Fitxa:
- Nom complet: Maria Agustina Canosa Valdomar
- Lloc de naixement; Finisterre, A Corunya, Galícia.
- Data de naixement: 24 gener de 1952
- Ocupació: Cambrera de pisos, cambrera de menjador i Secretaria de la Dona de CCOO.
- Militància: Moviment Comunista de les Illes i Esquerra Unida de les Illes Balears.
- Participació sindical: UGT i CCOO
- Estat civil: Viuda
- Fills: cap.
- Extensió de l’entrevista: 54 minuts i 9 pàgines.
Entrevistador: Josep Martínez
Sobre la vida abans de la migració
Com va ser la teva infància
Jo vaig viure els primers anys endinsada a la Galícia Franquista. Tot era religió. Curiosament, l’escola era mixta. Primer havies d’aprendre tot el tema catòlic. En acabar vaig rebre el títol escolar i cap amunt.
Els teus familiars tenien alguna vinculació política?
Els meus pares no en tenien, però considero que sí que eren d’esquerres. El meu pare, per exemple, va intentar desertar de l’exèrcit nacional i anar-se’n amb els republicans amb dinou anys. El varen agafar i va estar quatre anys a presó. A casa meva es respirava un aire de llibertat, tolerància i antifranquisme, també de part de la meva mare.
Com eren les condicions de vida a Galícia?
El meu pare era mariner i també era camperol. Vàrem tenir terres, vaques i ovelles. Amb això vàrem poder viure bé i sense passar gaires dificultats. No he passat ni necessitat ni fam, però tampoc ens podíem permetre grans capritxos. Tot això em va permetre, de forma general, tenir una infància molt feliç. De totes maneres, la tònica general era de pobresa i carestia.
Vares anar a l’institut?
Almanco que jo recordi no. A la comarca a on jo vivia no n’hi havia d’institut. A les ciutats sí que n’hi hauria, però aquí només era l’escola primària.
Sobre la migració
Què li portaren a migrar? Com fou el procés de trobar feina?
Tot es donà a partir de la mort del meu pare, quan vaig complir els quinze anys. Jo no vaig emigrar per cap necessitat, sinó perquè tenia una tia vivint a Palma i vaig venir a passar unes vacances a casa seva. Em vaig enamorar de l’illa. La meva mare, mentrestant, va plorar molt per la decisió i el meu germà gran, que era mariner mercant, tampoc ho volia. Més o manco tot això fou als 18 anys, l’agost del 71.
Aquesta idea de voler viure tota sola me la va inculcar la meva mare. La migració al meu poble era principalment a Alemanya i a la resta d’Europa i la meva mare tenia enveja d’aquestes dones que marxaven i aconseguien certa independència. Ella deia que les que quedaven no tenien més remei que casar-se amb un mariner i tenir fills a fornades. La meva mare, sense saber-ho, era feminista. La meva tia per la seva banda volia que estudiés, però finalment vaig anar a l’Arenal a cercar feia a un hotel, essent a aquest el qual em vaig jubilar.
Sobre el treball
Com eren les condicions dels migrants en el món del treball? I en el teu cas particular
La majoria de gent que feia feina a hoteleria eren “forasters”, llevant alguns caps que eren mallorquins. Al meu hotel (El Bahamas), per exemple ho fou el maître del menjador, que és on vaig començar a fer feina, que era el Sr. Munar i era un encant d’home. Les condicions eren en general molt precàries. Tu començaves a fer feina i la situació dels contractes era bastant caòtica. Tothom feia tres torns: matí, migdia i vespre. No hi havia dia lliure.
Al cap d’un any em vaig passar a cambrera de pisos al mateix hotel, pensant que seria menys carregant que menjador (era de 7:30 del matí a les 15:30) i almenys així no havia de fer feina el capvespre.
Com va afectar la balearització al treball?
Quan vaig arribar aquí jo creia que Mallorca era un paradís, dient jo açò venint d’una zona preciosa de Galícia. Però, jo crec que ha estat horrorós el que ha passat amb el turisme. Tots els hotels i tot el ciment que s’ha aixecat i tot allò que s’ha destrossat ha estat un gran error. Quan vaig arribar a l’Arenal, a la platja de Palma només hi havia 3 hotels i tot estava ple de naturalesa, tot ha mort ara. Jo crec que en el moment s’haurien d’haver posat uns límits.
Essent migrant i treballadora d’hoteleria, et va costar integrar-te?
Jo vinc d’un idioma diferent del castellà. Quan vaig arribar aquí i volia anar a una tenda em va costar aprendre unes paraules en castellà, ja que el meu poble era molt monolingüe. Llavors vaig tenir cap problema amb els mallorquins i, de fet, els únics que es ficaven amb mi i el meu accent eren els peninsulars. Tenim moltes expressions similars com “Que fas”. No vaig patir cap mena de discriminació ni rebuig, fet que va afavorir el meu aprenentatge del català.
Com va ser, des de dins, l’evolució del Bahamas?
Vaig passar per 4 o 5 companyies al llarg de la trajectòria d’aquest hotel. Quan jo vaig començar era d’Iberostar. Després ho va comprar Barceló i hi vaig fer feina uns altres dotze anys, essent un horror per la deixadesa de la companyia. Després ho va comprar una companyia holandesa i les condicions laborals es varen haver de lluitar per tenir-ne de dignes. Vam aconseguir unes i unes no tant. Era molt difícil fer sindicalisme i només vaig entrar als sindicats quan ja eren legals. Els comunistes érem els que teníem banyes, fèiem olor de sofre i ens menjàvem a nin. Aquesta imatge es va transmetre en un primer moment als de CCOO, ja que la majoria érem comunistes i per la qual cosa els caps dels hotels ens feien fora més fàcilment. Fou una militància nua i crua, ja que en sortir de les 8 hores anàvem al local de CCOO de l’Arenal, allà fèiem els cartells a mans i acompanyàvem als companys acomiadats. Era una militància que ja no existeix.
Sobre sindicalisme
Quan i com entra a CCOO?
Jo primer vaig estar a la UGT a les primeres eleccions sindicals. Tot fou una història molt estranya i estàvem dins una coordinadora sindical d’hoteleria. El meu hotel la majoria de gent que hi feia feina eren d’UGT, destacant el Jesús que vivia a l’Arenal. M’hi vaig presentar per UGT, però resulta que vaig coincidir a bars amb el meu company (el meu marit) amb gent del PCE. A mi allò d’UGT no em va agradar massa i em vaig canviar a CCOO, presentant-me després a les següents eleccions per CCOO. Aquí em vaig trobar amb la gent del Moviment Comunista i jo em vaig afiliar a ells, especialment pel tema de la dona.
Com era ser dona a CCOO?
Era un sindicat majoritàriament d’homes i la qüestió de la dona no era gaire present. Jo, especialment per la meva militància al MC, vaig impulsar amb els meus companys el tema de la dona. Era un tema que m’apassionava.
Per tant, eres del corrent crític.
Sí. Jo sempre he estat de les minories i no tinc cap mena de complex. Vaig estar dins aquesta tendència quan fou el secretari Antonio Gutiérrez, i estava amb gent com Marcelino Camacho, Moreno, la Salce Elvira.
I com es portaven totes aquestes discussions al sindicat?
El tema de la dona va ser complicat. Ens va costar molt. A una assemblea amb més de 300 homes, les dones quasi mai xerraven. Jo, com que era molt atrevida, sempre sortia a parlar per a reivindicar la qüestió de la dona. Els companys sempre remugaven quan anava a intervenir, però a mi em va donar igual el que deien. Jo creia que les dones que vàrem fer feina dins els sindicats i la resta del moviment feminista no valora la tasca que realitzarem en favor de normalitzar les idees d’alliberació femenina. És molt fàcil reunir-te a una assemblea on tot són dones i tinguis punts de coincidència, però després és un altre món els dels sindicats que estaven copats d’homes.
Quins càrrecs vares desenvolupar?
Amb tot el que t’he dit, vaig poder acabar a l’executiva d’hoteleria amb el Pep Vílchez com a secretari. Després fa vint-i-pico anys vaig entrar a l’executiva de la confederació de Balears i he exercit càrrecs com Secretaria de Solidaritat, de Moviments socials i més recentment de Dona.
Com eren les relacions amb la gent del corrent majoritari? I amb els seus líders?
En Cámara és tot un personatge. Ell no discutia, et donava una bronca. Però depèn moltíssim, ja que a altres indrets t’expulsaven directament per dissentir. Aquí no fou el cas. Discutirem políticament, debatíem, però en definitiva he tingut molt bona relació amb la gent del corrent majoritari. He estat molt amic de Manolo, amb en Benedicto, amb tots els secretaris generals en formar part de l’executiva de la confederació. Els darrers anys em vaig afiliar a EUIB i les discussions que hi ha dins no són ni un quart d’intenses i rellevants del que foren les discussions a CCOO als anys 70-80. Si discrepaves ja et miraven malament i et deixaven de costat. Comissions ha tingut els estatuts més democràtics respecte a altres organitzacions i això va permetre matar-nos, però dialècticament. Hi ha hagut gent que ho ha portat malament, però jo sempre he rebut ajut del sindicat quan l’he necessitat.
Com es portava la relació amb la resta de les illes?
Bé, en general. Recordo molt a la Matilde Gomila que fou secretaria de CCOO a Menorca. Els menorquins són especials, però millor callo (riu), però els seus dirigents sempre foren exemplars. Recordo també al Chema, el Ramón, etc. Teníem les nostres diferències, però no eren poques les vegades que anàvem a sopar junts i parlar.
A mitjan 80 es va donar tot el tema de l’escissió del PCPE. A CCOO la majoria de la gent era del PCE i va haver-hi un revolt important. Tu, estant a fora, com ho vares viure tot això?
Es va viure molt, molt malament. Tot el que passava al PCE després passava a comissions. Va ser una guerra sense quarter entre els carrillistes i els no carrillistes. Tot això es transportava a comissions, ja que el sindicat el va muntar el PCE i tota la direcció era fidel al PCE llevant als independents i jo que era del MC. Llavors totes les baralles internes es parlaven a CCOO. Va haver d’intervenir fins i tot la policia per treure a Rosselló i a companyia de la seu del PCE al Triguer. Entre Manolo Cámara i Rosselló entre les dues bandes, van haver d’intervenir la policia perquè si no es mataven.
Al 88 es va donar el 14-D, una de les més importants mobilitzacions obreres del país.
Fou una vaga meravellosa. Va ser un èxit total i absolut, aconseguint aturar-ho tot, llevat del Corte Inglés i del Carrefour que no hi ha manera. Va ser la millor vaga que hem fet, perquè les darreres vagues que vàrem fer han estat un desastre i fracàs.
I dins Hoteleria, com era tot el moviment de vaga en general?
Va ser un èxit. Muntàvem piquetes de fins a dues mil persones! La primera que recordo era la de reivindicació del salari de 22.000 pessetes i dèiem “Ni una ni dos, queremosveintidós”. Era un èxit total. Quan ho va comprar Barceló, treballàvem tothom perquè ens amenaçava i jo sortia a les 6 del matí per a poder parlar amb els companys de feina que anaven entrant. Vàrem muntar un piquet de 500 de persones per la zona de Llucmajor i vaig aprofitar per anar al Bahamas quan feia feina tothom. Tenien guardes de seguretat que, en veure’ns, van desaparèixer. Posteriorment, els caps de l’hotel varen posar denúnciesfalses d’agressions que no arribaren a res.
Convocar una vaga era terrible i els mitjans de comunicació, compinxats amb la patronal, feien campanyes antisindicals gegantines amb proclames com: “Destrueixen l’economia” “Arruïnaran les illes” “Irresponsables”. Era molt complicat fer una vaga, però les vàrem fer i vàrem lluitar moltíssim.
Clar, però un problema bastant present dins CCOO és que el sector d’Hoteleria estava copat per, primer l’USO, i després UGT.
La UGT dominava. A CCOO la patronal ni la volia veure i tenien bastant domesticats als d’UGT fins al punt que els directors els hi feien les candidatures. Tu feies una candidatura i al darrer dia se la carregaven. Ens va costar moltíssim tenir candidatures i tirar-les cap endavant. Tot això es donava per la moderació d’UGT, el seu vincle amb el PSOE en contra de nosaltres que érem els comunistes. Malgrat tot, ho aconseguirem i obtinguérem representació a la majoria d’Hotels de l’Arenal. Cal dir, però, que no tota la patronal és igual i hi ha el cas de directors que varen donar llibertat en les candidatures del comitè d’empresa. Tot són uns voltors, però no tots són iguals.
Recordo que el meu marit tenia un SEAT i anàvem per l’Arenal per organitzar vagues i protestes. Posàvem La Polla Records a tota llet i teníem una marxa! Érem joves i estàvem molt il·lusionats. Volíem canviar el món i, en canvi, mira quin món ens ha quedat.
També he de dir que quan he fet feina com alliberada per comissions, m’he trobat a delegats d’UGT molt capaços i delegats de CCOO bastant mediocres. Però els d’UGT ens la jugaven moltes vegades firmant els convenis a les 3 del matí.
I quina era la teva relació amb els dirigents sindicals d’UGT?
Jo amb n’Obrador vaig coincidir poc. Ell estava en la direcció i jo només em relacionava amb la gent d’Hoteleria d’UGT. Després en Paco Obrador se’n va anar de Batle a Calvià i ja va deixar de ser secretari general.
Amb qui si vaig coincidir fou amb Lorenzo Bravo, que l’estimo moltíssim malgrat que a vegades m’agradaria matar-lo (riu). Després vaig coincidir amb un metge de Saragossa del qual no recordo el nom. Però la tònica general eren millors relacions amb la gent de la confederació d’UGT que no amb la secció d’Hoteleria, ja que a aquests els veia a la feina i veia com em feien les putades.
A part d’amb UGT, com era la relació amb USO, CNT i el CSUT?
Amb l’USO hi va haver èpoques amb molt bones relacions. Després amb CNT i CGT no hi ha quasi cap mena de relació, ja que ens odien perquè creuen que som sindicats venuts i que els locals d’UGT i CCOO els hi pertanyien a ells i no a nosaltres. Jo en l’àmbit personal tinc amigues de la CGT amb les quals he coincidit al Moviment Feminista.
Amb els anarcosindicalistes tinc una anècdota. Nosaltres tiràvem tota la nit de piquet. Primer ho vàrem fer a EMAYA, després a EMT, a l’aeroport. Els de la CNT i CGT apareixien a les 8 del matí i ens cridaven d’esquirols. A escala individual la relació és bona, però la relació amb la direcció és inexistent.
El CSUT va tenir poquíssima incidència. És molt complicat muntar un sindicat i implantar-lo. Mira l’exemple de CGT i CNT, els quals estan en contra de participar en l’empresa i després volen representació al món sindical. Si no entres a les empreses i no aconsegueixes representació no et donaran res.
Quin era el paper de la dona dins hoteleria?
El de les cambreres de pisos era característica: La que més feina feia i la que menys guanyava de tots. Com era una categoria on només feia feina de dones, s’aprofitaren d’això per posar-nos condicions de treball draconianes. Per aconseguir les mateixes condicions que els nostres companys homes ens va costar una vaga a hoteleria. CCOO ho va fer en solitari, perquè UGT no estava d’acord. El masclisme era imperant a la nostra societat i malgrat tot, fent feina allà m’he sentit bé i he treballat a gust. Ara no, perquè amb la gentada que ve hi ha uns ritmes de feina horrorosos. La gent que fa feina a hoteleria no és molt qualificada i el tema del feminisme como que no (riu).
I com afectà l’autonomia al món del treball?
No afectava res, almenys al món de l’hoteleria. Jo sempre li deia a Marcelino quan venia que a aquest país hi havia una democràcia, però a les empreses només regia la tirania de l’empresari, i em donava la raó. La democratització de les empreses ho han aconseguit els sindicats malgrat tot allò malament que s’ha fet. La democratització del país no s’hauria donat sense la democratització de les empreses. La majoria de la població passem més temps a l’empresa que a la casa i si la democràcia no entra a les empreses, aquesta democràcia és paper mullat. Tenim una democràcia mínima, un capitalisme fastigós, una societat repugnant, però la petita democràcia real l’han aconseguida els sindicats i els treballadors dins les empreses. La llista negra de les empreseshi era i si no hagués estat per CCOO i pel jutge Barceló jo m’haurien acomiadat els caps. Ha costat tot plegat anys per defensar els nostres drets i la nostra representació.
Sobre política
Com arriba a tu el MC i com és el procés d’integració?
Per a entrar a militar al MC era horrorós. El MC va sortir d’una línia d’ETA, ETA Berri. Era un procés de 4-5 mesos on et reunies amb una cèl·lula i llavors anaven dient si valies. Era una militància dura i forta, però vaig estar allà quasi vint anys fins a la seva dissolució a principis dels noranta després de la fusió amb la LCR (que, casualment, també tenia vinculacions amb una escissió d’ETA en els seus inicis), moment en què se’n va anar tot al “carajo”. A Catalunya si tenia que pes, però a Mallorca sí que érem pocs. Era una militància que exigia molt, però com a persona et cultivava molt per via de les lectures i discussions. Era una mica l’institut de formació política.
Qui portava la formació política?
Ens reuníem unes 6 persones amb un responsable. Jo vaig començar amb Aina Gomila com a responsable, la qual era un encant de persona i, amunt, era menorquina com tu! (Riu). Jo l’estimo molt a l’Aina i era molt afectuosa amb nosaltres. Després he tingut etapes amb responsables bastant més mediocres. La mentalitat d’aquells anys et feien pensar que canviaries el món i la meva vida va consistir a fer feina i militar tant al partit com al sindicat. Era una militància de 24 h, però m’ha fet una persona bona i solidària, empàtica amb la gent que pateix i un sentiment internacionalista molt fort.
Et recordes de Miquel Àngel Riera? Recordes la seva participació i la d’altres dirigents?
No estava a la meva cèl·lula, però sé que va tenir càrrecs i vàrem desenvolupar una bona relació. D’Isidre Forteza puc dir que era un encant, igual que Miquel. També recordo que el primer que vaig tenir de secretari era el Jesús Vivas. Després ho va ser en Miquel Àngel i el Toni Mir. El darrer va ser Toni Pons.
De totes maneres el partit funcionava de forma bastant atípica i amb un grau de descentralització important per via de federacions. Tot això ajudava a reduir la burocràcia de forma important i sempre anàvem molt amb compte per la vigilància que s’exercia des de l’Estat en contra de moviments d’aquesta categoria.
Si no m’equivoco el MC era una de tantes organitzacions que defensava l’entrada a CCOO.
El MC només participava a CCOO i va tenir quadres molt importants a molts de llocs, principalment a Catalunya, Galícia i a Euskal Herria. L’objectiu era llevar-li la majoria al PCE, però no ho aconseguirem mai. De totes maneres nosaltres vàrem estar sempre en contra dels pactes i els que ara es diuen Acords i diàlegs amb entitats socials. Recordo sobretot la lluita contra la firma dels pactes de la Moncloa.
Marcelino va ser el millor dirigent que ha tingut mai CCOO i quan ens reuníem jo li expressava el meu desacord amb els pactes que firmava. Ell quan va marxar, que el portava el Manolo Cámara a l’aeroport, va dir: “Tengo que saludar y dar un beso a la compañera para que no se enfadeconmigo por llevarle la contraria”. Marcelino era un encant. Després, quan el varen fer president de CCOO, amb Antonio Gutiérrez de secretari general, jo quan anava a reunions a Madrid passava a veure a Marcelino. Ell sempre s’alegrava de veure’m i ell em va dir “Yo pensava como tu, pero no me lo permetia decirlo!” (riu). Era l’actitud d’anar en contra del que la direcció deia envers els pactes i acords. La idea general era aconseguir més i al final veies la realitat. La utopia és bona i necessària per a una organització i per al seu desenvolupament, però sempre dins uns límits.
La meva opinió sobre CCOO és que s’ha convertit en un aparell burocràtic més per a fer cursos i que no tenen res a veure amb els sindicats que jo vaig conèixer.
Si no m’equivoco CCOO, en els seus inicis, s’organitzava de forma diferent a què fa ara.
Quan jo vaig començar tot era assembleari. Tot es decidia a Assemblea, després es va anar concretant i amb el Gutiérrez es va consolidar l’estructura de federacions de sector i el resultat fou una fortíssima burocratització.
Recordes a altres militants del MC a CCOO?
El Domingo Morales, el Ginés Díez que era un dirigent, Antònia Pons, Antonio Muñoz i bastant més gent. Hi havia un corrent de gent important que ens donava suport i en molts de casos vàrem guanyar assemblees a pesar de Manolo Cámara que mare de déu.
M’han comentat que Pep Vílchez, dirigent del corrent majoritari, era bastant més transigent i menys bel·licós amb vosaltres que Cámara.
Amb Pep podies debatre i fer moltíssimes coses. Ell feia la “vista gorda”. Nosaltres per exemple, teníem moguda per pintades o qualsevol cosa i ell venia a S’Arenal i ens deia “Jo no he vist absolutament res” (riu). El Manolo es que té bronca amb qualsevol cosa que feies si no estava molt en la seva línia.
Com eren les relacions amb les altres organitzacions?
Amb OEC les relacions eren bones i vàrem acabar convergint en una sola organització cap a finals dels setanta. Amb la Lliga Revolucionaria també tenim bons vincles. Amb el PTE també i, malgrat que no vaig tenir relació personal amb en Miquel Tugores era un bon dirigent. En general, amb els partits minoritaris, sí que teníem bones relacions.
Recordes les eleccions del 77?
No vàrem votar, ja que érem contraris a la legalitat instaurada pels reformistes de Suárez. Nosaltres reivindicarem l’abstenció.
I a la constitució?
Nosaltres vàrem votar per l’abstenció. Hi havia altres que estaven en contra. Jo vaig votar en contra, sortint de la disciplina. Vaig votar que no. Nosaltres ho vàrem fer en oposició al PCE, que eren els reformistes que varen haver de tragar amb tot per la legalització. Nosaltres érem els revolucionaris i aquí es va notar cert aire sectari, però jo no ho he estat i sempre he discutit amb la gent del PCE, però hi havia gent que sí. Després de la dissolució del MCI, jo vaig votar sempre a EUIB, però darrerament jo només voto a Més.
Doncs als anys vuitanta participares amb tot el tema de l’OTAN?
I tant! Vàrem fer campanya contra l’entrada i fou molt important.
A més d’aquesta, recordes altres mobilitzacions?
Jo recordo la de mitjan 70 per la legalització dels sindicats. Va venir la policia, va carregar contra tothom i ens va donar una pallissa. Jo vaig aprofitar i vaig portar a un company, l’Antonio (que era mig gitanet), que volia lligar amb mi. Li varen donar una tunda fortíssima. Sempre estàvem al carrer per donar canya.
Com vares viure el procés autonòmic?
Jo sempre he tingut un sentiment nacionalista. Si hagués quedat a Galícia, hauria votat al BNG perquè al final sent que no som iguals (la resta de nacions) a Espanya i el seu nucli castellà. Com puc ser jo igual que un extremeny o un andalús? Amb tot el meu respecte i estima cap a ells, però no tenim res a veure. Jo, per Balears, si es demana la independència jo voto a favor. Jo estic ara i a aquella època d’acord amb l’autonomia, però crec que es mereixia més com les autonomies basca, gallega, andalusa i catalana. A més, nosaltres aportem molt de recursos econòmics a l’Estat Espanyol amb unes contrapartides ínfimes.
Com es va viure el procés a CCOO? I al MCI?
El MC era més autonomista i descentralitzador que no pas el PCE. CCOO no fou gaire vocal ni impulsor de l’autonomia. El problema del sindicat era que la majoria dels treballadors venien de fora i no els hi importava massa, i si tu vols representar-los has de moderar molt el discurs. El tema de la llengua va costar molt de portar i defensar dins CCOO i encara avui en dia hi ha algú que menysprea la llengua catalana, no només militants de base sinó dirigents! En el MCI el tema de la llengua i de l’autonomia es varen defensar des del primer moment amb tota l’energia possible. Estàvem molt més avançats.
I recordes les eleccions del 79? Recordo que el MC si es va presentar amb OEC i a les generals varen treure un diputat per EuzkadikoEzkerra.
Sí. Fou un fracàs total i no vàrem treure ni l’1% dels vots a Palma.
Al 83 es consolida l’autonomia. Recordes les primeres eleccions autonòmiques?
Aquí el PP ho tenia tot ben muntat, gens gaire diferent d’una màfia. Aquí El senyor Cañellas fou un fet espantós. A Menorca i a Formentera, per contra, l’esquerra va tenir una presència important i va guanyar de forma majoritària a les eleccions. Aquí tot era PP amb majoria i quan anaves a reunir-te amb qualque dirigent i sortia dient: “Com aquest home pot estar representant si no sap ni parlar”. També varen fer mostres de supremacisme bastant reiterat, i encara ho fan. Per exemple amb el tema dels manters dient “Primero para los blancos” i està dient això de forma oberta davant la gent. Era racisme, masclisme i opressió, era i es el PP. Tot això va durar fins al primer pacte de progrés el 1999.
Mallorca ha canviat molt en les darreres dècades. Quin balanç en fa?
Jo la faig negativa. Mallorca s’ha conservat molt malament i els governs del PP varen ser desastrosos. Si hagués governat ,d’entrada, un pacte de progrés no s’hauria destruït tant, crec jo. S’ha permès de tots els abusos que se pot imaginar: overbookings explotació, etc. Mallorca era un paradís i ho va deixar de ser gràcies a aquesta gent. Ara ja ni et conto, és del tot horrible. S’està venent tot i s’ha expulsat a la gent que viu (El Molinar) aquí per donar cases als rics alemanys, suecs, anglesos, russos i americans.