L’entrevista es va dur a terme dilluns dia 29 d’abril del 2024 de les 10 a les 12:30 hores a un celler de la plaça dels Hostals de Santa Maria del camí, vila natal de l’entrevistat. Es va fer un enregistrament d’àudio.
Entrevistador: Pedro Javier Pérez
FITXA INICIAL
- Nom i cognoms: Mateu Morro Marcé
- Lloc i data de naixement: Santa Maria del Camí dia 3 abril de 1956
- Estudis i formació: Llicenciat en Filosofia i Lletres, especialitat en Història.
- Militància política i sindical: primer als comitès de curs al 73, després les plataformes anticapitalistes i l’organització de l’esquerra comunista, i després PSM, es va incorporar a finals del 77, però pel servei va entrar més al 78/79, i en l’actualitat MÉS, i sindicalment a l’STEI i a la Unió de Pagesos de Mallorca.
Vaig fer campanya pel front de treballadors de l’esquerra comunista i fins mesos després de les eleccions, tardor del 77 no vaig entrar en contacte amb el PSI.
ORÍGENS
- Com va ser la vostra infància?
Vaig tenir la sort de néixer a una família que em va donar una infància feliç vivint a Santa Maria, mon pare era llenyater, feia feina a la garriga (llenya i carbó). No era un ambient polititzat, als seixanta es xerrava poc de política, però per ambdues parts les relacions eren amb les esquerres, el meu pare esquerres socialistes unificades i la meva mare era cosina del batle socialista de santa Maria. Però, inclús dins la família s’adoptaven posicions a favor d’en Franco: “Ara va bé” pel benestar econòmic del final del franquisme.
- Quina educació vareu rebre? Vareu anar a una escola pública o privada?
De petit a ca ses monges fins als set anys, després a l’escola parroquial i s’examinaven lliures a l’institut de palma. A partir de quart al Pius XII i més tard com a nocturn al Ramon Llull.
EL TARDOFRANQUISME
- Com entrau en contacte amb l’antifranquisme? Quines influències teníeu? Quina ideologia teníeu? Rebíeu influències de l’estranger?
Va ser un contacte més aviat autodidacte, va ser quan feia quint al Pius XII a on vaig tenir algunes influències, era un col·legi de carmelites catalans amb gent progressista com el Pare Rovira, el Pare Arcàngel. El pare Rovira anaven a sentir les conferències de l’OCB. Jo ja llegia molt: Triomf, Destino, les pàgines culturals dels diaris. Així que més que tenir algú que em tutelés va ser autoconsciència molt personal, també vivia a santa Maria i aquí no hi havia massa cosa. Es pot dir que vaig ser sa primera persona a crear una idea a Santa Maria que encara no existia. Sa primera persona polititzada, afiliada a un partit polític que va iniciar un procés al poble i a altres llocs.
- En l’àmbit cultural, quina importància va tenir la música i, en concret, la Nova Cançó catalana en la lluita antifranquista?
Importància tremenda, al 73 aproximadament vàrem manar amb un grup de joves de Santa Maria a escoltar en Raimon a Inca (amb el vicari de Santa Maria i el seu Seat 600), Lluís Llach, Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, la Trinca que varen ser referents musicals que varen transcendir el nucli més polititzat. Gent que tenia escassa informació i trajectòria política que escoltava aquestes cançons va tenir una influència tremenda a favor de la llengua i descobriment crític del món.
- Recordau haver llegit Els mallorquins, de Josep Melià (1967)? Quin pes i influència ha tingut aquesta obra?
A quint o sext de batxiller, el Pare Rovira me’l va passar, el vaig llegir, contenia una visió de la història, una interpretació de la història molt diferent de la de l’ensenyament escolar. Em va agradar i influir molt. Ha tingut molta influència: a Mallorca la tradició intel·lectual i progressista ha existit, però tampoc ha anat sobrada de referents i opinió, per això en Josep Melià va obrir els ulls a moltíssima gent. Va tenir una evolució posterior, amb perspectives: “La renaixença a Mallorca” a més de l’informe sobre la llengua catalana. Després a Madrid es va presentar com a procurador a corts i es va moure dins unes coordenades que no responien a les que teníem molts dels seus lectors. Igual que Gabriel Alomar, en Joan Estelrich i en Miquel dels Sants Oliver. Les persones que han destacat individualment s’han desconnectat perquè l’ambient local i insular és més limitat en l’àmbit professional i de futur, i més difícil. No és el mateix picar pedra, això fa que els que es queden són els que tenen més mèrit, però els oblidats de la història.
- Hi havia molta por dins la lluita antifranquista? Quin era el sentiment d’ànim en aquell moment?
Jo por no vaig tenir mai i encara ara no en tinc. La gent sí, però, hi havia molt present el tema de la Guerra Civil, una autèntica carnisseria de l’esquerra mallorquina (empresonaments, misèria, denuncies). Encara hi havia gent molt marcada per aquest trauma. Els joves que anàvem a sentir la nova cançó no teníem por, era un drama familiar, tenien por que passes el que passava a altra gent.
A Mallorca a partir dels anys seixanta havia entrat una època d’expansió molt a cavall del turisme, benestar econòmic. Molta gent, encara que es mantinguessin les activitats tradicionals l’oferta laboral feia que molta gent se n’anés a viure a Palma a començar una nova vida millor, i la propaganda franquista insistia en això i això calava molt a la societat mallorquina. El moviment antifranquista a Mallorca era dèbil comparat al de Catalunya, País Basc o Catalunya.
- Quins creieu que són les claus de la desfeta de la dictadura? Quin paper hi va jugar la societat civil?
Va haver-hi moltes de claus. Quasi tothom valora la transició positivament perquè d’una manera “democràtica” es va poder fer un canvi. Jo mateix esperava un trencament (esquerra comunista), em vaig abstenir a la constitució. La transició va ser consentir un sistema de llibertats formals democràtiques a canvi de mantenir les estructures del règim franquista, El fet que el poder militar, mediàtic, financer, monàrquic es mantingués. La dictadura no va tenir final, va aconseguir mitjançant la part més liberal i intel·ligent un moviment de renovació incorporant l’oposició antifranquista. Cal fer-se la pregunta: hi havia una altra solució? Segurament no, hauria hagut mort i violència.
En política passa una cosa que quan els problemes s’obvien prest o tard això emergeix, com per exemple el fet d’estar a una monarquia, que és la perpetuació d’en Franco (poder reaccionari al servei de l’extrema dreta).
Primer una decadència física: mort Franco. Necessitat del sistema econòmic d’incorporar-se al món: UE, OTAN, món capitalista definitivament i evidentment unes lluites obreres i populars que també hi eren, però que no va homogeneïtzar el procés. El franquisme va saber navegar i moure’s i arribar a una solució de consens que afavoria molt el franquisme. Els mateixos partits com el PSOE havia estat de vacances i el PCE era el que tenia influència, però al partit comunista li exigien determinades accions amb la legalització, per exemple varen convertir les CCOO en un sindicat clàssic. Es van desmuntar les instàncies associatives i sindicals que havien de donar la imatge de què no estaven per postures revengistes. Deixar inactiva la capacitat revolucionària o de trencament que tenia el mateix moviment popular.
- Com recordau l’execució́ de Salvador Puig Antich? Què va significar allò?
Record l’execució dels d’ETA. A la universitat es va moure un moviment assembleari en protesta, però l’esquerra comunista no el va veure amb l’entusiasme que hauria d’haver tingut perquè els moviments de lluita armada de caràcter individual no eren l’opció que es defensava. Sí que va haver-hi un retraïment de moviments polítics que va tenir un caràcter més espontani que no de les avantguardes polítiques organitzades que si veien que tenia un component antifranquista, però veien un cert sectarisme que va fer que no fessin prou èmfasi en la denúncia d’aquest fet.
- Com recordau la mort de Franco? Quina expectativa teníeu per al futur democràtic d’Espanya en aquell moment?
Va ser un moment que desitjaven, Franco representava el pitjor que podíem pensar a dins de la vida política com un gran repressor i el culpable de mils i mils de morts. També va ser molt important l’assassinat d’en Carrero Blanco, que també va suscitar esperances.
Nosaltres que ens movíem a l’esquerra comunista defensaven l’opció revolucionària socialista basada en els consells obrers i la democràcia directa (érem antiestalinistes revolucionaris que no defensàvem la democràcia burgesa). Mentre la dictadura es mantenia ferma el moviment popular estarà en creixement hi haurà una solució tipus Portugal. Es pot pensar que anant cap a un trencament democràtic liberal en el qual es produirà un vertader trencament amb el cos repressiu, però quan es dona l’autodissolució de les instàncies, el posicionament del PSOE, com a l’opció del capitalisme mundial amb un gran finançament dels alemanys… Em vaig adonar que no anaven cap aquí, i vaig veure que la meva formació política, l’esquerra revolucionària filla del Maig del 68 (antiestalinista) es movia dins petites formacions i que no hi havia res a fer.
Va ser, per una banda, la reflexió sobre el paper de la democràcia: el rebuig sobre qualsevol proposta que no defensi la democràcia, la proposta sobre l’autogovern nacional. Jo ja era nacionalisme, i el seu partit pensava que era secundari, per això vaig passar al PSI i després al PSM.
LA TRANSICIÓ (1976-1983)
- Com recordau els orígens del vostre partit polític? (PCE, MCI, OIC, PSI, PSOE, PSAN…)
Primer moviment estudiantil crític amb el reformisme del PCE. Vàrem entrar en contacte amb gent del JOC (Joventut Obrera Catòlica), gent que creia amb el treball sindical, el treball amb la gent. Després vaig entrar en contacte amb altra gent. Jo rècord gent molt altruista, molt generosa que dedicava tot el que tenia millor d’ell a defensar les seves idees, els meus records són molt positius, amb gent que em va ensenyar coses molt importants de la meva vida.
Primer va sorgir el PSI com a una necessitat històrica, si analitzem la història veiem que l’esquerra mallorquina era una còpia de l’estatal i això l’havia limitat molt. Va haver-hi una sèrie de persones que insistien amb això, per exemple en Toni Serra Bauçà que va fundar el PSAN, la idea d’analitzar la realitat i no reproduir les decisions dels centres estatals que empobreix molt i limita molt, hi havia un desig de repensar des del que érem.
- Recordau la trobada de Cura de gener de 1976? Què va significar aquella trobada?
La record, jo no hi vaig ser, però va representar un rearmament del mallorquinisme polític, perquè el PSI podria haver acabat al PSOE, com va acabar en part. Varen aconseguir personatges independents que varen ajudar a defensar l’autogovern i l’autonomia, el que va fer que el PSI es perpetués dins del PSM.
- Recordau l’experiència de l’Assemblea Democràtica de Mallorca? Quina reflexió vos mereix? Quin paper històric va jugar? Hi va haver moltes dificultats?
Va ser la instància democràtica a la Junta Democràtica, vàrem ser presents com a oients i va complir el seu paper. Va intentar ajuntar una oposició democràtica que a Mallorca era dèbil.
- Com recordau la qüestió autonòmica abans de la Constitució? Quin paper hi van jugar els partits polítics d’esquerra i de dreta? Com recordau el Pacte Autonòmic de 1977?
Va haver-hi tota una època en la qual em movia dins l’esquerra revolucionària, per això ho rècord des d’aquella perspectiva. Va ser un procés autònom dels partits amb un fort component de persones independents que va marcar la importància de l’autonomia quan els partits de l’esquerra ho tenien com a un tema marginal. D’aquí va sortir aquesta trobada de Cura, i el PSI va aconseguir fer aquest pacte que varen signar quasi tots. Era un tema poc present, no se sabia com quedaria el mapa, i a l’esquerra estatal no l’interessava gens.
- Com recordau la Diada per l’Autonomia de 1977? Gairebé mig segle després, com podem definir aquella diada? Què simbolitza dins la història de les Illes Balears?
Jo feia el servei militar, però degué tenir una projecció tremenda perquè va participar tot el Poble de Mallorca, com per exemple el meu pare i la meva mare que no estaven polititzats hi anaren. Va ser democràtica i de demanda d’autonomia. És un fet cabdal de la història per la gran projecció popular, que vol dir que el nostre poble volia la democràcia i entenia que dins d’aquesta havia d’haver-hi autogovern i també recordant les paraules de Llompart defensant la llengua catalana públicament.
- Com recordau les primeres eleccions, de juny de 1977? Quines expectatives teníeu? Com explicau els resultats a Espanya? I a les Illes Balears?
Record que la campanya electoral es va centrar molt en el PSOE, va centrar completament el vot progressista i la dreta va captar UCD. Va haver-hi una politització que va arraconar Unió Socialista i el PCE i altres formacions d’esquerra. El que record és la por de la gent, la presència de la Guàrdia Civil als llocs de votació i el caràcter de no trencament democràtic feia veure la por de la gent encara. Les expectatives es veien anar cap al bipartidisme, no va ser una gran sorpresa.
- Com recordau la implantació de la llengua catalana als àmbits públics i a l’escola? Va tenir moltes dificultats?
Alguna cosa es va fer bé, i en part s’ha de reconèixer que Canyelles no va jugar el paper tan nociu que ens pensàvem, la dreta va fer possible la llei de normalització lingüística… Cada passa s’ha fet amb hostilitats i dificultats.
- Recordau el debat que es va produir entorn de la cooficialitat o l’oficialitat única de la llengua catalana?
La Constitució espanyola que es degué votar al 77 consagrà un model tremendament antidemocràtic, diu que la llengua comuna és l’espanyola i altres que no es pot imposar a ningú el seu coneixement. Però després podria haver hagut una jurisprudència que fes una lectura no restrictiva de la Constitució. L’esperança que en el procés democràtic hi hagués lectures més democràtiques i respectuoses amb la diversitat. S’han anat imposant les postures restrictives. L’oficialitat plena hauria fet que tothom la coneixes.
- Recordau el debat que es va produir entorn de la unitat del català i el gonellisme?
El gonellisme és una expressió del castellanisme militant que li preocupa la recuperació de la literatura catalana, perquè ells parlen en castellà als seus fills. Però això que va quedar en via morta, ha reviscut amb l’extrema dreta: VOX i PP, veien una possibilitat de fer mal a la recuperació lingüística. El gonellisme no existiria al marge del castellanisme / espanyolisme més militant i l’actuació de l’estat espanyol que sempre s’ha vist el tema lingüístic molt clar: eliminar les altres llengües.
- Quin paper jugà l’Obra Cultural Balear en la difusió de la llengua, la cultura i la identitat pròpia? Quins actes concrets podeu recordar que definissin aquells anys?
Va tenir un paper molt important, a l’època d’en Climent Garau i les seccions als pobles. No es movia únicament a l’àmbit lingüístic, era molt participativa i tenia molta presència. Jo vaig moure la creació de l’OCB a Santa Maria, als 16/17 vàrem organitzar el primer curs de mallorquí, molts d’actes, vàrem dur a en Toni Tarabini (1973) que va explicar que el turisme ja havia arribat al sòtil i punt culminant, va repetir allò que es diria avui (el model continua vigent).
- Quin paper històric tingué el Congrés de Cultura Catalana (1975-1977)?
Record els seus actes, i una de les seves conseqüències: la creació de la “Unió de Pagesos de Mallorca”. Vaig participar en alguns dels actes. En Toni Serra Bauçà va coordinar bona part de les activitats al costat d’altres persones.
- Quina valoració podeu fer de la Transició en l’àmbiteconòmic? Hi hagué crisi? Quin impacte tenia el desenvolupament de l’economia turística?
No he estat mai turismofòbic, he tingut una visió molt respectuosa, però el model turístic ha estat molt nociu. Som de cada vegada una societat més pobre, amb una de les rendes per capità a la mitja, no hi ha habitatges, ens carreguem l’entorn de les ciutats, el medi rural. És absolutament depredador. Als anys 20 o 30 era la segona de l’estat espanyol amb una economia diversificada, es va crear un mite ideològic que servia per justificar el franquisme i la depredació turística.
- Com valorau l’Estatut d’Autonomia de 1983? Podien les Illes Balears accedir a un nivell major d’autonomia?
Record que va ser el darrer estatut que es va aprovar juntament amb Extremadura, record que l’esquerra estatal a balears va estar totalment supeditada a les directrius de Madrid, perquè el seu pes era ínfim. Les Balears movia pocs diputats a diferència d’altres comunitats, nosaltres pintàvem poc. L’Estatut d’Autonomia obria esperances, era pobre de l’article 143, no teníem educació, sanitat, policia autonòmica, era un estatut miserable, però pensaven que això podia canviar, i amb el compàs dels anys hem anat rebent competències, però no hem aconseguit els nivells del català o basc.
REFLEXIONS FINALS
- Creieu que la dreta dels 70s i 80s estava molt o poc lligada amb el franquisme?
El nostre drama com a ciutadans de l’estat espanyol és que tenim una dreta antidemocràtica. Els comportaments polítics, considera que la reivindicació lingüística o cultural considera que són traïcions a la pàtria i actes condemnables com a delictes. És una dreta molt marcada pel franquisme. El procés català a ajudat a rearmar a aquesta dreta, amb la creació de VOX i influint molt en l’evolució política del PP.
- Quina crítica o autocrítica podeu fer del vostre partit/ideologia durant eltardofranquisme i la Transició?
Del d’esquerra comunista la principal seria que encara creiem que era possible un pas al socialisme de l’occident d’Europa de forma no violenta, el que avui dia es veu de forma molt difícil. Pecaven d’ingenuïtat. Quant al PSI / PSM dir que era gent que feia feina amb poques eines, per la qual cosa se m’ocorren poques crítiques (record en general positiu). El que valor més és el bagatge cultural que m’ha proporcionat aquesta experiència.
- Quina valoració, en poques paraules, podeu fer de la Transició?
Fracàs que de cada vegada es veu d’una forma més clara. No ens ha dut a un sistema democràtic completament. L’estat espanyol no té una democràcia plena, hi ha aspectes que em fan dubtar.
- Quins personatges concrets destacaríeu del tardofranquisme i la Transició a les Illes Balears?
En Sebastià Serra pel seu mestratge polític, ens va ensenyar una manera de fer política, va crear als anys vuitanta un estil polític molt imaginatiu i actiu molt influent, en Damià Pons per la seva aportació intel·lectual al mallorquinisme polític i en Pere Sampol per la seva creativitat i la seva activitat política durant anys.
