Manacor
Li deien En Cosseo. Tenia uns trenta-cinc anys i era fadrí. Seria eternament fadrí, perquè estava casat amb la rialla. Els qui el conegueren, asseguren que li mancava l’aigua de l’abril, però vivia com un senyor: vestit, ben menjat i sense conèixer el treball ni de prop ni d’enfora. Miquel Óleo, senyor d’Es Rafalet, li pagava quaranta duros a l’any perquè abocàs un somriure generós als amargs dies de la nostra existència. I Jaume Cosseo feia de bufó perquè li convenia. “Jaume, no et menjaries una dotzena d’ous frits amb oli de ricí?” I se’ls menjava, feliç, tot sabent que a les poques hores hauria d’anar amb els calçons desfermats de mata en mata. Au, Jaume, a que no et menges deu pebres coents? “Deu i vint, amo. Deu i vint”. Tocava el flabiol. En Jaume. Era amic del senyor, i el senyor, veritablement, l’apreciava. Quan acusaren Óleo de mantenir vel·leïtats esquerranes i de conspirar contra el nou règim polític, mataren En Jaume Cosseo, l’amic fidel. Tenia un braç romput, en aquells temps. i el mataren rera les cases d’Es Rafalet. D’esquena a la llar, on havia trobat aixopluc al llarg de tants anys.
Capellà, Ll. (1989): Diccionari Vermell, Mallorca: Ed. Moll, p. 157.
