ENTREVISTA A MARIA ANTÒNIA VADELL

Maria Antònia Vadell Ferrer és una química i política nascuda a Manacor el 1951. Políticament hi destaca la seva tasca com a regidora de l’Ajuntament de Manacor, com a Consellera de Cultura, Educació i Esports del Consell Insular i com a diputada del Parlament autonòmic. Sempre ho ha fet com a membre del Partit Socialista de Mallorca. L’any 2007 va deixar l’activitat política.

Aquesta entrevista va ser realitzada a la seva casa de Manacor, a dia 3 de juliol de 2020, i reforçada amb noves preguntes, via telèfon, el dia 22 de setembre de 2020. Amb una duració total d’1 hora i 43 minuts, es van fer dues còpies d’àudio, una de telèfon mòbil i una d’ordinador portàtil. El resultat és una transcripció de 17 pàgines.

Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.

FITXA PERSONAL

• Nom i cognoms: Maria Antònia Vadell Ferrer.
• Nascut a: Manacor.
• Data de naixement: 11 de maig de 1951.
• Estat civil: Casada.
• Fills: 3.
• Estudis i formació: Química industrial a l’Escola Industrial de Barcelona.
• Creences religioses: Catòlica no practicant.
• Militància política, sindical o altres: PSM i actualment MÉS per Mallorca.
• Treballs realitzats: Va fer feina durant més de vint anys a un laboratori d’empreses peraleres de Manacor, compaginant-ho amb la tasca de regidora de l’Ajuntament de Manacor des del 1983. Va ser la primera regidora dona a Manacor. Fou també consellera del Consell de Mallorca i diputada al Parlament de Balears.
• Destins: Manacor, Palma i Barcelona.  
• Treball o situació actual: Jubilada.
• Aficions: La lectura, la música clàssica, el teatre, l’activitat física, la natura, la cuina…
• Nom del pare, lloc de naixement i professió: Jaume Vadell, de Manacor, era músic (era pianista i va fundar diferents orquestres) i telegrafista. Compaginava ambdues feines. Va ser molt popular com a músic a Manacor.
• Nom de la mare, lloc de naixement i professió: Margalida Ferrer, de Manacor també (tot i que va néixer a Palma), era mestressa de casa.

DADES SOBRE LA FAMÍLIA D’ORIGEN

SOBRE ELS PADRINS:

• A què es dedicaven els vostres padrins?

El meu padrí matern, Gabriel, era militar. Per això ma mare va néixer a Palma, perquè ell estava destinat allà.  La seva dona era mestressa de casa. El padrí patern, Bernat, tenia una ferreria, i la seva dona igualment era mestressa de casa.

• Quina era la seva ideologia?

Dels meus padrins no ho puc saber. Jo no els vaig conèixer als padrins, només a les dues padrines, i una d’elles es va morir quan jo tenia sis anys i l’altra quan en tenia onze. La seva ideologia em quedava molt enfora.

SOBRE ELS PARES:

• Quina era la seva ideologia? Estaven afiliats o militaven a qualque partit o sindicat?

Mon pare va haver de viure el context de la postguerra. Pel fet de ser telegrafista tenia informació, i estava molt vigilat (fins i tot em van contar alguna vegada que hi havia hagut registres a casa en busca d’emissores de contacte amb el bàndol republicà durant la guerra). Mai va patir cap repressió però es sentia vigilat. Per tant, estàvem dins una mena de bombolla de por per la qual no parlàvem gaire de política a casa. Ell va morir quan jo era jove, però jo intuïa que era simpatitzant d’esquerres, perquè freqüentava la Casa del Poble i anava a tocar allà. En canvi, per la part de ma mare eren gent molt religiosa i estaven més vinculats a la dreta. Algunes ties meves varen col·laborar amb la Falange.

No van participar enlloc, era una època en que tothom estava mort de por. La repressió de la postguerra a Manacor va ser brutal, hi va haver centenars de morts.

DADES SOBRE LA INFÀNCIA I JOVENTUT

SOCIETAT:

• Com era la relació entre mestre i alumnes?

Era una relació de respecte molt mesclat amb por, perquè hi havia bastant severitat en el tema educatiu. Era el que es diu en castellà “la letra con sangre entra”. Bona relació d’admiració i afecte no la record amb cap mestre, menys amb una monja que intentava acostar-se una mica més a nosaltres com a persones. Però, en general eren molt dures les monges. Dins les classes estava prohibidíssim manifestar-nos en mallorquí/català, que era una llengua per a parlar en privat, tot i que nosaltres mai la deixarem de parlar. No teníem possibilitats d’aprendre la nostra llengua de forma acadèmica. A l’institut, que era només masculí, hi havia un mestre de dibuix que donava classes de català en secret als seus alumnes en hora de classes de dibuix. A més, nosaltres els dissabtes solíem anar a una parròquia on hi havia un capellà un poc progressista que ens donava classes de català. Hi anàvem amb l’excusa d’anar a l’Església. Teníem devers tretze o catorze anys.

• Vèieu diferència en el tractament de nins i nines?

Els nins estaven separats de les nines, hi havia col·legis femenins de monges, i jo n’anava a un d’ells. No hi havia institut de nines a Manacor, i només hi havia un institut masculí. Les nines ens examinàvem per lliure, anàvem a classe de batxiller amb les monges fins quart, i després ens anàvem a examinar a Palma a l’Institut Joan Alcover. Ens jugàvem tot el curs en dos dies. El 1977 ja van fer un institut mixt.

L’accés a la universitat era molt limitat, no tothom tenia la voluntat i sobretot les possibilitats d’entrar ala universitat. Una gran majoria de les dones de Manacor que volien estudiar anaven a l’escola normal de Palma, Madre Alberta, per a estudiar magisteri.

En quant al dia a dia, nosaltres (la meva generació) vam rompre els esquemes, perquè així com els meus germans i germanes grans per a sortir amb algú ja havien de tenir una mena de relació, nosaltres ja formàvem colles i fèiem com una mena d’esplai a la parròquia. Allà ja ens mesclàvem i anàvem junts, i ens relacionàvem amb normalitat. Això era a mitjans dels seixanta. Vam rompre el tipus de relació entre homes i dones per la qual no estava ben vist que un grup de nines anés a un bar amb nins.

• Com era la vida social i cultural en aquells anys?

Era bastant trista perquè tot estava molt centrat en l’Església, que marcava moltíssim, i era com una obligació haver de complir amb tots els preceptes religiosos. O bé l’escola, o la família o la mateixa societat t’obligaven a complir-los. El calendari el marcava l’Església.

Però, al mateix temps hi havia a Manacor un moviment intel·lectual semiclandestí que va ser molt interessant. Jo record escriptors com en Miquel Àngel Riera, en Toni Mus, en Jaume Vidal i en Guillem Vidal; músics com en Toni Parera, Guillem d’Efak… Era gent que va rompre motlles també, i es van atrevir a escriure en català. Els joves que fèiem la mena d’esplai que t’he parlat abans vam decidir muntar el Club Blanquerna, on fèiem classes en català i ens posàvem en contacte amb escriptors per a fer activitats tals com, per exemple, muntar un concurs de literatura en català, que va ser el més destacat que férem, perquè pensa que eren els anys seixanta i això no s’havia fet mai. Va ser una alegria molt gran, el concurs va arribar a tots els Països Catalans, i vam tenir una quantitat de participació impressionant, tant de poesia, com novel·la com assaig. Els escriptors que t’he mencionat participaven com a jurat. Però, el dia que vam fer el lliurament de premis van venir els socials, ho van desmuntar tot i ens van fitxar. Aquell activisme va anar creixent amb el temps.

La Nova Cançó va arribar a Manacor, amb en Serrat, en Raimon i altres. Però, a Manacor també teníem cantautors que representaven aquest moviment, com en Toni Mus (que feia les lletres, no la música), en Toni Parera, en Guillem d’Efak… La Nova Cançó ens va donar una alegria perquè no havíem sentit cantar en català mai excepte la música popular. Ens vam sentir identificats amb uns ritmes, una música i una llengua, el català, el que era una absoluta novetat. Va influir bastant en reafirmar la nostra realitat com a poble, a estimar i valorar més la nostra llengua. L’escola ens havia fet creure que el català era una llengua secundària que no tenia cap valor intel·lectual. També van ser importants d’una altra manera els Beatles i els Rolling Stones, que eren els nostres ídols i tenien gran èxit entre nosaltres. Teníem un amic que tenia tots els vinils, i ell tenia totes les novetats, i anàvem a escoltar-los a casa seva.

Es van obrir també una sèrie de galeries d’art, ja que hi havia pintors notables i de rellevància en aquella època, com en Joan Ferrari, Miquel Brunet, Toni Riera Nadal, Andreu Llodrà, etc. Hi havia, en definitiva, un moviment cultural interessant en aquella època. Jo no vaig aprofundir massa intel·lectualment perquè encara era una nina, però tot allò existia.

El fet que el meu pare, dues de les meves germanes grans i la meva padrina jove es dediquessin al món laboral de la música, elles com a professores, i que es relacionessin amb tot aquest món d’escriptors i músics ja esmentats em va deixar marca i supòs que em va influir en el futur.

POLÍTICA:

• Als anys quaranta, cinquanta i seixanta hi va haver una important “travessia pel desert” del mallorquinisme polític. Com es va mantenir l’esperit del moviment en aquests anys, tant a l’interior com a l’exili? Quin va ser l’enllaç entre les generacions d’abans i després de la guerra i la postguerra en aquest àmbit?

Dins la clandestinitat hi va haver gent que va continuar fent una feina de recerca i de divulgació. Jo en concret tinc exemples locals, de Manacor. Per exemple, hi havia persones que es dedicaven a fer classes de català dins una classe de dibuix, com en Biel Barceló, gent que escrivia i publicava en català tot i estar prohibit, o fins i tot dos mossens joves, Miquel Julià i Jaume Serra, que varen conscienciar molt als joves de la meva generació. Dins uns cercles privats i reduïts s’anava fent feina de manera silenciosa i discreta.

En plena dictadura es va fundar l’Escola Municipal de Mallorquí, que no es va dir “de Català” per prudència, per a que pogués passar la censura. Va ser un motor de consciència per a molts joves dels anys setanta i cap endavant. Molts van aprendre la llengua i la cultura d’aquí gràcies a l’Escola.

• Com vos vàreu interessar per la política? Quina era la vostra ideologia entre finals dels seixanta i principis dels setanta?

Tenia aquest sentiment incipient, com una llavor que està a punt de sortir. A Manacor, quan jo tenia devers set o vuit anys, van venir una sèrie de vicaris joves, entre els quals hi havia en Miquel Julià, que va moure també l’ambient juvenil: va sacsejar una mica la relació dels joves amb l’Església, va promoure misses en català i va crear consciència. Hi havia en Jaume Serra també, que ens ajudava amb el Club Blanquerna.

Després, als disset anys vaig marxar a Barcelona, i això va suposar conèixer un altre món. Quan vaig tornar d’allà, el franquisme ja estava a punt d’acabar. Als mesos d’arribar jo, va morir en Franco. Jo estava un poc enmig de moviments socials clandestins i associacions de veïnats.

Quan es van convocar les primeres eleccions municipals, el 1979, ja vaig anar a llistes, tot i que no vaig sortir elegida. En aquell moment hi havia una certa por als partits polítics i molta gent va optar per a fer agrupacions independents, i n’hi havia devers quatre a Manacor, totes amb un caràcter polític diferenciat. Tot això sense comptar als partits polítics grans. Hi havia dues agrupacions bastant similars, OIM (Organització Independent de Manacor) i CDI (Candidatura Democràtica Independent), ambdues de caràcter mallorquinista d’esquerres. Jo estava al CDI. Teníem les premisses de llengua, cultura i país. De fet, nosaltres vam tenir el primer batlle, i vam governar en coalició amb altres agrupacions i partits. El CDI després ja va anar en coalició amb el PSM, a partir de 1987 si no vaig errada, i després ja s’hi va quedar. A Manacor no hi va haver PSM el 1979. Tot i que érem una agrupació de caire local, vam pensar que ens hauríem de relacionar amb altres agrupacions d’àmbit de Mallorca, i el PSM era el partit que ens representava i que més s’ajustava al nostre programa i ideologia. Per tant, jo vaig entrar al PSM quan vam fer coalició a Manacor amb ells.

• Per què vàreu elegir opcions mallorquinistes?

No ho sé, això és una cosa identitària. Jo en realitat mai m’he sentit espanyola, mai m’he sentit part d’un Estat espanyol. Sempre he tingut les meves arrels molt ficades a Mallorca, i estic molt identificada amb la meva llengua, cultura, tradicions, la gent d’aquí… Això sí, sempre oberta al món. Una de les coses que em va despertar i em va ajudar va ser Els mallorquins d’en Josep Melià.

D’altra banda, he anat cap a l’esquerra pel tema social, ecologista i la lluita per a aconseguir una societat més justa.

• Quins són per a vostè els líders històrics del mallorquinisme polític anteriors a la democràcia? Quina influència han tingut sobre vostè?

El meu desenvolupament cap a les meves idees no va ser a través de saber la teoria del mallorquinisme polític ni de conèixer a fons els seus grans ideòlegs, com per exemple Miquel dels Sants Oliver. Es va deure a l’ambient on vaig viure. Als seixanta i més endavant, hi va haver una corrent d’escriptors, músics i intel·lectuals molt important: Miquel Àngel Riera, Jaume Vidal, Guillem d’Efak, Toni Mus, Toni Llull, Biel Barceló… Era gent que, tot i estar prohibit expressar-se en català, publicaven llibres en català. Ells tenien relació amb el meu entorn familiar i social i això va marcar-me.

Els meus primers referents entre els grans ideòlegs van ser en Gori Mir i, com t’he dit, en Josep Melià, però en general no era fàcil conèixer a aquesta gent en plena dictadura. Eren personalitats totalment amagades. En ser gran ja vaig voler investigar i conèixer més. En definitiva, els meus referents van ser més aviat locals.

• Vàreu tenir contacte amb les obres de Pons i Gallarza, Pons i Fàbregues, Sants Oliver, Gabriel Alomar…?

No, els coneixia però poquet perquè a l’escola no ens els ensenyaven. A més, jo vaig estudiar ciències, no lletres. L’ensenyament estava centrat en Castella. Nosaltres estudiàvem els rius d’Espanya i no les comarques de Mallorca, estudiàvem els reis gots i no en Jaume I… Molt del que ens ensenyaven ens era extern, perquè la realitat històrica d’Espanya és distinta en molts casos a la de Mallorca.

• I vostè participava de qualque manifestació?

En tornar de Barcelona, vaig participar a moltíssimes manifestacions que es van convocar, ja fos en tema de la llengua, l’estatut o altres coses. Moltes foren promogudes pel GOB. Sempre he participat quan he considerat que era una reivindicació justa, i sobretot en defensa del patrimoni cultural, lingüístic i territorial.

• Vàreu patir algun tipus de repressió?

A Barcelona sí vaig patir alguna repressió, era una època bastant dura. Demanàvem renovació dels plans d’estudis, i hi havia molta repressió. També va coincidir que a principis dels setanta hi havia una revolució industrial molt forta, i els estudiants ens apuntàvem a les manifestacions obreres, i allà els Grisos no anaven de bromes, actuaven fort. Allà, els Mossos d’Esquadra eren els que tenien la vigilància i l’administració de l’Escola Industrial, els Grisos no podien entrar-hi perquè era jurisdicció de la Diputació. El que passava, doncs, era que nosaltres molts cops ens refugiàvem dels Grisos dins l’Escola Industrial, però llavors venien els Mossos i ens treien, i a defora ens esperaven els Grisos. Era una cosa una mica complicada.

• Com era l’actitud dels vostres pares respecte la vostra implicació política?

Hi havia coses que no sabien, no els ho deia perquè no passessin pena. Qualsevol moviment polític que hi pogués haver sempre estava relacionat amb la por i passar pena, perquè tenien una mentalitat molt marcada pel context que van viure. Jo no vaig saber mai si el meu pare estava d’acord amb la meva activitat política, perquè va morir el mateix any en que jo vaig entrar de regidora a l’ajuntament, el 1983. La dictadura era molt fresca encara, i la gent no estava acostumada a parlar molt de política a casa. També s’ha de tenir en compte que hi havia hagut un intent de cop d’estat el 1981.

DADES SOBRE LA VIDA POLÍTICA

• Com funcionava internament la CDI en aquella primera legislatura municipal?

Era assembleari, no hi havia ni presidències ni vicepresidències ni res. Ens reuníem a un bar o casa de qualcú. El número 1 de la llista (en Sebastià Riera aleshores, que després marxà al PSOE) era un poc el que duia la batuta, però no exercia de president, sinó que era una cosa conjunta. Tampoc no hi havia massa ganes d’encapçalar una llista. Els programes els fèiem de forma conjunta i assembleària, i cadascú s’encarregava d’aspectes diversos (urbanisme, cultura…), però entre tots elaboràvem el programa, era tot molt participatiu. Les campanyes electorals eren molt casolanes i artesanes. Així i tot, vam aconseguir bastant bons resultats (a la primera legislatura vam fer cinc regidors de vint-i-un possibles, i tenint en compte que hi havia molts partits que es presentaven). Hem tingut alts i baixos, ja amb el PSM, però sempre s’ha mantingut un vot fidel. De fet, ara la batllia és nostra.  

• Ja heu mencionat alguns noms, però voldríeu destacar algun líder polític important en aquells anys?

Els meus referents són en Sebastià Serra, en Mateu Morro i en Pere Sampol. Aquest és el trio que em va convèncer de quedar-me al PSM. També en Damià Pons ha estat important. Veure’ls actuar sempre m’ha reafirmat la idea de que el PSM és el meu partit.

• Quines han estat les principals reivindicacions del PSM en quant al mallorquinisme polític?

La lluita principal sempre ha estat: llengua, cultura i territori. Hi va haver una lluita molt forta per a protegir el territori, i per a desclassificar urbanitzacions que s’havien dissenyat al final del franquisme. Un exemple és Cales de Mallorca, que era un centre d’interès turístic nacional. En Fraga Iribarne, sent Ministre d’Informació i Turisme, va triar els millors llocs de la costa de les Illes per a fer centres d’interès turístic, que es basaven en hotels de set o vuit plantes a devora la mar, que és el que hi ha a Cales, per exemple. I, clar, no s’havia acabat de desenvolupar tota la urbanització i la nostra lluita va ser que allò entrés dins el catàleg d’espais naturals, per tal d’aturar-ho. A part d’aquest, vam voler defensar molts altres indrets: S’Albufera, Ses Covetes, Es Trenc, Sa Dragonera, Sa Punta de n’Amer… Tots aquests punts estaven molt amenaçats, i la lluita per a aconseguir la protecció del territori va ser molt forta durant aquests anys, i se va aconseguir amb bastant mesura amb la Llei d’espais naturals, que després s’ha hagut de corregir i desenvolupar més perquè encara quedaven coses fora protegir. És cert que algunes urbanitzacions no s’han pogut frenar perquè la por a les indemnitzacions als promotors et feien tirar molt enrere.

La part econòmica sempre ha estat, i encara és, molt precària. El dèficit fiscal ha estat una lluita importantíssima que encara no està resolta. Reivindicàvem també un finançament just, ja ho fèiem als anys noranta i ara encara ho fem. Encara seguim igual.

En quant a l’àmbit lingüístic, hem lluitat molt per a aconseguir que el català fos un idioma normal i respectat dins l’administració i l’ensenyament. Això es va aconseguir. Una altra cosa és l’ús que se’n faci, però s’ha de reconèixer la nostra tasca per a normalitzar el català i que molta gent l’aprengués. A Manacor el 1983 hi havia unes classes de català de vuit a nou per a funcionaris que volguessin aprendre’l. A Manacor també es va crear l’Escola Municipal de Mallorquí, a l’any 1973, el que va ser un fet molt important per a la lluita lingüística aquí. Hi va haver un moment, quan jo duia Política Lingüística al consistori, en que els funcionaris joves que s’havien esforçat en aprendre català ho feien tot en català, però havien de fer tota la feina dels funcionaris més grans que no s’havien volgut integrar en el sistema, i els joves es van rebel·lar per la injustícia que allò suposava. I, passant per damunt la Conselleria de Cultura del Govern Balear, des de l’Ajuntament vam tenir uns contactes molt directes amb la Generalitat de Catalunya, que en aquell moment comptava amb n’Aina Moll com a Directora General de Política Lingüística, i també un altre dels directors era n’Isidor Marí, qui ens facilitava tot el material gratuïtament per tal de fer campanyes aquí a Manacor, i a més, ens assessoraven legalment perquè volien que el català fos un requisit per a poder entrar dins l’administració. En aquells moments això no se va aconseguir, perquè les lleis del Govern Balear no estaven preparades per a això, però sí que vam aconseguir que fos un mèrit, així que els funcionaris que obtenien el títol de català, tenien un mèrit afegit, el que va disparar les ganes de molts d’aprendre català. Això era als anys vuitanta (1987-1991 va ser quan vam fer tota aquesta “revolució” lingüística que va permetre que el de Manacor fos el primer ajuntament totalment normalitzat). Hi havia professors d’escoles que feien tallers de cultura pels infants, i ja els anàvem avesant a l’idioma, els nostres costums, tradicions, geografia… Pensa que aleshores existia l’assignatura de català però no hi havia la immersió lingüística que hi va haver després en quant al català com a idioma de referència a l’escola.

• Com valoraríeu la tasca que es va fer en quant al mallorquinisme polític durant la vostra etapa com a Consellera del Consell de Mallorca?

Va ser una època difícil. Governàvem en coalició amb Unió Mallorquina, i això va ser complicat. Es va fer molta feina amb el teatre. Jo sempre tindré la fama d’haver tancat el Teatre Principal. No ho vaig poder obrir per les traves burocràtiques per part del Govern del Partit Popular i de l’Ajuntament de Palma, que també controlava el PP, per a obtenir els permisos del projecte de reforma, però gràcies a la nostra tasca es va poder reformar. Hi va haver molta feina en quant a ajudes teatrals a produccions pròpies d’aquí. Estàvem molt en col·laboració amb la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern del Pacte, i amb el conseller, que era en Damià Pons, i vam aconseguir dur obres mallorquines a Catalunya. En quant a l’edició de llibres també es va fer molta feina. Es va continuar amb la tasca de la xarxa de biblioteques, per tal de connectar les biblioteques de cada poble amb la Biblioteca Central del Consell, a la que anàvem dotant de totes les publicacions que hi havia. En quant a la part de música, es van fer molts festivals aquí. El Museu de Mallorca era un museu estatal però nosaltres vam aconseguir obrir sales noves i ordenar una mica el tema de les excavacions arqueològiques (i vincular-les amb el Museu). També es va aconseguir que el Museu de Manacor fos independent, no una extensió del de Palma. En definitiva, es va fer molta feina en quant a la cultura.

• Quins són els principals fracassos del PSM en quant a les reivindicacions del mallorquinisme polític?

Jo crec que el fracàs més gran que tenim és no haver aconseguit dur un diputat a Madrid, no haver aconseguit fer arribar al cap dels ciutadans que sense un diputat propi no podem aconseguir res del que ens mereixem de forma justa. És l’espina que tenim clavada. Hem tingut dos senadors, però no electes, sinó autonòmics. En Pere Sampol va ser un gran senador, i ara tenim en Vicenç Vidal. Sempre hem contribuït al fons de solidaritat de l’Estat amb els nostres imposts, i mai hem rebut del que ens correspondria ni amb finançament ni amb res. Nosaltres necessitem ajuda. Moltes ajudes públiques i obres públiques s’han hagut de fer amb fons propis, perquè no hi ha hagut un finançament estatal adequat. I, mentre no hi hagi un partit polític amb veu pròpia que doni canya al Congrés sobre aquests temes, no ens escoltaran. I no hi ha cap partit estatal que sigui conscient del que són les Illes Balears i les necessitats que tenen. No els interessem per res, perquè el nivell de vot que poden obtenir d’aquí és mínim i no canvia res.

• Ja n’heu parlat una mica, però quines diríeu que han estat les principals causes de que el mallorquinisme polític, i en concret el vostre partit, no hagi arribat a ser un fenomen de masses aquí?

Pel PSM sempre ha estat una espina clavada no haver tingut la manera d’eixamplar les bases. El tema més greu i dificultós ha estat poder haver entrat a Ciutat, perquè pels pobles sí que hi ha unes bases i un vot fidel i molt arrelat. La majoria de batlles i ajuntaments on governem són a la part forana. Però, Palma ha estat un lloc on ha estat molt difícil entrar, suposo perquè hi ha molta més mescla de cultures i la gent que ve aquí no l’hem sabut fer veure que quan venen aquí són dels nostres, sinó que molts simplement venen a fer feina o perquè els agrada estar aquí, però no se senten partícips de la realitat i la cultura d’aquí, i això sap greu. Als inicis del PSM, es deia que era el partit dels mestres i els capellans. Era una elit cultural i intel·lectual a la que tal vegada altra gent del poble no s’hi acostava perquè els veien una mica allunyats i “superiors´´ intel·lectualment. En canvi ara el que jo veig és un gir en el que des de que es va fer la confluència entre PSM i l’esquerra ecologista, les noves generacions que s’hi han incorporat ja són d’unes capes socials molt preparades però tal vegada no tant elitistes, i aquestes noves generacions a lo millor arribaran a unes capes de la societat més obreres i que no siguin intel·lectualment tan selectes. I esper que sigui així per tal de poder arribar a més gent.

D’altra banda, penso que hi ha hagut una confusió entre el que és el catalanisme polític i el catalanisme cultural. Quan parles de “català”, encara hi ha aquesta fòbia de molta gent de dir que no parla català. Això és un dèficit cultural terrible i és molt difícil de desarrelar, i a vegades val més no discutir amb la gent que està tan tancada amb això, perquè l’únic que fa és que es tanquin més en la seva mallorquinitat postissa (i dic postissa perquè no podem negar la nostra unitat lingüística). I aquesta gent, clar, quan el PSM els diu que la nostra llengua comú és el català, es fa enfora. Diuen que no volen defensar el català perquè no volen ser catalans. Jo ja he perdut l’esperança de poder convèncer a ningú amb això, i mira que fa anys que faig “pedagogia” i predic molt en aquest tema. Hi ha una part gonella que està entrant, i ara més d’ençà que hi ha els de Vox, amb els quals han convergit, perquè una part del gonellisme és d’extrema dreta. Els que defensen el mallorquinisme com un element servil a Espanya s’identifiquen molt amb postures que proposa Vox.

• És just l’Estatut d’Autonomia en quant a les reivindicacions del mallorquinisme polític?

Podria anar més enllà, però el que faria falta seria complir-lo. Damunt el paper tot és millorable, però és que directament no es compleix el que ja està escrit. En quant a politiques lingüístiques ja ens perdem molt, perquè, per exemple, en Bauzá deia que complia l’Estatut d’Autonomia, i mira el que va fer…

• Quines diferències hi ha hagut entre el PSM i altres partits polítics que poguessin assimilar reivindicacions del mallorquinisme polític?

Crec que el PSM ha encarnat el que és el mallorquinisme polític. Ara hi ha El Pi, que és una extensió d’Unió Mallorquina. No crec que hi hagi grans diferències. UM també defensava el català i la unitat lingüística, i les nostres tradicions. Però, hi havia unes diferencies en quant a l’eix esquerra-dreta que ens feia incompatibles. Una cosa és la part cultural i l’altra és la social. UM tenia uns altres interessos.

El PSIB va maquillar la sigla, va llevar “espanyol” i va posar “balear”. I, sí, reivindica el català i la unitat lingüística, però està molt subjecte a les ordres de Madrid, i no ha lluitat mai, ni ho farà, de manera ferma per a defensar els interessos de les Illes Balears davant l’Estat. Ha reivindicat però no ha lluitat. I això és el que fa que jo no el consideri com a un partit germà. Pot ser un aliat en un moment determinat, perquè hem governat junts a moltes bandes, però per a convergir s’ha hagut de negociar molt en segons quins temes, i quan es tracta de reivindicar finançament al PSIB li ha faltat força.

Amb Esquerra Unida hem coincidit en molt bona part de les nostres reivindicacions. En el tema ecologista no hi ha cap dubte. Això es veu en que hem convergit dins MÉS, ha estat una simbiosi que de moment va molt bé. Dins el meu imaginari quan em demanen de quin partit soc, jo responc “PSM”, i ha d’arribar un moment en que jo hauria de dir de primeres “MÉS”, i en això estem, perquè la convergència amb el temps ens farà encara més forts.

• Teníeu revistes o periòdics com a òrgans d’expressió? Com d’important va ser Mallorca Socialista en tots aquests temes que hem parlat?

Els mitjans de comunicació “oficials”, diríem, poca cosa han fet. Diari Balears va ser el primer mitjà en escriure en català, però no podem treure molts més exemples entre els grans diaris en tots aquests anys. Aquí a Manacor tenim Cent per cent, que és la revista municipal, apart de revistes i setmanaris que escriuen articles en català. Però, la línea reivindicativa de tots aquests no arriba a la de Mallorca Socialista.

• Què és per a vostè el nacionalisme?

Considero el nacionalisme com a una manera de pertànyer a una societat i a un grup que comparteix una manera de ser, una llengua, una cultura, unes tradicions i una història. Ser nacionalista vol dir tenir les arrels ben ficades dins el lloc on has viscut. Però també he estat oberta a altres possibilitats, no he exclòs mai a ningú, ni m’he sentit superior a ningú que fos d’un altre lloc. El que sempre he volgut és que em respectessin a mi i als meus, que respectessin qui som. Ser nacionalista és ser conscient de saber qui ets, i voler tenir dret a ser-ho.

• Per tant, té el nacionalisme una forta correlació amb el sobiranisme? I amb el separatisme i l’independentisme?

El sobiranisme es tracta de voler decidir què vols ser. Els termes sobiranisme, separatisme i independentisme els podem englobar dins un mateix marc. En canvi, nacionalisme és un altre concepte més intern, més de consciència pròpia. Els altres tres conceptes són les conseqüències del nacionalisme, perquè si un estima la terra i resulta que altres entitats no deixen que aquest nacionalisme sigui normal, el que vols és lluitar per a poder decidir què és el que vols. I si no et deixen ser qui tu ets en quant a llengua, cultura i costums, ja no voldràs anar amb ells. Això és el separatisme. I el que aspires, doncs, és a unes institucions pròpies que et donin una independència i una sobirania pròpia i única. Això és la independència.

• Ha de ser la independència política l’objectiu final del mallorquinisme polític?

Crec que sí que és l’objectiu final, però mentrestant es poden fer altres coses perquè hi ha un llarg camí: s’ha d’aconseguir una autonomia més consolidada, i potser una mena de federalisme. Però, el meu desig és que hi pogués haver una independència política. D’altra banda, no me sabria gens de greu formar part d’una confederació de Països Catalans. Però, no veig una capital a Barcelona, sinó vàries.

• Ha canviat la vostra concepció sobre algun d’aquests conceptes al llarg de la vostra trajectòria?

Sí, perquè al principi ens pensàvem que ens bastava amb ser nacionalistes, i que amb la Transició tot s’arreglaria. Però després vaig veure que això no era així, i és aquí on hi ha l’opció de voler decidir no seguir amb qui no et respecta.

• Quin és per a vostè el concepte polític dels Països Catalans? I el cultural i lingüístic? Té futur tot això?

Els Països Catalans és un concepte cultural que parteix de les arrels culturals, lingüístiques i històriques que mantenim amb Catalunya, el País Valencià i Catalunya Nord per qüestions històriques. A mi m’agradaria molt que es poguessin constituir de veritat uns Països Catalans com a entitat política, però la veritat és que de moment fins i tot costa mantenir la unitat cultural i lingüística, com per a pensar en poder constituir una unitat política.

• Diferenciaríeu mallorquinisme de catalanisme, o tenen molts punts de trobada?

Jo crec que es poden diferenciar. El mallorquinisme és la reivindicació de la cultura, llengua i identitat de Mallorca. Es que parlem de Mallorca com a país. Un país amb una illa és suficient? Hi va haver un moviment fa uns anys, liderat per en Joan Mayol, que va intentar fer una mena de “poble balear”. Estava molt immers en el projecte però va fracassar, perquè ni les altres illes es senten identificades amb Mallorca ni al revés. Cadascú es sent molt de la seva illa i poc de les altres. No hi ha una consciència comuna. Fins i tot al Parlament es veuen les discrepàncies entre els representants de les diverses illes, perquè algunes es veuen menyspreades i acusen a Mallorca de centralista.  Per tant, parlar de “País Balear” està molt verd avui en dia. Però, parlar de “Països Catalans” ho veig encara més verd, perquè mentre no hi hagi una consciència mallorquinista amb un fort arrelament, i que això es tradueixi en votar a partits mallorquins, i aconseguir així que tinguem tots els diputats als quals tenim dret, ho veig molt difícil. M’agradaria, però ara per ara hi ha molta feina per fer, i és una feina molt difícil perquè de cada vegada ve més gent de fora que s’integra menys. S’hauria de fer una feina impressionant, i això duu molts anys.

• A part dels partits polítics, voldríeu destacar qualque organització que hagi defensat de manera contundent el mallorquinisme polític?

L’Obra Cultural Balear ha estat una gran ajuda en el tema reivindicatiu, i ha fet molta feina per a la difusió de la nostra llengua i cultura. El GOB també ha estat molt important en la reivindicació del nostre territori. Són entitats molt necessàries, i avui en dia més que mai, perquè hem de consolidar el que tenim i hem d’anar per endavant, perquè així com van les coses jo tinc por d’una involució, i de que el centralisme de Madrid s’accentuï cada cop més. Els partits que més representants tenen aquí són partits estatals (PSOE i PP) i aquests no defensen lo nostre com toca davant l’Estat, per tant, és molt necessari que les organitzacions d’aquí s’organitzin en torn a la defensa de la nostra llengua, cultura i territori, per a evitar una involució en la sobirania i en les reivindicacions que han costat tant aconseguir.

• Veieu en alguna força política estatal un possible aliat que pugui entendre les aspiracions del mallorquinisme polític?

Actualment no en veig cap. Les nostres reivindicacions sempre han estat defensades per partits catalans, bascs o valencians. Sempre hem hagut d’anar amb partits germans d’aquestes comunitats. De Podem en un temps es deia que entendrien les nostres reivindicacions, però jo no he vist que defensin res.

• Creieu que s’està seguint el camí correcte en el projecte sobiranista d’esquerres?

Bé, està governant, i quan un governa té més possibilitats de ser visible, però també ho té complicat, perquè hi ha un PSOE que té la presidència i passar per damunt la presidència a vegades és molt difícil. Crec que entrar al govern és molt important, perquè estant dedins s’aconsegueixen moltes més coses que estant defora. El que passa és que hi ha d’haver un esperit crític extern que els marqui la línea, perquè a vegades quan un governa, i ho dic per experiència, la feina rutinària t’adsorbeix tant que a vegades deixes de banda les coses més globals, i hi ha d’haver uns moviments externs, ja siguin les bases del partit o organitzacions externes, que et vagin recordant i exigint allò que tu defenses i el que duus al programa. Però, jo sempre he defensat que governar és essencial per a aconseguir metes, perquè si no governes, no canvies coses. Pots fer moltes protestes i manifestacions, però és el vot tant a un consell de govern com al Parlament el que realment és important per a canviar les coses.

El que crec que és necessari és fer feina amb les bases, per tal d’eixamplar el nostre electorat. Hem de crear consciència als més joves, perquè són aquests els que hauran de decidir el futur. Nosaltres ho hem fet així com hem sabut, i hem intentat deixar un país millor pels joves, no sé si ho hem aconseguit, però la veritat és que el relleu és molt important. També és fonamental crear aquesta consciència als nouvinguts de fora.

• Es pot arribar algun dia a un nivell semblant a Catalunya?

Crec que a curt termini no, malauradament. Ho veig difícil. Tot i això, el procés de Catalunya ha tingut una repercussió importantíssima dins alguns sectors de Mallorca i Balears. Jo veig al meu cercle proper aquest interès per a defensar les reivindicacions dels catalans. A Manacor mateix hi ha hagut moltes protestes en favor dels presos i del procés. Donar suport a reivindicacions de Catalunya era impensable fa deu anys. Sí que ha creat consciència, interès i ha remogut bastant, però la realitat és que anem molt enrere.

• Quins han estat el moment més àlgid i el moment més negre pel mallorquinisme polític en els darrers quaranta anys?

Un moment molt dur ha estat l’època d’en Bauzá. La record amb molta tristor. Era una època molt fosca i decebedora. Però, crec que ara estem en un bon moment. Hi ha hagut altres bons moments, com el 1991 o 1995, quan vam aconseguir bastants diputats, i aquí a Manacor també vam obtenir bons resultats, amb batllies a altres pobles. Hi ha pujades i baixades, però ara torna a estar bé, sobretot perquè el relleu que hi ha hagut ha deixat pas a uns joves ben informats amb ganes de tirar cap endavant i fer feina. Jo som optimista, i crec que s’aconseguirà arrelar i estendre la consciència del mallorquinisme polític.