Lleonard Muntaner Mariano és un editor i escriptor nascut a Palma el 1952. A més de la seva tasca com a professor de geografia de la UIB, hi destaca la seva enorme tasca editora durant dècades per a portar endavant empreses com El Drac Editorial, El Tall Editorial, i actualment Lleonard Muntaner Editor. Va col·laborar en el projecte de la Gran Enciclopèdia de Mallorca. Especialitzat en història moderna, ha publicat múltiples articles a revistes especialitzades, com Randa, Revista de Catalunya, Estudis Baleàrics, Treballs de Geografia, etc. El gran tema de les seves investigacions és la història xueta, la qual va tractar ja a la seva tesi doctoral. L’any 2007 va rebre el Premi Ramon Llull per les seves contribucions a la cultura mallorquina.
Aquesta entrevista va ser realitzada a les oficines de Lleonard Muntaner Editor, a dia 9 d’octubre de 2020. Amb una duració total de 3 hores i 55 minuts, es van fer dues còpies d’àudio, una de telèfon mòbil i una d’ordinador portàtil. El resultat és una transcripció de 20 pàgines.
Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.
FITXA PERSONAL
- Nom i cognoms: Lleonard Muntaner Mariano.
- Nascut a: Palma.
- Data de naixement: 23 d’agost de 1952.
- Estat civil: Casat.
- Fills: 2.
- Estudis i formació: Llicenciat en Filosofia i Lletres, i Doctor en Filosofia i Lletres, amb especialitat en història, i en concret història moderna (segles XV, XVI, XVII, XVIII).
- Creences religioses: Cristià.
- Militància política, sindical o altres: Cap. Prefereix ser independent.
- Treballs realitzats: Va substituir durant un temps en Damià Pons, que feia glasses d’EGB a l’escola Costa i Llobera. Ha estat professor de Geografia de la UIB durant catorze anys; també ha desenvolupat una feina de llibreter antiquari a la Llibreria Ramon Llull, a Palma; va guanyar una plaça a l’Ajuntament de Calvià de tècnic de patrimoni històric; i sempre ha fet feina d’editor (els darrers vint-i-cinc anys a Lleonard Muntaner Editor).
- Destins: Càceres i Getafe (pel servei militar), Barcelona i Palma.
- Treball o situació actual: És editor de Lleonard Muntaner Editor. Fa uns anys es va jubilar, però va fer una jubilació activa.
- Aficions: Lectura, pintura (plàstica), poesia, història i la fotografia.
- Nom del pare, lloc de naixement i professió: Jaume Muntaner Nadal, de Capdepera, tenia botigues a la costa del Teatre Principal.
- Nom de la mare, lloc de naixement i professió: Maria Mariano Palmer, de Palma, també gestionava negocis.
DADES SOBRE LA FAMÍLIA D’ORIGEN
SOBRE ELS PADRINS:
- A què es dedicaven els vostres padrins?
El meu padrí patern tenia un taller on es dedicava a tractar el marbre i la pedra viva. Sobretot feia instruments (carretons de batre, per exemple). Era un gran artesà. En Joan March Ordinas el va contactar per a fer la feina amb la pedra viva del seu palau a Cala Ratjada. El meu padrí matern era barber, tenia una barberia a la Plaça de La Mercè.
- Quina era la seva ideologia?
El meu padrí patern era un home republicà, mentre que el padrí matern era més aviat conservador.
SOBRE ELS PARES:
- Quina era la seva ideologia? Estaven afiliats o militaven a qualque partit o sindicat?
Els meus pares seguien la línea de les seves respectives famílies. Mon pare era republicà i ma mare més conservadora. De fet, a les eleccions jo m’emportava el meu pare a votar amb mi, i el meu germà hi anava amb la meva mare, perquè votàvem coses distintes. Cap dels dos eren militants de res. Tots dos es dedicaven als seus negocis i mai van participar de res polític.
DADES SOBRE LA INFÀNCIA I JOVENTUT
SOCIETAT:
- Com era la vida social als anys cinquanta i seixanta?
Era una vida social molt familiar, és a dir, la família ho cohesionava una mica tot. Ma mare tenia germans i món pare també, i érem molts. El gruix social era la nostra família. Òbviament teníem amistats a altres bandes.
POLÍTICA:
- Com vos vàreu interessar per la política i la cultura? Quina era la vostra ideologia entre finals dels seixanta i principis dels setanta?
Vaig néixer en el món de la cultura i en el món de la ideologia política curiosament gràcies a l’Església Catòlica. D’alguna manera vaig tenir la sort de que els meus pares acabessin tenint moltes botigues a Paguera, on vaig conèixer un capellà poeta, que va ser qui em va iniciar no només dins la nostra cultura, sinó també dins una certa ideologia nacionalista d’esquerres. Això va ser a principis dels anys setanta. Vaig començar a participar a la revista Bona Mar, que era molt reivindicativa. Record que els batlles franquistes de Calvià a un moment determinat ens van deixar una màquina d’escriure que anava i venia de casa nostra a l’ajuntament perquè ens la reclamaven quan veien que sortia un article en contra de l’ajuntament. Era una cosa una mica patètica aquesta anècdota. Gràcies a aquell capellà vaig endinsar-me dins tot això, i li he de donar les gràcies, perquè a casa meva els meus pares eren eminentment emprenedors, no es dedicaven a aquests assumptes culturals i polítics.
- I vostè participava de qualque manifestació?
Assistia a manifestacions quan estudiava a Barcelona. Els estudiants de la UB anaven a protestar als carrers, que estaven plens de Grisos a cavall, i els estudiants més vells els tiraven ciurons per a que els cavalls caiguessin. Era horrorós quan això passava. Els Grisos ens venien darrere amb les porres. Vàrem haver de córrer molt. Si ma mare ho hagués sabut, no m’ho puc imaginar! (riu). Ella no anava de bromes amb això. Record una vegada que em va cremar una gran col·lecció d’octavetes polítiques que tenia, per por a que algú ho veiés.
Reivindicàvem un estatut, tenir autonomia, respecte oficial per la llengua i cultura catalana… Democràcia en general. Abans de la mort d’en Franco, quan jo feia primer de carrera, vaig fer feina a l’Arxiu Diocesà, i, treballant amb llibres sacramentals (bateigs, defuncions, albats…), vaig conèixer a l’arxiver, un membre de la família Truyols. Ell ens passava als joves propaganda subversiva dels carlins, que en aquells moments eren més socialistes que carlins. Eren molt poc franquistes. Però, teníem clar que el que volíem era un partit nacionalista. Jo no he militat mai enlloc, però la feinada que he fet pel PSI i el PSM no te la pots imaginar. Jo els ajudava a ficar paperetes dins sobres, per exemple. Aquella feinada que vam fer no es correspon amb la ideologia que defensa ara MÉS. Jo corresponc als temps de gent com en Damià Pons o en Mateu Morro. Crec que ara la cosa ha anat a la baixa.
- M’heu parlat de la influència de l’Església en la vostra formació. Quin paper ha jugat l’Església en el desenvolupament del mallorquinisme polític?
L’Església de Mallorca ha estat important. Durant una època va jugar un paper importantíssim en la defensa de la llengua i la cultura. Actualment això no existeix. Al igual que la política, l’Església també ha anat a la baixa en aquest àmbit. Ja no hi ha homes com el que em va influenciar a mi, i si n’hi ha ja són persones molt majors. A vegades penso que el que acabo de dir és degut a que jo he tornat vell, però de veritat penso que això és així.
- En la vostra consciència cultural i política va tenir algun pes la Nova Cançó?
És clar que sí. Mira si va tenir pes que jo record que devers finals dels seixanta, no record l’any exacte, vaig assistir al primer concert que va fer aquí en Lluís Llach, al saló d’actes del Col·legi Sant Francesc, que era un col·legi de frares franciscans! Hi havia una gentada, estava ple el saló d’actes. Totes les idees de Llach a les seves cançons tenen un contingut polític i de país molt fort, que em van influenciar molt. També són de destacar Piu de la Serra, Serrat…
- Em deis que la vostra consciència pel mallorquinisme polític us ve de la Nova Cançó, de la influència d’aquell capellà, i de família republicana per part de pare…
I no només això, sinó que també ve per part dels amics, que estan conscienciats i es conten coses entre ells. Jo formava part d’associacions d’amics en les que fèiem comentaris polítics i culturals. Per exemple, vaig estar a Joventut Seràfica de Palma, devora l’Arxiu del Regne de Mallorca. Era un local d’activitats molt gran on teníem un billar i moltes altres coses. També fèiem excursions. Teníem dos frares que ens acompanyaven. Tot això generava una certa ideologia. Després, a Paguera teníem el Club Cade (Club Artístic i Esportiu), on també fèiem coses similars. Teníem una biblioteca i llegíem moltes coses. Record que el primer llibre que vaig llegir de veritat en la meva vida era L’Odissea d’Homer, així com els grans llibres d’Albert Camús, Hermann Hesse (Siddartha, per exemple), tots els llibres de butxaca d’Aliança Editorial… Tot això és una roda, un t’emporta a l’altre. També posteriorment vaig ser secretari del Cercle de Belles Arts, al Casal Balaguer. Jo era amic de Baltasar Porcel, que venia molt a casa meva, i em va influenciar molt. La majoria d’escriptors són bons amics meus d’aquella època (Joan Perelló, Toni Vidal Ferrando, Damià Pons, Llorenç Capellà, Guillem Frontera, Pere Serra, Pere Fullana, Blai Bonet…), i entre tots fèiem pinya en defensa de la cultura i la llengua. Jo vaig recomanar a Pere Serra que contractés a Pere Fullana per a dirigir La Gran Enciclopèdia de Mallorca, i la seva feina va ser tot un èxit. L’Enciclopèdia és imprescindible.
VIDA ADULTA I REFLEXIONS
- Consideraríeu tots o alguns d’aquests escriptors com a líders històrics del mallorquinisme polític?
No diria tant del mallorquinisme polític com de l’activisme cultural, perquè és cert que tot en un moment determinat es pot posar dins el mateix sac, però també crec que s’ha de distingir clarament entre la militància política i l’activisme polític. Persones com en Pep Valero eren més activistes polítics i sindicals (ell, per exemple, provenia del marxisme), i nosaltres érem més activistes culturals. És clar que hi havia gent que va fer els dos activismes, com en Toni Serra.
- Quins són per a vostè els líders històrics del mallorquinisme polític anteriors a la democràcia? Quina influència han tingut sobre vostè? Exemples: Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Alexandre Jaume, Guillem Forteza, Gori Mir, Emili Darder, Pere Oliver, Bernat Jofre, Josep Melià…
Tots aquests noms són claus, però no són tant claus per l’activisme polític com pel pensament. Són gent que aporta reflexions que serveixen per a la política i la cultura. En Gori Mir, per exemple, era un historiador i un intel·lectual, no un activista. En Gori Mir era un intel·lectual, fins i tot un polític, que estava molt interessat pel segle XX, i va fer moltes feines, com estudiar a Miquel dels Sants Oliver o el mallorquinisme polític. Amb el nom d’Anselm Llull va publicar a Catalunya Nord dos volums sobre el mallorquinisme polític. Va fer un estat de la qüestió del mallorquinisme. Va aportar tota una sèrie de fonts i testimonis que expliquen el segle XX. Era un gran investigador. Amb ell vaig mantenir una certa amistat fins que va morir.
Personatges com Emili Darder o Pere Oliver són diferents a aquest perfil de gent, perquè sí van participar més en política. Emili Darder era un activista polític. Va aportar una cosa que avui no es duu gens i que és fonamental en polític: honestedat. Era una persona intel·ligent i molt preparada al servei de la política i del poble. La seva aportació és ell com a persona. Tenia un ideal social que aplicava sempre. Va fer moltíssima feina en qüestions sanitàries, d’educació… Va ajudar a la creació de nombroses escoles. Ell entenia perfectament que sense educació la societat va a la deriva. Encara avui és necessari votar polítics que a l’educació i la cultura els tinguin al damunt de totes les seves prioritats. I ell ho era.
A mi en Guillem Forteza em va influenciar molt sobretot en el tema xueta. Em va ser de gran utilitat per a la meva tesi doctoral. En Josep Melià dins el món dels intel·lectuals sobretot va marcar pauta amb Els mallorquins, que va ser un llibre clau, perquè d’alguna manera va ser capaç d’ordenar tota una sèrie de fets històrics i els va encaminar a explicar qui érem. Això s’hauria de tornar a fer ara, perquè hi ha moltes aportacions històriques noves des de que ell va escriure el llibre fa més de cinquanta anys. Cada generació torna a reescriure la història.
En Gabriel Alomar és un teòric de la política que és fonamental especialment en la pràctica. Ell té una certa teoria i l’intenta aplicar en uns moments molt difícils, perquè la cultura i l’educació no estan esteses a les capes més pobres de la societat, i això ho dificulta tot molt. Ell representa una mescla d’idees de gent que l’ha precedit, com Miquel dels Sants Oliver, que és el més important.
Jo em sent identificat amb tots aquests noms. El país no només es construeix amb activisme polític, es necessita d’aquests grans ideòlegs. Tots ells són grans líders en aquest sentit.
- Hi ha gent que considera a Miquel dels Sants Oliver com a una mena de pare fundador del mallorquinisme polític, però d’altres pensen que ja hi havia expressions anònimes d’aquest tipus abans d’ell. Què en penseu d’això?
Hi ha tres punts àlgids a considerar dins la història de Mallorca que expliquen una mica la manera que tenim els mallorquins d’entendre el món, així com la nostra idiosincràsia i les nostres idees. Aquests fets són les revoltes populars de 1391, la revolta de forans contra ciutadans de 1450 i, sobretot, la Germania de Mallorca de 1521-1523. També són de destacar els grans conflictes socials que es visqueren entre els segles XVI i XVII, com els enfrontaments entre Canamunt i Canavall o la discriminació xueta per part de la Inquisició. Aquestes revoltes populars acaben tan malament pel poble que canvien la nostra idiosincràsia. Un poble que ha rebut tantes bufetades durant tants segles és un poble individualista. Aquestes revoltes, però, són bàsicament revoltes socials. Són un aixecament de molts mallorquins contra el poder, concentrat en l’aristocràcia, la monarquia i, en part, l’Església. Tenen un component més social que nacional, tot i que també hem de tenir en compte que en aquestes reivindicacions socials moltes vegades hi ha assimilacions amb la qüestió nacional. És una mescla de coses.
Hi ha personatges importants al segle XIX, com Àlvar Campaner, que havia fet el Cronicón mayoricense, Pi i Ferrer, en Quadrado mateix… La primera història de Mallorca és la d’en Joan Binimelis, que és del segle XVI. És un llibre molt reaccionari i a favor del poder. Conten les coses que llegeixen als documents dels arxius però no fan interpretació. Ara tampoc no se’n fa massa.
És cert que hi ha personatges que en un moment determinat reflexionen, però de la manera en que ho fa Miquel dels Sants Oliver, amb tanta abundància i capacitat, no en veig molts. Mallorca durant la primera revolució (1808-1814) és un llibre que no s’assembla al que hi havia abans.
- El republicanisme d’esquerres mallorquí dels temps de la II República (Darder, Pere Oliver, Alexandre Jaume…) és una influència pel mallorquinisme polític?
Sí, és clar que sí. El nacionalisme mallorquí, sobretot als principis del PSI i PSM, mira molt cap a l’Esquerra Republicana Balear d’aquells anys. Jo sempre he pensat que l’hauríem de reivindicar i tornar a posar en marxa. Tot i això, no hem de parlar de blanc o negre, hi ha aportacions bones i d’altres que no poden ser considerades influents pel mallorquinisme. A La Nostra Terra hi ha articles que realment t’has de treure el capell, però no deixen de ser articles. La revista en sí és una aportació potentíssima.
- Com a algú que ha estudiat la societat mallorquina dels segles passats, com la veieu en relació al mallorquinisme polític? Hi havia consciència?
És cert que ja existia la llengua, la cultura, i altres coses que fan que es pugui parlar d’un país i fins i tot d’una nació, però hi ha una cosa que mai li donem importància: la consciència que tenim tots, fins i tot els que no parlen català, de pertànyer a una geografia concreta. Per exemple, jo som un defensor de que el Mediterrani és una mica la nostra pàtria, i el Mediterrani és un mar que ens uneix a Àfrica i a moltes ciutats d’Occident i Orient. Qui va tenir aquesta intuïció va ser Baltasar Porcel, que té alguns llibres que parlen sobre la Mediterrània, tot i que ell no era historiador, sinó un escriptor de creació literària. Aquesta consciència de pertànyer a una llengua, una cultura, un territori i una mar és el que determina si existim o no. Un exemple: hi ha molta gent a barris com Pere Garau o Son Gotleu que tal vegada no parla català però es sent identificat amb el territori i amb la mar, i això també uneix. S’ha de tenir en compte.
I aquesta consciència ja hi era fa segles. Claríssimament. I hi era perquè la llengua era pràcticament única. El català era únic. Als segles XVI i XVII, per exemple, no hi havia ningú que no parlés català aquí. És ara quan hi ha competència i un intent de substitució d’una llengua per l’altra. Ara és molt complicat, abans no. Mira si la llengua uneix que l’altra dia jo passava per davant una escola i hi havia un policia que donava ordres, i jo pensava que em deia que passés però em deia que m’aturés. Vaig passar uns metres, i es va posar a xiular. Em vaig exculpar en català, i quan em va sentir em va dir “no es preocupi. Això ens pot passar a tots”. És a dir, un que no hagués parlat la meva llengua, ves a saber com hagués acabat la cosa.
- Als anys quaranta, cinquanta i seixanta hi va haver una important “travessia pel desert” del mallorquinisme polític. Com es va mantenir l’esperit del moviment en aquests anys, tant a l’interior com a l’exili? Quin va ser l’enllaç entre les generacions d’abans i després de la guerra i la postguerra en aquest àmbit?
És molt senzilla la resposta: tingues en compte que quan tens un enemic comú ets indestructible, perquè encara que només en quedessin tres, ho acabaries salvant. Una sèrie de persones que, tal vegada, no pensen igual però que estan en contra d’un enemic comú tenen un factor d’unió important.
El mallorquinisme polític es va anar desenvolupant, i el règim amb el temps es va anar afeblint. Els estrangers els miraven de males maneres. L’economia va fer que tot es relaxés més i es rebaixés. Jo en particular vaig agafar els anys més “dolços´´ de la dictadura, els seus darrers deu anys.
- La supervivència del mallorquinisme polític va ser bàsicament cultural o hi va haver participació política?
No és una pregunta fàcil de respondre. És un conjunt de coses. Això és com la història total. És com un fil d’aranya. Tot s’ajunta. De tres anys enrere res és igual, la potència de la cultura sobre la política o viceversa es van succeint. Els fils estan connectats.
- Quins fets destacaríeu d’aquelles dècades que fossin importants per a aquesta supervivència? Tal vegada la creació de l’Obra Cultural Balear o el Diccionari català-valencià-balear?
Sí, això són fets puntuals culturals de gran importància que serveixen a la política. La Gran Enciclopèdia també és molt important. En Pere Serra dins aquesta xarxa que t’estic parlant té un paper a tenir en compte. La seva tasca a l’Enciclopèdia té tanta, o més, importància que el Diccionari. L’Obra Cultural Balear ha estat enorme i ha tingut moltes fases. Jo hi he estat militant de tota la vida. També tens la revista Lluc, la revista Almirall (de l’Obra Cultural)… Tens una sèrie de mitjans que són claus. No hi ha un sol fet o treball que expliqui aquesta supervivència, i no tots tenen el mateix valor. La creació de la delegació de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona és importantíssima també. La Cambra de Comerç va tenir un butlletí que culturalment va ser una meravella, perquè va fer unes aportacions impressionants.
Aquest és un país d’individualitats, ens distingim per individualitats. Tu mateix m’has ensenyat una llista de noms. Així com a Catalunya tots s’ajuden un a l’altra, aquí no. Aquí cada cap, un barret. Cadascú fa la seva aportació de manera individual i separada. Als partits polítics els passa el mateix, no hi ha cohesió. També hi ha excepcions, clar, com per exemple, l’Enciclopèdia, on molta gent ha aportat la seva feina de manera excel·lent.
- Quin impacte ha tingut l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana en el mallorquinisme polític?
Tal vegada no hauria de dir això, però crec que cap. Per lo mateix que t’he dit, tant als escriptors com a altres grups (pintors, escultors…) se’ls ha d’aplicar exactament el mateix que t’acabo de dir abans. Cada cap, un barret. No hi ha associació d’escriptors, hi ha escriptors individuals. Tu no pots parlar d’un grup homogeni i compacte d’escriptors en llengua catalana. Teòricament sí pots, però al final cada escriptor té una entitat apropia i sempre la tendència és defensar aquesta entitat, no el grup. Això és terrible a l’hora de defensar lo nostre.
Els intel·lectuals en aquest país estan inactius. És cert que hi ha gent que fa coses i escriu als mitjans de comunicació (com per exemple, a l’ARA Balears), però em sap greu dir que la mediocritat està instal·lada una mica per tot, no només en la política. Així com hem parlat de Els mallorquins d’en Melià, per exemple, digues-me quin text base i clau per a la ideologia mallorquinista destacaries dels darrers quinze anys. No n’hi ha, perquè els qui podrien fer-los han tornat majors, i les noves generacions són una mica magres. Els professors universitaris tenen problemes per a trobar gent que vulgui fer un treball d’investigació, quan jo record que quan vaig començar a la facultat ens barallàvem per a fer investigacions i tesines. Aquí hi ha un altre factor: el poder està interessat en que els possibles intel·lectuals que li poden fer la contra pensin poc.
- Com creieu que s’ha tractat el mallorquinisme polític en el món editorial en les darreres dècades?
El món editorial el conec bé. A un moment determinat, abans de la crisi econòmica del 2008, hi havia devers quinze editorials, i jo era el secretari del gremi d’editors, que se’n va anar en orris per la crisi. De quinze empreses en actiu en queden ara tres o quatre, i n’hi ha alguna que són editorials que no tenen res a veure amb la nostra cultura, perquè, per exemple, només fan novel·les en castellà (que me pareix bé, no ho critico). Quedem encara els vells autors.
Pens que no és una qüestió de quantitat, sinó de qualitat. Si parlem de qualitat, et diré que magre, poques idees. I la qüestió de qualitat és la que ens interessa. Vint títols mediocres es podrien substituir per dos títols de pes, per exemple. I la cosa és que la gent que publicava obres de pes en relació a aquest tema, com per exemple en Damià Pons, ja són més majors i es van cansant. Les persones no som eternes i necessitem ser substituïts, però no hi ha un recanvi a l’altura.
Tant l’activisme com la política cultural han d’anar de la mà. Per què no es demanen els de MÉS com és possible el gran creixement de Vox o Ciutadans? Crec que la gent de les Fundacions Darder-Mascaró són persones de pes i que es desviuen per anar endavant i fer coses, però al poder els és igual ells.
- Com ha tractat la política a la cultura mallorquina?
La utilitat de l’inútil és un llibre que explica que aquesta expressió es refereix a que en general avui en dia la política considera inútil tot allò que no és rendible, que no serveix per a guanyar diners. De fet, nosaltres som inútils, no serveix això nostre per a guanyar diners, però està clar que ha d’existir. Si el polític no té aquesta consciència de la utilitat de l’inútil, no hi ha res a fer. Al final els politics pensen en els vots i en tot el que els permet accedir al poder.
Totes les infraestructures culturals que tenim aquí no son nostres, són de l’estat. La Biblioteca Pública de Mallorca no és nostre, tampoc ho és l’Arxiu Històric de Mallorca. Els polítics no han estat capaços de crear una “Biblioteca Nacional mallorquina”, per exemple. La cultura escrita els és igual, van al dia. Ha faltat protecció política.
- Com a gran estudiós dels xuetes, diríeu que aquest col·lectiu té una major o menor consciència nacional, o segueixen la tònica general de la societat?
Tingues en compte que dins un col·lectiu tan gran com el dels xuetes hi ha de tot. Ara bé, per regla general he de dir que la pròpia història dels xuetes ha fet que en un percentatge bastant elevat siguin gent reivindicativa de la seva pròpia identitat. Hi ha hagut xuetes il·lustres en defensa de la llengua i la cultura, tot i que és veritat que hi ha casos contraris. Els més reivindicatius són Miquel Forteza, Guillem Forteza, Marian Aguiló… Això sí, eren més aviat regionalistes, no tant nacionalistes.
- Com algú que hi ha estat treballant durant anys, com diríeu que ha tractat la qüestió nacional la Facultat de Filosofia i Lletres de la UIB?
Pens que en el meu temps molt bé. Depèn del departament. El de geografia la veritat és que a la qüestió nacional se la tenia molt en compte, des del cap, que era del Doctor Barceló, fins a tots els altres professors. D’entrada, si no eren nacionalistes, eren gent d’esquerres, amb tot el que això suposa respecte al plantejament del territori, la demografia… En altres casos no ho sé. Tal vegada al departament de filosofia els tirs no anaven per aquí. El de filologia catalana sí era com el nostre. En general, quan jo hi era hi havia un nivell elevat en aquest sentit. Ara no vull dir res, perquè ja no ho sé.
- Quina ha estat l’aportació del PSM al mallorquinisme polític?
El PSM ha tingut una sèrie de personalitats, que ja no té, que han aportat molt, cadascú dins la seva especialitat. Aquests personatges són en Mateu Morro, en Pere Sampol, en Sebastià Serra, en Joan Perelló i, sobretot, en Damià Pons. L’aportació cultural d’aquest últim, tant a la seva etapa al Consell de Mallorca com a la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern balear, ha estat enorme. Ell és l’exemple més destacat. La seva aportació a la cultura és fonamental. Hauria de ser un exemple a imitar per a tots els que entrin nous. El que va fer pel patrimoni històric i cultural no t’ho pots imaginar. Va crear i posar en marxa múltiples arxius i biblioteques. Per exemple, la Biblioteca de Cultura Artesana ja hi era però ell la va renovar. Va fundar la Biblioteca Lluis Alemany, que està al Consell de Mallorca. També crec que va ser ell qui va fundar l’Arxiu d’Imatge i So. Va ser un polític amb idees i amb molta capacitat per a dur-les a terme. El seu cosí, en Damià Ferrà-Ponç, també és de destacar, perquè és un gran teòric i intel·lectual que ha aportat moltíssimes reflexions molt interessants.
El PSI i després el PSM quan van començar eren una alenada d’oxigen pel mallorquinisme polític i totes les seves idees. L’existència pròpia del PSM ha estat totalment positiva. Moltes de les coses que va fer el PSM al principi han marcat pauta, i la resta de politics s’han vist obligats gairebé a continuar-les. Dos exemples són el Teatre del Mar i el Teatre Principal.
Però, ara que aquesta gent que he mencionat ja és més major i ja no participen activament, la cosa ha canviat amb les noves generacions. Conec gent de la meva edat que ja els ha deixat de votar, i no m’hagués imaginat mai que ho farien. Pens que el PSM s’ha anat adaptant a aquest nou temps del fum, del no res. En vistes de tenir més vots, estan perdent els vots dels més fidels. Fan el que fan els altres, tirar-se cap a l’oportunisme i a pensar en els vots. També hi és l’incapacitat per escoltar l’experiència i la saviesa, els és igual. Estan menyspreant una herència extraordinària. MÉS no està seguint el camí correcte, per jo.
Sé que això no agradarà, però m’és igual. I que consti que hi ha excepcions, però són poques. No vull que ningú es senti ofès, però sí fer una crítica.
- Quina aportació pel mallorquinisme polític han fet els partits provinents del marxisme, com el PCIB, EUIB o Iniciativa?
Crec que hi ha una sèrie de noms importants dins l’esquerra comunista, però eren menys reivindicatius en aquest tema, es dedicaven més als temes socials. Ells, a més, no van tenir tant de poder a les institucions de la mateixa manera que el PSM. Dins lo social van aportar avanços claríssims. En Miquel Rosselló ho explica al segon volum de les seves memòries. A més, cal destacar també en Pep Valero, per exemple. Eren grans activistes que van fer una feina social important. També hi són els sindicalistes, com en Paco Obrador. Els noms més destacats també són els de la meva generació. Alguns d’ells estan ara a les Fundacions Darder-Mascaró i és de lo poc que es salva. La cultura es salva per aquí. No tenen mitjans de res quan haurien de ser els més ajudats.
No han estat grans defensors de la qüestió nacional. S’ha de tenir en compte que als anys setanta hi havia els que anteposaven la qüestió social a la nacional, i els que ho fèiem al revés. Ells eren dels primers. La seva escala de prioritats no era la mateixa.
- Quina aportació pel mallorquinisme polític ha fet Esquerra Republicana a Balears?
Això no ha acabat d’encaixar, perquè Esquerra té una competència amb el PSM, i es mesclen moltes coses. Esquerra mai ha tingut aquí la força que ha tingut el PSM, ja des del principi. A més, hi ha hagut alguna brega i no s’han arribat a entendre del tot mai.
L’única possibilitat que hauria de tenir és fer Esquerra Republicana Balear, que ja va existir i va ser molt reprimida en el seu moment. Això tenia entitat i hi ha una història pròpia, no sé perquè depenen d’ERC. Podrien estar aliats, però haurien de ser independents d’ells. Hem de defensar una identitat pròpia. A més, a Mallorca no deixa d’haver-hi un anticatalanisme gran, que ja ve de la història, no és cosa d’ara. A Mallorca hi havia un deute públic molt gran i resulta que el deute estava en mans de ciutadans catalans rics, aleshores aquí es tenia una consciència de que estàvem sotmesos a deute públic per culpa dels catalans, i d’aquí ve l’anticatalanisme. Hi va haver una assimilació per part dels mallorquins dels capitalistes catalans amb el poble català. Això no ho sap molt la gent.
- Què és per a vostè el nacionalisme?
El nacionalisme està molt relacionat amb la persona. És molt important que tu sàpigues qui ets, perquè en el moment en que ho saps, totes les actuacions de la teva vida tenen un cert sentit i actues d’una certa manera. El nacionalisme es tracta bàsicament de conèixer quina és la teva procedència (com has arribat aquí). Es tracta de cercar les teves arrels, el que permet a una persona tenir una entitat, sense la qual vas molt confós per la vida. És el que et configura com a un individu social. Hem de defensar allò que ens representa, ja sigui lo bo (la nostra cultura i idioma, per exemple) o lo dolent (l’individualisme).
- Un sobiranista ha de ser nacionalista?
Crec que són dues coses que estan molt lligades. Un és sobiranista quan té el “nas ple”, és a dir, un sobiranista és un nacionalista que està fart de l’estatus polític de la seva nació. Sobretot si ets historiador, ja que veus les constants malifetes de ciutadans del teu estat, que no t’arriben a entendre. El sobiranisme és una conseqüència del nacionalisme, és una part del mateix procés. Els nostres conciutadans espanyols no ens entenen, encara pensen que parlem una altra llengua per a emprenyar-los. És clar que hi ha de tot. Jo he estat amb gent de Madrid que m’ha entès perfectament. L’Estat espanyol és el més ric culturalment d’Europa, i són tant beneits de no aprofitar-ho! Volen fondre les diferències quan les diferències és el que ens enriqueix. La mescla és la riquesa.
- Independentisme i separatisme és el mateix? Quin nivell de correlació hi ha entre aquests termes i el nacionalisme?
Independentisme i separatisme són el mateix. Un nacionalista que ja està cansat de rebre tocs es converteix en un sobiranista o un independentista. És, com t’he dit, part d’un mateix procés. Hi ha gent que li dóna més importància a lo social que a lo nacional, però d’altres pensen al revés i li atorguen més importància a la llengua. Això significa que l’independentisme pot tenir gent que no senti tan fort el nacionalisme com d’altres.
La pàtria consisteix en tenir clar les coses que més estimes. Per exemple, si posem de l’1 al 10 les coses que més estimem i en general estem d’acord en quines són aquestes coses (indiferentment de l’ordre d’importància que cadascú li doni a cada cosa), no hi ha el perquè d’haver-hi problemes.
- Ha de ser la independència política l’objectiu final del mallorquinisme polític?
Això no ho sé ni jo. Hi ha una cosa que crec que ens hem de plantejar: la història de Mallorca és també una mica la història d’Espanya. No ens hem d’enganyar. És clar que la història comuna està plena de batalles, excessos i confrontacions. Hi ha moltes coses negatives, però no podem esborrar res. La meva llengua és el català, però no vull renegar de res de lo altre que sé. Si jo demà dematí m’aixequés i per un miracle ho fes sense saber gens de castellà, hauria perdut un vertader patrimoni cultural. No em pot passar. Això ho podem dir nosaltres que tenim dues llengües, els castellans no poden, no ho entenen. Nosaltres llegim els seus autors, i això ens pesa.
Quan tu em fas aquesta pregunta, jo et responc molt a nivell cultural, tot i que tu em preguntes a nivell polític. És cert que amb una independència política això podria continuar sense problemes. I sobretot la independència política seria una manera de que no ens substitueixin res. En aquest sentit, seria una cosa positiva.
- Ha canviat la vostra concepció sobre algun d’aquests conceptes al llarg de la vostra trajectòria?
Han anat evolucionant. Pensa que els homes, en general, a la vida no són mai un únic individu. Durant la vida som tres o quatre individus distints. Jo ara als setanta anys no pens el mateix que el que pensava quan en tenia vint o trenta. Ara tot és més reflexiu, abans era més sentimental. Amb el temps vas llegint, et vas formant, vas topant amb gent, tens experiències… Tot això conforma un caràcter nou.
Abans hi havia molt per a aconseguir i es van aconseguir coses, i ara sembla que no hi ha tanta preocupació per a seguir lluitant. No entenen que es tracta d’una lluita que s’ha de mantenir sempre, perquè sinó les cultures i els pobles són substituïts uns pels altres. No s’ha de baixar la guàrdia.
- Quin és per a vostè el concepte polític dels Països Catalans? I el cultural i lingüístic? Té futur tot això?
El 1976, es va organitzar el primer encontre de Ciències Humanes i Socials als Països Catalans, a Perpinyà. Hi van anar historiadors de Catalunya, el País Valencià, Balears… Jo hi vaig anar amb set o vuit professors més d’aquí. En Tomeu Barceló va organitzar el segon encontre, que es va fer a Mallorca i del qual jo vaig ser secretari. Aleshores jo pensava en uns Països Catalans no només en pla cultural sinó també polític, però ara no pens això. Ara pens que hauríem de dir “Països de llengua i cultura catalana”, no Països Catalans. És a dir, ho hauríem de reduir tot al nivell cultural. Els catalans i valencians parlen la mateixa llengua que nosaltres, i tenen un passat comú que ens afecta d’una manera comuna. Per exemple, les nostres Germanies tenen el caràcter de les Germanies valencianes. Nosaltres hem de defensar els nostres interessos polítics propis, necessitem tenir entitat per nosaltres mateixos. Per tant, veig que culturalment sí hi ha futur, però políticament no.
- Diferenciaríeu mallorquinisme de catalanisme, o tenen molts punts de trobada?
S’han de diferenciar. Fixa’t en els partits nacionalistes o sobiranistes catalans i mira MÉS. No hi ha res més a dir. Aquí han seguit el camí que no toca. També és cert que hi ha una cosa que no t’he dit i és molt important: tenim el que tenim perquè molts dels que s’haurien de posar al front políticament no ho han fet per comoditat o perquè tenen altres feines. És a dir, tenim més dirigents dels que et penses però el que passa és que no han volgut anar en política, i quan es fan enrere els bons hi van els mitjans.
El mallorquinisme polític procedeix de finals del segle XIX i principis del XX, però al final s’ha acabat defensant ben entrat ja el segle XX. I aquí els partits més conservadors que s’hi puguin assimilar són regionalistes, no com a Catalunya, on són més nacionalistes i, sobretot, independentistes que regionalistes. Això és el que ens diferencia. Aquí tenim Unió Mallorquina i allà tenen Convergència o Junts per Catalunya.
- Moltes vegades ens identifiquem més com mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs, i no com “balears”. Intentaríeu unir més les Illes o mantindríeu les diferències?
De cada vegada som més partidari de respectar les diferències. Aquestes illes al final tenen molta identitat per elles mateixes. Menorca és un cas clar, té molta identitat. A nivell cultural pràcticament no tenim relacions. Ells tenen les seves editorials, i moltes vegades miren més a Catalunya en l’àmbit editorial que a nosaltres. Abans durien un llibre a una editorial catalana que a una mallorquina. Eivissa és un cas una mica perdut, perquè ja hi ha més no-eivissencs que eivissencs.
- A més d’alguns partits polítics, voldríeu destacar qualque organització que hagi defensat de manera contundent el mallorquinisme polític?
A l’Obra Cultural Balear se l’ha de tenir en compte. Aquesta institució és molt important perquè en un moment determinat posa una mica les eines damunt la taula. Hauríem de destacar cada president que ha tingut l’Obra, que s’han posat al capdavant de la lluita cultural. Les aportacions de l’Obra Cultural estan totes a l’entrevista que li va fer en Jaume Mateu Martí a Climent Garau. Aquest llibre és fonamental perquè allà en Garau explica tota la lluita que va dur a terme quan va ser president de l’Obra. L’Obra Cultural ha fet una feinada municipi a municipi. Crec que són pocs els municipis que no deuen tenir cap delegació de l’Obra Cultural. I sobretot mira la quantitat d’activitats que fan aquestes delegacions, sobretot algunes com la d’Inca o la de Manacor. L’Obra és fonamental per a mantenir aquest pont de la llengua i la cultura. A més, ho fan desinteressadament. Els qui han fet feina allà no es presenten a eleccions, no guanyen res, tot es fa per “patriotisme”. Els grans avanços són a favor de la llengua, la cultura i sobretot d’escampar i de divulgar entre la gent jove aquesta llengua i cultura nostra. Joves per la Llengua va tenir molta importància en temps de Bauzá. I procedien de l’Obra Cultural. Està infravalorat això.
És una entitat que té molt de sentit i ha de continuar, i a vegades ajuda a donar un toc d’atenció, perquè no és el mateix que ho faci una institució com aquesta que una persona individual. També és cert que l’Obra té pujades i baixades, però d’això no en vull parlar massa.
Del GOB he de dir que no som soci però de cada vegada estic mes convençut que m’hi he de fer. És una associació importantíssima, perquè hem de defensar el territori. Com t’he dit abans, la identificació amb el territori ens dóna la nostra identitat. No només hi té pes la llengua, per exemple. I el territori té una avantatge respecte la llengua: amb ell també s’hi pot identificar algú que no és catalanoparlant. Els actuals dirigents del GOB són molt competents i fan tota la feina que poden, el que passa és que el poder els ignora moltes vegades.
També cal destacar tot el moviment dels escoltes, molt lligat a l’Església. Durant els anys seixanta i setanta, alguns capellans de la part forana eren defensors de la nostra llengua i la cultura, de la mateixa manera que ho va fer mossèn Alcover.
- És just l’Estatut d’Autonomia en quant a les reivindicacions del mallorquinisme polític?
L’Estatut només hem de pensar que es va fer quan es va fer i que en un moment determina tot això canviarà (esperem que per bé, perquè serien capaços de donar el braç a tòrcer en moltes coses, i no ho haurien de fer). Si per jo fos, tindríem un estatut diferent. El que passa és que no sé si els qui defensen majors competències ho sabrien fer. Hi hauria una enorme oposició, començant pel PSOE.
- Ja n’heu parlat una mica, però quines diríeu que han estat les principals causes de que el mallorquinisme polític no hagi arribat a ser un fenomen de masses aquí?
Hi ha moltes raons: una és, insisteixo, l’individualisme. Dins la idiosincràsia dels mallorquins, nosaltres som un poble tant apallissat (la revolta de 1391, les disputes de ciutadans contra forans de 1450…) que jo diria que rossa una mica l’anarquia (en el bon sentit de la paraula), perquè és gent que ja no creu en res pel que ha viscut, i només creu en la pròpia família (que encara és molt important per qüestions religioses), i això dóna peu a una idiosincràsia de no implicació en res més que en defensar casa teva. Els catalans construeixen castells humans i necessiten d’ajuda mútua per a fer-ho. Nosaltres fem ball de bot. Aquí les coses no es fan a mitges. Els polítics no han estat capaços de veure això i remeiar-ho. Per a encertar el camí hem de saber abans qui som i com som. Totes aquestes causes són profundes.
La infraestructura (economia) avança ràpidament, però les superestructures (idees, opinions, maneres d’entendre el món…) són lentes, tal i com diuen els marxistes. Les nostres superestructures són pròpies del segle XIX. Som bàsicament austers. De cada vegada els joves ho són menys, però els pares i padrins ho són. Aquesta austeritat ens ve de fa tres segles. Això determina moltes d’aquestes preguntes que em fas de política. La gent no valora la saviesa acumulada per part de les persones que tenen setanta o vuitanta anys, i és una llàstima. En definitiva, la història mateixa dels mallorquins és un factor determinant del poc èxit del mallorquinisme polític.
- Veieu en alguna força política estatal un possible aliat que pugui entendre les aspiracions del mallorquinisme polític?
Ho tenen difícil, pel que t’he dit abans. No ho entenen. Ells no parlen dues llengües o tenen dues cultures com nosaltres. No tenen la nostra experiència en aquest sentit. No estimen allò que desconeixen, simplement no senten res. Allò que per a nosaltres està a la cima del que defineix la nostra pàtria per a ells no hi està.
- Hi ha una dreta política defensant els valors del mallorquinisme polític?
Hi hauria d’haver una dreta, però no hi és. Llàstima que li fessin la malifeta que li feren al president Canyelles amb el tema del Túnel de Sóller, que el va fer dimitir. L’ala espanyolista d’Aznar va guanyar. Et diré que ja ens aniria bé tenir al president Canyelles, perquè en el seu temps a ells l’únic que els preocupava eren els diners. No hi havia tants de problemes amb la cultura. Els problemes hi són ara. A Canyelles els qui han vingut després l’han fet bo. A un país que pretén ser normal hi ha d’haver dretes. I més tenint en compte que els mallorquins tenen un factor important de conservadorisme.
- Es pot arribar algun dia a un nivell semblant a Catalunya?
Difícilment, perquè la nostra idiosincràsia no és la de Catalunya, com he dit. No ho veig. El futur de Mallorca passa per analitzar molt bé allò que som i actuar en conseqüència. Dins un estat federal nosaltres hauríem de ser un estat amb entitat pròpia. Hem de ser els amos de casa nostra, i organitzar la nostra pròpia economia. I després hi tindríem tots els ponts culturals que vulguis amb els altres.
- Quins han estat el moment més àlgid i el moment més negre pel mallorquinisme polític en els darrers quaranta anys?
Els anys setanta van ser molt potents. Eren anys de molt activisme i una gran passió. Érem joves i teníem una gran energia. Diria que entre el 1968 i el 1980 van ser anys d’un aflorament que no s’ha repetit després. Era una època d’esplendor. Els anys vuitanta també, però ja no tant. I no només parlo de política o de llibres, sinó també de fenòmens culturals com la plàstica.
El punt més negatiu, d’altra banda, són els darrers anys, la darrera dècada. Els últims deu o quinze anys són de molta magror. La generació potent és la d’en Damià Pons, en Sebastià Serra… No és cap retret personal a ningú, i és clar que hi ha excepcions, però en general ho veig així.