Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.
FITXA PERSONAL
- Nom i cognoms: Pere Rotger Llabrés
- Data de naixement: 18/08/1951
- Lloc de naixement: Inca
- Estudis i formació: Batxillerat.
- Trajectòria laboral: Empleat de banca (durant 7 anys), empresari del sector del calçat (21 anys) i polític (25 anys). Ha estat batlle d’Inca (1995-2010), conseller insular de Mallorca (1999-2003), diputat al Parlament de les Illes Balears (1999-2015), president del Parlament (2003-2007/2011-2012) i president del Partit Popular de Mallorca (2000-2008).
- Militància política: Partit Popular.
- Treball o situació actual: Jubilat, i des de fa cinc anys és president de la Fundació de Discapacitats Intel·lectuals Joan XXIII.
INICIS DE L’AUTONOMIA (80-90s)
- Com recordau els inicis de l’autonomia arran de l’Estatut de 1983?
Aleshores estava fora de la política. Era empresari del sector del calçat i molt jove, viatjava per tot el món a totes les fires de calçat. Als anys vuitanta mai pensava entrar al món de la política, fins que vaig ser regidor de l’Ajuntament d’Inca l’any 1987. Després, el 1995, vaig ser elegit batlle.
- Pocs anys després de l’inici de l’autonomia començaria un procés de reforma del ventall competencial, especialment als anys noranta. Com recordau aquell procés?
Vaig entrar de diputat l’any 1999. Aquí sempre hi ha hagut una sèrie de reivindicacions que són històriques, com per exemple el Síndic de Greuges, figura que cada 1r de març tots els presidents fins ara reivindicaven. Per altra banda, sempre ens hem queixat amb tota raó i justícia que les Illes Balears hem estat maltractats per part dels governs centrals, siguin d’un color o de l’altre. Som illes i pel tema de la insularitat tenim un sobrecost important. Ens hagués agradat tenir les mateixes competències que Canàries. En el tema de l’educació, s’han donat passes importants per poder decidir quines són les nostres necessitats i també defensar i respectar la nostra idiosincràsia, cultura i llengua. Amb això s’ha avançat moltíssim, com també en el tema de la sanitat. Jo, com a batlle d’Inca, vaig lluitar moltíssim per aconseguir l’Hospital d’Inca amb el Ministeri. Madrid era reticent a fer-lo i, de fet, ens va passar per davant l’Hospital de Son Llatzer. Però al final ho vam aconseguir.
El que més record jo és la legislatura 2003-2007, que la vaig viure com a president del Parlament. Aleshores, el PP no tenia cap programa on parlés de la reforma de l’Estatut. No estava dins el cap de ningú, tampoc dins la societat, però en aquella legislatura se va començar a gestionar i al final va ser un gran encert.
- M’heu parlat del greuge comparatiu. Creieu que hi havia un greuge comparatiu real amb les Canàries respecte a la gestió de la insularitat?
Des del meu punt de vista, Canàries estava encara més necessitat que nosaltres, perquè està més allunyat i tot costa més. I no parlem del tema de la immigració, que ja en aquella època era un assumpte delicat. Jo entenc que Canàries encara se l’ha de tractar millor que nosaltres per aquestes raons. Però nosaltres som un arxipèlag. Importar o exportar costa diners. És un fet indiscutible. A dia d’avui encara hi ha molt per reivindicar, i esper que d’una vegada per totes el Govern central, del color que sigui, ens tengui en compte.
- Per què ens ha costat tant aconseguir beneficis de les reivindicacions enfront l’Estat?
Perquè som massa petits. Així de clar. Si haguéssim tengut més múscul, tal vegada ens haguessin escoltat més. Tant quan ha governat un com quan ho ha fet l’altre, no hem sabut defensar així com pertoca els interessos de les Illes Balears. Quan governa un partit aquí i l’altre a Madrid, el Govern reivindica. Quan els colors coincideixen, tot se calma. Només reivindicam quan governen els altres. Crec que fa falta un gran pacte de totes les formacions polítiques, i molt especialment dels partits majoritaris. Ha faltat sentiment de pàtria i hi hagut sempre més guerra de partits que no resoldre els problemes dels ciutadans.
Encara ara ens deuen 230 milions del conveni de carreteres, que és del meu temps, fa devers vint anys. Com és possible que encara estiguem reivindicant un conveni signat? Això te demostra la desídia que han tengut els diferents governs centrals amb les nostres illes. I som una de les comunitats autònomes que més aportam a les arques de l’Estat, per benestar i solidaritat amb les altres comunitats. És un tema antic però també actual.
- Haurien de tenir les Illes Balears un concert econòmic?
No sé si hem de tenir un concert econòmic o no. El que sí sé és que hi hauria d’haver una entesa entre totes les comunitats autònomes, perquè sinó ja entram aquí en el problema de tractar millor a unes comunitats que d’altres. Si nosaltres creiem en Espanya, si creiem en la igualtat, si creiem en que tengui el mateix dret un pensionista d’Extremadura que un del País Basc (que no és així), accentuar el que té Catalunya en detriment dels altres és molt negatiu. No ajuda a tenir una Espanya unida. Per tant, concert sí però sempre que estigui pactat amb totes les altres comunitats autònomes.
- Un altre tema que va tenir importància als anys noranta, i que s’acabaria aprovant a l’Estatut de 2007, és el la condició de nacionalitat històrica. Quina importància li donau?
Té molta importància perquè nosaltres tenim la nostra pròpia història. Que siguem una comunitat històrica és defensar la nostra cultura i la nostra tradició, i ara més que mai, amb la invasió que tenim de gent que ve de fora, si nosaltres no ens espavilam s’anirà perdent tot el que era nostre i dels nostres padrins i que ve de segles enrere. Hem de reivindicar qui som. Per a mi és molt important el tema de la nacionalitat històrica i estic content que se pogués contemplar en el nostre Estatut.
- Com valorau el procés de normalització lingüística en els primers anys de l’autonomia?
El valor com un procés molt positiu. Havíem de normalitzar una llengua que és nostra, que és pròpia d’aquí i dels nostres avantpassats, i que forma part de la nostra cultura. He de destacar que en aquells moments no hi havia tanta política en aquest tema. Hi va haver unanimitat, i això és el que fa falta avui en dia. Avui, uns volen més català, d’altres consideren que la normalització va en contra de la llengua castellana… I això és una barbaritat, hem de tenir molt clar que els nostres fills han de xerrar la nostra llengua. Quan jo era batlle o president del Parlament record que molta gent me deia “es que aquí no hablamos el catalán, hablamos el mallorquín”, i jo els deia irònicament “pues lo hablas muy bien el mallorquín, se te entiende perfectamente”. Tothom ha de poder xerrar i parlar així com vulgui però nosaltres tenim el deure moral de fer que els nostres nins sàpiguen la nostra llengua. Per tant, la normalització va ser una gran passa endavant.
- Als anys vuitanta hi havia menys acceptació social entorn de la denominació de “llengua catalana”?
Crec que sí. Les reivindicacions que sempre han fet diferents organitzacions de la societat, que no les anomenaré perquè tothom sap quines són, han perdut força davant la societat, i això per mi és preocupant perquè no l’hem de perdre aquesta força. El que passa és que tenim una altra part de la societat que a això li diu que està molt vinculat als Països Catalans. Jo mai m’he sentit dels Països Catalans. Jo soc mallorquí i espanyol, i punt. Però això no ajuda, i jo veig un retrocés. I, a més, amb tanta gent que ens ve de fora, va a pitjor. Necessitam un gran enteniment entre totes les formacions polítiques, i no necessitam guerres entorn dels Països Catalans, o de si som o no som catalans… Anam en retrocés, se nota, i si no som intel·ligents amb tota aquesta riada de gent que ens ve de fora, anirem malament. Que venguin aquí i que s’adaptin al que nosaltres volem de cara al futur. Jo tenc un net que farà tres anys i vull que ell xerri clarament el mallorquí/català, l’espanyol i l’anglès. Això és cultura. No ens hem de barallar. Ara he vist aquest acord de Vox amb PP sobre la lliure elecció. Bé, idò s’ha fet. I què passa? Que un 80% de les famílies han elegit que se’ls ensenyi en català, fet que demostra que no hi ha tanta gent en contra que els seus fills aprenguin català. Perquè al final el castellà l’aprendran tots! Però, bé, s’accepta que hi pot haver segons quins centres que tal vegada han estat massa catalanistes, i que les famílies puguin triar. Això demostra que no hi ha un gran enfrontament dins la societat. No facem guerres.
- La integració cultural i lingüística dels immigrants ha estat un tema dificultós i complex. Per què ha costat tant?
Els immigrants que venen amb fills petits, aquests nins no me preocupen. L’altre dia vaig anar a un restaurant d’Inca i una nina d’uns set o vuit anys, de família africana, me va xerrar en un mallorquí tan bo que li vaig donar l’enhorabona. Me va dir que ella havia vengut aquí ja des de petita i havia anat a escola en català. El problema és amb la gent que ve ja major, que no aprèn la llengua d’aquí i que s’aferra a l’idioma que més portes els obre, que és el castellà. Tenim tanta gent que ens arriba en tant poc temps que molta gent de català només sabrà quatre paraules, ni l’aprendran ni hi tendran interès.
- Han faltat polítiques efectives per part dels successius governs en aquest sentit?
Estan desbordats. És molt difícil aquest tema. I és molt complex perquè no és el mateix un nin petit que arriba des de Sudamèrica que des d’Àfrica. No s’integren igual. S’ha avançat moltíssim a les escoles, se fa una gran feina, però tenim tanta gent que ve cada any que és molt difícil.
- Un altre debat als anys 80-90 és el del model lingüístic a les aules: lliure elecció o model de mínims. Quin és el model més efectiu?
No estic preparat per fer-te una anàlisi de tots aquests models, perquè per començar en aquells anys estava fora de la política. El que te puc dir és que amb això s’ha de tenir ma esquerra, i l’Administració ha de veure com evoluciona la societat i no ha d’estar enfrontada. Si tots remam en la mateixa direcció, ho farem més fàcil. Tècnicament desconec quin és el model que més ha funcionat. No puc opinar en aquest tema. Els estudiants haurien de saber bé les tres llengües. El TIL era una bona idea però va ser un gran fracàs perquè va provocar un enfrontament, i amb enfrontaments no podem avançar mai.
- Quina valoració podeu fer del Govern de Gabriel Cañellas i d’ell mateix com a president?
Per mi va ser un gran president. Va connectar amb la idiosincràsia de les illes, connectava amb la gent i reivindicava (però, com sempre, Madrid a nosaltres ens ha passat per damunt). En Biel Cañellas tenia molt clar el que necessitaven aquestes illes i no se tancava a l’hora de donar la seva opinió i defensar els nostres interessos. Ell xerrava el llenguatge de la gent, perquè el pogués entendre tothom, tant els catedràtics com els picapedrers o els ferrers. Un llenguatge planer i clar, amb poques paraules. I també tenia gràcia i una personalitat molt pròpia, i això agradava a la gent.
- M’ha contat que hi havia una certa disputa entre PP i UM per estar molt presents als sopars dels pobles i, en general, a tota la Part Forana. Aquesta dinàmica era més habitual abans que ara?
Com a president del PP de Mallorca, durant deu anys, vaig recórrer tots els pobles, com ara també fa en Llorenç Galmés. En Cañellas tenia un ritme altíssim, en Jaume Matas també (una vegada que va ser ministre va afluixar un poc, tot s’ha de dir), i en José Ramón Bauzá, degut al TIL i d’altres històries, no va estar a l’altura del que és la presència als pobles. En general, els diferents presidents regionals i insulars del Partit Popular han picat pedra, i és necessari. La gent te vol veure prop, no haver d’anar a Palma. Anar als seus pobles i escoltar la gent és el que ferma. La gent pot opinar, te diu el que pensa, qualque vegada te’n vas ben colpejat perquè te diuen quatre veritats… És important tenir contacte amb la gent.
- Com valorau l’experiència de la presidència de Cristòfol Soler (1995-96)?
Al principi li vaig donar suport. Així com el varen destituir no era una forma de fer-ho. Va ser un “jo te pos, jo te llevaré”. Ell me va decebre perquè jo aleshores ja era batlle d’Inca, i ser batlle d’Inca (qui sigui) té un pes dins la política de Mallorca. Jo vaig donar la cara per ell i me’n vaig anar al Consolat de Mar a queixar-me a en Gabriel Cañellas en persona, i vaig fer una roda de premsa a baix del Consolat perquè considerava que allò no eren formes de carregar-se a un president autonòmic (que, a més, va col·locar en Cañellas). Una vegada haver defensat en Tòfol, ell va prendre la decisió de dimitir sense dir-nos-ho als qui l’havíem donat suport, i ens vam haver d’assabentar per la premsa. Ell posteriorment ha pres altres vols, jo ho respecto però no ho comparteixo.
En aquell temps, quan tu te jugues el tipo per un projecte, en aquest cas d’en Tòfol, que era jove però tenia experiència i havia estat col·locat pel propi Cañellas, i després passa això… Ell també s’havia de presentar al congrés regional del partit i després no se va presentar però nosaltres ja ens havíem significat. Crèiem en aquest projecte i també en el tema de la llengua. Crèiem que era compatible defensar els interessos generals i també la nostra pròpia idiosincràsia, i això és una cosa que li he de recriminar perquè ens va deixar tirats.
- Quins temes de disputa hi havia entre Cristòfol Soler i el partit?
El tema del català. Així de clar. Majoritàriament va ser una qüestió lingüística. També, quan te col·loquen a dit i no has passat per unes eleccions, m’imagin que després tens molta gent darrere que te vol dir quin camí has de prendre i això no pot ser políticament. Quan tu assumeixes un càrrec de tanta responsabilitat, has de prendre les teves pròpies decisions i el qui t’ha nomenat ho ha d’assumir.
- Com valorau l’experiència de les presidències de Jaume Matas (1996-99/03-07)?
En Jaume Matas ha estat un gran president. Després va passar tot el que va passar, però en aquest cas, mirant el mapa de Mallorca, se van fer moltíssimes coses: autopistes, hospitals, impuls al turisme, no hi va haver confrontacions importants amb la societat… Va ser una època d’avanç, de molta iniciativa i molt positiva.
- El perfil de Cañellas com a president és similar al de Matas o és diferent?
En Matas era més tècnic. En esperit podien ser semblants, però ell era més tècnic. En Biel Cañellas era un president més tradicional, més enraigat a la nostra terra en els temes de cultura i tradicions, i en Jaume estava més temps dins el despatx amb projectes que no anar cada vespre a un lloc o l’altre. A en Jaume el veia més preparat en els temes tècnics, com les autopistes o l’impuls a la Universitat. En Jaume venia ja de la conselleria d’Economia, de ser funcionari… És una altra escola.
EL SEGLE XXI
- Com valorau l’experiència del Primer Pacte de Progrés (1999-03)? I del Segon Pacte (2007-11)?
Per començar, he de dir que a n’Antich el trob una bellíssima persona. Per altra banda, va ser un pacte de diferents partits i en els pactes és difícil fer el que t’agradaria fer, perquè tothom imposa les seves condicions. Està molt bé per tenir els altres a l’oposició, però molts projectes queden damunt la taula o no surten com tu voldries. N’Antich era una espècie de Biel Cañellas: de poble (d’Algaida) i amb un llenguatge senzill (ell se definia com un “president corrent”). Amb ell vàrem tancar el projecte de fer l’Hospital d’Inca, i només puc tenir paraules d’agraïment en això. Va ser un president que encaixava amb molta gent per la seva forma de ser. Turísticament va tenir el tema de l’Ecotaxa, que va ser un handicap per a ell. No sé si ho hagués fet si hagués tengut majoria o va ser imposat pels seus socis de pacte, perquè ell sempre havia estat més moderat en el tema turístic. No és que l’Ecotaxa no sigui moderada però parlar-ne ara no és el mateix que en aquell moment. Tot evoluciona. Aquest tema li va costar perdre les eleccions i molts disgusts.
- L’Ecotaxa va ser un tema molt polèmic en el seu moment, però ara està molt normalitzat. Per què hi ha hagut aquest canvi?
S’ha normalitzat perquè amb tanta gent que ens visita, si volem conservar l’equilibri en tots els aspectes (econòmic, mediambiental, aigua, carreteres, sanitaris…), no tot ha d’anar a les butxaques de l’economia turística (hotelers, treballadors, empresaris…). A més dels imposts que pagam, si volem conservar el territori necessitam una injecció davant aquesta invasió turística. A més que és una mesura que també ha passat a altres llocs. Si vas a Venècia, pagues, per exemple. Si volem un turisme de qualitat, s’ha de pagar la taxa. L’Ecotaxa la gent ja l’ha assumit.
És important saber-ho vendre i arribar a consensos, i no sempre fer una guerra. Òbviament el Partit Popular de l’Ecotaxa en va fer una guerra, però és que els altres ens fan una guerra amb el tema de Vox i la llengua. Ni Vox ha de fer tantes guerres amb la llengua ni els altres han de dir que són d’extrema dreta.
- El 2005 neix IB3. Ha evolucionat el seu model televisiu? Creieu que ha tengut problemes de dependència política amb els successius governs?
La idea és bona. Si parlam de les nostres arrels i de la nostra identitat, la informació és important. Podem donar una informació més puntual i uns programes més locals que no el que ens farà una televisió a nivell nacional. Està molt bé tenir la nostra pròpia informació i poder tenir programes que d’altra forma no existirien. Quan jo era president del PP de Mallorca i batlle d’Inca, me sentia còmode tant si governava un com si governava l’altre. Mai me van fer res dolent ni me van tallar. No tenc cap queixa dels qui han governat. Si després en els informatius per darrere fan que un destaqui més que l’altre, ho desconec. L’anterior director, n’Andreu Manresa, sabem que és un periodista d’esquerres però això no vol dir que fos sectari. I és normal que sempre vulguis col·locar gent que té un perfil que t’agrada, però això no vol dir que després facin el que els diguis, ni molt menys. Com menys polititzada estigui una televisió, més fàcil és que la gent te miri. I va bé escoltar les dues parts, per tant, hi ha d’haver un periodisme que sigui honrat amb si mateix.
- Ha contribuït IB3 a crear una major cohesió entre les illes?
No sé si ha ajudat a tenir més cohesió però en contra, gens ni mica. El meu vot és favorable a IB3. Així com nosaltres veiem els informatius i segons quins programes i coneixem els nostres espais turístics i culturals, la idiosincràsia que té Menorca amb els talaiots… Els menorquins se senten molt orgullosos de veure que la seva cultura i el seu patrimoni està a l’abast de tothom.
- El 2007 s’aprova un nou Estatut d’Autonomia. Un dels temes més destacats va ser la creació del Consell de Formentera. Recordau si va ser una reivindicació molt anterior dels formenterers? En què contribuïa al sistema autonòmic aquest nou consell?
No és que fos una reivindicació que tengués molta força, però quan se va parlar de la reforma de l’Estatut òbviament se va posar damunt la taula. Tot evoluciona i tothom torna “major d’edat”, i Formentera va veure que era la seva oportunitat. Se diu que Formentera té massa pocs habitants per tenir un consell propi, però no, tothom té les seves necessitats i Formentera no té el perquè haver de passar el filtre del Consell d’Eivissa.
Les llistes separades també va ser una altra gran passa, perquè dones més canxa a més gent, que poden fer més la seva feina i els pots exigir més. I reforces més cada illa, perquè al Parlament sí pots reivindicar tot el que vulguis, però és cert que quan tu tens gent que se dedica només a una institució té l’obligació de respondre davant dels seus votants. I, en canvi, al Parlament se pot diluir la teva labor. I això fa que els ajuntaments es recolzin més damunt els seus representants a cada institució que té les seves conseqüències, perquè al Consell tens competències i al Parlament legisles i has de passar pel Govern. Qualcú dirà que cream més burocràcia però per altra banda fas que l’Administració se concentri més i no se perdi per les bardisses. El Consell és un municipi gran, és l’ajuntament dels ajuntaments. A mi me sembla molt adient.
La reforma també ens va equiparar amb altres comunitats autònomes en un fet important: poder dissoldre el Parlament i convocar eleccions.
Però han quedat coses pendents, com el Síndic de Greuges, que no hi va haver manera.
- La policia autonòmica era una de les novetats de l’Estatut de 2007, tot i que no s’ha desenvolupat posteriorment. Fa falta?
Crec sincerament que el que necessitam és més agents de la Guàrdia Civil, de la Policia Nacional i de la Policia Local. Lo de la policia autonòmica pareix que és la teva policia, però a mi un Guàrdia Civil o un Policia Nacional me dóna la mateixa tranquil·litat que el Policia Local d’Inca que conec de tota la vida. I el que hi ha d’haver són lleis clares que donin suport als qui fan la feina de donar-nos seguretat. A mi la policia autonòmica ni me va ni me ve, el que vull són més policies en general i més seguretat al carrer.
- Com valorau les polítiques lingüístiques del Govern de Bauzá (2011-15)?
Jo aleshores era president del Parlament i una persona activa dins el PP de les Illes Balears. Me vaig berenar tots els discursos de José Ramón Bauzá a tots els municipis de Mallorca, i creia en el seu discurs. Ell deia que faria “les autopistes de l’educació” i que posaria en marxa el TIL. El TIL per mi era implantar l’anglès a tots els col·legis de les Illes Balears. Un 10. És el que vull per a tothom. Però la realitat va ser un fiasco. No pots imposar un canvi de model sense escoltar al professorat i als sindicats (que ja sabem que als sindicats és difícil acontentar-los), que tenien molta raó quan te demanaven professors de suport i que la implantació se fes tira a tira. És que això és de sentit comú, i jo li vaig dir vàries vegades que s’estava equivocant, que no feia el que havia predicat. I després vam entrar, una altra vegada, a una guerra dins el Parlament en contra del català, per acabar-ho d’arreglar… Si tu vols fer un canvi de model d’aquesta magnitud, ves tira a tira i ves de la ma dels qui ho han de fer. I posa diners, com vols fer les “autopistes de l’educació” sense diners? Va ser una gran equivocació i hagués pogut ser un gran projecte molt positiu tant per a ell com president com per al Partit Popular, però després ens vàrem pegar una paparra i vàrem perdre 15 diputats. Això no s’ha vist mai…!
No podíem anar a segons quins municipis! Els nostres propis batlles ens deien que no venguéssim a la seva fira perquè hi havia manifestacions. A Manacor vam tenir una vegada 500 persones davant la seu i la Policia Nacional ens va haver d’escoltar. Hi va haver crispació, no se va fer cas de les 100.000 persones que se manifestaven. No tots eren d’esquerres, hi havia molta gent nostra que no volia conflictes a les escoles, i que estaven d’acord amb l’anglès però no així com s’aplicava. Aquestes manifestacions no les he vist mai més. Hi havia discussions fins i tot a les nostres pròpies juntes locals, que discrepaven de la forma que se volia aplicar el TIL. Si dins casa teva ja tens aquest malestar, ja te pots imaginar la resta. I lament dir-ho però ho he dir, el malestar era amb raó, perquè teníem l’oportunitat de fer-ho així com tocava i no ho vàrem fer. Li vaig dir a en Bauzá “no t’ho tornaré a dir, t’equivoques”. Si havíem d’estar més anys en aplicar el TIL, no passava res. No sé què va passar, si se va deixar influenciar per la part més dura de la societat… Però els votants del Partit Popular no eren dels més durs, perquè els qui estàvem dins el sector regionalista del partit (que era majoritari) el vàrem recolzar a ell durant el congrés regional perquè no sortís elegit en Carlos Delgado. En Bauzá no és que estigués alineat dins el sector regionalista, però consideràvem que en Carlos Delgado, que és una bellíssima persona, no concordava tant políticament amb nosaltres.
- Com valorau l’experiència dels Governs de PSOE-MÉS-Podem (2015-2023)?
Com tots els governs, supòs que na Francina Armengol ha volgut fer el millor que ha pogut, però també ha hagut de tenir pactes, que sempre te condicionen tot el que vols fer, i ha tengut també el Covid, que t’ho trastoca tot. Crec que al transport públic se li va donar un impuls, a Inca se va inaugurar un col·legi… No se pot dir, per tant, que tota la labor que han fet els altres no sigui positiva. En segons quins temes tal vegada no s’ha avançat, com l’habitatge o el turisme. Si hi hagut canvi de color polític és perquè tal vegada s’esperava més d’aquell govern. I, sobretot, hi ha hagut poca reivindicació amb Madrid. Com a president de la fundació Joan XXIII només puc tenir paraules d’agraïment tant de l’anterior govern com de l’actual.
PARTITS POLÍTICS
- Quin paper ha jugat Unió Mallorquina en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?
Unió Mallorquina va abusar de ser frontissa. Els conec a tots, és un partit amb el que m’he sentit còmode per la meva forma de ser i pensar, però va abusar. I quan un partit petit arriba a tenir tant de poder… És com el que estam veient ara amb Junts al Congrés dels Diputats, que mentre no li donin el que vulgui farà passar pel tub a tots. Això no és bo per a la democràcia, i al final ha estat l’enfonsament d’Unió Mallorquina.
El Pi és una continuació d’Unió Mallorquina, però com que aquesta va quedar tan tocada i va desaparèixer, El Pi ho té difícil. Amb l’herència rebuda és difícil remuntar.
- Quin paper ha jugat el PSM en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?
El veig fluixet. Jo tenc molts amics dins el PSM. Ara no és el PSM d’en Pere Sampol i companyia, el veig bastant més fluix. Abans tenien més força i més discurs. També és cert que la societat aleshores estava més preparada per escoltar aquest discurs, i avui en moltes coses la societat està adormida. Amb els problemes que tenim d’habitatge, d’okupas o d’immigració, aquests discursos d’independentisme i nacionalisme s’estan diluint. La gent està per a altres coses, i en aquells moments sí tenia més seguidors.
- Quin paper ha jugat l’esquerra d’herència comunista (EUIB) en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?
Esquerra Unida el veig ja mig desaparegut. El veig tocat. És un partit de cada vegada amb menys força.
- Quin paper ha jugat el PSIB-PSOE des de les institucions en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?
Molt important. De cara al desenvolupament de l’autonomia sense el Govern central poques coses s’haguessin pogut fer, i el que ha governat més a Espanya ha estat el Partit Socialista i s’ha de tenir en compte. Jo valor més n’Antich, a qui he viscut més, i tenia molt bones intencions per a aquesta terra. El PSOE, que té una base social importantíssma, ha tengut una labor clau no només quan ha estat governant sinó també quan ha estat a l’oposició. Un exemple és el seu suport a la reforma de l’Estatut d’Autonomia de 2007. El Partit Socialista és fonamental perquè la nostra terra pugui anar avançant.
REFLEXIONS GENERALS
- Quin és l’estat de la llengua catalana a les Illes Balears actualment?
Si som intel·ligents i tots anam en la mateixa direcció, la llengua té futur. Si els nostres nins i nines que neixin aquí o que venguin des de petits, hagin nascut on sigui, van a les escoles i nosaltres els eduquem en la nostra llengua, hi ha futur. Però si començam amb discussions i cream un clima de confrontació al carrer, no anam bé. Hem de tenir unitat en aquest tema.
- Per què no té acceptació social el terme “balear” per identificar-nos?
El terme balear no encaixa, no ha encaixat mai. Ha estat sempre un element de debat dins el Parlament i els discursos institucionals. El que volem des del Parlament sempre ha estat avançar en això, no és que hi hagi un rebuig ni molt menys, però no me surt dir que soc de les Illes Balears. Aquí tothom és de la seva illa.
- Hi ha hagut recels cap a Mallorca per part de la resta d’illes?
No. Aquí sempre s’ha parlat del doble centralisme, el de Palma i el de Madrid. Però això s’ha anat diluint, perquè a mesura que els consells insulars han anat assumint més competències, de cada vegada hi ha menys centralisme.
- És just el sistema de proporcionalitat corregida del Parlament balear?
No som una persona qualificada per dir si és el sistema correcte. El que sí és cert és que ens hem d’assegurar que totes les illes tenguin representació. Sempre hem dit que moltes vegades Formentera decideix el Govern, però és que Formentera no ha de tenir representació? Ens hem d’assegurar que totes les illes tenguin la seva representació. Sinó, Mallorca arrasaria.