Seixanta-set anys. Viudo. Vivia a Porto Cristo i quan es va produir el desembarcament de les tropes de Bayo, la seva casa va quedar dins zona republicana. Treballava de picapedrer. El seu fill, Conrad Garau, també afusellat, va convertir-se en un mestre d’obres de reconeguda vàlua dins el terme. Vivien sota el mateix sòtil. El devuit d’agost del trenta-sis, Antoni Garau estava preocupat. El front semblava estabilitzat i era difícil normalitzar la vida, si de tant en tant una bala perduda mossegava una façana. Al capdavall, però, fins i tot el perill esdevé una circumstància rutinària. El vell Garau, va dir a la seva nora: Magdalena, me’n vaig a donar gra a les gallines, perquè fa massa dies que no mengen. Partí cap a foravila i possiblement no el deixaren arribar al tros., car l’agafaren un grup de milicans feixistes. Algú recorda haver-lo vist passar pels carrers de Manacor, assegut, tot sol, en els darreres d’un camió de càrrega, amb tota la soletat del món per companya. Aquest algú, sorprès, li va cridar: I a on anau? El pare de Conrad va arronsar les espatlles. I ell què sabia! O potser s’ho imaginava? Anava camí de Son Coletes. Dies després de l’assassinat, va escampar-se el rumor que el vell Garau havia estar sorprés, quan intentava hissar una bandera republicana. En canvi, de la senalla de gra, ningú mai més no en va saber noves.
Autor: Rosalia Dalmau
