L’entrevistat és Josep Lluís Màdico Beltran (Palma, 1949), militant de la CNT en els inicis de la transició, i posteriorment, de la UGT i el PSOE. Fou regidor de l’Ajuntament de Palma en els inicis de la democràcia, tinent de batlle amb Ramon Aguiló, activista en diversos projectes ecologistes, president d’EMAYA, i treballador de la banca. Actualment està jubilat. L’entrevista fou realitzada a Palma, a dia 11 de febrer de 2019.
Entrevistador: Miquel Vidal Bosch
FRANQUISME (50s) i TARDOFRANQUISME (60s-1975)
- Quan i on vàreu néixer?
A Palma al 1949.
- On vàreu anar a escola? Com era la relació entre mestre i alumnes?
A les Franciscanes, Pius XII i Ramon Llull. La relació era autoritària.
- Com era l’ensenyança de la història d’Espanya en el vostre institut?
Vaig tenir un professor que en sabia, era un personatge molt peculiar. En sabia i ens va contar bé les coses. No era molt d’esquerres, però va contar les coses d’una manera bastant honesta.
- Quan vàreu entrar a la universitat? On? Quins estudis vàreu fer?
A l’octubre de 1968, a Barcelona, a estudiar enginyeria a l’Escola d’Enginyers.
- Recordeu algun canvi significatiu en el vostre entorn estudiantil arrel dels fets de maig de 1968?
No només al maig, només incorporat a la universitat, hi va haver un assalt al despatx del rector de la Universitat Central de Barcelona, que va acabar amb un bust d’en Franco, que va ser llençat per la finestra. Això va passar al novembre-desembre de 1968, i va provocar el tancament de la universitat durant varis mesos. Pràcticament no poguérem fer classes.
- Aquells anys es caracteritzaren per l’augment del turisme a zones com Mallorca. Va ser tan gran l’impacte com se’n parla?
Molt. Va significar descobrir un món que no era el que havíem viscut a la nostra infància. Als 13-14 anys conèixer i parlar amb gent que venia de fora ens va fer descobrir una altra manera de relacionar-se i entendre la vida.
- Com recordeu la premsa als darrers anys de la dictadura? Hi havia censura? Hi havia diaris progressistes?
El diari més progressista el dirigia un senyor anomenat Toni Alemany, que va ser després fundador d’Aliança Popular. Sí hi havia alguns redactors que tenien ganes de dir i fer coses (Biel Ferret, Andreu Ferret…). Tant uns diaris com altres estaven amb ganes d’explicar el món que anaven coneixent. Però, els diaris eren del règim sense cap excusa ni vergonya. Hi va haver anècdotes puntuals, però molt poca cosa. De tant en quant hi havia alguna anècdota que xocava: al final de la dictadura, els franquistes que es llevaren la careta (els democristians) van fer una campanya per intentar cobrir la Cala de Sa Portassa, per a fer un jardí, i engrandir el Club de Mar. Els diaris, no se sap molt bé per quina raó, van fer campanya en contra, i al final no es va fer. Al diari Última Hora l’amenaçaren per a defensar aquestes coses els falangistes, i a alguns altres els tiraren petards.
- Respecte al català, va patir vostè o algú proper a vostè problemes per parlar-lo?
No, a més jo vaig tenir unes circumstàncies personals molt peculiars. Vaig tenir de professors als carmelites de l’escola Pius XII, i tots eren catalans i catalanistes. Vaig viure una situació que no era molt peculiar, i també vaig tenir un professor poc peculiar: Miquel Duran, del qual sempre em vaig quedar amb el dubte de si era o no era mesó, perquè se va obsessionar en que escoltéssim La Flauta Màgica, de Mozart, amb 13 anys, i posteriorment vaig saber que era una peça mesònica. En Miquel Duran sempre va ser un personatge liberal, poc amic del règim, i d’una trajectòria valenta, pel que era aquella època.
- Quan vàreu començar a fer feina? Quines eren les condicions? Quina era la situació de la banca en aquells moments? Hi havia un gran ritme d’expansió? Va afectar la crisi del petroli de 1973?
Al 1973. La meva primera feina va ser l’hoteleria, a un hotel d’una companyia anglesa a Cala Vinyes, i vaig viure de prop lo dura que era l’explotació dels treballadors de l’hoteleria. Vaig durar poc (7 mesos), i em vaig anar a la banca.
Jo vaig viure la primera crisi del 1973. A Mallorca va tenir impacte sobretot a la indústria, hi va haver molts problemes a la indústria del calçat. Entre 1973 i 1975 desaparegueren la meitat de les fàbriques de Mallorca, i molta gent es va quedar a l’atur, i va comparèixer el treball en negre (la gent feia feina a casa seva). Va ser una etapa dura. Com a empleat de banca, ho vaig viure tot. La construcció va salvar el tema, van ser anys de construcció molt intensa i de reubicació de molta gent, en plena segona gran onejada d’emigrants peninsulars, a partir d’aquell any (la primera va ser als anys seixanta). I això va començar a canviar les relacions entre tots nosaltres. El turisme va ser més un impacte cultural, aquest va ser un impacte social. Amb el turisme ara vivim el que es diu el desbordament, però en aquells anys, i durant molts anys posteriors, el turisme no ens molestava perquè no ens interferíem. Hi havia llocs de gran turisme i llocs de mallorquins (a S’Arenal no estiuejàvem, nomes anàvem allà la gent jove que cercava lligar amb les estrangeres). Aquesta interferència va durar fins als anys vuitanta, quan va començar a haver-hi una colònia permanent que es va fer notar, quan vam tenir més relacions amb els estrangers residents, a través del jazz i d’altres elements d’oci.
- Dins el Moviment Obrer mallorquí d’aquells moments, la presència d’immigració procedent de la península s’hi feia notar?
Donàrem pes específic al moviments sindicals, i si aquests nomes haguessin hagut de comptar amb els mallorquins, poc haguéssim fet. Hi va haver casos excepcionals: al 1977 vaig anar a Alaró, on hi havia 700 cartilles de la seguretat social, i s’hi van afiliar 600 persones al sindicat. Hi havia miners i fills de miners, tots d’ells d’ascendència asturiana. I, els móns de la construcció i l’hoteleria estaven plens de gent immigrant, que duien les referències polítiques molt enterrades, però les duien. Aquí, he de dir que hi va haver gent que em vaig adonar fa pocs anys que van tenir pares i família represaliats, i eren amics meus i mai m’ho havien contat. Els forasters no, per a ells era un orgull dir això. N’hi havia que venien desterrats aquí.
LA TRANSICIÓ (1975-1982)
- Com vàreu començar a participar en política?
Al 1974 vam començar a fer passes per a organitzar el sindicat de la CNT. Al 1975 vam tenir les primeres reunions on vam parlar d’ecologia. Al 1976 van començar les mogudes de la Transició després de la mort d’en Franco, que tenien lloc a l’empresa i a les activitats culturals diverses. Van ser anys molt agitats. Hi hagué moviments molt curiosos: la Lliga Comunista Revolucionària… I, al 1976, quan se va votar la llei orgànica que reformava tota la legislació franquista per a permetre eleccions lliures a Espanya, al mes de desembre, la gent es va començar a organitzar, i això volia dir cercar enquadrar-se amb alguns dels grans noms als quals fins a aquell moment només havíem tingut poques referències. Al 1974-1975 hi havia un grup de gent “pija”, que havien estudiat a fora, i començaren a organitzar-se en organitzacions liberals, altres socialdemòcrates, altres amb el Partit Socialista… Hi ha una anècdota: hi va haver una reunió de la Plataforma Democràtica (la “Platajunta”), que era un intent d’agrupar tota la oposició per a pressionar al règim, i va haver una reunió, no record si a Porreres o Montuïri, i a la taula asseien dues persones representants les dues del Partit Socialista, Emilio Alonso i Fèlix Pons, i entre ells no es coneixien. L’única organització digna d’aquest nom he de reconèixer que era el Partit Comunista.
- En línees generals, com va viure la reconstrucció de la CNT a la democràcia? Ho recorda com una experiència de perill o tenien garanties?
Tenien por els empresaris. Quan va morir en Franco, va ser una desfeta per a ells, perquè a pesar del “atado y bien atado”, no era vera. Primer la mort d’en Carrero, i després la d’en Franco, els va “desnortar”. Els quatre “burros´´ van donar la nota (els falangistes sobretot), però eren indocumentats i els empresaris no se fiaven d’ells. Els empresaris, d’una manera o l’altra, per exemple a l’hoteleria, s’havien acostumat a negociar. L’hoteleria fou molt important. El SUT va ser el primer sindicat que es va esqueixar del Sindicat Vertical, i això va donar molta força a totes les illes. Al 1978 hi va haver les primeres eleccions sindicals, en les quals pocs empresaris van posar traves. Només record uns que van posar mala fe: Barceló (hotels i agències de viatges), que van fer l’impossible per a que els sindicats arrelessin. Els altres més o menys van entrar en la lògica del sistema. Quan ens asseiem en sabíem més nosaltres que ells de legislació laboral. Pràcticament tota la gent que feia feina a la construcció fora de Palma pagava la seguretat social com a treballador agrícola, no com a treballador de la construcció, i quan cobràvem la paga de Nadal, era la paga que corresponia a la feina que fèiem en dies de vacances. Quan sorties de l’àrea de Palma i Calvià, era un desastre la legislació laboral.
Jo al 1975, poc després de morir Franco, em vaig passejar pel Crèdit Balear de la Plaça Espanya amb una bandera roja i ningú em va dir res, els caps acotaven el cap, perquè el règim estava realment desfet. La Transició fou un moment en que vam haver d’aprendre a fer les coses de nou, sense “l’Estat titular”. L’Estat espanyol no es recuperà fins al 1978, i fins a aquell moment, anàvem fent “pals de cec´´, com es diu vulgarment. Hi havia alguna vegada algunes morts a algunes manifestacions, però no estaven calculades ni per uns ni per altres. Per exemple, els “grisos”[1] no estaven preparats per a aguantar aquella situació, era una gent molt primitiva. El cap de la Policia Municipal de Palma no tenia ni idea de què fer amb nosaltres, no distingia a un comunista d’un socialista o un anarquista. Eren bastant indocumentades les elits de Palma. L’expressió que s’ha d’emprar és la d’ignorants. Vam tenir sort, perquè l’oposició al règim tampoc no tenia recursos ni masses que activar.
- Havia abandonat la CNT les seves posicions revolucionàries d’abans del franquisme?
No, però havia canviat d’objectius d’una manera certa. Primer, dins el moviment anarquista a Balears es va produir un problema d’enteniment entre la gent que venia de la universitat i la gent que tenia un lloc de treball: a nosaltres ens preocupava normalitzar l’acció sindical i firmar els convenis, i a ells els movien altres temes. Nosaltres ens vam trobar còmodes amb els temes ecològics, i per això, vam crear Talaiot Corcat. Per a nosaltres era un descobriment i una novetat. Al 1975 es va publicar a Espanya Gaya, i d’alguna manera ens va fer conscients del nostre entorn, que era “la hòstia” comparat amb ara. Hi va haver tres anècdotes on les agressions externes van ser tan grolleres que van provocar rebots: una va ser la de la làrsena de Can Barberà, on la família De la Rosa, la promotora del Puig de Mar, es va obsessionar en dessecar-la. L’altra va ser el Parc de la Mar, on també es van obsessionar en fer un pàrquing d’una manera absolutament irracional, i la gent també va reaccionar en defensa d’aquests llocs. I després va ser Sa Dragonera, que a partir de 1974 hi va haver tot un procés administratiu per a veure qui se’n duia la tallada grossa entre l’Ajuntament d’Andratx i la Diputació de Balears, on es van produir tota una sèrie d’irregularitats, que ens van facilitar la contestació, i al 1977 la gent del moviment àcrata ocupà Sa Dragonera, i fa evident, pel ressò internacional que té, que l’acció directa era una eina molt important per a la repercussió mediàtica. I amb aquest descobriment, hi va haver gent que a través del GOB[2] i Greenpeace, van assumir aquests principis d’acció directa. Això és una realitat que va significar un nou enfocament de la relació entre nosaltres i els espanyols: hi va haver moviments semblants a altres indrets de la península, i molts dels nostres activistes van transcendir a nivell nacional. El GOB va continuar collint algunes victòries i algunes derrotes, però aquells anys van ser molt significatius. Basilio Baltasar, Jesús Sánchez, Pepe Moreno, entre d’altres, van ser la gent que van pensar aquestes coses i les van transmetre. I joves molt adolescents llavors, com Fina Santiago o Miquel Barceló (el pintor) també descobriren que hi havia un món distint aquí a les illes a través d’aquesta acció. Jo crec que això no va estar suficientment valorat mai.
- Dins la CNT a Mallorca, recorda militants que vinguessin de l’època de la República?
No. T’explicaré dues anècdotes al respecte: a l’ocupació de Sa Dragonera, hi va haver un vell militant asturià anarquista que havia estat exiliat a Toulouse, i es va embarcar i va anar a l’illot, i contava les històries de la guerra civil als al·lotets que hi havia allà. D’altra banda, he de dir que a un moment determinat obrirem un local al carrer del Marquès de Fuensanta, on ens reuníem els sindicats de metalls, construcció i banca, que formarem la Federació Local de Sindicats, enquadrats de la confederació a través de Catalunya. Jo assistia a les reunions de la CNT a Catalunya. Acabàvem d’obrir feia poc, i van comparèixer dos taxistes, els germans Gelabert, un dels quals va canviar el seu nom (Jaume) per “Libertario”, que era el nom amb el qual va néixer. El seu pare havia estat cap dels portuaris de la CNT a Palma, i a casa seva va mantenir amagada una capsa de sabates, i el fill s’hi presentà a la seu nostra amb la capsa. Dedins hi havia un segell de la Federació Local de Sindicats, les 70-80 fitxes dels portuaris, i un revòlver. Me’l posaren damunt la taula, perquè allò era propietat de la CNT. Em van contar la seva història. Ells respectaven i rememoraven al seu pare, i el van voler reivindicar.
- Dins la CNT hi havia molta presència femenina? Hi havia dones importants?
Ara te contaré també una anècdota en sentit negatiu de la CNT en aquell moment. A la secció de banca, es van afiliar uns companys del Banc de Santander, que eren gais, i em plantejaren la possibilitat d’organitzar en un moment determinat el moviment gai. Jo no ho vaig saber manejar bé i ho vaig dur a l’Assemblea, i la gent del sindicat del metall no va voler saber res, no estava ben vist. Vam perdre una ocasió de ser conseqüents, perquè a la tradició anarquista catalana no hi havia problemes d’aquests, però aquí no hi va haver manera. Vaig tenir problemes amb la gent per haver proposat això. I dones en venien, sobretot a Talaiot Corcat, més endavant. Eren poques i joves. Jo em centrava molt en com organitzar la gent dins el sindicat.
- Per què va decidir marxar de la CNT?
Al 1976 hi hagué diverses vagues i vam haver d’organitzar caixes de resistència. En aquest moment, la gent més jove ens va desfer una assemblea perquè jo havia proposat comprar mobiliari per a un local, i em van dir que el mobiliari es robava, que allò revolucionari era robar-los, i jo vaig dir que allò revolucionari era firmar els convenis. Es va votar i vaig guanyar, però un grup de gent es va emprenyar, i l’endemà, de la finca on jo vivia van robar els mobles que hi havia al hall de l’entrada, per a castigar-me. Jo vaig arribar a la conclusió de que no hi havia res que fer, que la CNT era molt romàntica, però pel que jo volia, que era organitzar el moviment obrer i sindical, no m’anava bé, i em vaig donar de baixa al 1977. Hi va haver gent que va marxar amb jo, cap a la UGT.
- Un cop arribà vostè allà, com era la connexió entre el PSIB i la UGT balear?
Al principi he fet una menció, un poc exagerada, que era el partit dels “pijos”, però quan vam posar la cosa en marxa, ens vam veure desbordats per la realitat: que hi havia una classe obrera a Mallorca amb ganes que tenia de referent al Partit Socialdemòcrata Alemany. La gent pensava més per instint que per coneixement que als alemanys els havia anat molt bé amb el Partit Socialista i el sindicat socialista, i a la banca, molta gent havia donat la passa en aquest model. Quan jo em vaig donar d’alta al PSOE i la UGT, al partit vam veure l’ocasió de tenir aquests referents. Fèlix Pons, Pep Moll, Emilio Alonso i altres eren altres referències culturals i intel·lectuals que manejaven, però no aquestes. Però, hi havia un grup de gent que sí la tenia. Hi va haver bona sintonia tant a Mallorca com a Menorca, i vam fer feina amb un cert èxit. A Menorca hi havia una classe mitja-alta il·lustrada que era de tradició socialista culturalment parlant, i va trobar entre els immigrants i alguns mallorquins els referents del món del treball. A Mallorca va passar un poc el mateix, hi va haver molta gent, entre ells jo, que veníem del món obrer, i vam tenir unes referències culturals noves.
A partir de desembre del 1977, a la seu del carrer Colón, cada dia se donaven d’alta entre 1000 i 1500 persones. Amb uns quants mesos, vam tenir 20.000 fitxes a Mallorca d’afiliats. Vam començar a organitzar per empreses (Banc Santander, Banca March, Ca’n Buades, Telefònica, Crèdit Balear…), també de la construcció (de la qual no hi havia grans empreses com a altres sectors)… Quan al 1978 , vam poder fer les primeres eleccions sindicals, vam guanyar a Comissions Obreres, i vam ser l’única província on la UGT va guanyar a CC.OO. les eleccions sindicals. Fonamentalment el món de l’hoteleria estava més organitzat, perquè van venir directament del Sindicat Vertical. Van ser anys molt intensos.
- Als anys anteriors a l’autonomia, com eren les relacions entre el sindicalisme balear i l’estatal? Van haver de cedir a nivell econòmic o fou un tractament just?
Nosaltres no teníem aquests problemes. Primer, com que aquí ens vam organitzar molt a nivell empresa, ens va ser molt fàcil a nivell nacional anar encaixant, i aviat, el nostre sindicat d’hoteleria es va convertir en el líder estatal del seu camp, amb diferència. A la banca, no teníem la massa necessària per a fer això, però vam tenir un nombre significatiu de gent. Vam tenir gent d’aquí important a nivell estatal dins la banca (al Sindicat d’Estalvi). A sanitat vam pintar-hi molt, perquè teníem un grup de metges que havien liderat les coses, i havien marcat pautes molt importants a través de la Mútua Balear (que fou el primer indret on es feren vagues d’infermeres a Balears, seguit de la Policlínica Miramar). El líder del sindicat de sanitat d’aquí, Adolfo Márquez, es va convertir en secretari d’Albert Lluch, el primer ministre socialista en sanitat. A Madrid teníem el pes que ens donava el nombre de vots que teníem, que no era excessiu. Dins el món de l’energia també vam ser importants, perquè els nostres líders es convertiren en líders d’empreses com Campsa o Repsol.
- Com es va viure l’obtenció d’autonomia per a Balears al 1983 dins el PSIB i la UGT? Hi hagué total conformitat o tenien discrepàncies?
Jo en aquell moment estava a les dues executives: era secretari de política sindical del partit, i vaig ser fins al 1981 secretari d’organització del sindicat. Allò era el que menys en inquietava en aquell moment. Al 1983, vaig passar a l’activitat pública, vaig anar a les llistes de Cort amb Ramon Aguiló, i vaig presidir EMAYA, i allà va ser quan vaig començar a valorar el que significava la comunitat autònoma respecte Madrid, amb els problemes de finançament que hi havia. Tot i així, clar que hi havia gent interessada en l’autonomia. Per exemple, en Paco Obrador va ser un personatge que hi va fer molta feina. Jo he de dir que al 1982 vaig renunciar als meus càrrecs sindicals, perquè estava esgotat, i pràcticament, mai hi he tornat.
- Al 1983, el batlle socialista de Palma, Ramon Aguiló, va revalidar el càrrec amb majoria absoluta, i vostè va ser tinent de batlle. Com recorda aquelles eleccions municipals? Pensaven que aconseguirien la majoria? Quins creu vostè que foren els principals motius de l’èxit?
Sí, del 1979 al 1983, la política municipal havia estat bastant complicada pel tema de la coalició d’esquerres, però d’alguna manera, el lideratge d’en Ramon Aguiló es va imposar, i quan ell em va demanar jo que anés a la llista, t’assegur que en aquell moment no teníem cap dubte que governaríem, i que tindríem ocasió de fer coses, perquè del 1979 al 1983, en Ramon i tots els seus regidors van haver de fer un esforç titànic de neteja i organització de l’ajuntament, i jo he de dir que quan vaig arribar, em vaig trobar mitja feina feta. El grup del 1983 va poder ser creatiu a Cort, cosa que al 1979 no tingueren ocasió. Vam començar a fer coses importants, que al llarg dels anys s’han anat consolidat algunes d’elles. En Ramon era un home amb carisma, sempre me’n recordaré un dia que vam fer campanya a Son Ximelis. Ens reberen bé, perquè havíem fet un parc, havíem tractat bé la gent, havíem fet un centre de salut… Per a nosaltres, anar a un barri no era un problema perquè la gent ens rebia bé. En un moment del míting, en Ramon digué: “yo no he venido aquí para pediros el voto, porque ya sé que lo tengo – ens votava el 65% del barri –, ya lo tenemos el voto, vengo a deciros que quiero que me queráis”. I la gent tornava boja.
- Quines mesures de canvi més destacades recordeu d’aquells primers anys?
Ens vam preocupar molt de l’educació i la sanitat de la gent. Com a historiador, un dia estudia si tens humor les estadístiques de l’educació pública i privada a Palma, que reflexa perfectament els 12 anys que vam governar. Quan vam arribar nosaltres, hi havia un 75% de places privades (monges i capellans) i un 25% d’escola pública, i quan vam acabar aquell període, estava un 65% d’escola pública i un 35% de privada. Va ser una feina monstruosa la que vam fer en aquest sentit, amb persones com Andreu Crespí, que va ser el Director Provincial del Ministeri d’Educació, i altra gent, com Adolfo Márquez, amb el qual vam inaugurar 11 centres de salut i 4 pacs a Palma. Va ser la primera ciutat a Espanya que va tenir cobertura total d’assistència primària de la seguretat social. Nosaltres trobàvem que havíem fet el que havíem de fer, i estàvem molt orgullosos.
- I d’altra banda, quins considera vostè que foren els principals fracassos del govern socialista?
Altres coses no van sortir tan bé, perquè lluitar contra el sistema és complicat. Ens vàrem empenyar en recuperar uns barris, i vàrem descobrir posteriorment que ens equivocàvem, perquè recuperàrem els barris per la gent que no era del barri. La primera operació va ser la del Puig de Sant Pere. Vam comprar, reordenar i reedificar tot el barri finca per finca i casa per casa, algunes refetes del tot i d’altres rehabilitades simplement. Al 1983, arribà Biel Cañellas[3], i va convertir tot el barri en zona administrativa, i per a fer-ho, va anar expropiant els pisos als veïnats que nosaltres havíem donat el pis. Ens vam gastar mil milions de pessetes d’aquell temps en rehabilitar el Puig de Sant Pere, i d’allà pràcticament no hi quedaren més que un 20% dels antics habitants. La resta són organització administrativa i estrangers que han comprat. Una conseqüència semblant passà a la Calatrava, que la vam rehabilitar i convertir en un dels barris més cars. Això no es pot fer sense tenir més recursos ni tenir clar que no has de vendre, que ha de ser lloguer públic. Si vens és un error, perquè al final el mercat imposa les seves lleis. Això estic ara intentant que ho entenguin els nostres regidors actuals, que són un poc curtets.
- Considera que hi havia encara reductes del franquisme en aquell moment? Recorda patir una forta oposició tot i tenir la majoria?
No, els franquistes van desaparèixer totalment, no crec per convicció, sinó per conveniència. Jo al 1984 vaig canviar el nom de 300 carrers de Palma, que eren tots noms de militars o falangistes. Hi havia tres carrers amb el cognom “Coll de San Simón”, que és el cap de llista de VOX[4] a les pròximes eleccions municipals. No l’extirpem al règim.
- Hi havia moltes tensions entre dreta i esquerra llavors al consistori? És comparable a l’actualitat?
No és comparable. Si vas a cercar les actes veuràs que jo era un dels que donava més canya, però ni de prop és el que ara hi ha. En aquest sentit, els més agressius ara són els feixistes, que no estan només al PP, també a Ciutadans i VOX. En Coll de San Simón ha estat un militar modèlic a la Transició, ha obeït als socialistes des del 1983 i durant 21 anys que hem governat nosaltres. Ell ha estat un dels militars més brillants a les ordres dels socialistes. Ha fet feina a la OTAN i ho ha fet bé. Va crear ell la Unitat d’Emergència, una de les accions més destacades a l’exèrcit per part dels socialistes. Però, en quant ha perdut l’uniforme perquè ja està jubilat, torna a les arrels fora cap problema. Aquest home va ser capità meu al servei militar.
Quan jo al ple volia bronca, em bastava fer una insinuació al vell règim i a les seves corrupteles per a que en Xisco Fiol, d’Aliança Popular, botés. Al principi en Ramon em va demanar que tractés de dur una relació fluida amb el responsable de l’oposició de la meva àrea, i a aquell[5] el vaig dur a dinar. Quan vaig acabar el dinar, vaig anar al despatx d’en Ramon i li vaig dir: “si vols dimiteixo ara mateix, però jo no torn a intentar parlar amb aquest home mai més. S’ha passat el dinar intentant justificar que ell com a falangista està a l’esquerra dels socialistes”. Deia que ell estava a l’esquerra dels socialistes perquè tenia “l’ànima independent del falangisme”.
- M’han dit que fou vostè també president d’EMAYA. Va ser difícil l’abastiment d’una ciutat creixent com Palma?
Sí, en aquell moment, a més, vam passar un cicle de sequera tremend, i els aqüífers habituals que subministraven aigua a Palma se varen salar, i l’aigua era dolentíssima. I, la feina que varem fer va ser, primer, captar aigües bones. En aquell temps lo de les acceleradores era molt complicat, tot i que ja n’hi havia. Jo vaig estar al 1984 a Israel i vaig veure com funcionaven les acceleradores d’osmosis inversa israelites, i vaig dur les ensenyances, així com altres tecnologies que ells utilitzaven, i les vam posar en marxa.
Palma i Mallorca, inclòs en els extrems del mes d’agost actuals, no tenen perquè passar pena si tanquem l’anell de la gestió de l’aigua. Primer, hem de ser capaços de depurar el màxim d’aigua, hem de ser capaços d’utilitzar aigua potabilitzada per a recarregar els aqüífers, i hem d’incrementar l’extensió de bosc. Si ho fem així, no tenim perquè tenir problemes mai. Depurar bé i reciclar bé vol dir no tirar aigües mig tractades al mig de la mar, que són les que se carreguen la posidònia. Tenim una feinada d’això, i necessitem molts recursos, però he de dir que quan hem necessitat recursos d’aquests, Europa ha ajudat. La depuradora número 2 de Palma la vaig construir jo, al meu temps, va costar en aquell moment 700 milions de pessetes, i ho va pagar tot Europa.
REFLEXIONS FINALS
- Va significar l’arribada al poder de Felipe González al 1982 el final de la Transició?
Suposo que tècnicament sí, però jo crec que no. Per a jo, és al 1996, quan nosaltres deixem de governar, perquè fins a aquell moment, estàvem creant una nova cultura, forma de relacionar-nos, i una nova societat. I a partir del 1996, tot això es posa en qüestió, i els anys d’Aznar, són, des del punt de vista econòmic, terribles. I t’ho diu algú que ho va viure de prop des de la banca. Vaig ocupar llocs importants per a entendre el funcionament de l’economia, i aquells anys van ser molt importants per a entendre el que volia el banc, i com ho volia. Quan em vaig prejubilar al 2003, tenia claríssim que era l’últim que s’emportava els “privilegis” de la casa. Ara tinc un amic que es prejubila i em va dir les condicions. Jo em vaig jubilar amb el 105% del sou. Ara això ni somiar-ho, ara te fan compartir l’atur, i te compensen part del que perds, i te’n vas amb el 70% del sou, i es consideren afortunats! Vull dir que fins al 1996 vam jugar un paper important a Europa, i a partir de llavors, hi ha un canvi i un nou cicle: n’Aznar no intenta configurar-se dins Europa, sinó que es gira cap als ianquis i en Bush. Econòmicament es fa amb les elits econòmiques que manegen el Wall Street, i fan el que fan: desmantellen Iberia, Endesa, Repsol, i les destrossen, i se les reparteixen, i tot això era propietat dels ciutadans espanyols. El règim no canvia al 1982, el règim comença a canviar al 1982, on tenim un altre cicle on l’Ancien Régime està acollonit, té por, i ens deixa fer feina. El problema ara és que no tenen por.
- Vostè va conèixer molt bé al PSOE dels inicis democràtics. Creu vostè que el partit ha virat cap al centre com afirmen alguns, com la nova esquerra?
De la nova esquerra, n’hi ha que m’agraden més i menys, però tots tenen el mateix problema: no entenen el món en que vivim, i els interessos que estan en joc. Mira, a Àfrica, els xinesos fan una política molt intensa d’ocupació: compren terres i a dins hi organitzen tot. A una província seva que fan hi tenen el seu exèrcit, cultura i demés. No maltracten als natius, ni a dins la província ni a l’entorn. Mengen millor – els natius –, tenen sous millors que abans no compraven, i van ocupant Àfrica d’aquesta manera. Nosaltres hem deixat que converteixin Líbia en un Estat fallit, i és un desastre tot el que això implica al Mediterrani. La solució és el model xinès de crear llocs de refugiats protegits, orientats a crear vida, i protegits pels exèrcits d’Europa. Si no fem això, continuarem tenint els problemes que tenim ara, i s’aniran agreujant, i a la llarga, Xina aconseguirà fer d’Àfrica la seva colònia. Aquest problema de globalització no l’entenen en Pablo Iglesias, n’Irene Montero… N’Errejón no sé si ho entén. No és que no siguin intel·ligents, ho són molt, però estan tant centrats en la qüestió local i en el seu partit que no se n’adonen del que està passant al món. En Sánchez ho està intentant, no és molt brillant, però ho està intentant. Per a reorganitzar la Unió Europea, en Sánchez necessita tenir un poc més de lògica a la política espanyola. Nosaltres hem de recuperar el pes que teníem, junt a alemanys i francesos. Els anglesos ja veurem quan surten, i els italians estan en un moment dramàtic. Alhora que Salvini fa la política que fa, te surt defensant en Maduro, o empipant a les casaques grogues de França. Tot això és el que ens va dur a les guerres mundials. Els nous partits no estan aportant res ara mateix. Nosaltres fèiem política d’una manera distinta a la que ells ho fan.
– A la reiteració de la pregunta formulada -.
No crec en cap adjectivació que em col·loqui un altre, no me la prenc seriosament. En un moment determinat em pot irritar que em diguin socialdemòcrata o revisionista. Jo he vist com molts comunistes han desenvolupat la seva feina, i n’hi ha pocs que s’hagin guanyat el meu respecte. A la meva esquerra no n’he trobat cap mai que a la llarga hagi fet més del que haguéssim pogut fer nosaltres. Nosaltres hem fet errors, el GAL és un error brutal, però ningú ens ha plantat cara en aquest tema. Els nous diaris, com infoLibre o eldiario, m’agraden, però trobo que fan feina a nivell molt local, i a jo m’importa el que passa a Àfrica, o el que passa amb l’extrema dreta a Polònia o Àustria. El món funciona d’una manera global: afecta a la teva hipoteca, a la benzina del cotxe, a tenir electricitat…
- Quina postura creu que s’ha de tenir amb la sobreexplotació del turisme actualment?
No se pot tenir més turisme, i a més, hem d’aconseguir repartir-ho en els dotze mesos de l’any. Tenim oportunitat de fer-ho: el canvi climàtic té conseqüències per a tot Europa. Jo tinc un fill meu que viu a Noruega, i te puc assegurar que tindrem emigrants climàtics més aviat del que ens pensem. Els mesos d’hivern a Europa són molt durs darrerament, i ho seran més, i a aquesta gent venir els divendres aquí i està al sol és l’únic que els manté equilibrats. No venen simplement per fer copes, sinó perquè a les tres de l’horabaixa fa fosca allà. Per tant, jo crec que les dues ambicions que hem de tenir són: millorar el turisme i distribuir-lo en els cicles anuals, i fer una feinada per a mantenir l’ecosistema de Mallorca i millorar-lo. Això vol dir suprimir determinades coses. Si podem ficar mà a S’Arenal ho hem de fer, i això significa canviar radicalment el tipus de turista que ve, i per això, hem de millorar tot el sistema, i hem de llevar places a S’Arenal. No pot ser que els mesos d’estiu hi tinguem 100.000 persones vivint i fent feina allà, i després als mesos d’hivern, es converteixi en una ciutat fantasma. Ho hem de canviar, i per a canviar-ho, Palma ha de modificar la seva actitud, i sobretot, s’ha d’abandonar la cultura folklòrica que tenim, i tornar a una cultura cosmopolita, que és la que ens funciona i fa atractiu venir aquí a passar el cap de setmana. Jo als anys vuitanta, vaig veure a Aretha Franklin, Mike Davis, i demés músics de jazz que venien a Palma, també gran teatre aquí a Palma, la filharmònica de Berlin… Això ho hem suprimit per a fer ball de bot, i ens ho hem de fer mirar. Palma ha de recuperar el lideratge cultural que tenia als anys vuitanta, i si no ho fem, pitjor per a nosaltres.
[1] Cuerpo de Policía Armada y de Tráfico, operativa durant tot el franquisme i fins al 1978.
[2] Grup Ornitològic Balear.
[3] Gabriel Cañellas (AP/PP) fou President del Govern de les Illes Balears entre 1983 i 1995.
[4] Fulgencio Coll (1947), membre de VOX a Palma, és fill de Fulgencio Coll de San Simón (1907-1978).
[5] No recordà el nom.