Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.
FITXA PERSONAL
- Nom i cognoms: Pilar Costa Serra
- Data de naixement: 18 de maig de 1967
- Lloc de naixement: Eivissa
- Estudis i formació: Graduada en Dret
- Trajectòria laboral: Advocada (fins al 1999) i Professora de Dret a l’Escola de Turisme d’Eivissa (en excedència). Políticament, ha estat senadora (1996-1999), diputada al Parlament de les Illes Balears (1999/2003-2007/2011-…), president del Consell Insular d’Eivissa i Formentera (1999-2003), consellera d’Interior, Innovació i Justícia del Govern balear (2009-2011), consellera de Presidència del Govern balear (2016-2019), consellera de Presidència, Cultura i Igualtat del Govern balear (2019-2021), portaveu del Govern (2019-2021), portaveu del Grup Parlamentari Socialista al Parlament de les Illes Balears (2015-2015/2021-2023), i secretària segona del Parlament (2023-…)
- Militància política: PSIB-PSOE (des de 2010)
- Treball o situació actual: Diputada al Parlament de les Illes Balears
INICIS DE L’AUTONOMIA (80-90s)
- Com valorau l’Estatut d’Autonomia de 1983?
Sobretot vist amb perspectiva, evidentment tot lo que és avançar en l’autonomia és positiu, sobretot amb el vents que venen ara amb alguns que defensen una recentralització de les nostres institucions. Allò va ser la primera passa de la nostra autonomia, i crec que ens va aportar moltes coses positives no només des d’un punt de vista competencial sinó de govern. Després se va anar aprofundint en posteriors reformes de l’Estatut. Llavors, també l’afirmació de la unitat de la nostra llengua, que també ara se posa en dubte per molts sectors de la nostra societat. El consens majoritari que hi va haver en aquest sentit va ser molt positiu. No va ser un consens total (per Aliança Popular) però sí n’hi va haver més del que hi hauria ara.
- En quina situació queden els consells insulars en els primers anys de l’autonomia?
Al principi eren institucions molt residuals, molt semblants al que podien ser les diputacions a la península. Però després sí s’anaren desenvolupant més amb la Llei de Consells Insulars i les seves reformes, o amb la creació del Consell Insular de Formentera. En els darrers anys sí pens que realment es veu el consell insular segurament a les illes no mallorquines com el govern insular, que jo pens que és el que ha de ser.
- Als anys vuitanta comença el procés de reformes de l’Estatut. Com recordau l’intent de reforma de 1991, que acaba fracassant degut als Acords Autonòmics de 1992?
En aquells moments jo era molt joveneta i ho he conegut a posteriori per la meva formació. Va ser un debat molt apassionant, i a més també la diferent visió que hi ha a cada illa. La proporcionalitat i la representació de les illes al Parlament era i és un tema important. Hi va haver un debat políticament intens i molt sa, amb diferent visions de representacions institucionals.
- Com recordau la reforma de 1999 i el debat sobre la condició de nacionalitat històrica de les Illes Balears? Aleshores es produí un episodi curiós: PSOE i PP no acordaren tal consideració al Parlament, però al Congrés dels Diputats els socialistes acceptaren una esmena del PNB per incloure la nacionalitat històrica, i el Senat l’acabaria rebutjant. Com ho recordau?
No ho record. Potser degué ser degut a qualque tipus d’acord. Després al Senat no va sortir supòs perquè hi havia majoria absoluta del PP.
El PSOE, essent un partit d’àmbit estatal, ha fet bons equilibris en el sentit per una part d’intentar que no s’obrissin alguns melons a altres comunitats, i, per un altra part, fer una defensa de les nacionalitats històriques. No és el mateix veure-ho des d’aquí que amb la visió que s’ha de donar des del conjunt del país.
- Al Senat criticareu la reforma per ser insuficient a nivell competencial.
No record exactament que vaig dir, però sí que sempre he defensat que tot allò que desenvolupi i aprofundeixi en la nostra autonomia, benvingut sigui. Jo som de les que defens una àmplia autonomia a la nostra comunitat autònoma. Una altra cosa és després fins on podem arribar. El procés no està tancat encara i no ho ha d’estar.
- Fins aleshores les Illes Balears eren l’única comunitat amb llengua pròpia sense competències educatives. Recordau molta polèmica o tensió política en aquest sentit?
Record el discurs que havíem de deixar de ser l’única comunitat autònoma amb llengua pròpia que no tenia Educació. I també el tema, que mai és suficient, del finançament. Les competències de Sanitat i Educació no arribàvem ben dotades, i això és important.
- Com recordau la Llei de Normalització Lingüística de 1986? Com valorau el text?
Una llei que des de 1986 està en vigor fins ara, a pesar d’algunes modificacions durant l’etapa de José Ramón Bauzá, per a mi és positiva. No ha estat fàcil ni per a la normalització ni per a la unitat de la llengua. I tenir una llei que reconeix la unitat i que avança en la normalització és una passa de gegant. Ara donam passes enrere.
- En termes generals, la política de Gabriel Cañellas en relació al desenvolupament de la normalització lingüística es basà en una pràctica de laissez faire, de “deixar fer”, sense una política activa decidida. Com ho valorau i com valorau el desenvolupament de la normalització a partir de mitjans dels noranta?
Segurament, una mica tímida. Jo defens tot el contrari, crec que no ha de ser una política de laissez faire, perquè les polítiques necessiten impuls. Qui ha jugat un paper fonamental a la normalització és la comunitat educativa, sense la qual estaríem molt pitjor. El coneixement que tenim ara de la llengua catalana és bàsicament a la comunitat educativa. El desenvolupament lingüístic en els inicis de l’autonomia va ser tímid. Cañellas tenia una visió “regionalista” però sense voler molestar gaire a ningú.
- Per què aprova el Govern Matas el Decret de Mínims? A mitjans dels noranta hi havia una altra sensibilitat social respecte a la llengua?
Crec que en Matas tenia visió que hi havia una sensibilitat en aquest sentit. Havíem evolucionat i la gent veia que es necessitava una altra pràctica a les escoles. Aquests avanços varen ajudar.
- És un model efectiu el model de mínims? O s’hauria de modificar?
Tot es pot millorar sempre, i sobretot adaptar la realitat en la que un viu. Igual que dic que les escoles han estat la salvació de la normalització, hi ha una assignatura pendent en relació a la llengua: el seu ús social. En una societat com la nostra, que està tan mesclada (i jo que venc d’Eivissa ho veig cada dia), és necessari un impuls en aquest sentit. I és fàcil dir-ho però no tan fàcil fer-ho. Però ho hem de fer perquè la llengua ens enriqueix com a persones.
Jo crec que això s’ha d’anar ampliant, perquè aquest mínim socialment és irreal. Majoritàriament des d’un punt de vista lingüístic la gent viu en castellà. Però bé, des d’un punt de vista realista, que el 50% sigui un mínim me sembla bé. Hi ha moltes sensibilitats que s’han de tenir en compte. En aquests moments no bufen bons vents, i les posicions es polaritzen molt.
- A Eivissa va costar implementar el model de mínims?
A les escoles jo crec que no. El gran èxit de la normalització ha estat la implantació de la llengua a l’educació.
- Per què Eivissa presenta dades lingüístiques pitjors que la resta d’illes, i especialment Menorca?
Depèn de l’arrelament de la gent que hi viu. Eivissa ha estat sempre una illa molt més cosmopolita, i això té una part positiva però també una negativa, que és el desarrelament de la gent que va i ve. I això fa que costi més tenir el sentiment de pertànyer a una terra que té una cultura i una llengua pròpia. Segurament als anys vuitanta tot això va costar més, vam superar el debat sobre la unitat de la llengua, i després a l’educació s’ha anat evolucionant molt millor.
- La Llei de Consells de 1989, i la seva reforma l’any 2000, foren importants per a la descentralització interna de l’autonomia. Com recordau aquest procés?
Això també va tenir molt de debat, perquè la Llei de Consells del 2000 va suposar una descentralització i un major autogovern per als consells insulars. Era complex, hi havia un sentiment des del Govern que no hi podia haver quatre mini governs des de les illes. Sempre són les desconfiances o pors de com pot funcionar una cosa nova, en aquest cas la descentralització. Jo crec que ha estat positiva perquè ha donat més confiança a cada una de les illes. Segurament se nota més a Menorca, Eivissa i a Formentera que en el cas de Mallorca. Però, en tot cas, no només pel traspàs de competències que hi ha hagut, sinó també perquè la ciutadania el que veu més propi són les institucions que té més prop. Ha estat molt positiu perquè al final ha aprofundit en la nostra autonomia i en el nostre autogovern. Jo sempre he dit que com més reforcin els consells insulars, més sentiment tendrem de pertànyer a una mateixa comunitat.
- Deixant de banda Mallorca, com compararíeu el nivell reivindicatiu d’autogovern a cada illa?
El record que tenc de Formentera sí era reivindicatiu per separar els consells d’Eivissa i Formentera. Quant a Menorca i Eivissa, no tenc especialment un record de moltes diferències, que potser hi són però no les tenc dins el cap.
- Quin impacte va tenir el Govern de Gabriel Cañellas (1983-95) sobre la identitat pròpia i la qüestió nacional? Com el definiríeu?
Des del punt de vista identitari tenia un sentiment més regionalista. Va ser un president de dretes que està en les antípodes de la meva ideologia i que, a més, va estar molt colpejat per la corrupció, amb la qual cosa no en faig una lectura molt positiva. Una altra cosa és des del punt de vista de la llengua i l’autogovern, on crec que va tenir un paper important. Era un PP diferent al segle XXI des d’aquest punt de vista. Ara s’ha perdut una mica això.
- Com valorau Jaume Matas? És continuista en l’aspecte identitari respecte a Cañellas?
La part ideològica d’un partit de dretes era absolutament lo mateix. Van ser uns anys molt negatius que han fet molt de mal a aquesta terra, amb tot el que afecta als casos de corrupció, que no podem deslligar de tot això que ha passat.
- Hi ha diferències entre el primer Matas i el segon en la qüestió identitària?
Crec que sí. Jo vaig estar a l’oposició al Parlament en el segon Govern Matas. Hi havia l’obsessió desmesurada de fer obres faraòniques. Crec que sí tenia una personalitat diferent entre el primer i el segon mandat.
- Com valorau l’experiència de la presidència de Cristòfol Soler (1995-96) respecte la llengua i la identitat pròpia?
Ho record bastant bé. Al final tot això va passar per un tema de disputes internes i també ideològiques. No era una qüestió només de baralles internes sinó un conflicte ideològic. No sé perquè el PP va apostar al principi per Cristòfol Soler, si volien donar una aparença d’una altra dreta… Al final va ser un fracàs.
- Com recordau i valorau l’activitat de Joves per la Llengua des de 1994? I en concret de celebracions com l’Acampallengua o el Correllengua?
Ho record més a Eivissa. Alà va començar tot això amb posterioritat. Són moviments que al final també ajuden una mica a la socialització i normalització de la llengua dins la societat, i, a més, que parteixi de la gent més jove és molt positiu. Han fet una molt bona feina.
- Com valorau l’experiència del Primer Pacte de Progrés (1999-03)?
En tenc un record positiu a pesar de totes les dificultats, sobretot perquè el 1999 quan comença el primer pacte, al Consell Insular d’Eivissa i Formentera començam a governar també nosaltres per primera vegada. En faig una lectura positiva sobretot a partir d’uns certs àmbits que sí que van marcar: les mesures de protecció del territori (en el cas d’Eivissa era un clam, i també al conjunt de les Balears, on el president Antich i tots els consellers van ser valents), i també des del punt de vista identitari i lingüístic (amb el suport a totes les escoles i a la comunitat educativa), i també amb el sector turístic (que va ser molt complicat, perquè hi va haver un enfrontament entre determinades parts de la societat que tota la vida havien viscut sota un mateix signe polític, i quan hi hagué un canvi la gent veia una excepcionalitat). Va haver-hi mesures valentes i innovadores en aquell temps, com l’Ecotaxa, en les quals vam tenir una oposició frontal molt forta i que ara estan absolutament normalitzades. Aleshores, amb l’Ecotaxa, qualsevol canvi en el sector turístic, i si això suposaria una pèrdua econòmica o no per al sector, era polèmic. Hem vist que, havent-hi Ecotaxa, el turisme no ha minvat (sinó tot el contrari) i no hi ha hagut un impacte negatiu en la nostra economia.
EL SEGLE XXI
- El 2005 neix IB3. Algunes persones afirmen que en els seus inicis era un instrument del Govern. Hi estau d’acord?
Va néixer amb aquest esperit. Si era la intenció o no, no ho sé. Però que era aquest esperit, sense cap dubte. En Matas tenia una figura una mica megalòmana, i s’intentava tenir un control molt polític de la televisió. Jo defens que IB3 és una eina útil des d’un punt de vista cultural i lingüístic, a pesar dels intents de politització. També, a mida que ha anat complint anys ha anat mantenint més independència política (a pesar que jo mateixa he estat molt crítica en determinats períodes, com en el d’en Matas). Ara és més independent i menys polititzada que quan va néixer, sense cap dubte.
- Ha creat IB3 consciència identitària balear? Ha cohesionat les illes? Ho ha pretès fer?
Ho ha intentat però que ho hagi aconseguit, molt poc. És una manera que es conegui la identitat de les illes petites. Però, almenys des d’Eivissa que és el cas que conec, no se sent com una televisió de totes les illes, sinó com una cosa de Mallorca. Crec que hi ha una part una mica més visceral i passional de que mai ho sents com a propi si no ho és al cent per cent. A mi me sembla una mica exagerat aquest sentiment. D’altra banda, crec que hi ha una actitud mallorquinocentrista dins IB3 però no perquè s’hagi fet de forma intencionada, sinó perquè al final Mallorca és l’illa més grossa, on hi ha molta més gent i on passen moltes coses. És l’illa major i la majoria de continguts són seus. IB3 és millorable però és injust dir que no se preocupa de la resta d’illes.
- El 2007 s’aprova el nou Estatut d’Autonomia. Una de les mesures més destacades és la creació del Consell Insular de Formentera. Era necessari? Va suscitar polèmica? Com ho valorau?
Era una demanda molt desitjada des de feia temps. Potser no s’expressava en si hi havia d’haver una reforma de l’Estatut en aquest sentit. Però en definitiva va ser un canvi positiu. Jo vaig ser presidenta d’Eivissa i Formentera, però és cert que Formentera havia de deixar de ser un municipi més d’Eivissa. Era una mica el seu eslògan: no som el sisè municipi d’Eivissa. Són una illa, i això marca molt. Ho veim, per exemple, en el cas de la sanitat. Abans que hi hagués un hospital a Formentera era impensable per ser un lloc tan petit i amb tants pocs habitants, però el fet de ser una illa fa que tenguis unes necessitats especials. Qui va lluitar molt en aquest sentit va ser Isidor Torres, que era alcalde de Formentera pel pacte de la COP, i el record a ell demanat el dret de “néixer i morir a Formentera”. Gràcies al seu consell, s’han pogut desenvolupar més des de la seva pròpia illa, i han tengut un millor finançament des del Govern. Per tant, ha estat molt positiu.
- En quina posició es queden els consells insulars amb el nou Estatut?
Suposa un avanç el fet de poder aconseguir noves competències. És bo que encara hi ha diferències competencials en les diferents illes, algunes que no ha assumit Mallorca i que des de fa molt de temps ja tenen les altres illes, com agricultura, carreteres, la promoció turística… Una sèrie de competències que aleshores vam assumir la resta d’’illes i que Mallorca no va tenir fins molt després. El tracte diferent és lògic si pensam que totes les institucions de govern estan a Mallorca.
- A l’Estatut de 2007 es va aprovar una comissió al Parlament formada pels diversos consells insulars per legislar a través del Parlament. Tenc constància que no s’ha desenvolupat aquest tema. Com ho valorau?
Lo que hi ha ara al Parlament és una Comissió General dels Consells Insulars, que es reuneix cada cop que s’ha d’aprovar una llei als consells. Però aquesta altra comissió que comentes, no. Sempre hi havia hagut una mica de preocupació de que s’ajuntessin les illes menors amb aquest sentiment d’autogovern insular respecte al conjunt de l’autonomia. Sincerament, pens que ara hi ha bastant d’equilibri (excepte en la representació d’Eivissa, que ha quedat mermada).
- El nou Estatut considera que les competències dels consells són de la seva propietat, i no transferides pel Govern. Quina importància té això?
El fet que siguin competències pròpies vol dir que són teves. No pots legislar (això ho fa el Parlament) però sí aprovar reglaments i desenvolupar la teva competència. No és només una cosa simbòlica, perquè que l’Estatut reculli que determinades competències són dels consells insulars vol dir que en algun moment les has de transferir.
- Hi ha competències que no són del tot pròpies sinó que depenen del vistiplau del Parlament.
Sempre has de transferir aquestes competències amb una llei del Parlament, que regula sempre en quines circumstàncies els consells han d’adquirir aquestes competències. Però des d’un punt de vista polític, les competències ja són dels consells.
- Es va debatre la possibilitat d’incloure a l’Estatut la referència específica a les modalitats insulars de la llengua: “mallorquí, menorquí…”. Com ho recordau? Hi ha hagut un discurs tradicional del PP sobre la necessitat de protegir les modalitats de la llengua.
Els noms no s’han d’especificar, perquè al final acaba servint per qüestionar la unitat de la llengua. Aquest debat és interminable, sempre està surant per l’aire. No és bo que es reculli. Les modalitats s’han d’ensenyar i protegir perquè són una riquesa cultural. Però crec que el PP, quan intenta posar de manifest aquesta defensa, al final el missatge és una altre, per intentar acontentar aquells que encara no reconeixen la unitat de la llengua. És un doble joc. Me sembla absolutament absurd aquest discurs, perquè parlar una modalitat o una altra no et fa de més ni de menys.
- A l’Estatut de 2007 s’inclou per primera vegada la referència a la “nacionalitat històrica”. És una fita merament simbòlica o té alguna importància en la pràctica?
És una fita important, no és només anecdòtic, també és com te veuen des de fora. El fet que siguis una nacionalitat històrica serveix per entendre que les reivindicacions que feim no són una invenció, que venen d’algun lloc. Per mi és positiu perquè és un avanç més en la nostra autonomia i en el nostre autogovern.
- Com valorau el segon Pacte de Progrés (2007-2011)?
Vaig estar en el darrer any d’aquell Pacte, amb un canvi de consellers dins el Govern. Record sobretot la preocupació per la crisi econòmica i els efectes que podria tenir damunt la societat. Crec que el segon Pacte va continuar les fites que havia començat el primer Pacte i que havien quedat interrompudes pel segon Govern Matas, tant en l’àmbit de la intervenció del territori com en la sanitat pública… En la millora de la sanitat pública del conjunt de les Illes vam fer passes de gegant, i segurament es deu notar més a les illes menors. D’aquella legislatura destacaria també la part dels Serveis Socials.
- Com valorau les polítiques lingüístiques del Govern de Bauzá (2011-15)?
Només puc tenir una valoració negativa. Encara no puc entendre com van deixar aquell home arribar fins on va arribar. Molta gent del PP no estava d’acord en la deriva que va fer. Al final va ser una dèria que va fer molt de mal i va fer patir molt la comunitat educativa. Mai podrem agrair suficientment a la comunitat educativa plantar-se com ho va fer. Va ser un acte de dignitat. Bauzá va crear un problema allà on no n’hi havia.
- Com recordau la manifestació de les camisetes verdes del 29 de setembre de 2013?
Molt emocionant, evidentment. La manifestació va ser la feina de dos anys. La comunitat educativa hi va tenir un paper fonamental, no només de resistència sinó que mai és fàcil enfrontar-se al poder polític del qual tu depens. Van tenir el suport d’una gran part de la societat i també de l’oposició política. Ho record tot com una cosa molt traumàtica, no era possible que estigués passant tot allò.
La manifestació a Eivissa va ser molt massiva. Va ser molt emocionant veure tanta gent, no només de la comunitat educativa sinó també de totes les edats, de tota l’illa… Sociològicament hi havia gent que podia ser votant del PP. És el que me va fer pensar que encara hi havia esperança.
- Se podia esperar que hi hagués tanta gent manifestant-se alhora a les Illes Balears? O era d’esperar pel context anterior?
Ja se veia que hi havia un brou que estava bullint, d’una posició absolutament en contra de la política lingüística d’en Bauzá. A mi, de totes maneres, me va sorprendre positivament la manifestació. A Eivissa no som molt dats a manifestar-nos de forma massiva. Record alguns casos excepcionals, com les manifestacions en temes de protecció del territori (Ses Salines, Cala d’Or…) o contra el terrorisme, però després ve la de la llengua.
- També s’ha parlat d’un autoritarisme del Govern en relació a la comunitat educativa com un dels principals factors de la mobilització del 29S.
Tot anava junt. Al final va ser aquest punt autoritari de Bauzá d’imposar un model que tenia l’oposició frontal de tota la comunitat educativa. Tothom li estava dient que no, i ell no escoltava. Evidentment té un tic absolutament autoritari. De totes maneres, pens que la mobilització al carrer ve bàsicament pel desgavell que els pares i mares i la gent en general veien que hi havia a les escoles. Des d’un punt de vista polític, els qui estàvem més ficats en política tal vegada sí analitzàvem més aquesta part autoritària, que només es governava a cop de decrets-llei, però no sé si socialment tot això arribava tant. Lo que sí arribava és que hi havia vagues a les escoles, que el canvi de govern no anava enlloc i no aportava absolutament res… Això sí tenia impacte. Les famílies de les escoles van ser el gran motor de la mobilització, junt amb els docents.
- Al Parlament hi havia molta tensió?
Sí. Van ser moments molt tensos i desagradables. Era com picar-te contra una paret. Van passar coses molt autoritàries i d’una etapa passada.
- Com valorau l’experiència dels Governs de PSOE-MÉS-Podem (2015-2023)?
Per a mi els vuit anys de Francina Armengol és lo millor que ens ha passat en aquesta terra, des d’un punt de vista d’estabilitat política (que ja és important), de tornar a la pau amb la comunitat educativa (que ara sembla que queda molt lluny però no estava tan lluny), de tornar a reprendre la protecció del territori amb espais emblemàtics… La segona legislatura es fa molt més difícil fer una anàlisi, perquè està molt marcada per la pandèmia, però així i tot la fortalesa del Govern i dels serveis públics va ser capaç de donar una resposta a la situació. Per als qui havíem de prendre decisions, va ser una etapa duríssima.
- Què va passar amb la condició del català per a l’accés a les places sanitàries? Quina polèmica va suscitar?
El català era un requisit a la sanitat pública, com a tota la funció pública, però és cert que en determinades especialitzacions i llocs on davant de la necessitat de tenir sanitaris es va flexibilitzar el tema lingüístic. Això no volia dir que no haguessis de tenir el requisit, però el podies acreditar amb posterioritat. Això és veritat que va suscitar polèmica. Els nostres socis, Més per Mallorca, van voler anar més enllà que el Partit Socialista, que pensàvem en trobar un equilibri entre lo que era el requisit del català (que va continuar essent un requisit, repetesc) però flexibilitzat en aquells moments de necessitat de sanitaris. Lo que passa és que llavors, amb el temps, veus que vam crear determinades polèmiques que després amb el canvi de govern s’ha desfet d’una plomada…
- Després de tants anys d’experiències de coalicions, com valorau les relacions de l’esquerra quan governa a les Balears?
Jo les he viscut intensament però de forma positiva. Per suposat que hi ha problemes i discussions, però és enriquidor. Al final tens un govern de coalició plural perquè la societat és plural, i això implica evidentment molta més feina interna de relacions, però que després se visualitzen amb aquelles lleis que són molt més consensuades que si les fes un govern d’un sol partit.
PARTITS POLÍTICS
- Quin paper ha jugat el PSIB-PSOE des de les institucions en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?
El Partit Socialista aquí a les Illes ha mantingut una posició de defensa clara de la nostra llengua, una posició identitària. I ho hem vist amb els governs socialistes que hem tingut, tant en el cas de Francesc Antich com en el de Francina Armengol, que han representat un Partit Socialista d’aquí, arrelat a les Illes. Per tant, jo ho visc i valor de forma positiva.
- D’Antich i Armengol s’ha comentat que representen una ala més “PSIB” que “PSOE”, que se’n diu. És així? Existeixen aquestes dues ales?
En una organització tan gran clar que hi ha diferents sensibilitats. Per mi la grandesa de Francesc Antich i Francina Armengol ha estat ser coherents en la seva posició a la vegada que convincents dins una organització on hi ha pluralitat de sensibilitats. Al final, que majoritàriament tothom estigui bé i se trobi a ple en aquesta línia ha estat un gran encert tant d’Antich com d’Armengol.
- Quin paper ha jugat Unió Mallorquina en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?
Té dos vessants: un més regionalista i un altre més nacionalista. Jo no sé si l’hi sé veure tanta diferència. De totes formes, des d’un punt de vista identitari i de defensa de la llengua, no tenc cap dubte. Ara bé, ha estat un partit molt conservador que al final ha quedat diluït, amb una etapa molt marcada per la corrupció i amb votants que s’han passat a altres partits. No ha acabat de tenir una identitat pròpia molt diferenciada d’altres partits. Tenia una part ideològica conservadora més propera al PP però amb una altra part més identitària que podria ser més pròxima a MÉS o al PSIB.
- El Pi és una herència ideològica d’UM o representa un altre espai polític?
Ho veig molt semblant. Una altra cosa és que per necessitat imperiosa, després dels casos de corrupció d’UM, El Pi hagué d’emprendre una certa reforma, jo crec que amb molt bon criteri. Per tant, fa un esforç per redefinir un espectre ideològic i continuar amb aquell vessant nacionalista/regionalista, però que de totes maneres no ha acabat d’arrelar ni de tenir una identitat diferent a la d’altres partits. Fins al punt que ara no són al Parlament.
- Quin paper ha jugat el PSM en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?
Ha mantingut sempre, independentment de les reformulacions que han tingut (primer, PSM, ara MÉS), han tengut un paper important especialment a Mallorca i a Menorca, recollint aquest esperit més nacionalista i identitari per damunt d’altres aspectes. Han jugat un paper fonamental, i també he de dir que en els governs de coalició en els quals jo he participat van tenir un paper important i fonamental des del punt de vista d’implicació institucional. És a dir, es sentien part del Govern, que no sempre és fàcil quan no ets el partit majoritari. Ells sempre van fer una feina clara per tirar endavant els governs.
- Quin paper ha jugat l’esquerra d’herència comunista (EUIB) en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?
Amb Esquerra Unida he tengut una relació especial a Eivissa quan vam fer el pacte, i he tengut un lligam emocional, sobretot amb qui era el seu coordinador, en Miquel Ramon. Ha intentat adaptar-se a les diferents evolucions, i crec que segurament amb encert, per no quedar fora del mapa polític, amb les coalicions o aliances amb altres partits. Per tant, hi ha aquesta part de l’esquerra plural que no es seu reflectida amb el Partit Socialista o amb una força nacionalista, i que el representava Esquerra Unida. Després hi ha hagut el naixement de Podemos i després de Sumar, i ara tenen una redefinició ideològica, que jo desig que arribi a bon port perquè és necessari. És necessari que hi hagi una esquerra organitzada. Com més divisió, pitjor ens anirà als qui defensam governs progressistes.
REFLEXIONS GENERALS
- Quin paper ha jugat l’Obra Cultural Balear en aquestes qüestions al llarg de l’etapa autonòmica? I l’Institut d’Estudis Eivissencs?
La valoració que en vaig és molt positiva. L’Institut ha jugat un paper en moltes etapes en que no el jugava ningú altre. Aquest paper de defensar la llengua catalana i la unitat de la llengua l’han jugat l’OCB i l’IEE. Ha estat necessària la seva posició reivindicativa, sobretot perquè sinó aquesta feina no l’hagués fet l’Administració. Sense aquestes entitats molta gent no s’hagués format en la nostra llengua, no l’hagués après. Han estat fonamentals en la protecció de la llengua.
- El creixent turisme de masses dels darrers deu anys és un dels signes més contraris a la qüestió identitària i lingüística. Què es pot fer des de les Illes Balears?
S’han de prendre mesures. Algunes s’havien començat a prendre, com les moratòries turístiques, però ara ja no basta amb congelar places turístiques, és que les hem de decréixer. S’han d’eliminar. Això se podria fer des del Govern de les Illes Balears. I tot això crec que s’ha de fer de la forma més pactada possible. Dins el sector turístic no només hem de parlar dels hotelers, sinó també de tots els treballadors del sector que no han de veure perillar la seva feina. No ha de perillar tampoc la riquesa i el desenvolupament econòmic que el turisme ha aportat a aquestes illes sense cap dubte. Però, precisament si tu vols continuar seguint vivint del turisme, no ens ho podem carregar tot en cinc o deu anys. Si tot està tan massificat i la ciutadania contesta a qui te dona de menjar, realment tenim un problema. No és fàcil, però el laissez faire no funciona. Has d’intervenir.
- Com valorau les polítiques d’integració cultural i lingüística de la immigració en les darreres dècades?
És difícil. No sé si se podien fer les coses d’una altra manera. Lo que sí veig és que quan hi ha generacions posteriors que han viscut aquí des de petits, l’escola ha tingut un paper fonamental i aquestes segones generacions han tingut bastant integració. Ara bé, la mobilitat d’aquestes illes, de tanta gent que ve aquí a fer feina un temps i se’n va, dificulta molt tot aquest tema, perquè és gent que no té un sentiment de pertànyer a aquesta societat. I, una altra cosa, és que la gent no només ha de valorar el català com una riquesa cultural sinó també com una necessitat. Si no feim necessària la nostra llengua, la gent no la valorarà tant ni li tindrà tant respecte. Estaran a altres coses.
- Quin futur creieu que té la llengua i la identitat pròpia de les Illes Balears?
Jo per naturalesa som positiva i optimista, i sempre vull pensar que no estarem pitjor. Ara bé, tampoc me vull enganyar, i veig que la globalització i la mobilitat de la gent fa que tot lo propi i identitari se dilueixi més. Però al final està en les nostres mans, en les mans de la gent que vivim aquí.
- Al Parlament, Eivissa té un diputat menys que Menorca, tenint molt més població. Creieu que això se podria canviar en un futur?
Sí, l’expectativa hi és. És un debat molt poc social (no crec que sigui la màxima preocupació de la gent), però sí de molta justícia política, és a dir, que en el seu dia per la divisió entre Eivissa i Formentera es cedeixi un diputat a Formentera em sembla bé, però després, un cop passats els anys, hem d’arreglar l’anomalia d’Eivissa. I hem de ser valents i ho hem de poder arreglar amb tota tranquil·litat. La representació que té en aquests moments l’illa d’Eivissa està absolutament desproporcionada amb altres illes, i això és una evidència, per l’augment de població que ha tengut i pel diputat que es va cedir a Formentera. Altres dirien que si parlam de població a Mallorca li tocarien uns quants diputats més, o els menorquins dirien que ells tenen més territori que Eivissa. Però la realitat és que això es va modificar per un tema puntual, que era la divisió amb Formentera. Però lo que no té sentit és que Eivissa tengui quasi el doble de diputats que Menorca i tengui un diputat menys. I no tinc cap dubte que això Menorca ho acceptaria, i no cal que hi hagi d’haver enfrontaments amb ningú. No cal que cap altra illa perdi res, sinó d’augmentar la representació d’Eivissa.
- Al Parlament tenim la proporcionalitat corregida. Com valorau aquest sistema de representació?
D’una forma més o menys raonable ha funcionat, i, per tant, no som partidària (a menys que hi hagués un gran consens entorn d’una altra fórmula) de tocar el que mínimament funciona bé. Ara bé, la representació d’Eivissa sí s’ha de tocar, és una evidència, sense que hagi de suposar cap trauma per a ningú.
- Al final al Parlament els partits polítics voten en bloc, no es vota mai per illes. No és una qüestió tan fonamental la relació d’illes en el dia a dia del Parlament.
Sí. Al final hi ha una relació més de formació política que no d’illes. No és que tots els d’una illa facin pinya siguin del color que sigui. I jo li veig lògica, perquè a mi ideològicament amb companys meus d’Eivissa en la protecció del territori, per exemple, m’hi uneix poca cosa.
- Històricament hi ha hagut recels des de les illes petites cap a Mallorca. Com creieu que es troba aquesta relació actualment?
Se segueix igual com anys enrere, i ho dic amb tristesa perquè crec que és bastant injust. Jo pas molt de temps a Mallorca, i crec que els recels són en part viscerals i per desconeixement. Hi ha una part més justificada perquè al final el germà gran sempre s’emporta més pastís que els petits, que també ho podríem traslladar a nivell d’Espanya, i hi ha aquest sentiment d’anti-Mallorca com a germà gran. La identificació de Mallorca amb Balears crea recels a la resta d’illes. Lo de les “Balears” es veu com una necessitat més administrativa i institucional, i també amb una unió cultural, però diria que no hi ha un especial sentiment de caure en gràcia perquè som d’una mateixa comunitat. Aquesta és la realitat. És molt visceral. Quan rasques una mica més, no hi ha una divergència tan gran.
- Com s’han desenvolupat les relacions econòmiques amb l’Estat (finançament autonòmic)?
A les Balears estam perjudicats pel finançament autonòmic, perquè aportam més del que rebem. I que consti que jo som de les que defensa el principi de solidaritat, és a dir, que les comunitats on hi ha menys desenvolupament econòmic que a altres regions puguin rebre l’ajuda de les comunitats que podem aportar més. Però, el finançament per a les Balears és una de les assignatures pendents. El que passa és que no ho podem veure només des del punt de vista d’aquí, sinó pensant en com afectarà al conjunt de l’Estat.