Joan March Noguera és un farmacèutic i polític nascut a Palma el 1949. Tot i provenir de la coneguda conservadora família March, sempre s’ha declarat socialista i federalista. Els seus inicis foren de la mà del Partit Socialista Popular de Tierno Galván, però el 1978 ingressà al PSIB-PSOE, partit on ha militat en tot el procés autonòmic. Va ser diputat al Parlament autonòmic entre 1983 i 1991. Dins el seu partit, ha ostentat diversos càrrecs, entre els quals destaca el de Secretari General, entre 1991 i 1994. Juntament a altres companys seus, ha representat l’ala més autonomista del PSOE a les Illes Balears.
Aquesta entrevista va ser realitzada a Palma, a dia 28 d’octubre de 2020. Amb una duració total de 2 hores i 35 minuts, es van fer dues còpies d’àudio, una de telèfon mòbil i una d’ordinador portàtil. El resultat és una transcripció de 18 pàgines.
Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.
FITXA PERSONAL
- Nom i cognoms: Joan March Noguera.
- Nascut a: Palma.
- Data de naixement: 7 d’agost de 1949.
- Estat civil: Casat.
- Fills: 3.
- Estudis i formació: Llicenciat i Doctor en Farmàcia.
- Creences religioses: Ateu.
- Militància política, sindical o altres: PSP, PSIB-PSOE i, sindicalment, UGT.
- Treballs realitzats: Farmacèutic.
- Destins: Palma, Pamplona i Madrid.
- Treball o situació actual: Jubilat.
- Aficions: Veure esports (futbol, ciclisme, bàsquet…).
- Nom del pare, lloc de naixement i professió: Sebastià March, de Santa Margalida, era empresari.
- Nom de la mare, lloc de naixement i professió: Francisca Noguera, d’Inca, era mestressa de casa.
DADES SOBRE LA FAMÍLIA D’ORIGEN
SOBRE ELS PADRINS:
- A què es dedicaven els vostres padrins?
El meu padrí patern, Joan March Monjo, era un empresari de Santa Margalida. Era un terratinent. L’altre padrí, Pep Noguera, era també empresari i era d’Inca. Ell duia delegacions de cotxes (la casa Ford, la Nissan…).
- Quina era la seva ideologia?
Eren gent de dretes, tant sociològicament com políticament. El padrí patern va ser Vicesecretari General del Moviment a les Illes Balears. El padrí matern era dretà, però no va militar mai enlloc.
SOBRE ELS PARES:
- Quina era la seva ideologia? Estaven afiliats o militaven a qualque partit o sindicat?
Mon pare era molt de dretes també, i ma mare també però sense cap tipus d’ideologia especial. No van militar enlloc.
DADES SOBRE LA INFÀNCIA I JOVENTUT
SOCIETAT:
- Com era la relació entre mestre i alumnes?
Vaig ser alumne del col·legi Sant Francesc de Palma. Era només de nins. Era un col·legi privat. Com que érem pocs (en realitat només un curs de Preu), era una relació bastant normal, no tant diferent a la d’ara. Hi havia professors de tot tipus (gent d’extrema dreta, gent més moderada, gent que no s’assabentava de la política…). En realitat no hi havia excessius problemes ni distàncies entre professors i alumnes.
- Vèieu diferència en el tractament de nins i nines?
Al col·legi no teníem cap tipus de relació amb les nines, òbviament. Hi havia poques nines que fessin batxiller i Preu. Qualque vegada que anàvem a les sessions de cinema els dissabtes i els diumenges, ens trobàvem nines de la nostra edat.
- Com era la vida social i cultural en aquells anys?
No hi havia excessiva vida cultural i social. Hi havia el cinema, controlat pel règim. Era tot un èxit si el teu pare et deixava anar a qualque pel·lícula de majors de divuit anys. Els canons de Navarone és una pel·lícula que record haver anat a veure tot i que estava classificada per a majors de l’edat que tenia llavors, però el meu pare em va portar a veure-la. Encara no hi havia cineclubs a Palma en aquella època. El que fèiem habitualment era anar a veure el Mallorca els diumenges. Inclòs de més petit, quan el Mallorca estava a Tercera Divisió, a vegades intentàvem acompanyar l’equip pels camps de futbol de Mallorca.
POLÍTICA:
- Com vos vàreu interessar per la política? Quina era la vostra ideologia entre finals dels seixanta i principis dels setanta?
Vaig entrar en contacte amb la política quan vaig estudiar a la Universitat de Navarra, de l’Opus Dei. Hi va començar a haver un moviment estudiantil a Barcelona, i els meus pares van pensar que Navarra seria un lloc més segur i tranquil i em van enviar allà. A Navarra vaig coincidir una temporada amb en Sebastià Serra. Allà ja hi havia molt de moviment també. Una part important de l’Església de Navarra s’havia pronunciat per la democràcia i per postures més aviat d’esquerres, inclòs d’extrema esquerra per ser aquella època. En contra de la voluntat dels meus pares, vaig tenir contacte amb aquell ambient. Em va marcar molt la mort d’Allende l’11 de setembre de 1973. Vaig pensar que s’havia de fer qualque cosa per a aconseguir la democràcia a Espanya, i vaig començar a cercar cobertura per a poder fer coses a favor de la democràcia. La persona que m’havia marcat més l’atenció era n’Enrique Tierno Galván. Vaig anar a Madrid, i allà vaig entrar en contacte amb el grup d’en Tierno Galván, i vaig militar al PSP fins que es va dissoldre. Vaig ser secretari de propaganda del PSP a nivell de Madrid, i vaig dirigir la campanya electoral del PSP a Madrid. Allà em van detenir per propaganda il·legal, és a dir, em van pillar aferrant cartells del partit. Em van posar una multa de 100.000 pessetes, que en aquell temps era molt.
Sempre vaig tenir una ideologia d’esquerres, fugint una mica de l’ambient familiar. Per observació de com es movia la societat, els problemes democràtics i les injustícies que hi havia pel món, em vaig fer d’esquerres. Les misses de l’Església navarresa a vegades ens explicaven els problemes que hi havia a Espanya (si hi havia qualque vaga…). Hi havia un gran ambient progressista a les barriades obreres de Pamplona. Jo anava els diumenges a missa no tant per la missa en sí sinó per a sentir el que es deia allà.
- Quan vos vàreu començar a reunir a Mallorca?
Després de les eleccions de 1977 vaig tornar cap aquí perquè la meva dona s’havia quedat embarassada. M’havia casat amb ella l’any anterior. Vam decidir organitzar la nostra vida de forma normal a Mallorca, i vam venir cap a Palma. La meva família em va desheretar per motius ideològics, però abans d’això em van ajudar a posar una farmàcia, la qual he portat tota la vida.
- I vostè participava de qualque manifestació?
A les manifestacions que es feien en aquella època, totes. Sempre que podia. A la del 1977 en favor de l’autonomia no hi vaig poder anar, perquè estava a la farmàcia i no podia desatendre-la. Però, he anat a moltes d’altres. A Madrid i Pamplona he estat a grans protestes, com per exemple, la de la matança d’Atocha, el 1977. Record que el vespre anterior a la manifestació vaig estar fent guàrdia amb un cotxe davant el portal d’on vivia en Tierno Galván, perquè havia estat amenaçat de mort.
- Ja ho heu comentat una mica, però com diríeu que va ser l’actitud dels vostres pares respecte a la vostra implicació política?
La meva detenció la van veure molt malament. Allò va ser l’eclosió de la mala relació entre la meva família i jo. Tot i que la meva boda va ser teòricament neutralitzada i sense problemes especials, després em van desheretar. No acceptaven que milités a un partit socialista de caire marxista. Era una família de dretes molt benestant. Els sabia molt de greu que tots els veïnats sabessin que era socialista.
- Com vàreu entrar en contacte amb les reivindicacions del mallorquinisme polític? A través de lectures, escrits de partits, companys, activitats culturals…?
Jo m’he dedicat molt al mallorquinisme científic. Quan vaig deixar la política, és al que em vaig dedicar. Tinc un llibre que es diu Jaume Salvà Munar i el mallorquinisme científic. Qui em va inspirar a fer la història de la ciència i la salut va ser el llibre de Gori Mir El mallorquinisme polític, que el vaig comprar a la llibreria d’en Toni Serra. Al soterrani de la Llibreria Tous es venien els llibres que no es podien comprar normalment a altres llibreries. Amb En Gori Mir posteriorment vaig mantenir una gran relació.
És un terme que es refereix a que en els darrers anys ha sortit molta gent que parla de ciència de les Illes Balears des del punt de vista de la història. Abans pràcticament no s’havia escrit res. Hi havia un mallorquinisme cultural, de defensa de la llengua, la literatura.. Però la defensa de que Mallorca té personalitat des del punt de vista de conrear la ciència era un buit, i em vaig dedicar a això. Vaig acabar la meva tesi doctoral el 2001, a la Universitat de Navarra. Es va dir “Mossèn Alcover i el món de la ciència. La creació del llenguatge científic català modern”. Es crea el llenguatge científic a partir de que Mossèn Alcover està creant el Diccionari català-valencià-balear, i per a crear el català científic es reunia amb tota una gent de ciències de les Illes per a que li donessin el seu llenguatge de les seves especialitats (agricultura, tecnologia…). Amb això, Mossèn Alcover cercava les arrels llatines de les paraules i creava les paraules en català. Es va reunir durant molts anys amb molta gent de les distintes branques científiques tant de les Illes com dels altres territoris dels Països Catalans.
- Com s’ha desenvolupat aquest mallorquinisme científic?
Pensa que la llengua oficial de la nostra universitat es el català. Hi ha un antes i un després de l’avanç científic a les Illes. Aquí no teníem universitat des de 1836, aproximadament, fins el 1978, tot i que hi va haver una delegació de Barcelona abans. Hi ha hagut un desenvolupament paral·lel al desenvolupament de la democràcia i la llengua en general. Avui en dia el llenguatge científic català encara lluita per a tenir la seva petita parcel·la. Jo he escrit més de cent publicacions i el 90% han estat en català, perquè sempre he cregut que havia d’intentar des de la meva aportació fer-ho en el nostre idioma per a contribuir a aquesta defensa lingüística i a la defensa del mallorquinisme científic.
- Com ha tractat la Universitat de les Illes Balears el mallorquinisme científic?
Des de que es creà la universitat el 1978 el català ha estat una llengua cooficial d’aquesta institució. Per tant, aquesta ha estat un gran impulsor per a les ciències i el coneixement científic de la nostra comunitat. Pensa que uns anys després de la fundació de la UIB, ja hi havia més professionals de la ciència que els que hi havia hagut al llarg dels 700 o 800 anys anteriors. A més, la universitat ha estat un gran motor per a l’economia i l’avanç general de les Illes. Un gran impulsor de tot això va ser en Nadal Batle, un dels rectors més significatius. Ell va promoure molt el català.
- Quins altres autors o influències vos han marcat més de cara al mallorquinisme polític, a més de Gori Mir?
Vaig tenir un gran referent en Enrique Tierno Galván. A les Illes no vaig tenir cap referent polític com ell. Des de que vaig començar a participar en política el 1974 sempre he estat federalista i sempre he cregut que Espanya és un estat plurilingue, plurinacional i multicultural, i pens que la Constitució del 1978 ja hauria d’haver tingut en compte que Espanya és això. No som independentista. Sent tant els colors de Catalunya com Galícia, Navarra, el País Basc… Em sabria molt de greu que alguna d’aquestes comunitats deixés l’Estat espanyol. No estaria a gust a una Espanya sense Catalunya o el País Basc. En aquest cas no veuria cap raó de ser per a impedir que les Illes no seguissin el mateix camí, perquè només conceb Espanya com una cosa plurinacional. Sempre he defensat això, ja des dels anys setanta. En definitiva, el meu marc referencial no era tant de persones com sí de pensament, un pensament eminentment federalista.
- Quines lectures vos van influenciar més pel vostre pensament?
No tinc cap tipus de lectura en especial. Referents del federalisme per a mi són la pròpia Catalunya, en Pi i Margall, Esquerra Republicana de Catalunya, Esquerra Republicana Balear, Emili Darder, les revistes La nostra terra i La nostra paraula, la II República… Sent molt els colors de la República i m’he emocionat molt escoltant l’Himne de Riego. Som una persona sentimental, en general. M’he emocionat també amb els himnes de Catalunya i el País Basc.
El 1971 o el 1972, vaig muntar amb en Sebastià Serra una associació d’estudiants mallorquins a Navarra, i vam fer una revista en català que es deia Sa Roqueta. Durant uns anys la vam publicar fins que en un moment determinat la necessitat d’estudiar la carrera ens va impedir dedicar-li més temps i la vam deixar fer. Fèiem activitats culturals de tot tipus.
El 1973, junt a Victorí Planells, vaig intentar fer una revista informativa en català d’àmbit dels Països Catalans. Es deia Embat. Vaig viatjar per tots els Països Catalans per a aconseguir corresponsals per a la revista. Però, no vam passar del número 0. Vam intentar que el Ministeri d’Informació i Turisme del règim ens donés permís per a fer la revista però el permís mai va arribar. En Josep Melià ens va intentar ajudar, però no vam tenir èxit. En Sebastià Verd hauria d’haver estat el director de la revista.
- Quins companys vos han marcat més de cara al mallorquinisme polític?
Vaig ser el promotor d’una corrent dins el Partit Socialista que es deia “Socialisme i Autonomisme”. Hi estava junt a Josep Moll, Antoni Garcia (que ha estat membre del govern d’Antich, diputat autonòmic, senador…), i Jaume Armengol, a qui vaig animar a que es presentés pel PSIB. Amb Fèlix Pons o Ramon Aguiló també vaig tenir tracte, però ells eren més aviat de la corrent centralista. A en Fèlix Pons el federalisme l’atemoria, perquè suposava una reforma de la Constitució. Molts tenien por de qualsevol cosa que mogués la Constitució. Pensaven que podia ser perillós, sobretot als primers anys de la democràcia.
He tingut l’honor de barallar-me amb Alfonso Guerra, qui va tractar d’eliminar-me políticament vàries vegades. Vaig defensar al Comitè Federal del PSOE la concepció de l’Estat plurinacional, enfront a Guerra, Felipe González… Ells batallaven, sobretot el primer, contra les idees més nacionalistes. Vaig tenir bones relacions amb Raimon Obiols, qui va ser Secretari General del PSC durant uns anys. El PSC ha defensat molt clarament el federalisme i l’autonomia forta respecte el PSOE estatal, tot i que en aquela època no s’atrevien a sortir a barallar contra n’Alfonso Guerra, i jo em quedava una mica sol en aquest sentit.
- Algunes persones parlen de la influència de la Nova Cançó en les seves idees polítiques i nacionals. És el vostre cas?
Sí. Em va influir moltíssim. Vaig ser un seguidor d’en Serrat des de Paraules d’amor o Cançó de matinada. Però, també de la corrent musical que s’equiparava a la Nova Cançó al País Basc. Em vaig enamorar d’aquella “Nova Cançó en euskera”.
- Quins són per a vostè els líders històrics del mallorquinisme polític anteriors a la democràcia? Quina influència han tingut sobre vostè?
En Gabriel Alomar és un referent molt interessant. Ell tenia les coses clares en quant al català. No era independentista, però sí federalista, i defensava la nació catalana. Va ser un pioner. Va escriure a El Dia, d’en Joan Estelrich. En Gabriel Alomar es va reunir a unes tertúlies que organitzava en Josep Maria Quadrado, on també hi havia el bisbe Campins, en Joan Alcover, Mossèn Alcover… Són els que promouen que per primera vegada en molt de temps hi hagi un bisbe mallorquí, en Campins. Ells van moure els fils. En Campins va ser un referent pel regionalisme. Va permetre que Mossèn Alcover estigués viatjant per tots els Països Catalans, sense fermar-lo en curt com a vicari aquí. El Diccionari català-valencià-balear el van fer possible en part capellans i monjos. L’embrió de tot això és la tertúlia d’en Quadrado.
El bisbe Miralles va beneir els assassinats franquistes durant la guerra, i d’alguna manera va ser còmplice, però ell a la seva joventut havia estat mallorquinista. Ell va ser qui va influir a Mossèn Alcover per a escriure els seus contes i rondalles en català en comptes de en castellà. Amb el temps va anar derivant molt cap a l’espanyolisme. En la seva estància a Catalunya es va ajuntar amb gent no especialment catalanista, i va tenir problemes amb el catalanisme. En Miralles no seria, per tant, un referent del mallorquinisme polític. No ho pot ser.
- Considereu a Miquel dels Sants Oliver un líder fundador del mallorquinisme polític?
No. De cap de les maneres. Considero que el mallorquinisme polític ha d’anar lligat a l’esquerra. No es pot entendre d’una altra manera. I en Miquel dels Sants Oliver estava molt allunyat d’això. Era molt conservador. Va pactar amb una dreta gens autonomista i poc demòcrata. Era un demòcrata molt justet. Quan l’esquerra catalana va tenir força, la Lliga cada vegada es va anar més cap a la dreta, i als anys de la República es va allunyar de postures demòcrates. El mallorquinisme polític de Sants Oliver era a estones. Ja hi havia mallorquinisme anterior a ell (pens en un funcionari de l’Ajuntament de Palma, però no record el seu nom), tot i que al segle XIX el nacionalisme de Mallorca no estava gens desenvolupat. Hi havia un cert regionalisme, com a Catalunya.
En Joan Estelrich era un escriptor i periodista brillant. És el mateix cas. Quan l’esquerra catalana comença a destacar, ell va estar a posicions més dretanes.
- Els republicans d’esquerres mallorquins de la II República són referents del mallorquinisme polític?
Són referents del mallorquinisme polític en tant en quant estaven arrelats a Mallorca, i van fer la seva feina des del punt de vista de defensar els drets de la democràcia i els drets de la classe treballadora. En aquest sentit, sí. Però, clar, El Obrero Balear, per exemple, no va escriure quasi cap article en català. El tema de la llengua i la nacionalitat no era la seva gran preocupació. Sí ho era en el cas de Bernat Jofre. La revista La nostra terra eren els intel·lectuals i l’expressió més interessant en quant al mallorquinisme polític. Emili Darder i Alexandre Jaume són grans referents individuals.
- De quina manera ha marcat pauta o vos ha pogut influir Els mallorquins, de Josep Melià?
En Josep Melià és una persona de família conservadora, i ell també ho era. Era intel·ligent i va veure que el règim no tenia excessiu futur i que la democràcia sí era el futur. Llavors analitza que és per aquí on s’ha d’anar. Quan l’elegeixen diputat a les corts franquistes, pren la decisió d’avançar cap a la democràcia des de la seva personal aportació. Els mallorquins ha mogut molt a molta gent, com en Celestí Alomar. El primer PSM va ser molt influït per aquesta obra. Per tant, és un referent del mallorquinisme polític tot i ser una persona conservadora. En Melià es va enfrontar a gent del Moviment, i va ser valent en aquest aspecte.
- Als anys quaranta, cinquanta i seixanta hi va haver una important “travessia pel desert” del mallorquinisme polític. Com es va mantenir l’esperit del moviment en aquests anys, tant a l’interior com a l’exili? Quin va ser l’enllaç entre les generacions d’abans i després de la guerra i la postguerra en aquest àmbit?
Va poder sobreviure com si estiguessin confinats, és a dir, fent petites reunions. Vaig ser membre de l’Obra Cultural Balear des de la seva fundació. L’Obra va ser absolutament fonamental. El Diccionari català-valencià-balear també va ser molt important. Sense en Francesc de Borja Moll no hagués estat possible això. Ell va ser professor meu a Sant Francesc. Allà, a Preu rebíem classes de català un cop per setmana, i el teníem a ell com a professor algunes vegades (d’altres era gent del seu redol). No era una cosa clandestina com a tal, era més aviat “alegal”. No era una assignatura com a tal, venien un cop per setmana només. En comptes de fer l’hora d’estudi, fèiem una hora de català. Ens donava Cavall Fort, una revista infantil en català de l’època. Sant Francesc tenia fama de conservadora i efectivament ho eren, però en el tema del català sempre hi ha hagut una part de l’Església que ha estat més o menys mallorquinista o catalanista.
DADES SOBRE LA VIDA POLÍTICA
- Quins càrrecs heu tingut dins el PSIB-PSOE?
Vaig ser secretari general del PSIB entre 1990 i 1993. Vaig estar al comitè federal entre el 1994 i 1997. Vaig ser abans vicesecretari de propaganda, vicesecretari d’organització i vicesecretari general.
- Com funcionava internament el PSIB-PSOE en aquells primers anys d’autonomia?
El PSOE és un partit jerarquitzat, però com tots els partits. El més assembleari que podríem trobar seria la CUP. El PSIB-PSOE ha anat variant la seva organització, un pot espitjat pel grup Socialisme i Autonomia. Ens hem anat adaptant a la realitat de la nostra comunitat. Als anys setanta hi havia una Federació Socialista Balear, i no hi havia pràcticament organitzacions autònomes del que fos l’executiva de Balears. El meu grup autonomista, amb en Josep Moll i en Toni Garcia, era majoritari dins el partit i anàvem donant més competències a les distintes illes. Es creà una federació de Menorca, una de les Pitiüses, una de Mallorca i una a nivell de la comunitat que és l’executiva del PSIB-PSOE. Hi havia, per tant, tres federacions i una executiva que les englobava totes. Aquesta estructura es va fer perquè creàrem un estatut d’autonomia. L’organització del partit s’adaptà al que era l’estructura de la comunitat. Menorca i Eivissa teòricament són autonomies, tot i que hi ha un organisme “federal” dins la nostra comunitat autònoma, que seria el Govern, o l’executiva del PSIB en el nostre cas. És una mena de federalisme intern. Hi ha competències, de cada cop més amples, que recauen sobre cada illa en particular.
- Quines relacions teníeu amb l’executiva estatal del PSOE?
La veritat és que mai han estat excessivament bones. Hi ha hagut qualque moment que la gent menys autonomista del PSOE d’aquí ha governat el partit, però ara ja no governa aquesta gent des dels anys noranta. Els qui han governat el PSIB als darrers anys són gent més aviat federalista i catalanista. Les relacions amb gent com Alfonso Guerra mai han estat bones. Ens perseguia sempre, com he dit abans. Inclòs quan ell va abandonar la primera línea, les relacions no van millorar massa més. Les nostres postures federalistes i catalanistes no han caigut mai gens bé a l’executiva federal del PSOE. Ho han respectat, però no han estat entusiastes amb les nostres postures.
El cas de Cabrera de 1991 és molt significatiu. En aquell moment el nostre secretari general a nivell de Balears era en Francesc Triay, i jo era vicesecretari general. Vam defensar que Cabrera havia de ser parc nacional des del principi. Això el govern d’en Felipe González, a través d’en Narcís Serra, no ho acceptava, perquè deien que la presència dels militars allà era molt necessària per a la defensa del país, perquè havien de fer pràctiques primer amb foc real i després sense. Deien que Cabrera havia de continuar sent de l’exèrcit. El que vam fer nosaltres va ser preparar una llei per a declarar Cabrera com a parc nacional, i la teníem aturada al Parlament de les Illes. El President del Parlament era en Jeroni Albertí, d’Unió Mallorquina, i governava el Partit Popular. La teníem aturada perquè sabíem que si enviàvem la llei cap a Madrid ens la tirarien enterra al Congrés dels Diputats. Estàvem esperant una oportunitat. Llavors, un dia determinat vaig cridar a en Sebastià Serra, i li vaig dir que activaríem la llei per a aprovar-la, i ja cercaríem després com s’arregla la cosa. Ho vam fer i amb els vots d’Unió Mallorquina i el PSM, va haver majoria i la vam enviar. Va haver un trull enorme. Els socialistes més centralistes i la dreta ens van dir de tot. Poc a poc vam començar a moure la història i a tractar amb els membres del Govern que estaven a favor nostre, com per exemple, el Ministre d’Agricultura, en Carlos Romero, i el Director General d’ICONA, que era l’organisme que controlava el tema dels parcs naturals. Ells van defensar al Consell de Ministres la nostra causa. També teníem bona relació amb en Narcís Serra, amb qui parlàvem català, però ell estava molt pressionat per l’exèrcit. La cosa anava molt lenta i vam anar convencent a la gent de Madrid poc a poc. Al final vam aconseguir que Cabrera fos parc nacional. Va ser un moment molt dur de relacions entre Madrid i nosaltres. Mai hi ha hagut una sintonia clara. He de dir que a les zones on l’exèrcit s’ha mantingut almenys no s’han urbanitzat, com és el cas del Cap des Pinar, devora Alcanada. Això és un mal menor.
- En Jaume Armengol em va dir que el trio de personatges importants de la corrent autonomista i mallorquinista del PSIB-PSOE heu estat vostè, Francesc Antich i Francina Armengol. Hi esteu d’acord?
Clar. En Francesc Antich i na Francina Armengol han estat de qualque manera els meus successors a la corrent més autonomista del partit. Són fills polítics de Socialisme i Autonomia.
- Quins són els principals èxits del PSIB-PSOE en la defensa del mallorquinisme polític?
El PP d’en Cañellas no va ser un enemic especial del catalanisme. Ells acceptaven que el català estigués a l’Estatut, una cosa que van impulsar i defensar molt des del nostre partit en Fèlix Pons i en Gori Mir. La primera Llei de normalització lingüística es fa als primers anys d’en Cañellas. Això posteriorment amb en Matas i en Bauzá no hagués estat possible. En Cañellas no va tenir uns assessors especialment antimallorquinistes i això ens va facilitar les coses a l’hora de defensar el català.
Hem estat militants a totes les manifestacions que s’han fet en defensa del nostre idioma. Hi ha un altre personatge important del PSIB que ha fet molt pel mallorquinisme, com és en Paco Obrador, que va ser secretari general de la UGT a Balears. Ell va fer que la UGT emprés el tema del català. A molta gent forastera li va costar acceptar el català, tant al PSIB com a la UGT.
Si el Partit Socialista no hagués estat un partit catalanista que defensava la llengua i l’Estatut d’Autonomia, el PSM hagués crescut més. En Mateu Morro em deia que li deixéssim espai per a que poguessin créixer ells (riu).
El fet de que en Damià Ferrà-Ponç es passés del PSM al PSOE va rompre d’alguna manera l’operació que tenia planejada amb en Sebastià Serra de que el seu partit tingués una convergència amb el nostre. Quan estava tot preparat, va haver el canvi d’en Damià i va provocar que la resta del PSM es tanqués a la idea d’unificar-se amb el PSIB. Jo crec que allò duia bon camí per a fer-se.
Ara pens que el PSM ja no té líders especialment significatius ni referents, i ha perdut una mica les arrels. La seva unió amb gent d’Esquerra Unida, Iniciativa i el que era el Partit Comunista no ha donat un resultat massa espectacular a les eleccions, i ha diluït la identitat original del PSM. I, el nacionalisme polític d’esquerres d’aquí s’ha diluït molt. El PSIB-PSOE ha ocupat aquest espai defensant les coses que podia defensar el PSM més tradicional. Ara MÉS s’ha hagut de radicalitzar cap a la independència per a poder trobar espai polític. El primer PSM veia tant lluny la independència que pràcticament no la defensava, però ara sí ho fan. I que consti que a mi em sembla bé que vulguin defensar el dret d’autodecisió. Jo també he fet articles defensant-lo. Si hagués de votar a un referèndum, votaria que no a la independència, però per suposat que voldria que es celebrés la votació.
En definitiva, el que millor ha fet el PSIB-PSOE és mantenir-se ferm en els seus postulats federalistes i catalanistes per a aturar i tirar cap enrere la lluita del PP més espanyolista, representant per Matas i Bauzá, contra el mallorquinisme.
- I quines han estat les principals mancances en aquesta defensa del mallorquinisme polític?
La postura de defensar el federalisme ha arribat massa tard al Partit Socialista. El nostre fracàs ha estat que el PSOE votés al Congrés dels Diputats una reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que havia estat votada pel poble de Catalunya. No haver tingut la força per a defensar això ens ha dut a la situació actual. Gent com en Mariano Rajoy o n’Alfonso Guerra han fet molts independentistes. La frase d’aquest últim de “nos hemos cepillado el Estatuto de Cataluña” va ser una cosa que va fer molt de mal al partit.
A nivell de Mallorca, hem tingut els errors típics. No hem estat mai un partit de majories absolutes com sí ha estat el PP, entre d’altres coses per la pròpia existència del PSM. No hem estat suficientment forts per a arrelar encara més la llengua a la nostra identitat. Crec que hi ha encara una certa resistència de sectors castellanoparlants que no s’ha acostat molt a introduir la llengua catalana. Això ens ha costat a nosaltres mateixos lluites internes importants. Tot això ha fet que aquesta integració del català no hagi estat un procés suficientment natural i fluït. Això sí, ha estat gràcies a la Llei de normalització lingüística que hem aconseguit que, a través dels fills dels castellanoparlants que es resistien històricament a parlar el català, la cosa avanci.
Sobretot hem fracassat en el fet d’aconseguir que el partit a nivell estatal defensés el federalisme deu anys enrere. Ara sí ho defensa, però si ho haguessin fet abans, el PSOE liderat per en Zapatero no hagués acceptat les reformes que es van introduir al Congrés dels Diputats sobre l’Estatut català, i tal vegada ara no tindríem el problema que tenim.
- Ha aconseguit el PSIB-PSOE que la societat el vegi com un partit defensor del mallorquinisme polític?
Sí. Pensa que als mitjans de comunicació abans es parlava sempre de “PSOE”, i ara, en canvi, s’empra el terme “PSIB”. Les sigles “PSOE” s’han abandonat bastant als diaris. Això vol dir que hem avançat en aquest senti perquè ens hem mantingut ferms en les nostres posicions.
- Com han tractat els mitjans de comunicació el mallorquinisme polític?
Depèn del diari i del moment. El Grup Serra ha estat més a prop del mallorquinisme polític. En Pere Serra ha ajudat molt al català. Va fer l’Enciclopèdia de Mallorca, va fer una col·lecció de tots els metges de les Illes… És una persona que ha procurat dur-se bé amb tots els partits, tant amb el PP com amb el PSM. En Pere Serra era conservador però catalanista. D’altra banda, en el cas del Diari de Mallorca, segons qui ha estat el director ha estat en contra del Partit Socialista. La gent d’aquest diari sempre ha estat més favorable de la corrent més espanyolista encarnada per en Ramon Aguiló. Van tenir una època bona quan en Jordi Bayona va ser el director del diari. Ell ha estat una persona més catalanista. També hauríem d’anar mirant cada redactor. Gent com en Sebastià Verd, que estava allà, sempre ha defensat el català. Ràdio Popular era la ràdio i el mitjà que més a favor estava del mallorquí, i era una emissora fonamental de l’Església, en temps del franquisme. La Nova Cançó s’escoltava allà. El que ha jugat més a favor del català i d’un nacionalisme polític catalanista ha estat el grup de l’Última Hora, el Grup Serra, i encara avui en dia en Miquel Serra ho defensa. A Última Hora és més comú poder escriure en català que al Diari de Mallorca.
- Quines diríeu que han estat les principals causes de que el mallorquinisme polític no hagi arribat a ser un fenomen de masses aquí?
És cosa de la nostra idiosincràsia. Del mallorquinisme polític hi ha hagut tres o quatre manifestacions importants (destaquen sobretot la de l’Estatut i la del 2013 contra en Bauzá). No ha estat un moviment de grans masses populars defensant coses de la nostra comunitat i la nostra terra. No hi ha massa antecedents. No hem estat aquí una especial comunitat amb grans moviments socials. La dreta tampoc. Sempre hem estat més bé una comunitat conservadora de costums. No hi ha hagut grans líders amb un gran tiró popular. La manifestació contra les polítiques del govern d’en Bauzá va ser més aviat un moviment espontani ple de gent diversa, tant de distints partits (inclòs gent del PP més mallorquina) com persones sense preferències polítiques concretes. No hi ha una unió organitzada entre esquerra i dreta en defensa del mallorquinisme polític.
- És just l’Estatut d’Autonomia en quant a les reivindicacions del mallorquinisme polític?
Avui en dia, l’Estatut actual té un gran problema en el finançament. Tenim un gran dèficit financer, que, al igual que el del País Valencià, és pitjor inclòs que el de Catalunya.
Pensa que vam començar que no podíem tenir una autonomia de primeres, i anàvem amb una autonomia de segona. En això sí que el Partit Socialista va ser important: quan en Rafa Escuredo, el President provisional, es va declarar en vaga de fam, va fer que el PSOE estatal no estava per a que Andalusia tingués l’article 151, perquè sinó tots hi anirien al darrere. Aquí teníem en Fèlix Pons de secretari general, i vam fer un congrés per a passar a l’article 151, i des de llavors hem tingut un estatut que sempre hem estat els darrers en modificar-lo. Cada cop que hem pogut augmentar les competències, hem estat els darrers.
És difícil fer una reforma constitucional perquè necessites tenir dos terços per a fer-ho. Tal vegada caldria reformar el Senat per a convertir-lo en una línea federalista. I també cal millorar la justícia i tenir una policia autonòmica. També hauríem de poder organitzar millor, des d’aquí, la nostra sanitat i l’atenció sanitària de la gent que està a la presó, per exemple.
- Què és per a vostè el nacionalisme?
Una persona es considera nacionalista quan pensa que la comunitat on viu té unes arrels molt antigues, anteriors a la democràcia del 1978, i que aquestes arrels provoquen que el seu territori tingui una singularitat en comparació amb altres. Un nacionalista considera que el seu territori té unes característiques pròpies que el diferencien dels territoris que el rodegen. Aquest pensament és el que porta a un nacionalista a defensar el seu territori com a una nació. Un nacionalista pensa que l’única forma de defensar les característiques del seu territori és defensar-lo d’una forma diferent a la que es fa a altres territoris i comunitats.
Jo som federalista. Consider que tenim característiques de nacionalitat, com diu el darrer Estatut, però que a l’hora de considerar-nos una nació amb característiques per a la independència crec que la nostra singularitat ha d’anar més a defensar un federalisme en el qual aquest sentiment de nacionalitat que puguem tenir nosaltres pugui funcionar de forma federal amb altres comunitats de l’Estat. Crec en una unitat superior, que seria l’Estat federal, que ha de tractar totes les comunitats de forma equitativa. Això seria més efectiu que una independència. El nostre nacionalisme es pot defensar perfectament des d’un estat que reconegui la multiculturalitat i el plurilingüisme.
- I el sobiranisme?
El sobiranisme és una decisió que defensen determinats sectors a determinades comunitats que consideren que sent independents tota la idiosincràsia de la seva comunitat es defensarà millor i que per tant no es perdran res del que és la seva comunitat envers les limitacions que puguin tenir en el fet de formar part de l’Estat del que volen sortir. Dir “sobiranisme” avui en dia sona més modern que dir “independentisme”.
El sobiranista el que ha de defensar és el dret a decidir, una cosa que a mi em sembla fonamental. Un territori ha de tenir la possibilitat de poder decidir lliurement si vol seguir formant part del seu estat o no.
- Ha canviat la vostra concepció sobre algun d’aquests conceptes al llarg de la vostra trajectòria?
No. Crec que és una cosa que he defensat sempre. Estant al PSP, els documents del partit al 1976 ja reflectien aquesta postura i jo vaig ser un dels qui va encapçalar dins el PSP que es mantingués aquesta postura. Sempre he estat federalista, i sempre he defensat el mateix.
- Quin és per a vostè el concepte polític dels Països Catalans? I el cultural i lingüístic?
Està clar que són una comunitat cultural clara. La llengua és una cosa que uneix, no té perquè separar. Tots compartim la llengua catalana, tant catalans com valencians o balears. El fet de que aquestes comunitats autònomes siguin o no una comunitat única és només decisió de la gent d’aquestes comunitats. És un tema complicat. L’encaix del País Valencià dins els Països Catalans no s’ha sabut dur bé. El tema de la llengua (català o valencià) al País Valencià és complicat. El Diccionari català-valencià-balear deixava clar la unitat que existeix. Mossèn Alcover defensava clarament la unitat dels Països Catalans des del punt de vista cultural. Ell defensava que el seu diccionari era molt més adequat per a mantenir la unitat de la llengua que no pas el de Pompeu Fabra, que era més aviat un diccionari fonamentalment barceloní que no va fer massa per a que l’idea dels Països Catalans arrelés.
- Voldríeu destacar qualque organització no política que hagi defensat de manera contundent el mallorquinisme polític?
L’Obra Cultural Balear, per suposat. Ha estat fonamental per a mantenir el catalanisme a les nostres illes. Les trobades anuals a Lluc són un exemple. Jo hi solia anar. La nit de la cultura, a finals d’any, i els premis que s’hi donen són altres exemples. Tot això són elements que han mantingut la flama de la llengua. Inclòs en algun moment determinat el Partit Popular ha anat a algunes concentracions de l’Obra Cultural Balear, especialment a l’època d’en Cañellas. Ha estat el gran referent.
I també ha estat un element molt important la família Moll, al igual que l’Església, que en un determinat moment va jugar a favor del mallorquinisme.
- La direcció estatal del PSOE entén o pot entendre les aspiracions del mallorquinisme polític?
Sí. No amb un gran entusiasme, però sí que ens respecten, i com a mínim damunt el paper defensen la plurinacionalitat i el plurilingüisme. Això sí, rodejats de gent com en García Page, en Fernández Vara o en Lambán, que no toleren massa a na Francina. La defensa de la plurinacionalitat d’Espanya, tot i ser encara minoritària, ha anat augmentat. Devers un 35% ho accepta quan fa deu anys era una autèntica minoria a les enquestes. Lentament s’ha anat avançant, i ara el PSOE ho accepta oficialment. Que estigui en coalició amb Podemos també ajuda, perquè en Pablo Iglesias ho defensa sempre, cada cop que parla del tema. Cada vegada més gent veu que en Felipe González o n’Alfonso Guerra han perdut el nord.
I pel que fa al PSIB, s’està seguint el camí correcte. La corrent de Socialisme i Autonomia està liderant el partit gràcies a na Francina Armengol i en Francesc Antich. El que ja dèiem fa trenta anys ells ho han dut a la pràctica.
- Es pot arribar algun dia a un nivell semblant a Catalunya?
Va venir un corresponsal del New York Times fa dos anys, es va entrevistar amb jo i em va demanar el mateix. Et diré el mateix que li vaig dir: pens que a curt i mig termini això no és possible. Si el finançament no s’arregla als pròxims anys i la dreta, influenciada per l’extrema dreta, torna al govern de l’Estat, podria passar com el que va fer en Rajoy i el PP amb Catalunya, i podria augmentar el número d’independentistes. Jo crec que no. El mallorquí no és de grans moviments de masses, i ho veig difícil per aquesta idiosincràsia. Però no podem descartar una reacció contrària a un govern de dretes.
- Quins han estat el moment més àlgid i el moment més negre pel mallorquinisme polític en els darrers quaranta anys?
El tema més negatiu ha estat l’època d’en Bauzá, i el moviment més dolç va ser la manifestació per la llengua, una cosa que sempre recordarem tots el que la vam viure. Va ser un moviment més o menys espontani a favor de la llengua i la cultura catalana, i de l’escola pública mallorquina. I em sent molt identificat amb el que està fent na Francina Armengol, i crec que és una línea encertada pel mallorquinisme polític.