Li deien En Pipado i tenia vint anys. Fadrí. Sense professió coneguda, tot i que se li coneix un ofici ben poc remunerat: repartia la premsa del Partit Comunista. El seu pare havia participat en la resistència que s’organitzà a l’Ajuntament del poble el denou de juliol del trenta-sis, i per aquest fet, va ser empresonat a Can Mir. Un germà seu, en canvi, va ser cridat a files i formava part d’una camionada plena de soldats que feia estació a la plaça del tren, camí de Porto Cristo. La gent els aplaudia i els encoratjava. En Guillem, jove, jove, molt jove, però tal volta empès per la ràbia que li produïa el fet de veure que un germà era forçat a lluitar a favor d’aquells que tenien el pare tancat, va sumar la seva veu a la cridadissa, encara que emprà uns slogans ben diferents deks usuals. Va cridar: Visca la llibertar¡ Visca el comunisme¡ Li va ploure un esplet de guitzes i la intervenció del seu germà soldat, evità una tragèdia. O l’ajornà, simplement. La familia va amagar En Guillem, perquè sabia que no trigarien gaire a cercar-lo. El cercaren. No el trobaren. Un falangista enlairat, del mateix carrer on vivia En Guillem, va raonar la situació als seus familiars de la manera següent: Si el teniu amagat per foravila, prest o tard el trobaran i no podrem salvar-lo. En canvi si l’entregau, si me l’entregau a mi, procurarem que l’enviïn a la ciutat amb el seu pare i ningú no li farà mal. Fet. I com ho havien de fer? El dia ics que jo estic de guàrdia a la presó, el duis. El dia ics l’entregaren. Al llarg de tres dies la mare li va portar el dinar i el sopar. Aquest tercer dia., li retornaren una truita enmig de dos trossos de pa. En Guillem no en vol, li digueren. Quan fou a ca seva obrí el paquet i trobà un boci de paper escrit. Era la lletra del seu fill. Li deia que cap dels tres dies havia pogut provar mossegada, perquè el feien dinar i sopar d’oli de ricí i no feia altra cosa més que vomitar. Una darrera ratlla deixà la mare esverada. Sé que anit em mataran. No importa que em dugueu més menjar. L’afusellaren a Son Coletes.
Autor: Antoni Vanrell
