que hi ha gent a títol individual (en Perez Royo, en Castells…). Crec que en Pablo Iglesias les entén, però no controla el seu partit. N’Íñigo Errejón igual, però va repetir el mateix error que Podem al seu naixement. Constituir un grup a Madrid i voler-lo expandir a tot l’Estat. Sembla que ha aprés la lliçó i ha convertit el seu partit Más País en Más Madrid. Ara s’obrin possibilitats de col·laborar.
És profundament decebedora la ruptura de Podem amb Adelante Andalucía, encara que aquesta formació, encapçalada per Teresa Rodríguez es pot inscriure al mapa de les forces sobiranistes.
El Govern d’Espanya actual s’hauria de prendre seriosament tirar endavant l’amnistia pels presos, represaliats i exiliats polítics catalans, acostar el presos bascs a presons més properes al País Basc, negociar una sortida política amb Catalunya i canviar radicalment el model de finançament autonòmic.
El PSOE i Podem han de decidir si els seus aliats estratègics són els sobiranistes o Ciutadans i part de la dreta.
- Creieu que s’està seguint el camí correcte en el projecte sobiranista d’esquerres?
Crec que sí. MÉS per Mallorca ha apostat clarament pel sobiranisme inclusiu. Encara que necessita millorar algunes coses i aprovar algunes assignatures pendents. El que necessita és penetrar a les zones metropolitanes de Palma amb força, per exemple, així com solucionar la qüestió interinsular que dèiem abans (construir un instrument que sigui descentralitzat a cada illa, però amb un sol projecte). També necessita obrir-se camí a projectes estatals. MÉS no pot presentar-se a les eleccions generals demanant certes coses a Madrid, s’ha de presentar com si volgués governar Madrid. És a dir, s’hauria d’impulsar una cooperativa de sobiranistes de tot l’àmbit estatal, per tal de tenir una gran influència i poder sobre l’Estat. Si tenim un enemic comú, que és el règim del 78, és absurd fer la guerra cadascú pel seu compte. I, per últim, hauria de ser capaç de liderar a les Illes un bloc de forces polítiques i socials per promoure el canvi de model econòmic.
- Quins han estat el moment més àlgid i el moment més negre pel mallorquinisme polític en els darrers quaranta anys?
Un punt àlgid són les mobilitzacions del 29 d’octubre de 1977 i tota la lluita prèvia per l’Estatut. Si la compares amb les lluites que hi va haver en temps de la República per aquest mateix tema, no hi ha color. La proposta d’un estatut d’autonomia en temps de la República va venir molt més per part de les elits, amb en March darrere mentre el procés dels anys setanta ve més des de baix. Una altra cosa molt positiva és la resistència del PSM. El que representava el PSM va desaparèixer a més de mitja Espanya als anys vuitanta, quan el PSOE se’ls va menjar a tots, però aquí es van mantenir tant a Mallorca com a Menorca durant quaranta anys, amb unes dificultats enormes. La construcció de MÉS el 2013 i les eleccions de 2015 són un exemple del potencial que té el mallorquinisme polític, tot i que després hi va haver una petita baixada.
De forma negativa, les greus dificultats d’aixecar un projecte mallorquinista amb un estat front a nosaltres, així com els partits majoritaris, la majoria dels mitjans de comunicació… Queda molta feina per fer per a conquerir l’hegemonia política i cultural.