ENTREVISTA A ANTONI SERRA

Antoni Serra Bauçà és un escriptor nascut a Sóller l’any 1936. Amb més de cinquanta anys de trajectòria publicant novel·les a Mallorca, ha suposat un gran actiu per a la cultura i literatura mallorquina i l’escriptura en català, de la qual sempre ha estat un gran abanderat. Nombrosos diaris i revistes (Última Hora, Diari de Mallorca, Avui, El Temps, Segell, Temps Moderns…) han pogut comptar amb la seva col·laboració, tant en opinions d’actualitat com crítiques culturals. Destaca també la seva participació en la fundació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, la seva tasca al Segon Congrés de Cultura Catalana i la seva trajectòria com a director de la coneguda Llibreria Tous de Palma.

Aquesta entrevista va ser realitzada a la seva casa de Sa Cabaneta, a dia 23 de juny de 2020, i reforçada amb noves preguntes, a un local del centre de Palma, el dia 28 de setembre de 2020. Amb una duració total d’1 hora i 42 minuts, es van fer dues còpies d’àudio, ambdues amb telèfons mòbils. El resultat és una transcripció de 12 pàgines.

Entrevistadors: Miquel Vidal Bosch i José María Gago.

FITXA PERSONAL

• Nom i cognoms: Antoni Francesc Serra Bauçà.
• Nascut a: Sóller.
• Data de naixement: 29 de gener de 1936.
• Estat civil: Casat vàries vegades.
• Fills: 2.
• Estudis i formació: Medicina (sense acabar).
• Creences religioses: Cap.
• Militància política, sindical o altres: PSUC i PSAN.
• Treballs realitzats: Escriptor de literatura.
• Destins: Barcelona, Madrid, Cadis, Son Sardina, Son Rapinya i Sa Cabaneta.
• Treball o situació actual: Jubilat.
• Aficions: Dibuixar, pintar i, sobretot, la literatura.
• Nom del pare, lloc de naixement i professió: Miquel Manuel Serra, Sóller, era escriptor però professionalment feia feina al banc de Sóller i a l’Ajuntament de Sóller.
• Nom de la mare, lloc de naixement i professió: Carme Bauçà, també de Sóller.

DADES SOBRE LA FAMÍLIA D’ORIGEN

SOBRE ELS PADRINS:

• A què es dedicaven els vostres padrins?

El meu padrí patern era el metge de l’amant de na Catalina Homar, l’amant de l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. Era un metge molt prestigiós a Sóller. De part de mare, el meu padrí va fer diners a Puerto Rico amb el cafè, i després es va dedicar a fer cases a Sóller, a un lloc que es diu la Plaça Argentina.

• Quina era la seva ideologia?

El meu padrí patern era molt reaccionari. Tenia molts diners i això i la dignitat eren l’únic que li preocupava. Ell no volia que mon pare es casés amb ma mare, perquè pensava que ella no tenia categoria suficient per a casar-se amb ell. Eren conservadors i terratinents. En canvi, el meu padrí matern no va tenir mai una ideologia com a tal, només li preocupava fer cases a Sóller.

SOBRE ELS PARES:

• Quina era la seva ideologia? Estaven afiliats o militaven a qualque partit o sindicat?

Mon pare era liberal i catalanista, i va estar lligat a Esquerra Republicana de Catalunya.

• Van participar de qualque manifestació o protesta?

Sí. Mon pare tenia un germà que era apotecari, que també era d’Esquerra Republicana, i va ser el batlle de Sóller durant la República, i quan va caure aquesta, el van agafar i el van condemnar a mort. Mon pare va anar a negociar amb els franquistes, i va aconseguir que commutessin la pena de mort del seu germà per la cadena perpètua. Va estar molts anys tancat a la presó, jo record veure’l tancat quan jo era un nin.

• Teníeu germans?

Érem tres germans: na Trini, en Pedro i jo. Amb ella em duc molt bé de sempre, i d’ell no he volgut saber res mai.

• A casa vostra parlàveu castellà o català?

Parlàvem mallorquí, que és català en el fons.

DADES SOBRE LA INFÀNCIA I JOVENTUT

SOCIETAT:

• Com era la relació entre mestre i alumnes?

Primer vaig anar a les monges de la caritat, d’on tinc un record patètic. Vaig fer el batxillerat al convent de Sóller, i hi va haver una persona, el pare Bonafé, a la qual li tenia una gran simpatia i gràcies a la qual vaig fer inclòs un petit laboratori a casa. Era un especialista en botànica, i a través d’ell em vaig enamorar de la naturalesa. Però, el Pare Estrany era dolent, venia i em tocava les cames i les cuixes, i jo li fugia. En definitiva, l’experiència era bastant patètica, no vaig gaudir de quasi res.

Quan vaig estudiar medicina a Barcelona, vaig trobar que hi havia un canvi impressionant. Fins i tot hi havia professors amb els quals mantenia una magnífica relació. Aleshores, a la universitat i a l’Hospital Clínic de Barcelona, les monges ocupaven els càrrecs d’infermeres.

• Vèieu diferència en el tractament de nins i nines?

Estàvem separats. Al convent no hi estudiaven nines, elles estudiaven a les escolàpies. La primera vegada que vaig estudiar amb dones va ser a la carrera, a Barcelona, als anys cinquanta. Els sollerics vam tenir una cosa bona: als estius van venir unes al·lotes belgues que es deien les girondelles (era el nom del col·lectiu), i vivien a cases enmig del camp, perquè no hi havia hotels aleshores. Nosaltres vam començar a conèixer-les, i fins i tot sexualment. Vaig tenir molta sort de conèixer-les, perquè vaig canviar el meu model de vida completament.

• Com era la vida social i cultural en aquells anys?

A Sóller era tancada completament. Per això, el fet que vinguessin les girondelles va ser una revolució enorme. Tothom tenia programat els seus amics i amigues. Era un món tancat que, a més, jo record que quan anava a dinar a fora amb els meus pares, amb segons qui no ens podíem fer. A mi no m’agradava gens ni mica.

POLÍTICA I CULTURA:

• Com vàreu entrar en contacte amb la cultura?

A través de mon pare. Ell es dedicava a la literatura i publicava al Setmanari de Sóller, on jo vaig començar a publicar-hi articles gràcies a ell. A la revista vaig intentar fer un homenatge a Gabriel Alomar, però la censura del règim ho va prohibir. En aquells moments va ser quan vaig descobrir que en el món de la literatura els personatges que t’inventes no moren mai, i això m’agrada. A Barcelona ja estudiant medicina, ens reuníem alguns interessats en la cultura. Hi havia gent diversa (un pintor, un aficionat al món del circ…).

• Als anys quaranta, cinquanta i seixanta hi va haver una important “travessia pel desert” del mallorquinisme polític. Com es va mantenir l’esperit del moviment en aquests anys, tant a l’interior com a l’exili? Quin va ser l’enllaç entre les generacions d’abans i després de la guerra i la postguerra en aquest àmbit?

Es va mantenir aquest esperit nacionalista i d’entesa amb el Principat de Catalunya, i va ser a través d’una sèrie de revistes i escriptors, com Maria Antònia Salvà, tot i que era més aviat franquista, el poeta Guillem Colom, o el meu pare, Miquel Manuel Serra Pastor. Les relacions eren bones. Alguns d’ells van ser represaliats després de la guerra per aquestes relacions, com per exemple, Josep Serra, que era hipotecari i tenia una tertúlia literària, i al qual van condemnar a mort tot i que el van aconseguir salvar. L’esperit va mantenir-se en la cultura, en l’aspecte polític hi havia poca cosa.

• Quins són per a vostè els líders històrics del mallorquinisme polític anteriors a la democràcia? Quina influència han tingut sobre vostè?

Molts. Gabriel Alomar, que va acabar a Egipte i no va poder tornar, Miquel dels Sants Oliver, Bernat Jofre, Josep Melià, Miquel Marquès, que va tenir una excel·lent relació amb Esquerra Republicana i la gent de Catalunya, etc. Tots han estat importants per a mi, però qui m’ha influït més personalment ha estat mon pare, Miquel Manuel Serra i Pastor, qui em va fer llegir molta literatura estrangera però també grans escriptors i ideòlegs d’aquí, com els ja mencionats Miquel dels Sants Oliver o Gabriel Alomar.

• Com vos vàreu interessar per la política? Quina era la vostra ideologia entre finals dels seixanta i principis dels setanta?

Vaig entrar-hi en contacte a Barcelona. Quan estudiava medicina, vaig conèixer dos personatges que em van marcar molt: el Pare Bover i Lluís Maria Xirinacs. A través d’ells, vaig començar a conèixer el PSUC, i vaig entrar-hi. Al cap d’uns anys hi vaig marxar perquè no em va acabar de convèncer, i després vaig passar al PSAN.

• Com era l’actitud dels vostres pares respecte la vostra implicació política?

Amb això els meus pares mai em van influenciar ni em van intentar canviar, m’acceptaren tal i com era. Mai vaig tenir cap problema.

• Alguns entrevistats m’han explicat que a les darreries del franquisme, el règim ja els havia de permetre celebrar segons quins actes i reunions, perquè ja no tenien capacitat suficient per a aturar-los. Vàreu notar aquest canvi?

La diferència que veia és que hi havia molta més gent que estava més conscienciada. Però, aquí hi havia un governador civil, en Carlos de Meer, que estava molt preocupat, i muntava pels vespres grups de falangistes per a poder actuar si hi havia qualque intent de revolució. A mi em va detenir per fer una conferència. Em van deixar marxar a casa amb la condició de que estigués al Govern Civil al dematí següent. Ens posaven querelles contínuament. A partir dels anys seixanta, el mallorquinisme polític va començar a ressorgir una mica, però havíem d’anar molt alerta, perquè el règim ens perseguia.

DADES SOBRE LA VIDA POLÍTICA

• Quines van ser les vostres primeres passes en quant a la reivindicació del mallorquinisme polític?

Va ser quan estava al PSUC. El meu oncle havia estat a ERC, i amb ell vaig tenir molta relació amb el món de la política. Però, jo no hi vaig creure gaire mai en la política, em considerava més independent que altra cosa.

• En aquells anys a cavall entre els seixanta i els setanta va esclatar el moviment musical i polític conegut com la Nova Cançó. En vàreu rebre alguna influència?

Més que influir-me, vaig tenir-hi una molt bona relació. Per exemple, vaig ser molt amic d’en Raimon. Quan ell venia a Mallorca, venia a casa meva. Fins i tot quan va tenir tants problemes amb algunes prohibicions per a cantar a algun poble d’aquí, vaig tenir molt bona relació amb ell. No coneixia tant a en Joan Manuel Serrat, però a na Maria del Mar Bonet sí. El seu pare, en Joan, era falangista i amb ell vaig tenir moltes bregues literàries, però amb ella sempre em vaig dur molt bé, i vaig publicar entrevistes amb ella i tot.

• Vàreu deixar d’escriure i publicar en castellà per a fer-ho en català a principis dels anys setanta. Com va ser aquest canvi?

Va ser quan vivia a Barcelona. A Sóller ens obligaven a tots a escriure en castellà, no hi havia opció. Però, a Barcelona va ser quan vaig començar a poder escriure en català. Hi havia revistes clandestines en català, i en Xirinacs i el Pare Bover van ser els qui em van estimular molt a fer-ho. Vaig escriure narracions, però, clar, molt al començament. No em va suposar una gran dificultat escriure en català, per les relacions amb el PSUC, que també em va facilitar molt les coses en la meva conscienciació i en un canvi lingüístic més fàcil. A més, vaig començar a conèixer n’Aina Muntaner, que seria la meva dona i era una gran professora i escriptora en català, i el dominava a la perfecció.

• Vàreu participar també de les Aules de Teatre, Novel·la i Poesia, entre 1966 i 1968…

En Jaume Adrover, una sèrie de persones i jo les vam crear, per tal de reivindicar la cultura catalana aquí a Mallorca, i va ser importantíssim. Ho vam fer a la Casa Catalana de Palma. N’Adrover va ser qui va crear el nom. També hi van participar en Josep Maria Llompart, en Jaume Vidal Alcover i altres. Les Aules van crear una consciència cultural molt considerable. Gràcies a elles, molta gent va entrar al món de la cultura catalana.

A mi em van detenir a una de les Aules. Havia de fer una conferència sobre els escriptors, i em van detenir. Ja m’havien advertit que venien a per mi, però encara així la vaig començar a fer, però als pocs minuts la van suspendre. Quan em van detenir, hi havia també allà na Francisca Bosch, la que fou líder del Partit Comunista a Balears. A en Llompart també el van detenir, igual que en Femenias (un pintor), en Toni Figuera i algun altre. Sempre hi havia molta gent tancada al Govern Civil. A tots ens van respectar molt, llevat d’un, del qual no record el nom, al qual van pegar.

• El 1977, vàreu col·laborar amb l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana…

Vaig ser el Secretari Tècnic del Segon Congrés de Cultura Catalana a les Illes Balears, entre 1975 i 1977. Vaig cercar un equip de gent extraordinari, amb el qual sempre estaré agraït. Vàrem crear, efectivament, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de la qual vaig arribar a ser vicepresident (el president era en Josep Maria Llompart, amb el qual també vaig tenir sempre una magnífica relació). El Congrés de Cultura Catalana va representar molt a les nostres illes, vàrem crear una estructura extraordinària. En Gabriel Bibiloni va fer una feina enorme i magnífica. També hi feien feina en Damià Pons, en Sebastià Serra i altres. Vaig formar un bona relació amb tots ells a través del congrés.

A més, vam fer una cosa que ningú s’imaginava: la presentació del congrés a la Plaça Major de Palma. Aliança Popular es va negar a que jo parlés, i la va fer tota en Llompart. N’Aina Moll també va participar-hi. Allò va ser molt gran. Ho vam passar una mica malament per a poder organitzar-ho tot, i vam mantenir moltes discussions amb Aliança Popular, que al final hi va participar.

• Manteníeu alguna col·laboració amb l’Obra Cultural Balear? Com era la vostra relació?

Jo he tingut èpoques bones i dolentes amb l’Obra Cultural Balear. En aquella època, hi havia en Climent Garau, amb el qual no m’hi vaig entendre mai. Ell volia que el Congrés de Cultura Catalana fos l’Obra Cultural, i el congrés no ho volia, sinó que volia una estructura pròpia (per això em van elegir a mi per a muntar-ho tot). Vaig tenir moltes discussions amb ell, perquè ell volia que tota la gent que hi participava anés a la militància de l’Obra Cultural, però nosaltres teníem prou clar que ells havien d’estar recolzant el congrés, i si després la gent volia marxar a apuntar-s’hi, perfecte, però no podíem mesclar les dues coses.

• Quina era la relació del món de la cultura catalana amb els partits que reivindicaven més el mallorquinisme polític, com el PSM?

La relació sempre va ser bona. Fins i tot vam fer moltes reunions entre partits (PSAN i PSM) a través de l’Obra Cultural, i inclòs en el propi Congrés de Cultura Catalana. Va ser quan vàrem començar a introduir el PSAN dins Mallorca. Jo, sent del PSAN aleshores, tinc magnífics records de la gent del PSM. A vegades ens enteníem i a vegades, no. Sobretot vaig discutir bastant amb en Sebastià Serra algunes vegades, perquè ell era molt especial. Quan jo pensava que hi havia una cosa que no estava ben feta, sempre criticava si era necessari, malgrat fóssim amics.

• En quant a les reivindicacions del mallorquinisme polític, quines diferències i quins punts de trobada teníeu amb el PSM?

Amb el PSM m’unia la defensa de la nostra cultura, però en aquella època he de dir que el veia massa tancat dins Mallorca. A mi això em preocupava, perquè hagués estat molt millor si s’hagués obert més i hagués mantingut relacions més estretes amb partits com el PSUC o el PSAN.

• Com va ser la vostra experiència com a llibrer i com a editor a principis dels anys setanta?

Em vaig dedicar a la llibreria gràcies a Pepín Tous. Jo vivia a Barcelona aleshores, i ell havia de llevar la llibreria de Plaça de Cort, a Palma, i muntar-ne una de nova, i em va demanar si jo volia fer tot el muntatge. A mi em va costar molt, però la meva dona em va convèncer i em va ajudar a fer-ho. Era una llibreria rara, una “llibreria al carrer”. Solament vam tenir un “enemic”: en Pep Carles Tous, que va ser regidor de Palma i em robava llibres. Però, tinc un gran record d’aquella llibreria. Com que hi havia una part que era tota oberta, hi fèiem exposicions.

Vam muntar una petita editorial, Llibres Turmeda. Tot això tenia molta relació amb el mallorquinisme polític, perquè en l’àmbit cultural la llibreria va tenir un fort contingut catalanista i mallorquinista (defensàvem el català, sense oblidar-nos de que estàvem a Mallorca). Vam publicar a en Damià Huguet i altres.

• Quin paper va jugar l’Església en tot aquest món cultural?

L’Església mallorquina era molt espanyolista i, sobretot, franquista. Després, a finals dels setanta, hi va haver un cert canvi i l’Església va permetre parlar en català i reunir-se als seus locals.

• Quines eren les principals reivindicacions del PSUC i el PSAN en quant al mallorquinisme polític?

No me’n record dels detalls, però sí que puc dir-te que nosaltres teníem clar que les Illes Balears, Catalunya, Catalunya Nord, el País Valencià i els territoris catalanoparlants d’Aragó parlen la mateixa llengua: el català. El que passa és que hi ha variants, és a dir, dialectes, que s’han de respectar, però sempre tenint clar que hi ha una unitat en torn al català. En aquella època ens vam dedicar a no dir “català” al que es parlava a Catalunya, sinó “principatí”, per allò de “Principat de Catalunya”. Lo de “Països Catalans” va ser gràcies a Joan Fuster, i crec que és l’expressió més coherent de totes.

• Com tractava el món del periodisme al mallorquinisme polític en aquells anys de Transició?

El món del periodisme és espanyolisme pur. El diari Baleares, Última Hora… Quan jo vaig començar a publicar, no es podia pensar en publicar en català, però als darrers anys del franquisme, ja sí es feia qualque cosa. El periodisme era molt difícil. Aquí teníem en Joan Bonet, el pare de na Maria del Mar Bonet, que era un falangista i es dedicava a això. El periòdic que més va despertar amb el temps i es va conscienciar més sobre el català va ser Última Hora, a través de gent com en Llompart. Però, va costar lo seu.

• Què és per a vostè el nacionalisme?

El nacionalisme és la defensa d’una terra pròpia on es parla una determinada llengua i es té una determinada cultura. Mallorca ha mantingut històricament moltes relacions amb Catalunya. Amb posterioritat a l’època del Regne de Mallorca, tot es va anar desfent una mica, Catalunya va anar pel seu costat, i hi va haver una separació que de totes formes no va arribar a ser real del tot, perquè moltes persones mantenien els nexes d’unió, basats en la llengua catalana. Ni tan sols en temps del franquisme va morir del tot el català, que després va tornar a ser reconegut. Part del sector intel·lectual ha defensat sempre les característiques pròpies de Mallorca i Catalunya.

• Ha de ser la independència política l’objectiu final del mallorquinisme polític?

Si realment jo crec que Mallorca pot ser independent? No ho crec, perquè ni les illes, ni Catalunya, ni el País Valencià ni Catalunya Nord per separat no poden independitzar-se. No tindria sentit, ni culturalment ni políticament. És impensable. Ara bé, si es fes un estat de “Països Catalans” en el qual cada territori mantingui una identitat i autonomia pròpia, això ja és una altra història. Amb la independència dels Països Catalans estaria completament d’acord, perquè és l’única realitat objectiva real que tenim.

• Ha canviat la vostra concepció sobre aquests conceptes al llarg de la vostra trajectòria?

Quan era molt jove no tenia tanta consciència, coneixement i experiència com després, i potser no sentia el mateix exactament. Va ser mon pare qui em va inculcar aquest sentiment.

• Quin és per a vostè el concepte polític dels Països Catalans? I el cultural i lingüístic? Té futur tot això?

Els Països Catalans són aquelles terres on es parla el català: una part de València, una part d’Aragó, el Principat de Catalunya, una part del sud de França, les Illes Balears i L’Alguer. Jo considero que haurien de ser independents de Madrid, però així com estan les coses ara, amb tot això del coronavirus, estam passant una època terriblement patètica, i no sé quin resultat hi haurà. Si les coses es tornessin a  normalitzar, crec que sí tenen futur els Països Catalans, perquè són una realitat que ningú pot negar. En aquest moment estem una mica desconnectats, sobretot ara amb la crisi actual.

• Diferenciaríeu mallorquinisme de catalanisme, o tenen molts punts de trobada?

Jo crec que tenen molts punts de trobada. Pensa que tots els territoris catalanoparlants tenim el passat comú de la Corona d’Aragó, i, per tant, hi ha molts punts en comú en quant a tradicions, cultura i llengua. No hi veig unes grans diferències entre cada territori. Però, el franquisme tot això ho va voler dinamitar.

Literàriament tot és català. És el mateix que a Espanya, on a Andalusia hi ha un andalús que és una variant del castellà i és diferent al que es parla a altres indrets del país, però segueix sent el mateix idioma. Doncs a Balears passa el mateix. Tot és català i a cada indret tenim dialectes distints.

• Moltes vegades ens identifiquem més com mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs, i no com “balears”. S’ha de treballar més per a identificar les illes i formar un sentiment d’unitat en torn a les Balears, o s’han de mantenir les diferències entre cada territori?

Jo crec que actualment tenim un règim polític general que governa les illes, però en el que aquestes es respecten mútuament i que no hi ha cap problema. Crec que els problemes que sorgeixen no són reals, no hi ha unes excessives diferències en la manera de pensar i de ser.

• Quines diríeu que han estat les principals causes de que el mallorquinisme polític no hagi arribat a ser un fenomen de masses com en el cas català?

Crec que a Mallorca, a pesar de que oficialment sí que està ben clar el tema de la llengua, i ho tenen ben clar, hi ha un problema: el turisme, que crea unes situacions econòmiques moltes de les quals no depenen d’aquí, sinó d’Alemanya o Anglaterra. No ens podem oblidar del modus vivendi diari. Jo sempre he estat contrari del turisme de masses que hi ha, hi hauria d’haver un turisme controlat amb el qual els qui comandessin fossin els d’aquí.

• Nosaltres estem fent aquest projecte com una mena de continuació de la tasca que va fer en Gori Mir sobre el mallorquinisme polític. Apostaríeu pel tipus de mallorquinisme que ell defensava?

Jo vaig tenir les meves discrepàncies amb en Gori Mir. Hi va haver una època en que vam estar molt units, però tenia un problema i és que ell només era ell i tot ell. No diria que va ser una persona que rompés amb els esquemes del catalanisme, al contrari, intentava argumentar-los. Crec que no ha estat negatiu, sinó positiu, tot i que no sigui jo molt devot seu.

• Creieu que s’està seguint el camí correcte en el projecte sobiranista d’esquerres?

Actualment estic molt desvinculat de la política, però diria que sí que són bastant conseqüents i que ho tenen clar. No els veig unes persones rupturistes.

• Vostè va estudiar molt a en Gabriel Alomar, un personatge molt important dins la política i la cultura mallorquina a principis del segle XX. Què creieu que pensaria ell de la tasca política i cultural que s’ha fet en torn al mallorquinisme polític als darrers quaranta anys?

No ho sé, això és una pregunta que som incapaç de contestar. Tingues en compte que en Gabriel Alomar tenia una visió de la cultura catalana des de la distància, i això el feia ser una mica pessimista. Però no et sabria dir.