Magdalena Nebot Vaquer és una modista nascuda a Capdepera el 1933. La seva vida és un reflex de la repressió que patiren tants republicans a mans del règim franquista. Les seves vivències a la postguerra i les seves estàncies a l’estranger, tant a Alger com a París (1957-1974), l’han format com a ferm defensora de l’antifranquisme. En el marc identitari, es considera nacionalista mallorquina i sempre ha lluitat pels drets bàsics de la llengua catalana. Políticament va militar al PCE i, després, al PSM.
Aquesta entrevista va ser realitzada a la seva casa de Capdepera, a dia 25 de juny de 2021. Amb una duració total de 2 hores i 13 minuts, el resultat és una transcripció de 8 pàgines.
Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.
FITXA PERSONAL
- Nom i cognoms: Magdalena Nebot Vaquer.
- Nascut a: Capdepera.
- Data de naixement: 12 de maig de 1933.
- Estat civil: Vídua.
- Fills: 2.
- Estudis i formació: Cap, va anar a escola fins els 14 anys.
- Creences religioses: Atea.
- Militància política, sindical o altres: A França era propera al Partit Comunista tot i que no hi va militar mai. Tornada a Mallorca, sí va militar al PCE, i després al PSM – i actualment MÉS per Mallorca –. Culturalment, milita a l’Obra Cultural Balear.
- Treballs realitzats: Modista.
- Destins: Palma, Capdepera, Alger, París.
- Treball o situació actual: Jubilada.
- Aficions: La música (coral) i ballar.
- Nom del pare, lloc de naixement i professió: Serafí Nebot, de Capdepera, era conreador.
- Nom de la mare, lloc de naixement i professió: Maria Vaquer, de Capdepera, era sastressa.
DADES SOBRE LA FAMÍLIA D’ORIGEN
SOBRE ELS PADRINS:
- A què es dedicaven els vostres padrins?
Els meus padrins eren agricultors.
- Quina era la seva ideologia?
El meu padrí patern, Joan Nebot, era totalment antireligiós – fins i tot va escriure al testament que si hi havia qualque filla seva que volgués enterrar-lo per l’Església, hauria de pagar el testament –. Tots els meus padrins eren d’esquerres i gent que estimava el poble i que volia pau. Eren socialistes. Tant la meva padrina materna com ma mare van ser presidentes del grup femení del Partit Socialista de Capdepera.
SOBRE ELS PARES:
- Van patir els vostres pares algun tipus de repressió franquista?
Mon pare va estar a la presó per fer la guerra a Menorca del bàndol republicà. Va estar quatre anys tancat a La Mola. Després va passar a València, d’on acabà passant a Alcoi, i d’allà sortí en llibertat provisional. Posteriorment, el van perseguir i va estar tres anys amagat fins que va trobar una persona que el va portar amb barca a Alger. Mai he sabut qui va ser aquell home, només sé que el seu cognom era Vera. Li estic molt agraïda.
DADES SOBRE LA VIDA POLÍTICA
- Com vos vàreu interessar per la política? Quina era la vostra ideologia entre finals dels seixanta i principis dels setanta?
Sempre m’ha vingut de família. Sempre he estat obligada. A mi de malnom em deien Magdalena Raia, al igual que la resta de la meva família. Alguna gent ens assenyalava perquè membres de la meva família havien estat a la presó per motius ideològics.
Em vaig apuntar al PCE quan hi va haver el canvi de la Transició. Abans de la mort d’en Franco no m’hi vaig voler apuntar perquè tenia dos fills i no volia que ningú em veiés apuntada enlloc. Tanmateix, ajudava en qualsevol cosa quotidiana a alguns presos comunistes d’aquells anys. Sobretot els duia sobrassades.
- Com recordeu la vostra participació a mítings i manifestacions amb el PCE als anys setanta?
La record com una molt bona etapa. El poder moure’ns i fer política és fantàstic. Què més volem? Jo només vull poder xerrar i dir el que vulgui dir. Cadascú ha de ser lliure de poder expressar la seva opinió i, en aquest sentit, aquella etapa de manifestacions durant la Transició va ser fantàstica.
Els comunistes són els únics que van lluitar activament contra Franco. A França o a Alger, per exemple, no hi va haver cap partit socialista. Ens trobàvem que havíem d’estar dins el Partit Comunista per lluitar contra el franquisme.
- Quina importància va tenir Francisca Bosch dins el PCE de cara al mallorquinisme polític?
Sempre vaig estar del costat de na Francisca Bosch. Li tenia una gran simpatia, érem amigues, i representava el poder femení de la dona en un moment en que estava cansada de que lideressin homes. I, sí, ella representava el mallorquinisme polític dins el partit. I a jo m’agradava, perquè sempre m’he sentit més de Mallorca que d’altres bandes.
Aquesta perspectiva és el que va fer que jo acabés marxant al PSM. Ells van ser els primers que van lluitar per Mallorca. Al PCE sempre havíem d’anar a reunions en castellà i veiem que no ens volien comprendre del tot. Així que el meu marit va passar-se al PSM i jo també.
- Quina perspectiva tenia la direcció estatal del PCE del mallorquinisme polític?
D’això no en parlàvem massa. No vaig veure ambient de català ni d’identitats ni de res d’això. Només es parlava d’Espanya.
- Recordeu la gran manifestació que hi va haver el 1977 en favor de l’autonomia?
Sí. Érem a totes les manifestacions. Hem anat a totes, no hem fallat mai. Vam anar a la Plaça Major i hi va haver una xerrada allà damunt. Hi era en Josep Maria Llompart, qui va llegir una carta que, segons va dir, no havia escrit ell. Me va agradar molt aquella manifestació i aquella carta. Van dir el que teníem ganes de sentir.
La seva importància radica en que tots ens veiérem i tots ens vam escoltar. Sentir algú que reclamés el que tots pensàvem i poder expressar-se lliurement va ser importantíssim. Hem de pensar que fins aleshores dir segons quines coses en públic comportava penes de presó.
- Vostè vos sentiu part del mallorquinisme polític…
Sí, però sense menysprear ningú. Jo vull que els que són de la península estimin el seu poble, però si són d’aquí és aquí el que han de defensar. Jo a l’Alger estava d’acord amb el que defensaven els musulmans. Cadascú ha de defensar lo seu a la seva terra, sempre sense menysprear els altres i les altres terres. Hem de tenir tolerància i lluitar pel bé de la nostra terra.
- Com vàreu entrar en contacte amb les reivindicacions del mallorquinisme polític? A través de lectures, escrits de partits, companys, activitats culturals…?
No sé que t’he de dir. Nosaltres cada dia llegíem el diari, per saber més el que estava passant. A París llegíem L’Humanité, per exemple. Rondalles i lectures semblants no n’he llegit gaire, perquè sempre he fet molta feina i he tingut poc temps. Havia de fer feina, cuidar la casa, cuidar els nins… Sí que en els darrers anys, quan ja he tingut molt més temps, he pogut llegir llibres d’història sobre Mallorca que m’han fet conèixer més la meva terra. Un autor que sí vaig llegir va ser en Josep Maria Llompart.
- Personatges procedents dels anys de la II República com Emili Darder, Bernat Jofre o Francesc de Sales Aguiló són referents del mallorquinisme polític?
Sí. De qui ho havien de ser sinó? Emili Darder va ser una autèntica meravella per a Palma en aquell moment. Va netejar la ciutat amb la construcció del clavegueram – abans ningú tenia aigua que passés per davall les cases –, i va facilitar molts vaccins pels infants de la ciutat.
- Als anys quaranta, cinquanta i seixanta hi va haver una important “travessia pel desert” del mallorquinisme polític. Com es va mantenir l’esperit del moviment en aquests anys, tant a l’interior com a l’exili?
Va sobreviure d’amagat. El pensament de la gent no el pots llevar. Si tu estimes la teva terra és normal que vulguis lluitar per ella. Va ser una cosa de transmissió de les famílies.
- Com s’ha tractat la dona dins l’entorn del mallorquinisme polític i del PCE i el PSM?
El feminisme no ha tingut gaire importància, ni s’hi han preocupat massa. Era un tema amb poc pes en aquells moments. Als partits on he estat es tractava amb respecte a les dones, però el feminisme no era avantguarda. Que alguns homes tinguessin certes costums masclistes, que venien d’herència i de la tradició, no vol dir que no ens tractessin bé.
- Què ha fet el PSM per defensar el mallorquinisme polític?
Crec que és l’únic que ha defensat Mallorca amb tota la seva ànima. Ells han defensat la terra amb estima, no per negocis. Tot i així, crec que el PCE també va fer-ho amb bones intencions, no crec que hagin volgut fer mal a Mallorca mai, però eren massa castellans i castellanitzats, no eren tant d’aquí com els del PSM. Van defensar Mallorca davant les ingerències i les idees franquistes.
- I quins errors ha comès el PSM en aquesta defensa?
El gran fracàs és que no han estat prou valents. Jo me’n penedeixo de no haver parlat dins el PSM. Estava cansada de sentir allò de “ja veurem, tranquil·litat…”. Així com jo sempre he tingut força i determinació per dir les coses que s’havien de dir si feien falta, això no ho vaig veure a ningú del PSM. No parlaven amb força. No han entès res d’aquest món, no han entès que el nostre enemic és la dreta i l’extrema dreta, i unes idees franquistes que sempre ens han perseguit i ens han acusat de tot. És en aquest aspecte que no m’han agradat tant.
- Quin tractament ha rebut el mallorquinisme polític per part dels mitjans de comunicació de Balears?
Bufetades ens han donat, res més. Més que parlar de les grans injustícies humanes que pateix el món i la nostra terra, s’ha volgut acusar massa a l’esquerra i al republicanisme en un atac continu contra nosaltres. Per això jo dic que el PSM ha tingut poca fermesa davant el maltractament que hem rebut de totes bandes. A l’esquerra ens han deixat K.O. moltes vegades.
- Què és el nacionalisme per a vostè?
Per a mi és l’estima cap a la nació, la nació de cadascú. Jo em vull alliberar d’Espanya i aconseguir la independència de la meva nació. Europa no ha fet res per a la nació catalana. Què han fet pels presos? Res.
- I el sobiranisme?
El sobiranisme és la defensa de la sobirania d’aquí on un és. Jo som sobirana d’on som, és a dir, de Balears, Mallorca i Capdepera.
- Moltes vegades ens identifiquem més com mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs, i no com “balears”. Hi ha diferències entre les illes en relació a la defensa d’una identificació pròpia?
No sé si són molt diferents o no, però com volies que anessin juntes si no ens han permès ni moure’ns d’un poble cap a l’altre. No podíem ni anar cap a Menorca o Eivissa durant el franquisme. Ens han volgut dividir.
- Què haurien de ser els Països Catalans?
Haurien de ser tots nosaltres, tots els que integrem els Països Catalans. Haurien d’estar governats per nosaltres mateixos. Els franquistes van conquerir Catalunya amb la força de la guerra. Nosaltres defensàvem una república.
- I tenen futur els Països Catalans?
Jo crec que sí. Els catalans són terribles en això – en el bon sentit –. No has vist tot el que estan lluitant i totes les manifestacions que fan? I els mallorquins també, molts del PSM hem participat molt en aquesta lluita.
- El mallorquinisme polític ha d’anar lligat a la independència política?
Clar. Això ho tinc ben clar. Després podríem estar integrats dins els Països Catalans, però sempre amb la possibilitat de que els mallorquins ens puguem autogovernar. Hem d’estar governats per gent d’aquí, no d’altres llocs. No sé si seria una simple autonomia o una confederació, però que tinguem més poder nosaltres mateixos. Jo em sent catalana a més de mallorquina, però en tot cas som catalana de Capdepera.
- Quines diríeu que han estat les principals causes de que el mallorquinisme polític no hagi arribat a ser un fenomen de masses aquí?
A Mallorca estem aïllats. Hi ha gent de Capdepera que s’ha mort i no ha anat mai a Catalunya, per exemple. Quan jo era petita, per fer-ho es necessitava el jornal d’una setmana i això no era possible. La falta de connexió ha estat un problema clau en aquest sentit.
- És just l’Estatut d’Autonomia en quant a les reivindicacions del mallorquinisme polític?
Com ha de ser just si no tenim un govern a Espanya que sigui just? A nosaltres ens donen els mínims i volem els màxims.
- Veieu en alguna força política estatal un possible aliat que pugui entendre les aspiracions del mallorquinisme polític?
No. En Fèlix Pons ho podria haver estat, però ara no sé qui hi ha. Conec actualment en Vicenç Vidal, de MÉS, en qui sí que hi tinc confiança, però no forma part de cap partit d’àmbit estatal. Jo no he vist ningú a Madrid que xerri de Mallorca o que la defensi. A Madrid no volen res de mallorquins.
- Creieu que s’està seguint el camí correcte en el projecte sobiranista d’esquerres?
No sé que t’he de dir, perquè els veig febles. Hem de tenir en compte que tots els que van lluitar i van sofrir són morts, uns perquè els mataren i d’altres per l’edat. Jo tenia tres anys quan va esclatar el Moviment. Què vols de la gent que ha viscut amb Franco? Jo els veig adormits. I t’ho dic jo mateixa, que també he dormit més del que hauria d’haver fet. Però ara ja no tinc forces per fer res.
- Es pot arribar algun dia a un nivell semblant al de Catalunya?
Hem estat molt aïllats, i també massa castellanitzats. Així que és difícil però no impossible, doncs jo veig que la gent més jove – sobretot els que han anat a la universitat –es sent més mallorquina i defensa la seva terra. Els majors estem prop de la mort, és inevitable, però els joves no. Ells són el futur i no s’ha de perdre l’esperança.
- Quins han estat el moment més àlgid i el moment més negre pel mallorquinisme polític en els darrers quaranta anys?
El govern de Bauzà va ser el més terrible que hem tingut en aquests anys. És la cosa més desastrosa que he vist. A Capdepera, concretament, ens va denegar el servei de tren que tant demanàvem. La manifestació que férem contra ell el 2013 ha estat, per contra, el més positiu. Era necessari treure’l del poder.
