González Navarro, Francesc

Setze anys. Naturalment, fadrí. Feia poc temps que treballava. El seu ofici consistia en canviar les agulles del tramvia a l’acabament de la Costa de Sa Pols. Llegia molt, però no pertanyia a cap partir polític. Sembla que un sacerdot de la barriada de S’Hort des Ca, a on vivia l’encoratjava a estudiar. Llegint el mataren. El vint-i-u de juliol del trenta sis, a les quatre de la tarda aproximadament, llegia, assegut en un balancí, les finestres del balcó obertes al carrer Fornaris, en front d’un cafè obrer. Ningú no sabia què representava exactament el Ban del General Goded ni què volien aquells homes amb camisa blava que, cridaners, baixaren de dos cotxes, i entraren al cafè, empunyant fusells i demanant beguda. Volien gresca i en feien. En Francesc,, potser molest, potser esporuguit, s’aixecà i intentà tancar les persianes. Mai no ho hagués fet. Els homes que armaven gresca en el cafè tiraren trons a rompre. Cercaven un blanc i el trobaren, sense que els contertulians del cafè tinguessin temps de recuperar-se de la sorpresa. Crits de la mare, una mare que escurava a la cuina, i visques dels falangistes que fugien amb les escopetes fumejant. Un veí, Jaume Pujol, agafà l’al·lot en braços i partí de quatres cap a la carretera de Manacor. La camiona de passatgers de San Jordi el recollí i els traslladà a la Casa de Socors, situada a la Plaça de Santa Eulàlia, plena de falangistes que miraven indiferents, el regueró de sang que el sol de juliol assecava. Quan el metge de guàrdia va demanar-li a Jaume Pujol què havia passat, nerviós, assenyalà cap a la porta: “Ho demani a aquests d’aqui deforra. Era gent vestida com aquesta d’aquí defora. I el metge li posà una mà al braç per tal de tranquil·lizar-lo. Val més que calleu, i l’obsequià amb una camisa seva, perquè la que portava era plena de sang. Francesc González expirà sobre la taula d’urgències. Portava tres bales en el pit i dues en el cap.