Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.
FITXA PERSONAL
- Nom i cognoms: Maria de les Neus Santaner Pons
- Data de naixement: 13 de novembre de 1950
- Lloc de naixement: Palma, concretament a Santa Catalina.
- Estudis i formació: Llicenciada per la Universitat de Barcelona, i títol de Professorat de Llengua Catalana.
- Trajectòria laboral: Professora de Geografia i Història, i també de Llengua i Cultura de les Balears; membre de l’executiva de l’STEI (1986-2014) i secretària general de l’STEI (durant vuit anys).
- Militància política: PSM
- Treball o situació actual: Jubilada i membre del col·lectiu Estimada Aurora.
INICIS DE L’AUTONOMIA (80-90s)
- Com valorau l’Estatut d’Autonomia de 1983? Compleix amb les expectatives d’autogovern per a Balears?
Anàvem a concerts i sempre acabàvem amb el lema “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Sempre. A més, quan encara no estava organitzat el Parlament i no hi havia l’estructura que hi ha ara, a mi me varen oferir fer de traductora de català. Els qui me van donar més feina eren el PSM i el PSOE, que eren els qui presentaven més preguntes, que havien d’estar en català i en castellà. I més o menys vaig conèixer els inicis del Parlament, i record tantes esperances que teníem amb l’autonomia i amb la recuperació de la llengua… Les frustracions han estat majors del que hem aconseguit.
- Com recordau el procés d’adquisició de competències dels anys vuitanta i noranta?
Record que en temps de la dictadura van fer una enquesta i van entrevistar al meu pare. Li demanaren què li havia semblat el franquisme i ell va contestar que estava molt frustrat. Ell hi estava perquè no teníem llibertat ni eleccions, i jo ara hi estic perquè aleshores considerava que arribaríem més lluny amb l’autonomia.
- L’autonomia era una preocupació social en aquells anys o era una qüestió secundària?
No ho sé. A nivell demogràfic no hi havia la disparitat que hi ha ara, de tanta gent i tantes procedències i diferències socials. Ara és brutal. Aleshores, després de sortir d’una dictadura teníem més desitjos de canvi. I ara no sé com poden sortir partits com Vox… És inaudit! No m’entra dins el cap que després de les millores que hi ha hagut votin el que voten, i aquests vulguin canviar la història.
- El de la nacionalitat històrica fou un debat destacat durant els anys noranta?
Jo crec en els Països Catalans. Soc mallorquina però me consider d’una nació molt més gran. I, clar, no sé si això és a nivell cultural o perquè, però hi ha molta gent que té un odi natural i cultural a allò català…
- Les Illes Balears van ser durant anys l’única comunitat autònoma amb llengua pròpia sense les competències educatives. Com recordau aquella època inicial sense aquestes funcions?
Cada dos per tres era a Madrid, amb el secretari del Ministeri d’Educació, amb directors generals… Era una cosa que no entenien. Per exemple, a l’hora de negociar el plus d’insularitat, que Balears no tenia i Canàries feia mil anys que sí. Per negociar i que entenguessin el tema de l’aïllament, fins que no va venir el ministre Maravall a Formentera a inaugurar un institut i se va trobar una forta tempesta a la travessia, la cosa no canviava. Un altre exemple: hi va haver un judici entre l’STEI i el Ministeri d’Educació per demanar el plus d’insularitat de les Illes Balears. S’havia fet una negociació a Madrid però a l’hora de poder-se cobrar pel personal de l’ensenyament privat, haguérem de presentar un Conflicte Col·lectiu i que s’inclogués al conveni laboral del sector. Per al judici algú de l’àmbit judicial es va equivocar i ens l’enviaren a fer-lo a Las Palmas de Gran Canària! En lloc de fer-ho aquí o a Madrid, ens van enviar cap allà.
- El Govern de Cañellas tenia ànsia o disputa amb l’Estat per aconseguir les competències d’Educació?
El Govern balear no feia res per això. Pots pensar! Suposava més feina per a ells, i una despesa de molts diners.
- Com valorau la gestió d’Andreu Crespí i de la Direcció Provincial del Ministeri d’Educació i Ciència respecte a l’educació i la normalització lingüística?
Va ser del PSOE, és a dir, que tot depèn de Madrid. Record que quasi cada dia anàvem a veure’l i denunciava la situació. Ell era una persona culta, amb la qual podies parlar i entenia els problemes educatius. No era, però, una persona de “lo nostre”.
- Com vàreu rebre l’adquisició de les competències educatives? Teníeu bones expectatives a l’STEI? Hi va haver problemes? Era una reivindicació del sindicat durant els anys vuitanta?
Sempre demanàvem que la transferència fos al 100%, i, malgrat aquí se facin els pressuposts de la Comunitat, tot depèn del que ve de Madrid, i una determinada ideologia pujarà el percentatge per sanitat, educació o benestar social, però a l’hora de la veritat tot ve de Madrid. Tu sempre esperes més i que sigui més ràpid, perquè tot va tant lent…! Començant per negociar les ràtios, la formació del professorat, estudis, etc.
- Va venir suficientment dotada la competència d’Educació?
Que va! No. A nivell de PIB no era ni la meitat. Hi havia gent a l’STEI, com en Tomàs Martínez, que cercava bases estadístiques per analitzar-ho. Estaven molt infravalorades.
- Considerau que l’STEI és un sindicat nacionalista?
Sí. Almenys quan jo hi era hi vam lluitar molt per la llengua. Molt. Però, clar, els temps han canviat, la gent ha canviat, les persones que són alliberades no són les mateixes. Abans veníem d’una angoixa i una repressió i havíem d’aconseguir moltes coses.
- Es pot considerar l’STEI com la primera força sindical d’aquells anys?
Sí. Durant molts anys. Teníem més del 70% tant a l’ensenyament públic com privat i concertat. Fèiem por!
- Com valorau la Llei de Normalització Lingüística de 1986?
Encara jo li hauria posat més motoret… Me’n record, encara donava classes. Record les il·lusions i les esperances que teníem perquè la nostra llengua i cultura pogués ensenyar-se i estudiar-se bé. L’escola ha fet molt! Poder-me adreçar en la meva llengua als immigrants que l’han apresa és una meravella.
- Com valorau el model de lliure elecció de llengua a les escoles d’aquells anys? Era dificultós per a la normalització?
Depenia de l’equip de cada centre. Hi havia equips que tiraven endavant el projecte nacional de la nostra llengua i cultura, i hi havia equips que no. Hem de pensar que venien molts docents d’arreu d’Espanya a través de les oposicions, i molts no estaven per la labor de la llengua. L’escola ha estat el motor principal de la normalització, a pesar que hi hagi hagut equips i persones que hagin posat traves.
- El 1994 es publica l’Ordre Rotger, que segueix el model de lliure elecció de llengua i que passa la responsabilitat d’aquesta als centres.
Si al centre hi havia un equip de professors que estigués d’acord amb el projecte, aquest sortia endavant. En això li hem de donar la raó a en Rotger, i això que era del PP!
- Recordau si es va complir amb l’aplicació del model de mínims a les escoles?
No sé si se va complir o no, jo record que l’STEI va protestar molt, perquè amb una passa endavant podien venir dues enrere. Ens donaven una esperança, i després venia la retallada…
- Com recordau i valorau les Diades per la Llengua, la Cultura i l’Autogovern iniciades el 1995?
Les record amb molta efervescència i molts ànims. Sort que hi ha una resistència i tiren endavant. És una llàstima que encara haguem de fer diades per posar en marxa els motors! Si tothom anés a votar quan toca, una altra cosa tendríem. No sé que passa amb una gran part de la població… Molts passen de tot i després protesten molt!
- Quin impacte va tenir el Govern de Gabriel Cañellas (1983-95) sobre la identitat pròpia i la qüestió nacional?
És un pocavergonya que ha creat l’autoodi a base de rentar el cervell a molta gent. Menjar, ball, porcella i vot. Era un cacic modern. La justícia no l’ha agafat així com tocava, perquè n’han fetes de grosses. Tenia facilitat per fer el pagès, havia d’acontentar a hotelers i rics i alhora acontentar una classe mitjana curta, que és majoria en aquest país i que ja li anava bé tenir un president que fes el pagès i que de tant en tant anés a Madrid a protestar. Però això no és seriós.
- Com valorau l’experiència de la presidència de Cristòfol Soler (1995-96) respecte la llengua i la identitat pròpia?
En Soler, pobre home, va durar res. Tenia molt bones intencions. Ara ja fa anys que està a l’Assemblea Sobiranista, i mira quin canvi! Bon canvi! Jo crec que el varen treure per una qüestió de llengua i pel fet autonòmic, per la seva actitud política.
- Com valorau l’experiència de les presidències de Jaume Matas (1996-99/03-07)?
Era un hipòcrita. Era més modern en formes i dialèctica que en Gabriel Cañellas, però un hipòcrita. Hem tengut uns polítics…
EL SEGLE XXI
- Com valorau l’experiència del Primer Pacte de Progrés (1999-03)? I del Segon Pacte (2007-11)?
Teníem moltes expectatives. Van millorar moltes coses: l’educació, la cultura… Però amb tant poc temps un projecte polític no se pot fer com toca. I els hotelers tenien molt de poder. Jo en general els valor com pactes positius.
UM jugava amb una aigua i amb l’altra, i va treure molt de rèdit i benefici. Al final, na Maria Antònia Munar, a qui tampoc vull defensar, va pagar-ho tot.
- Com valorau les polítiques lingüístiques del Govern de Bauzá (2011-15)? Com recordau la manifestació de 2013?
Va ser molt fotut. Era ja la darrera època de la meva vida laboral, i record que cada dia era un problema per tot. Vaig estar molt contenta de la reacció de la gent, i encara haguéssim pogut ser més! [Riu]. Estava contenta però també enfadada a la vegada, perquè ja n’hi havia prou d’allò. Hi va haver molta preparació prèvia amb la vaga, i aquella va ser una situació complicada perquè els docents no cobraven i no hi havia cap tipus de negociació amb el Govern. El professorat se va cansar.
- Com valorau l’experiència dels Governs de PSOE-MÉS-Podem (2015-2023)?
Van ser uns anys d’esperança, en els que vèiem coses positives, però, com sempre, esperàvem més. Ha costat. Me van sorprendre moltíssim els resultats de 2023. Vam pensar que hi havia hagut una feina per darrere de la dreta per espantar la gent. El caciquisme no ha desaparegut. S’ha de dir també que no només els immigrants sinó també gent d’aquí, de Balears, que o no té estudis o té problemes econòmics del que sigui, juntament amb famílies d’immigrants que ho passen malament, van a votar i els mengen el cap. I surt el que surt.
PARTITS POLÍTICS
- Quin paper ha jugat Unió Mallorquina en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat? Hem de considerar UM com una formació nacionalista o regionalista?
Molt perillós, perquè se movia d’aquí a allà, i s’embutxacava. Ara estic amb els de dretes, ara amb els d’esquerres, ara me donen la presidència… No és seriós, això és carregar-se la democràcia. No ha estat un partit seriós amb uns mateixos objectius. Record que anava a predicar coses de l’STEI als col·legis i me trobava algunes persones que després tengueren càrrec dins UM (i fins i tot alguns acabaren a la presó) que me boicotejaven quan els explicava el model de mínims o el que fos.
- Quin paper ha jugat el PSM en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat? Considerau que ha evolucionat molt el plantejament nacionalista encarnat pel PSM, primer, i per MÉS, després?
El PSM m’ha fallat en certes coses del tema educatiu. Jo soc molt impetuosa i hagués volgut que denunciessin més, que no donessin alguns concerts educatius, que aprovessin algunes coses, que incrementessin el pressupost… Però s’ha de dir que a nivell d’educació era el partit més assabentat de tots. El PSM estava format per gent educada, amb estudis, no glamurosa, seriosa… La majoria són d’un sector laboral i social concret (docents, capellans…), i hauria d’haver tengut un ventall social més ample i obert. S’haurien d’haver obert més a la societat (obrers, treballadors d’hoteleria, transportistes…).
- Quin paper ha jugat l’esquerra d’herència comunista (EUIB) en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?
El meu primer home era del PCE i conec molta gent d’aquell entorn. Na Lila Thomàs va fer una feinada al Parlament. El PCE ha estat un partit molt revolucionari però també un poc folklòric algunes vegades, des d’un punt de vista que tal vegada no ha sabut atreure la gent i cada cop ha quedat més reduït a res. És un partit, però, que devora El Pi, per exemple, el trob seriós.
- Quin paper ha jugat el PSIB-PSOE des de les institucions en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?
El defecte més gran del Partit Socialista és que és molt centralista. Vaig xerrar amb n’Andreu Crespí o amb en Francesc Antich i trobava moltes diferències amb en Pere Sampol, per exemple. Amb ell coincidia moltíssim i el trobava un polític molt centrat i seriós, res de faràndula. Amb el PSOE, devora el PP veia una diferència i un avanç, però a nivell autonòmic i de país, no l’hi veia. De fet, el temps està demostrant-ho. Mira en Salvador Illa!
REFLEXIONS GENERALS
- El 2005 neix IB3. Ha tengut una evolució al llarg dels anys?
Quan va néixer IB3, com sempre, teníem grans esperances. Record quan va posar-se en marxa TV3, va fer una feinada per la normalització lingüística…! Des dels dibuixos animats fins a Dallas, La Trinca… Hi havia a TV3 una bona direcció, però això ha fallat a IB3. Jo no ho mir, però com no mir la televisió en general, per salut mental. Cada vegada que obrin la boca i diuen una notícia, no m’agrada. Esperàvem que IB3 fos un element positiu per normalitzar la nostra llengua i la nostra cultura, però, com sempre, falla el fonament. Si comencen que els qui fan feina estan en una situació laboral agafada amb pinces, si compren programes i projectes sense cap idea nacionalista, la cosa no funciona.
- Ha contribuït IB3 a una major cohesió entre les illes?
Jo no hi crec molt en la cohesió entre illes, perquè les illes són illes i estan aïllades. Menorca s’ha fet més sempre amb el Principat. Eivissa ja no sé amb qui va i Mallorca tampoc. És una cosa molt postissa això de les Balears.
- Quin és l’estat de la llengua catalana a les Illes Balears actualment? Com serà en el futur?
No comprenc com les editorials poden publicar tants llibres en català si la gent no llegeix. Vas al carrer o amb el tren i veus que tothom està amb el mòbil, però molts pocs agafen un llibre. Jo mai canviï la llengua, si no m’entenen els ho explic lentament però en català. Però molta gent canvia al castellà, i si volem que la nostra societat sigui integradora amb la gent que ve de fora i ha d’aprendre el nostre idioma, no hem de canviar al castellà, els hem de donar oportunitats per practicar i aprendre el català. Hem de fer possible revertir la situació de la llengua, i això implica també els mitjans de comunicació, els anuncis i la publicitat, la sanitat, les escoles, la justícia (encara la immensa majoria de sentències se fan en castellà)… Però, bé, jo vull ser positiva.
- Com s’ha gestionat la complexitat de les relacions insulars?
No vull ser determinista. L’aïllament històric encara perdura. Quan hi ha temes seriosos, record que tant Eivissa com Menorca se relacionaven bastant bé amb nosaltres. Però cada illa és un món i és difícil tenir una harmonització illenca perquè la geografia marca molt. I encara que tenguem molts de vols i connexions, no és el mateix anar a un lloc de vacances que viure-hi.
- Haurien de tenir major autogovern els consells insulars?
Jo crec que sí, però passa el mateix que quan vam rebre les competències d’educació als anys noranta, no servirà de res si no estan ben dotades.