Entrevistador: Josep Martínez Rigo.
Fitxa
- Nom sencer: Francisca Oliver Mates
- Data de naixement: 21 de febrer de 1951
- Lloc de naixement: Sant Joan
- Estat Civil: Viuda
- Fills: Una filla
- Afiliació política: PCE i PCPE
- Feines: Assessoria fiscal
- Durada de l’entrevista: 1 h i 40 minuts amb 11 pàgines d’extensió
- Lloc de l’entrevista: Casa de na Xisca Oliver a Esporles.
Sobre la infància
Com fou la seva infància? Com era la seva família?
Vaig ser una nina feliç. Vaig néixer a Sant Joan. Els meus pares eren treballadors, essent el pare picapedrer i la meva mare perruquera. Jo em vaig criar dins la perruqueria i feia el que jo volia. Era una família conservadora. A pesar de tot, jo recordo que vaig sentir al meu pare sintonitzar Ràdio EspañaIndependiente, o sigui “La pirenaica”, a la cuina amb una ràdio que havia fet un cunyat seu que era militar. La meva mare era molt catòlica i anava sempre a missa. Jo ben aviat tot allò em sobrava, malgrat que vaig passar per tot el procés religiós. El meu pare no ho era tan creient, ja que se compinxava amb els meus germans per fer una ullada a la roba que duia el capellà i així poder fer veure que hi anàvem.
Va anar a l’escola?
Vaig anar a una escola de monges d’ençà que vaig néixer.
I a l’institut?
Sí. Vaig cursar els estudis secundaris al Joan Alcover a Palma. Durant aquest període vaig estar vivint amb els meus oncles i amb la cosina. Era l’època en què el Joan Alcover i el Ramon Llull eren el mateix edifici, essent el Ramon Llull la planta baixa i el Joan Alcover el primer pis.
Quins hobbies tenies?
No ho sé (riu). Vivia a un poble petit de Mallorca i quasi tot era al carrer, bicicleta per amunt i bicicleta per avall, cuinetes, pepes, vestides, etc. A Palma no tenia massa hobbies perquè només feia la feina d’escola i al cap de setmana tornava a Sant Joan. La meva mare em feia ajudar a la perruqueria. Jo el que més feia era llegir, especialment les rondalles mallorquines que me les sé de memòria. També, més gran, feia excursions amb grups d’amics i també a Palma feia Ball de Bot. Riure i estar feliç en definitiva.
Sobre vida política i experiències al PCE
I després de l’institut?
Em vaig cansar d’estudiar i em vaig posar a fer feina. Em vaig quedar definitivament Palma. Vaig fer feina i estudiar cosetes els vespres. Vaig començar a tenir amics a Aerpons, la qual ja no existeix, que es dedicava a l’enviament de paqueteria i era la que exportava pràcticament tot el producte fer a Mallorca.Aquí vaig conèixer al meu home, en Joan Serra, que era un home barbut que em cridava l’atenció.Ens vàrem a conèixer i ell em portava en furgoneta a la feina quan encara no hi havia bus al polígon. Per via dels seus amics, amb els quals feien teatre a l’assistència palmesana, entre dels quals hi havia en Biel Bassa que era el fill de na Xisca Bosch. Em va obrir una finestra de llibertat i novetat, sense jo ser-ne conscient prèviament.
En Joan sempre em deia “anirem a can Biel” és a dir a ca na Xisca Bosch a avingudes per on ara para el Corte Inglés. Era un pis immens amb quasi 20 habitacions! Era de casa de senyors i allà hi feien la vida.
Aquí és on vares conèixer a na Xisca Bosch
Allà vaig conèixer a na Xisca i em va parèixer la Mare de Déu de Lourdes en roig (riu). Ens entenia, ens explicava unes coses… Era un fet fantàstic. Jo he fet qualque seminari, però es que na Francisca era tot un seminari constant. Parlàvem de Materialisme Dialèctic, Materialisme Històric, etc. A baix de casa tenien un Senyor roig que tenia un canari al qual li havia ensenyat a piular la Marsellesa! Era el més esquerrà que va saber. La cultura era preponderant i es que venia d’un llinatge amb en Ricardo Anckermann, en Bauçà es pintor … M’hauria quedat a viure allà. Per això sempre em costa contestar sobre quan vaig entrar al partit, perquè no fou un fet conscient sinó progressiu que es va donar sense més ni més.
I com era el Partit quan va entrar?
Era l’etapa clandestina. Jo estava dins les cèl·lules del partit, classificada per funció o sector i ningú es coneixia a ningú per mor d’evitar caigudes en cas de detencions. Jo estava amb en Joan, en Biel i la seva dona na Pilar Massenet, en Pere, en Bitxo. Era un bon grup. Mesclàvem l’oci amb les activitats polítiques com fer octavetes.Una vegada al mercat de l’Olivar vàrem tirar des de la teulada un munt d’octavetes. També repartíem Mundo Obrero, Nostra Paraula amb el Ciclostil guardada per un carlí (de nom Tomeu) de Carlos Hugo a Bunyola, pintades, vagues, etc.
Recordes qualque acte destacat del PCE?
Ara que recentment ha estat el Primer de Maig. Encara no hi havia sindicat i la idea del partit era la infiltració de quadres de CCOO dins el Vertical. El meu home va estar molt actiu i ell va promoure la tancada de Sant Miquel. Ens reuníem dins un pinar per darrera Son Rapinya, allà ens reuníem molta gent i compareixia. Venia un de la península i potser venia qualcú del PSUC, però el que més destacava era en Marcos Peralta.
Record la primera manifestació a la qual vaig participar. Era una contra la reforma de VillarPalasí. Fou tot molt clandestí per la por que ens agafessin, ens enviessin al “cuartelillo” i ens inflessin a pallisses, com a mínim. Jo he de dir que no sabia ni qui era en Villar Palasíi deia “Dimisión de Villar, Pala-sí”. Jo ho vaig gaudir moltíssim tot això.
I recordes els esdeveniments de Lluc?
Per descomptat. Em recordo que varen agafar al Sebastià Serra, a en Biel Bassa i en López Crespí i un munt de gent més. El meu home tenia unes idees de bomber i va decidir que llogaria una cel·la per a deixar un casset amb un míting gravat i un altaveu gros perquè se sentís d’enfora. Es va sentir molt béperquè el va posar a la finestra i com es natural va comparèixer la guàrdia civil i hi va haver corregudes per aquí. Tots aquests varen acabar al cuartelillo. Al que va portar a na Xisca Bosch el varen enxampar amb cassetes de música del partit i ell deia “Noooo, son SarsuelasSargento. “Son Sarsuelas” A mi no m’agafaren perquè tenia pinta de beateta. Se’ls emportaren a tots al quarter d’Inca i quan jo vaig baixar amb n’Andreu es farmacèutic, anàrem a ca en Miravet per preparar la defensa. Ell va començar a preparar la infraestructura per anar trient a tota aquesta gent.
I aquí estava en Bernat Riutort?
En aquests temps encara era un jove com jo. També vaig veure a n’Eusebi Riera que va acabar essent director d’un dels dos instituts de Palma de l’època (Ramon Llull o Joan Alcover, no ho recordo) i era germà de na Carme Riera. També hi era en Pep Valero. Era tot una activitat constant. A poc a poc la cosa va anar evolucionant.
En Joan si no m’equivoco va fer una bona recollida de material
Sí. Ell va gravar conferències del PCE, va filmar les festes del PCE i les reunions. Ho va penjar tot a YouTube, però ho acaba donant tot a l’Arxiu de CCOO en vistes de què no li quedava massa de vida. Fins i tot IB3 li va demanar una filmació única sobre la primera manifestació de Salvem Sa Dragonera.
I a l’Arxiu està ara en Pep Vílchez
En Pep i na Cata eren amics nostres. Ells es varen enrollara casa nostra per a Sa Indioteria on no vivia ningú, però tots hi érem. Cal dir que ell era del nostre grup, però llavors es va fer pro-xino. Sempre discutíem amb ell sobre el tema.
I en Joan a què es dedicava?
Ell el que feia era, especialment, tema sindical. Es dedicava a fer proselitisme i a explicar a la gent el que era i no era el sindicat vertical. Allà es va embrutar tant la cosa que fins i tot el delegat del sindicat va cridar a la policia i els varen treure a hòsties. Des de dins el Vertical es va impulsar l’assemblea d’Aturats i una comissió de veterans va anar a Madrid a demanar cursillos, mentre els que quedaren van fer pressió. Cal dir que els qui enviaren a Madrid no els hi tenien massa confiança.
Cal dir que a aquests moments hi havia una lluita interna sobre la construcció del sindicat. Estaven els que afavorien l’opció d’un Sindicat de Classe i combatent que seria CCOO i els que d’amagat varen fer UGT com en Paco Obrador i la resta de gent que varen fer el PSI. Varen ser uns traïdors i a mi no m’hauria molestat si haguessin estat clars amb les seves intencions, però ens varen enganar i més amb la que estava caient.
Així que en Joan va participar en aquest moviment que estava lligat a la Tancada de Sant Miquel.
El meu home va tenir molt d’esperit combatent. Ell, com que la seva família havien estat escolans de Sant Miquel, va aprofitar el seu coneixement de tots els indrets de l’església per a entrar-hi i fer la tancada. Ell va dir a dins el sindicat “¡Compañeros! Hayunosobrerosencerrados en la Iglesia de San Miguel ¡Solidaridad!”. Varen anar 50 i ells eren aquells obrers. Va ser un acte significatiu.
Al moment hi havia un bisbe bastant progressista, el Bisbe Teodor Úbeda. Jo vaig anar amb la resta de dones dels obrers per parlar amb ell. En tot aquest procés va venir na Marisa Suau que era la locutora de Ràdio Popular i ho va emetre en directe per fer renou. El bisbe va prometre que no negociaria res amb les forces del govern provincial i no deixaria entrar a la policia a l’església. Va acampar al costat molta gent i es va solidaritzar encara més. Les peixateres del Mercat de S’Olivar portaren capces d’Ensaïmades per als que hi estaven dins per a berenar. També els hi tiraven taronges perquè poguessin menjar.
Llavors estaca de governador en Carlos de Meer, el porcarro que després, quan va morir Franco va ajudar a buidar El Pardo amb camions plenscap a l’estranger. En Carlos de Meer era dels fatxes amb pistola i el Cara el Sol al cap a diferència d’altres que eren més moderats. Aquest va enviar a la policia local primer, però no va voler actuar. Recordo que amb na Xisca Bosch vàrem parlar amb el cap de la policia local i aquest ens va assegurar que no passaria res en contra de la integritat dels obrers. Quan el governador va veure això, va portar la Brigada de Valladolid que eren els matons. Va anar ben gros tot allò.
A aquesta foto el cap de policia intentava calmar al Joan. Al voltant hi havia gent del partit i el cap que surt devora la senyora amb bandana és na Xisca Bosch. Ella estava defallida, ja que a dins hi estava el seu fill petit Jaume que feia tres dies sense menjar i amb el temor que li passes cosa. No feia ni tres dies que es donà la matança de Vitòriai tothom estava nerviós que es repliqués això aquí.
Llavors varen concedir els cursillos d’atur i també va ser un niu d’organització. Els que donaven els cursillos eren tots d’esquerres i era un caldo de cultiu per a apropar-los a les nostres posicions.
Recordo haver vist un vídeo a YouTube de la festa del PCE a Madrid.
Fou fantàstic i amb unes anècdotes divertidíssimes. Allà vàrem portar gairebé 2500 ensaïmades i la resta de les illes portaren productes típics com Formatge de Maó. També vàrem fer la festa-Trobada del PCIB a la Comuna de Muro. Vàrem anar en unes 20 tandes d’autobusos i guanyarem bastant de diners.
Tu coneixies al Mestre?
En Guillem i jo som tot dos de Sant Joan. Ell sí que ho va passar malament.Quan va començar la guerra fou afusellat pels germans Barberà, unes bèsties falangistes. El portaren fins a les pedreres d’establiments i l’intentaren matar. Ell va caure i es va fer un trenc al cap i el deixaren per mort, però va sobreviure i va anar caminant fins a Andratx on va quedar a la finca d’uns coneguts de Sant Joan fins que es va calmar la cosa i es recuperà. Allà també li portaven diaris endarrerits i un dia va veure que els seus botxins havien mort en una lluita intestina de Falange per devora l’ajuntament.Fou espia dels anglesos durant la Segona Guerra Mundial. Ell tenia un anell amb el segell del bisbe de Canterbury que li servia com a salconduit. El mestre, amb una bossa d’aigua calenta per encalentir els llits, portava els missatges i els hi donava als anglesos a un vaixell dins la badia de Palma.
I a na Sofia Sintes?
Ai Reina! Era molt amiga meva. Quines coses amb na Sofia.Ho va passar fatal perquè ella era filla no reconeguda d’un senyor i fou adoptada per pagesos, el seu home es va morir al desembarco d’en Bayo i va haver de criar al seu fill tota sola. També recordo de menorquins a na Marga, na Matilde i en Joan Francesc, que en pau descansi.
Te’n recordes de qualque altre dirigent?
En Miquel Rosselló el coneixíem com lo sant Adveniment. Ell havia anat a estudiar a Barcelona i va crear un partit i l’empresonaren tot d’una. A la garjola es va fer del PSUC. Quan havia de venir, després de sortir de la presó, es va convertir en secretari d’organització .
En Pep Valero el vaig conèixer a través de la casa de na Xisca Bosch. També vàrem conèixer a na Lila, la seva germana Lluïsa i en Toni que fou secretari de partit a ses Illes abans de jo entrar-hi. El meu home va començar a fer teatre a l’Assistència Palmesana amb en Pep Vílchez i en Toni Thomàs. Per agafar gent feien obres de teatre. El meu home li encantava participar i actuar.
També durant aquest temps es varen conformar dues tendències envers la concepció del Partit. Na Xisca va acabar donant-les-himolt de poder dins el partit a nen Miquel i en Pep.
Vares estar al moviment democràtic de dones?
Sí. Hi fórem na Carme, la dona d’en Pere de sa Rellotgeria, na Mariana Massenet (pobreta, es va suïcidar) que era la germana de n’Assumpta Massenet i la dona d’en Manuel Mora que era el cap d’aquí del PSP. Ell sí que fou un socialista de veritat.Anàvem a fer renou i reivindicar la figura de la dona, més guarderies i escoles així com millors salaris. No era com ara que na Irene Montero es baralla amb tothom per dir quin és el veritable feminisme i coses així.
I com et duies amb les altres organitzacions d’esquerra del moment?
A la clandestinitat ja em venia just conèixer a la gent de la cèl·lula. Després vaig anar coneixent a tota la resta de partits i gent. Amb n’Isidre Forteza vaig tenir sempre molt bona relació fins al punt de què l’electricitat de la meva casa la va fer ell. També vàrem muntar negocis per donar suport al partit i que no anaren enlloc. D’altres que conec són en Miquel Àngel Riera i la seva dona na Joana que varen muntar un negoci. També tenia contacte amb els catòlics de l’OEC com en Jaume Obrador amb el qual vàrem impulsar les associacions de veïns. En Pere Trias que ara és a Més. No hi havia compenetració en general, però en particular sí.Del PTE teníem relació amb en Miquel Tugores, el qual ens va pintar un quadre i el vàrem penjar a la seu del PCIB. Amb en Tarabini, que va fer el PSI i després va acabar al PSIB, el veia de tant en tant a l’assessoria fiscal. A més, el lloc on feia feina estava fundat per un de l’OEC.
També a aquesta època es varen desenvolupar moltes tendències que amb la transició assoliren un paper important dins la vida del partit.
Sí. Avui veus que eren dues opinions de dos conceptes distints del que havia de ser el Partit i el que havia de ser després. Jo tenia cintes de tot aquell desastre i quan ho sentia deia mare meva. La de Formentera va ser decent, mentre que a la preparatòria del X congrés i a les conferències V i VI de Balears va ser terrible. A la llarga va desembocar en dues postures diferents, guanyant els carrillistes en detriment dels renovadors i dels prosoviètics. Jo estava dins el bàndol prosoviètic malgrat que jo no era favorable a l’URSS. Jo el que no permetia era baixar-me els calçons davant els quals varen assassinar i reprimir als nostres camarades. No estava d’acord en renunciar a la bandera republicana, ni dir amen al rei i votar sia la constitució. Jo vaig votar que no a la constitució per no ser ni un succedani de veritable democràcia i com més temps ha passat, més m’he reafirmat.
Tot això va culminar amb l’escissió i em vaig fer del PCPE. Vaig tenir càrrecs dins el partit, tenint els càrrecs de propaganda i finançament del Secretariat del comitè de les illes. Ens vàrem finançar per via de quotes, festes i venda de diaris.
Al 77 es donen les primeres eleccions generals. Com les vares viure?
Jo recordo el míting d’en Tamames del Teatre Balear. Em faltava una setmana per parir a la meva filla i el partit encara no estava legalitzat. En Tamames encara fa animalades i en allò que ha quedat. Ell va venir, va fer un míting amb na Xisca i na Cata Moragues. Jo tenia dos sentiments: El primer era aconseguir una llibertat que no havia viscut mai en la meva vida. La segona era una profunda tristor per no haver aconseguit la ruptura que el PC havia impulsat, arribant a la reforma amb baixades de calçons constants. Tenia expectativa per veure com evolucionava tot, però el que em sorprèn, mirant-ho amb retrospectiva, es que no s’hagin jutjat als matons i sicaris del règim que mataren als meus companys i a altres innocents. Tota aquesta xusma dels Carlos de Meers no els hi va passar absolutament res i encara a més ens vàrem haver de postrar davant d’ells. Al final tot quedava a fer el que votàvem, però jo sempre sabia que tot seria un tongarro de tres parells de nassos.
Al 79 es donen les primeres municipals a Palma.
Foren uns bons resultats i tant n’Ignasi com na Catalina han fet molta feina per Palma. Però amb els esdeveniments d’en Lertxundi vaig ser l’encarregada decomunicar-li l’expulsió per donar suport als renovadors bascs. M’enviaren a jo perquè devia ser la que tenia més cara de l’equip. Em varen dir que pugés cap al seu despatx de l’Ajuntament de Palma per donar-li la carta o que el faci baixar de qualque manera. Li vaig portar l’acomiadament del partit i jo feia de funcionària del Partit. He de dir que no ha estat mai sant de la meva devoció i que dins el que hi havia es banyava el que podia per la causa. Na Cata, per contra, era molt capacitada i tothom li anava per darrere per les seves qualitats. Ara mira-la com va acabar, fora del partit. També hi estava en Miquel Miravet que jutjava de forma favorable sempre a qualsevol persona que veia com víctima de la societat, acabant per fer la defensa millor que l’advocat de torn.
Com era la tasca de propaganda abans que marxessis del PCE?
A la clandestinitat, el que fèiem era portar els clixés de París per a emprar-los als ciclostils d’aquí. Aquests portaven els missatges del que s’havia de fer i, com que encara no hi havia democràcia, no podien venir de forma regular, sinó que ho havíem d’amagar en unes maletes de doble fons. Fèiem els intercanvis a Barcelona.
Una vegada quasi ens agafaren a un avió a mi, en Biel Bassa i en Joan. Anàvem com a parella que volia divertir-se. Una vegada dins l’avió ens prepararem per a enlairar-nos, però abans de fer-ho notem que l’avió redueix la velocitat. A fora veiem als grisos i entren a l’avió. Pensàvem que ens havien enxampat i vàrem haver de menjar la propaganda del PSUC que portàvem damunt.Al final el que va passar és que s’havien colat 4 gitanos sense pagar. Ens vàrem quedar amb una cara…
També recordo que desxifrava missatges que ens enviaven del Comitè central des de París. Eren sèrie de nombres que nosaltres desxifràvem mirant un llibre i que cada tirada de nombres es corresponia a una lletra. Jo ajudava a na Xisca a desxifrar-los, ja que ella era la que tenia el llibre que París tenia el mateix. Em feia sentir qualcú.
Recorda qualque altre moment de tensió?
Sí. Quan jo vivia a la Indioteria, on es varen enrollarna Cata i en Pep, varen sortir a pintar parets mentre jo me’ls quedava mirant des de casa perquè estava cuidant a la meva filla que encara només tenia un parell de mesos. Vaig començar a sentir uns tirs i els vaig veure que botaven per les parets del solar, però els agafaren els de la municipal. De totes maneres els companys li menjaren el “tarro” als municipals i al final ens han pres nota i ens han amollat. El que pintaven era “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”
En Juan Sánchez em va dir que no era gaire estrany que membres del partit anessin a la RDA a fer visites.
Jo vaig anar a Berlín i ens portaren a veure la Porta de Brandenburg.Érem na Francisca Bosch, n’Antonio Copete, en Barea i jo.
Jo ho vaig veure damunt el mur. Em va impactar molt i va ser com Venècia a on fins que no hi ets no entens tota la situació. El mur jo l’havia imaginat com una paret gruixada, però era més complex del que pensava amb un mur amb un espai sense res i el mur de l’altra banda. Mentrestant del mur Oest ens insultaven. Un coronel de la Stasi ens deia com passaven revistes pornogràfiques i nous plens de cocaïna. També vaig veure el Checkpoint Charlie i el pont dels Espies. Tot era com viure una pel·lícula i em dona molt d’orgull haver-ho presenciat.
També vaig veure una plaça on es va tenir lloc l’inici de la Nit dels Cristalls Trencats, l’edifici on els nazis feien la propaganda i altres llocs on el nazisme va tenir els seus òrgans de funcionament. Tot això ho deixaren com un recordatori per a evitar cometre els mateixos errors. També ens varen portar a Buchenwald i en concret al lloc on mataren a Ernst Thälmann. Fou esgarrifós, però també va ser espectacular perquè fou un dels pocs camps que es va autoalliberar. A dins hi havia fabricació d’armament dels Krupp i cada pavelló fabricava una peça que era portada fora per a acabar les armes. Els presoners organitzats varen aprofitar i feren armes per a atacar als nazis que gestionaven el camp. El rellotge es va aturar en l’esclafit. També hi havia sales on es mostraven les pertinences de les persones que hi passaren per allà, les cambres de gas, els experiments… Fou terrible. Els nins estaven obligats a veure aquests camps de concentració per a evitar-ho en el futur. L’experiència em va deixar 3 dies amb mal cos.
I com veus tot el que va passar amb la ruptura del PCE?
Totes aquestes expulsions del 81 formaven part del trui intern entre els Renovadors, oficialistes i els prosoviètics. Per error es traduïa com un fet visceral i persona, però no ho era i al final s’han trencat moltes relacions. Ho analitzes fredament i veus que el que passava es que hi havia socialistes, maoistes, trotskistes, gent de dretes.
La cosa cap al 84 va degenerar molt. Estaven els favorables al procés iniciat per Gerardo Iglesias, els prosoviètics de Gallego i els oficialistes o els d’enmig. En Pep i en Miquel eren dels oficialistes. El dia que ells dos varen decidir que la feina al PCE era infructuosa impulsaren definitivament l’escissió. Moltes zones del Partit a Espanya desaparegueren o fins i tot passaren al PSOE. També fou el moment en què vaig començar a conèixer a russos i quan parlarem de la Internacional Comunista a la RDA la gent d’allà se’n fotia de nosaltres perquè ja es veia que s’acabaren. Al final tot això ho férem perquè pensàvem que defensaríem millor les essències del nostre objectiu, que era el comunisme.
A Menorca, per exemple, estava Maó que estaven dominats pels prosoviètics mentre que a Ciutadella dominaven els renovadors liderats per en Joan Francesc López Casasnovas, n’Andreu Bosch, en Gustau i més. Sent com a militant de base he format part d’història d’Espanya i em dona molta satisfacció. M’he convertit en la padrineta que conta anècdotes.
Amb tot el del PCPE, suposo que tu vares conèixer a l’Ignacio Gallego i vares haver de passar per la ruptura.
Sí, i tant. Va dormir a la nostra casa a Palma, però un dia només. Tinc fotos de quan el partit es va rompre, de les que es varen fer dins del local del Triquet. En Manolo, que estava amb el PCE va anar amb en Faleroa fer-nos fora i fins i tot va cridar a la policia. Ara en Manolo i jo som ben amics, però hi ha hagut temps que no ho hem estat tant. També he de dir que quan veig ara CCOO em pega plorera, ja que vaig anar un pic a una conferència i en Juan Sánchezem va advertir que hi havia gent fins i tot del PP, gairebé tothom era del PP i que tot el tema del socialisme ja no es duia. Ara és una mala gestoria baratera i no serveixen ni per a tramitar un paper. És un cos de funcionaris dolents, perquè si encara fossin bons i servissin per resoldre els problemes dels obrers encara, però ni això. Jo per mi ara seria anarquista i de fet als darrers 1 de maig m’he identificat més amb la CNT i la CGT.
Després de la desaparició del nucli inicial del PCPE, els altres han pres camins. En Miquel, en Pep Valero i na Lila han continuat fent lluita política i no han deixat de fer feina per la causa. Tenen dret d’anar per on considerin, però jo no puc. La unió de les esquerres és positiva, però aquesta unió que feren el PSM i els d’Iniciativa Verds. La gent de Més són amics meus, però hi ha molt de cumbayá i està ple de classistes. Després està en Manel Domènech i la seva dona, la Carme, que són pràcticament els meus germans. Malgrat tot a nen Manel més d’una vegada li hauria donat una clotellada per haver-se fet de la CUP quan en el seu moment era del més suau (eurocomunista).
I aproximadament quan deixes la política?
Ho faig de forma gradual. Em vaig desentendre de les funcions diàries del partit i em vaig centrar en la meva feina a l’assessoria fiscal. Durant aquest període vaig veure moltes corrupteles que no especificaré per mor de la privacitat dels encausats i de mi mateixa.
Jo no he canviat d’idees en absolut. Crec que els russos s’han equivocat molt i als països on el socialisme s’ha desenvolupat s’han corromput, però no em fa dubtar del socialisme ni un segon. Avui en dia el que està passant em fa picor darrera les orelles. El darrer que vaig votar fou Podem i ara no tinc Partit i no sé a qui he de votar. Votar en blanc dona poder a les majories i no vull afavorir a partits com el PP. M’entristeix molt la divisió de l’esquerra actual i si no ens unim no farem res mai més que el colló, incloent-hi el PSOE malgrat que són uns traïdors a la classe treballadora. Tot el que està passant a Podemos i Sumar em sembla molt tenebrós a on el que se cerca és ocupar llocs, manca d’honestedat i transparència. I na Irene Montero la trobo una demagoga.
Sobre l’autonomia
Com es discutia la qüestió de l’autonomia dins el partit?
Aquí hi havia també dues faccions. La major part de la base del partit eren obrers peninsulars amb una forta apatia i menyspreu cap a la qüestió cultural, lingüística i autonòmica. El 20% de mallorquins era gent més intel·lectual estava a favor. En les discussions era típic que sortís el tema i cada vegada que sortia acabàvem discutint molt amb els castellanoparlants. Ho toleraven, però no els interessava massa.
De la gent d’aquí eren favorables, però hi havia confusió en si es volia autonomia o estat federal. En general s’estava més a favor de l’Estat Federal com l’Estat d’autonomies, però sempre tornaven amb les discussions de sempre amb la ruptura i reforma. Al final vàrem anar a “remolc”.
Al 83 guanya en Cañellas
Jo vaig anar amb en Sebastià Bauçà a negociar de part del PCIB amb AP per intentar baixar el mínim de percentatge per a tenir representació del 5 al 3%. El germà d’en Cañellas, en Jaume, se’n va riure de nosaltres i va dir que o 5 o res. Hi vàrem anar perquè la direcció era a Madrid a parlar sobre una cosa de la qual no en tinc massa record. Al final va sortir en Cañellas i malgrat que tota la corrupció i errors han fet alguna coseta. Això d’en Mates fou una cosa que no ho oblidaré mai.
I quin balanç en fas de tot això?
Al final jo estava més per un Estat Federal de Repúbliques federades. Sincerament, però, mentre em deixin defensar la meva llengua i cultura em toca els nassos l’autonomia. Fent una modificació del lema d’en Lenin: Autonomia per a què? Sí, tanmateix, arribarem a fer la revolució a Mallorca abans que Catalunya? Fins que la majoria del món no estigui en un estadi revolucionari clar, no farem res. Madrid ens Roba diuen els de Més, però també ho fa Europa i Palma. Ens roben tots. Amb en Manel Domènech vàrem discutir moltíssim i de forma molt incendiaria, però per damunt de tot vàrem decidir mantenir la nostra amistat. Ell argumenta que sense autonomia no hi ha revolució, i jo li vaig dir que s’estava confonent i li vaig posar l’exemple de Rússia. Si hem de fer una anàlisi marxista de la situació globalitzada i tecnològicament ultradesenvolupat, quin sentit té l’autonomia per a la revolució socialista? Si ni es govern comanda i al final tot està subjugat als interessos del capital.
Mallorca ha canviat als darrers 40 anys. Què és el que destacaries més?
Primerament, que a pesar que la democràcia que tenim és una porqueria, diferència hi ha amb els temps de Franco. També hi era present la moral inquisitiva i repressora del catolicisme a on l’església ens imposava tota la seva moral. Hem avançat en temes feministes i altres, però quant al tema capitalista estam igual o pitjor.
