ENTREVISTA A JOAN MAYOL

Joan Mayol Serra és un biòleg, professor, activista i polític nascut a Palma el 1954.  D’idees esquerranes, nacionalistes i ecologistes, políticament va militar al PSM, i sindicalment a Comissions Obreres. Dedicat al medi ambient durant dècades com a funcionari del Govern, i a la docència universitària a la UIB amb una plaça d’associat, va destacar políticament com a diputat del Parlament de les Illes Balears i com a Conseller d’Agricultura i Pesca en el primer any del Govern del Primer Pacte de Progrés (1999-2000). Va ser fundador i dirigent històric del GOB (Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa).

Aquesta entrevista va ser realitzada a la seva casa de Palma, a dia 20 de juliol de 2021. Amb una duració total d’1 hora i 6 minuts, el resultat és una transcripció de 14 pàgines.

Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.

FITXA PERSONAL

• Nom i cognoms: Joan Mayol Serra.
• Nascut a: Palma.
• Data de naixement: 10 de setembre de 1954.
• Estat civil: Casat.
• Fills: 2.
• Estudis i formació: Biologia.
• Creences religioses: Cap.
• Militància política, sindical o altres: PSM i Comissions Obreres.
• Treballs realitzats: Funcionari de Medi Ambient (1981-2019), professor associat de la UIB, Conseller d’Agricultura i Pesca (1999-2000), diputat al Parlament.
• Destins: Palma i Madrid (molt poc temps).
• Treball o situació actual: Jubilat.
• Aficions: La natura i l’ornitologia, la lectura i activitats agrícoles com el cultiu d’olivera i la producció d’oli.
• Nom del pare, lloc de naixement i professió: Benito Mayol, de Palma, era armer.
• Nom de la mare, lloc de naixement i professió: Joana Serra, de Palma, ajudava a l’armeria i era mestressa de casa.

DADES SOBRE LA FAMÍLIA D’ORIGEN

SOBRE ELS PADRINS:

• A què es dedicaven els vostres padrins?

El padrí matern era pagès i el patern, que havia mort essent molt jove mon pare, era farmacèutic.

• Quina era la seva ideologia?

El padrí patern tenia simpaties carlines i el matern era, com a bon pagès, molt discret en aquest tema i mai vaig sentir quina opinió política tenia.

SOBRE ELS PARES:

• Quina era la seva ideologia? Estaven afiliats o militaven a qualque partit o sindicat?

Mon pare va estar afiliat al PSM quan jo hi vaig participar, però va ser un suport familiar més que res. No tenia una ideologia molt definida, però va ser el primer que em va fer veure que allò que m’ensenyaven a l’escola de que Espanya era una monarquia era fals, i que era una dictadura.

DADES SOBRE LA VIDA ADULTA

• Com vos vàreu interessar per la política?

Per influència familiar, poca cosa. La motivació política la vaig tenir quan vaig estudiar a Barcelona. Vaig estar des de 1971 a 1976 fent la carrera allà i vaig ser testimoni directe de la brutalitat policial i la repressió del règim. I te n’adones compte del que era el país i de tot el que patia.

D’altra banda, em va despertar i em va obrir els ulls un personatge que llavors ha quedat molt relegat: Biel Sevilla Martorell, que va ser candidat d’Esquerra Unida al Parlament però no va entrar. És un personatge que no ha tingut carrera pública però ha estat molt eloqüent, i m’ha recomanat moltes lectures.

• Com vàreu entrar en contacte amb les reivindicacions del mallorquinisme polític? A través de lectures, escrits de partits, companys, activitats culturals…?

Això és més tardà. Estant a Barcelona te n’adones compte que hi havia una inquietud molt mes concreta que a Palma, on només l’Obra Cultural tenia aquestes inquietuds i et feia reflexionar. A Barcelona vaig participar en activitats de la Institució Catalana d’Història Natural, que era una institució netament catalanista. Tenia una llarga trajectòria des de principis del segle XX. El secretari general era en Ramon Folch, un naturalista, sociòleg i comunicador molt conegut, i era un catalanista militant, i va contribuir molt a la meva obertura d’ulls en aquest sentit.

Quan vaig tornar a Palma tenia simpaties per partits d’esquerres. La meva primera activitat política va ser participar a la campanya contra l’entrada d’Espanya a l’OTAN. Record el primer míting que vaig fer, que va ser a l’Ajuntament de Porreres, i me tremolaven les cames dels nirvis.

Uns anys després em van oferir el segon lloc de la llista del PSM al Parlament a les eleccions de 1987. Passàvem per una crisi tremenda perquè en Damià Ferrà-Ponç s’havia passat al PSOE. Vaig decidir aleshores deixar la meva independència política per implicar-me a l’aventura del PSM.

• Teníeu lectures influents en la vostra ideologia política i nacional en aquells anys?

Record com una lectura fonamental del moment Los conceptos elementales del materialismo histórico, que era una explicació resumida del marxisme més ortodox. Tampoc és que m’identifiqués radicalment amb aquelles posicions tan dogmàtiques, però era una de les lectures disperses que em va crear consciència. Una altra va ser un llibre de Joan Adrover Mascaró, un militant del PSAN que es va fer manescal per imposició del partit, que necessitava gent que fes feina al món pagès com ell. I va escriure un text interessantíssim que es deia Realitats foravileres, que es va publicar a Campos i que em va fer veure que el món pagès amagava una situació laboral insostenible, perquè eren jornades eternes de Sol a Sol i amb unes dificultats econòmiques molt greus. I és un text que valdria la pena rescatar.

• Quins són per a vostè els líders històrics del mallorquinisme polític anteriors a la democràcia? Quina influència han tingut sobre vostè?

Evidentment, Emili Darder és un personatge important. Va contribuir molt a que conegués aquesta figura el fet que el meu fill menor fes un treball de curs i em demanés que l’ajudés. Gràcies a això, vaig tenir l’ocasió de tenir en les mans una còpia original de la sentència on el condemnaven a mort, i que guardava un parent seu, Andreu Muntaner Darder.

Record amb molta emoció un míting que vaig fer a Calvià, el 1987. Jo als mítings sempre demanava que votessin, en primer lloc, que ho fessin per a l’esquerra, després, i en tercer lloc, que ho fessin per l’esquerra nacionalista. En aquell míting vaig demanar que votessin per respecte a les víctimes republicanes del franquisme. Al final de l’acte, vaig saludar a una dona que em va dir que era la vídua d’Emili Darder, i ho record amb molt impacte per a mi.

• Els líders republicans mallorquins de la Segona República (Emili Darder, Bernat Jofre, Alexandre Jaume, Pere Oliver, Francesc de Sales Aguiló…) són referents del mallorquinisme polític?

Crec que són uns referents nacionals en el sentit ampli de la paraula nacional. Hi ha un vers de Llompart que diu “aquells homes que no diuen mai la nostra terra perquè ells són la nostra terra”. Clar, què vol dir nació? Nació és una cultura en comú, són els referents que tenim en conjunt, no és una abstracció virtual. És una cosa real. I, el clavegueram o la millora de la sanitat que va fer Darder són exemples de com es fa país. Per tant, són referents nacionals.

• Als anys quaranta, cinquanta i seixanta hi va haver una important “travessia pel desert” del mallorquinisme polític. Com es va mantenir l’esperit del moviment en aquests anys, tant a l’interior com a l’exili?

Evidentment, la tasca d’en Moll va ser fonamental, i jo tinc l’orgull i la sort de ser molt amic del seu fill Xesc i d’haver-lo conegut. La seva labor va ser tremenda. La supervivència va ser eminentment un fenomen quotidià, privat i familiar. Un exemple: mon pare, que havia fracassat en el seu intent d’estudiar fora perquè no sabia castellà, va decidir que això no ens havia de passar a nosaltres, i ens parlava en castellà, com era molt freqüent als anys cinquanta i seixanta. I, als 13 anys a casa del meu padrí pagès vaig trobar un volum d’edicions de principis de segle de les rondalles. I llegint-les vaig decidir que jo havia de parlar mallorquí i que m’havien de parlar en mallorquí. Vaig ser “Joan” i no “Juanito” a partir d’aleshores, i darrere jo ho feren també tots els meus germans, i vam tornar a passar a la condició de catalanoparlants que tenia tota la família excepte nosaltres, fet que sempre ens va resultar incòmode.

Quan feia batxiller a Sant Francesc hi va haver algunes persones que van demanar classes en català (quatre o cinc), i fora d’horari escolar un capellà, el pare Muntaner, ens feia classe voluntària en català, sense puntuar ni res. El col·legi ens deixava l’aula disponible i el pare Muntaner ho feia fora cobrar res. Vaig aprendre a escriure en català gràcies a aquesta iniciativa, que fou eminentment dels alumnes i no de l’escola.

• Quin paper va tenir l’Obra Cultural Balear en aquesta supervivència?

Molt gran. Quan parlo d’en Moll també ho faig de l’Obra, evidentment. Van mantenir la flama, sinó hi hagués hagut un drama molt més gran. Ha estat la vàlvula de l’interès social que hi havia. Si no hi hagués hagut el caliu que hi havia la cosa no s’hagués pogut reprendre.

• Quins són els principals èxits del PSM en referència al mallorquinisme polític?

La feina política que ha fet el PSM en relació als càrrecs públics o als militants és descomunal. El PP sempre ha tingut molts més diputats que nosaltres però no feien tantes lleis en comparació com nosaltres. Hi va haver molts temes d’actualitat política que els marcava a l’agenda el PSM. No escatimàvem esforços ni temps ni res, i l’objectiu era aquell i no afavorir determinats sectors econòmics ni res d’això. Una gran avantatge del PSM és que sempre ha estat un partit netament idealista. No hem estat mai un grup de pressió com sí han estat altres partits. La història de Mallorca i  Menorca seria diferent sense el PSM.

• En quines mesures concretes ha destacat el PSM?

Ni el Parc Nacional de Cabrera hi seria ni la Llei d’Espais Naturals hi seria, per posar dos exemples. I sense aquestes coses el medi ambient de les Illes Balears seria molt menys valuós del que és ara. I també vull destacar la Llei de Normalització Lingüística de 1983. Sobretot destac el fet que la massa concentrada del PSM ha estat molt més concentrada que en altres partits, i menys subjecta a situacions continentals o en la defensa d’interessos de determinats grups. El PSM mai ha tingut aquestes limitacions.

• La defensa ecologista (Sa Dragonera, Cabrera…) forma part del moviment del mallorquinisme polític? N’és un eix vertebral?

Sí. Sempre dèiem que el PSM es caracteritzava per tres potes: la pota nacionalista, la socialista i l’ecologista. El PSM va recollir la inquietud que encapçalava el GOB i la va transformar en iniciatives politiques molt potents, com les que ja he comentat de Cabrera i els espais naturals.

• Quins errors o mancances ha tingut el PSM en la defensa del mallorquinisme polític?

Qualque vegada he dit que el PSM havia tingut certes actituds sectàries. Vist amb perspectiva, tal vegada això era una mica inevitable, perquè l’única manera de mantenir les essències és ser un poc essencialista. Però, sí que li ha costat obrir-se als immigrants i a la nova sociologia de les Balears, o no ha tingut l’èxit que hauria d’haver tingut pel bé del país. Però, crec que MÉS ha tingut actituds més obertes i positives, i també hem de tenir en compte que probablement les circumstàncies socials d’abans no permetien fer la passa que s’hauria d’haver fet en aquest sentit. S’hagués tallat la connexió amb la societat.

• Què ha suposat el GOB pel mallorquinisme polític?

Fa poc es va fer una reflexió a nivell estatal sobre la conservació de la natura, i hi havia una vintena de persones de distints àmbits (acadèmic, administratiu, polític, organitzacions no governamentals…). I, em demanaren què considerava que era el més important que havia fet, i vaig contestar que per a mi és haver contribuït al naixement del GOB, perquè el GOB va captar i reunir a moltíssima gent preocupada per la desfeta i la transformació rapidíssima del territori i dels paisatges de la nostra infantesa. Quan era petit anava a nedar a Santa Ponça, on hi havia quatre cases aïllades, i veure enfonsar-se tot això era dolorós per a molta gent, que va trobar en el GOB un lloc on contribuir per evitar que tot desaparegués. Pens que en el tema ambiental el GOB i el PSM van suposar una simbiosi molt estreta.

• Considereu que hi pot haver un nacionalisme sense ecologisme?

A qualque banda hi ha estat. Hi ha hagut plantejaments més de dretes que han obviat molt els temes ambientals. I fins i tot al Principat pot haver passat. Així que sí que podria.

• Com a membre de la UIB durant anys, com creieu que ha tractat la Universitat al mallorquinisme polític?

És evident que la universitat ha estat important pel prestigi social de la llengua catalana i el seu ús, però també és evident que hi ha altres persones que han estat absolutament el contrari. Com a institució ha estat important, en qualque moment capdavantera, i en qualque moment deficitària. Però, en termes generals el balanç és positiu.

• Joan March Noguera em va parlar del terme “mallorquinisme científic”, que es refereix a la defensa de la personalitat de Mallorca des del punt de vista científic i divulgador. Creieu que s’ha fet això?

Sí, crec que sí. L’embrió del GOB va sortir d’un grup que estava associat a la Societat d’Història Natural de Balears, que era l’equivalent a Mallorca de la Institució Catalana d’Història Natural. Però, és cert que aquella institució era molt més neutral. Hi havia persones molt respectades, però que estaven molt prop del feixisme. Un dels directius de la Societat era un ex combatent dels mutilats de guerra i tenia una fotografia d’en Millán-Astray al seu despatx – tot i així, he de dir que aquell home tenia una integritat i un respecte molt grans, mai va qüestionar cap iniciativa que tinguéssim en català –.

Totes les publicacions de la Societat als anys setanta eren en castellà. No es qüestionava el tema de la llengua, i els joves vam començar una col·laboració al Diari de Mallorca, el 1971, i ho fèiem en castellà. I l’Obra Cultural Balear i en Climent Garau ens van venir a demanar que la féssim en català. I, hi va haver un debat intern i vam decidir que cadascú fes el que volgués. Vèiem molt més eficaç divulgar en castellà, però vam anar variant aquesta posició. Vam mantenir durant molt temps una posició de predomini del castellà al diari, alhora que anaven apareixent articles en català. Amb el temps, anàrem publicant llibres escrits en català, sense considerar altres possibilitats. L’Editorial Moll va fer molt de mallorquinisme científic.

• Què es va fer a la legislatura del Primer Pacte de Progrés (1999-2003) per avançar en el mallorquinisme polític?

Jo vaig viure el primer any, i va ser un any vertiginós, perquè érem el primer govern d’esquerres de la història de les Illes Balears, i no en sabíem. Quasi tots érem aprenents, només alguns tenien experiències prèvies al Consell. I, a més, l’oposició va ser molt dura, no ens van donar cap marge, des del primer dia anaven a sac. Ens acusaven d’il·legítims per ser partits menys votats que el PP. Per part nostra, hi havia unes intencions molt clares d’avançar en temes com l’ecotaxa, però també una dificultat de supervivència que et feia nedar així com podies dins una corrent completament contrària. Va faltar la tranquil·litat de poder plantejar-se les coses amb més calma. Això jo ho vaig enyorar molt.

• Quin impacte ha tingut la balearització en la defensa ecologista i nacional de Mallorca?

La balearització és un invent francès. És un terme encunyat per geògrafs francesos. Si vas a la costa francesa veuràs que estan molt pitjor que nosaltres. Allà l’ocupació del territori ha estat molt més intensa que a aquí. Fa molts anys, devers el 1979, vaig fer un viatge a Còrsega, i vaig conèixer el partit Unió del Poble Cors, que eren els nacionalistes corsos que en aquell moment començaven a treure el cap. Em van regalar unes quantes octavetes, i un d’ells parlava de que havien d’evitar la balearització de Còrsega. I, Còrsega en termes generals està molt més ben conservada que les Balears des del punt de vista natural. Però, un any després una professora de la Universitat de Còrsega va venir a Mallorca i vaig tenir ocasió de mostrar-li l’illa. I, quan acabàrem em va dir que a partir d’aleshores predicaria la balearització de Còrsega perquè havia vist que nosaltres aquí havíem conservat els impactes amb un determinat tram de costa que eren productius i havíem salvat molts trams de costa en un context de benestar econòmic que ells no tenien. A jo em va sorprendre que digués allò doncs relacionava la balearització amb el caos i la destrucció. Ella en va fer una lectura positiva. Jo crec, en definitiva, que és evident que hi ha errors molt notoris a la costa de Balears.

Si la costa balear no està del tot urbanitzada és gràcies a la protecció d’espais naturals que es va aconseguir en contra del que predicava la planificació del moment. La planificació té els seus límits i respon als clixés econòmics i socials d’una època determinada. Però, la societat és molt més vigorosa i ha evitat que s’executés la planificació, que hagués estat un drama. La balearització ha tingut, en definitiva, aspectes positius i negatius. No tot és blanc o negre.

• Ha afectat el turisme al desenvolupament i creixement del mallorquinisme polític? De quina manera?

És mal de dir. No tindria una opinió molt clara. Crec que el mallorquinisme polític és un moviment que és fruit de la reflexió sobre la realitat que l’envolta, i evidentment el turisme forma part d’aquesta realitat a les totes. El mallorquinisme és conscient dels defectes d’aquest sistema, i, per tant, té la posició crítica corresponent a determinats aspectes del model. Que el turisme globalment s’hagi de considerar negatiu ja seria una cosa més discutible. Recordem que Miquel dels Sants Oliver va ser el primer en pregonar les possibilitats que oferia el turisme damunt una terra d’immigrants a altres països com era aleshores Mallorca degut a la situació econòmica.  

Quan vaig ser Conseller d’Agricultura, un enginyer, en Jaume Grimalt, em va dir que quan l’agricultura ha anat bé a Mallorca és quan a la societat li anava malament. El turisme també ha ajudat a llocs de feina i negocis humils en temps difícils i en els que faltaven els aliments. Llavors, el repte està en aconseguir que el sector primari funcioni en una societat pròspera.

• A més del factor mediambiental i turístic, per quins motius el mallorquinisme polític no s’ha convertit en un moviment de masses aquí?

Sempre es diu que aquí no hi havia burgesia, o que la que hi havia era una burgesia de nous rics que no arribava a captar la importància que podia tenir. El que ha anat passant amb els diferents partits de dreta nacionalista – i qüestionant això de nacionalista – és una demostració d’aquest fet. Un altre fenomen a analitzar és la capitalització de diverses famílies basada en el contraban que hi va haver aquí. Si tu t’has fet ric amb una activitat il·lícita, no et semblarà il·lícit fer construccions il·legals, per exemple. El contraban pot haver afectat molt a la manera de pensar dels mallorquins i dels illencs cap a les lleis i l’administració. Hi ha hagut una falta de connexió entre la política i determinats sectors de la societat.

• És just l’Estatut d’Autonomia en quant a les reivindicacions del mallorquinisme polític?

L’Estatut ha de ser un procés que vagi assolint més competències efectives. Que en aquests moments encara no tinguem la gestió de la costa és una cosa completament absurda, per posar un exemple. Però, li hem tret partit i s’ha de continuar lluitant en aquesta via. Però, encara més greu que això de l’Estatut són les condicions de finançament de la comunitat autònoma, perquè l’autonomia al final es basa en tenir diners per fer coses, i si no en tens o els que tens te’ls prenen, malament anem. Tenir competències i no tenir mitjans per executar-les no té sentit.

• Quin tractament ha rebut el mallorquinisme polític per part dels mitjans de comunicació de Balears?

No ha estat hostil. Per exemple, per recordar-te l’època del Diari de Mallorca quan jo era col·laborador, en aquell moment tu anaves allà amb iniciatives en català i s’acceptaven, tot i que la publicació fos en castellà. La polèmica d’en Pep Gonella, que segurament fou alimentada per alguns dels membres del consell d’administració del diari, va posar damunt la taula un debat civilitzat entre dues posicions ben diferents, i el diari va donar totes les garanties a Francesc de Borja Moll i l’Obra Cultural Balear per a que defensessin les seves posicions. Va ser el moment en que molta gent va entendre que la llengua catalana és la pròpia de les Illes Balears, cosa que llavors l’Estatut va consagrar.

D’altra banda, el Grup Serra ha tingut iniciatives molt positives. Record quan vaig llegir al Baleares que es publicaria en català, i no m’ho podia creure. Com era possible que una empresa privada decidís treure un diari en català a Mallorca?! Va ser una aventura que em va sorprendre moltíssim. A més, la Gran Enciclopèdia de Mallorca també s’ha de destacar perquè fou un moviment cultural potentíssim on hi col·laborà moltíssima gent. Totes aquestes són coses que han deixat una base molt sòlida. Si no fos per les xarxes socials o medis com IB3, estaríem molt pitjor del que estem.

• Què és el nacionalisme?

Hi ha molta gent que entén coses diferents per nacionalisme. Jo entenc com a nacionalisme l‘amor al país, i això inclou la seva gent, la seva història, la seva cultura i el seu futur. Però, sense que això impliqui una deixadesa dels altres. És completament compatible que tu estimis lo teu amb que no envaeixis lo altre. Es poden aspirar aspectes de cultures veïnes, sempre tot des del respecte mutu. El nacionalisme excloent i hegemònic al final fa molt mal al nacionalisme que jo entenc com a tal i defens, perquè al final ens crea enemics.

• I el sobiranisme?

No és el mateix que el nacionalisme. Hi pot un haver un nacionalista que sigui perfectament autonomista, i, en canvi, un sobiranista ha d’aspirar a una “independència”, entesa com a una màxima llibertat sobre les decisions de futur, en la mesura que això és possible en el món del segle XXI. Són termes complementaris. És difícil imaginar un nacionalista que no sigui sobiranista, però jo admet dins el club dels nacionalistes a federalistes i a gent que tingui una posició més “moderada”.

• Ha de ser la independència política l’objectiu final del mallorquinisme polític?

Ara en aquests moments no la pots concebre sense l’europeisme, i ser europeista implica una renúncia de sobiranies en favor d’Europa, per tant, tot acaba sent molt relatiu.

Si entenem independència com a constitució d’un estat independent de l’actual, la cosa s’assimila. No necessàriament tothom ha de combregar amb aquesta idea. Jo admet perfectament que hi hagi persones que vegin que el nacionalisme d’aquí pot avançar molt sense necessàriament haver d’aspirar a la independència. I com que l’aspiració a la independència és molt minoritària, si ens restringim en això quedem molt reduïts socialment.

• Moltes vegades ens identifiquem més com mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs, i no com “balears”. Hi ha diferències entre les illes en relació a la defensa d’una identificació pròpia?

Les diferències històriques, culturals i sentimentals són importants. Jo he tingut la sort de recórrer els espais naturals de les Illes Balears des de fa molts anys i de conèixer gent rural de cada illa, i la gent és la mateixa, però el fet de la geografia determina molt. I la història també, només cal veure la vinculació major que ha tingut Menorca amb Catalunya, França o Anglaterra que amb Mallorca. També, el paper dels repressors mallorquins durant i després de la Guerra Civil en contra de les altres illes ha fet un mal històric important, tot i que també els eivissencs van fer mal en aquest sentit a Formentera.

La primera institució que ha aglutinat a les Illes recentment ha estat el Parlament, que ha jugat un paper molt important. Un amic meu, que és nacionalista eivissenc, em diu que és positiu que els polítics eivissencs hagin de venir cada setmana a Mallorca al Parlament, perquè així n’aprenen. Molts eivissencs tenen una noblesa rural de gent de paraula i això no sempre s’ha pogut dir de tothom a totes les Illes. Jo he tingut amics de partits de dretes de totes les illes que han contribuït al progrés de les Balears. En aquest sentit, reneg del sectarisme partidista i ideològic que va en contra d’altres illencs per aquests motius.

• Hi hauria d’haver un projecte balear més comú entre les illes?

Hi ha coses, fins i tot a nivell anecdòtic, que és un petit drama que no hi siguin. Que les Illes Balears no tinguin un himne, que es un símbol bàsic, és trist. I La Balanguera l’entenem com un himne mallorquí, no balear. Crec que el Parlament i el Govern són les institucions balears de referència, però al final a fora jo me present com a mallorquí, no com a balear, així com els canaris sí diuen que són canaris.

I la societat civil, a més, si ho ha sabut fer en part. Mira l’Obra Cultural Balear i el GOB, que si bé als inicis va començar sent una organització d’àmbit mallorquí, ben aviat es va constituir a les altres illes. El futur ha de ser aquest, sobretot en favor de les altres illes, perquè entre Mallorca i Balears la diferència és molt més petita que entre Menorca i Balears o Eivissa i Balears. Són les altres illes les que perden molt més si Balears no s’enforteix, seran més perjudicades que els propis mallorquins.

A la preautonomia, vaig anar al Conseller de Cultura, Raimundo Clar, i li vaig proposar que muntés una escola de natura a cada illa i que a la formació de tots els escolars de les Balears s’inclogués una estada a un espai natural de les altres illes, perquè era la manera de que s’ho sentin com a propi. Desgraciadament, la idea no va quallar ni ha quallat posteriorment, tot i que Binifaldó, per exemple, ha rebut molts escolars de les altres illes.

• Diferenciaríeu mallorquinisme de catalanisme, o tenen molts punts de trobada?

No és el mateix. Insisteixo en que el mallorquinisme és coix, i el catalanisme de la casa gran no ha sabut integrar Balears i el País Valencià, però evidentment s’hauria d’aconseguir que tost ens sentíssim còmodes dins el catalanisme. I jo m’hi sent catalanista però reconec que la gran majoria de la societat de Balears no ho entén això, i ho veu com una mena d’ingerència forana.

• Què són per a vostè els Països Catalans? I què haurien de ser en tot cas?

Són una entelèquia i no ho haurien de ser. Hi ha un llibre, El llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans, coordinat per Ramon Folch, que es va publicar el 1976 per part de la Institució Catalana d’Història Natural. La llista d’autors era enorme i hi havia gent de tots els Països Catalans, però quan es van complir 25 anys de la primera edició es va fer un acte de la Generalitat, i en Ramon Folch els va dir una cosa molt encertada: “fa 25 anys, quan no es podia, nosaltres fèiem Països Catalans, i ara que es pot ningú en fa”. Era ben cert perquè a la Generalitat catalana els Països Catalans no li ha interessat massa. Hi va haver un excés de prudència per por a que els valencians i balears ho entenguessin com a una ingerència. Fa poc han fet una nova edició informàtica d’aquest llibre, per tal d’actualitzar-lo, i en aquesta revisió vaig protestar perquè no es va convidar a ningú ni de València ni de Balears. Ja no se’ls va ni ocórrer convidar-nos a participar. Ens abandonaren. Això és una desgràcia perquè condemna als Països Catalans al declivi i a l’extinció.

Haurien de ser a nivell utòpic una federació d’estructures polítiques potentíssimes a cada un dels seus àmbits. Evidentment, no tindria sentit abrogar per una estructura centralitzada de Països Catalans. Hauria de ser descentralitzada i molt respectuosa amb les realitats socials, econòmiques, culturals i ecològiques de tots els territoris.

• Veieu en alguna força política estatal un possible aliat que pugui entendre les aspiracions del mallorquinisme polític?

Jo no el veig. L’únic que ha fet tímidament qualque intent ha estat Podemos, que ha estat el que en qualque moment s’ha situat en una òrbita més comprensiva respecte al Procés català. Però, ho ha fet amb un dèficit terrible. Tinc molts amics castellans, madrilenys i andalusos, i reconec que és més difícil que ens entenguin. Els bascs i gallecs sí ho entenen una mica més en general.

• Creieu que s’està seguint el camí correcte en el projecte sobiranista d’esquerres?

T’he de dir que estic retirat de l’activitat política i no conec els interiors, i no sé fins a quin punt es fan o es deixen de fer segons quines coses. No vull jutjar si és suficient o no perquè no conec els detalls de les coses que s’estan fent en aquests moments.

• Es pot arribar algun dia a un nivell semblant a Catalunya?

No vull dir que sigui una utopia però és evident que estem lluny. El canvi social que hi ha hagut ha estat molt intens i és necessari fer un esforç d’integració. És molt important integrar als nouvinguts, i sembla que això encara ens costa una mica. Encara ens costa assimilar que som una societat multiracial que ha tingut un canvi vertiginós.

• Quins han estat el moment més àlgid i el moment més negre pel mallorquinisme polític en els darrers quaranta anys?

No hi ha dubte que l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia és un punt d’inflexió, perquè de cop hi ha una autoresponsabilitat. I el més negatiu, que va condicionar al propi Estatut, va ser el cop d’Estat del 23 de febrer de 1981, que ens van tallar les ales a tots, tot i que hi hagués posteriorment un estatut. Ens va limitar molt el desenvolupament autonòmic, que hagués estat molt més intens del que ha estat. El cop d’Estat va ser el símptoma de que Espanya continua sent un país amb un pes enorme de la dreta reaccionària i del centralisme més hegemònic.