Economia social i arqueologies del futur

En els darrers mesos, arran de la descoberta d’una història familiar com la de tantes altres afectades per la dictadura de l’oblit, he topat amb un fenomen de la II República que pot contribuir a repensar les iniciatives de l’economia social i el cooperativisme d’avui. Com tantes altres, som fill d’immigrants andalusos que als 70s varen venir a viure i treballar a la Mallorca del desenvolupisme turístic, però no al turisme, sinó a la indústria. Ben igual que n’hi havia molts que venien a treballar al camp, perquè en aquells temps no tot era turisme. Ni avui tampoc, encara que ens vulguin fer creure el contrari. La qüestió és que fa uns mesos, gràcies al llistat de brigadistes publicat pel grup de recerca SIDBRINT de la Universitat de Barcelona, vàrem saber que el meu avi, a més de jornaler, havia estat sindicalista de la CNT al seu poble, a Vilches (Jaén), i membre de la XV Brigada Internacional, la Lincoln. 

A partir d’aquesta descoberta i des de la ràbia per no haver sabut res d’això abans, vàrem començar a estirar de diferents fils, que m’han duït a un altre descobriment: la figura de les col·lectivitats agràries, que l’avi havia defensat. Encara que se n’hagi parlat poc, potser constituïren un dels elements més importants de la revolució paralel·la a la Guerra Civil. Milers de camperols i jornalers -però també treballadors i treballadores urbans- varen participar de les col·lectivitats, allà on iniciatives institucionals com la Reforma Agrària varen fracassar per la resistència dels poders establerts a aplicar la llei (com en bona mesura ens passa avui amb les normatives sobre habitatge). 

El latifundisme va ser -i encara ho és, si donàssim a la terra el valor primari que hauria de tenir a una economia colonitzada pel turisme i els serveis- un dels grans problemes per a la modernització d’Espanya, i alhora un motor de les desigualtats al país. De fet, el cop d’estat de Franco i la dictadura impediren aquesta modernització bottom-up i n’imposaren una altra, a partir dels 70s, fonamentada en el turisme. La modernització real, en aquells anys de guerra, va venir de les col·lectivitats impulsades per l’hegemonia anarcosindicalista i assumides també pels socialistes. 

Milers de treballadores i treballadors participaren d’un model de gestió de la terra molt distint del que hi havia hagut fins aleshores. En el cas de Jaén, ja des del 1931. Creades a partir de les aportacions voluntàries de terres de petits pagesos i de l’apropiació de part de les terres dels grans terratinents, les col·lectivitats agràries varen suposar un model de gestió en comunitat, que subordinava el rendiment de la terra al benestar personal i col·lectiu. A més, com subratllen alguns dels estudiosos del tema, com Peirats, Bernecker o Casanova, això no vol dir que fos una “pitjor” gestió, ans al contrari, s’hi experimentaren nous mètodes i tecnologies de producció que permeteren no sols millorar la subsistència de la majoria, sinó fins i tot proveir les ciutats assetjades pels colpistes durant la guerra. 

Les col·lectivitats agràries representaren no sols una manera de produir “més justa”, sinó una nova forma de vida per a moltes de les persones que hi formaren part, dignificant la feina al camp. Aquest és potser un dels grans valors que té l’economia social i solidària encara avui, juntament amb el fet que no és just teoria, sinó una utopia factible, en marxa i evolució permanent. Les col·lectivitats agràries representarien allò que Fredric Jameson, que ens va deixar l’any passat, anomenava “arqueologies del futur”. Cada petita història de cada cooperativa obrera de fa un segle és una contranarrativa al “tanmateix”. 

En un món on la cultura capitalista ens inunda de ciència ficció distòpica, on és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme, redescobrir aquelles experiències del passat que varen permetre a molta gent viure d’una altra manera, en un context distint però també advers com ho és el d’avui, ens pot oferir moltes pistes i molta força per tal de seguir lluitant, des de l’economia social, per vides que mereixin ser viscudes. Pistes també per al sindicalisme que cal, i que no es pot limitar a la gestió d’allò possible, sinó d’allò somiable.