ENTREVISTA A NANDA RAMON

Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.

FITXA PERSONAL

• Nom i cognoms: Nanda Ramon Tous
• Data de naixement: 13 d’octubre de 1964
• Lloc de naixement: Palma
• Estudis i formació: Mestre d’EGB, llicenciada en Filologia Catalana, postgraduada en Planificació i Serveis Lingüístics
• Trajectòria laboral: Professora d’Educació Secundària; Regidora de Cultura, Patrimoni i Política Lingüística de l’Ajuntament de Palma (2007-2011)
• Militància política: PSM i MÉS per Mallorca. Actualment no milita a cap partit polític
• Treball o situació actual: Professora

INICIS DE L’AUTONOMIA (80s)

1. Com valorau l’Estatut d’Autonomia de 1983? Compleix amb les expectatives d’autogovern per a Balears?

Me’n record de l’aprovació de l’Estatut però personalment no tenia cap expectativa. Estava dins un procés lògic, cada comunitat aprovava el seu estatut, i era un avanç més en la via democràtica. Era una cosa lògica que havia de passar i va passar. Però, va tenir molts problemes: els retards en l’aprovació, el debat de la via constitucional per accedir-hi i el nivell competencial, la complexitat de les relacions entre illes… Sempre vaig percebre dins el meu entorn la decepció amb l’Estatut. Hi havia l’autoconsciència de que som de segona categoria. Però bé, com que sempre he viscut en un règim autonòmic, no el tenc idealitzat sinó ben integrat. És el tipus de govern que tenim. Va resultar paradoxal que el primer Govern autonòmic acabàs en mans d’un partit que s’havia posicionat en contra de l’autonomia.

• Quin impacte va tenir el Govern de Gabriel Cañellas (1983-95) sobre la identitat pròpia i la qüestió nacional?

El record com un govern molt cutre, amb uns personatges molt cutres, sense formació, que a més presumien d’això, d’aquest populisme folklòric, que en realitat era fals perquè eren gent de les elits sense connexions amb el poble. Va ser un govern marcat per la corrupció, amb els casos Zeus i Torcal, i amb un ambient asfixiant, que es notava molt en les corporacions locals. Vaig viure molt aquesta etapa des de Santanyí, i allà era com el govern autonòmic però del poble, tot eren homes majors d’un determinat perfil. Era un tipus de govern molt llastrat per això, i que jugava a ser regionalista però era molt espanyol, però com a “espanyol” tampoc funcionava perquè tampoc no els ho haguessin comprat. En realitat semblava com si fos l’extensió lògica del franquisme, ara dins un règim formalment democràtic.

• Com es pot definir Gabriel Cañellas a nivell identitari?

Identitàriament es jugava dins un marc epidèrmic, d’una identitat mallorquina gastronòmica i folklòrica, però sempre dins uns paràmetres de submissió molt clara i explícita a l’espanyolitat. Era com un fet regional. Fins i tot dins el franquisme aquestes particularitats regionals i folklòriques eren coses que feien gràcia. Cañellas és hereu d’aquesta regionalitat. Així com jo entenc el mallorquinisme, Cañellas no ho és. Ell era més aviat d’un simbolisme mallorquí, quasi heràldic, del qual presumia molt però poc més. S’utilitzava el “mallorquinisme” precisament per diferenciar-nos de la resta de Països Catalans. Aprofundir en la mallorquinitat (o menorquinitat…) per incidir en que no formam part d’una identitat catalana interposada entre Espanya i Mallorca.

En aquell moment, l’abril de 1986, s’aprova la Llei de Normalització Lingüística, que és una llei intacta, que no s’ha reformat encara (fins i tot crec que no l’hem exhaurida, dins el seu marc encara podríem fer moltes coses). Però això ho va fer en Cañellas, així que hi havia aquest marge.

• Quin paper han jugat les Illes Balears en el traspàs gradual de competències des de l’Estat? Quina dificultat creu que ha tingut aquest procés?

Diria que un paper fluix. De fet, les transferències sempre ens arriben tardíssim a nosaltres. En el cas del traspàs en matèria d’Educació, va ser un escàndol, vam ser els darrers en rebre les competències. El 1998, 15 anys després de l’Estatut, érem l’única comunitat amb llengua pròpia que no tenia competències educatives. Fatal. Tot el primer tram d‘autonomia encara no havia governat l’esquerra mai a Balears, i no hi havia interès en tenir més competències. No es va articular un relat de cara a l’Estat ni tan sols com el que ara pot tenir Terol per exemple. Institucionalment no hem pintat res.

• Com valorau el procés de normalització lingüística en els primers anys de l’autonomia? Quines organitzacions hi van tenir més pes?

El protagonisme polític ha estat del PSM. L’articulació política d’aquesta demanda va ser del PSM, perquè formava part del seu ADN polític, i a més tenia representació parlamentària, perquè altres entitats polítiques ho podien voler igual o més però no estaven a les institucions. Vam tenir personatges importants en aquest sentit: Sebastià Serra, Joan Mayol, López Casasnovas… Eren personatges que venien del món de la cultura i amb un discurs sociolingüístic ja molt modern i molt ben construït i relacionat amb Catalunya i València.

És un gran èxit col·locar aquesta idea a l’agenda política, fins i tot molt més que guanyar eleccions, perquè quan tu ho situes a l’agenda els altres partits polítics es veuen obligats a pronunciar-se a favor o en contra, però ja no ho poden menystenir. Un altre èxit va ser que tots els partits progressistes, en major o menor mesura, ho varen adoptar, cadascú amb la seva intensitat i jerarquia de valors. Ho van acceptar fins al punt que és un valor que marca el fet de ser progressista, no només marca el fet de ser mallorquinista o nacionalista. A Mallorca, ser mallorquinista és la diferència entre ser progressista o no ser-ho. No es pot serprogressistasi no ets mallorquinista.

Dit això, en realitat el procés de normalitzaciólingüística el tira endavant la societat civil. Si bé el PSM i la resta de forces són capaços d’articular-ho políticament, això no hagués avançat si no hi hagués hagut una societat civil que ho va tenir molt clar durant molts anys. I també en la mateixa línia d’abans: no pots ser progressista si no defenses la llengua pròpia a Mallorca. Sent aquest context, una entitat com el GOB, per exemple, havia de tenir, necessàriament una determinada sensibilitat lingüística. Podríem haver tengut una entitat ecologista central i majoritària que ho fes tot en castellà, però aquí ha resultat impensable. El progressisme, l’ecologisme i la llengua són valors que, a Mallorca, estan intrínsecament relacionats.

L’Obra Cultural Balear ha tengut un paper central, perquè és una entitat que enguany ha fet 60 anys i això sempre l’ha posicionat com el principal motor de tot això. Però a cada moment hi ha hagut coses: la premsa forana, l’Escola d’Estiu, les Escoles Mallorquines, l’Assemblea de Docents… Són baules amb molta energia, amb gent més jove que connecta millor amb les inquietuds i l’estètica del moment. També la Universitat també ha col·laborat molt.

MOBILITZACIONS DELS ANYS NORANTA

• Com recordau i valorau l’activitat de Joves per la Llengua des de 1994? I en concret de celebracions com l’Acampallengua o el Correllengua?

Això també són coses d’aquestes que no sé com tenim tanta sort! No m’ho podia creure quan vaig saber què volien fer tot allò, els Acampallengua, els Correllengua… Va ser súper emocionant veure-ho. Va tenir un impacte fortíssim. Forma part d’un engranatge invisible, que toca tots els pobles (el Correllengua, per exemple, passava per molts pobles), i a més, sempre es feien reunions a tots els pobles que provocaven una xarxa que deixava líders, contactes, voluntaris, organització, gent preparada… Les agrupacions municipals de l’OCB, del PSM, del GOB… al final eren els mateixos els que acabaven organitzant tot allò, tots els actes. Era un ens invisible que ha resultat ser molt coherent i eficaç durant tants anys. Es va crear un teixit associatiu a nivell cultural i social. El que aturaria avui en dia l’extrema dreta és fer xarxa, moure’s, conèixer gent, crear confiança… És el que enforteix el col·lectiu.

• Com recordau i valorau les Diades per la Llengua, la Cultura i l’Autogovern iniciades el 1995?

Ho veig un poc distint. Estava molt bé que convisquessin els dos models. Lo de les diades ho veia més com un mostrador mediàtic, com una superestructura simbòlica. Que tengués la capacitat de projectar les idees i la xarxa de forma tan mediàtica és impressionant. Record que varen llogar un helicòpter per filmar el mosaic de “Som comunitat històrica”! Record els sols que va fer l’Escola Mallorquina a la façana de l’Ajuntament d’Alaró, o els vitralls penjats a Lluc que havien fet moltes escoles de Mallorca. Tot el que feien les Escoles Mallorquines acabava culminant en la Diada. Tenia un punt de mediàtic, multitudinari i glamurós que era molt important. Tenia molt impacte a la societat. Tothom hi volia ser. Érem portada als diaris. Que a més d’una feina del dia a dia als carrers, hi hagi aquest format mediàtic és un gran encert, i li devem molt d’això a l’Obra Cultural Balear.

• Com valorau l’experiència de la presidència de Cristòfol Soler (1995-96) respecte la llengua i la identitat pròpia?

Els governs tenen molta força, em va quedar molt clar. Ell pràcticament no va fer res perquè no va tenir temps. Però només amb dues o tres declaracions seves explícitament a favor del català, va provocar un allau de sol·licituds de cursos de català, de gent que s’apuntava a les proves de funcionari que demanaven examinar-se per tenir els nivells de català… I només va fer unes declaracions! Imagina’t si es posassin a fer polítiques lingüístiques de veres! Tothom volia fer classes de català.

• Creu que aquelles persones influenciades eren votants del Partit Popular?

Era gent que no necessàriament s’identificava amb el Govern, simplement que de cop van veure que la cosa canviava. Fins aleshores hi havia hagut una situació de “sí però no” amb la llengua, amb fets com l’Ordre Rotger molt recents. En realitat la majoria de gent d’una societat no està posicionada a priorien aquests temes. Acaben actuant en funció del context. S’hi adapten.

1. Com valora l’Ordre Rotger de 1994 sobre la presència del català a l’ensenyament?

Ho vaig viure amb molta tristesa, es feien passes cap endavant i cap enrere, i no s’acabava d’avançar. Hi havia també el Decret de Mínims, el decret de Bartomeu Fiol… Hi va haver una reacció molt gran, una de les diades de l’OCB va tenir de lema “rectificau”, i la reacció de Matas va ser haver de ser fer el Decret de Mínims, perquè veia que hi havia un múscul social que estava disposat a reaccionar.

A més, als anys noranta va coincidir amb la primera arribada massiva d’immigració extracomunitària, i allò va ser un impacte, perquè fins aleshores només teníem immigració bàsicament espanyola. Hi va haver en un primer moment una sensació de derrota, de pensar que amb allò sí que no podríem, perquè eren molts i no venien de llengües romàniques. Ara, però, no tenim aquesta sensació de derrota, ho hem normalitzat i hi convivim. Vam veure que als immigrants extracomunitaris els resultava igual de fàcil aprendre català que castellà. Al final en un context pluricultural ésfàcil organitzar una jerarquia cultural en la qual la llengua i cultura pròpiestenguin un paper destacat, més que no pas si hi hagués dos únics blocs (català i castellà) clarament confrontats.

1. Com valorau l’experiència de les presidències de Jaume Matas (1996-99/03-07) respecte la qüestió nacional?

Hi ha una distinció clara entre el seu primer govern i el segon. El primer Matas era com una seqüela d’en Cañellas (per la gent que l’envoltava…). Però el segon Matas era completament diferent, havia passat per Madrid i era una altra persona, fins i tot a nivell personal. El vaig tractar un poc i record que parlava i es movia d’una altra manera. Tenia altres prioritats i pensava “a lo gran”. Ja no era el president de la comunitat autònoma perifèrica, tot el que feia aquí ja era amb vistes més grans. I ara també sabem que mirava molt per la seva economia personal…

1. Quina comparació li féu amb Gabriel Cañellas a nivell identitari?

Crec que inicialment hi havia un punt de sinceritat en el seu mallorquinisme, segurament condicionat per l’època, pel seu ambient, pel fet d’haver estat escolta… Era una persona de classes mitjanes, no tenia un perfil elitista al principi. El seu pas per Madrid el va enlluernar molt, era un altre món: la capital, el Ministeri…

1. Com valorau l’experiència del Primer Pacte de Progrés (1999-03)? I del Segon Pacte (2007-11)?

El Pacte va començar en realitat al Consell, el 1995. Però hi havia el handicap de necessitar UM. El fet que el pacte vengués condicionat per UM era terrible, i aquí es va visualitzar tot això al Consell, amb moltes tensions. PSM i UM eren oli i aigua. Igual que a Mallorca no es pot ser progressista sense ser mallorquinista ni defensar la llengua, no es pot ser d’esquerres sense tenir una sensibilitat mediambiental. I aquesta és la barrera d’UM, no es podien entendre mai, sempre hi havia problemes amb el territori, l’urbanisme, el sòl rústic… La diferència entre dretes i esquerres en aquesta terra no és només l’eix social sinó també el mediambiental: la terra, l’ecologia, el paisatge, el territori, la sostenibilitat… La sensibilitat mediambiental és una línia vermella, i això feia que la “frontissa” d’UM en realitat fos falsa. La seva coalició natural era “l’altra”.

1. I en quant a les mesures de govern, quina valoració en podeu fer?

Molt bona. Va ser un pacte molt difícil que va acabar agònic per les tractorades,  dimissions de consellers, l’Ecotaxa… Estàvem en un context d’immigració i dificultats socials i lingüístiques. A pesar de totes aquestes dificultats, es van salvar els mobles. A nivell de política lingüística record sobretot la creació del Consell Social de la Llengua, que era una petició històrica, els requisits lingüístics recollits en la Llei de comerç… Es va fer el primer pla de xoc per la llengua, i es va visualitzar molt un govern posicionatclarament a favor de la llengua i la cultura del seu país. L’oposició era molt forta, perquè venia degovernar sempre, i tenia totes les claus de govern i tota la informació. Els novells érem nosaltres! Tant els hotelers com els empresaris van jugar a la contra, fins i tot els mitjans de comunicació.Però es van fer passes importants. Per exemple, amb l’Ecotaxa. Ara, fins i tot na Marga Prohens ha dit que no la llevarà si governa. Això vol dir que al final el PP sol acabar acceptant el que ja hem aconseguit nosaltres: no és que pensin diferent, és que pensen amb retard.

EL SEGLE XXI

1. Quins canvis assolí la reforma de l’Estatut d’Autonomia de 2007?

Vaig participar molt activament a la campanya a favor dela reforma de l’Estatut que va fer el PSM. Anàvem pels pobles. Teníem moltail·lusióper tenir més competències, havíem de reforçar l’Estatut i equiparar-lo a altres comunitats… És una il·lusió teòrica que sempre he compartit, però que després no l’he vist referendada a nivell de vivència personal. Demanes l’autonomia i l’acaba governant la dreta. No ho he pogut viure a nivell vital com un èxit o com una cosa rellevant. Al final, el que he arribat a la conclusió que el que hi ha d’haver són bons governs, independentment de si són centrals, europeus, autonòmics, independents… el que importa és que es governi bé.

1. Com valorau les polítiques lingüístiques del Govern de Bauzá (2011-15)?

Va ser un despropòsit, no s’entén perquè va passar allò. Aquelles polítiques lingüístiques eren terribles. Però no només culturalment o lingüísticament va ser nefast, també políticament va cometre un error tan gran per a ell mateix que no s’arriba a entendre que ningú ho veiés abans o l’aconsellés. És bastant incomprensible. Donava una impressió de psicopatia, en el sentit de falta d’empatia. Era una persona marcada per les obsessions i la falta d’empatia, i això el va fer aïllar-se dins el seu món i va anar generant un tipus de relacions polítiques en les quals la gent ja no se devia atrevir a dir-li res, i això és perillosíssim. I va aconseguir ni més ni menys que una manifestació de 100.000 persones a Palma, que era una cosa quasi impensable!

1. La manifestació sorgeix tant com a reacció a les polítiques lingüístiques com a l’autoritarisme?

Record com se t’acostava la gent només per dur una camiseta verda. Ens convidaven als bars perquè dúiem camisetes verdes! Era evident que la lluita era democràcia contra autoritarisme. La gent no podia consentir les maneres en que es feien les coses. D’aquí se’n deriva el gran èxit de l’Assemblea de Docents en aquell moment: aconseguir la identificació entre la llengua catalana i els drets democràtics. Semblava que a vegades la llengua s’havia identificat pels altres com una imposició, i per primera vegada es lluitava des de la trinxera de la democràcia, i de forma molt oberta. I això és un regal del senyor Bauzá.

1. Quina situació tenia la societat civil aleshores? Quina força va tenir l’Obra Cultural Balear en aquell context?

L’Assemblea de Docents agafa molta importància i agafa el relleu de Crida, que havia agafat també relleus anteriors dels moviments d’Escoles Mallorquines i d’altres. En el cas de l’Obra, va ser diferent, perquè l’Obra va ser col·laboradora necessària. Sense ella, l’Assemblea no hagués pogut fer el que va fer. Per exemple, la caixa de resistència encara ara està dipositada a l’Obra. L’Assemblea no va tenir mai NIF, ni entitat jurídica ni estatuts, i tot aquell paper el va jugar l’Obra; la subhasta d’obres d’art que es vafer al Trui Teatre la va gestionar també l’OCB; la venda dels llibres de Marcel·lí Guerrero sobre el TIL també es liquidaven a l’Obra; la gent feia coa a Can Alcover [seu de l’Obra Cultural Balear] per anar a comprar les camisetes verdes, era allà on es cobraven els talons de la caixa de resistència…

1. I com valorau la conseqüent resposta de l’oposició política?

Van ser molt bel·ligerants. Aquí es van trobar amb un mur, però, per la falta d’empatia i de diàleg del Govern. Record plens del Parlament molt tensos. No escoltaven. Havien entrat en una dinàmica de no pactar res. Amb en Matas i en Cañellas com a mínim hi havia algunes negociacions, però amb en Bauzá era impossible.

• Com recordau la manifestació de les camisetes verdes del 29 de setembre de 2013?

Era brutal, un ambient molt irreal. Hi havia una gentada, pareixia que la manifestació era per tota Palma. Aquell dia tothom pensava que el Govern dimitiria, però no. Molta gent no podia creure que no haguessin dimitit, però en realitat aquell govern ja havia caigut aquell dia. Ningú sobreviu a una manifestació com aquella.

• Quin impacte ha tingut el procés sobiranista català de la darrera dècada sobre les Illes Balears?

Hi ha dos processos: abans i després del referèndum de 2017. En la primera fase, em va sorprendre que la gent no hi estava particularment en contra ni ho vivien com un gran problema. No es percebia en absolut un anticatalanisme, però a partir del referèndum va ser molt diferent. Es van posar en marxa tots els mecanismes de reacció (la Policia, la Guàrdia Civil, els mitjans de comunicació, la demagògia i el populisme…). També hem de pensar que en els anys de major crisi econòmica, la gent es centrava més en la seva subsistència. A partir de 2017, fins i tot els partits d’esquerra espanyols tenien dificultats per defensar els drets humans a Catalunya. Podemos no era capaç de fer-ho tampoc, no deien el contrari però no s’atrevien.

Record també algunes manifestacions en favor dels presos polítics a Palma el novembre i desembre de 2017. Allà hi havia gent que defensava no el nacionalisme sinó ja la democràcia.

• Com valorau l’experiència dels Governs de PSOE-MÉS-Podem (2015-2023)?

Han estat dos governs, sobretot el segon, amb dificultats enormes, fins i tot més que en el primer Pacte de Progrés. La pandèmia va representar un catenaccio turístic sense precedents, una caiguda del PIB del 21’7 %, la major de l’Estat… I trob que se n’han sortit molt bé, la veritat. S’han culminat moltes de projectes, llançat moltes línies d’ajuda, posat en marxa inversions… No sé com ho han fet, perquè a més ara la burocratització i la lentitud de gestió és pitjor, i igualment se’n surten. Han aconseguit coses importants des d’Europa. Crec, també, que en aquests darrers anys s’ha demostrat que l’esquerra ha après a gestionar millor les coses. Sempre havíem estat molt llastrats pel mite de que els d’esquerres no saben gestionar un país, i això ara s’ha acabat. El sabem dur i molt bé. Estic molt orgullosa de la gent que està ara a les institucions i al Govern.

PARTITS POLÍTICS

• Quines han estat les principals reivindicacions del PSM respecte la identitat pròpia (i la qüestió nacional)?

Històricament el PSM ha tengut un posicionament identitari molt vinculat a la cultura i la llengua, i al sentiment d’herènciarespecte del batlle Emili Darder i de l’Associació per la Cultura de Mallorca. I això sempre des d’uns quadres formals molt concrets, que són els primers fills de pagesos que arriben a la universitat, i molts dels quals estudien a Barcelona… Per una banda, són hereus de l’avantguarda cultural mallorquina en clau autocentrada, i per l’altra, el bot d’haver estudiat fora i veure Mallorca des d’una altra òptica.

És impensable que hi hagi un projecte autocentrat en els valors culturals i lingüístics de Mallorca i que no sigui ecologista, feminista… No el compraria ningú, una cosa duu a l’altra. Quan creus en l’autodeterminació dels pobles és perquè creus en l’autodeterminació en general, també de les dones, dels vulnerables, de la terra com a territori… Tot això té una lògica interna, i és cert que no són pròpiament valors polítics basats en la identitat però que hi estan molt relacionats.

• Quins han estat els principals èxits del PSM en aquest sentit?

L’estatut i la reforma de l’estatut, l’oficialitat de la llengua, l’ensenyament en català, les transferències competencials, la reivindicació d’un fet diferencial inqüestionable… També hi ha coses molt simbòliques, com l’instauració de la Diada del 31 de desembre. Allò pareixia impossible. UM ho vetava amb molta força per allò del 12 de setembre. Però la Diada és el 31 de desembre i ja està, i això ningú ho tocarà mai més. També hi ha el tema de l’himne de Mallorca [La Balanguera] gràcies a la feina de Damià Pons com a Conseller de Cultura (1996). Són coses molt simbòliques però un país necessita de tot, confeti inclòs.

• I els fracassos?

A nivell lingüístic, tot i que no ens afecta només a nosaltres, el fet que el català no sigui una llengua oficial al Parlament Europeu n’ha estat un exemple. També, trob que hem perdut capacitat d’implicació amb la resta de territoris dels Països Catalans. Hi va haver una època que no només era a nivell dels partits nacionalistes, sinó també amb les federacions esportives, La Caixa… Era un medi natural que existia. I això ara s’ha perdut molt, en part pel procés (els catalans es van desconnectar de nosaltres, no d’Espanya. No ens tenen en compte ni ens ajuden, s’han oblidat, i abans no era així). I la cooperació és imprescindible, no ens salvarem totsols. Hi ha més relacions amb el País Valencià que amb Catalunya, i no podem prescindir dels catalans i del seu mercat cultural i les seves institucions.

• Considerau que ha evolucionat molt el plantejament nacionalista encarnat pel PSM, primer, i per MÉS, després?

Totes les forces tenen com a dues ànimes, i dins el PSM hi era molt. La gent que era com a més conservadora però com que l’opció nacionalista real i sincera era aquesta consentien les vel·leïtats esquerranoses i estaven en el PSM per això. Però també hi havia una vessant molt esquerranosa dins el partit. Hi va haver punts polèmics, com per exemple les coalicions amb Convergència i Unió. Els sectors esquerranosos i els més joves no s’hi acabaven de trobar còmodes amb allò.

• Quin paper ha jugat Unió Mallorquina en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat? Hem de considerar UM com una formació nacionalista o regionalista?

Som molt dura amb la valoració d’Unió Mallorquina. És un partit que al principi es situa dins el regionalisme, que era el que passava a moltesautonomies en les que sempre hi havia una opció més regionalista i una opció més nacionalista. UM veu que hi ha una oportunitat peraccentuar la connotació nacionalista als anys noranta. Se’ls ha de reconèixer que es volguessin definir com a tal en un moment en que no era fàcil. Però són una força política extractiva, és a dir, que tenen la seva raó de ser en aprofitar-se del país, en extreure del país el que volen. El fet de ser un partit frontissa és golós perquè poden tenir més quota de poder. Sempre han tengut, però, la llibertat de ser un partit d’aquí, sense dependències de Madrid. Amb tots aquests ingredients, no necessiten molts vots. Amb 2 o 3 diputats van fent. Es mouen molt bé en aquests números, amb un discurs gasós que es pot fer passar com a molt de dretes o com a molt “nostre”. I el que s’ha vist amb el temps és que tot això estava posat al servei d’espoliar el país, i no n’ha quedat res. Era una societat anònima amb un punt d’indecència intolerable. Utilitzaren Mallorca com a coartada, i això no els ho puc perdonar.

• Quin paper ha jugat l’esquerra d’herència comunista (EUIB) en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?

És una cosa un poc sorprenent l’evolució del comunisme a Espanya i a Balears. Durant el franquisme molts militants antifranquistes eren comunistes, no socialistes. L’oposició antifranquista era sobretot comunista. No puc entendre molt com han arribat a aquesta marginalitat electoral (sí, òbviament que la caiguda del comunisme a Europa els va fer molt de mal). També crec que són unes forces polítiques que han tingut una capacitat d’incidència superior al seu pes electoral, per la capacitat d’influir, pressionar i posar temes en l’agenda.

A Esquerra Unida sempre l’he vist com una força política sociològicament més semblant al PSM del que ens podem imaginar. Els nacionalistes del PSM no eren burgesos, sinó “capellans i mestres d’escola”. A la coalició de Progressistes a les eleccions generals de 2004, va ser la primera vegada que vam fer campanya junts, i els quadres i les militàncies es van començar a mesclar. I em va sorprendre que fóssim sociològicament tan semblants: mestres, professors, funcionaris, treballadors municipals… Òbviament, també a l’hoteleria i la sanitat, al sector serveis…

Intuíem una certa trajectòria més enllà de Progressistes. Allò va ser una experiència per reconèixer-nos i sentir-nos. No pensàvem només en una conjuntura electoral, sinó en un espai electoral que es pogués consolidar a l’esquerra del PSOE. Però, els processos d’unitat sempre generen escissions, i del PSM es va escindir un sector renovador que va fundar Entesa quan vam formar el Bloc per Mallorca. També va acabar apareixent Iniciativa com a escissió d’Esquerra Unida en tot aquest procés.

• Quin paper ha jugat el PSIB-PSOE des de les institucions en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?

Amb el PSIB també hem tengut sort. Els seus dos grans líders han estat sobretot en Francesc Antich i na Francina Armengol, i amb això hem tengut sort. Fins i tot durant un temps es teoritzava la “Operació Antich”, que es tractava d’intentar ocupar l’espai electoral mallorquinista del PSM, el que podríem pensar que és un error estratègic des del punt de vista electoral perquè el que feia era moure vots dins l’espai de l’esquerra o del mallorquinisme però no eixamplar aquests. Així i tot, crec que,encara que va ser electoralment un fracàs, va ser un èxit per al país. Ningú s’imagina en Francesc Antich fent un discurs antimallorquí o no mallorquí. Evidentment pot xerrar en castellà i se’n pot anar a Madrid a fer de senador, una cosa no lleva l’altra. Això per a nosaltres és un luxe perquè per ara és un partit que juga a governar el país des del país. I l’hereva, na Francina, encara més, perquè encara representa més aquests valors. No me sent representada políticament per ells però sí des del punt de vista de la identitat.

SOCIETAT CIVIL

• Com ha estat el tractament general dels mitjans de comunicació respecte la identitat pròpia i la qüestió nacional?

Som bastant crítica amb els mitjans de comunicació. Són serveis públics amb una gran responsabilitat informativa i formativa, són el quart poder i això se’ns ha oblidat. No han tengut un paper positiu en la configuració de la identitat i en la construcció d’un relat mínimament relacionat amb aquesta identitat. I per jo el que destaca més, d’una banda, és la invisibilització. No t’hi sents reflectit. I per altra banda, la problematització:sempre en clau de conflicte, de victimització, crispació… Això és molt difícil d’evitar. No em sembla que siguin realment una avantguarda que facin costat al seu poble i la seva identitat.

• Quin paper ha jugat IB3 en aquest sentit?

IB3 va ser pitjor que l’Estatut. Quan a la fi vam tenir televisió, va ser aquesta. Record els primers programes, i era una decepció moltgran. “Per això tenim una televisió” pensava. Tants d’anys d’haver lluitat per la televisió pròpia, i quan la vam tenir va ser un desastre. Tan banal, aliena, d’una cosmovisió tan poc autocentrada… Va arribar en el pitjor moment d’aquella legislatura PP-UM marcada per les autopistes, Son Espases… Tot era asfixiant.

Aquestes dues darreres legislatures s’ha intentat redreçar amb força, amb la producció pròpia de ficció. Però d’altra banda, hi tenim coses com el Uep, com anam? o els magazines d’horabaixa, i això és un drama. Però no en té culpa la gerència d’IB3 sinó en el que s’ha convertit la televisió, que ja no és la capdavantera de la comunicació i de la generació de modes i opinions, com ho era als anys vuitanta per exemple. Té un perfil de públic molt determinat (especialment jubilats, determinats nínxols sociològics…), i això ho limita tot.

• I TV3?

En els anys vuitanta, TV3 era absolutament capdavantera. Era tot: els locutors, l’estilisme, els tipus de programes, les sèries… No tenia punt de comparació. Li devem molt. Fins i tot, en gran part, la capacitat de desxifrar-nos com a país “complet”.

• Quin paper ha tingut el sindicalisme en el desenvolupament de la identitat pròpia i la qüestió nacional?

Som afiliada a l’STEI des de 1991, i ho he viscut sempre des d’aquest sindicat. L’STEI en el tema identitari és evident, és el sindicat nacional, no tant un sindicat de classe sinó nacional. És la seva funció, i l’ha fet molt bé sempre. La defensa de l’ensenyament en català o del català a l’Administració s’ha tractat sempre de manera molt responsable. Durant la vaga contra Bauzá, les victòries legals sempre van ser de l’STEI, que va interposar els recursos legals que van acabar amb el TIL.

REFLEXIONS GENERALS

• Quin és l’estat de la llengua catalana a les Illes Balears actualment? Quina ha estat l’evolució de la seva situació al llarg de l’autonomia? Quin impacte hi ha tingut el turisme, la immigració i la globalització?

Un factor important són les xifres de matrimonis o parelles mixtes. Ha anat canviant, primer hi havia dues comunitats diferenciades, els al·lòctons i els autòctons, però cada vegada hi ha hagut més intercanvis, i si ara estudies el tema veus clarament que la clau està en quina transmissió lingüística faran les parelles mixtes. Si aconseguim que facin la transmissió també en català, salvarem una generació més (perquè això va de salvar de generació en generació, mai ho tenim garantit). Ara mateix no sé si està essent així però aquest factor serà clau en el propers 10 anys.

Un altre factor que ha anat canviant és l’ús social. Paral·lelament a l’augment al llarg de tota l’etapa de les xifres de consciència lingüística i d’ús de la llengua, l’ús social ha anat davallant. Aquest és ara el major repte.

• Com s’ha gestionat la complexitat de les relacions insulars?

S’ha fet el que s’ha pogut des del punt de vista dels partits polítics i les institucions. Aquest és un cas molt clar de que els mitjans de comunicació no han articulat el país. En el cas d’IB3 sí una mica, però IB3 té tant accentuada la vessant folklòrica i festiva que al final pareix que és només un recorregut per les festes de cada municipi. Les illes vivim quasi completament al marge, no s’ha produït cap acostament, i també és normal. Pensa que vivim en una època en la que la gent està reclosa dins una “identitat 2.0”, que es mou per afinitats o estètiques. Un jove d’aquí se pot sentir més prop d’una persona d’Austràlia amb la qual tengui afinitats o aficions en comú que no amb un menorquí, per exemple. El tema de les identitats deslocalitzades ens influeix. Hi ha identitats que no corresponen a territoris. Són les “tribus 2.0”. I tot això no contribueix a una identitat amb tan poc força com la de Balears, que en lloc d’anar a més ha anat clarament a menys, i s’ha potenciat l’illa. Als mallorquins, Menorca i Eivissa ens queda fora.

• Creu que els partits polítics autòctons insularistes haguessin pogut construir-se a nivell balear?

Era inevitable. El PSM té federació amb les altres illes, i és d’una dificultat extrema. Cada illa vol tenir llibertat d’acció absoluta i que les altres no s’hi fiquin en res. Pot sonar molt “autodeterminat”, però a la llarga dinamita qualsevol possibilitat de projecte comú. De fet, mira com ha acabat MÉS per Menorca, amb un grup parlamentari propi i fora del Govern. Segur que els mallorquins tenim molts defectes i ens deixam dur per les males dinàmiques “del gran”, però de vegades les altres illes es deixen dur pel victimisme doiut “del petit”. I això és un drama, ells hi perden també.

• Haurien de tenir major autogovern els consells insulars?

Crec que el Consell de Mallorca és un error, i ja és impossible de revertir ara. Els consells de Menorca, Eivissa i Formentera són imprescindibles i naturals, ha de ser així. Però en el cas de Mallorca és un error perquè és innecessari. Mallorca no necessitava una descentralització per part de la Comunitat Autònoma. Les institucions estan al mateix carrer de Palma! Ha estat una paràlisi, una burocratització. La Comunitat Autònoma, que no prové de cap institució antiga ni té cap connotació específica, sempre l’he vist com una cosa moderna. Però el Consell de Mallorca és com l’antiga Diputació, i ho serà sempre. Està pensat per fer audiències, entregar premis… I se li van transferint moltes competències que són molt importants, però el Consell continua amb una dinàmica d’intervenció econòmica terrible, que dificulta moltíssim la gestió dels recursos públics. En l’àrea de Cultura del Consell, per exemple, el que funciona és Mallorca Literària i el Teatre Principal, i funcionen perquè en realitat són fundacions, i no depenen funcionalment del Consell. Si no, estarien paralitzades, com tota la resta. En el cas de les altres illes, els seus consells són interpretats com una cosa útil per a ells, però aquí tenim una dualitat innecessària.

• És just el sistema de proporcionalitat corregida del Parlament balear?

És imprescindible. Clar que genera contradiccions pel fet de que un diputat a Formentera val molt distint que un a Palma, per exemple. Però si no ho féssim així no tendrien diputat i no podrien decidir mai res. I és important que ho puguin fer, perquè els ciutadans som més que votants individuals, som part de municipis i illes i com a tal tenim els nostres propis problemes i casuístiques.

• Com s’han desenvolupat les relacions econòmiques amb l’Estat (finançament autonòmic)?

Sí que tenim un dèficit de 3.000 milions anuals, és cert. Però també passen altres coses. No tot s’arregla amb diners. No negaré el discurs del dèficit fiscal, però hem de ser molt conscients que hi ha coses més importants que els diners. Per exemple, els indicadors educatius de Portugal són infinitament millors que els d’Espanya, i la inversió en educació de Portugal és més baixa que la d’Espanya. Aquestes són les coses que me fan pensar. Estam fent bé tot lo que hem de fer bé? Podríem distribuir millors els diners, ser més eficaços, aconseguir diners d’una altra manera, no gastar en segons què… Sempre posam d’exemple a Extremadura pels diners que reben ells, però la realitat és que un mallorquí no vol viure allà i, en canvi, ells venen a viure aquí. I no perquè siguem molt mallorquins. Hi ha moltes coses que hi influeixen.

Sempre s’ha dit que les identitats són una cosa de sentir, però jo pens que són més de pensar, són elements de reflexió. No és important si em sent mallorquina o no, sinó quina utilitat té per al món que m’hi senti. Quan pens en qüestions d’identitat, sempre acab pensant en termes de diversitat. Defensar la pròpia identitat és la millor forma d’assegurar la diversitat en el món. Que cadascú s’impliqui amb el seu redol, i així garantirem un món ric i divers.