Francesc Pi i Margall (Barcelona, 1824 – Madrid, 1901) fou President de la Primera República Espanyola i President del Consell de Ministres (1873)
Procedent d’un entorn obrer, va estudiar fins a doctorar-se en Dret en 1847. Va treballar com a professor, traductor i empleat d’un banc.
Vinculat a el Partit Demòcrata des de que va arribar a Madrid en els anys quaranta del segle XIX, va participar en la Revolució de 1854 i es va orientar cada vegada més cap a la política. Aquell mateix any va publicar les seves idees del federalisme social a La reacción y la revolución (1854), on avançava la idea del principi federatiu de Proudhon. Des de 1857 va sostenir polèmiques en defensa de el socialisme contra els demòcrates individualistes o liberals. Al 1864 va adquirir notorietat com director del periòdic La Discusión, des del qual va difondre la seva ideologia. Per aquest motiu va haver d’exiliar-se a París durant la reacció que va seguir a l’intent revolucionari de 1866.
Exili
L’estada a París li va permetre aprofundir en el coneixement de Proudhon, mort l’any anterior. La influència d’aquest autor és visible en el pensament de Pi i Margall, i ell mateix el traduiria al castellà.
Durant l’exili a París, va madurar la seva ideologia revolucionària basada en la destrucció de l’autoritat per a substituir-la pel lliure pacte constitutiu de la federació. El triomf de la Revolució de 1868 li va permetre tornar a Espanya i ser triat diputat en les Corts constituents.
Diputat
Es va erigir com un dels grans líders del republicanisme, amb un vessant federalista i proper al socialisme, el que li permetia connectar millor amb les aspiracions socials de les classes treballadores i amb les aspiracions de descentralització política de la seva ciutat natal.
En conseqüència, es va oposar al caràcter monàrquic de la Constitució de 1869, i – ja com a màxim dirigent de el Partit Republicà Federal, des de 1870 – va combatre el regnat de Amadeu de Saboia. Quan aquest va abdicar, va ser un dels impulsors de la proclamació de la Primera República Espanyola (1873).
El primer president de la República, Estanislau Figueras, que coneixia bé a Pi per haver-lo tingut com a empleat en el seu bufet d’advocats, li va encomanar el difícil Ministeri de la Governació. Des d’aquell càrrec, Pi va fer el que va poder per mantenir l’ordre públic, contenir el moviment cantonalista i procurar que les eleccions llancessin un resultat favorable per al règim.
En dimitir Figueras, Pi i Margall es va fer càrrec del poder executiu (formalment no existia el càrrec de president de la República, mentre no es promulgués una nova constitució).
Poder Executiu de la República
Ho va fer amb un ampli programa de reformes polítiques i socials que no va poder dur a terme, doncs només es va mantenir durant una mica més d’un mes, acorralat per la rebel·lió cantonalista (que naixia d’una lectura radical de l’ideal federalista) i per la divisió entre les files republicanes: a la tradicional oposició entre socialistes i individualistes s’unia la ruptura entre unionistes i federalistes, i la pròpia divisió dels federalistes entre moderats i radicals.
Restauració monàrquica
Després del cop d’estat de 1874 que va restablir la monarquia borbònica, Pi i Margall es va retirar temporalment de la política i es va dedicar al seu treball com a advocat i escriptor. En els anys vuitanta, aprofitant la tolerància dels governs liberals, va tornar a l’activitat pública per a reorganitzar els republicans federals. Confiant en les possibilitats d’èxit que els oferiria la restauració del sufragi universal el 1890, va crear en aquell mateix any un diari propi, El nuevo régimen, i va impulsar la definició del programa del partit el 1894.
El seu prestigi li va permetre ser triat diputat en 1886, 1891 i 1893; però va perdre popularitat en ser l’únic líder republicà que no es va deixar arrossegar per l’ardor nacionalista durant la Guerra de Cuba (1895-1898). Va propugnar la concessió de la independència a les colònies i es va oposar a la guerra contra els Estats Units, model de democràcia republicana i federal.
