ENTREVISTA A JOSEP VALERO ▸ Arrels Democràtiques

Josep Valero González és un polític nascut a Palma el 1953. És llicenciat en Geografia per la Universitat Central de Barcelona. Va militar al Partit Comunista (PCE), al PCB (PCPE) i posteriorment va militar a Esquerra Unida, Iniciativa Verds i ara MÉS per Mallorca. Des de el any 1990 fins al 1999, va treballar com autònom, fent peritatges per diverses companyies d’assegurances. Entre els seus càrrecs hi trobem els següents: Conseller del Consell Insular de Mallorca i del Consell General Interinsular (1979-1983), Subdirector de recursos del Centre Balears Europa, (1999-2003) Tècnic de Formació de l’AELIB i de l’APTA, (2005-2007) i Secretari Tècnic del Departament de Cooperació Local i Interior del Consell de Mallorca (2007-2011). Actualment col·labora amb les Fundacions Darder-Mascaró i és Secretari General del Consell Econòmic i Social de les Illes Balears des de el 2015. És de destacar la seva participació en la redacció de l’Estatut d’Autonomia de 1983.

Aquesta entrevista va ser realitzada a les oficines de l’Ateneu Pere Mascaró, a dia 20 de maig de 2020, i reforçada amb noves preguntes, via telèfon, el dia 11 de setembre de 2020. Amb una duració total de 3 hores i 4 minuts, es van fer dues còpies d’àudio, una de telèfon mòbil i una d’ordinador portàtil. El resultat és una transcripció de 29 pàgines.

Entrevistador: Miquel Vidal Bosch

FITXA PERSONAL

Nom i cognoms: Josep Valero González.
Nascut a: Palma.
Data de naixement: 15 d’octubre de 1953.
Estat civil: Casat.
Fills: 2.
Estudis i formació: Llicenciat en Geografia.
Creences religioses: Cap, ateu.
Militància política, sindical o altres: PCE, Partit dels Comunistes de Balears, Esquerra Unida, Iniciativa d’Esquerres, Iniciativa-Verds i MÉS per Mallorca.
Treballs realitzats: Estudis, ponències, informes polítics i treballs diversos (amb publicacions a La nostra paraula, L’Altra Mirada, El Periscopi, Grup de Renda Bàsica…). Fou professor a l’Escola de Magisteri (1975-1976), alliberat polític, tècnic de sinistres per a companyies d’assegurances (1991-1999), Subdirector de Centres Balears a Europa (durant el primer Pacte de Progrés), Secretari Tècnic del Departament de Cooperació Local Interior (en el segon Pacte de Progrés), i ara és Secretari General del Consell Econòmic i Social. Va formar part també d’AELIB, el grup de formació de les empreses laborals de les Illes Balears, i va estar a una empresa d’assessoria.
Destins: Marratxí i Palma.
Aficions: Nadar, caminar, llegir, jugar a escacs…
Nom del pare, lloc de naixement i professió: Josep Valero, de Palma, va treballar com a cap d’economat a hostaleria.
Nom de la mare, lloc de naixement i professió: Antònia González, nascuda a Eivissa, però des de el 4 anys viu a Palma, feia feina a un lloc del Mercat de l’Olivar venent pollastres, i també va fer de mestressa de casa.

DADES SOBRE LA FAMÍLIA D’ORIGEN

SOBRE ELS PADRINS:

A què es dedicaven els vostres padrins?

El meu padrí per part de pare era contable i crec que feia feina al Banc de Bilbao, i també feines de comptabilitat particulars, i el meu padrí matern era militar.

Quina era la seva ideologia?

Les dues famílies eren partidàries del bàndol dels nacionals, amb unes arrels catòliques. Van viure la dictadura amb normalitat, i jo em vaig criar en aquest entorn.

Varen viure sempre al mateix lloc o emigraren?

Ma mare i el seu germà van néixer a Eivissa perquè el meu padrí estava destinat allà, però als quatre o cinc anys van venir a Mallorca.

SOBRE ELS PARES:

Quina era la seva ideologia? Estaven afiliats o militaven a qualque partit o sindicat?

Tenien una mentalitat semblant als padrins, de catolicisme conservador. No militaven enlloc, eren apolítics, com es deia llavors.

Recorda si llegien algun periòdic o revista?

Record que mon pare em comprava a mi molts còmics (Zipi y Zape, Pulgarcito, T.B.O., El Capitán Trueno...). No solien comprar molts diaris, però sí que mon pare duia a casa el Marca. I si la memòria no em falla, crec que una temporada estaven subscrits al Baleares.

Van participar de qualque manifestació o vaga?

No, el que passa és que després, quan jo ja militava, sí que mon pare va entendre més les reivindicacions obreres i els sindicats, i suposo que quan em vaig presentar a les eleccions, em degueren votar, però per temes familiars (riu). Ells van evolucionar, i quan va arribar la democràcia, ells també varen canviar. Ma mare se n’adona compte de les barbaritats que es van fer al franquisme, i sempre recorda allà on vivien, el carrer Joan Mestres, a falangistes de la zona cridant pels vespres que havien d’anar de “caça”.

Per tant, no degueren viure cap tipus de repressió per part del franquisme als anys cinquanta, seixanta i setanta?

No. Ells realment no feien un qüestionament del sistema. No hi havia una formació política.

DADES SOBRE LA INFÀNCIA I JOVENTUT

SOCIETAT:

Com era la vida social i cultural als anys cinquanta i seixanta?

Jo vaig viure una vida molt dins la casa. Vivia a l’Avinguda Alexandre Rosselló, a la cantonada amb el Carrer de Manacor. Amb els germans, jugàvem dins casa i anàvem a escola, on es socialitzava més amb els amics, fent esport, i rompent sabates i calçons abans d’entrar a l’escola i als patis, jugant amb les “pilotes goril·la” o amb pedres, pilotes de paper… La primera vegada que vàrem veure la televisió va ser a casa del meu padrí, i era en blanc i negre. Els dissabtes hi anàvem molt. No vaig viure un ambient cultural destacat, de lectura de llibres.

Teníeu germanes? Vèieu diferència en el tractament de nins i nines?

Tinc una germana major, dos anys més que jo, i tinc un altre germà menor. I sobre el tractament, la meva germana ajudava a sa mare, i jo mai vaig fer el llit ni ordenar la meva habitació, no era una feina meva, sinó de la meva germana. En quant als estudis, ella va arribar a quart de batxiller i malgrat era bona estudiant, ja li varen dir que ajudés a ma mare al mercat i que aprengués a cosir. A mi, com que duia bones notes a Sant Francesc, em van dir de seguir estudiant sisè, l’any per-univeristari, i després la universitat. Posteriorment la meva germana va haver de fer el batxillerat nocturn per a obtenir el batxillerat superior, per a poder fer oposicions. Després entrà a l’administració com a auxiliar administratiu. Ella va haver de fer un esforç extra tots els vespres perquè en principi una dona no estava prevista per a estudiar. Era “natural” que ajudés a la mare a fer les feines de casa. L’altra germà va néixer deu anys després, i ja era un altre context de relació i d’època.

Era comú veure moltes al·lotes a la universitat?

La universitat ja era diferent. N’hi havia més. El que passa és que tothom tenia assumit que hi havia les escoles de nines i de nins (jo vaig anar a Sant Francesc i la meva germana a les Agustines, per exemple). Ella, en el batxillerat elemental, va treure la revàlida, era bona estudiant. Els contactes entre nins i nines mai es donaven, quan jugàvem estàvem totalment separats. El món de l’educació mixta ni es plantejava. Quan jo vaig coincidir amb al·lotes als estudis va ser ja a la universitat.

Quines eren les principals opcions d’oci en aquella època?

Quan sortia de l’escola, a partir de quart (als 14 anys), hi havia la Joventut Seràfica, que era un club juvenil adossat a l’escola, on hi havia billars, futbolins, ping pongs… I allà vaig socialitzar amb molts nins. Jugàvem a truc, tute, dominó, escacs… Tot això ho vaig aprendre allà. I al final, als darrers anys, el club va començar a introduir un grup d’al·lotes, que tenien al capellà director del club com a pare espiritual. Crec que aquests espais són molt bons pels joves. Amb els amics entre els 14, 15 i 16 anys anàvem al cine els diumenges o a veure el Mallorca quan jo jugava a l’equip d’handbol i teníem l’entrada gratis.

Com era la relació entre mestre i alumnes?

En aquells moments, autoritària. Hi havia gent que era més bona persona, i d’altres no tant. Per exemple, es passava llista a tots els alumnes, i l’inspector deia quants suspensos hi havia hagut el dia anterior a totes les assignatures, i venia el director, ho veia, i si era una cosa molt alta, a lo millor feia un càstig col·lectiu, i si era poca gent, agafaven la persona que havia suspès i la ridiculitzaven davant tothom (et picaven amb la punta d’un llapis, et deien coses humiliants, t’agafaven els tendons i et feien mal, et pegaven una clotellada, et pegaven amb una regla als dits…). Això de que “la letra con sangre entra” és el que es duia llavors, ho teníem tots interioritzat. I, evidentment, també hi havia la classe de «Formación del Espíritu Nacional». El professor hi ficava a estones regles d’urbanitat (això he de reconèixer que era útil) i lloava les «gestas» dels nacionals. Ens valorava la puntualitat des del punt de vista militar («Llegar antes no es militar, llegar en punto es militar, llegar tarde…es un desastre!»). A través dels jocs escolars, una iniciativa en sí positiva, que es feien en dia laborable i a la sortida de l’escola, el règim feia proselitisme per a que molts joves acabessin a la OJE (Organització Juvenil Espanyola).

Alguns professors inclòs tenien esperit militar, per exemple, teníem un professor de gimnàstica que ens feia fer un exercici d’instrucció i ens anava marcant el pas com si fos un sergent (“un- dos, un- dos, pa-so!” és el que deia).

POLÍTICA:

Com vos vàreu interessar per la política? Quina era la vostra ideologia entre finals dels seixanta i principis dels setanta?

Va ser a la universitat, un poc coincidint amb gent que veies, per exemple, coincidint al bar amb gent que feia befes de determinats professors que eren de la “vella escola” i que deien barbaritats. Vaig coincidir allà amb gent una mica més intel·lectual, que havia tingut una educació més laica, alguns havien estudiat al Lluís Vives o als Instituts, i tenien esperit crític davant els problemes socials, com la diferenciació per gèneres.

Va ser molt important per mi la lectura del llibre que me va deixar la companya Marisa Gallardo “Un estudio sobre la depresión”, de Carlos Castillo del Pino, que era un psiquiatra marxista. Ell et deia que els problemes personals eren de cadascú però també estaven en un context social, que és fonamental per a entendre’t a tu mateix. No necessites solament canviar-te a tu, sinó també a la societat. La lluita per a una societat més justa també t’ajuda a tu a lluitar per superar les teves limitacions, i millorar els teus valors, i hi ha una interrelació entre el teu conflicte personal i la teva societat. I a partir d’aquestes reflexions vaig entendre que el marxisme era un mètode per a entendre la realitat (que havia interpretat la història des del punt de vista de la lluita de classes…). Vaig començar a llegir molts llibres fora del currículum, em vaig començar a formar molt de manera autodidacta amb obres que estaven prohibides i altres no, sobre temes d’economia, societat, filosofia, art, la política… Era un bon popurri d’autoformació! (riu).

Va ser un moment en que vaig decidir que si jo tenia aquesta consciència, el millor que podia fer era militar, per a fer una lluita col·lectiva i canviar la societat. I, per això, vaig entrar als comitès de curs, que va ser una primera passa. Hi havia gent que ja tenia inquietuds polítiques i gent que havia militat a Barcelona. Als comitès de curs vam fer algunes accions dins la facultat, com un homenatge a Miguel Hernández, repartint octavetes, vam fer una campanya contra un professor que no ens agradava… I també vaig participar a un grup que es deia Col·lectiu de Teatre, que intentava vincular-lo amb la societat, fomentar el teatre en català, tot i que la primera obra que representàrem eren uns Entremesos mallorquins del segle XVIII. El muntatge que vam fer va ser amb en Toni Maria Thomàs, que aleshores militava en el PCE. A través del muntatge canviàvem el missatge reaccionari de l’obra. Cantàvem “Indesinenter” d’en Raimon quan acabàvem l’obra. La idea era vincular la universitat amb la societat. Vàrem anar a algunes festes dels pobles a representar-la.

I a partir d’aquí es quan vaig començar a fer lluites clandestines, lluites estudiantils, reunions amb altres col·lectius… Em varen elegir com a representant del comitè de curs de Filosofia i Lletres a la coordinadora d’estudiants dels comitès de curs. Vam fer algunes campanyes, i quan van assassinar a un estudiant de Ferrol vam fer algunes manifestacions. I dins aquest context Toni Thomàs ens presentà a Miquel Rosselló, que venia de Barcelona on estava amb la llibertat condicional, i ens va organitzar un seminari sobre la història d’Espanya i un altre sobre la línia política del PCE. D’aquell seminari Eusebi Riera, Pep Vílchez, l’escriptor Toni Mas i jo vàrem entrar al PCE, altres dos companys marxaren a Bandera Roja i altres dos al PORE (Partit Obrer Revolucionari d’Espanya), un grup trotskista, i a partir d’aquí, febrer de 1973, vaig militar al Partit Comunista.

Recordeu qualque tipus de repressió en contra vostra?

Sí, quan hi va haver l’atemptat a en Carrero Blanco, jo estava matriculant-me a Barcelona, perquè la Facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona tenia una delegació a Palma a l’Estudi General Lul·lià. S’aplicava el Pla Maluquer. Hi havia dos anys d’assignatures troncals comunes i a partir de tercer triaves l’especialitat. Segons l’oferta de professors i especialitat, podies fer un tercer any. En el cas de geografia, hi havia més classes i professors, i em van autoritzar a fer quart de carrera de la UB a Palma, i mentre estava fent l’entrevista per gestionar la matriculació del quart curs amb el catedràtic Joan Vilà i Valentí a Barcelona, hi va haver l’atemptat. Hi hagué una persona del comitè de curs que va tenir por, va treure propaganda i la va deixar a un traster del terrat comunitari. Suposo que va fer vent i aquelles octavetes degueren volar a qualque banda i van pillar a aquell al·lot, que després va «cantar» i em va denunciar a mi i a altres, com a membres dels comitès de curs. Quan em van anar a cercar a casa meva, jo no hi era perquè estava a Barcelona. Me va donar temps per parlar amb els advocats del partit i sabia qui havia parlat i qui no. Això el Partit Comunista ho tenia molt clar, no es justificava de cap manera que poguessis «cantar», perquè, a més, era una mala solució (si deies alguna cosa, després et podien seguir pegant més per a treure més informació). La millor forma sempre era aguantar, no només per un mateix sinó també pels altres, hi havia una ètica de solidaritat i de preservar la seguretat dels altres molt forta. Jo pensava que era un jove de 19 anys i que podia patir fins el límit que pogués. Era la meva única responsabilitat personal en aquells moments, però per salvar-me a mi no podia destrossar de cap manera a altra gent, a un obrer pare de família, deixar a famílies sense cap tipus d’ingressos… Llavors, anar a comissaria de manera voluntària, a l’actual Delegació de Govern, baixar les escales i veure a tota la Brigada Político-Social és un moment que encara recordo. Allà tu saps com entres però no com surts. Em van llevar els cordons de les sabates, el rellotge, les ulleres, em van llevar el cinturó (per a que no em pogués fer mal ni suïcidar), i en tancaren als calabossos. En els interrogatoris em van pegar amb una corda amb un nus enorme als peus, em van pegar bufetades, m’insultaven… Però jo estava mentalitzat que em torturarien. Tenia clar que no diria res. Deia que no sabia perquè m’havien agafat, que no tenia res a veure amb el que m’acusaven.

Ells van emprar la meva família per a pressionar-me a mi. Després de més d’un dia allà, i havent dormit malament, van cridar als meus pares i els van dir els càrrecs dels que m’acusaven. Si jo hagués parlat amb mon pare de que estava a la clandestinitat, hagués estat molt pitjor. Jo no deia mai res d’on anava, però alguns amics sí ho sabien, i jo tenia por de que poguessin seguir la seva pista i vincular-me. Quan els meus pares em demanaven quins eren els meus amics, jo sempre deia gent que no estava vinculada amb el moviment polític i amb els que realment no tenia massa relació, i així, si els demanaven a ells, no podrien saber res de mi. Varen fer anar a mon pare a la comissaria i em va veure sense ulleres i mala cara. Li feien preguntes davant jo del que jo feia i no feia. Imagino que veure el fill així el suposava una gran vergonya, i com que a més, passava molta pena per jo, això era una tàctica que emprava la policia per a que jo cantés, posava la pressió de la família sobre mi, perquè sabien que a mi em molestaria molt la situació. Això és el que més em va emprenyar, el mal moral que li feren a mon pare.

El dia següent, ja em portaren al jutjat, i hi havia un fiscal que era comunista i estava dins el Moviment de Justícia Democràtica, i va ordenar que em llevessin les esposes, i el jutge em van posar en llibertat. Quan jo vaig arribar a casa meva, quan em va veure, recordo que mon pare es va enfonsar físicament a l’escala de l’edifici, per a ell va ser un trauma que hagués passat per tot això. Un oncle, com a germà major de mon pare, en una entrevista posterior em va fer veure tot el que havia passat mon pare, però jo li vaig dir que jo tenia unes idees, que no volia fer mal a ningú, i que tanmateix no hi renunciaria.

Després es van assabentar que era comunista, perquè en haver de sortir públicament a guanyar la legalitat, vaig fer un article i em vaig presentar com a membre del Partit Comunista. Fins aleshores no sabien res, perquè una de les regles de la clandestinitat és que a la família no se l’ha de donar cap tipus d’informació, i quan em van detenir no se’n van assabentar perquè jo havia mantingut la meva posició de negar-ho tot. Podien sospitar coses, però si ni mon pare ni ma mare sabien res, no podien dir res. Era lo més segur tant per ells com per jo. Era un principi bàsic.

Després, al 1979-1980, ja vaig entrar al Consell de Mallorca com a conseller electe comunista, i ja va canviar tot. Record que la meva padrina, que era molt partidària del règim, quan va morir descobrírem que tenia guardada una fotografia meva amb el rei quan va oferir una recepció al Consell, i la de Franco del dia que va morir (riu). Ella sabia que era comunista, però ens dúiem bé, va viure sempre amb els meus pares i nosaltres, a més de que en aquells anys ja hi havia un cert canvi i ella estava orgullosa de mi.

Quina va ser l’actitud dels vostres pares quan van descobrir la vostra implicació política?

Qualque cosa ja s’imaginaven, i van tenir comprensió. Entenien que era el que jo havia volgut. Ma mare sempre em deia que m’imaginava a mi a la universitat amb el birrete dels doctors, però jo li contestava que em veuria d’una altra manera. Van respectar la meva decisió, i jo respectava el seu punt de vista i les seves creences (no promovia l’anticlericalisme tot i ser ateu, si havia d’anar a qualque boda o funeral a l’església, hi anava…).

Als anys quaranta, cinquanta i seixanta hi va haver una important “travessia pel desert” del mallorquinisme polític. Com es va mantenir l’esperit del moviment en aquests anys, tant a l’interior com a l’exili? Quin va ser l’enllaç entre les generacions d’abans i després de la guerra i la postguerra en aquest àmbit?

Jo vaig conèixer a na Francisca Bosch i ella em va comentar el tema de la Casa Catalana i les detencions que hi va haver amb en Toni Serra. Va ser en aquests moments quan vaig conèixer els moviments de defensa de la llengua, com l’actuació de l’Obra Cultural Balear, que no tan sols defensava la llengua des d’un punt de vista cultural sinó també amb una important reflexió política i molt relacionada amb el nacionalisme a Catalunya. Vaig poder arribar a llegir el treball d’en Gori Mir sobre el mallorquinisme polític, firmat amb el pseudònim d’Anselm Llull.

Per què va poder resistir el mallorquinisme? Supòs que d’alguna manera per la tradició que hi havia, perquè la gent de l’exili estava en contacte amb el moviment català, i pel que fa al moviment comunista que és només del que puc parlar amb coneixement de causa, és evident que el PSUC, també a la clandestinitat, defensava el tema nacional català, lligant-lo molt al tema de classe (la classe obrera havia de ser avantguarda de la defensa del dret nacional del poble de Catalunya). A partir de la tradició comunista es va fent una reflexió de que a les Illes hi ha evidentment una situació política pròpia, i això va fer més fàcil que hi hagués un cert avivament del tema. Aquesta podria ser una explicació. Evidentment el Partit Comunista d’Espanya no tenia la visió del PSUC, ni traslladava això a aquí.

Quins són per a vostè els líders històrics del mallorquinisme polític anteriors a la democràcia? Ja heu parlat de Gori Mir, però voldríeu destacar-ne d’altres?

Evidentment el referent d’en Gabriel Alomar estava molt present. Crec que en Toni Serra va contribuir bastant a dur les seves reflexions a les Illes. Ell va ser un abanderat de l’estudi d’Alomar. La idea d’en Toni Serra era d’alguna manera que hi hagués un PSUC a les Balears. També vull destacar en Josep Melià, amb Els mallorquins, tot i que jo el veia més com un defensor del regionalisme, no d’un nacionalisme mallorquí.

DADES SOBRE LA VIDA POLÍTICA

Com vos vàreu anar conscienciant de la necessitat de defensar el mallorquinisme polític? A més de les lectures de Mir, Melià o Alomar, hi havia escrits de partits, influència d’alguns companys, activitats culturals…?

En el meu cas va venir molt pel tema de l’experiència del PSUC i la influència que va tenir n’Antoni Gutiérrez Díaz sobre na Francisca Bosch, també amb el suport de Gabriel López Raimundo, sobre que el tema nacional havia d’anar molt vinculat al debat de la lluita de classes. I a partir d’aquí sí que vaig llegir bastant, des de l’òptica del marxisme i la qüestió nacional. Eren temes que sempre em van preocupar. Dins el partit sí hi havia consciència de que s’havia d’agafar la bandera del moviment nacional, malgrat la base social era en molt bona part de treballadors immigrants del boom de la construcció i l’hoteleria, que era gent que no tenia en general consciència d’aquest problema i fins i tot tendia a minimitzar-lo. Teníem la visió de que hi havia nacionalismes de dretes i esquerres, i fins i tot que el moviment d’esquerres no podia mai ser nacionalista, sinó que havia de ser internacionalista, però tenia molt clar que s’havia de resoldre la qüestió nacional i lluitar pel dret democràtic dels pobles a l’autodeterminació. L’única manera de crear un estat federal, que era l’aposta dels comunistes, passava per respectar el dret d’autodeterminació, i que en aquell moment tal vegada un nacionalisme amb uns criteris més essencialistes defensava la nació com una cosa pròpia amb una entitat suficient per a arribar a la independència però sense incorporar la perspectiva d’alliberament de classe.

Jo després vaig anar evolucionant en el sentit de no creure que la revolució o se feia a Espanya o no se feia. Em vaig adonar compte de que en el marc de la globalització els projectes d’emancipació havien d’anar molt vinculats a la realitat de cada poble. Per tant, el mallorquinisme polític d’alguna manera feia aquest esforç d’intentar albirar una proposta política per a cercar solucions i plantejar la qüestió de fons d’identificar l’existència d’una realitat nacional.

Com recordeu la qüestió nacional als primers anys de la Transició?

En aquells moments, també el Partit Comunista començava a tenir la necessitat de fer el Pacte per la Llibertat, emmarcat dins la seva política d’aliances, contra la dictadura i en pro de la ruptura. Llavors, na Francisca Bosch havia entrat en contacte amb alguns intel·lectuals, amb en Toni Serra, amb l’Obra Cultural Balear…, i intentava que hi hagués dins tot l’espectre de l’antifranquisme el màxim número de gent possible, de diferents sensibilitats. Hi havia els advocats democràtics, les dones democràtiques, els moviments de justícia democràtica (on hi havia aquell fiscal que t’he parlat abans)… I, evidentment, es parlava de lligar la defensa democràtica amb la defensa de l’Estatut d’Autonomia. Jo dins aquests treballs, com a representant del partit, anava a diverses campanyes, com la que es va fer per la cooficialitat del català, encara en temps de la dictadura, i on vaig coincidir amb n’Aina Moll. Per cert, hi havia una polèmica en aquest tema, perquè alguns volien la “cooficialitat” (juntament amb el castellà) i d’altres eren més radicals i volien la “oficialitat” (sense el castellà, el que era molt difícil, perquè si ja costava reconèixer el català, imagina’t deixar de fer-ho amb el castellà!). A partir d’aquí sí vaig tenir un primer contacte amb la defensa de l’autonomia política.

En aquest marc, a l’any 1975 hi va haver un procés de fusió del PCE amb Bandera Roja, i va començar a haver-hi un debat sobre el projecte de l’Estatut i la qüestió nacional, i vam fer un document al partit que defensava que les Illes érem una nació i que teníem el dret democràtic a l’autodeterminació. Hi vam participar com a ponents en Sebastià Serra, en Toni Tarabini i jo mateix, i ho justificàvem pel tema cultural, lingüístic, insular, les relacions històriques amb els Països Catalans. El dret d’autodeterminació el situàvem a nivell balear. El document el vaig redactar jo, es va publicar i el va aprovar el Comitè de les Illes del PCE.

El novembre de 1975, ens va cridar el Comitè Central del PCE i vam fer una reunió clandestina a França, i vam anar-hi tot el Comitè d’Illes. En Miquel Rosselló, n’Eusebi Riera i jo, sortirem els tres amb passaports i noms falsos perfectament fets (l’aparell del PCE era molt bo en aquest tema). Vam entrar a França per Perpinyà. Els dirigents centrals plantejaven dues coses: per una banda, sobre el debat teòric de la nació, ells entenien que les nacions eren les històriques (Galícia, Catalunya i País Basc), i no Balears, a la que definien com un territori amb “situació específica”, com Navarra, el País Valencià i Canàries. Na Francisca Bosch deia que aquests quatre territoris sí tenien elements nacionalitaris. Amb aquesta realitat s’havia de formar un projecte federal. Les tres nacions històriques, les quatre situacions específiques i la resta de regions. Francisca havia aconseguit que el Manifest-Programa del PCE admetés almenys que érem qualque cosa més que una regió purament administrativa.

La direcció central insinuava que en el cas dels Països Catalans, hi podria haver maniobres de la CIA per a intentar agafar un mercat cultural propi català i a la vegada dividir el projecte revolucionari espanyol. El que volien era que no entréssim al debat de reivindicar el tema nacional i, sobretot, que no entréssim a plantejar el dret d’autodeterminació com un element central del procés de ruptura. S’acabava de morir Franco. En Carrillo veia que havíem de lluitar per l’amnistia, que era l’element més important en aquells moments perquè era el factor que més podia facilitar la ruptura amb el franquisme. El partit havia de fer d’aquesta lluita la prioritat i arraconar altres temes més «secundaris». Nosaltres teníem molt respecte i veneració cap als dirigents, perquè era gent que o havia estat a la guerra civil, o a l’exili, o havia publicat moltes obres. Tenien una certa autoritat quan parlaven. Va ser un debat bastant polític. Segurament no érem conscients de la complexitat i profunditat de tot el que estàvem debatent. Jo no imaginava que la lluita per la ruptura amb el règim fos tan complexa en el sentit que després pogués provocar desavinences entre nosaltres.

Na Francisca Bosch, i el nucli de dirigents que teníem una relació més propera als seus plantejaments, arrel de la reunió de París, volíem aconseguir que la lluita per la ruptura fos l’objectiu central del partit a les Illes i aparcar altres debats. Vam fer la Conferència de Formentera, el 1976, amb la visió de posar el partit en direcció clara cap a la ruptura. La conferència era clandestina, i la Guàrdia Civil se’n va anar a l’altra punta de l’illa per a no veure’ns. Nosaltres vam dur uns 120-130 delegats a Formentera, era molta gent, va ser un esforç organitzatiu brutal, i ens “toleraven”, per l’època en que ja estàvem i perquè si ens havien de detenir a tots, haurien d’haver dut un destacament sencer! (riu). Tampoc nosaltres no ho vàrem publicar a la premsa, perquè érem il·legals encara, només vam fer un comunicat a posteriori. A aquesta conferència vam decidir que ens anomenaríem “PCIB” (Partit Comunista de les Illes Balears). Era una forma d’agafar protagonisme dins el PCE, fent veure que tindríem una estructura federal i que teníem la nostra pròpia autonomia.

En aquella conferència hi va haver un debat sobre la possibilitat de construir un PSUC formalment independent del PCE que signifiqués una fusió entre socialistes i comunistes. Tot a partir d’una realitat específica a Balears. Alguns defensaren que els moviments comunista i socialista tenien tradicions diferents i que no hi havia condicions per a unir-los, ni el tema nacional aquí era tan potent. Nosaltres pensàvem que la revolució s’havia de fer a nivell estatal, no a les Illes només, i que no calia crear un partit independent formalment del PCE com era el PSUC, que tenia una història específica, dintre la tradició de la III Internacional. El PSUC era l’excepció al principi de la III Internacional de «una classe, un estat, un partit»

La primera escissió fou la creació del PSI. Quan nosaltres érem a França, ens vam assabentar que en Sebastià Serra, en Toni Tarabini, i en Tino Alomar van ser-ne uns dels promotors. Ells havien de venir amb nosaltres a França a debatre amb en Carrillo, però ja no van venir. A la Conferència de Formentera, una part del debat va ser perquè havia sorgit el PSI. Una part de la gent deia que això era culpa de la intransigència de la direcció del PCE a Balears, on hi estava jo junt a na Francisca Bosch, en Miquel Rosselló i en Darío Olives, mentre d’altres deiem que la proposta del PSI no tenia cabuda dins la visió del PCE, i que les seves prioritats no eren tant la lluita per la ruptura democràtica, sinó d’anar inserint-se dins la dinàmica de la reforma. El debat, com he dit, va creuar molt els temes de reforma i ruptura amb la qüestió nacional (partit propi o partit autònom dins el marc del PCE). Si fos ara, no hagués defensat d’aquesta manera el model de partit autònom espanyol i el seu corresponent centralisme democràtic, però llavors importava més per nosaltres el tema de la ruptura i de no instal·lar-se dins la reforma.

Quan va sorgir el PSI es va demostrar que hi havia condicions per a anar avançant en termes nacionals aquí. I no només no va desaparèixer sinó que es va convertir en el PSM i va anar creixent. També han sorgit altres intents de crear partits propis de Mallorca, com Unió Mallorquina, El Pi, i a les altres illes el PSM a Menorca, Gent per Formentera…

Dins el marc de partits hi havia el PSAN, que tenia alguna gent a dins però tampoc participava molt. Defensaven el tema nacional des de l’òptica del dret d’autodeterminació del conjunt dels Països Catalans. Dins aquest context, jo supòs que el PSI va sortir entre el que es va gestar dins el PCE, gent de defora i altra gent que podia venir del camp del nacionalisme que volia crear un partit d’esquerres nacionalista i socialista.

Cal recordar que a les eleccions generals de 1977, només aconseguiren representants UCD, el PSOE i al Senat AP. Unió Autonomista de Melià i la coalició PSP-PSI, no sortiren elegits. I a les eleccions municipals i al Consell de 1979, el PSM de Mallorca obtingué dos consellers i el PSM de Menorca, un. I a les primeres eleccions autonòmiques de 1983, sols el PSM i Entesa per Menorca-PSMe obtingueren representació. Cal veure la situació actual del nacionalisme polític, des de la perspectiva històrica d’aquells anys, per avaluar com cal els avanços obtinguts.

Creieu que la direcció central del PCE us va tenir el mateix respecte que a Catalunya o el País Basc en quant a les vostres reivindicacions d’autonomia un cop ja constituïts com a PCIB?

El primer debat va ser que al Vuitè Congrés, entre 1978 i 1979, hi havia un míting final on parlaven tots els partits autònoms i no ens van ficar, i vam protestar. I, vam fer un míting a Vistalegre, que era una plaça de toros i ara és un camp de bàsquet, i jo hi vaig intervenir. Hi havia na Dolores Ibárruri, en Carillo… Tothom. I en aquell moment ens van tenir en compte. Nosaltres assumíem un paper de partit autònom. Amb els temes propis de les Illes no me’n record de cap interferència de la direcció central.

Quan hi va haver el debat sobre l’Estatut d’Autonomia, nosaltres ens vam abstenir de manera sobirana en la votació, i el PSM va votar en contra. Amb el PSM ens dúiem molt bé i coincidíem molt en temes de llengua, tot i que ells eren un poc més radicals en quant a les formes.

Jo vaig ser secretari del PCIB, i em vaig presentar com a candidat al Consell de Mallorca, i amb els 7% dels vots, vaig sortir elegit conseller. Després ja pels anys 1984-85 vaig participar en la ruptura cap al PCB (Partit dels Comunistes de Balears, dins el Partit Comunista dels Pobles d’Espanya). Aquí és quan vam teoritzar la necessitat de crear un bloc nacional alternatiu, proposta que va sortir del PCB, i on identificàvem forces polítiques com el PSM, Esquerra Unida (inclòs el PCE), moviments populars, candidatures municipals diverses, i fins i tot, alguns sectors crítics del PSOE. L’objectiu era defensar el dret d’autodeterminació dels pobles, la visió republicana i la visió del que podíem dir un plantejament antimonopolista. Havia de tenir un contingut de transformació del sistema, no d’acomodació a ell. En aquells moments jo estava convençut de que el que fèiem era el correcte.

Com va ser el tracte que vàreu rebre per part d’Esquerra Unida en torn a la qüestió nacional?

Esquerra Unida tenia una visió federal de l’estructura interna, però en el sentit d’aplicar les competències de la Constitució al partit, és a dir, en tot el que era l’autonomia era el partit (EU) el que ho feia, i en tema d’aliances, era el partit a nivell estatal qui ho decidia tot. I, clar, si en aquestes decisions nosaltres sempre érem el 2% dels participants, hi havia un problema. Havíem de crear un mecanisme d’interrelació que ens donés una major importància. Un territori amb unes característiques nacionals distintes com el nostre no pot ser tractat com una província més, ha de tenir unes capacitats majors per a poder debatre. I això va ser la ruptura que ens va dur a Iniciativa d’Esquerres i a la visió del projecte de MÉS. Nosaltres enteníem que no podíem dependre de Madrid respecte a la política d’aliances. Ja havíem tingut una mala experiència amb n’Anguita, perquè hi havia una candidatura unitària al Senat que s’havia fet als anys noranta amb els nacionalistes d’esquerra, comunistes i el PSOE a Eivissa, que es deia “Candidatura d’Esquerres”, i n’Anguita no ho veia gens clar i hi va estar en contra. Nosaltres insistíem en que era important. Al final, el PCE ho va acceptar, però va sorgir la visió de que, encara que fossin unes eleccions estatals, no era el centralisme democràtic el que s’havia d’imposar, sinó el criteri de cada banda. En el fons el debat era sobre el model de partit, i el model de partit és conseqüència de com s’entén el procés de transformació de l’estat, i des de on cal posar l’èmfasi per aquesta transformació, si de baix a d’alt, des de les diferents realitats nacionals, o des de una certa visió central o piramidal, amb estructures competencials autonòmiques. La posició majoritària d’EU remarcava la diferència entre el seu concepte de federalisme i els que defensàvem la reclamació de la total sobirania partidària des de el propi territori. Per a ells nosaltres fèiem el joc al nacionalisme del PSM. I per això, i de manera amigable i pactada, vàrem sortir d’Esquerra Unida i ens vam plantejar crear Iniciativa d’Esquerres.

Els comunistes de Balears reivindicàveu el dret d’autodeterminació com a un dret en el sentit purament teòric o hi havia un objectiu més enllà?

En el PCB enteníem el bloc nacional alternatiu des de l’òptica de la construcció de la política d’aliances, i a partir de la política pràctica. No teníem vocació de partit testimonial, encara que féssim una escissió d’aquest tipus sabent la nostra irrellevància. La nostra idea era influir i conscienciar de la importància de la política d’aliances. I teníem clar aleshores que calia lligar fet nacional i transformació social. L’autodeterminació és un dret democràtic. I calia defensar aquest dret des de la perspectiva de fer avançar un front antimonopolista. No es pot fer un projecte pensant que un sol pot aconseguir el beneplàcit de les masses i tirar cap endavant. Has de tenir clars quins són els teus principis i què vols fer, però a la política pràctica has de crear les teves aliances, per a poder avançar. I dins aquest marc del bloc nacional alternatiu, això implicava reconèixer les forces que tenien una presència real als pobles, i anar fent programes transformadors i guanyar capacitat de proposta, és a dir, anar a les eleccions amb uns projectes que puguin ser reals i que puguin incidir. No ens interessava tenir un 1% dels vots, sinó incidir i pactar. Per exemple, ens estimàvem més un acord amb el PSOE que un acord del PP i l’extrema dreta. I els nostres aliats naturals eren el PSM, EU i les candidatures independents progressistes dels pobles. Sempre s’ha d’intentar arribar a la majoria de la gent. La política és com un joc d’escacs, tu no pots intentar creure’t que vas a fer escac i guanyar tot d’una, has de veure el conjunt de les posicions, les teves fortaleses i debilitats, les dels altres, i saber interpretar-ho tot al conjunt del tauler de joc. Has de treballar molt per a que el teu peó pugui arribar a la darrera línia enemiga amb avantatge, i el conjunt del tauler ha de facilitar això. Aquest tema ho vèiem clar dins el PCB, i, almenys jo i gent del meu entorn més proper, també dins Iniciativa d’Esquerres i ara dins MÉS. Per tant, històricament el PSM ha jugat un paper clau en el mallorquinisme polític, i el que havíem de fer era tenir-lo present a la nostra política d’aliances. La pluralitat interna de MÉS ha de tenir darrere una certa filosofia de veure el conjunt del tauler. No serveix ser el més independentista del món si Vox està pujant i et pot crear les condicions per a un blocatge cap a la dreta extrema que fins i tot et pugui a dur a la il·legalització dels partits sobiranistes d’esquerres, que és el projecte de Vox. Lògicament no hem de tenir por d’això, cadascú ha de tenir els seus principis, però hem de saber moure’ns dins el context que tenim.

Era, i do, el dret d’autodeterminació una estratègia del Partit Comunista per a arrelar més dins la societat i dins els pactes polítics?

No, era una visió de que la revolució s’ha de fer a cada lloc, analitzant les condicions de cada lloc. A Mallorca hi ha una situació diferent al que hi pot haver a Andalusia i al País Basc. I a Catalunya, les Illes i al País Valencià hi ha una comunitat cultural claríssima, però no està clar que el procés nacional estigui fet al nivell dels “Països Catalans”. De fet, el procés català al Principat és la independència de Catalunya. Hi haurà gent que sí estigui pensant en els Països Catalans, però en general no estan esperant a que Mallorca o el País Valencià es sumin a ells, perquè poden esperar asseguts. Les dinàmiques polítiques han de tenir una arrel pròpia a cada banda, i jo crec que el projecte de MÉS té unes bones arrels, però també s’ha de treballar (hi ha d’haver un discurs ideològic, discurs polític, una militància organitzada, compromís institucional i a nivell de carrer, etc.). Qui anava a dir fa vint o trenta anys que Podem tindria dos diputats al Congrés per Balears? I si penses qui vota a Podem, hi ha molta gent que després vota a MÉS a les autonòmiques, gent amb vocació socialista, gent desencantada, gent que no havia votat mai i aquell nou partit l’havia fet il·lusió… Podem no té arrels històriques a cap illa, surt com un “bolet estatal” fruit de la sembra que han fet les cadenes televisives estatals. Aleshores, el sobiranisme ha de plantejar-se què és Podem i què és el PSOE i ha de fer feina amb ells. Són aliats Podem? Poden acceptar ells la nostra dinàmica pròpia? Tot això és un bon debat.

I do hi havia dins els comunistes un respecte a la identitat pròpia de les Balears?

Sí, també quan parlo dels comunistes, parlo de tots, però dins el nucli de la direcció del PCE des de 1975 fins els anys vuitanta estava claríssima l’idea de que les Illes Balears eren una realitat diferenciada, i que després el PSM no era fruit d’una equivocació d’una política errònia del PCE (que sí podria haver-hi contribuït, però no era l’única causa. Es necessita tot un projecte sobirà al darrere, exclusivament per un error d’un partit no surt un moviment així). Per exemple, a l’actualitat surt Podem de Balears al Congrés perquè té una força estatal que l’empeny, i nosaltres no arribem a assolir el diputat perquè encara no ens veuen suficientment forts per a això, la gent pensa que estaríem sols a Madrid i que no valdria la pena. En canvi, a nivell autonòmic i municipal sí hi ha una certa tradició, una consciència social i un cert respecte de les altres forces polítiques cap a nosaltres.

Fa falta parlar amb les altres forces sobiranistes d’esquerres i intentar fer una estratègia estatal conjunta. Imagina’t que en lloc d’Esquerra Republicana, Compromís, Nueva Canarias, Bildu, BNG i nosaltres, tinguéssim pactat un programa de mínims i es formés un grup parlamentari confederal que sumés tot això. MÉS dins Balears tindríem major força i visibilitat, perquè tindríem un projecte més consolidat i fort. Podria ser millor això que anar sol pel desert i a veure què passa. Evidentment s’han de crear les condicions per a que hi hagi una situació d’aquestes, però la teoria és la següent: com el pensament sobiranista pot articular-se amb altres pensaments sobiranistes per a crear un cert denominador comú, per a plantejar una estratègia de conjunt. No es tracta de crear un partit únic amb altres formacions, sinó un programa conjunt per a formar un projecte amb més força. És molt diferent tenir 50 diputats al Congrés que anar cadascú a intentar-ho per la seva banda. MÉS tindria major visibilitat si estigués en aquest projecte, i posaria el focus als problemes d’aquí que no són gaire rellevants allà (ara hi tenim lluitant per això a en Vicenç Vidal al Senat, i abans en Pere Sampol).

És molt complicat fer això, clar que sí, però, per exemple, des les Fundacions Darder-Mascaró estem treballant en aquesta línea, per consolidar un Fòrum Sobiranista amb altres fundacions de les esquerres sobiranistes que hi ha a l’estat. I s’ha fet una primera escola sobiranista al País Basc, on hi ha hagut gent de fundacions de Catalunya, de fundacions basques, gallegues, del País Valencià, de Menorca, de les nostres fundacions, d’Andalusia, etc. Això no es crea d’un dia per l’altre, però si tu vas fent ponts de diàleg i de confluència, estàs avançant. Tot el que es diu “esquerra sobiranista” respon a un tipus d’esquerra que no té una disciplina estatal. Per tant, aquesta realitat és un debat on el mallorquinisme polític ha de veure que pot fer a les Illes, a Espanya i a Europa.

Dins la tradició comunista on m’he educat, la importància de les aliances és clau. Sense aliances, el projecte polític propi no funciona.

Quines eren les vostres principals reivindicacions respecte al mallorquinisme polític?

Jo crec que, per exemple, reivindicàvem molt el català i un ensenyament en català; el tema de tenir més capacitat per a incidir en el model productiu (per exemple, el control de la inversió estrangera), el tema de l’ordenació territorial (no tenim ports o aeroports amb control propi), o la política fiscal, que és un dels temes en que s’hauria d’entrar més a fons: el PIB de Balears és un 2’8% del PIB espanyol, en canvi, el que recapta la delegació d’hisenda a Balears és el 2’1% de la recaptació global de l’Estat, és a dir, l’Estat recapta menys a Balears del que Balears aporta al PIB. Això pot tenir dues explicacions: o bé que hi ha molta economia submergida i fa falta una inspecció fiscal per a que es tributi el que toca, o bé que hi ha una fugida de la riquesa cap a l’estranger o cap a l’Estat espanyol. Però així i tot, inclòs amb l’impost de societats, el que es recapta aquí està dins la delegació d’hisenda, el que passa és que l’impost de societats no repercuteix en els pressuposts CAIB, com sí ho fan l’IVA i l’IRPF. Fins i tot molts economistes de tendència conservadora diuen que Balears és la comunitat autònoma més perjudicada en matèria fiscal, i és una cosa que els comunistes sempre havien reclamat bastant, i ara dins MÉS també. És molt important l’idea d’un concert econòmic solidari, que ho va defensar també Esquerra Unida al seu dia. Lo ideal és fer com el País Basc i tenir la clau de la caixa, és a dir, ja negociaré amb tu el que et toca, no al revés (tu ho agafes tot i em dones el que tu entens que és el que em toca). Una altra cosa fonamental és el fet d’entendre el tema de la insularitat, així com l’educació, la sanitat, els temes de controlar els serveis bàsics, etc.

És just l’Estatut d’Autonomia en quant a les reivindicacions del mallorquinisme polític?

L’Estatut d’Autonomia té coses molt positives i efectivament té competències, però també té unes limitacions fortes. Aquestes coses es poden interpretar d’una forma més flexiva o més restrictiva, i tots aquests anys hi ha hagut una visió més restrictiva. L’Estatut parla de cogestió de ports i aeroports, però Aena privatitza i sols es queda amb el 51% de la participació de l’Estat, i no nomena ningú de Balears per a poder participar en la gestió dels aeroports de la comunitat. A ports sí que hi ha una participació de la comunitat autònoma, però dins la planificació estratègica d’inversions, i tenim veu però decideix Madrid el que s’ha de fer. Respecte al tema fiscal, estem subjectes a la Llei de finançament de les comunitats autònomes, per tant, no tenim possibilitats de concert econòmic. Sobre el règim econòmic fiscal, sempre és millor això que res, però és millorable. També ens obliga a fer una revisió a fons del nostre sistema impositiu. Jo crec que si féssim una reflexió més serena sobre la nostra economia, no faríem volar tants coloms amb segons quines coses. A més, l’Estatut actual hauria de tenir més capacitat de decidir en els temes de desenvolupament econòmic, per exemple, tots els fons europeus i totes les ajudes venen mediatitzats per part de l’Estat, i hauríem de tenir un organisme de consulta on les comunitats autònomes participin de tots els projectes europeus. L’Estat et pot escoltar o no, però distribueix com vol. Per exemple, el fons d’ajut que ha creat la Comunitat Europea no vendrà directament a Balears, vendrà per l’Estat, i aquest després ho distribueix segons els seus propis criteris. Tenim una autonomia amb bastant descentralització en despesa, però no tenim cap control dels ingressos, el que ens lleva molta capacitat de sobirania i possibilitats de poder tenir una certa institució financera autonòmica i un cert sector públic autonòmic. Necessitem crear instruments que des de l’administració pública puguin incidir realment en l’economia. Actualment, podem fer filosofies o incentivar plans, però sempre els recursos ens venen determinats o pel finançament privat de la banca o per diners estatals que venen condicionats. Tenim un marge econòmic molt limitat.

Moltes vegades ens identifiquem més com mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs, i no com “balears”. Vos agradaria que hi hagués un projecte balear comú o respectaríeu més les diferències entre cada illa?

A nivell intern, hi ha un tema clau: la concepció interna de la comunitat autònoma, és a dir, el paper dels consells insulars. Això és un tema que hem de resoldre nosaltres, no ho farà Madrid. Nosaltres hem de decidir com volem que sigui la relació entre els propis illencs. I a les tres reformes que ha tingut l’estatut d’autonomia, s’ha avançat bastant. Ara s’està parlant d’una nova llei de consells, per a que deixin de ser només òrgans d’administració local, com són formalment fins ara. Estan equiparats a la diputació segons la Constitució espanyola. En el darrer Estatut estan considerats “òrgans estatutaris”, per tant, són òrgans de l’Estatut d’Autonomia, però el seu funcionament és com un òrgan d’administració local (no poden posar imposts, no poden crear segons quines taxes…). El Consell de Mallorca ha de jugar el seu paper per a no debilitar el projecte interinsular (si el consell agafa un protagonisme específic dins l’àmbit de Mallorca, el projecte interinsular s’ha de veure després com un projecte quasi federal dels quatre consells). I amb aquest projecte jo crec que les Illes Balears poden aportar després tot un debat a nivell estatal del que pot ser després un procés de federació real.

És a dir, políticament per jo el dret d’autodeterminació està a cada illa. És un tema de cada illa. El projecte d’illes hauria de ser una federació de sobiranies illenques, i a partir d’aquí, establir relacions amb els Països Catalans, amb l’Estat espanyol, i amb la Unió Europea (tant si fóssim independents d’Espanya o no). Hi ha d’haver unes relacions culturals i una interrelació amb els mitjans de comunicació (no té sentit que no puguem veure Canal 9 o ells no vegin IB3). I a partir d’aquest projecte, una federació d’illes podria tenir un encaix en un marc d’una confederació espanyola. Seria lo lògic. Si hi hagués aquesta visió a cada nacionalitat i hi hagués un projecte espanyol amb una visió federal, com tenia al seu moment el Partit Republicà Federal, es podria intentar construir una confederació espanyola d’aquest tipus. El que passa és que la dreta espanyola i les forces oligàrquiques entenen la monarquia i la unitat com sagrades.

Jo crec que hi ha d’haver un projecte balear compartit a partir de cada illa. S’ha de construir un projecte comú, però no creant un “Partit Balear” (no es tracta d’anar solament a unes eleccions i votar una candidatura). Hi ha d’haver un projecte estratègic de construcció de país balear, perquè tant de cara a l’Estat espanyol com de cara a la Unió Europea, es necessita tenir un projecte comú. Ara bé, hi ha d’haver una iniciativa balear, però també hi ha d’haver receptivitat per a escoltar el que ve de baix. S’ha de construir un projecte balear a partir de la realitat de cada illa, i ha de ser pactat (per exemple, entre les forces sobiranistes). I, el model d’estatut d’autonomia ja dependria de la correlació de forces. Per exemple, el Consell Insular de Menorca ha tingut més importància perquè el PP, el PSOE i el PSM de Menorca anaven junts per a reivindicar-lo, aquí no hi havia disciplina de grup (clar que hi hauria límits i discordances, però quan hi ha reivindicacions a cada illa, hi sol haver confluències de tots els partits per a reivindicar aquest paper). Hi ha la necessitat d’identificar el projecte i l’espai propi dins cada illa (un exemple en són els mitjans de comunicació: Diari de Mallorca, de Menorca, d’Eivissa…). La visió insularista és una realitat. Per exemple, a Menorca o Eivissa donen més rellevància al que fan els seus respectius consells insulars que el que fa el Parlament de Balears. Això és un problema a resoldre a Balears, i el PSM, abans, i MÉS per Mallorca, ara, tenen aquest problema a l’hora de presentar-se a unes eleccions generals, no fa falta un programa electoral, fa falta un projecte (que la gent s’ho cregui de veritat).

Què és per a vostè el nacionalisme?

El nacionalisme és un moviment polític que defensa el dret d’una nació a tenir un àmbit de decisió pròpia. Un partit nacionalista és aquell que posa com a prioritat la necessitat de construir aquest estat. Aleshores, entenc que el que és important és ser sobiranista, és a dir, defensar que els pobles tinguin dret a poder construir aquest projecte, i és evident que existeixen unes realitats de pobles que es van construint a mesura que aquests pobles prenen consciència pròpia. El nacionalisme és una realitat política molt lligada a l’avanç de la consciència nacional. La definició de n’Stalin de “nació” parlava de quatre elements estructurals: llengua, un territori cohesionat i existent, una psicologia col·lectiva (que hi hagi una consciència pròpia), i una realitat cultural específica. Hi havia excepcions, clar. Per exemple, quan es parlava d’una “nació jueva” és evident que aquesta encara no tenia territori, però sí una llengua, història, cultura i creences comunes. La base de n’Stalin era molt estructural, i el moviment comunista agafava molt les seves bases teòriques.

Des de la tradició comunista sempre s’intenta distingir el fet nacional de la proposta política estricta del nacionalisme. Tot això ha anat evolucionant i jo crec que en aquests moments el que és evident és que una proposta política dins el món de la globalització necessita basar-se en uns criteris de defensa del dret nacional, de construcció d’alternatives pròpies i específiques de les nacions, i a la vegada de les interrelacions obligades que hi ha entre les nacions. i jo crec que dins això hi pot haver gent que defensa opcions independentistes i alhora simplement sobiranistes, ja sigui desitjant una possible independència o no.

Hi ha nacionalismes que necessiten reafirmar-se, com és el cas de Balears, i nacionalismes dominants que oprimeixen als altres, com és l’espanyol. Hi ha nacionalismes oprimits i nacionalismes opressors.

Entenent el nacionalisme de dues maneres distintes, es pot fer una correlació entre nacionalisme i sobiranisme?

També hi pot haver gent que defensa la sobirania nacional del nacionalisme dominant. Quan a la Guerra del Francès se li diu “Guerra de la Independència” en castellà va molt en la línea de que el poble es sentia com una realitat nacional amenaçada per un invasor. Per a mi el sobiranisme implica la defensa del dret d’autodeterminació dels pobles. També es pot dir que a Balears encara no hi ha una consciència nacional suficient com per a reclamar el dret d’autodeterminació, com sí que és evident que existeix a Catalunya i el País Basc, on hi ha una majoria social que defensa aquest dret (una altra cosa és que tots siguin independentistes). No fa falta ser un ferm nacionalista per a defensar el dret sobirà dels pobles. Ser sobiranista implica, en definitiva, ser demòcrata i reconèixer que hi pot haver drets col·lectius dels pobles. Un partit nacionalista ha de lluitar per a aconseguir el màxim de sobirania possible pel seu poble.

El nacionalisme es pot entendre com a separatisme o independentisme?

És evident que el sobiranisme implica reconèixer el dret a la independència. Això és indiscutible. De fet, el moviment d’alliberament nacional anticolonialista és evident que lluita per la independència. Després, un cop tinguis l’estat, no està clar que siguis políticament o econòmicament independent del tot. Tal vegada ets independent però no sobirà. El tema de sobirania implica tot un grau de capacitat de decidir pel teu compte que no només es té a través de manejar el poder polític estatal, tot i que evidentment manejar-lo ajuda moltíssim a poder tenir més sobirania.

El tema nacionalista pot tenir una vessant històrica. Per exemple, el mallorquinisme polític és un moviment que intenta recuperar els drets que es van perdre des dels Decrets de Nova Planta i amb les dictadures i el centralisme espanyol. Però, no hi ha ara una consciència col·lectiva tan forta per a poder pensar en arribar ara a la independència.

Ha canviat la vostra concepció sobre algun d’aquests conceptes al llarg de la vostra trajectòria?

Vaig defensar aquests temes a la clandestinitat al PCE, ho vaig mantenir al PCB, on defensàvem la necessitat de crear un bloc nacional alternatiu, i ho vaig fer inclòs quan estava a Esquerra Unida, lluitant per la necessitat d’un federalisme de lliure adhesió partint del reconeixement del dret d’autodeterminació.

Sí que faig un canvi quan es tracta de pensar quin és el subjecte polític que s’ha de construir, que no es tracta d’un projecte estatal, sinó un projecte específic d’aquí, de Balears, que després es pot fer més complex a través d’un projecte confederal entre les pròpies Illes, i després un projecte republicà a nivell d’Estat que pot ser confederal, federal o no ser (amb repúbliques independents). El projecte s’ha de fer des d’aquí tenint en compte la tradició existent del mallorquinisme polític. I s’ha de fer aquí perquè no es farà des de fora.

El mallorquinisme polític té com a objectiu final la independència política? Hi havia presència a les formacions on heu estat de gent que es considerés independentista?

No, independentista ningú. L’opció independentista surt dins el marc de MÉS. Pot ser que a nivell individual, algú que vingués del PCE o d’Iniciativa es manifesti en aquests moment com a independentista, un poc per tot el que ha passat al procés de Catalunya. Constituir un estat propi no et garanteix la sobirania, basta veure el procés de descolonització, hi ha estats que són independents, però no són sobirans. És a dir, el projecte sobiranista ha d’anar vinculat a la sobirania econòmica (perquè també estem en un marc neoliberal del qual es difícil escapar), alimentària, energètica… S’ha d’intentar controlar un principi de subsidiarietat molt ample. Tot el que es pugui fer aquí des del punt de vista d’igualtat social i sostenibilitat s’ha de fer aquí. Nosaltres hem de tenir la independència de pensar el projecte, de manera pròpia, però després, a l’hora de construir-lo hem de veure si ho podem fer sols o no (si estem limitats per una autonomia, per un Estat, per la Unió Europea, per la OTAN…). En definitiva, independència de projecte sí, independència estatal no té perquè ser inevitable. La independència no resoldrà per si mateixa els problemes, només a partir de projectes econòmics, socials i culturals, i amb una majoria de país, podrem assolir els grans reptes de futur. Hi ha gent que creu que la independència culmina un projecte polític, però jo crec que el més important és fer una societat econòmicament sostenible, socialment justa, políticament lliure i democràtica, i que asseguri el futur de les generacions futures.

Diferenciaríeu mallorquinisme de catalanisme, o tenen molts punts de trobada?

El mallorquinisme no és anticatalanista, però penso que el mallorquinisme ha de tenir una especificitat. Jo no entenc Mallorca com una comarca més dels Països Catalans. Mallorca és una realitat política que ha de tenir la seva expressió i credibilitat política, i s’ha de dur bé per força amb els catalans, i els ha de veure amb simpatia i proximitat, per tal de compartir problemàtica històrica i reivindicar-se dins l’Estat espanyol. Hi hauria d’haver una política cultural coordinada. Per exemple, a l’Institut d’Estudis Catalans hi ha d’haver (i n’hi ha de cada cop més) paraules mallorquines, valencianes… No només les paraules emprades al Principat són les bones. No som anticatalanista de cap manera, l’anticatalanisme (que no deixa de ser espanyolisme en el fons) s’ha de combatre, però tampoc ens hem de creure que si Catalunya va bé, nosaltres anirem bé. Si ells són independents, nosaltres no ho serem immediatament. En Pere Sampol va fer un article que reflexionava sobre això: si Catalunya és independent, aquí igual tenim una pujada brutal dels antiindependentistes per a fer front a això. El nostre destí no està vinculat necessàriament amb Catalunya. El mallorquinisme ha de tenir una veu pròpia, específica i diferenciada, i parlar de tu a tu amb el catalanisme i el valencianisme polític, dins un projecte de cooperació i solidaritat, però mai amb una subordinació. No hem de donar per fet que existeix una nació dels Països Catalans, i que simplement hi ha particularitats a cada banda. Crec que tampoc dins el Principat la gent ho veu així.

Quin és per a vostè el concepte polític dels Països Catalans? I el cultural i lingüístic? Té futur tot això?

Els Països Catalans els entenc com una realitat d’unitat lingüística i d’un espai cultural compartit (tot i que evidentment també hi ha cultura específica a cada lloc). Com a projecte polític en aquests moments no existeix, però s’ha d’obrir des de la perspectiva de l’exercici del sobiranisme polític. Els Països Catalans hauria de ser un projecte de cooperació. La Constitució espanyola ho prohibeix denegant la possibilitat de federacions entre comunitats autònomes. A la pràctica, Navarra i el País Basc estan fent acords de cooperació per raons inclòs pragmàtiques. Crec que per temes de polítiques culturals, econòmiques, televisives, o d’inserció d’una política dins el Mediterrani Occidental de cara a Europa, entre d’altres, s’hauria de construir el projecte de cooperació dels Països Catalans, sense posar portes ni barreres.

Quin paper han jugat organitzacions com l’Obra Cultural Balear en la defensa del mallorquinisme polític?

Ha jugat un paper fonamental. L’Obra Cultural té una gran estructura territorial. En Damià Pons, quan era Conseller d’Educació i Cultura, reivindicava molt el fet de crear infraestructures culturals (espais on la cultura es pugui reproduir: biblioteques, teatres…). El que és més important encara és tenir gent que treballi molt per a la cultura, i amb l’Obra Cultural, és clau la seva xarxa de delegacions. Allà on funciona la xarxa, es promouen activitats (l’aniversari de la Festa de l’Estendard, crear campanyes per a estimar la llengua…). Tot això és fonamental, la cultura és una cosa viva, i s’ha de mantenir. La capacitat de la gent de tenir una estructura organitzativa és fonamental per a la cultura.

Ja n’heu parlat una mica, però quines diríeu que han estat les principals causes de que el mallorquinisme polític no hagi arribat a ser un fenomen de masses?

Històricament té a veure la realitat específica de la nostra dominació des de l’aplicació del decret de Nova Planta. A Mallorca hi ha hagut el regionalisme, vinculat molt a visions conservadores. La visió catalanista d’esquerres l’encarnava Gabriel Alomar, així com el Partit Republicà Federal. El mallorquinisme polític té a veure amb la societat de Mallorca, la qual històricament no ha tingut mai una consciència nacional pròpia majoritària.

El PSM a nivell autonòmic en un moment determinat sí ha consolidat un partit d’aquestes característiques, i si ho veiem en proporció de vots, hi ha una part important d’aquesta gent que sí estaria d’acord en que Mallorca o Menorca tinguessin el seu dret a decidir, i són gent que sí pot tenir una consciència nacional. Globalment podríem dir que hi ha gent que veu la insularitat com un fet important i que necessita tractar-se bé, i que veuen bé l’autonomia (jo crec que la majoria de gent no estaria actualment a favor d’un retall de l’autonomia, sinó per una ampliació), però aquestes reivindicacions sempre es fan dins un marc espanyol. Es veu com un territori d’Espanya, no es una visió diferenciadora de Balears respecte l’Estat. Si el que vols és més influir a la resta de l’Estat, el que votes són partits estatals, perquè et creus que et poden representar més fàcilment, malgrat després sempre es subordinen a les direccions centrals, però si penses que hem d’influir des d’una posició pròpia diferenciada, hem de tenir una força pròpia i diferenciada.

L’Estat espanyol té no només una cultura molt centralista, sinó també vinculada a una certa reivindicació de la nacionalitat espanyola, que es reivindica com a oposició a les altres nacionalitats. Molts són espanyols per ser anticatalans. Al final, el que fan és agafar la cultura nacional espanyola com una cultura assimilacionista, és a dir, cal assimilar al diferent a ells, el que és causa de conflicte amb les nacionalitats perifèriques.

El mosaic de les Illes Balears és complicat, així com unificar-ho tot. S’ha de tenir molta comprensió. Un nacionalisme irredent defensor d’essències està condemnat a l’aïllament i al fracàs del projecte sobiranista.

Quins han estat el moment més àlgid i el moment més negre pel mallorquinisme polític en els darrers quaranta anys?

Jo crec que el projecte de mallorquinisme polític obert i integrador que t’estic explicant es reflecteix quan el PSM i Iniciativa, sobretot el PSM, s’obrin a un projecte com és MÉS. Aquí es dóna un missatge d’obertura de fronteres, i de deixar el nacionalisme identitari, per a fer un nacionalisme que, mantenint els elements d’identitat i de defensa de la cultura pròpia, sigui molt més obert a un projecte econòmic, social i cultural, i ha estat una gran aposta i un avanç important des d’aquest punt de visa. També ha estat molt important el resultat que el PSM va aconseguir treure a les primeres eleccions autonòmiques i el fet que sempre s’hagi mantingut amb una certa representació. Ha sabut articular un discurs identitari, polític, progressista, i amb capacitat de fer aliances (amb Esquerra Unida, el PSOE…). MÉS intenta ser això. Una altra cosa és que surti o no surti, el boicotegin, s’autodestrueixi… (riu).

D’altra banda, el punt més negatiu és el fet de no poder aconseguir el diputat al Congrés, de no poder fer un bot per a ser considerats com una força no només local sinó també estatal. Hi ha moments que hi ha hagut aliances amb les que s’ha pogut intentar, per exemple, quan es va fer la candidatura de Progressistes, el 2004, el que realment va perjudicar l’opció d’assolir el diputat va ser l’atemptat d’Atocha, perquè el vot útil per a fer caure el PP va fer que molta gent votés al PSOE. Va afectar perquè les tendències deien clarament que sortia el diputat. L’altra ocasió va ser la de Podemos, el 2016, quan teníem la possibilitat d’aconseguir un tercer diputat a la candidatura, i tampoc va sortir i va ser frustrant. Si Podemos hagués donat el segon lloc i hagués sortit un diputat en coalició amb ells, segurament hagués hagut la possibilitat d’un vot estratègic: la possibilitat d’una alternativa a la socialdemocràcia clàssica que hagués tingut en compte lo plural, lo nacional, lo republicà… Gestionar això donaria un pes brutal, però Podemos va agafar la visió dels partits estatals de consolidar el seu espai i de no donar res als altres perquè són competidors. Van decidir tancar espais i quan tanques espais, el que fas sempre és perdre’n. És com allò del “perro del hortelano”.

Creieu que s’està seguint el camí correcte en el projecte sobiranista d’esquerres?

Teòricament el que diu i fa MÉS és correcte, una altra cosa és què li deixen fer. Hi ha mitjans de comunicació que posen en titulars qualsevol cosa que perjudiqui a MÉS, i si ho fan altres partits, no surt. Crec que debilitar a MÉS interessa com a projecte estatal espanyol. El fenomen català ha produït un mecanisme d’anticossos a nivell de les estructures de l’aparell de l’Estat. Els partits nacionals espanyols han de tenir una certa estratègia compartida en el sentit de quins són els límits on poder arribar, i un dels objectius és debilitar les estructures que puguin ser corrosives per aquest projecte nacional. Per tant, MÉS està dins aquesta estratègia que també afecta moltes altres comunitats (Catalunya, País Basc, Galícia, Canàries…). Hi ha molta gent dins el PSOE molt compromesa amb el projecte nacional espanyol, com Emiliano García-Page, Guillermo Fernández Vara… Per a ells, na Francina és en el fons un perill pel projecte nacional, perquè té socis independentistes.

A partir d’aquí, crec que MÉS té un projecte municipalista molt arrelat als pobles, i té un repte de crear més militància (si no tens gent que faci feina i militi, no et basten les campanyes de màrqueting per anar al govern). MÉS està dins el govern, sap fer aliances (per tant, no és un vot inútil), té capacitat d’influència… Tot això són valors que permeten poder créixer, però s’ha de tenir en compte les limitacions que he dit.

Es pot arribar algun dia a un nivell semblant al de Catalunya?

Feia vint anys allà el moviment també era molt minoritari, va ser arrel de la sentència del Tribunal Constitucional quan hi va haver tot el gran creixement. Mai es pot dir mai, podria ser que ens fessin una canallada sobre el turisme o qualque cosa que faci que la gent s’emprenyi i hi hagi un rebot, però així com estan les coses, veig difícil que hi hagi una consciència independentista majoritària. Sí hi pot haver una consciència d’un projecte de recerca d’una sobirania compartida, és a dir, un paper més propi dins el conjunt de la globalització, i crec que també van per aquí algunes de les polítiques de MÉS.

Footer