Damià Pons i Pons és un escriptor i polític nascut a Campanet l’any 1950. De la seva vessant cultural hi podem trobar nombrosos assaigs sobre la cultura mallorquina en moltes de les seves variants, fet pel qual el podem considerar com un ferm defensor del sentiment de país propi que, d’altra banda, també ha defensat com a membre històric del Partit Socialista de Mallorca. Ha col·laborat en múltiples periòdics i revistes (Ara Balears, Última Hora, Diari de Balears, Lluc, Dijous, El Temps, Debat Nacionalista, Mallorca Socialista…). També ha estat un important actiu de l’Institut d’Estudis Catalans. Políticament ha estat diputat del parlament autonòmic entre 1995 i 1999, alhora que fou Conseller de Cultura i Patrimoni al Consell de Mallorca. A la legislatura del Primer Pacte de Progrés fou Conseller d’Educació i Cultura del Govern de Francesc Antich.
Aquesta entrevista va ser realitzada a les oficines de l’Ateneu Pere Mascaró, a dia 30 de juny de 2020, i reforçada amb noves preguntes, via telèfon, el dia 22 de setembre de 2020. Amb una duració total de 2 hores i 42 minuts, es van fer dues còpies d’àudio, una de telèfon mòbil i una d’ordinador portàtil. El resultat és una transcripció de 21 pàgines.
Entrevistador: Miquel Vidal Bosch
FITXA PERSONAL
- Nom i cognoms: Damià Pons i Pons.
- Nascut a: Campanet.
- Data de naixement: 22 d’octubre de 1950.
- Estat civil: Casat.
- Fills: 2.
- Estudis i formació: batxillerat, llicenciat en Filologia Romànica, i tesi doctoral, diversos processos d’oposicions, primer d’institut de secundària i després a la universitat.
- Creences religioses: Agnòstic.
- Militància política, sindical o altres: PSM i STEI.
- Treballs realitzats: Professor d’universitat de Filologia Catalana (UIB), professor de secundària de Llengua i Literatura Catalana (a Llucmajor i a l’IES Joan Maria Thomàs de Palma), director de la Revista Lluc, i políticament, diputat al Parlament, Conseller de Cultura i Patrimoni al Consell de Mallorca (1995-1999) i Conseller d’Educació i Cultura del Govern (1999-2003).
- Destins: Palma i, sobretot, Campanet.
- Treball o situació actual: Es troba al penúltim curs de la seva vida laboral activa i en fase de prejubilació.
- Aficions: Futbol, lectura, cinema i art.
- Nom del pare, lloc de naixement i professió: Pere Pons Mestre, de Campanet, era un emprenedor que va tenir múltiples feines (pagès, recollidor de fruites i repartidor d’aquestes pels pobles…).
- Nom de la mare, lloc de naixement i professió: Maria Pons Pons, de Campanet, era filla de botiguer i treballava a la botiga amb productes d’alimentació bàsicament.
DADES SOBRE LA FAMÍLIA D’ORIGEN
SOBRE ELS PADRINS:
- A què es dedicaven els vostres padrins?
El meu padrí patern va emigrar tres vegades a Tucumán, a Argentina, a fer diners deixant la família aquí en diverses ocasions, i el meu padrí matern tenia unes petites finques i es dedicava a conrear-ne algunes, i evidentment l’economia familiar depenia de la feina dels membres de la família. Era una família pagesa i humil. Una de les seves filles, que era pagesa, és la mare d’en Damià Ferrà-Ponç.
- Quina era la seva ideologia?
La meva padrina materna va morir molt jove, i el meu padrí matern va morir d’un infart en plena guerra civil. Per tant, l’únic al que m’atreviria a definir ideològicament és el meu padrí patern, que era simpatitzant d’Esquerra Republicana. No li va passar res mai perquè una cosina seva falangista va estar disposada a protegir-lo.
SOBRE ELS PARES:
- Quina era la seva ideologia? Estaven afiliats o militaven a qualque partit o sindicat?
Mon pare va néixer el 1924 i la guerra ja el va agafar amb una certa consciència. El seu pare era més aviat de simpaties republicanes, però ideològicament no tenien gaire opció contundent. Mon pare era una persona que vivia adaptada a la realitat del franquisme, però que en el fons intuïa que allò no era lo correcte. Amb molta freqüència record que ell escoltava Ràdio Andorra, i alguna vegada Ràdio Pirenaica. No va sortir mai al carrer a defensar res. Solia anar a mirar el diari Baleares cada dia, que sempre es trobava a la barberia que estava devora casa nostra. Va comprar el llibre La razón de mi vida d’Eva Perón, que era com una mena d’autobiografia seva (pensa que el meu padrí estava a l’Argentina a l’època d’en Perón). Era l’únic llibre que hi havia a casa apart de la Bíblia, i encara el conservo. Quan va arribar la Transició, mon pare no era partidari d’en Franco però tenia una covardia interioritzada, com moltíssima gent de la seva generació. Ideològicament s’identificava amb el socialisme i com que era un gran fidel al seu fill, sempre va acabar votant opcions com el PSM o succedanis.
I ma mare més o menys també igual, sense que això l’interessés gaire. Ser d’esquerres era el clima familiar global més enllà d’una petita branca per part d’una tia meva que es casà amb un guàrdia civil.
DADES SOBRE LA INFÀNCIA I JOVENTUT
SOCIETAT:
- Com era la relació entre mestre i alumnes?
Vaig estudiar amb una mestra d’escola que era fadrina i que havia posat l’escola junt al seu germà abans de la guerra, però al germà el van acusar d’haver robat les joies de la Mare de Déu de Lluc i va morir empresonat. Ella ensenyava coneixement bàsic (llegir i escriure). Quan vaig haver de fer Ingrés, vaig anar a una altra mestra d’escola que tenia exclusivament nins a classe. La veritat és que no em va preparar gaire, però vaig aprovar Ingrés de totes formes. En aquells moments, a l’escola pública de Campanet no hi anava pràcticament ningú, només els sectors més empobrits del poble, perquè les nines anaven a l’escola de monges i els nins a petites escoles privades com aquesta. No vaig voler anar a una escola que tenia molta fama de règim molt estricte, que és a la que hi va anar el meu cosí, en Damià Ferrà-Ponç.
Un cop vaig fer Ingrés vaig anar cinc anys a la Porciúncula. Era un lloc on una persona de classe social humil podia estudiar a un preu pràcticament baix. El seminari era com un camp de concentració. Estàvem agrupats per cursos de 40 alumnes, tots dormíem a un dormitori comunitari, i teníem un prior que sempre vigilava i s’informava de males paraules o blasfèmies que poguéssim dir, i evidentment ens menjaven el cap permanentment. No es podien relacionar alumnes de cursos diferents, i el meu cosí i jo (ell té un any i mig més) ens citàvem en secret per a veure’ns i menjar-nos el menjar que ens enviaven des de casa (perquè l’alimentació d’allà era molt precària). Havíem d’anar a missa un mínim de vegades al mes, i havíem d’omplir una casella cada vegada per a demostrar la nostra assistència. Record una vegada que vàrem anar uns quants al·lots a veure una pel·lícula amb tres “R” de qualificació, i el dia següent van venir els de la Porciúncula a demanar-nos explicacions. Això vol dir que algú ens havia espiat i ho havia contat tot. Mira quin grau de control que tenien sobre nosaltres, era un règim molt repressiu. Curiosament aquests dos darrers anys he participat a trobades d’antics alumnes de la Porciúncula, i tots tenen una visió més edulcorada d’aquells anys, però jo ho trobava un camp de concentració.
Els frares de la Porciúncula eren molt insistents en que ens féssim frares. Amb el meu cosí ho van intentar molt i al final ho van aconseguir, però de manera efímera. En Damià era un gran intel·lectual i va ser molt precoç en la seva tasca intel·lectual. Si hagués volgut, hagués pogut ser el Joan Fuster mallorquí, però tal vegada s’ha distret una mica massa en el camí. Fer-se del PSOE va ser un error per part seva, crec jo, perquè no el van deixar la llibertat que ell requeria, ja que el PSOE té una estructura molt depenent de Madrid. Al PSM havia de crear ideologia i combatre activament els problemes de la societat, i al PSOE va ser més aviat un funcionari del partit.
- Vèieu diferència en el tractament de nins i nines?
L’any en que vaig fer cinquè i revàlida va ser quan vaig començar a “descobrir” que hi havia nines. Vaig tenir molt contacte amb les teresianes de Palma. A les berbenes era on podíem ballar aferrats, perquè allà sí es deixaven, però lògicament eren relacions socials menys obertes que ara. Però, en aquell context en que vaig créixer ho considero tot com natural i espontani, sense cap tipus de tractament masclista excessiu tenint en compte el context.
POLÍTICA:
- Com vos vàreu interessar per la política i la cultura? Quina era la vostra ideologia entre finals dels seixanta i principis dels setanta?
Quan vaig sortir de la Porciúncula vaig anar al Ramon Llull d’Inca. Estant allà vaig començar a tenir inquietuds polítiques. Jo crec que em va ajudar molt la Nova Cançó, que va ser un element de conscienciació evident (vaig col·leccionar discs, vaig anar a alguns recitals…). També he de dir que vaig tenir la sort de tenir el meu cosí que m’anava davant i m’obria molt camí. Ell als disset anys ja havia llegit tota la Col·lecció Austral, era molt precoç en l’àmbit intel·lectual. Ell em va donar a llegir novel·les d’escriptors mallorquins, i em va ser utilíssim. Un altre factor clau va ser quan ell i jo comencem a tenir moltes inquietuds al poble, i organitzem uns cursos de català a un local del Frente de Juventudes. Amb en Damià i un individu que havia estat falangista vam crear una associació cultural. El 1969, a en Damià l’encarregaren el programa de festes i el va fer íntegrament en català, cosa que va enfadar molt al batlle. D’altra banda, un frare, en Bernat Morell, ens va deixar al meu cosí i a mi el llibre Els mallorquins d’en Josep Melià, on hi vam trobar moltes respostes a les inquietuds que teníem, i de qualque manera ens va “inocular” una base ideològica molt determinant. En aquells anys del Ramon Llull ja començava a llegir revistes (Or i Flama, Destino, Triunfo, Cuadernos para el diálogo…). Vaig fer una mena de col·lecció dels eslògans del maig del 1968 a partir de les diverses publicacions que llegia que parlaven sobre el tema. Recordo haver seguit amb passió el que era la figura del Che Guevara i tota la lluita armada a Amèrica del Sud. En aquella època, vaig presentar a un concurs literari un poema que es deia “Oda a Alexis Panagoulis”, qui era un militar grec que havia intentat assassinar al seu dictador, i jo m’identificava amb ell. A partir dels quinze anys vaig començar a llegir molts llibres, però abans pràcticament res.
A gent com en Miquel dels Sants Oliver, en Pons i Gallarza i demés gairebé no els llegíem. Així com a una família catalana sí solia passar que llegissin en Guimerà o en Verdaguer, aquí a Mallorca això no ha succeït mai. Això és l’explicació de la gran deficiència cultural que ha caracteritzat la societat mallorquina durant molts anys. A Campanet, pel fet de ser la terra de naixement d’en Llorenç Riber i en Sants Oliver, alguna cosa hi havia. Cada any feien “Los amigos de Riber”, que era una mena d’acte públic on es recitaven poemes d’ell, i jo hi vaig participar alguna vegada.
Després venc a Palma a estudiar, primer a l’Estudi General Lul·lià. Jo sempre vaig tendir més a la cosa cultural que a la ideològica i política. La vida nocturna de Palma no la vaig viure molt, perquè vivia a Campanet. A l’Estudi General Lul·lià vam muntar una revista cultural anomenada Res, que reflexa un existencialisme “hippie” més que res. El meu món encara era Campanet, i no podíem ser comunistes al poble, tot i que ho vèiem amb simpatia (jo m’identificava amb els joves que havien estat represaliats a Praga pels soviètics, estava totalment en contra de la Guerra del Vietnam…).
Quan vaig anar a Barcelona a acabar la carrera, vaig coincidir amb el famós curs en que no hi va haver universitat. Era el curs del 1975. En Franco estava a les darreres, la universitat estava permanentment tancada, protestes d’estudiants contínues, la plaça de la universitat sempre ocupada pels Grisos… Les assemblees a les que vaig assistir em van semblar bastant al·lucinògenes. En record una a la qual es va discutir amb gran passió sobre reforma o revolució. A mi em queia una mica enfora tot allò, jo no concordava amb el debat de reforma o revolució en els termes en que ho plantejaven ells, era un esquerranisme molt de llibre, i jo coneixia el món real i concret de Campanet, i sabia com eren els ciutadans d’un poble de Mallorca, i tot allò em sonava a xinès. Aquell any, em vaig dedicar a veure molt cinema de tots tipus (expressionisme alemany, neorealisme italià, els clàssics americans dels anys quaranta i cinquanta, el cinema brasiler…), i moltes exposicions. Vaig llegir moltíssim, era un estudiant acadèmicament indisciplinat, perquè estudiava el que m’interessava. “Míster Evasió”, d’en Blai Bonet, em va impressionar molt en aquest sentit, i m’hi vaig identificar molt en tot el que hi apareixia. Quan vaig acabar la carrera, la Facultat de Filosofia i Lletres de Palma, que encara depenia de Barcelona, necessitava professors, i em van contractar només pel fet de que havia acabat la tesina uns dies abans! A partir d’aquí, vaig deixar al marge la vida poètica i em vaig dedicar molt a preparar classes.
- Quins esdeveniments polítics recordeu més d’aquell darrer franquisme?
Els cinc assassinats pel franquisme el 27 de setembre de 1975 em van xocar molt. El mateix dia hi havia festes a Campanet amb toros, i tothom estava entusiasmat per allò i ningú es va immutar pels assassinats.
- Als anys quaranta, cinquanta i seixanta hi va haver una important “travessia pel desert” del mallorquinisme polític. Com es va mantenir l’esperit del moviment en aquests anys, tant a l’interior com a l’exili? Quin va ser l’enllaç entre les generacions d’abans i després de la guerra i la postguerra en aquest àmbit?
Aquí diferenciaria clarament els anys quaranta i cinquanta dels anys seixanta, crec que són dos cicles absolutament distints. Els seixanta ja foren una altra cosa. Als anys quaranta i cinquanta bàsicament el que hi ha és creació literària en català, que és un absolut miracle perquè en ple franquisme les noves generacions d’escriptors quasi no empraven el català. Fins i tot algun escriptor castellanoparlant es catalanitza, com Llorenç Villalonga, per conveniència. I també hi ha la tasca d’en Francesc de Borja Moll, que continua elaborant el seu Diccionari català-valencià-balear, fent deu hores de feina al dia que ningú li paga i amb el dubte de saber si ho podria publicar. Això té a veure amb el mallorquinisme polític en el sentit que són actes polítics, encara que no s’hi autoconsiderin com a tal. En un context franquista de persecució de la cultura i la llengua, fer actes com aquells comporten una actuació política, tot i que són actes solitaris amb escassa transcendència pública.
La dècada dels seixanta en el conjunt dels Països Catalans significa el final del període resistencialista i l’inici d’un període de reconstrucció. En el cas de Balears també comença una ofensiva de reconstrucció de la llengua i cultura catalana, que ja va més enllà de la intimitat i clandestinitat de les dues dècades anteriors. No és casualitat, doncs, que es fundi el 1962 l’Obra Cultural Balear. Hi ha reflexions sobre qui són els mallorquins i què han estat històricament. Aquestes preguntes amaguen una tercera pregunta: què estan en condicions de voler ser en el futur. Els mallorquins d’en Josep Melià, publicat el 1967 però ja escrit des del 1963, és l’obra que ho reflecteix. Ja hi ha uns indicis de politització explícita, per exemple, les Aules de Teatre i Novel·la en que hi participen bastants intel·lectuals i membres del Partit Comunista, amb un clar to antifranquista i mallorquinista. També hi ha a S’Arracó una trobada clandestina d’un grup de mallorquins, catalans i valencians amb una clara formulació política però sense fer-se públicament. Hi ha a més tot una sèrie de fenòmens, com la Nova Cançó, que contribueix de forma evident a crear una consciència política basada en part en la catalanitat. Destacaria les cançons d’en Raimon, en Lluís Llach i na Maria del Mar Bonet, la qual junt a altres cantants va recuperar molt la tradició de cançons populars.
Els anys setanta es publica el treball del mallorquinisme polític d’en Gori Mir, que permet fer-nos veure a molts que aquest moviment té un llarg recorregut i que és una tradició ideològica que mereix ser tinguda en compte. També és aquí quan es reivindica un estatut d’autonomia i un autogovern, lligats a la vinguda de la democràcia. Però, serà a partir de la creació del PSM i amb la publicació del nou llibre d’en Josep Melià La nació dels mallorquins, el 1977, quan arrancarà ja amb una intensitat relativament considerable tot el que és el mallorquinisme polític, que va lligat a la construcció d’un nou país i una nova societat aprofitant un context de democràcia parlamentària. Tot i així, el mallorquinisme de veritat no es deixa seduir pel sistema estatal, fet pel qual el PSM optà per l’abstenció davant l’aprovació de la Constitució perquè aquesta no reconeix el dret d’autodeterminació i encomana a l’exèrcit la unitat de la pàtria, coses inacceptables pel PSM.
- Quins són per a vostè els líders històrics del mallorquinisme polític anteriors a la democràcia? Quina influència han tingut sobre vostè?
Sempre hem de diferenciar la teoria i l’acció política del mallorquinisme polític. Alguns personatges van fer una aportació teòrica o gairebé inexistent, amb poca aplicació política. En Bernat Jofre, més enllà de que fou d’Esquerra Republicana i batlle de Palma durant una temporada, no crec que fes gaire cosa, i n’Alexandre Jaume des del punt de vista del mallorquinisme polític no li sé veure gaire cosa. Emili Darder diria que ho va ser residualment, ell era un batlle que usava el català i que d’alguna manera crec que sí tenia una mallorquinitat activa, però fins a la Segona República ell era un liberal.
Per a mi els importants en termes d’aportació escrita, i alguns fins i tot amb participació política activa en aquest tema, serien sense cap dubte en Miquel dels Sants Oliver, que és el fundador de tot això; en Gabriel Alomar, que és un personatge d’una empenta extraordinària; en Toni Maria Alcover, que encara que fos estrictament del marc filosòfic i lingüístic també configura a partir de la llengua un mapa d’estat espanyol plurinacional i que requereix una solució confederal (ho va fer als primers anys del segle XX amb una relativa freqüència); també en Miquel Ferrà, que té articles molt bons com “L’ideal mallorquí”; en Guillem Forteza, que va ser molt important entre 1917 i 1923, i autor d’un llibre fonamental com és Pel ressorgiment polític de Mallorca (1931); en Pere Oliver va fer una aportació quantitativament escassa, però que és molt interessant perquè lliga molt la qüestió nacional amb la social, més que Alomar que també ho va fer però en un pla més filosòfic.
Després hi hauria en Josep Melià, que fa la seva formulació a finals dels setanta. A La nació dels mallorquins, que és com una segona edició de Els mallorquins, Melià parla de la devolució de poders, que és un concepte que havia posat en funcionament el Partit Nacional Escocès. Els poders que van ser robats a Mallorca a la Guerra de Successió han de ser recuperats.
També Joan Estelrich, dins un plantejament de liberalisme conservador. També s’hauria d’esmentar mínimament, tot i que sigui ja més posterior, Josep Maria Llompart, qui també va fer contribucions.
DADES SOBRE LA VIDA POLÍTICA
- Quan vàreu entrar en contacte amb el PSI-PSM?
A partir de 1974 i els anys posteriors, vaig entrar en contacte amb alguns grups de caire socialista i de país aquí a Mallorca, i vaig anar a reunions amb aquesta gent al Col·legi de Llicenciats, a Palma. Un grup es deia GASI (Grup Autonomista i Socialista de les Illes). Amb l’inici del PSI hi estic relacionat però no massa. No em vaig fer gaire amb el PSAN, perquè pensava que una opció de catalanisme dur com aquella no tenia gaire viabilitat, i jo en el fons també prenia decisions i elegia opcions segons el càlcul d’operativitat i possibilitat d’èxit que tenia cada opció. Això no vol dir que pensés en anar al PSOE, perquè és un partit espanyolista que volia espanyolitzar les Illes Balears, i era el contrari del que jo volia. Al Partit Comunista el veia amb bons ulls, però no pensava que pogués arribar a arrelar dins la realitat de pobles com Campanet. El PCE havia liderat l’antifranquisme a la clandestinitat, però també arrossegava moltes reticències per la seva actuació durant la República.
Quan jo em vaig implicar molt va ser a les eleccions de 1977, quan vaig ser el que més va fer possible la recollida de signatures d’adhesió a la Candidatura d’Unitat Socialista als diferents pobles de Mallorca, que es van publicar com a publicitat pagada a la premsa. Artà, Campos, Campanet, Montuïri, Santa Maria… A llocs com aquests hi vam fer molta publicitat, i després es va veure reflectit en alcaldies posteriors que hi hem tingut en temps del PSM. A tot l’Estat, molts partits socialistes no espanyols van ser xuclats pel PSOE, però a Mallorca i Menorca vam ser capaços de resistir, perquè prioritzàvem el component de país, i evidentment el PSOE no ens servia per això. Molts líders van marxar, però d’altres afortunadament van quedar, com en Sebastià Serra, que era del nucli fundacional del PSI. S’hi va incorporar molta gent de la cultura, perquè sempre s’ha tractat de fer política i cultura de país al mateix temps, i vam poder col·locar cinc candidatures del PSM a les eleccions de 1979.
- Com funcionava internament el PSM en aquells primers anys?
El PSM és un partit que sempre ha estat un desgavell organitzatiu, i amb molt poca autodisciplina. El cas del PSOE, per exemple, és l’exemple d’un partit jerarquitzat amb un lideratge fort de la directiva central. El PSOE pot presentar aquí a qualsevol candidat i obtindrà uns resultats que dependran en molt bona part del líder estatal del partit, per tant, se li ha de tenir lleialtat si es vol triomfar dins el partit. Això al PSM no passava, tothom es pensa que és gràcies a sí mateix que aconseguim una batllia o una altra. No hem tingut direccions amb massa sentit de l’autoritat, i una militància poc predisposada a ser disciplinada. És important tenir un líder carismàtic i que destaqui, i crec que en alguns moments l’hem tingut, per exemple, en Sebastià Serra recuperà Palma en el seu moment perquè va demostrar del que era capaç en un pla individualista. La qüestió és: és coherent que en un partit polític com el PSM en Pere Sampol pugui fer una conferència al Diari de Mallorca, i que tots els caps de llista dels diferents pobles, una part dels quals són batlles, no vagin a primera fila? I do no hi van. I no vol dir que a en Pere Sampol no el valorin positivament, però pràcticament no hi ha un sentit d’obediència a l’organització i de fer allò que a l’organització li convé que facis.
Un exemple: vaig participar a la campanya electoral del PSM de 1977, a les eleccions preautonòmiques per a elegir el Consell Interinsular. Jo era el quart de la llista del districte general de Mallorca. I, record que el candidat del partit a Sa Pobla repartia propaganda d’UCD! Li interessava més que guanyés UCD en lloc de la seva pròpia candidatura!
El PSM no ha tingut direccions estables i amb continuïtat. Vius en un tobogan permanent de fracassos, deutes, desercions, escissions… No tenim una marca a la qual puguis aferrar-te per tirar endavant, com si passa als grans partits com PP o PSOE. Al PSM el que tenim interioritzat són els objectius a complir del nostre programa ideològic. Nosaltres no tenim una franquícia que cotitzi en borsa, però sí una idea determinada de partit, país, societat, model territorial… Aquesta idea sí que té valor. Però, els canvis de sigles permanents, que suposen inestabilitat, han perjudicat a vegades en l’elecció de lideratges ben clars i definits. I repeteixo, hem tingut bons líders, com en Mateu Morro, en Sebastià Serra o en Pere Sampol.
Al final, el gran èxit del nacionalisme d’esquerres és haver estat capaços de mantenir una certa força durant quaranta anys.
- Com van ser els primers anys del PSM a l’etapa autonòmica?
Quan el PSOE guanyà les eleccions de 1982, no fer-te del PSOE era com un indici de que eres imbècil. Aleshores el PSM havia de presentar-se com una opció que anava molt més enllà de la socialdemocràcia, i que calia fer més país. Record que vam publicar un article a Mallorca Socialista on explicàvem perquè no ens podíem fer del PSOE. Molta gent no entenia perquè no ens ajuntàvem amb el PSOE, perquè molta part dels nostres electors tampoc tenien una consciència de fer país.
El meu cosí, en Damià Ferrà-Ponç, va fer molt bona feina en aquells primers anys, com per exemple, a la Comissió dels Onze. Però, ell de vegades pot acabar sent massa institucionalista, i és una persona molt predisposada a reconèixer la realitat tal com és, no és voluntarista ni utopista, i per això després se’n va anar al PSOE. Ell va arribar a la conclusió de que no era viable el nacionalisme polític a Mallorca, i per tant, no calia perdre el temps, i el que s’havia de fer era unir forces per a derrotar el gran enemic, que era el PP. El seu cas va ser un de molts que van marxar al PSOE en aquells primers anys i això ens va perjudicar, és clar.
- Quins càrrecs públics heu ocupat? I dins el partit?
Me vaig presentar a les eleccions de 1995, anant en Pere Sampol de primer i jo de segon. Abans ja havia anat a candidatures sense ser elegit. Vaig sortir elegit diputat, i aquell mateix any és quan es va formar el govern de progrés al Consell de Mallorca, amb na Maria Antònia Munar, d’Unió Mallorquina, com a presidenta, i amb PSOE i PSM, amb suport d’Esquerra Unida des de fora. A mi em van anomenar Conseller de Cultura i Patrimoni Històric del Consell de Mallorca. En aquell moment, els consellers i diputats eren la mateixa figura, no com ara que estan separats. A la següent legislatura, de 1999 a 2003, vaig ser Conseller d’Educació i Cultura del Govern d’en Francesc Antich.
Dins el partit vaig participar a executives i vaig ser president del Consell de Direcció Política, però al partit tampoc no m’hi vaig dedicar massa. A mi mai m’ha entusiasmat gaire fer vida de partit, amb tantes reunions. Jo participava i ajudava, però mai amb un grau de protagonisme excessiu. Un dels possibles pecats d’alguna gent del PSM, com jo, és un excessiu individualisme.
- Quines han estat les principals reivindicacions del PSM en quant a la defensa del mallorquinisme polític?
Els eixos han estat autogovern ja i autogovern màxim. L’Estatut és ben necessari, i era l’element clau a reivindicar en els primers anys de democràcia. L’arrencada de tot va ser molt lenta. Jo record un acte a l’Escola Graduada de Palma en el que es va projectar una pel·lícula sobre la manifestació per l’autonomia de 1977. Volem que ens tornin els poders que ens van prendre a la Guerra de Successió, no es tracta de demanar una concessió de l’Estat, sinó de reclamar el que ens pertoca. A nosaltres ens ho van prendre per la via militar, és molt més greu que en el cas d’Escòcia, que va entregar voluntàriament els seus poders propis. Un concepte que va emprar el meu cosí Damià en el seu projecte d’estatut era “Estatut Nacional de les Illes Balears”, i evidentment això no va tirar cap endavant, perquè el PSM era molt minoritari i el nostre estatut es va fer, com els altres, arrel d’un pacte entre UCD, PSOE i AP. Crec que lligar el nacionalisme polític amb l’ecologisme i la defensa del territori és una gran aportació del PSM que no ha estat suficientment reconeguda. L’ecologisme no partidista tendeix a deixar-ho de banda. Nosaltres vam ser molt importants a la defensa d’espais naturals com Es Trenc. També han estat fonamentals la justícia social, els serveis socials i, en definitiva, el benestar social.
Una cosa molt important que crec que malauradament s’ha aparcat aquests darrers anys és la connexió entre el partit i el món cultural. Aquells congressos del PSM en els que hi participava molta gent del món de la cultura i el gran suport de molts membres d’aquest món cap al partit ja no es veu tant avui en dia. El partit ha intentat aparcar-ho i amagar-ho una mica perquè ha donat per bones les acusacions dels rivals de que el PSM és el partit de la cultura. Com si això fos un estigma que impedís el creixement dins uns sectors socials nous! És que és lògic que ens votin molts mestres d’escola! És que per ser del PSM necessites tenir autonomia de pensament, si no ho tens, tu votes als partits que surten per la televisió, i per tenir una certa autonomia de pensament, has de tenir una certa formació. Per tant, el nacionalisme d’esquerres (i de dretes) només pot créixer en base a una culturització de la societat! Sense aquesta, no hi haurà creixement del nacionalisme polític. I això sembla que no ho han entès gaire en els darrers anys. Alguns suposen que el partit ha arribat al màxim de vots del sector cultural que podíem aspirar, i que per tant, no cal incidir en l’aspecte cultural. I, això està malament, perquè no has de suposar res mai!
- Diversos entrevistats anteriors m’han mencionat la vostra tasca com a Conseller d’Educació i Cultura com un dels principals èxits del PSM i del mallorquinisme polític…
Jo estic massa implicat com per a dir-ho, però al Consell, de 1995 a 1999, vam fer una gran feina, i també al Govern, de 1999 a 2003, amb el suport d’en Pere Sampol com a vicepresident i sempre amb una bona cara de n’Antich, que es va barallar amb en Pere, però amb mi mai. Amb el qui vaig tenir més discussions va ser amb el Conseller d’Hisenda, en Joan Mesquida, que era empleat de La Caixa i no entenia que els museus necessiten sous per a pagar tècnics. Aquest va ser el meu gran fracàs. Tinc un llibre anomenat L’educació, el repte de la complexitat, on faig balanç de la feina feta, la qual considero bastant profitosa. Consti que hi ha coses que són més mèrit meu i del meu equip, i d’altres que ho són més del Govern en general. En concret, es van invertir 25.000 milions de pessetes en obra escolar, el que vol dir centres nous i moltes reformes. És una inversió brutal, i s’ha d’agrair molt al Govern d’aleshores.
Hi havia qui em demanava que publiqués un decret al BOE que digués que el 100% de l’ensenyança era en català, però jo no crec que publicar una cosa al BOE es correspongui amb la realitat. El que vam fer va ser aprofitar la Llei de mínims del PP que establia un mínim del 50% d’ensenyament en català, però que no establia cap màxim, i vam intentar pujar aquest percentatge tot el que poguérem, arribant a ser uns tretze punts de mitja superior al llarg de la legislatura. Tretze punts no és una broma. Vàrem convèncer a La Puresa per a que iniciessin línees d’ensenyament en català als cursos de tres anys, i vam aconseguir convèncer a molta gent castellanoparlant que la introducció del català era utilíssima perquè el fet d’introduir un idioma nou potenciava la capacitat lingüística dels alumnes.
Vam elaborar un projecte d’integració multicultural a les Illes Balears, i record un acte de final de curs de La Misericòrdia on hi havia gent de tots els colors i procedències. A les qüestions problemàtiques que ens presentaven els centres escolars, nosaltres contestàvem elaborant projectes basats en la realitat concreta dels centres, no fent mesures que no tinguessin en compte cada cas. No és elaborar des de dalt i ja la realitat s’assemblarà al que nosaltres diem, sinó fer-ho des de baix. I això va resultar molt útil. Vam fer també la primera operació de projecció internacional d’escriptors de les Illes Balears, promovent devers vuitanta traduccions d’obres. Vam crear l’Institut Ramon Llull, el qual ens ho llevaren ben aviat. A l’etapa del Consell, a la legislatura anterior, també vam fer moltes coses, com per exemple, la creació de l’Espai Mallorca, que era un espai situat al Carrer del Carme, a Barcelona, que oferia llibreria, venta de discs, espai d’exposicions i actes culturals, i bar. Molts llibres de Mallorca eren allà. Era un espai molt atractiu. Després va entrar en crisi, i ara no té suport institucional ja.
L’inventari de coses fetes és molt considerable. Va ser extraordinari el que vàrem fer en aquells quatre anys, i també a la legislatura anterior al Consell. No es tracta de fer grans reformes, sinó microreformes permanents.
- Quin ha estat en tot això el paper de l’Obra Cultural Balear? En Damià Ferrà-Ponç em va dir que en aquests darrers anys el seu paper ha minvat molt, perquè ja no pot exercir el paper de pare d’una cultura que fa quaranta anys estava molt més orfe que ara, moment en que tenim un major pes dels partits polítics en aquest sentit. Hi esteu d’acord?
Crec que l’Obra Cultural Balear, com és lògic, ha tingut moments distints, amb gestors més eficaços que altres. Però te dic que si en Damià rebés cada setmana l’activitat de l’Obra Cultural, com jo faig, probablement no diria això. És una entitat amb una economia precària permanent, i cada una de les seves agrupacions va pel seu compte. Potser hi hagi un cert desconcert en algunes qüestions lingüístiques i culturals, com ho tenen altres organitzacions, partits i el conjunt de l’illa, per la nova realitat d’immigració, de decreixement de l’ús percentual del català, de la dificultat de fer polítiques lingüístiques institucionalment contundents… A l’època del PP, l’Obra Cultural és una arma de combat efusiu contra les polítiques contràries al català, i quan governen els progressistes, estan molt descontents i molt decebuts però tampoc no s’atreveixen a fer sang perquè pensen que l’alternativa encara seria molt pitjor.
Ara bé, crec que l’Obra Cultural Balear històricament ha tingut molt de pes i el continua tenint. Sense ells, les reivindicacions i protestes per la llengua difícilment haguessin anat cap endavant. El que passa és que de vegades és molt complicat actuar encertadament davant d’una realitat tan complexa, amb vida pròpia i que va pel seu compte com és la mallorquina. Aquesta sensació no existia als anys vuitanta. El 2003 va ser terrible en aquest sentit. El nou govern d’en Matas va començar a desfer el camí que s’havia avançat.
El cicle històric de la catalanitat arribarà al seu vuitè centenari, que serà al 2027, però jo crec que, pel camí que anem, molt difícilment arribarà al novè centenari. Hem de tocar amb els peus en terra. Un exemple: tinc dos néts que van escola en català, veuen la televisió en anglès, i juguen amb els amics en castellà.
- Arrel dels vostres plantejaments, concloeu que es pot pensar que el mallorquinisme polític no ha estat un fenomen de masses com el de Catalunya per, entre d’altres motius, el fet de tenir una societat diferent a la catalana, la presència de partits estatals forts amb molta presència als mitjans de comunicació, i la immigració i el turisme?
El model econòmic genera un determinat model productiu i, per tant, un determinat nivell de formació, i reclama ma d’obra importada, que no són només els immigrats que fan feines rasses, sinó també els individus peninsulars que arriben aquí a muntar el seu negoci, com si això fos la Terra Promesa. Jo som incapaç d’arribar a conclusions absolutes de perquè a Mallorca no hi ha una realitat social de país, ja sigui dins l’espai progressista i d’esquerres o un més conservador i de dretes. Dit això, sí és cert que anem més de cent anys enrere respecte els catalans. A Catalunya, el 1901 ja van guanyar les eleccions els catalanistes.
Els eixos són els següents: la societat mallorquina ha conservat durant molts anys la seva entitat antropològica per pura inèrcia. La Mallorca dels anys seixanta tenia un gran component de mallorquinitat. Per exemple, jo record que a la meva família anàvem a agafar garroves cantant cançons mallorquines que ja es cantaven feia 400 anys. El que passa és que no hi havia hagut una conscienciació política d’aquesta identitat. Això es produeix una mica entre finals del segle XIX i inicis del XX, també entre 1917 i 1923, a la Segona República, i a partir dels anys seixanta amb la creació de l’Obra Cultural Balear i la publicació de Els mallorquins d’en Melià. És l’aparició d’un mallorquinisme polític que es consolida fins i tot electoralment. Aquest darrer moment és el bo, perquè té una dimensió cultural i una dimensió política en paral·lel.
Però, en cap moment hi ha capacitat d’arribar a la majoria social, que és molt presonera del nacionalisme espanyol que ha anat fent la seva feina a través de l’escola, els mitjans de comunicació i, sobretot, amb l’adoctrinament franquista, i d’altra banda, la introducció d’un model socioeconòmic que ho ha capgirat tot i ha provocat un gran desarrelament. El gran temor que té en Melià a Els mallorquins és als fills dels pares mallorquins burgesos que reneguen de l’illa i converteixen el castellà en la llengua familiar, així com a la poca feina d’integració que s’ha fet amb els immigrants, a diferència del que ha passat a Catalunya, on, per exemple, la tasca del PSUC ha estat molt destacada en aquest sentit.
No hem d’oblidar que el 95% de la població de les Balears s’alimenta ideològicament de Telecinco i Antena 3. Per tant, és el que et deia abans: si no hi ha una autonomia de pensament, no hi pot haver creixement, i la base de tot és la formació i l’educació.
- Què és per a vostè el nacionalisme?
El nacionalisme és l’afirmació i la defensa d’uns elements considerats propis i característics de la nació, com la llengua, la cultura, la identitat històrica, els costums, l’imaginari col·lectiu… És una acció de protecció d’unes característiques comunes objectives. També és la defensa dels interessos de la comunitat nacional, de tot tipus (econòmics, polítics, socials…).
Ara bé, en parlar de nacionalisme es comet l’error freqüent de considerar-lo com un bloc monolític, perquè de nacionalismes n’hi ha de moltes classes diferents. Per tant, hem d’aclarir de quin tipus parlem. Hi ha dos tipus: el nacionalisme d’autodefensa, anticolonial, que no vol que els altres nacionalismes se l’imposin i el subordinin. Aquest és el nostre nacionalisme, no volem imposar res a ningú, el que volem és evitar que els altres ens imposin les seves coses. Som nacionalistes d’autodefensa, no nacionalistes imperialistes com els castellans. El nostre poble ha de tenir tots els drets i la sobirania per a arribar als objectius que consideri oportuns.
D’altra banda, hi ha un nacionalisme colonitzador, expansionista, agressiu, que vol imposar a les altres comunitats nacionals els seus elements identitaris, lingüístics i culturals, a més de les seves lleis. Aquest seria el cas espanyol i francès. Normalment el nacionalisme d’estat no es considera a ell mateix com a nacionalisme – és el que es denomina “nacionalisme banal” – i sol criminalitzar els altres nacionalismes. Hem de veure sempre de quin tipus de nacionalisme estem parlant.
- I el sobiranisme? Es pot fer una correlació entre nacionalisme i sobiranisme?
El sobiranisme seria la voluntat d’una nació dependent de disposar del dret a decidir sobre ella mateixa per a elegir quin vincle vol tenir amb altres entitats polítiques externes. Es tracta de ser partidari de la sobirania, pel qual sempre s’ha de considerar que un és un subjecte polític i jurídic sobirà. Això vol dir no voler estar sotmès a cap entitat política externa. El sobiranisme pot estar d’acord amb un estat confederal amb un tractament igualitari per a tothom, o pot pretendre una independència política si no creu que mantenir-se dins l’estat original no és viable.
- I amb els termes separatisme i independentisme hi ha correlació?
La independència significa tenir un poder no sotmès a cap altre poder a partir d’una decisió sobiranista de que aquesta és l’única via per a garantir la perpetuació dels elements característics de la comunitat nacional i els seus interessos.
Separatisme és una paraula que utilitza sistemàticament l’espanyolisme per a desqualificar als independentistes, perquè té unes connotacions pejoratives i negatives. Ser separatista pot fer entendre que per començar ja perjudiques als altres separant-te d’ells, i que es pot relacionar amb una manca de solidaritat i amb un egoisme, sobretot tenint en compte que estem en un context on la gent té assumit que les relacions entre països són absolutament necessàries. Jo des de l’òptica independentista i sobiranista renunciaria a l’ús del terme separatista, tot i que en el fons significa el mateix que independentisme.
- Ha de ser la independència política l’objectiu final del mallorquinisme polític?
Per a mi personalment, veient com ha anat tota la trajectòria, només es pot solucionar amb la creació d’un estat sobirà, dins un món de relacions d’interdependència. Però, entre l’autonomia rassa que tenim ara i la independència de Balears (que és pràcticament una utopia a dia d’avui però és el que desitjo), evidentment hi pot haver gradacions. Per exemple, una sobirania molt ben acomodada dins un estat federal.
El meu projecte i el meu somni seria veure unes Illes Balears federades entre sí i confederades amb Catalunya i el País Valencià. La capitalitat seria triple. Fa molts anys jo vaig teoritzar que les Balears són la nació política, i els Països Catalans, la nació cultural. I cada una de les coses és nació. Evidentment, me moriré abans de veure això, però no hi ha el perquè de no fer-ho: si tu mires els més de 200 estats de les Nacions Unides, n’hi ha devers una trentena que tenen un territori amb una població inferior a les Illes Balears.
- Ha canviat la vostra concepció sobre algun d’aquests conceptes al llarg de la vostra trajectòria?
Quan jo era jove encara creia en un possible Estat espanyol confederal i plurinacional, però avui en dia evidentment crec que això és absolutament impossible i inviable. Clar que penso que una teòrica independència de Balears és molt difícil, però com a mínim no m’engano a mi mateix. Sé que Espanya és un artefacte estat-nació castellanitzador i centralitzador amb un únic objectiu històric: assimilar tota la població de l’Estat. No em faria cap il·lusió ni encara que governessin els republicans més revolucionaris. Jo em declaro independentista, crec en unes Illes Balears independents d’Espanya.
- Quin és per a vostè el concepte polític dels Països Catalans? I el cultural i lingüístic? Té futur tot això?
Els Països Catalans són des de fa prop de set-cents anys un espai lingüístic i cultural que té una existència ben concreta i ben manifestada. En aquest moment som un mercat cultural. L’única possibilitat que hi ha de que la llengua i la cultura catalana funcionin aquí és que els Països Catalans funcionin. Amb Catalunya al capdavant del timó, entenc aquest concepte com un espai de resistència davant de l’espanyolització. Si Catalunya no hagués impulsat la seva política d’autoprotecció, les Balears seriem ara mateix una província castellana més. L’única possibilitat de que un mallorquí pugui disposar de productes culturals en llengua catalana (televisió, premsa, ràdio..) és si Catalunya funciona com a una nació cultural potent.
Per tant, i com he dit abans, jo personalment som partidari de la defensa de les Illes Balears com una nació política amb aspiracions a ser un estat sobirà, que seria internament de tipus federatiu i amb una absoluta aposta pels Països Catalans com a una nació cultural i amb un possible futur d’aliances polítiques de conveniència i amb igualtat de condicions entre els territoris catalanoparlants independitzats. Però, el futur és molt incert: l’agressivitat espanyola centralitzadora és cada cop major, hi ha un canvi demogràfic continu que fa minvar el percentatge de població d’origen autòcton, que és la depositària activa d’aquest patrimoni lingüístic i cultural, i trobem una mancança de consciència enorme, fins i tot entre els sectors sobiranistes, de la necessitat de garantir la sostenibilitat lingüística i cultural (la llengua i cultura catalana cada dia estan més minoritzades). A més, no hi ha polítiques d’eficaç integració intercultural que permetin fer arribar als nouvinguts el missatge de que han de defensar la cultura pròpia d’aquí. Amb aquesta inèrcia podríem pensar que tenim els dies contats.
- Diferenciaríeu mallorquinisme de catalanisme o tenen molts punts de trobada?
Per jo el mallorquinisme polític i el catalanisme són sinònims, són la mateixa cosa a territoris diferents. Aquest és el plantejament d’en Valentí Almirall i d’en Miquel dels Sants Oliver. Almirall diu que a la seva època li corresponia el mètode particularista, enfront al generalisme. Ell era un positivista i un particularista, i el particularisme aplicat a la política és el regionalisme. Ell no parlà de nacionalisme encara, perquè pensava que només hi havia nació si hi havia Estat. Com que mallorquinisme, catalanisme o valencianisme tenen una base cultural i de tradicions molt semblant, són pràcticament la mateixa cosa.
- Moltes vegades ens identifiquem més com mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs, i no com “balears”. Hi ha diferències entre les illes en relació a la defensa d’una identificació pròpia?
Per a mi, el mallorquinisme polític és perfectament homologable a “balearisme” si ens referim a totes les Balears. Som molt poc insularista, això de que les illes són molt diferents no m’ho crec gens ni mica, són tan diferents com Terol de Saragossa. Les Illes Balears són la mateixa cosa al marge de que geogràficament estiguin separades.
El PSM des del principi havia d’haver dit que les Illes Balears són una nació, i això vol dir cohesionar les illes, no dividir-les, perquè de cada vegada els joves de MÉS són més insularistes. La indefinició del mallorquinisme polític a l’hora de definir què era Mallorca i què eren les Illes Balears ha estat terriblement perjudicial i d’una manca de pragmatisme absolut.
- I do no creieu que s’està seguint el camí correcte en el projecte sobiranista d’esquerres?
En aquest sentit que t’acabo de parlar, no.
- Pot arribar el mallorquinisme polític a un nivell semblant al de Catalunya?
Per desgràcia, no pensis que la cosa a Catalunya pinti gaire bé. Al nacionalisme espanyol a Catalunya ja no l’agafaran més amb els calçons baixos i de cada vegada estarà més organitzat civilment i tindrà les seves xarxes i, evidentment, una gran complicitat per part de l’Estat espanyol. Mentrestant, el nacionalisme català pot arribar a desmoralitzar-se i desmobilitzar-se. El creixement demogràfic també implica una minva creixent del nombre de catalanoparlants.
Què pot passar a les Illes Balears? Primer de tot, el que hem de fer és procurar resistir el màxim possible, i donar-li continuïtat al projecte del mallorquinisme polític, per a, com a mínim, fer més difícil la victòria dels que ens volen vèncer. Fins el darrer dia, jo procuraré que hagin de suar la camiseta. El que no hem de ser és ingenus, i hem de tenir present que hi ha un projecte nacional espanyol que ens vol eliminar com a nació. No és gens ni mica fàcil el futur del mallorquinisme polític a les Illes Balears si tenim en compte la composició sociocultural de la població, la inexistència de polítiques d’integració interculturals, la pressió brutal permanent del nacionalisme espanyol a través dels mitjans de comunicació, l’acomodament dels propis membres del mallorquinisme polític (la majoria tenen un grau d’implicació activa molt deficient), etc.
- Veieu en alguna força política estatal un possible aliat que pugui entendre les aspiracions del mallorquinisme polític?
No. Pot haver-hi gent que les entengui des de Galícia, el País Basc, el País Valencià o Catalunya, però l’Espanya castellana és absolutament incapaç. Tot el que ha estat Espanya és el que és Espanya. Tot és igual, és un monstre irreformable. Hi ha un increment de l’hegemonia nacional espanyola, sense cap tipus de complex de culpabilitat de col·laboració amb el franquisme.
- Quins han estat el moment més àlgid i el moment més negre pel mallorquinisme polític en els darrers quaranta anys?
Un punt molt negre va ser la derrota electoral de l’any 2003 i el retorn d’en Matas, perquè les coses en política, cultura i educació només acaben consolidant-se si tenen continuïtat. I, si cada un cert període de temps ha de venir el PP a desmuntar el que s’hagi fet, entrem en un cercle viciós de fer i desfer que és terrible. Una de les tragèdies de Balears és que no hi ha ni un mínim de país, ni un consens de les diferents classes socials, els diferents sectors econòmics i els grups polítics per a establir quines coses són intocables (com haurien de ser la protecció del territori, el respecte a la llengua i la cultura, el tipus de relació que volem tenir amb l’Estat…).
D’altra banda, un punt positiu seria el Pacte de Progrés de 1999-2003, el qual va donar molt bon rendiment. No dic amb això que els altres pactes no hagin donat bon rendiment, sobretot comparat amb el PP. El que passa és que el 1999 encara hi havia la il·lusió de que la política de progrés sí servia per a canviar les coses, i, en canvi, amb els altres pactes, sembla més difícil pensar que en realitat sí es poden canviar les coses.