Sebastià Serra Busquets és un historiador, professor universitari i polític nascut a Palma el 1950. És un dels històrics dirigents del Partit Socialista de Mallorca i una de les figures claus del mallorquinisme polític en els darrers quaranta anys, des de la seva participació en la fundació del Partit Socialista de les Illes Balears. Ha estat regidor de l’Ajuntament de Palma, així com també diputat del Parlament autonòmic entre 1983 i 1993. Tenint en compte les qüestions que es tracten a l’entrevista, cal destacar entre les seves obres historiogràfiques L’Esquerra Nacionalista a Mallorca (1900-1936), escrita junt a Mateu Morro.
Aquesta entrevista va ser realitzada a les oficines de l’Ateneu Pere Mascaró, a dia 26 de maig de 2020, i reforçada amb noves preguntes, via telèfon, el dia 14 de setembre de 2020. Amb una duració total de 2 hores i 27 minuts, es van fer dues còpies d’àudio, una de telèfon mòbil i una d’ordinador portàtil. El resultat és una transcripció de 23 pàgines.
Entrevistador: Miquel Vidal Bosch
FITXA PERSONAL
- Nom i cognoms: Sebastià Serra Busquets
- Nascut a: Pla de Sant Jordi, a Son Palat.
- Data de naixement: 30 de març de 1950.
- Estat civil: Casat.
- Fills: 2.
- Estudis i formació: La llicenciatura i el doctorat en Història.
- Creences religioses: Sí, una mica.
- Militància política, sindical o altres: PSM, STEI, Obra Cultural Balear i GOB.
- Treballs realitzats: Recepcionista d’hotel, treballador d’una agència de viatges, venda de llibres, professor d’institut i d’universitat (a partir de 1981), catedràtic d’Història Contemporània de la UIB, diputat al Parlament de Balears, i Secretari segon de la Mesa del Parlament de Balears (1987-1991).
- Destins: Palma i Manacor (pocs dies a l’Institut el 1975 i després el 1991).
- Treball o situació actual: Jubilat i professor emèrit de la Universitat.
- Aficions: Excursionisme, cinema, teatre i música.
- Nom del pare i professió: Sebastià Serra Oliver, era pagès i els seus darrers anys de vida laboral va fer feina a una empresa com a pesador de vaixells quan descarregaven farines.
- Nom de la mare i professió: Francisca Busquets Canyelles, també era pagesa, a més de mestressa.
DADES SOBRE LA FAMÍLIA D’ORIGEN
SOBRE ELS PADRINS:
- A què es dedicaven els vostres padrins?
Tant de part de pare com de pare eren pagesos.
- Quina era la seva ideologia?
El franquisme va ser molt dur (riu), i per tant, no manifestaven gaire ideologia. Però, arribant ja al final de la dictadura i l’inici de la democràcia, col·laboraren en coses democràtiques i d’esquerres.
- Varen viure sempre al mateix lloc o emigraren?
No, mai. Només el fet que al 1972 vingueren a viure a Palma a un pis.
SOBRE ELS PARES:
- Quina era la seva ideologia? Estaven afiliats o militaven a qualque partit o sindicat?
Jo diria que la seva situació era molt semblant a la dels meus padrins. Van viure també el silenci provocat pel franquisme. La gent no es ficava en temes polítics.
- Recorda si llegien algun periòdic o revista?
Sobretot era jo els que els comprava. En definitiva, no, a la pagesia era la ràdio el que més s’escoltava. Més endavant, ja arribà la televisió.
- I do no degueren participar en manifestacions o vagues?
No, ells no manifestaven cap qüestió política. Qualque vegada sí van manifestar que el sistema estava fallant molt en moltes coses, però més enllà de la política. Això sí, quan jo vaig entrar en feines polítiques, sí col·laboraren en qualque cosa.
DADES SOBRE LA INFÀNCIA I JOVENTUT
SOCIETAT:
- Com era la vida social i cultural als anys seixanta?
Jo vivia a foravila, a un hort, en un ambient pagès, per tant, no era una vida urbana. La gent jove s’organitzava en torn a l’església del barri. No hi havia cap organització política, ni tan sols franquista. Fèiem qualque excursió, alguna obra de teatre (entràrem en contacte amb les rondalles mallorquines a través del teatre consumista de l’època, que era a través de la parròquia), anar a festes, llegir una mica, futbol, l’impacte del cinema (“Español Cinema” a Son Ferriol)…
- Vèieu diferència en el tractament de nins i nines?
Certament hi havia distància. A partir de la segona meitat dels anys seixanta, entre les festes (les berbenes d’estiu) i el fet que s’obrís la Sala Hoyo, on hi havia música els dissabtes i els diumenges, ja es va propiciar major relacions d’homes i dones. Nosaltres ens movíem entre Son Ferriol, Es Coll d’en Rabassa, Sant Jordi, Es Pla de na Tesa, i Santa Maria, que era lo més allunyat. Llavors, hi ha un moment en que es comencen a donar les connexions amb el centre de Palma en temes d’oci, que ja serà a finals dels seixanta. Anàvem allà al cinema (hi havia pel·lícules amb una mica més de llibertat), a algun espectacle o concert…
- Com era la relació entre mestre i alumnes?
A l’Institut Ramon Llull, nosaltres teníem un mestre, Manuel Pérez, que ens incitava a estudiar i a una qüestió elemental: ens deia que “aquí fem els estudis bàsics, però si voleu fer ingrés i primer de batxiller com a estudiants per lliure, jo vos faré una horeta més de classes quan acabi l’horari, i vos podreu presentar”. Només érem dos que ho fèiem, en Joan Vich i jo. Aquest professor ens va apropar al Col·legi Lluís Vives, perquè un germà seu hi era professor. Era un col·legi relativament obert i nou, i era laic (també amb gent creient, però no era un centre religiós). Vaig anar als dos centres. La relació amb el mestre era fonamentalment de molt respecte, era un home dedicat i ho he valorat sempre. Una anècdota: em va dir un dia que vinguessin els meus pares perquè ell havia descobert que jo no hi veia bé, que era miop, i els va cridar per a que em duguessin a l’oculista. Només és una anècdota però és una cosa que jo valor molt.
POLÍTICA:
- Com vos vàreu interessar per la política? Quina era la vostra ideologia entre finals dels seixanta i principis dels setanta?
Alguns temes socials em venen derivats un poc de ser fills de pagesos, de venir d’una barriada obrera, de veure la primera immigració, veure algunes campanyes solidàries del catolicisme social i dels drets humans. Al Lluís Vives ja es feia un butlletí informatiu, algunes activitats cinematogràfiques i teatrals, i sobretot es seguia molt l’actualitat. La direcció ens incitava molt a seguir-la a través de la ràdio i la premsa, i hi havia també una publicació setmanal d’estudiants. Tot això em va donar un cert bagatge.
Posteriorment, a la universitat vaig entrar en contacte amb col·lectius diversos. Vaig ser representant d’estudiants i delegat de curs en uns anys convulsos. També fou important per a mi l’onada del maig de 1968, que dins la universitat fou un revulsiu. Diversos grups d’esquerres van fer molta propaganda, i em va marcar. A més, hem de tenir en compte que jo vaig estudiar a Pamplona els estudis universitaris, i allà hi havia llavors una lluita obrera bastant important (era una gran zona industrial), amb moltes vagues, i algun treballador mort a manifestacions, i vaig entrar en contacte amb una realitat sindical incipient.
Una altra experiència molt important per a mi va ser col·laborar amb un home que va ser elegit regidor de l’Ajuntament de Pamplona, votat pels caps de famílies (“tercio familiar”), i a la campanya era un home molt en contacte amb associacions de veïnats i amb el sindicalisme obrer. Tal vegada érem una vintena d’estudiants que formàvem un equip de feina amb ell durant la campanya, i va ser una gran oportunitat d’aprenentatge. També a Pamplona, després d’entrar en contacte amb tots aquests col·lectius, vaig participar de forma gratuïta com a professor nocturn de treballadors, per tal de que poguessin fer l’ingrés de batxillerat o de formació professional, i poder iniciar alguns estudis, o simplement tenir uns certs coneixements. Dins aquest ambient, vaig entrar un poc en contacte amb el nacionalisme basc.
Quan vaig venir a Mallorca, el 1972, i vaig començar a fer feina d’interí a l’Institut Joan Alcover, vaig entrar en contacte amb les plataformes de professorat democràtic, algunes d’elles molt properes al Partit Comunista. Entre 1973 i 1974 vaig estar a la junta de l’Obra Cultural Balear, i ens vam moure amb la Junta Democràtica, el 1975, i posteriorment amb l’Assemblea Democràtica de Mallorca, el 1976, on ja hi anava com un dels vocals del PSM. Fèiem seminaris molt diversos, en record un especialment un dissabte horabaixa que el va fer en Toni Tarabini sobre na Marta Harnecker.
- I vostè participava de qualque manifestació?
Record les manifestacions dels primers de maig, sobretot. La del 1974 va ser molt dura a Palma, perquè la policia va carregar molt fort. El 1974, havíem fet un seminari de tres dies sobre la cultura de Mallorca a Porreres (a Montission), organitzat per l’Obra Cultural Balear, i em varen detenir quan havia acabat. Em van venir a cercar a ca nostra i em varen interrogar moltes hores. El 1975 vam fer la reivindicació de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, en la que ens van detenir a tots i ens van tancar a la presó d’Inca, tot i que el jutge ens va posar en llibertat després.
El febrer de 1976 hi hagué una gran manifestació unitària a Palma. Va durar moltes hores, i hi va haver molta gent i moltes bufetades. Aquest fenomen de masses va ser un fenomen un poc tardà, perquè a altres ciutats això ja es donava devers 1974-1975. Jo hi vaig veure gent com en Fèlix Pons, l’home fonamental del PSOE en aquell moment, o na Francisca Bosch, la Secretaria General del Partit Comunista, i també cotxes que arribaven de barriades, de pobles, de gent que ja estava… Les anteriors manifestacions havien estat bastant minoritàries. D’altra banda, he de dir una cosa: jo estava un poc en contra de les pintades, trobava que embrutaven massa la ciutat (riu).
- Recordeu alguna repressió específica en contra vostra quan fóreu detingut?
Jo tinc dues coses, una individual, el 1974, en que vingué la policia a casa nostra, i a baix tenien acordonada la illeta entre el Patronat Obrer i Lluís Martí, que era on vivíem nosaltres. Aquest dia, l’interrogatori va ser llarg (des de les set del matí fins les quatre de l’horabaixa), amb distints estils d’interrogar i amb amenaces de bufetades (tot i que no em pegaren al final). Jo crec que el fet que l’Obra Cultural, i el seu president, Climent Garau, comparegués en defensa meva probablement va amortitzar la cosa, però la multa hi va ser. Com que jo vaig fer un recurs a través de l’advocat d’en Lluís Matas, vaig poder veure una part de l’expedient policial, que és la part que va al jutjat i ara es troba a l’Arxiu del Regne de Mallorca. En aquest document em confonien amb en Toni Serra, perquè deien que jo havia participat a l’obra de teatre de la Casa Catalana, però quan feien l’obra, jo era molt nin (riu), no era possible. M’acusaren de tenir antecedents per això mateix i no era veritat.
D’altra banda, el cas col·lectiu, el de Lluc, el maig de 1975: els va interessar molt donar-li força, i va sortir a premsa d’aquí i premsa estatal. També a l’oposició li va interessar magnificar lo de Lluc (era una concentració de la Junta Democràtica per les llibertats…). Llavors, ens tancaren a la presó d’Inca, en dos grups a dues cel·les. Feien interrogatoris durs, sobretot a en Baltasar Darder, que era mestre d’escola. El darrer interrogat vaig ser jo. No sabia què demanaven als altres ni veia què estaven fent amb ells. M’amenaçaren molt, i em degueren “ya te hemos cogido, profesor” (riu). M’imagin que tenien informació del que havia passat el 1974, i altres informacions. Allò era molt preocupant, anaven al TOP i tot… Però tinguérem una sort òbvia: el jutge ens va posar en llibertat. Ens va fer una citació a una sala, on hi havia el propi jutge, el secretari judicial, els guàrdies civils que ens havien detingut, i nosaltres. Va fer una vista pública, i nosaltres havíem de replicar el que deia la Guàrdia Civil, i tots i cada un replicàvem les acusacions que ens feien, al·legant que el que fèiem no era cap delicte, i que directament algunes coses de les que ens acusaven no eren veritat. A mi em va arribar que el jutge era de Justícia Democràtica. De fet, va venir a veure’ns quan estàvem tancats a explicar-nos els procediments del judici.
- Com vàreu entrar en contacte amb el mallorquinisme polític i el sentiment d’una identitat pròpia?
Vaig començar a tenir contacte amb el nacionalisme a través de l’Obra Cultural. Em vaig fer soci el 1972, i vaig formar part de la junta l’any següent (era Vocal de Cultura i de Pobles, i estava al Secretariat de Joves). A través de conferències i d’activitats culturals (més que les lingüístiques), em va venir la consciència. Políticament col·laboràvem amb el Partit Comunista, on hi havia alguna persona que provenia del món de la cultura i que era molt defensora de la llengua i identitat pròpia, però el partit com a tal, no. Això sí, vàrem fer algun document sobre la història de Mallorca junts, que s’havia de discutir amb la direcció central a Paris.
La pròpia Junta Democràtica havia establert els estatuts d’autonomia dins els objectius, però el fet real era Catalunya i era el PSUC, i amb el PSUC aquí tinguérem poc contacte, i alguna vegada que recordo que vingueren, parlaren més de la ruptura democràtica que del nacionalisme.
Crec que al final, quan fas balanç, veus que sí que hi havia coses com el sindicalisme d’hoteleria, un nucli dins el catolicisme social i progressista, l’Obra Cultural…, però tot era minoritari. Quan hi ets dins et pots pensar que era major, però si ho veus amb perspectiva te n’hi adones compte. Un impuls gran va ser el Congrés de Cultura Catalana, entre 1975 i 1976, sobretot el del 1975. No només la manifestació que convoca el 1977 per aconseguir l’Estatut, i que llavors hi entra l’Obra Cultural, els propis diputats electes de juny de 1977, i tots els partits s’hi sumen, inclòs UCD, però no més partits més dretans aleshores (riu). Era la primera vegada que hi trobàvem un partit de centre-dreta en reivindicacions com aquella (a l’Assemblea Democràtica eren tots d’esquerres). Això es deu, en part, a una herència del franquisme, i també perquè volien marcar distàncies amb l’esquerra, tot i que amb el temps hagueren de ser més flexibles. Sobre la Transició, he de dir que el ritme cap a una democràcia avançada va ser pausat (riu).
- Com era l’actitud dels vostres pares respecte la vostra implicació política?
Tot d’una em digueren que no em fiqués en política, que tot això era molt delicat, i em recordaren que abans hi havia guerra però ara almenys pau. Com que hi va haver els problemes de 1974 i 1975, estaven molts trists però ho assumien. Record que la meva padrina i ma mare m’ajudaren a fer-me els sobres de les paperetes que jo havia de repartir quan vaig començar a participar en política. No em digueren mai que sentissin vergonya de tenir un fill comunista. Ja vivíem a Palma, tal vegada si haguéssim viscut a la pagesia a Son Ferriol hagués estat distint.
De totes maneres, la sortida de la clandestinitat va ser selectiva. Per exemple, na Francisca Bosch era molt protagonista dins el Partit Comunista, però d’altres no sortien massa. Molts començaren a tenir protagonisme a partir del 1977, amb els mítings públics més multitudinaris. Dins el propi institut, el Joan Alcover, que era molt conservador, mai m’acusaren de res. Els dirigents procuraven fer sortides selectives i anar alerta amb la repressió. En això, ho feien bé.
- Als anys quaranta, cinquanta i seixanta hi va haver una important “travessia pel desert” del mallorquinisme polític. Com es va mantenir l’esperit del moviment en aquests anys, tant a l’interior com a l’exili? Quin va ser l’enllaç entre les generacions d’abans i després de la guerra i la postguerra en aquest àmbit?
Hi va haver un grup de persones que es van mantenir amb fidelitat en quant a la necessitat de conservar la llengua i la cultura. Era gent que va sobreviure, alguns d’ells a l’exili i d’altres a l’interior (a l’exili interior). A través de la vessant cultural i lingüística es va mantenir una mica la flama. Alguns exemples d’aquesta resistència són el Diccionari català-valencià-balear que dirigia Francesc de Borja Moll, la creació de l’Obra Cultural Balear el 1962, i algunes persones en el sí de l’Església, que era gent que sí que entenia aquesta flama de la llengua. També hi havia qualque curset clandestí de llengua catalana, alguna representació teatral… Però, eren molt minoritaris en total. Eren petits grups que no fan comentaris sobre la política en absolut, és gent carregada de por. A la reedició que va fer fa uns anys l’Institut d’Estudis Baleàrics de La Nostra Terra, el pròleg d’en Tomeu Mestre mostra aquella generació i es pot veure aquella gent que al 1936 queda desarticulada. Tot això no és el mallorquinisme polític com a tal, sinó una simple defensa de la llengua, tot i que lògicament hi té relació.
- Quins són per a vostè els líders històrics del mallorquinisme polític anteriors a la democràcia? Quina influència han tingut sobre vostè?
Miquel dels Sants Oliver és important com a pensador, d’ell es va recuperar part de la seva producció periodística i els seus assaigs als anys quaranta, cinquanta i seixanta. També Gabriel Alomar, però ell va ser molt oblidat i marginat fins els anys setanta, quan ja hi ha un procés de recuperació de la seva figura. Abans hi havia poc estudi. El 1970 concretament es publica a una editorial de Barcelona El futurisme i altres assaigs, i després el 1972 es publica a Palma La pena de mort. La reivindicació de la figura de Gabriel Alomar als anys setanta va culminar amb la seva declaració com a Fill il·lustre de Palma.
El republicanisme d’esquerres va contribuir al mallorquinisme polític, tot i que la dictadura el va fer molt mal i quedà molt reduït a l’exili interior. Posteriorment van ser reivindicats personatges com Emili Darder, Pere Oliver, que fou batlle de Felanitx, o Francesc de Sales Aguiló. També es van reivindicar personatges més dretans, com Joan Estelrich, que havia estat col·laborant amb el franquisme. Un altre personatge més aviat conservador, però també molt significatiu pel mallorquinisme polític va ser Guillem Forteza, que va publicar Pel ressorgiment polític de Mallorca als anys trenta, que és una obra molt interessant i important.
Tots els que he mencionat són referents per a mi. En Mateu Morro i jo publicarem L’esquerra nacionalista a Mallorca (1900-1936), que era un recull de textos publicat el 1986, on en parlàvem d’alguns d’ells.
DADES SOBRE LA VIDA POLÍTICA
- Com i quan vàreu emprendre el projecte del PSI (Partit Socialista de les Illes)? Va ser degut a la qüestió nacional o hi havia altres motius?
Hi va haver la trobada de forces polítiques dels països de parla catalana a Cura, a finals de 1975. La trobada va ser molt vigilada per la Guàrdia Civil. Allà es va veure un poc la dinàmica de l’Assemblea Democràtica de Catalunya, i dels partits polítics d’esquerra i centre-esquerra, que era una dinàmica nacionalista, com la que hi havia en algunes forces valencianes. Però, en el nostre cas hi havia molt poca cosa. Sí que hi havia persones d’aquí conscienciades amb el tema, com en Climent Garau, alguns que havíem estat a temes d’ensenyament i d’Obra Cultural i que havíem estat al Partit Comunista, d’altres que havien estat dins el món sindical i tenien relació amb el partit… Era gent que en aquell moment no era de cap partit.
També hi havia en Toni Tarabini, que havia estat de Bandera Roja i del PCE. Ell es va apropar a la nostra taula, on hi érem gent del món professional i de l’educació, i ens va dir que els mallorquins anaven per una via que no conduïa enlloc, i llavors l’idea va anar fluint, i aleshores ens vam posar a la recerca d’una alternativa, amb modèstia. Per a trobar una alternativa econòmica, havíem de cercar uns mínims, i clar, també hem de pensar en la crisi de 1973, que havia fet davallar el turisme i tot! Havíem de recercar una alternativa econòmica i social, i d’altra banda, una cultural. Així doncs, confluirem distints grups: el grup d’hoteleria (en Toni Garcia, en Jesús Pérez…), el grup de drets humans (era gent professional, alguns del col·legi d’advocats, del professorat, estudiants…), i un altre grup de gent del món de la cultura un poc elitista (escriptors, pintors, gent com en Damià Pons o en Damià Ferrà-Ponç, etc. Eren gent procedent d’una tendència més individual i menys col·lectiva). També hi havia gent que procedia del PSP d’en Tierno Galván, com en Pep del Hoyo, que era metge, n’Aina Sitges i en Biel Feliu, procedents d’instituts… I, en Toni Tarabini, que era un home molt actiu i amb moltes dinàmiques de lo més diversificades. És un sociòleg que havia fundat ja Gadeso en aquells moments. Tot això va confluir a la recerca d’una alternativa.
Els primers documents foren de base econòmica, i d’altres de tipus social. És a dir, no tant el nacionalisme cultural en stricto senso. En aquell moment es parlava de federalisme, i quan es va constituir el PSI, es va optar per entrar en la Federació de Partits Socialistes a nivell estatal, on asseien a la mateixa taula en Beiras, de Galícia, el Partit Socialista d’Andalusia, els aragonessistes d’en Labordeta (que molt més tard va emergir en el món polític i va ser un gran diputat estatal), el col·lectiu basc (que era fluixet. Era el precedent d’Euskadiko-Eskerra). En el col·lectiu català ja dubtaven de fer la fórmula “PSC-PSOE”, també el grup valencià i el canari. Molta gent va passar al PSOE després, però d’altres no (els gallecs, aragonesos, mallorquins…).
Dins el PSI férem una estructura amb quatre secretaries, dues interiors i dues exteriors (és a dir, a fora de les Illes Balears). A fora hi feien coses de vegades en Toni Tarabini, en Sebastià Alomar, en Pep del Hoyo… Jo estava a l’interior, que era més activista (actes, col·loquis, conferències, manifestacions…). D’altra banda, hi havia el tema de lligar amb els menorquins. A Menorca hi havia el Moviment Socialista de Menorca i el Grup Federalista de Maó (és curiós que es diguessin “federalistes” i fessin seminaris sobre el federalisme i la seva història. És extraordinari). Tot això s’havia d’ajuntar per a crear el PSM. Un dels motius de canviar “PSI” per “PSM” va ser que a Menorca es deien “PSM”, i si tu et dius “PSI”, què fas a Menorca? (riu). Se va anar creant el partit i es va cobrir una estructura que amb el temps es va dir “Esquerra Nacionalista”, d’on jo vaig ser diputat al Parlament. Amb el temps, hi va haver gent que va marxar al PSOE.
El 1977, havíem anat a les eleccions amb la candidatura d’Unitat Socialista, que la formàvem nosaltres (la Federació) i el PSP. El resultat no va ser el que s’esperava, això és obvi, i tal i com anaven les coses a la Transició, el bipartidisme era molt fonamentat, i per tant, els quatre diputats de Balears al Congrés per UCD i els dos pel PSOE obeeix a una lògica estatal bipartidista, i quedava clara la debilitat del nacionalisme, així com de la Unió Autonomista, que tampoc sortiren elegits i quedaren bastant endarrere, el Partit Comunista, que tingué un resultat digne però molt allunyat de tenir representació. Aliança Popular tampoc tingué bons resultats aleshores. La nostra realitat política és una realitat de tendències estatals, i tot i que a vegades hem tingut representants propis al Senat, el Congrés és molt difícil.
- Ateses aquestes diferències amb la direcció central del PCE, ja no vàreu voler assistir al congrés organitzat a Paris?
No, això s’havia comentat de voler anar-hi i parlar-ne, però jo vaig pensar que això era cosa de la direcció, i jo no hi formava part. Vaig pensar que era un procés que ho havia d’aclarir la pròpia estructura. A alguna gent ens agradava el PSUC, però vaja, no hi va haver gran discussió ni baralla, en absolut. Era una època en que tot s’anava creant. Quan et venen els actes públics, els propis partits estatals procuren utilitzar les seves icones, i aquí l’icona és en Tamames, que ho feia bé, però d’aspecte autòcton, poca cosa. I també el PSOE està en aquesta dinàmica. Tot això motivava que feia falta crear un espai organitzatiu i veure si podíem avançar. El problema d’aquest espai foren les eleccions del 1977, quan es veié que el PSOE era molt fort. El nacionalisme també va començar a tenir un cert interès en enfortir l’àmbit cultural i la gent procedent d’ell, i això feia que a vegades a altres sectors els era un poc més difícil entrar. Però, aquesta tendència es va començar a capgirar quan vingueren eleccions a ajuntaments, perquè si vols tenir representació a cada poble, has de tenir candidats de distints sectors i espectres. Això va implicar que el PSM anés entrant en una dinàmica de sectors diferents, amb pujades i davallades.
- També vàreu formar part de la creació d’un document en reclamació d’un estatut d’autonomia.
Sí, es que el dret a l’autodeterminació no era concebut d’una manera com l’actual. Era un dret concebut com a dret democràtic. A més, nosaltres havíem viscut i mamat qüestions de Tercer Món i d’alliberament de pobles (a partir de la Conferència de Bandung, i després, amb els models iugoslau, algerià… Tots ells amb les seves fallides, però sempre a partir del procés d’autodeterminació). El PSOE en un moment determinat també parlava d’autodeterminació, i alguns sectors liberals no la criminalitzaven com ara passa. Era un dret que estava dins el corpus mundial de la política democràtica. El món ha canviat des de llavors.
Es va empènyer molt al 1976 i 1977, amb el pacte autonòmic, que fou molt important. Hi ha una visió crítica d’aquest pacte des de sectors nacionalistes, que jo no comparteixo: diuen que això validava tots els que el firmaven, per tant, llevava força a Unió Autonomista, al PSI-PSM, i fins i tot al propi Partit Comunista, que sempre havia dit que sí a l’autonomia. Jo penso que allò era posar en valor que Balears havia de tenir autonomia, i ho va firmar molta gent, inclòs Abel Matutes, d’Aliança Popular (el seu partit no, però ell sí), i només quedava sense signar AP i l’extrema dreta. El problema del pacte autonòmic és que no s’ha complit mai.
- Compleix l’Estatut d’Autonomia amb les reivindicacions del mallorquinisme polític?
No. L’Estatut hauria de permetre el tema de la llengua, per exemple, en el que es fan poques campanyes i s’arriba poc a determinats sectors (hi ha poca integració). Alerta, aquí hi ha d’haver gent que parli amb la seva llengua materna, sigui quina sigui, com és natural, però almenys el dret a conèixer més la cultura del propi país encara manca avui en dia. És cert que hi ha mitjans de comunicació propis, de ràdio i televisió, i és cert que s’estan fent coses i s’avancen en certs aspectes, però en altres coses no (en premsa escrita, on el català no hi té massa presència, en el món editorial, el món audiovisual en general…). Hi ha tota una sèrie de coses culturals que es podrien fer perfectament amb aquest mateix estatut.
En quant a temes fiscals, hi ha moltes coses que s’haurien de millorar, no només en temes del no retorn, sinó en fixar les regles del joc internes. Quan existien les caixes d’estalvis, recordo que el govern del Primer Pacte de Progrés no va tenir la vocació de fer una llei sobre les caixes. Jo mateix vaig parlar amb els del govern, i em van posar molts de problemes, i no ho feren mai. No dic que s’hagués evitat la crisi de la pèrdua de les caixes d’estalvis, però es tractava de fer una llei que permetés la utilitat pública d’aquelles caixes. No s’atreviren, els poders generen por moltes vegades. També hem de tenir en compte que el Conseller d’Hisenda en aquell moment, en Joan Mesquida, avui en dia està a un partit molt allunyat…
- Com era l’organització interna dels primers anys del PSI? Hi hagué diferències substancials amb la que esdevingué després dins el PSM?
Els primers anys, hi havia sectors molt oberts, amb molta gent que assistia a les reunions, on hi havia una discussió molt oberta. Jerarquia n’hi havia relativament poca. El 1976-1977 et trobes a una sala d’un local del Carrer de l’Encarnació amb 150 persones reunides, i això era un dels nuclis, juntament amb altres locals. Era molta gent. Es feien informes polítics, econòmics i demés. Es parlava de les coses que feia la Junta Democràtica.
Després, el PSM ja té una estructura organitzativa més ortodoxa i una mica més jerarquitzada, per dir-ho de qualque manera (tampoc era molt jeràrquic, hi havia molts lliurepensadors). Quan hi entra un sector de l’Organització d’Esquerra Comunista , sí que hi ha més jerarquia, procedent d’ells mateixos. El 1977, el partit queda més minoritari i reduït, perquè molta gent se’n va arrel de les eleccions.
- En Mateu Morro em digué que durant els primers anys del PSI-PSM hi hagué molta desorganització.
Efectivament, hi havia desorganització i reunions obertes. Clar, en Mateu Morro procedia de la OIC, no m’estranya gens ni mica que et digués això! (riu). Ells tenien una major organització i estructuració interna.
- Quins càrrecs ocupàveu dins el partit?
Jo vaig ser qualque vegada Secretari Polític, que no general. Tractava temes interiors. Després també ho vaig ser en una època de crisi, per les fugides al PSOE. Posteriorment, he estat coses diverses, com per exemple, vocal. Però vaja, a la història del PSM la secretaria general emblemàtica és la d’en Mateu Morro, que hi va estar molts anys.
- Vàreu abandonar en qualque moment la militància?
Sí, la vaig abandonar després de les eleccions en que es va presentar el Bloc per Mallorca, el 2007, quan feren el Segon Pacte. No em vaig sentir còmode, vaig anar al debat, vaig escoltar, vaig intervenir, i hi va haver coses que no vaig veure que poguessin funcionar en quant a la química interna. Quan vaig prendre la decisió era abans de les eleccions, i com que no vaig voler perjudicar gens, vaig esperar i no ho vaig fer públic. Posteriorment, vaig enviar-li una carta al Secretari General, en Biel Barceló, que no me l’ha contestat mai! (riu). No vaig acabar de veure la química, i, de fet, em sap greu haver-ho esbrinat, perquè aquell experiment no va funcionar bé. Per exemple, a Palma, eren públiques i notòries les bregues que hi havia entre els dos propis regidors, n’Eberhard Grosske i na Nanda Ramon, i la batllessa, n’Aina Calvo, havia de pacificar. Això no pot ser, perquè eren de la mateixa candidatura. Es pot discrepar però aquelles baralles, no. També és veritat que ja duia molts anys a la militància, i que, vulguem o no, arriba un moment que tal vegada és bo no estar tot el temps amb el tema, i era més sa deixar-ho fer. No va ser per ideologia, perquè el programa que es va fer era continuista de programes anteriors prou coneguts, tampoc no hi havia problema en això. Tal vegada em vaig equivocar, però així ho vaig fer.
- Quines han estat les principals reivindicacions del PSM en quant al mallorquinisme polític en tots aquells anys d’autonomia?
Nosaltres vam apostar molt fort per a que s’articulés la pagesia. La creació de la Unió de Pagesos, el 1970, n’és un exemple, i és fruit del Congrés de Cultura Catalana, ja que significà un primer enllaç amb la Unió de Pagesos de Catalunya i amb la Unió de Llauradors del País Valencià. Aquí hi ha una qüestió de país prou important. Una altra reivindicació del mallorquinisme és aquest mallorquinisme tan tradicional, tant lingüísticament com culturalment, però que a la vegada està immers dins la cultura catalana en general. Per altra banda, hi ha les reivindicacions d’espais naturals i territori, i les reivindicacions de justícia social i drets humans. Un altre aspecte són alguns plantejaments fets en temes d’immigració, que tal vegada no s’han conegut i desenvolupat tant. A la meva etapa es va treballar molt en la qüestió immigratòria, amb plantejaments d’integració dels immigrants i amb reivindicacions de programes aposta per això. D’aquestes propostes n’hi ha moltes al Parlament durant les dues primeres legislatives i part de la tercera. La majoria de lleis progressistes aprovades al Parlament durant les dues primeres legislatures i part de la tercera, estant a l’oposició, sorgeixen del grup parlamentari de l’Esquerra Nacionalista, entre els companys de les distintes illes. Coses com la Llei d’espais naturals i les millores educatives són molt importants. Tot això configura un corpus de mallorquinisme. També crec que intentar no discutir amb els anticatalanistes i procurar que aquest no sigui un tema constant a la ciutadania és important, i se’n van aportar coses. En aquell moment, per exemple, en quant a la Llei de normalització lingüística, que després es va complir poquet, no teníem competències educatives, ni mitjans de comunicació propis. Aleshores era un poc feble l’aplicació legislativa, però vàrem fer moltes coses. Per a aprovar-la, s’havia de pactar amb el PSOE i amb Unió Mallorquina, i s’havia d’aconseguir que el PP no ens llancés una guerra (hem de recordar que quan es va aprovar l’Estatut, el PP va dir de tot…).
Amb els debats culturals i els debats dins la ciutadania, el PSM es va enfortir molt. Evidentment en l’etapa del govern de Bauzá, la gran mobilització de pares, estudiants i professors té a veure amb el mallorquinisme. Era una mobilització de gent amb idees diferents i que vota coses distintes, però amb un profund mallorquinisme i un sentiment de ràbia i agreujament cap a les polítiques agressives del PP. Tot i així, no som un poble fort en aquest sentit, i encara hi ha molta feina a fer.
- Quins han estat els principals èxits i fracassos de les vostres reivindicacions?
Jo crec que el fracàs fonamental és no haver fet un partit de masses. Pot ser un fracàs relatiu, perquè hem de tenir en compte la nostra realitat social. És difícil moltes vegades congregar una organització ampla. Un moviment més ampli ja va sorgir a finals del segle XX, quan a les eleccions autonòmiques es passa de dos a tres diputats, i de tres a cinc, i es torna a entrar a l’Ajuntament de Palma el 1991, després d’haver perdut la representativitat el 1987. S’augmenta el vot i es col·labora amb gent d’esquerra molt diversa, i s’entra en una dinàmica diferent. Abans sí que no s’havia aconseguit una articulació semblant, degut a diverses raons: la societat mallorquina no és una societat que militi massa políticament, i l’extensió electoral és important a les autonòmiques.
Per altra banda, hem de convenir una societat de cada vegada més de serveis i amb contractes temporals (mig any, tres mesos…). No és l’esquema clàssic de societat industrial, pagesa o de serveis molt estructurats. També hem de tenir en compte l’articulació de poders que hi ha estructurats en aquest petit país, on hi ha uns poders econòmics que constantment estan a l’aguait, i hi ha molta gent que té por. Aquí hi ha un moment determinat en que amb la taxa turística es fan assemblees als hotels per a que votin el que vol l’empresa. És fort això! També hi pot haver raons de tipus organitzatiu polític, però això ja són tàctiques. Jo no vull ser crític, sinó en tot cas autocrític. Tal vegada ens hauríem d’haver mogut en àmbits més urbans, perquè a algunes estructures locals sí que hem tingut més majories i hem funcionat millor (Campanet, Montuïri, Esporles…), però a d’altres no passava el mateix. I és aquí quan t’has de plantejar què és el que falla dins el poble per a no tenir tanta atracció com a altres bandes. De vegades es pot especular en el tema migratori, d’haver tingut errades en algunes coses, no haver sabut arreplegar la gent, errors concrets de líders… No és que no hi hagués vocació de majories, d’això sempre n’hi ha hagut. Per exemple, a Palma a les primeres legislatures férem molts pa amb olis a moltes barriades, i això ens va permetre que vingués gent que mai hagués vingut al local, i poder parlar amb moltes persones de realitats molt distintes. Això duu el seu temps. El fet que actualment tinguem un cert pes a Palma (menys que l’anterior legislatura, això sí) es deu en part a que s’ha parlat amb molta gent. No s’ha de recular, això és obvi.
- Quins punts de trobada i quines diferències en quant a la qüestió nacional ha tingut i té el vostre partit amb altres formacions polítiques?
En quant al PSIB-PSOE, aquest avui en dia no ha articulat una autonomia de partit dins el PSOE. Es diu “PSIB” però no arriba a l’estatus del PSC. Aquí hi ha un tema: si ets federal, no només basta en dir-ho cada quatre o cinc anys o fer un article cada un cert temps, sinó que és una qüestió d’organització. D’altra banda, amb gent d’ells sí que hi ha a nivell de pràctica una certa afinitat. Però, aquesta afinitat és superior amb la gent que procedeix del sector d’Esquerra Unida, molts dels quals avui estan dins MÉS. I és superior per qüestions pràctiques (trobar-te a reivindicacions comunes, en certs plantejaments, en la serietat…). En quant a les diferències, hi és el tema estatal com a tal, però a la pràctica hi ha més semblances (els temes de llengua, cultura, forma de concebre la importància de l’autogovern…).
En els temes de reivindicació de sobirania d’avui en dia, s’intenta ser flexible i tenir portes obertes, però sí que és veritat que davant certes conjuntures, s’ha de tenir valentia i solidaritat, com per exemple, amb els presos catalans. Això no vol dir que tu facis el seu mateix procés. Tampoc no sabem quina seria l’evolució.
Des de la perspectiva del que era el PSM, i des de l’actual d’alguns dels personatges que queden provinents d’ell, es manifestava un esperit de portes obertes i anar aprofundint un partit de majories, sempre que els temes socials, cultures i territorials o ecològics siguin sent els tres eixos que ja vam dir nosaltres per primera vegada. El que ho dificulta tot és l’economia i la base econòmica d’aquest país, que ens duu a un sector terciari potentíssim. És veritat que en un país amb poca economia pròpia i amb poc empresariat que vulgui una gestió de recursos propis (no acabo de veure reivindicacions damunt una gestió pròpia damunt els ports, aeroports, entitats financeres…) és difícil la cosa. Un exemple: una persona em va dir l’altre dia que de les grans empreses d’alimentació, només una està ubicada a Balears. Això ho he d’estudiar, perquè si és així, és brutal la cosa! L’autogovern ha de servir per a moltes coses, i si no serveix, s’ha de reivindicar, i si no funciona la reivindicació, s’han d’obrir portes allà on sigui.
- Què és per a vostè el nacionalisme? I el sobiranisme?
El nacionalisme és la valoració del teu espai vital, del teu territori. Les bases del nacionalisme que jo entenc són el coneixement d’allò que és nostre, la transmissió d’aquest coneixement i la seva estima. Hem de valorar el futur a partir de la nostra realitat concreta, hem de fer l’anàlisi de la societat en la que vivim.
El sobiranisme té una interrelació, el que passa és que en un món tan global i amb una globalització creixent hi ha a vegades una tendència de dir que el sobiranisme és una nova tendència diferent, amb uns nous paràmetres, però jo veig ambdós conceptes molt interrelacionats. El sobiranisme és la defensa del dret a decidir, però el nacionalisme també. Desenvolupant el nacionalisme hi ha d’haver el dret a decidir com és lògic.
- El sobiranisme i el nacionalisme acaben desembocant en separatisme i independentisme?
Els fenòmens estan interrelacionats. Això depèn de l’evolució que hi ha a la societat i dels seus individus (com valoren ells a cada moment històric quina és la seva situació, quines són les seves preocupacions i els problemes que tenen, i quina alternativa ha de tenir aquesta situació).
Dins la base del mallorquinisme polític hi són els sectors populars. Quan parlem d’analitzar la realitat i construir alternatives és a partir de que hi ha uns sectors populars que tenen preocupacions i que volen una vida millor, i tenen perspectives de futur. És aquí on enllaça el mallorquinisme polític. Des d’un punt de vista històric és evident: si no hi ha una societat amb una certa mobilització i un anàlisi de la seva realitat i els seus problemes, no hi haurà una alternativa política possible. Emili Darder parlava ja als anys trenta que la societat estava desmobilitzada i hi havia moltes coses a millorar.
Llavors, amb la recerca d’alternatives és quan hi pot haver posicionaments que vagin des d’un autonomisme sòlid (un autogovern sòlid) fins a la necessitat d’un autogovern que vagi cap a fórmules federals, confederals o independentistes. L’evolució no és estàtica, és dinàmica. Estic convençut que avui en dia el pensament nacionalista i sobiranista s’accentua en funció del neocentralisme, de com evoluciona l’Estat centralista en funció de com evoluciona la globalització. És a dir, això és un procés dialèctic, i és obvi que davant les frustracions que hi hagi, aleshores més independentisme hi pot haver.
- Ha canviat la vostra concepció sobre algun d’aquests conceptes al llarg de la vostra trajectòria?
Jo he anat evolucionant, des d’un moment inicial en que era partidari de Pi i Margall o Valentí Almirall, i en certes coses de Gabriel Alomar. Hi ha moments en que un reflexiona en que això no va endavant i no evoluciona, i llavors és quan la reivindicació d’un sobiranisme te duu a postures encara més reivindicatives. Hi ha una etapa del mallorquinisme polític que és d’estudi i anàlisi (conèixer i valorar), i hem de veure la realitat d’un país en que hi ha pobresa i en que hi ha recursos que s’haurien de gestionar des d’aquí i no es fa. Vas prenent una posició o l’altra segons el dia a dia i la realitat canviant, i evidentment l’Estat espanyol des de la Constitució del 1978 tenia moltes més possibilitats de desenvolupament autonòmic del que s’ha observat finalment. Estem ara en una etapa de neocentralisme molt fort, i això s’ha de desbloquejar.
- Dins la defensa del mallorquinisme polític hi va implícit un hipotètic objectiu final d’independència política?
Potser sí i potser no, depèn del desenvolupament de les coses. A mesura que l’Estatut es pugui explotar completament, que es puguin fer unes polítiques d’integració de la immigració (avui en dia encara no tenim competències completes, només un poc a través d’educació i serveis socials, però no en termes globals), que es pugui fer que la Llei d’agricultura fos coneguda i normalitzada en tots els aspectes a mitjans de comunicació més potents dels que tenim ara, que es pugui arribar a un pacte fiscal per a permetre unes polítiques socials i d’enfortir l’autogovern… Crec que la dinàmica política democràtica sempre passa pel que satisfà i el que no satisfà. Tot això faria que els plantejaments de crítica de l’Estat balear com a tal fossin més potents o menys. L’evolució no està escrita, però és cert que en els darrers temps es veuen indicis de que no s’avança. Si les coses van malament a nivell estatal i general, hi pot haver gent que vegi en la independència un possible horitzó, i si l’autogovern actua bé i de manera forta, també.
L’Estatut actual, del 2007, encara és de mínims, no tant com el de 1983 però et trobes que a l’hora de la veritat, tot i tenir algunes competències en sanitat i educació, els poders que tenim segueixen les pautes de l’Estat, i sembla que esperen que els diguin d’anar per un camí o l’altre. Per aquí no anem enlloc. Això s’ajunta a la falta de competències que encara tenim. A mi em sap greu, però de cada vegada penso més que pintem molt poca cosa a l’Estat espanyol, i crec que això li passa a tots els partits d’aquí, no només a nosaltres.
- Quin és per a vostè el concepte polític dels Països Catalans? I el cultural i lingüístic? Té futur tot això?
En primer lloc hi ha una qüestió lingüística i cultural que és fonamental. Llavors hi ha una qüestió territorial, en quant a que formem part del Mediterrani nord-occidental. I també les possibilitats de connexió en matèries molt diferents, des de la llengua i la cultura fins al medi ambient, l’educació, la defensa de l’espai marítim que compartim, l’economia de serveis (que ens és molt comuna en molts aspectes)…
Lament que en el passat no s’hagi col·laborat molt més. Ja sigui pel centralisme de l’Estat o per visions des d’aquí, està clar que hi ha hagut poca col·laboració, que ha provocat una mancança del progrés entre els Països Catalans en molts àmbits. Hi ha una feina que segueix sent encara molt necessària: que els diversos territoris i les diverses persones es donin a conèixer entre sí, és a dir, insistir molt en la necessitat que un ciutadà de Catalunya conegui les Balears o al revés, per exemple. La interrelació de les persones és fonamental.
En perspectiva de futur, tenir programes de cooperació només pot ser positiu pel nostre territori. Compartint coses es pot avançar. De fórmules possibles n’hi ha moltes, ja sigui una federació o una confederació, per exemple. Com a concepte polític crec que en pot tenir de futur, però amb un respecte mutu molt gran, amb sistemes de gestió de diversos temes de col·laboració.
- Mallorquinisme s’assembla molt a catalanisme o es poden diferenciar clarament?
Crec que tenen moltes coses que s’assemblen, i algunes no tant. Hi ha molts aspectes en que podem fer feina junts, com per exemple, els convenis entre aquí, Catalunya i, si vols, el País Valencià. Es podrien fer convenis pràctics en temes mediambientals, transports, lingüístics i culturals, planificació econòmica a macroescala (l’eix del Mediterrani occidental és un eix turístic, de mercat i consum), etc. L’Institut Ramon Llull és una prova de que es poden fer coses, i efectivament se n’han fet, i sembla que el grau de satisfacció sempre ha estat alt.
L’absència de convenis no és bona. No basta que IB3 i TV3 facin qualque projecte audiovisual conjunts (que ja està bé que en facin, però hi podria haver unes col·laboracions molt més fortes i una major química). En matèria de transport, s’haurien de combinar els ports i aeroports. Aquí hi ha molt per fer. Si tu vols promocionar una producció cultural d’aquí a nivell europeu o mundial, si ho fas juntament amb els territoris de la mateixa llengua, abarateixes molts costs, alhora que mescles gent de distintes procedències. El futur és la col·laboració. Aquí entrem a un tema de federal o confederal. Els convenis són una via que la legislació espanyola actual permet amb limitacions (hi ha convenis que s’han d’aprovar al Congrés dels Diputats, i això s’hauria de canviar).
En quant al tema de l’euroregió, Balears forma part actualment d’una euroregió juntament amb Catalunya i Occitània, i l’occitana arreplega els antics Pirineus orientals i el Llenguadoc. Les xarxes de ciutats és una cosa que ara s’ha desactivat més, però abans hi havia més connexió entre llocs com València, Barcelona, Saragossa, Palma, Toulouse, Perpinyà… Aquesta és una altra via d’activació, però el centralisme de l’Estat espanyol és molt fort, el que provoca dues reaccions: gent més adherida a un fanatisme estatalista i gent més independentista.
Un aspecte en que no fa falta col·laborar són les polítiques econòmiques diferents, perquè nosaltres, per exemple, tenim un discurs més turístic que a Catalunya, on ara puja més sobretot arrel de la Costa Brava però que durant molts anys no era així.
- Moltes vegades ens identifiquem més com mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs, i no com “balears”. S’ha de treballar per a unir més les illes en torn a un projecte balear o s’han de respectar les distintes realitats actuals?
Me pareix que s’ha de partir de la realitat, i la realitat és cada illa té un comportament en aquest sentit, un de mentalitat i un altre que és de dinàmica institucional. Jo una temporada vaig comparar el tractament a cada illa de les notícies del Parlament de les Balears, i hi havia una diferència ben notable. A Menorca i Eivissa és quan es tracten temes que els afecten directament o indirectament, i allà la institució cabdal són els seus propis consells insulars. Dit això, i respectant molt la realitat de cada territori, sí que hem de tenir en compte que existeix una unitat política i administrativa anomenada “Illes Balears”, per tant, a partir d’aquesta constatació s’han de fer coses, i més bé coses pràctiques. Per exemple, si tu tens un Institut d’Estudis Baleàrics, procura que englobin les quatre illes, o si tu tens una dinàmica a una comissió balear del medi ambient, procura que actuïn simultàniament les quatre illes. La universitat millora la interconnexió entre les illes, és a dir, que ja s’han fet coses, però no tot el possible. Ara bé, això de dir que som “balear” no crec que ho vegem molt ni tu ni jo (riu). Si em fessin una enquesta del CIS (que jo crec que demanen poc per Balears), i em demanessin si “usted es más balear o español”, tal vegada pensaria que què em demana aquest (riu). Jo no només som mallorquinista, sinó també de les quatre illes en general, inclosa Formentera, que té una consciència pròpia cada cop major i el seu consell s’està desenvolupant.
Sobre un hipotètic referèndum a les illes, hem de convenir que quan es fan les eleccions generals s’han fet les circumscripcions illa per illa, i per tant, hi ha una cosa que són els consells i una altra els parlamentaris, però de circumscripció, cadascú a la seva illa. El problema d’un referèndum és que et surten coses diferents, i com ho comptabilitzes? Això ho hauria de dir la llei, i la llei no està escrita, perquè la Llei de consultes populars ha quedat diluïda. Em fa l’efecte que al final s’ha frenat o impugnat aquest projecte. La realitat és cada illa, sense cap tipus de dubte.
- Veieu en alguna força política estatal un possible aliat que pugui entendre les aspiracions del mallorquinisme polític?
Avui en dia som escèptic en aquesta qüestió, perquè el que havia configurat uns macroacords a nivell d’estat era Podemos, que ho havia fet amb Marea, Compromís i demés, però ara estant al govern això no avança. I, amb el tema de presos polítics, d’exilis i de reconduir la negociació amb Catalunya, tampoc està avançant com s’hauria d’avançar. Però, sí que és cert que en un moment determinat es tornava a parlar de pluralisme, i el concepte ja és important, i també a la pràctica. El pluralisme es demostra fent moltes coses en temes de llengua, territori i demés. L’educació actual és molt diferent a l’hora de conèixer coses d’altres territoris, tu coneixes una realitat abstracta general de l’Estat i després lo del teu territori, si és que ho coneixes. És molt lamentable que en un estat d’autonomies, sapiguem tant poc d’altres llocs com Canàries, Galícia, Castella…
- Quins han estat el moment més àlgid i el moment més negre pel mallorquinisme polític en els darrers quaranta anys?
El moment més àlgid és la resposta a la reacció del govern de Balears, és a dir, la resposta al govern de l’etapa Bauzá provoca el millor moment en quan a número de gent que està convençuda, que participa i que empeny, i coincidirà en entrar en una etapa de progrés, que reacciona de l’etapa més regressiva, que és precisament la de Bauzá.
També com a àlgid jo crec que s’ha de qualificar a la continuïtat, és a dir, el fet que hi hagi gent i col·lectius que en el moment més difícil hagin pogut tirar cap endavant. Des del final de la dictadura hi ha una continuïtat bastant clara, i jo crec que fins un moment determinat es va perfeccionant el programa (què cal fer amb el tema laboral, el sistema sanitari, el sistema educatiu…).
- Creieu que s’està seguint el camí correcte en el projecte sobiranista d’esquerres? Es pot arribar algun dia a un nivell semblant a Catalunya?
Penso que s’estan fent coses i la suma és diversa i suma de veritat. S’estan fent moltes iniciatives, hi ha debats culturals i intel·lectuals, aportacions socials i econòmiques… Ara bé, jo penso que també hauria de ser més unitari i procurant campanyes més transversals. Escolta, les faves són contades i els contraris són molt potents. S’ha d’estendre el teixit i s’ha d’arribar a distints racons. Quan veus concentracions molt minoritàries dins el sobiranisme o quan veus segons quins enfrontaments dialèctics, penses que caldria més unitat per a poder avançar més. Això no vol dir que no hi pugui haver diferències personals i ideològiques.
Sobre lo de Catalunya, jo crec que els processos són diferents, i a més, hauríem de saber quina és la situació de Catalunya ara mateix (riu), perquè tens gent a l’exili, gent a la presó, un govern que diu que li lleven les competències cada setmana i que els castiguen… La situació ara és molt fluida i, a vegades, decebedora.