Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.
FITXA PERSONAL
- Nom i cognoms: Sebastià Alzamora Martín
- Data de naixement: 6 de març de 1972
- Lloc de naixement: Llucmajor
- Estudis i formació: Llicenciat en Filologia Catalana (UIB)
- Trajectòria laboral: Editor, gestor cultural, escriptor i articulista (als diaris Ara i Ara Balears)
- Militància política: No ha militat a cap partit polític, però es considera una persona catalanista, sobiranista i d’esquerres. En l’àmbit cultural, és soci de l’Institut d’Estudis Catalans (com a membre numerari), l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, el PEN Club, l’Obra Cultural Balear, Òmnium Cultural i el GOB.
- Treball o situació actual: Escriptor i articulista
INICIS DE L’AUTONOMIA (80-90s)
- Com valorau l’autonomia que neix amb l’Estatut de 1983?
Hi ha una doble valoració. Se va partir ja d’un plantejament que a mi me pareix un parany que ens ha costat car, que és la divisió dels territoris de parla catalana en tres comunitats autònomes. Aquesta divisió administrativa ens la vam empassar amb facilitat, i més sabent que hi va haver altres possibilitats de vertebrar l’Estat espanyol que no eren aquesta. Vàrem ser víctimes del “cafè per a tothom” i vam obtenir una autonomia de règim comú, quasi al furgó de cua. Els començaments no van ser gaire encoratjadors i el desenvolupament tampoc ho ha estat gaire. Però, alhora té una enorme importància que tenguem un estatut i unes institucions d’autogovern. Ho dic perquè a vegades hi ha la tendència de menysprear-ho i això no serveix per res (serviria per molt si la nostra realitat política anés per un altre camí). Ara que per primera vegada veim qüestionades les nostres institucions per un partit com Vox, que condiciona totalment l’agenda del Govern i que qüestiona el model autonòmic alhora que el parasita, hem de ser més conscients que mai de la importància que té aquesta eina que al final és l’autonomia, que ens permet aspirar a més i a un millor autogovern.
- S’ha fet tot lo possible des de les Illes Balears per millorar l’autogovern dins el context estatal existent?
Clarament, no. Hauríem pogut avançar molt en moltes qüestions. En termes lingüístics i culturals, l’Estatut estava ben plantejat. Ho podem comparar amb el cas del País Valencià, on per desgràcia se va fer un altre plantejament que els ha donat problemes enormes en relació amb la llengua, començant pel mateix nom de la llengua, que ha posat en qüestió l’evidència filològica de la seva unitat. El nostre punt de partida va ser millor, però és evident que hem pecat de poc ambiciosos o d’excessivament cauts en alguns moments. Entenc les cauteles i que les Balears tenen un pes escàs dins la política espanyola. Però hauríem de començar per aquí, per reivindicar un major pes dins l’Estat (no sé com ho faríem). Tenint en compte la contribució que fan les Balears a les arques de l’Estat i la seva importància estratègica en molts aspectes, el decalatge entre allò que representa Balears dins el conjunt de l’Estat i el tractament que rep és massa gran.
- Un dels debats més destacats del procés de desenvolupament autonòmic als anys noranta fou el de la condició de les Balears com una “nacionalitat històrica”, que finalment no obtindrien fins a l’any 2007. Què n’opinau d’aquest concepte? De què serveix?
Servir, tot serveix. A mi no és la denominació que me pugui fer més feliç, però ja n’està bé. Al final tot són maneres de dir un fet que és la diversitat interna de tot tipus dins l’Estat espanyol. Si l’Estat vol ésser viable, no té altra manera de ser-ho que reconeixent que és divers des del punt de vista lingüístic, cultural i nacional. S’han emprat denominacions com això de “nació de nacions”, que fins i tot en Pedro Sánchez va arribar a dir, però costa molt dir-ho. La Constitució consagra que Espanya és única i indivisible, i supòs que aquest article és molt difícil de tocar però s’hauria de tocar. És cert que moltes constitucions fan referència a la indivisibilitat de la seva nació, perquè a ningú li agrada formar un Estat per a que després es pugui rompre. Però, lo que és segur és que s’hauria de fer una reforma constitucional que reconegués explícitament i de forma clara la diversitat (sense recórrer a eufemismes de nacionalitats històriques, que sona a medieval i és poc actual). Després, els articles de la Constitució referits a les llengües també consagren una desigualtat flagrant, perquè estableixen el deure de conèixer el castellà, i, en canvi, el dret a usar les altres llengües oficials en els respectius territoris. Això se pot arribar a entendre pensant en el context tan fràgil i precari de la Transició, però des d’un punt de vista d’una certa maduresa democràtica no s’aguanta per cap banda. Les llengües han de ser oficials totes a tots els territoris de l’Estat, i haurien de ser denominades pel seu nom (i no per allò de “otras lenguas”) a la Constitució, per no generar confusions amb llengües inventades com el valencià o el balear. Per desgràcia, estam molt lluny de tot això, com ho veim amb el reconeixement de la Casa Reial a una acadèmia que se dedica al “terraplanisme lingüístic”.
- L’Estatut i la Llei de Normalització Lingüística estipulaven una llengua de primera i una de segona (el català com a mèrit a l’Administració…). El castellà es donava per pressuposat i el català era una cosa que s’havia de treballar i incentivar…
Sí, és així. Crec que se va fer bé amb la denominació de la llengua. Els prejudicis ideològics arriben fins al punt que hi ha qui t’argumentarà que ell no vol xerrar català perquè ell no és català. És una cosa absurda però neix d’un prejudici contra Catalunya molt alimentat pel franquisme.
- Als anys vuitanta i noranta estava més o menys acceptada la unitat de la llengua?
Jo tenc un record clarament diferenciat entre l’abans i el després de l’arribada del senyal de TV3, que no és gens anecdòtic. Quan jo era nin, als anys setanta i primers vuitanta, era relativament habitual sentir gent que discutia si el mallorquí era una llengua diferent del català, i de què servia el català… Els anys centrals de la dècada dels vuitanta són molt determinants (amb TV3, la Llei de Normalització Lingüística…), perquè se canvia la percepció popular de l’estatus de la llengua, que el català no era una llengua de segona. A la Transició, Adolfo Suárez, que en principi anava a cercar una certa concòrdia a pesar de venir del franquisme, no visualitzava que se pogués estudiar matemàtiques en català, per exemple. Això ho va dir, i no ho va fer especialment amb mala baba sinó perquè estava convençut que no era una llengua de prestigi, que se podia ensenyar una mica a l’escola però poc més. Aquesta mentalitat de la llengua catalana com no apta per a segons quins usos, i que fins i tot feia lleig en segons quins contexts, hi era. L’auto-odi lingüístic de la gent d’aquí estava molt implantat. Això en l’actualitat encara ho trobam també. A mitjans dels vuitanta, TV3 se va convertir en un argument a favor de la unitat de la llengua, perquè fins i tot aquells que la negaven, entenien el que deien a TV3. L’argument de la intercomprensió funciona generalment bé. No és filològicament el més important, però sí és un dels més contundents en una discussió quotidiana.
I, després, la Llei de Normalització va potenciar la importància del català a l’ensenyament, i va quedar clar que era una llengua en la qual se podien estudiar matemàtiques i de tot. Això va tenir un efecte positiu però que a la llarga ha acabat mostrant-se una mica enganyós també. Va semblar que vàrem arribar a una certa estabilitat lingüística i a un cert consens. La meva generació, la que va néixer als anys setanta, ha resultat ser la que va créixer convençuda d’uns consensos que ha resultat que no existien. Estàvem convençuts que el tema del català, el medi ambient, el masclisme… eren coses quasi superades i que anàvem pel camí correcte, i se pensava que de mica en mica hi hauria un relleu generacional que faria que la dreta es tornés més democràtica, solidària i europea. Tot això després va resultar que no, que ens havíem fet una il·lusió de progrés que no era real.
- A partir dels vuitanta i noranta, s’accentua la producció cultural pròpia, amb enciclopèdies, editorials, publicacions… El desenvolupament d’aquesta producció ha estat principal o secundari quant a l’expansió de la llengua i la identitat pròpia?
Ha estat molt important. Sempre es pot demanar més, evidentment, però hi ha una sèrie de coses que hem de celebrar i d’altres que estan pendents. En la literatura, la gran majoria de la creativitat literària que se fa a les Balears és en català. Els escriptors i les escriptores ho són molt majoritàriament en llengua catalana, i s’ha produït de manera molt normal. Hi ha, en els darrers deu o quinze anys, un fenomen musical molt important fet per artistes joves de les Balears, i això és importantíssim. En l’àmbit audiovisual, tenim creadors excel·lents però tenim molt poca infraestructura (quasi gens), igual que en arts escèniques. Evidentment, la insularitat és un factor determinant per a segons quines pràctiques artístiques (sobretot per al teatre i la música). I, seguim tenint un dèficit d’indústries catalans, és a dir, d’empreses que se dediquin a la cultura. Tenim editorials però jo trob a faltar productores audiovisuals i de continguts a les xarxes socials. Crec que sempre hem tengut en conjunt una creativitat fins i tot exuberant de vegades, però després en general hi ha poca cura per al talent local i cadascú se cerca la vida a dins i a fora de l’illa. I el retorn que això té a la societat de Balears i a la llengua catalana és positiu però podria ser molt superior si hi hagués aquesta cura o suport de qui correspon fer-ho.
- Costa molt difondre la producció cultural d’aquí a l’exterior?
Sí, és una constatació. Ara que s’han celebrat els 25 anys de l’Espai Mallorca, jo vaig participar de la seva posada en funcionament fa 25 anys. I quan l’obríem, pensàvem que tant de bo no fos necessari en un futur més o menys pròxim, perquè s’obria per pal·liar una mancança: que els productes culturals de Balears tenguessin una circulació normal a Barcelona i a Catalunya, que és el seu mercat natural. Jo era optimista i ara ja no ho som tant, perquè continuam igual, i la divisió administrativa dels diferents territoris s’ha imposat en aquest àmbit, i costa molt rompre una barrera que és més mental que una altra cosa. Hi ha un mercat de deu milions de persones que poden (i la majoria, volen) consumir productes culturals en català, i, en canvi, no els hi arriba el producte en qüestió.
Les distribuïdores d’editorials d’aquí no volen distribuir els llibres de Balears a Catalunya, perquè pensen que no ho col·locaran, que no hi ha un públic potencial. Però és una qüestió ja d’educació. El desconeixement clarament és desigual entre territoris, és a dir, nosaltres sí coneixem prou bé el que es fa a Catalunya, i bastant del que es fa al País Valencià, però des de Catalunya no es coneix. Per dir-ho clar, no “s’enteren de res”. I, en termes lingüístics, arriben a un cert gonellisme invers que és preocupant. Record que una vegada una professora de Mataró me va dir que no podia donar a llegir Bearn als seus alumnes perquè no l’entendrien… Òbviament l’entendrien però no tenen l’actitud necessària, no tenen les orelles suficientment obertes. És una qüestió d’educació. Aquesta desvertebració d’un espai lingüístic i cultural que en principi no és tan gran i que, per tant, hauria de ser fàcil de vertebrar té a veure amb la insularitat però també amb el parany de la divisió administrativa en comunitats autònomes, que s’acaba traduint en una divisió quasi mental.
- Com definiríeu Gabriel Cañellas des del punt de vista identitari?
Tant en Cañellas com en Matas els defineixo com uns oportunistes que s’apunten a allò que veuen que els pot funcionar. Van improvisant una mica sobre la marxa, són hàbils i astuts, i vetllen les caigudes, és a dir, són presidents que veuen que són del PP però que la carta de l’ultranacionalisme no els funciona i que la dreta ha de tenir una gran quantitat de gent cohesionada entorn d’un projecte conservador que vengui una idea de prosperitat econòmica (construcció i turisme). I això els funciona. Objectivament, Balears era una terra que venia de la pobresa i de passar privacions, i de cop molta gent va entrar en la riquesa. Ara bé, ja en aquella època comencen els problemes d’especulació, de destrossa del territori i de decantació cap al turisme de masses agressiu. Hi ha una certa tendència a idealitzar en Matas i en Cañellas i els seus governs, i se pot arribar a entendre amb la comparació amb fenòmens com en José Ramón Bauzá o el que vivim ara amb l’acord entre Marga Prohens i Vox. Però, ja van ser uns governs que no van pensar en absolut en el bé comú i van promoure una suma d’interessos particulars (que cadascú s’endugués la seva part, i tothom content). Lingüísticament i identitàriament, ells se presentaven com espanyols, sense cap dubte, però no com espanyolistes. Eren uns “espanyols banals”, per dir-ho així. Era un concepte d’Espanya molt difús, pensaven que Madrid era un lloc que queia enfora i que nosaltres aquí estàvem a “lo nostro”, una expressió que els defineix molt bé. “Lo nostro” se basa en un desdibuixament de la línia entre allò privat i allò públic, de mirar d’aplegar allò que se pugui, l’enriquiment personal per la via que sigui. En termes col·loquials, van ser els anys “d’anar vius”, de no tenir escrúpols en enriquir-se. I així ha quedat un territori trinxat com el que tenim.
- “Lo nostro” és una expressió anticatalana també.
Sí, ho era. Dins la idealització del cañellisme, de vegades se ven en Cañellas com si fos quasi un líder independentista o com si fos un Jordi Pujol a la mallorquina, i no té absolutament res a veure. No hi havia cap idea de país dins el cañellisme, simplement hi havia una forma pròpia de gestionar la realitat pròpia. El prejudici de l’anticatalanisme que havia potenciat el franquisme no es va combatre en absolut. Això sí, se va admetre la denominació de la “llengua catalana”, perquè en algun moment en Cañellas, que era molt astut, va entendre que això li donava una pau social i que d’altra forma hi tenia molt més a perdre que a guanyar, i no va cedir a les pressions dels secessionistes lingüístics. Era un nivell baix de bel·ligerància.
- A mitjans dels noranta neixen els Joves de Mallorca per la Llengua (amb els Correllengua i els Acampallengua), i comencen les Diades per la Llengua. Podem considerar que aleshores hi ha un canvi dins l’activisme cultural?
Sí, clarament hi ha un canvi a millor. L’activisme evoluciona, se posa al dia, se diversifica (cerca diferents maneres d’expressar-se), i se rejoveneix. Ja no és, amb tots els respectes, en Josep Maria Llompart amb la seva venerable barba blanca cridant “català, català, català”, que és una fita importantíssima i no me n’estic rient, només dic que era important que d’allà passàssim a l’activisme dels joves i a l’activisme festiu.
- Hi havia aleshores una sensació de desencant o d’esgotament?
Diria que no en absolut, en comparació a lo que vivim ara. Diria més aviat el contrari: hi havia una certa il·lusió col·lectiva que anàvem cap endavant malgrat tot, sempre tenint en compte que som una llengua, una cultura i una comunitat nacional minoritzades.
- Com valorau l’experiència de la presidència de Cristòfol Soler (1995-96) respecte la llengua i la identitat pròpia?
Cristòfol Soler és un cas d’un president que surt d’una moció de censura del seu propi grup parlamentari (lo qual és al·lucinant), senyal que va molestar profundament als poders interns del partit, i jo no ho sé amb certesa però sé el que més o menys sap tothom. Alguns ho atribueixen a la seva sensibilitat lingüística o nacional (ell sí que s’acostaria a un tipus de dreta nacionalista com la catalana, per entendre’ns), hi ha qui ho atribueix a una sensibilitat territorial o ecològica, i hi ha qui ho atribueix a un intent de posar ordre dins l’Administració pública (és a dir, acabar amb favoritismes i personalismes). Jo crec que pot ser perfectament una suma de les tres coses perquè no són excloents. Més aviat, té lògica que vagin totes juntes. Lo que va passar amb ell és preocupant en termes de salut democràtica, perquè assenyala una escassa consistència de les idees de democràcia, d’estat de dret i de representativitat. El president de cop és un personatge que te’ls treus de damunt de les pitjors maneres.
- Tenia Cristòfol Soler un projecte de país?
Veient la seva trajectòria posterior, és un personatge que a mi me sorprèn. Ell estava dins el PP i això comporta assumir una sèrie de coses, i després acabar predicant la independència dels Països Catalans i quasi quasi socialistes, evidentment tots evolucionam a la vida però és un recorregut singular. No sé si tenia idea de país, però sí que tenia unes conviccions personals que l’allunyaven clarament del comú dels seus companys de partit. Ara, quin president hauria estat, no ho sé. I què hauria passat si ell hagués pogut desenvolupar la seva agenda, tampoc ho sé. Però, vaja, és evident que no se’l va considerar un continuador del cañellisme, i se’l va expulsar per posar un cañellista més pur com en Jaume Matas.
- Com valorau l’experiència del Primer Pacte de Progrés (1999-03)? I del Segon Pacte (2007-11)?
Jo el reivindic. De fet, reivindic més tots els Pactes de Progrés del que es sol fer. Li va passar com a gairebé tots els governs d’esquerres que arriben sobretot després d’una llarga espera: acaben generant unes frustracions tan grans o més que les expectatives que han generat en arribar. És un clàssic, i passa a tots els nivells, des d’una comunitat autònoma com Balears fins als Estats Units d’Amèrica quan va entrar Barack Obama, que va generar una il·lusió global i després va acabar decebent molt. Però, d’altra banda, som molt possibilista amb aquestes coses. Hauria estat millor de l’altra manera? Clarament, no. I, hauria estat millor que a Estats Units hagués governat en McCain? No. Hauria estat una regressió en molts aspectes.
No només reivindic el Pacte de Progrés per existir sinó també per la feina que va fer l’equip de Cultura. Hi ha un suport explícit a la cultura feta per artistes i creadors d’aquí que de vegades és econòmic però sobretot és de creure-hi. Això és molt important, era un missatge que no s’havia transmès mai (o molt poc) des de les institucions d’autogovern. I, crec que se va intentar posar les bases per a un desenvolupament de totes les estructures d’indústria cultural, que se van començar a plantejar aleshores. Fins al moment aquell debat simplement no existia. La música en català, per exemple, no apareixia abans. El Partit Popular no programava música en català. Na Maria del Mar Bonet feia no sé quants anys que no actuava a Mallorca… i era na Maria del Mar Bonet! Imagina’t si eres un grup que començava i que gravava el seu primer disc… Ho tenies realment cru. I, de cop, veus que el poder autonòmic mira cap a la producció cultural pròpia amb la idea de fer-li costat.
- I de cara a l’espai comunicatiu català?
També se fomenta. Se van cercar complicitats i ja existia, evidentment, l’Obra Cultural Balear i Voltor, però basta dir que la idea de l’Institut Ramon Llull va néixer de Balears. Va ser en Damià Pons com a conseller qui va plantejar a la Generalitat de Catalunya la idea de constituir un organisme de promoció exterior de la cultura catalana que ens inclogués a tots, a imatge i semblança del que ja tenien altres països, com Alemanya (amb l’Institut Goethe), França, Anglaterra, Itàlia… Aquesta idea de “Països Catalans” va sortir des d’aquí. La Constitució prohibeix expressament la federació de comunitats autònomes, un article pensat per a nosaltres, i en aquells moments governava el PP d’Aznar, que havia de donar el vistiplau per constituir l’Institut. Inicialment no tenia bona pinta, però sembla que l’home que va permetre que fos possible va ser en Josep Piqué, que en aquell moment era ministre d’Exteriors i va aconseguir convèncer Aznar. Després, els problemes que ha tengut l’Institut Ramon Llull han estat més aviat interns, no per acció directa de l’Estat.
EL SEGLE XXI
- L’any 2005 neix IB3. Ha evolucionat el seu model de televisió amb el pas dels anys?
Sí, ha evolucionat molt. Per dir-ho d’una manera col·loquial, en els seus inicis no se podia mirar. Se dedicaven a dur restes de televisions d’altres llocs, i jo record veure desfilar uns frikis per IB3… En Carlos Dávila, en Fernando Schwartz…
- Avui en dia IB3 és més o menys dependent del poder polític que en els seus inicis?
És una bona pregunta, perquè és molt mala de respondre. Una televisió pública, per definició, ha d’aspirar a la màxima independència però a la vegada tothom sap que és dependent dels poders polítics, però alhora crec que avui en dia són imprescindibles els mitjans públics perquè marquen o toquen marcar una referència per a tots els mitjans d’aquell país. Ara hi ha aquest estira i amolla en els seus òrgans de govern. Ara és molt més madura periodísticament, i fins i tot administrativament, que en el començament. Això no vol dir que hagi arribat a un punt òptim, ni de bon tros, però no hi ha la sensació del començament que era una televisió feta aviat i malament (com deia en Jaume Matas, “aviat i fora por”) o que era més aviat una funció de propaganda. Amb els anys, té punts forts i dèbils, però jo crec que IB3 ara sí que és una referència per als ciutadans de Balears, i ha fet també un paper important lingüísticament i culturalment. El fet que sigui una televisió en català és importantíssim, i en els inicis no ho era perquè tenia molt contingut en castellà. I, ara té un món de referències de Balears. Només això ja és una aportació important. Després, han fet bona feina en produccions pròpies, tant dramàtiques com documentals, que són d’un bon nivell. El conjunt de la feina feta és bona, i la qualitat informativa varia depenent de la temàtica que se toqui i dels professionals que la facin.
- Ha creat IB3 identitat balear o cohesió entre illes?
El recel de Menorca, Eivissa i Formentera cap a Mallorca segueix existint i probablement existirà sempre (i probablement té molta raó de ser). Però crec també que una altra contribució d’IB3 ha estat normalitzar la descentralització de la informació, és a dir, rebre notícies de Menorca, Eivissa i Formentera era molt més infreqüent a Mallorca abans d’IB3. Pareixia que eren llocs on passaven poques coses, i resulta que passa absolutament de tot. Crec que hi hem sortit guanyant. Ha progressat la idea de balearitat, que ha estat rebutjada enèrgicament moltes vegades, també per mi, però jo personalment ara ja no ho dic amb tanta convicció i ja no estic tan segur si no existeix això. I és a força de dir-ho, mostrar-ho i repetir-ho. Ara quan escric un article ja no me costa res dir “des d’una perspectiva balear”, per exemple. Anys enrere, hauria fet un incís i hauria dit “(sí és que tal cosa existeix)”. La idea de balearitat ja no és tan estranya i postissa, no és que sigui lo primer que te surti de dir, però ha fet camí en aquest sentit.
- Hi ha encara recels des de les illes petites cap a Mallorca?
Crec que sí. Almenys quan xerr amb gent de Menorca o d’Eivissa m’ho diuen. I, crec que tenen raó. Qui practica el centralisme no se n’adona, i de vegades te fan veure coses a nivell fins i tot lingüístic. Per exemple, fa poc parlava amb Enric Ribas, un lingüista eminent, i me deia que quan parlam de parlars balears, en realitat estam pensant en parlars mallorquins perquè ens descuidam enormement de les varietats de Menorca i d’Eivissa. No ens n’adonam i caiem en coses d’aquest tipus.
- La concepció de les “Illes Balears” s’ha volgut emprar des de l’anticatalanisme?
En algun moment és possible que sí, però ara diria que no. No els serveix. Ningú ho entén com una cosa oposada o excloent, jo no li entenc. A mi no me pareixen en absolut idees excloents. No hem dit mai “País Balear”, com sí se diu “País Valencià”, però, en canvi, dir “Illes Balears” és una constatació. Som un arxipèlag. Evidentment, això genera una identitat geogràfica, geopolítica i administrativa molt singular, però no me pareix que vagi en contra de la catalanitat o de la fraternitat que puguem tenir amb les altres terres de parla catalana. Més aviat diria que és una denominació una mica neutra, perquè també se la pot fer seva un espanyolista.
- Com valorau les polítiques lingüístiques del Govern de Bauzá (2011-15)?
És una cosa entre esperpèntica i demencial, però més enllà del seu component de gran guinyol, és preocupant i va ser una anticipació de coses que han vengut després, com una onada d’auge de les extremes dretes nacionalistes. Amb això també vàrem ésser pioners. A les Illes Balears és certa la idea que s’ha estès que som un laboratori on passen primer les coses que després passen arreu. Al contrari de ser una societat conservadora i arcaica, som pionera de vegades (també en les coses dolentes). Això va passar amb el Govern Bauzá, que hagués estat molt saludable que s’hagués quedat en una anècdota, però ha resultat ser una tendència que després ha seguit. Van ser uns anys molt negres lingüísticament, identitàriament i nacionalment, però també en tots els aspectes. Lo trist és la quantitat de temps i d’energies i l’enorme desgast que deixen aquest tipus de governs, que una vegada han desaparegut deixen un rastre de contaminació i toxicitat social molt alt. Ho embruten tot per allà on passen. Tot allò que destrueixen, després és difícil tornar a reconstruir, i mai es reconstrueix completament.
- Com recordau la manifestació de les camisetes verdes del 29 de setembre de 2013?
Els dies anteriors sí esperava una cosa gran. Tots ens adonàvem que s’estava coent una cosa gran, però no sabíem com de gran. Després ens vam sorprendre en veure-ho. Ho record com una cosa d’una gran bellesa ciutadana i política, perquè era una demostració de cohesió social, a pesar dels intents des de les institucions de crear crispació i fractura social. Era una cohesió social a través de dues coses bàsiques: la cultura i la llengua. Això s’ha tornat a repetir el passat 5 de maig a la plaça Major, cosa que m’ha alegrat enormement perquè ha quedat demostrat que tenim la mateixa energia que a l’any 2013. Hem de tenir en compte que si bé fa deu anys hi va haver molta més gent, aleshores havia passat una cosa molt greu, que era que no s’havia pogut començar el curs normalment. Un govern que impedeix que l’escola comenci, ja més inútil no pot ésser. Tu no pots posar-te en contra de l’escola, no ets qui. I això va crear una contestació molt forta. Va ser molt important també per desmentir alguns prejudicis ideològics del nacionalisme d’aquí, és a dir, veure molts immigrants i gent no nascuda aquí que s’expressaven en castellà però que sortien a defensar l’escola en català. Això per a mi té un valor enorme. Va ser un gran moment. La llàstima és que ens haguem d’agafar a grans moments com aquests, i no tenguem governs que no ens obliguin a ser èpics. Jo no tenc ganes de ser èpic, sinó de veure dins una societat normal.
- Com valorau l’experiència dels Governs de PSOE-MÉS-Podem (2015-2023)?
Se va fer una feina important. La valoració que tenc dels pactes de progrés presidits per Francina Armengol en conjunt és bona. Tenc una opinió positiva, amb matisos. És bo que se faci autocrítica, però tampoc hem de caure en la flagel·lació i en l’autodestrucció, a la qual de vegades hi tenim certa tendència. Vàrem pecar en molts aspectes d’excessivament cauts. Vàrem fer una cosa important, que va ser recuperar la pau social a les escoles. El conseller Martí March quan s’acomiadava ressaltava això: nosaltres hem mantengut la pau social amb la comunitat educativa en aquests vuit anys i el nou Govern no l’hauria de rompre. I, l’ha rompuda. És lo primer que ha fet, i és un error monumental. Ara bé, pel que fa a la qüestió de la llengua, a pesar que existia la voluntat, no hi va haver l’acció política que hi havia d’haver molt més clara en favor de situar el català com la llengua que vertebra la societat de Balears, la llengua que tenim tots en comú per conviure (sense perjudici que parlem les llengües que siguin, perquè som un lloc de trobada de cultures i civilitzacions que venen de mil llocs, cosa que és magnífica). Hi ha un punt de trobada, que ha de ser el català, i la tendència és que sigui el castellà perquè és una llengua molt més gran i és la llengua d’Espanya. Per a que el català sigui un punt de trobada, fa falta un esforç més gran per part dels poders públics, i aquest esforç no hi ha estat suficientment. I això mateix és extensible a altres matèries, com el territori o el turisme. Tot i així, el meu balanç és més positiu que negatiu, però li faig aquest retret: l’acció política no va ser prou decidida. En canvi, la d’aquests que han arribat ara és absolutament decidida i determinada (però que només arriben a crear situacions de crispació i fractura).
- S’ha gestionat correctament l’efecte que tenen sobre la identitat i la llengua la immigració i el turisme de masses?
No, clarament no. No s’ha pensat en això, i quan s’ha començat a pensar-hi, ja ha estat una mica massa avançat. Quan hem tengut l’oportunitat de fer cosa, no ho hem fet prou, segurament per evitar que la gent se senti violentada i que diguin “ens imposen el català”. Però és que hi ha un moment en que necessàriament has de posar unes normes de joc que siguin clares, no dic impositives però sí clares. I amb la immigració particularment el que tenim és una societat completament desvertebrada i compartimentada en la qual tothom se relaciona dins el seu grup pràcticament. Els africans se relacionen amb africans, els magrebins amb magrebins, els sud-americans entre ells, i nosaltres amb nosaltres. I acaba que els mallorquins per aquesta gent que ve de fora som com uns éssers dels quals deuen sentir parlar però no s’hi relacionen més que tal vegada per motius de feina. Això no és una societat, són moltes societats juxtaposades en un sol espai. La tasca de crear un sol poble és àrdua, se pot fer però la tenim molt enrere. La immigració no se nega a aprendre el català, te’n trobes que sí però no són certament representatius. La gran majoria de gent que ve de fora no té cap inconvenient d’adaptar-se i aprendre, però nosaltres mateixos ens hem de posar d’acord per fer-ho possible. I si resulta que els nostres governants s’hi posen de cul o no són prou decidits, no avançam.
PARTITS POLÍTICS
- Quin paper ha jugat Unió Mallorquina en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?
Jo no som votant de l’espai del mallorquinisme polític de centredreta, però crec que qualsevol projecte nacional requereix que existeixi aquest espai, i així com a Catalunya ha estat durant molt temps molt ben constituït entorn de Convergència (i ara està més desintegrat però segueix tenint molt de pes polític i social), aquí el pes social hi és perquè el votant objectiu d’aquest tipus de proposta el veus i tots els coneixem, però després la canalització i la realització no funcionen. És una llàstima. Moltes vegades és per personalismes i disputes de poder. Hi va haver el cas singular del que va passar amb Maria Antònia Munar, que també és una llàstima perquè era una persona amb unes bones aptituds per fer política que les va tudar dedicant-se a la corrupció, i va pagar un preu molt alt (perquè evidentment ella no era el PP sinó un partit petit de Mallorca).
- Podem considerar la Unió Mallorquina de Munar com un partit nacionalista?
D’un nacionalisme una mica d’atrezzo però sí, crec que era nacionalment aprofitable, a pesar que a mi me causava bastant de rebuig. Podia ocupar un paper i no el va voler ocupar, era un partit que no volia créixer, el que volia era fer de frontissa, estar allà i especular amb el seu vot per omplir-se les butxaques i dedicar-se al clientelisme. Una llàstima. Van sucumbir a allò que ha sucumbit una part important de la societat de Balears, que han estat els diners fàcils.
- Quin paper ha jugat el PSM en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?
El PSM, i després la seva evolució cap a MÉS, ha estat el partit que he votat sempre i a tot arreu. A pesar de no militar-hi, som un votant persistent d’aquest partit, sempre el segueixo amb interès i de vegades amb preocupació. Crec que ha fet un paper important i necessari, i a la vegada crec que, no sé com, hauria de plantejar-se què vol ser en ser gran, i si vol ser un partit de govern capaç de disputar la majoria al PSOE i de tenir presidents del Govern, i com s’ha de fer això. Sense cap dubte, aquesta idea de posar el català com a punt de trobada de totes les persones que viuen a les Balears, venguin d’on venguin, és una feina que està per fer i tal vegada podria atreure molts votants, ves a saber. Però jo de com fer créixer partits no en sé.
- Com valorau la transformació del PSM cap a MÉS i el seu conseqüent canvi de discurs del nacionalisme cap al sobiranisme? Què significa?
A mi la paraula “nacionalisme” me causa problemes, perquè és molt difícil d’explicar fora. És difícil dir que ets nacionalista i que no te vegin com un personatge reaccionari i aferrat a unes tradicions integristes. És una paraula estigmatitzada, i no tenc ganes de desestigmatizar-la, perquè nacionalistes també ho són els nacionalistes espanyols, que a mi me molesten profundament. El terme “nacionalista” entenc que en el seu moment fos útil, però crec que així com ha evolucionat la societat és molt millor haver-lo deixat enrere. I parlar de “sobiranisme” està molt bé, però el que passa és que és una paraula molt vaga, i jo mateix la faig servir. El debat sobre la independència a Balears no és que no se pugui produir però té un recorregut molt curt, perquè té molt poca base social. En canvi, el sobiranisme econòmic, fiscal i fins i tot lingüístic i identitari crec que pot tenir més adeptes i més gent que l’escolti amb interès més fàcilment. La idea de la independència genera necessàriament un conflicte que crec que la societat d’aquestes illes no és que hi estigui en contra sinó que directament no ho contempla en absolut. Lluitar i sortir al carrer per deixar de ser espanyol no és una cosa que la gran majoria de ciutadans d’aquestes illes els inquieti el més mínim, i que els venguin ganes de fer-ho és molt improbable. Jo puc tenir molta simpatia pels independentistes catalans i pels Països Catalans, però hem de ser conscients de la realitat que tenim. Se pot treballar per augmentar aquest arrelament, però si treballes per fer arrelar més la idea de la independència de les Illes Balears, no estaràs treballant per tenir un president del Govern balear d’aquest espai. O fas pedagogia i activisme de base per una cosa, o treballes per tenir un president o presidenta. En definitiva, l’evolució cap al sobiranisme és una idea que, a risc de ser una mica vaga, me pareix més encertada que desencertada.
- Quin paper ha jugat l’esquerra d’herència comunista (EUIB) en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?
Totes les esquerres d’àmbit estatal a l’esquerra del PSOE ocupen un lloc molt important i que és estratègic per a una construcció d’una societat vertebrada, i moltes vegades fan aportacions interessants, però també pateixen sovintment una tendència a la desintegració interna, a l’atomització i a la disputa interna permanent. Ho estam tornant a veure ara mateix amb Sumar i Podem, però és que a més Podem ja era una història de bregues internes. És com un terreny pantanós, i jo desitjaria que poguessin ser un terreny molt més sòlid, perquè responen a una sensibilitat i a una part de la societat de Balears molt clara, i seria bo que tenguessin un espai polític capaç de donar respostes d’una manera molt més eficaç del que ho està fent.
- Quin paper ha jugat el PSIB-PSOE des de les institucions en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat? Hi ha, com es comenta sovint, dues ànimes?
Crec que sí que existeix un PSIB i un PSOE. Crec que dins el mateix PSOE coexisteixen diferents posicionaments, és evident que hi ha un PSOE més jacobí i espanyolista, i un altre que és més federal i pluralista. La voluntat de crear un gran partit que faci de rèplica al PP fa que allà dins hi vagi a parar una mica de tot, i, per tant, és difícil sempre la interlocució amb ells. Ara bé, és la interlocució que tenim. Jo som possibilista. No se poden fer majories alternatives al PP sense comptar amb el PSOE. Això és tot. Me fa feliç? No. Però és el que tenim i és amb el que hem de jugar. Amb el PP és molt difícil contar-hi, però en generalment l’has de comptar com una força molt poderosa i que està exactament a l’altre costat de les reclamacions dels qui reclamam un paper nacional per a la nostra llengua, cultura i identitat. I, per tant, el PSOE és un interlocutor problemàtic però necessari.
- Com definiríeu en termes identitaris Francesc Antich i Francina Armengol?
Antich i Armengol afortunadament han estat dos presidents que podem estar-ne contents de la seva idea de la llengua i la cultura de les Balears. Tenien una idea clara, ben definida, i que ells mateixos la representaven sense problemes. Ha estat bé, perquè venint del PSOE podríem haver tengut un altre tipus de presidents. El seu posicionament en aquest aspecte ha estat positiu, però la seva acció s’ha quedat curta. Tot i així, els valor més positivament que negativament amb bastant diferència. Encara sort hem tengut. Podria haver estat molt pitjor.
REFLEXIONS GENERALS FINALS
- Quin paper ha jugat l’Obra Cultural Balear en aquestes qüestions al llarg de l’etapa autonòmica?
Ha fet un paper fonamental de vertebració d’una sèrie de reclamacions. L’Obra Cultural i el GOB han estat dues entitats sense les quals estaríem molt pitjor del que estam. L’Obra en qüestions de llengua, cultura i país, ha fet una aportació i ha servit com un canal d’expressió d’unes reclamacions i aspiracions que d’una altra manera no haurien tengut aquest altaveu i aquesta capacitat de pressió sobre els governants que sí han tengut en molts moments. Molt content de la feina que han fet i segueixen fent.
- Com s’han desenvolupat les relacions econòmiques amb l’Estat (finançament autonòmic)?
És una de les qüestions més calamitoses, juntament amb la llengua i la capacitat de construir un marc de referència cultural propi. Sempre és una qüestió d’una enorme opacitat. És extremadament difícil acabar de saber quins són els comptes de l’Estat, és a dir, les famoses balances fiscals, que se calculen amb diferents mètodes i segons qui ho calcula dóna uns resultats o uns altres… Però, vaja, jo sempre he procurat escoltar què diuen els experts en aquest sentit, com en Guillem López Casasnovas i en Carles Manera aquí a Balears, o n’Andreu Mas-Colell a Catalunya. És evident que vivim en una situació d’una desigualtat flagrant i sota un xantatge polític. Tant aviat com des de Catalunya sorgeix una demanda sobre aquesta qüestió, immediatament surt una resposta des d’algun altre punt de l’Estat (n’hi ha uns quants que hi estan especialitzats), i amb acusacions d’insolidaritat (“ens volem robar lo que és nostre”). Fa falta molta barra… El sistema de finançament de l’Estat espanyol és profundament desigual i profundament ineficient, perquè al final és un model molt condicionat per una certa idea nacionalista d’Espanya, consistent en no donar res a segons qui i de deixar ben clara una jerarquia i una dominació. No és eficient perquè Espanya com a Estat perd diners d’aquesta manera. Per exemple, negant-se a fer el Corredor Mediterrani i fent mil voltes perquè passi per Madrid, lo qual és una discussió absurda que només s’entén des d’un nacionalisme molt recalcitrant i molt obtús, i que impedeix un desenvolupament econòmic que podria ser molt interessant per a tota la zona mediterrània però també per a les arques de l’Estat.
- Per què el tema del finançament no és prou conegut a peu de carrer?
Supòs que per part de l’Estat no hi ha gaire interès en que sigui un tema conegut. Al final això se tradueix en que de cada deu euros que tu pagues en imposts, hi ha una quantitat important que van a Madrid i que no tornen de cap manera. El repartiment no és proporcional ni equilibrat. Està condicionat per unes idees polítiques nacionalistes a les quals fins i tot les forces progressistes espanyoles no renuncien per no ser acusades d’alta traïció a Espanya. I això és un llast que ens frena. El nacionalisme espanyol és un llast terriblement reaccionari i suposa un obstacle per a un correcte desenvolupament. I això molta gent no ho segueix per prejudicis ideològics, perquè la seva dieta informativa va per uns camins i no per uns altres, és un tema complicat, i també perquè els estats tenen una inèrcia i una manera de fer a la qual molta gent, sense adonar-se’n compte, s’hi agafa i acaba per no tenir una opinió pròpia sobre el tema perquè no s’han molestat ni a informar-se. A la gent en general li costa sortir del nivell més visceral de la discussió pública, i lo que domina cada cop més és la polarització extrema, amb arguments que moltes vegades passen més per insults i desqualificacions que per una altra cosa, i totes les matèries que requereixen d’informar-se, escoltar i reflexionar costen molt més que arribin a la gran massa de la ciutadania. I el finançament n’és un bon exemple (com també ho són el model d’Estat, l’ecologisme, la pluralitat lingüística i cultural, la memòria democràtica…).
Els prejudicis ideològics existeixen, i generalment qui en té un no n’és conscient. Molta gent dins l’Estat espanyol n’hi ha prou que un tema vengui plantejat des de Catalunya i ja immediatament el percep d’una manera. No vull dir amb això que sigui una qüestió d’odi cap a Catalunya, perquè no vull tirar cap al victimisme, però sí que l’opinió pública està condicionada per uns mitjans de comunicació. De vegades m’agrada recordar una cita bastant coneguda d’en Valle Inclán escrivint una carta a n’Azorín comentant el paper de la premsa a Espanya. Deia: “merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo el mismo papel que con Cuba y Filipinas [intoxicar, generació crispació…]. Es una prensa cojonuda (tienen testículos en lugar de sesos en la mollera)”. I, per desgràcia, és bastant així. I no diré que des de l’altra banda no passi, que també passa, amb gent que elabora discursos victimistes i de rebuig contra l’altre. Però la part dominant és la que ens ve de Madrid i és aquí on perdem l’oportunitat de diàleg.