Pollença
Li deien en Ferreret i va escriure una trista pàgina d’història. Jutjat el vint-i-cinc d’agost del trenta-set per haver participat en el moviment de resistència a l’alçament militar que es produí a la seva vila dia vint de juliol del trenta-sis, fou condemnat a mort. No obstant, això, li commutaren la pena i començà el seu pelegrinatge per diversos penals. Era un home ben sortat En Ferreret. Altres companys seus havien estat executats i al seu propi germà, En Miquel, l’havia engolit el remolí de sang. Era una sort poder sobreviure? Tal volta sí, tal volta no. En tot cas no calia pensar-hi massa perquè no era una decisió voluntaria la seva. Ell, senzillament, era un presoner que deixava passar els dies recordant la por, recondant la por, recordant la por. Caigué Catalunya i el traslladaren al Penal de Lleida. Caigué Madrid i acabà la guerra. Els Consell de Guerra es succeïen i els ajusticiaments també. Sí, podia considerar-se un home sortat En Ferreret. Arribaria per a ell, com arribava per a tots, el dia de la llibertat. Ho deia Franco. Tots els espanyols regenerats, tindrien un lloc a la nova pàtria. I el dia potser tantes vegades somniat, arribà per a En Ferreret. Pollença, llunyana, recuperava els entorns a la seva memòria. Ja caminava cap a la llibertat. Ja travessava les portes del Penal de Lleida. Pollença ja era un esclafit al cor. Enfront del Penal en ferreret caigué mort.
Capellà, Ll. (1989): Diccionari Vermell, Mallorca: Ed. Moll, p. 54
