ENTREVISTA A BARTOMEU MESTRE

Bartomeu Mestre Sureda, conegut també amb el malnom “Balutxo”, és un tècnic de recursos humans, escriptor i polític nascut a Felanitx el 1952. Laboralment i culturalment destaca la seva vinculació amb l’Obra Social i Cultural de la Caixa de Balears i les seves múltiples publicacions sobre diversos aspectes de la cultura mallorquina, tals com la Cançó Catalana o la figura de Guillem d’Efak. Políticament ha militat al Partit Socialista de Mallorca i, després, a Esquerra Republicana, tot i que no ha ostentat mai un càrrec públic.

Aquesta entrevista va ser realitzada a les oficines de les Fundacions Darder-Mascaró, a dia 28 de setembre de 2020. Amb una duració total de 2 hores i 25 minuts, es van fer dues còpies d’àudio, una de telèfon mòbil i una d’ordinador portàtil. El resultat és una transcripció de 20 pàgines.

Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.

FITXA PERSONAL

• Nom i cognoms: Bartomeu Mestre Sureda.
• Nascut a: Felanitx.
• Data de naixement: 27 d’abril de 1952.
• Estat civil: Casat.
• Fills: 2.
• Estudis i formació: Informàtic i recursos humans (tècniques de comunicació, negociació, resolució efectiva de conflictes…).
• Creences religioses: Cap.
• Militància política, sindical o altres: Actualment cap, però ha militat al PSUC, al PSM, a ERC, i sindicalment a la Unió Obrera Balear.
• Treballs realitzats: A nivell laboral va fer feina 37 anys a la Caixa de Balears, fins el 2011. Abans havia fet feina a la Casa IBM, a Barcelona, durant un any i mig. Políticament va ser el número dos a l’Ajuntament de Palma pel PSM el 1983, i el 1993 va ser cap de llista a les eleccions generals per Esquerra Republicana de Balears. Va estar a l’executiva tant del PSM com d’Esquerra Republicana, però no ha ocupat cap càrrec públic. També ha publicat llibres i treballs diversos.
• Destins: Palma i Felanitx.
• Treball o situació actual: Jubilat.
• Aficions: Viatjar, escriure i llegir.
• Nom del pare, lloc de naixement i professió: Antoni Mestre, Felanitx, era químic i feia de comerciant de fustes.
• Nom de la mare, lloc de naixement i professió: Maria Sureda, Felanitx, era pagesa.

DADES SOBRE LA FAMÍLIA D’ORIGEN

SOBRE ELS PADRINS:

• A què es dedicaven els vostres padrins?

Les padrines eren mestresses de casa. El padrí matern era pagès i el padrí patern era comerciant de fustes.

• Quina era la seva ideologia?

La meva família materna era d’Esquerra Republicana, i per part de pare eren de dretes (de la CEDA). Cap dels meus padrins van militar mai enlloc.

SOBRE ELS PARES:

• Quina era la seva ideologia? Estaven afiliats o militaven a qualque partit o sindicat?

Eren antifranquistes però també molt catòlics i de mentalitat conservadora. Mai van participar enlloc tampoc.

DADES SOBRE LA INFÀNCIA I JOVENTUT

SOCIETAT:

• Com era la relació entre mestre i alumnes?

Vaig anar a escola a Sant Francesc, que als anys cinquanta era una escola “progressista” si ho comparem a l’escola dels jesuïtes o La Salle, que eren molt més conservadors. Vaig anar-hi nou anys, hi vaig acabar el batxiller superior. Era una escola només de nins, no hi havia nines. Hi havia qualque professor progressista, com en Bernat Castell, que era d’ascendència republicana, però era una cosa que s’intuïa, no en feien massa proclamació dins l’escola. En general, el professor era una figura dura i distant que es volia fer respectar. El director passava classe per classe i als que havien suspès qualque assignatura els pessigava i els humiliava en públic. Hi havia un clar aire de repressió.

• Vèieu diferència en el tractament de nins i nines?

Ens educaven en uns paràmetres absolutament sexistes. L’home havia de dur la iniciativa i la dona, esperar. La dona servia per a dur fills al món. Era una mentalitat molt jerarquitzada i amb una brutal influència de l’Església Catòlica. Massa hem fet molts de la meva edat de llevar-nos aquelles influències i hàbits de damunt. Jo no vaig patir molt tot aquell món, perquè de ben jove vaig entrar dins l’escoltisme, i, encara que allà hi havia també separació de nins i nines, em va donar l’estima pel país i la llengua. Em va marcar molt a partir dels dotze i tretze anys. Era un món de llibertat completament antagònic a la repressió de l’escola. Jo aprenia més els caps de setmana amb l’escoltisme que a l’escola.

• Com era la vida social i cultural en aquells anys?

No hi havia activitats culturals. Fins que jo vaig tenir divuit anys no vaig anar a veure una exposició de pintura. No et duien a actes i no et donaven llibres de lectura (hi havia els llibres oficials i no et sorties d’aquell guió establert). Hi havia una cultura memorística molt gran, és a dir, memoritzar a l’hora d’aprendre a l’escola, però poca reflexió. Els autors catalans (Costa i Llobera, Verdaguer…) evidentment no s’esmentaven.

L’Església va emprendre un rampell amb la Cançó Catalana, que comença a emergir amb potència a Mallorca al Festival de Bellver, el 1968. Jo tenia setze anys i hi vaig anar. Dins l’Església es promovia allò que es deia “misses de joventut”. Jo coneixia la Cançó Catalana a través de l’escoltisme. Allà sempre cantàvem en català quan anàvem d’excursió. La Cançó servia una mica d’oposició al règim i per a fer públic uns certs aires de llibertat.

POLÍTICA:

• Com vos vàreu interessar per la política? Quina era la vostra ideologia entre finals dels seixanta i principis dels setanta?

Jo vaig anar a Barcelona molt prest, vaig fer allà el pre-universitari, convalidant-lo amb estudis informàtics i una feina a la Casa IBM. Allà vaig viure dos estats d’excepció. Al primer any de la residència d’estudiants, vaig coincidir amb un al·lot de Reus, Enric Mestre, que estava vinculat al PSUC, i a través d’ell jo, tot i que formalment no vaig militar-hi mai ni vaig tenir el carnet del partit, anava a les seves reunions. La organització cívica la duia el PSUC. Em vaig fer del PSUC perquè era l’únic que hi havia organitzat i que jo tenia a l’abast. Catalunya va ser un gran estímul polític per a mi. Allà vaig córrer davant els Grisos, vaig estar present a la Plaça de la Universitat quan van tomar el bust d’en Franco… Vaig adquirir unes grans ànsies de llibertat. Havia passat ja el Maig francès, que també ajudava.

També hi va haver a Mallorca un gran estímul: la biblioteca de mon pare. Tant ell com ma mare llegien molt. Abans d’anar a Barcelona ja tenia accés a casa meva a les obres de Pere d’Alcàntara Penya, Joan Alcover i d’altres. Llegia literatura catalana a casa. Quan era molt petit, en torn als set anys, llegia les rondalles mallorquines a la meva padrina, ja que ella no hi veia. La qüestió lingüística estava molt arrelada. Això va passar molt a Felanitx. Els referents culturals d’allà, com el pare Ximena, projectaven un interès per la cultura catalana. Les misses eren sempre en català.

El 1979, ja a Mallorca, vaig entrar de militant al PSM. En Biel Majoral entrà al Consell General Interinsular que presidia Jeroni Albertí, en època pre-autonòmica.

• Com era l’actitud dels vostres pares respecte la vostra implicació política?

Em van donar sempre molt de suport. Quan vaig tornar a Mallorca vaig tenir molt bona relació amb certa gent del Partit Comunista, com Toni Maria Thomàs, Francisca Bosch, Pere Noguera, Pere Caminals, Pep Vílchez… Fins i tot vaig repartir Mundo Obrero, la seva publicació. Quan hi va haver les execucions de 1975, Mundo Obrero va fer un número especial en defensa de la vida d’aquells presos, i mon pare, que era un home ultracatòlic, repartia aquella publicació pels barris. Tot i que ell no era una persona comunista en absolut, sí era antifranquista i sempre em va donar molt de suport a mi. Ma mare, igual.

• Com vàreu entrar en contacte amb les reivindicacions del mallorquinisme polític? A través de lectures, escrits de partits, companys, activitats culturals…?

Mon pare havia estat deixeble d’Antoni Pons i Pastor, un historiador solleric que havia estat represaliat per l’Església durant la guerra. El bisbe Miralles li va prohibir tornar a escriure, tot i que quan va morir aquest, va tornar a fer-ho. Aquest home era íntim amic de n’Emili Darder i era el capellà del manicomi, apart d’historiador. Havia estat professor de llatí del meu pare. Jo tenia dotze o tretze anys i feia classes de mallorquí a casa seva, al carrer Monterrey, devora les Carmelites, al barri de Santa Catalina de Palma. Hi vaig anar durant tot un curs. Vaig mantenir-hi una tertúlia clarament antifranquista. Aquest curs de mallorquí era un curs de català, ell no negava la unitat de la llengua. Sé, a través de gent com Massot i Muntaner, que a Palma hi havia altres tertúlies en mallorquí. De Toni Pons em va influenciar molt llegir la seva obra Historia de Mallorca.

D’altra banda, dins el PSUC hi havia un component nacionalista. Hi havia en Josep Benet, que era un referent clar del partit. També passava amb el PSM quan ja vaig tornar a Mallorca, tot i que de forma modesta, perquè el PSM era un partit clarament regionalista si ho veiem amb la perspectiva d’avui en dia (llavors era una cosa “abominable” per segons qui). L’Estatut de Cura té bona voluntat però és clarament regionalista, no parla en absolut de “Nació catalana” i només anomena els Països Catalans en termes culturals, no polítics.

El meu referent dins el PSM era en Damià Ferrà-Ponç, que era qui feia les ponències polítiques del partit. Jo m’entenia molt bé amb ell, vaig votar més vegades al seu costat que al de Sebastià Serra. Em passava el mateix amb en Damià Pons. Tot i això, no van ser ells qui em van influir en la qüestió nacional. Si hagués de triar un referent principal, elegiria en Biel Majoral. Vaig entrar al PSM per ell.

• Vos van influir algunes activitats culturals, com per exemple, el Congrés de Cultura Catalana?

A l’any 1979 em van fer director de l’Obra Social i Cultural de Sa Nostra, i hi vaig estar fins el 1987, anys en que militava al PSM. Al Congrés de Cultura Catalana hi vaig participar més com a fomentador de patrocinis des de Sa Nostra que no en la part logística. Abans hi va haver un fet molt important dins la meva projecció activística i cultural: vaig estar a les festes de la Calatrava (1976-1977), que van significar una fita cultural a Mallorca. També vaig estar a campanyes com la defensa de Es Trenc o Sa Dragonera. Aquell món previ de l’entrada del PSM va ser d’activitat cultural i social, de revindicació de la nostra terra i cultura. Darrere aquestes activitats sempre hi ha un component polític i ideològic (per exemple, en la defensa del que fou la Germania de Mallorca hi ha tot un rebuig cap a la monarquia espanyola).

• Als anys quaranta, cinquanta i seixanta hi va haver una important “travessia pel desert” del mallorquinisme polític. Com es va mantenir l’esperit del moviment en aquests anys, tant a l’interior com a l’exili? Quin va ser l’enllaç entre les generacions d’abans i després de la guerra i la postguerra en aquest àmbit?

No diré que fos un desert, però fins que es crea l’Obra Cultural Balear, el 1962, tot era absolutament clandestí. Una persona d’aquell temps ho tenia difícil per a trobar moviments antifranquistes, no eren fàcils de veure perquè eren molt secrets. Tot i així, l’Obra no feia grans coses. Feia alguna conferència sobre llengua o poesia a la Casa Catalana, però per a trobar un component polític havies d’estar molt atent. Pensa que la policia estava constantment vigilant. Un exemple del silenci que es vivia és el nét d’Emili Darder, Pep Maria Cano Darder, amb qui vaig coincidir a Sant Francesc. Mon pare m’havia contat l’assassinat de Darder, i un dia em vaig posar a parlar amb el seu nét i vaig veure que ell sabia menys coses que jo sobre el seu padrí! A casa seva quasi no se’n parlava. Tot i això, he de dir que els seus germans grans sí sabien més coses que ell.

• Quins són per a vostè els líders històrics del mallorquinisme polític anteriors a la democràcia? Quina influència han tingut sobre vostè?

El gran llibre referent del mallorquinisme polític és el d’en Gori Mir, publicat en dos volums el 1975. Pere Oliver, el qui fou batlle de Felanitx, també va ser un referent. Jo recordo llegir a casa el seu llibre La catalanitat de les Mallorques o l’opuscle que va escriure sobre Joanot Colom. Però si algú té el mèrit d’ordenar tants de textos de distints autors a partir del segle XIX aquest és Gori Mir, que és qui recull el mallorquinisme polític. Jo li vaig retreure el títol perquè pensava que en realitat la seva obra tractava sobre el catalanisme polític, perquè tots els que hi participen allà són gent amb consciència plena de la unitat de la llengua i, fins i tot, en molt bona part de la destrucció que vam patir a partir de la Guerra de Successió. Però ell em va dir que si hagués posat “catalanisme” al títol, no ho hagués llegit ningú. Per a mi és el referent clau, superior fins i tot a les aportacions que van fer Josep Melià o Francesc de Borja Moll, els quals òbviament també tenen un gran mèrit.

Els republicans d’esquerres dels anys de la II República també són referents. Dins l’obra d’en Mir hi són. Alexandre Jaume, qui escrivia i parlava en castellà, diu clarament que el seu referent nacional era l’àmbit de la nació catalana. S’ha de dir una cosa: jo tenia clar que dins Esquerra Republicana Balear hi havia dues línees, per una banda, la línea més catalanista, amb lligams claríssims amb l’ERC de Francesc Macià i Lluís Companys, i representada per Emili Darder i Pere Oliver, i d’altra banda, la línea més espanyolista, d’aquells que optaven més per a aliar-se amb la Izquierda Republicana de Manuel Azaña.

A les primeres eleccions republicanes surten elegits tres mallorquins com a representants de tres partits catalans distints: Antoni Maria Sbert i Massanet per ERC, Gabriel Alomar pels socialistes, i Joan Estelrich per la Lliga. És a dir, hi havia lligams entre Emili Darder i companyia amb alguns diputats republicans dels partits catalans. Però, la guerra ho va matar tot: Gabriel Alomar va morir a l’exili a Egipte, Pere Oliver va marxar a les Filipines, Antoni Maria Sbert a Mèxic, Emili Darder va ser executat…  Els textos de Gabriel Alomar o Pere Oliver també són absolutament claus.

Miquel dels Sants Oliver és anterior a tots els altres, era un precursor en aquesta qüestió. N’hi ha més de precursors, com Josep Miquel Guàrdia, un metge menorquí que escrivia a L’Avenç, que és el primer que jo tinc constància que parlava de “independència”, ja als anys 1880. En Damià Pons sempre diu que el mallorquinisme polític parteix de Miquel dels Sants Oliver, però jo crec que surt molt abans i que és anònim, és a dir, no té una figura clau en particular. Òbviament Sants Oliver té un enorme mèrit, això no se l’hi ha de qüestionar. Hem de pensar que al 1715 Mallorca capitula davant les tropes borbòniques, i es pot dir que de facto acaba el Regne de Mallorca i s’imposa el castellà, però en aquell moment hi ha revoltes. I tres anys després, el 1718, apareix un pamflet que es diu “Via fora els adormits”, estudiat per Ernest Lluch i altres escriptors. Jo crec que això ho va escriure un mallorquí, perquè tot i tenir un català pulcre, hi ha expressions molt mallorquines. A més, el que diu el pamflet és que s’havia de convertir tota Catalunya en una república i que per a aconseguir-ho s’havien d’aliar amb qui fes falta (anglesos…). A més, recompon el mapa: Catalunya, l’antic Regne de Mallorca, València, Perpinyà… Tot això ho inclou aquest opuscle. D’altra banda, hem de pensar que abans d’en Miquel dels Sants Oliver ja hi havia a Catalunya el moviment de la Renaixença, i ja s’havien produït els Pactes de Tortosa, on hi assistiren mallorquins amb la intenció de pertànyer a la nació catalana. Per tant, no podem atribuir-li tot el mèrit a ell, tot i que sigui una figura inicial importantíssima. Gent com Marià Aguiló i Fuster o Tomàs Aguiló i Forteza, encara que fos una mica regionalista, eren anteriors. La paraula “pàtria” ja era habitual a les terres de parla catalana molt abans de Miquel dels Sants Oliver.

DADES SOBRE LA VIDA POLÍTICA

• Com funcionava internament el PSM en aquells primers anys?

Volia ser assembleària, però era un assemblearisme sui generis. El peix estava venut. Tu anaves a votar allà i sabies que si en Sebastià Serra aixecava la mà, hi hauria una determinada gent que l’aixecaria també. I el mateix amb Damià Ferrà-Ponç. Era un partit democràtic, això està clar. Dins la militància hi havia gent que sempre assistia a totes les reunions i era més combativa, però també hi havia gent més ideòloga que no compareixia mai, i això feia que el procés de debat intern fos molt lent.

A les eleccions del 1983 hi va haver una crisi forta al partit, perquè pensaven treure més diputats. Només van sortir en Sebastià Serra i en Damià Ferrà-Ponç. En Joan Perelló i jo, que era el número dos de la llista de Palma, vam perdre la representació a Cort. Ho va absorbir tot en Ramon Aguiló, del PSOE. L’executiva va dimitir en bloc, l’únic dels antics que va quedar va ser en Sebastià Serra. La nova gestora que es va constituir, entre 1983 i 1984, estava formada per Norma Tolosa, Enric Rovira, Joana Maria Sampol, Biel Camps, Miquel Ferragut i jo. L’objectiu era esvair el deute de dos milions de pessetes que teníem i ho vam fer. El 1984 vam fer un congrés. L’eslògan, que vaig fer jo, deia “PSM per a una esquerra nacionalista”. Jo vaig propugnar no pactar amb el PSOE, perquè estant fora d’ells podíem mantenir una veu distinta. Molts sectors de la premsa em van considerar un radical, em consideraven un membre d’Herri Batasuna! (riu) Em deien “nacionalista virulento”. L’estratègia del PSM no era la meva, jo li retreia a en Sebastià Serra i a en Damià Ferrà-Ponç el seu assimilisme amb el PSOE. De fet, en Damià se’n va anar amb ells poc temps després. El PSM com a organització trobava que estava bé.

• Vàreu abandonar la militància en algun moment?

A mi m’expulsaren el 1987. En Mateu Morro, secretari general, sense demanar permís a l’executiva, va firmar un pacte amb Juan María Bandrés, d’Euskadiko Ezkerra, per a anar a les primeres eleccions europees plegats. Jo li deia “Españoliko Ezkerra” per la seva similitud amb el PSOE, al qual s’integraria poc després, per cert. I jo vaig anar a les llistes amb Heribert Barrera, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Jo tenia doble militància (PSM i ERC), que estava permesa pels estatuts del PSM. N’hi havia molts com jo, com per exemple Josep Lluís Carod-Rovira. Barrera va sortir elegit eurodiputat i Bandrés no. Vaig fer un article titulat “Quina nació, nacionalistes?” al Diari de Mallorca, on explic que jo era votant del PSM però com que Espanya era un districte únic a les eleccions europees, podíem anar plegats amb els catalans, i vaig defensar el vot per a la candidatura Coalició per l’Europa dels Pobles. Aquest article va enfadar molt a la directiva del PSM. Em vaig defensar a la comissió de conflictes, però al final em van expulsar. Vaig al·legar que a Carod-Rovira no l’havien expulsat per anar amb les llistes d’ERC, tot i que també era militant del PSM, i em van contestar que a ell no perquè era català. Això a mi em sembla un acte de discriminació per lloc de naixement. També van expulsar a en Biel Camps. Nosaltres dos som els únics expulsats a la història del PSM. Temps després em va insistir gent com en Pere Sampol per a tornar entrar al partit, però no vaig voler mai. Jo ja estava desencantat del PSM des del congrés del 1984.

Quan es va crear Unió Mallorquina en Mateu Morro deia que era el nostre gran enemic, però jo creia que el gran enemic era Aliança Popular, heretera del franquisme, i no UM, on hi havia gent més liberal. Si ens prenien vots potser no fossin tan enemics, perquè això vol dir que hi ha una certa correlació.

• Quins són els principals èxits del PSM respecte la qüestió nacional? I els fracassos?

Jo he estat molt crític amb el PSM, deia que era un tap de botella. Després de la guerra, el partit de Mallorca més executat va ser Esquerra Republicana Balear, amb molta diferència sobre el PSOE. Van matar a quasi tots els seus líders, un dels pocs que es va salvar va ser Pere Oliver, que marxà a Filipines. La ideologia d’ERB m’agradava molt. A la Transició es va constituir el PSI, a imitació del PSP de Tierno Galván, i usurparen aquest espai polític. Aquest nou partit no va saber constituir el que havia estat ERB, que tenia una enorme influència i moltes de les grans batllies de Mallorca. Després, el PSP es va integrar dins el PSOE, i aquí mentrestant el Doctor Mora, en Felix Pons, n’Emilio Alonso i demés ja havien constituït el PSOE d’aquí, i només quedaven dues formacions. I no van saber mai posar l’accent en això. Des de llavors, el PSM – inclòs MÉS – és, per a mi, un satèl·lit del PSOE de facto. No vull dir que no tinguin diferències en moltes qüestions i que no marquin distàncies sempre que puguin, però el PSM sempre ha estat l’ombra allargada del PSOE i, al contrari que han fet a altres bandes partits com ERC, Bildu o el BNG, el PSM és un partit despersonalitzat. I l’actual coalició de MÉS amb altres formacions d’esquerres no ha aconseguit deslligar-se de l’ombra del PSOE. Tant de bo això canviï en un futur, perquè el PSOE ha abandonat els postulats de l’esquerra, perquè li preval la conquesta del poder de l’estat, i sap que fent una política clarament socialista no triomfaria.

En quant als èxits, el PSM va ser determinant en l’Estatut d’Autonomia. Van aconseguir allò de la famosa coma (“La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears”). Abans, a Cura, el 1977, es va presentar un avantprojecte d’estatut que havia fet el PSM, que va servir de base d’alguna manera del que va ser l’Estatut de 1983 (tot i que aquell va ser molt diferent a l’original del PSM). També va ser clau el partit en la Llei de normalització lingüística que va aprovar el Parlament. Ha estat més un factor de correcció que no d’acció, perquè no tenien poder suficient per a liderar cap iniciativa. Havien d’anar a remolc dels grans partits. Però, en definitiva, el PSM no ha estat tan efectiu com s’hauria desitjat.

• Què ha intentat fer el PSM i no ha aconseguit fer en quant a la qüestió nacional?

Una acció molt reeixida va ser la manifestació de les camisetes verdes del 2013, amb unes 100.000 persones, que va servir per a tomar després el govern d’en Bauzá. Aquesta és una acció que hauria d’haver liderat el PSM, i tant de bo que no ho va fer, i va ser un element més a devora els sindicats, perquè tal vegada no hagués tingut el gran èxit que va tenir el 2015. Però la cosa és que hauria d’haver tingut el lideratge ja des de molt abans, i no només en l’àmbit de la llengua dins l’escola, sinó també un lideratge en les comunicacions de l’acció mediambiental, per exemple. Però hi ha un complex d’inferioritat implícit dins el partit, i fins que això no es rompi i no siguin ells qui marquin la pauta, la qüestió nacional no avançarà. Ha faltat més lideratge, més acció, més iniciativa i més mullar-se en tot. Hi ha molta gent que ha militat al PSM i ja no hi és, perquè ha vist que tot l’esforç fet no duu a molta cosa. S’ha de deixar de demanar permís per a fer les coses. Amb una activitat pròpia les coses funcionarien millor.

• Teníeu revistes o periòdics com òrgans d’expressió al PSM i a Esquerra Republicana?

Mallorca Socialista al PSM, i La República a Esquerra Republicana. A ambdues revistes hi col·laborava jo. La primera la vaig dirigir durant dos anys, els dos anys de la gestora. Els qui la van dur sempre van ser Rafel Oliver i després Jordi Fiol. És una molt bona col·lecció, te n’adones compte de les coses que passaven en aquell temps. Mentre nosaltres fèiem ideologia, els altres (la dreta) feien urbanitzacions. Mentre nosaltres salvàvem Sa Dragonera, a Calvià es van fer divuit urbanitzacions il·legals.

A diferència de la primera, La República encara funciona. Però, aquestes revistes de partit tenen una influència molt relativa damunt els militants, que ja tenen la ideologia i ja estan convençuts. Són revistes internes de partit, ni se venen als quioscs.

• Què va aconseguir Esquerra Republicana a Balears en quant a la qüestió nacional?

Descriminalitzar l’independentisme. Esquerra Republicana va inquietar consciències i va obrir un poc el marc a totes les Illes Balears, que no només fos una cosa de Mallorca com ho plantejaven UM o el PSM. 

Des del 1992 vam fer accions importants: amb en Jaume Santandreu vam organitzar els Sopars per a la Independència a Ses Tarragones, que era un restaurant que estava devora Maria de la Salut. Vam dur-hi gent coneguda com Pilar Rahola, Àngel Colom, Pere Ferrer Gironés, el sociolingüista Jordi Solé Camardons, Maria Antònia Oliver, Bernat Joan, Toni Serra, Pere Serra, Heribert Barrera, Gabriel Bibiloni, Josep Lluís Carod-Rovira, Alexandre Forcades o Pere Bascompte, el líder de Terra Lliure, que va ser qui va deposar les armes i va fer una videoconferència aquells dies. Forcades era Conseller d’Hisenda de Gabriel Cañellas, i va acabar amb el crit de “Visca Mallorca Lliure!”.

Esquerra Republicana va propugnar aquí que l’independentisme és una opció totalment legítima, i que qui ho vulgui defensar té, evidentment, tot el dret a fer-ho. Ara la independència no és viable aquí, però el dia que hi hagi una majoria social suficient difícilment es podrà aturar. El procés actual de Catalunya serà llarg però no té marxa enrere, i això és culpa de la desafecció de la societat catalana cap a Espanya per culpa de l’actuació de l’Estat espanyol. Per a que hi hagués una marxa enrere, Espanya hauria d’afluixar molt i no està disposada. I jo crec que amb el temps hi haurà un “efecte mirall” a Mallorca. Sóc optimista.

En canvi, el PSM rebutjava l’independentisme. Tinc guardades notícies de diari on es veu a Mateu Morro rebutjant-lo frontalment. Però ara aquesta visió ha canviat una mica dins MÉS.

• Què ha intentat fer Esquerra Republicana a Balears i no ha aconseguit fer en quant a la qüestió nacional?

Moltes coses. Sent President d’Esquerra Republicana a aquí, vaig proposar a en Mateu Morro fer una llista conjunta almenys a les eleccions espanyoles, amb Iniciativa i també UM si feia falta, i no va anar bé. L’objectiu era aconseguir diputats a Madrid, però no es va aconseguir. L’intent d’una llista unitària no va funcionar però no va ser culpa nostra, perquè no teníem pretensions d’ocupar cadires, nosaltres haguéssim cedit els seients que haguessin fet falta. El cas actual de Manacor era una mica la idea que teníem. Ens hauríem compromès a ser lleials al pacte i a no dinamitar-lo.

• Què és per a vostè el nacionalisme?

Jo sempre dic que no som nacionalista, nacionalistes són els espanyols ultres. El que jo entenc és la definició d’un espai que considerem comú a nivell lingüístic, geogràfic històric i cultural. Aquestes característiques comunes defineixen un espai. El nacionalisme és la corrent de pensament de les persones que intenten donar una viabilitat a aquest espai. En Toni Artigues, professor de la universitat, sempre deia que no era nacionalista, que simplement era català. Jo penso el mateix. El nacionalisme a Europa està molt mal vist, perquè molts el relacionen amb el nacionalsocialisme de Hitler o el nacionalisme italià de Mussolini. Tu no pots anar per Europa dient que ets nacionalista, has de dir que el que vols és tenir el mateix que els altres: estructures d’estat. Jo em sent un ciutadà del món, però estim la meva llengua i la meva terra, i vull defensar-les, i valor la història com a mecanisme per a saber on volem anar.

Trobo que el concepte nacional és pobre i reduccionista. Els valors humans estan molt més enllà dels que puguin ser els que t’arrelen a un territori concret. Valors com la solidaritat o la dignitat són universals, van molt més enllà de la terra pròpia. Això sí, segueixo la pauta que marca gent com Lluís Companys, que deia que “en aquesta vida hi ha molts valors pels que lluitar, però Catalunya només ens té a nosaltres”. S’ha de lluitar per valors com el feminisme o la llengua catalana, per exemple, però si altres no els defensen, ho hem de fer nosaltres. Qui ha de defensar el català si no nosaltres?

• I el sobiranisme?

El sobiranisme es tracta de defensar el dret a l’autogovern, a poder legislar-te tu mateix. Per què al Principat hi ha més independentistes que sobiranistes? Perquè els sobiranistes estan tocant amb les mans que és impossible fer un pacte d’igualtat. Si és impossible fer un pacte d’igualtat, has de rompre. L’independentisme romp. Però el sobiranisme no tindria perquè fer-ho. Dins una Espanya federal podries tenir un marc de competències suficients com per a governar dins casa teva. El sobiranisme et permet comandar a casa teva sense rompre amb ningú. El problema és que tot això és molt difícil perquè requereix del respecte dels altres, és a dir, que valorin la teva sobirania. No ho veig molt viable.

• I no creieu, doncs, que no fa falta ser nacionalista per a ser independentista?

Per a mi no. De fet, crec que s’està vivint en determinats moviments socials a Catalunya (castellanoparlants, dels sectors obrers…), que han vist que amb una independència estarien molt més regulades moltes coses, com per exemple totes les formules d’atenció a la immigració, que l’estat actual no et permet regular. Poden sortir independentistes sense tenir la necessitat cultural i lingüística del nacionalisme.

• Independentisme i separatisme signifiquen el mateix?

Sí, jo crec que ara sí. Durant la República no era així, perquè era un mecanisme de pressió. Hi havia llavors una llei que permetia la federació entre regions, i estava pensada per a Ceuta i Melilla. Però, quan en Gabriel Alomar demana el pacte entre País Valencià, Balears i Catalunya, es denega i es canvia aquest article per a prohibir aquesta unitat. És aquí quan en Gabriel Alomar fa el seu famós discurs dient que “no és que nosaltres siguem separatistes, sinó que vosaltres sou separadors´´. Quan algú feia alguna manifestació de catalanisme l’acusaven de separatisme, però si un madrileny defensava el mateix però al seu territori no l’acusaven de res.

Però, avui en dia els dos termes ja no necessiten filar tan prim. Ja s’ha abocat allà mateix tot. El terme independentista està més discriminalitzat ara, abans era molt més fort dir què ho eres. Ara no s’enfaden tant com abans.

• L’objectiu final del mallorquinisme polític ha de ser la independència política?

Entenc que qualsevol partit que s’autoproclami nacionalista pretén per a la seva nació tenir el control de les estructures de govern necessàries. Crec que no necessàriament això aboca a l’independentisme. Una Espanya federal, per exemple, no seria gens inviable si hi hagués una bona voluntat, perquè ja hi ha un exemple històric d’una composició de l’Estat que permetria aconseguir igualtat entre territoris.

No necessàriament ha de ser la independència el camí dels mallorquins, i només ho ha de ser si la majoria ho vol, i per ara està clar que no és així. Fins i tot dubto de què passaria a un referèndum sobre la monarquia, crec que guanyaria l’opció republicana, però s’hauria de comprovar.

La mateixa estructura d’estat comportaria decidir què volem ser: part d’una monarquia parlamentària, part d’una república federal, tenir una estructura federal pròpia d’Illes Balears, tenir una estructura confederal superior amb els territoris catalanoparlants…? Ara per ara decidir tot això està molt verd.

• Ha canviat la vostra concepció sobre algun d’aquests conceptes al llarg de la vostra trajectòria?

Com he dit abans, sempre he pensat que no som nacionalista, i sempre he estat independentista, tot i que vull deixar de ser-ho, perquè això voldrà dir que sóc independent.

• Moltes vegades ens identifiquem més com mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs, i no com “balears´´. Hi ha diferències entre les illes en relació a la defensa d’una identificació pròpia?

És un problema, hi ha moltes diferències. Jo hi era quan es va fer l’Estatut d’Autonomia, i les diferències entre illes van generar un problema enorme. A alguns partits els convenia més una cosa o l’altra depenent de a quina illa eren més forts. Per exemple, Aliança Popular volia tenir un domini a Eivissa. Vertebrar una unitat entre totes les illes és molt difícil. Cadascuna ha tingut la seva història, sobretot en el cas de Menorca, que va pertànyer a Anglaterra molts anys. Voler crear el “món balear´´, que ho va intentar fer l’Obra Cultural a través d’allò de “País Balear”, no funciona. No hi ha ningú que et digui “jo som balear”, la gent és mallorquina, menorquina, eivissenca o formenterenca. D’altra banda, crec que és just que aquests territoris tinguin òrgans de representació propis. Els consells insulars i les diputacions són necessaris, tant en la situació actual com si tinguéssim un sistema federal o confederal. Tal vegada la legislació sí ha de ser compartida, però l’administració de cada illa ha de poder fer-se a cada illa. Si un ajuntament té una estructura de govern pròpia, per què no l’ha de tenir una illa sencera?

• Diferenciaríeu mallorquinisme de catalanisme, o tenen molts punts de trobada?

Avui en dia ja es poden assimilar. Els grups mallorquinistes que han sortit amb el missatge de “mallorquí sí, català no” sempre han estat manejats per la dreta i, sobretot, l’extrema dreta. D’aquests sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà. Venen d’enrere, de la Unió Balear, que negava la història compartida amb Catalunya. Això és d’una incultura enorme. Al PSM hi havia gent que rebutjava llaços amb Catalunya, però crec que això s’ha anat esvaint poc a poc. Aquest anticatalanisme social que sempre s’ha generat des de la dreta i aquest projecte polític únicament mallorquinista no és viable. A partits com El Pi si els demanes amb quin estatus polític es sentirien més còmodes, entrarien en contradicció. Jaume Font, per exemple, et diria que es sent més d’Espanya, però Pep Melià tirarà més cap al federalisme, seguint el pensament del seu pare.

• Quin és per a vostè el concepte polític dels Països Catalans? I el cultural i lingüístic? Té futur tot això?

A mi no m’agrada gens això de “Països Catalans”. Fins a 1715 el nom era “Nació Catalana´´. Funcionaven els regnes de València i Mallorca com a una unitat absoluta confederada. De fet, quan mor Carles II i els representants del Regne de Mallorca han d’anar al funeral a Madrid, demanen als de Barcelona com hi han d’anar ells i amb quines condicions, per tal d’equiparar les decisions dels conjunts dels regnes. Aquesta unitat no era només lingüística i cultural, sinó també política, era una confederació.

Però, la Guerra de Successió ho va rompre tot. Els borbònics van esclafar primer el Regne de València després de la batalla d’Almansa, i s’inicià ja llavors la desunió i, fins i tot, l’enfrontament entre territoris catalanoparlants. Mallorca va quedar absolutament aïllada del Principat. Hi ha dos intents de reunificació: primer amb el Pacte de Tortosa de 1869, i després amb la II República, sobretot el juny de 1936, quan hi ha una voluntat de pacte entre mallorquins i catalans per a veure com podien unir-se i confluir en els eixos lingüístics, culturals i polítics. L’alçament d’en Franco va acabar amb allò. Però tot ho resumeix Miquel Martí i Pol amb la seva frase: “tot està per fer i tot és possible”.

Balaguer, Reus, Vic, Manresa, Massanet, Estaràs, Canyelles, Rosselló, Martorell… Tot això són topònims que podem trobar aquí i que són originaris de Catalunya. El 85% de llinatges mallorquins són d’arrel catalana. La procedència catalana no la podem negar. No hem de renegar dels nostres orígens. Les quatre barres de la bandera ho deixen clar.

Orquestrats com una unitat política veig molt difícil que tinguin futur, però amb un règim federal ho veig possible. Encara que a Mallorca les tesis independentistes puguin avançar molt, la gent defensarà tenir els mecanismes d’autogovern aquí. Difícilment serà mai una unitat política com a tal. S’hauria de mantenir un règim similar com el que tenim ara amb els consells insulars. Però no podem permetre que es decideixi a Barcelona la política educativa a Felanitx, per exemple. No hem de passar mai d’un centralisme a un altre. Totes les polítiques exitoses han d’anar de baix a dalt i els legisladors han d’atendre la voluntat popular. L’exemple el tenim amb el TIL quan es va imposar un sistema educatiu sense atendre la comunitat escolar.

• Quines han estat les principals causes de que el mallorquinisme polític no hagi arribat a ser un fenomen de masses aquí?

Econòmicament s’ha de dir que a nosaltres ens reprimeixen molt més que a Catalunya. Però, és cert que hi ha hagut una tradició històrica d’autogovern molt forta a Catalunya que aquí no ha existit. A la II República, per exemple, els catalans tenien un estatut d’autonomia i nosaltres no. A Catalunya tenien la Generalitat i referents republicans clars com Francesc Macià o Lluís Companys. Allà van mantenir durant més temps l’estructura de govern republicana, però aquí de seguida ens van esclafar. I ja durant el franquisme i posteriorment, s’ha mantingut molt més la tradició catalanista. Ells van tenir un govern propi i nosaltres mai.

• És just l’Estatut d’Autonomia en quant a les reivindicacions del mallorquinisme polític?

En segons quines coses sí, però no és perfecte ni molt menys. Balears i Extremadura vam ser els dos darrers en tenir estatut, i es va fer per la via lenta i amb un contingut molt pobre. A l’aspecte lingüístic sí que el respecta, però després els polítics no l’han executat mai. Per exemple, un dels mandats de l’Estatut és que el govern ha de protegir les publicacions, activitats, edicions i treballs en llengua catalana, però això a la pràctica no es fa. El govern promou més el castellà a través de diaris castellanoparlants, per exemple, que el català. Però, el problema és que la gent tampoc ho reclama tot això.

• A més d’alguns partits polítics, voldríeu destacar qualque organització que hagi defensat de manera contundent el mallorquinisme polític?

L’Obra Cultural Balear segur, però també el GOB, que, encara que no hagi estat un grup polític, ha fet política, i és, amb diferència, qui més ha marcat les pautes en política territorial. També a nivell lingüístic han estat fidels a la llengua, tot i que també han fet prospectes en castellà i francès, sempre per a donar-se a conèixer. L’Assemblea Sobiranista de Mallorca també s’ha de destacar. Crec que la societat civil té molta més credibilitat que els partits polítics. Coses com el transfuguisme o la corrupció han fet mal als polítics i han mostrat les seves febleses. Això també passa a Catalunya: molta gent que està farta dels partits polítics s’apunta a Òmnium Cultural o a l’Assemblea Nacional Catalana, perquè han vist que aquestes organitzacions no són el mateix. A nivell local hi ha moltes coses també, per exemple a Felanitx, on hi ha l’Ateneu de Felanitx, que és una organització juvenil amb molt d’èxit. Ideològicament tenen un component d’esquerres en la seva majoria. Altres exemples són l’Escola de Mallorquí de Manacor, el Club Pollença, el Centre de Costa i Llobera… Tots aquests també són importants i defensen la llengua catalana. Però, en definitiva, crec que patim una certa desmobilització. Fa molts anys l’Obra Cultural Balear bullia de gent, però amb el temps s’ha professionalitzat i el voluntariat ha minvat.

• Veieu en alguna força política estatal un possible aliat que pugui entendre les aspiracions del mallorquinisme polític?

Avui en dia no ho volen comprendre, però no és que no puguin. Crec que partits com el PSOE o Podemos ho podrien comprendre, però la castanya electoral que els suposaria això els tira molt enrere. El PP va jugar bé les seves cartes quan va guanyar a l’any 2010 la impugnació de l’Estatut de Catalunya, perquè estava de capa caiguda i allò els va reforçar molt. L’anticatalanisme vent molt a Espanya. Molta gent, per desgràcia, considera que Catalunya els roba, quan en termes fiscals és força contrari. Hi ha una manipulació molt gran. Les Balears som la comunitat autònoma més espoliada de totes. Com així no fan una política fiscal més justa tenint en compte que el PSOE governa tant a aquí com a allà? No crec que en absolut ens vulguin comprendre, i això no vol dir que siguin antidemocràtics, simplement no els interessa.

• Creieu que s’està seguint el camí correcte en el projecte sobiranista d’esquerres?

Això m’ho he demanat moltes vegades. I som una mica crític amb això. Fa molt mal criticar sense estar-hi a dins. Un exemple: quan han volgut fer agradable el català a les escoles, sempre m’he rebotat quan he vist les llistes dels llibres obligatoris a les escoles. En general són llibres que són obres mestres de la literatura catalana, però no els assignen pensant en l’alumne, perquè són molt poc eficaços. Si tu vols que la gent llegeixi, dóna-li coses bones i sobretot assumibles. Si als nins els dones els contes de Quim Monzó, Pere Calders, Salvador Galmés o Mercè Rodoreda, passaran molt de gust per a llegir, seran futurs lectors i empraran les expressions de la llengua catalana. No els donis a llegir llibres com La Plaça del Diamant, de Rodoreda, o Bearn, de Llorenç Villalonga, perquè no és el mateix. Hi ha una frase extraordinària de la Institució Lliure d’Ensenyament, de finals del segle XIX: “¿para enseñar latín a Juan, qué es lo primero que hay que saber? Latín? No. Conocer a Juan”. És a dir, hem de pensar en la persona sempre. En relació a la pregunta que m’has fet, tinc dubtes de que hagin orientat bé el camí. El que han de fer és seduir a la ciutadania, però això, cal dir-ho, és mal de fer avui en dia.

• Quins han estat el moment més àlgid i el moment més negre pel mallorquinisme polític en els darrers quaranta anys?

N’hem patit molts de negres. El govern d’en Bauzá va ser un moment vertaderament negre, perquè, entre d’altres coses, es va posar en perill la continuïtat de la llengua catalana i la independència de l’educació. Això és aberrant. L’educació no pot estar sotmesa al poder polític. També he viscut altres moments negres: vaig organitzar, junt a gent com Toni Serra, Josep Maria Llompart i Jaume Santandreu, el 1989, el Comitè de Defensa de Macià Manera quan el van detenir acusat de terrorisme i de pertinença a Terra Lliure. Molts no el volien ajudar per a no involucrar-se en el tema i que els acusessin de terrorisme. En Pere Sampol em va dir “el PSM com més lluny del terrorisme, millor´´. Així com vam poder, vam anar recollint diners per a l’advocat i organitzant la seva defensa. Va ser condemnat a sis anys de presó. Hi va haver en aquell moment una crisi molt gran dins el mallorquinisme polític, perquè hi va haver una autoinculpació. Si tu tens la necessitat de no ajudar a una persona per por a inculpar-te a tu, tal vegada tinguis un complex en relació a que t’acusin de terrorisme. Amb el temps es va anar descriminalitzant un poc el mallorquinisme polític, però jo record que entre 1990 i 1992 hi va haver molta tensió en relació amb el sobiranisme i l’independentisme a Mallorca. A mi em van detenir per posar una estelada al Castell de Bellver el dia que van portar la torxa olímpica abans dels Jocs de Barcelona.

El millor moment diria que va ser la marxa de les camisetes verdes del 2013 contra el govern de Bauzá. Hi havia gent de tot tipus, fossin catalanoparlants o castellanoparlants. Allà hi anaves per tot, per a dir no a la repressió i la imposició, no només a nivell lingüístic, sinó en tots els sentits. Tots els partits polítics menys el PP hi van participar, al igual que tots els sindicats, les organitzacions culturals, les escoles… Allò va ser una reunificació social extraordinària.