En memòria de Jeroni Alomar Poquet / Pere Fullana
Avui, 7 de juny, es compleixen setenta-dos anys de l’afusellament del capellà mallorquí Jeroni Alomar Poquet (1894-1937). El 12 de maig de 1937 va ser sotmès a un Consell de Guerra i condemnat a mort, acusat de traició a la rebel·lió militar. La tragèdia del mossèn llubiner, antic vicari de Son Carrió i d’Esporles, apareix, per la seva excepcionalitat, en tots els manuals d’història de la Guerra Civil i particularment en totes les obres que tracten sobre la relació de l’Església i la Guerra.
El cas Alomar ha obligat els historiadors d’arreu de l’Estat, interessats en aquesta temàtica, a aprofundir sobre les particularitats de l’Església mallorquina i la seva vinculació a l’eixecament militar. Historiadors de la vàlua de Julián Casasnovas, Hilari Raguer, Alfonso Álvarez Bolado i Angel Luis López Villaverde, a banda de Josep Massot i Muntaner com a principal representant, han volgut afinar molt bé les característiques d’un fet que és únic a l’Estat espanyol i que se suma als 16 sacerdots víctimes de l’exèrcit comandat per Franco en el País Basc.
Passaren, tanmateix, 58 anys perquè algú edités una biografia de Jeroni Alomar Poquet, com és ara la publicada per Nicolau Pons (1995) i aquell mateix any el bisbe Teodor Úbeda oficià un funeral en memòria d’aquella víctima, suposadament innocent, que els revoltats manipularen per intimidar una Església que mantingué algunes veus crítiques amb la repressió i que acabà provocant Georges Bernnanos a causa dels excessos comesos i la irracionalitat del comportament de la repressió.
Tant l’obra de Bernanos com el consell de guerra i l’afusellament posterior d’Alomar continuen generant un debat d’altíssima qualitat i d’un gran interès des del punt de vista historiogràfic i cívic. El cas Alomar Poquet és difícil d’entendre si hom valora que a Mallorca a penes no hi havia hagut confrontació entre l’Església i els sectors anticlericals i laicistes, i que, a més, el bisbe Miralles es comportà de forma disciplinada al servei de la causa del ‘Moviment Nacional’.
Precisament per això, la tragedia d’Alomar Poquet continua alimentant l’enigma i els interrogants que es plantegen no admeten una resposta simplista. Sobre el comportament del bisbe Miralles amb relació a Alomar Poquet persisteixen dues versions; per una banda que Miralles coneixia la misèria humana que envoltava la vida i la personalitat de Poquet i, per altra, que Miralles va fer tot el possible per salvar la seva vida i la d’altres capellans com Antoni Rosselló i Bartomeu Oliver que passaren per tràngols semblants.
Pel que fa a Alomar també continuen dues versions, per una banda les seves vel·leïtats de caràcter moral, mal vistes pel bisbe, i per altra la seva actitud altruista des del punt de vista polític, atès que un germà seu militava a Esquerra Republicana Balear. En allò que no hi ha dubte, però, és sobre l’actitud de l’Església mallorquina en general. Aquella condemna es caracteritzà pel valor intimidatori i exemplaritzant.
Com més catòlica i conservadora era una societat més imprescindible esdevingué per l’exèrcit facciós condemnar a mort i eliminar aquells ciutadans que, tot i formar part d’aquests col·lectius, mostraren simpaties i complicitats amb la República. Més enllà de tot plegat, Alomar Poquet s’ha convertit en icona per al civisme i el seu cas en paradigma del martiri.
Diari de Balears 07/06/2009
