Memoria Civil, n.31, Baleares, 3 d’agost de 1986, Llorenç Capellà
Natàlia Julià mira el seu interlocutor amb mirada de moix, freda i distant. Guarda llargs silencis abans de respondre a qualsevol pregunta i, quant respon, la veu està despullada de qualsevol timbre emocional. Pens -i estic segur de no equivocar-me- que aquesta dona s’ha entrenat en l’exercici de l’autocontrol i ha aprés a situar la pròpia història enfront d’ella, com si al narrar-la, estigués narrant les seqüències d’una pel·lícula muda. Es, no cal dir-ho, una manera d’enfortir la pròpia sensibilitat, malmesa. Justgin vostès mateixos. A Natàlia -quan a penes tenia dos anys -els reis del trenta-set li dugueren carbó. O millor dit, li robaren les arrels. El vespre del cinc al sis de gener, un escamot de milicians afusellà a Porreres el seu pare (Josep Julià), la seva mare (Maria Pasqual), la germana d’aquesta (Antònia Pasqual) i la padrina (Catalina Flaquer). Mesos abans, el setembre, havien afusellat al Castell de Bellver l’acompanyant de la tia Antònia, Lluis Montero. Vet ací, doncs, que Natália Julià Pascual, encara en bolquers, va trobar-se en aquest món sense pa i sense amor. Abans d’aprendre a jugar, l’ensenyaren a perdre.
Natàlia, la teva padrina i les seves filles eren conegudes com “Les roges del Molinar”.
-Eren comunistes. L’únic que et puc dir és que anaren pel món amb el cap ben alt, sense amagar la seva ideologia i això, en una país tercermundista com era l’Espanya del trenta-sis va costar-los la vida.
– M’has fet un discurs.
– Perquè estic convençuda que la nostra guerra, més que esser la guerra de l’odi, va esser la guerra de la incultura. Encara ara, el repte dels polítics actuals és el d’acabar amb la incultura
– Pensarien així les teves ombres estimades, les teves dones mortes?
– Ho supòs. Quan una persona adopta des de l’esquerra postures radicals, sol fer-ho perquè assumeix les reivindicacions de les clases socials més explotades.
– Ets comunista, tu?
– No ho nec. Em considerer seguidora de Santiago Carrillo.
– Digues.me Natàlia: les roges eren de Capdepera, com diàntre acabaren en El Molinar?
– El padrí emigrà a l’Argentina i quan retornà a Mallorca se n’anà a viure amb un altra dona. Durant la seva absència la padrina va decidir traslladar-se a Palma supòs que a la recerca d’un medi de vida més digne. Ignor altres detalls, perquè tot el que et cont ho sé per referències.
– Si més no sabràs com es guanyaven el pa?
– Ma mare i la padrina treballaven l’espart, feien senalles. La tia Antònia ensenyava a brodar a la Casa Singer, a la Plaça de Cort.
-Quedava una altra germana, la tia Magdalena.
– Però mai no va ficar-se en qüestions polítiques. A posta no te l’he anomanada. Això de banda, et diré que s’havia casat i no treballava.
– Ta mare també era casada.
– Es cert, però mai abandonà del tot la casa materna. Imagín que la influència de la patrina va esser decisiva en la formació del sue caràcter.
– Tenies dos anys quan assassinaren els teus pares. Malgrat tot, guardes qualque record d’aquell temps?
– Cap. Saps quin drama el meu …! Cap. O quasi cap. La nostra casa estava situada a l’actual plaça d’Alexandre Jaume, i intuesc un balconet molt alegre al qual sovint m’hi abocava. Els meus records són obscurs. Molt oscurs i borrosos.
– El teu pare, també pertanyia al Partit Comunista?
Supòs que sí, però no t’ho puc assegurar, perquè a mi m’ha estat silenciada la història dels meus. D’infant he sentit converses referides a ell que s’acabaven al punt que jo m’apropava a la rotlada. Jo nom Natàlia i aquest és un nom rus … Cal suposar que mon pare també era comunista.
– Saps Natália? Es injust negar-li a una persona el coneixement de la pròpia història.
– I tant que ho és! però vull pensar que era protagonista d’una tragèdia tan cruel, que ningú de la família no se sentia amb cor de contar-me-la
– La intuies, però?
– M’adonava que vivia inmersa en la mentida. D’adolescent em digueren que els pares havien desaparegut a Barcelona, durant les Olimpiades. En canvi, d’infant, a la padrina per part de pare li deia ma mare i no acabava de comprendre perquè les meves amigues tenien les mares joves i jo la tenia vella. Això de banda, perquè enganyar-nos? Mai no m’ho vaig creure que ho fos.
– Et crec.
– Els infants cavil·len, amic meu, i jo m’adonava que el padrí li deia precisament padrí en lloc de mon pare, i que els meus oncles no eren els meus germans. De tant en tant, quan m’assaltaven els dubtes, li deia a la padrina: “I vos, sou veritablement ma mare?” I ella no sabia què respondre’m. “Tu, calla”, m’ordenava.
– Com te n’assabentares de quina era la realitat?
– Quant me la va contar la tía Magdalena. Tenia quinze o setze anys i la notícia no en va sorprendre gens ni mica, perquè jo mateixa era una víctima de la repressió. Es palpava al carrer, a les cases, la repressió. No m’empegeesc d’afirmar que a cals padrins em sentia una externa.
– Ets molt dura amb els teus judicis.
– Idò no els exprés motivada per cap sentiment de ràbia. Et dic la veritat: em sentia una externa. Als meus oncles els tractava de vostè i segons quin fos el caire que prenien les converses familiars, m’ordenaven sortir de la sala on es trobaven reunits.
– Era gent de dretes la teva familia paterna?
– Els padrins eren monàrquics, però jo era el fruit del mal cap de mon pare. Vull dir que mai no veren amb bons ulls ma mare que, al seu entendre, era un cap de gri qué volgué casar-se únicament pel civil i que refusà batiar la seva filla. A mi em batiaren quan tenia set o vuit anys, un horabaixa a entrada de fosca.
– Degué suposar-te una purga.
– Com no t’ho pots imaginar! Fixa’t si em va colpir força la cerimònia, que me’n record de tots els detalls. M’enflocaren de nom Maria de Gràcia i, sortosament, s’oblidaren de registrar-lo al llibre del jutjat. A posta continuu essent Natàlia.
– I te’n sents orgullosa d’aquest nom, veritat?
– Naturalment, perquè és el nom que decidiren posar-me els meus pares. No comprens que em volien esborrar qualsevol vestigi del passat…? Els meus records d’infantesa són dolents, amic meu, molt dolents, i procur oblidar-los. Unicament en parl perquè tu m’estires la llengua.
– Creuràs que no puc estar-me sense demanar-te noves de la primera comunió?
– Ho veus …? Anava al col·legi Santa Isabel dels Hostalets i no em deixaren combregar amb les altres nines de la meva edad. Vaig combregar tota sola, un diumenge qualsevol, i tota la beateria del barri m’atalaiava. Pretenien que cresqués humiliada, vençuda i acovardida, vols que continui predicant …?
– Crec tot quan em dius, perquè la teva adolescència coincidí amb l’efervescència dels cursets de cristiandat, un moviment religiós força fanàtic. La teva marginació et va fer congriar qualque mena de compex de culpabilitat?
– Ni prop fer-s’hi! Em sentia un a persona en reistència i, això si, vaig créixer introvertida. No tenia confiança en ningú. Ni en la padrina. En ningú.
– Natàlia, recuperem la història dels teus pares. Quan esclatà la rebel·lió militar, on s’amagaren?
– Ma mare trobà amagatall a una casa del Molinar, dins una bóta d’olives. Cada horabaixa la tia Magdalena em duia a fer volteres per davant aquesta casa i ella m’atalaiava per un finestró. Em mirava sense dir-me paraula, perquè aleshores ja havien detingut la padrina i la tia Antrònia.
– Qui?
– Un escamot de falangistes. Elles dues no s’havien amagat i m’havien recollit. Un vespre se les emportaren, sense importar-los el meu abandó. Sortosament un veïns em sentiren plorar i avisaren la tia Magdalena.
– T’ho contaren?
– Evidentement, m’ho contaren perquè jo a penes tenia dos anys. En canvi me’n record de la detenció de ma mare. Ha estat un record primerament difús que s’ha anat arrodonint i concretat amb el pas dels anys.
– Conta-m’ho
– Estava assagudeta a la voravia, un horabaixa d’estiu, i se’m palplantà al davant un home somrient que m’oferí caramels.
– Ningú no t’havia contat, encara, la història dels set carbridets i el llop?
– No, amic meu, no me l’havien contada. Quan aquell bretòl s’adonà que havia vençut la meva desconfiança, em digué: “Ara tu i jo ens passajarem amunt i avall, agafats de la mà, i veurem ta mareta”,
– I tu vares deturar-te davant la casa on tenies, costum de veura-la, veritat?
– Exactament. Le detingueren aquell mateix dia.
– I l’engarjolaren a la presó de dones del carrer d’en Sales.
– Si, juntament amb la tia i la padrina. Les dues filles sembla que no patiren gaire, però la padrina estava incomunicada. Aconseguí fer arribar a la familia un tros del seu vestit i estava podrit. Imagina en quines condiciones sanitàries vivia!
– Mentrestant, que s’havia fet de ton pare, Natàlia?
– També l’havien engarjolat. Li dúiem queviures i roba neta al Castell de Bellver, d’això si que en tenc record. Un dia, quan la tia Magdalena li dugué el bolic li digueren que no els deixàs, perquè l’havien canviat de presó. Mai més no rebèrem noves seves.
– El donaren per mort de seguida, els teus?
– Hu supòs. Cada vegada que anàvem al cementiri la padrina tirava flors a la fossa comuna.
– Sembla que ton pare morí a Porreres.
– No ho sé.
– I ta mare i les teves parentes, també.
– Tampoc no ho sé. La família únicament sap d’elles que havien desaparegut el dissabte dels Reis. Les poques referències que jo en tenc, les he hagudes d’espigolar d’aquí i d’allà.
– A través dels temps, com veus ta mare? Com veus les roges?
– Tenc al meu abast tan pocs elements de judici …! En fa la impressió que elles defensaven tota una sèrie de postulats que avui en dia assumeix qualsevol persona que tengui una mica de seny. Eren dones abrandades, avançades al seu temps, i tingueren la desgràcia de viure a un país terriblement inculte. La guerra civil va ser una bestiesa, fruit de la incultura, ja t’ho he dit. La tía Magdalena m’ha contat que els recriminava de continu el seu excessiu abrandament.
– Per què?
– Per què …? No t’adones, amic meu, per què? Qui dóna la cara pels altres a un país com aquest, s’exposa molt, molt … Malgrat tot, em sent orgullosa de la seva història.
– D’una història, Natàlia, de la qual no m’ha quedat cap rastre.
– Es cert: cap. Mira, la tia Magdalena guardava com un tresor una senalleta que havia estat de la seva mare, perquè no tenia altra cosa d’ella. Jo no he tingut ni aquesta sort … Vols que et conti una anècdota?
– Conta.
– El pare de mon pare era transportista. Un dia arribà a casa plorant i contà a la padrina que un alt càrrec de Falange li havia ordenat traslladar els mobles del pis dels meus pares a un xalet que ell tenia a S’Arenal. Els traslladà tots: fins i tot el meu bressol. Jo vaig sentir tota la narració, encara que ells dos estaven convençuts que no els escoltava.
– Em sembla, Natàlia, que ningú no por envejar la teva infantesa.
– I penses molt bé. Vaig tenir una infantesa molt trista i anímicament, als dotze anys, era una dona vella, vella, vella. Mai no em pegaren ni em feren cap injustífica els padrins, però tampoc no vaig rebre per part seva la més petita prova d’amor. No record haver rebut ni una sola besada de la padrina. Ni una joguina pels reis. L’unica persona que em tenia afecte era la tia Magdalena.
– Dona, i per qué no vivies amb ella?
– Perquè els meus padrins sempre estigueren en desacord amb la famíla Pascual i reclamaren la meva custòdia. Legalment tenien dret a fer-ho.
– I tu, en canvi, te l’estimaves a la teva tia?
– I tant! Estant amb ella m’oblidava de ma mare.
– Natàlia, el passat t’ha marcat força, veritat?
– Tu ho creus?
– Jo sí-
– Idò jo no ho vull creure. Fet i fet jo som Sagitari i els sagitaris tenim un sentit molt vitalista i optimista de la vida.