Mateu Morro i Marcé és un historiador i polític que va néixer a Santa Maria a l’any 1956. Com a historiador ha publicat múltiples obres sobre temes com la història local, la cultura popular, la història del mallorquinisme polític i la història agrària. Pel que fa a la seva vessant política, sempre dins el Partit Socialista de Mallorca (actualment dins MÉS per Mallorca), hi destaca la seva estança com a batlle de Santa Maria entre 1990 i 2001, com a diputat del Parlament de les Illes Balears en dos períodes entre 1991 i 1996, i com a Conseller d’Agricultura i Pesca durant el govern del Primer Pacte (2000-2003). També va ocupar durant disset anys (1985-2002) la secretaria general del PSM. Ha estat un dels personatges més destacats del nacionalisme d’esquerres a Mallorca. Els seus orígens polítics s’emmarquen dins l’esquerra comunista, ja que de ben jove participà en organitzacions com Cercles Obrers Comunistes i l’Organització d’Esquerra Comunista. Sempre fidel a la seva gran afició per la pagesia, entre 2005 i 2013 fou coordinador de la Unió de Pagesos de Mallorca.
Aquesta entrevista va ser realitzada a la seva casa de Santa Maria del Camí, a dia 18 de maig de 2020, i reforçada amb noves preguntes, via telèfon, el dia 10 de setembre de 2020. Amb una duració total de 2 hores i 35 minuts, es van fer dues còpies d’àudio, una de telèfon mòbil i una d’ordinador portàtil. El resultat és una transcripció de 27 pàgines.
Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.
FITXA PERSONAL
- Nom i cognoms: Mateu Morro i Marcé.
- Nascut a: Santa Maria del Camí.
- Data de naixement: 3 d’abril de 1956.
- Estat civil: Casat.
- Fills: 2.
- Estudis i formació: Història dins l’especialitat de Filosofia i Lletres a la Facultat de Palma.
- Creences religioses: Cap.
- Militància política, sindical o altres: Comitès de Curs (una organització clandestina d’estudiants), Cercles Obrers Comunistes, Organització d’Esquerra Comunista, PSM i MÉS per Mallorca. Sindicalment, a l’STEI i a la Unió de Pagesos de Mallorca.
- Treballs realitzats: repartir diaris, fer feines a oficines, fer de picapedrer, i ja professionalment, ha estat a la docència, a l’escola privada Pius XII, i també en activitats polítiques representatives que han exigit dedicació completa. Ha estat coordinador a la Unió de Pagesos de Mallorca, i els darrers anys ha estat dins la Conselleria d’Agricultura, com assessor i ara com a gerent de l’empresa Fogaiba, encarregada de tramitar i gestionar les ajudes agràries.
- Destins: Santa Maria i Palma.
- Aficions: el ciclisme, l’excursionisme, la lectura, el coneixement de la natura (plantes, animals…), l’agricultura, la toponímia i la història.
- Nom del pare, lloc de naixement i professió: Miquel Morro Canyelles, de Santa Maria, era tallador de pins.
- Nom de la mare, lloc de naixement i professió: Antonia Marcé Canals, a casa seva tenien una botiga de queviures i ella ajudava allà.
DADES SOBRE LA FAMÍLIA D’ORIGEN
SOBRE ELS PADRINS:
- A què es dedicaven els vostres padrins?
Per part paterna, eren també llenyaters, primer amb una mula i un carro, i després, al segle XX, amb un camió. Per part de mare, també era una família de llenyaters, el padrí de ma mare ho era, si bé el meu padrí matern fou mestre d’obres, però com que va tenir una malaltia degenerativa, la meva padrina va haver de tirar endavant posant una botiga.
- Quina era la seva ideologia?
Curiosament jo no ho sabia, però era una família de marcada ideologia esquerrana. Mon pare havia estat durant la guerra a les Joventuts Socialistes Unificades, que eren la unió de les Joventuts Socialistes i les Joventuts Comunistes, que al final acabaren a l’òrbita comunista. La mare de ma mare era cosina del Batlle de Santa Maria durant la Segona República. Però jo això no ho vaig saber mai perquè a ca meva no es parlava de política. A les sobretaules dels dinars familiars, jo discutia anant en contra d’en Franco, i tots els de la meva família, a favor d’ell (no el meu pare, però altres membres de la família sí el defensaven). Record, quan jo tenia sis o set anys, que mon pare feia una feina molt dura des de les quatre del matí i tornava els vespres rebentat, i els dissabtes anava a parlar amb els compradors de llenya, i els diumenges, qualque dematí es tancava dins la seva habitació i escoltava la ràdio. Em va cridar l’atenció què escoltava mon pare. Clar, ell intentava connectar Ràdio Espanya Independent i Ràdio Pirenaica, tot i que a partir de la guerra civil, havia estat completament allunyat de qualsevol activitat política, i s’havia dedicat a tallar pins.
- Varen viure sempre al mateix lloc o emigraren?
Tota la meva família sempre ha viscut a Santa Maria. Un germà de la meva padrina va emigrar a Barcelona, abans de la guerra, i alguns familiars llunyans van emigrar a Sud Amèrica a principis del segle XX, però sempre hem viscut a Santa Maria.
SOBRE ELS PARES:
- Quina era la seva ideologia? Estaven afiliats o militaven a qualque partit o sindicat?
Era una ideologia progressista i mallorquinista, molt larvada i molt tapada. Però quan la cosa es va obrir, òbviament van manifestar-la, sense ser persones entregades a allò. Tant mon pare com ma mare van anar a la manifestació per a l’Estatut d’Autonomia, quan en Llompart va dir aquelles paraules defensant el català. Però dit això, no van tenir mai cap militància ni estaven apuntats enlloc. Així com a Mallorca et trobes un tarannà conservador i dretà, ells rompien aquest esquema, i eren simpatitzants de l’esquerra en general. Segurament si jo no hagués estat mallorquinista, haguessin estat votants del PSOE, bàsicament.
- Recorda si llegien algun periòdic o revista?
No, ma mare no llegia gaire, i mon pare només va anar un any a escola en la seva vida, dels sis als set anys. Però el cas de mon pare va ser molt curiós: quan el van destinar a la guerra, es va comprar una enciclopèdia, i es va passar la guerra amb ella, llegint-la i estudiant-la. Mon pare se sabia totes les capitals del món, tots els rius i tot el que posava allà. Tenia inquietuds. De més gran, als anys seixanta, es va subscriure al Diari Baleares, i li agradava anar al cafè i llegir la premsa.
- Ja hem comentat que van estar a algunes manifestacions, però recordeu qualque cas especialment conflictiu?
De part dels meus pares, no, en absolut. Mon pare va estar a la guerra, i van estar a punt d’afusellar-lo, degut a que intentaven eliminar la gent d’idees republicanes. Mon pare va participar en el Batalló Ciclista, que era un batalló format per mallorquins, i a la ciutat d’Almazán, a la província de Soria, es va muntar una història per a fer creure que es passarien al bàndol dels roigs, mon pare va veure que era un muntatge, altres no ho veren. A Almazán van afusellar tres soldats mallorquins, i mon pare va haver de formar part de l’escamot d’afusellament dels seus amics. Per tant, quan ell ve aquí, es va dedicar al que li agradava i el que era la seva feina: tallar pins. Quan ja arribaren els anys setanta, ells eren votants de l’esquerra, però res més.
- Per tant, no degueren viure cap tipus de repressió per part del franquisme als anys cinquanta, seixanta i setanta?
No, pensa que mon pare feia de llenyater, i els llenyaters tractaven amb els senyors de la possessió, que els necessitaven. Ell no és que tingués unes grans relacions, però feia una feina que el mantenia en contacte amb aquella gent, i de cap manera el podien molestar.
DADES SOBRE LA INFÀNCIA I JOVENTUT
SOCIETAT:
- Vèieu diferència en el tractament de nins i nines?
Pensa que jo vaig anar a escoles purament masculines fins a la universitat. Vaig estudiar primer, segon i tercer a Santa Maria, i ens anàvem a examinar a Palma a final de curs. Vaig fer quart, cinquè i sisè al Pius XII, i el COU el vaig fer nocturn a l’Institut Ramon Llull, en el primer any que hi va haver l’opció de fer el COU mixt. Jo em vaig anar a matricular, ja per raons ideològiques, al Joan Alcover, i va resultar que de tots els matriculats, l’únic mascle que hi havia era jo, i ja em vaig trobar una hostilitat de part del grup de secretaria. Com que m’havia pres la prudència de demanar plaça tant a l’Alcover com al Ramon Llull, em van acceptar a aquest últim, però encara no era mixt, per tant, jo no vaig tenir contacte amb el sexe femení. De petit, les escoles de nins i nines estaven completament separades. Està clar com estava estructurat el tema dins la societat mallorquina i espanyola de l’època. A ca meva no tenia germanes, i a l’escola tot va ser masculí. Això era a principis dels anys setanta.
- Com era la vida social i cultural en aquells anys?
Hi havia hagut a la postguerra alguns moviments de caràcter associatiu, amb una sèrie d’activitats formatives, teatrals… Però això havia acabat malament. I, als anys seixanta, quan ja tinc edat de raonar, es pot dir que la vida associativa i cultural és un pur desert.
A Santa Maria tot estava diluït i mort, ni es feien les processons de la Setmana Santa. El moviment cívic estava desaparegut, d’esquerres ja ni en parlem, però fins i tot el moviment conservador, perquè el règim ho havia aniquilat tot. Fins i tot els moviments cristians estil Acció Catòlica, o el falangisme, havien mort. El sistema estava mort. Hi havia en Franco, l’Estat, l’exèrcit i altres, però aquella gent que als anys trenta i quaranta havien estat falangistes ja havien abandonat, els moviments cristians igual, i a Santa Maria hi havia molt poca cosa.
L’activitat esportiva estava absolutament dissolta, es va recuperar devers 1967-1968, refundant-se el Club Esportiu Santa Maria. Hi havia el club juvenil, el Club Endavant, que era d’àmbit parroquial. Quan jo vaig tenir tretze o catorze anys vaig participar d’aquell club, però poc més. També record haver participat un pic a la OJE (Organización Juvenil Española), controlada pel règim, tot i que jo ja tenia altres idees i quimeres. En definitiva, en lo cultural, esportiu i religiós, tot estava mort, i les escoles havien acabat sent presons de nins a base de bufetades. Això era els anys seixanta a Santa Maria.
És de destacar l’arribada, als anys 1965-1967, d’un mestre d’escola, que no és que fos progressista, però sí era una persona que havia estat dins el moviment escolta a Palma, i va introduir una metodologia i una dinàmica diferent, perquè l’escola que jo vaig anar fins que tenia deu anys era una escola de “bufetada a l’aire”, anant a escola et compixaves de por amb les reglades d’un mestre que teníem. Era una cosa de pànic. Llavors, aquest home va introduir coses tan elementals, com per exemple, el cantoral escolta, les cançons espirituals negres (que eren típiques del moviment escolta), l’excursionisme durant l’estiu, va introduir esports desconeguts (bàsquet, voleibol…), etc. Tot això algun llegat va deixar, i em va impactar molt. Va promoure una certa valoració de la llengua, en un moment en que els altres mestres ens feien cantar coses com el Cara al Sol, Isabel y Fernando…
- Quines eren les principals opcions d’oci en aquella època?
Pensa que ja als primers anys dels seixanta, Mallorca comença a enfilar la via del desenvolupament turístic. En el meu cas, no tenia moltíssimes juguetes, perquè mon pare tallava pins, però sí que ja hi havia una situació que no era de misèria, i ja hi havia juguetes. Els al·lots el que fèiem era jugar al carrer, anàvem a cercar nius… Pensa que en el nostre entorn no hi havia cotxes, només alguns. La carretera estava asfaltada, però els altres carrers encara no, i encara passaven molts carros amb animals, i es podia jugar al carrer perfectament. Jugàvem sobretot a futbol, que era el gran esport dels joves. També ens tiràvem pedres pel cap, fèiem grans batalles, i de vegades qualque trenc a algú, jugàvem a “indis”, etc. Això era la nostra infància, i quan ja érem més grans, sortíem als pobles, a les berbenes, i començàvem a festejar amb les al·lotes.
La lectura era molt poc coneguda, sí n’hi havia alguna, però escassa. I després, hi havia l’activitat que pogués organitzar el Club Endavant, que era un club molt singular, perquè tot i dependre del vicari de la parròquia, ens autoorganitzàvem, hi havia una tradició autoorganitzativa, inclòs en ple franquisme: primer es feien eleccions i s’elegia una directiva. Jo, entre d’altres, no estava a favor d’un sistema amb una directiva, volia un sistema autoorganitzat, amb grups de treball, i férem un plantejament que es va votar, i guanyàrem, però com que el plantejament era autoorganitzatiu i tan bonic que era molt difícil dur-ho a la pràctica. Defensàvem grups de treball que s’havien d’autocoordinar. Tot això serveix per a explicar-te on vaig fer les meves primeres “armes”, en aquest club, on vam crear una biblioteca, i jo hi vaig dur els meus llibres. Muntàvem a vegades les festes de l’Església, duent grups de música distints. Una gran part dels joves hi anaven, perquè teníem un gran local, on hi havia ping pong, jocs d’escacs, un petit bar, etc. Tot això sobrevivia a l’ombra de l’Església. Vam organitzar un viatge a Eivissa i Formentera, recollint botelles de vidre i cartró per a recaptar diners i pagar-ho.
I en aquesta època, que ja teníem 15-16 anys, vam descobrir la Nova Cançó. Jo ja havia sentit parlar d’en Raimon. La Nova Cançó dins la cultura catalana contemporània va ser un gran moviment musical que comença amb Els Setze Jutges, un grup on hi havia una sèrie de cantants, entre ells en Lluís Llach, inicialment en Serrat, na Maria del Mar Bonet, Francesc Pi de la Serra… I això va transformar-se en un moviment a finals dels anys seixanta i inicis dels setanta, amb una importància tremenda, perquè la cançó es un vehicle d’idees i emocions, i va influir molts joves. Amb els cassets gravàvem aquelles cançons. Els joves que no tenien consciència política de res cantaven aquestes cançons. Tot això van ser petites passes que van influir en certs petits canvis.
POLÍTICA:
- Com vos vàreu interessar per la política? Quina era la vostra ideologia entre finals dels seixanta i principis dels setanta?
Jo en aquells anys estava absolutament sol a Santa Maria, no hi havia ningú més. Jo podia intentar influir als meus amics, però a mi no em podia influenciar ningú, perquè no tenia ningú. Per desgràcia meva, no vaig tenir mestres, sí que vaig tenir aquell mestre del que t’he parlat abans, també qualque capellà que era una mica mallorquinista, però no vaig tenir ningú mai que em donés la mà, i vaig fer passes sol.
Jo era molt lector: quan era petit llegia còmics, i en ser més gran, llibres. Llegia constantment. Amb catorze o quinze anys, era el dia del llibre i vaig veure que hi havia publicat Les Illes Balears, de Bartomeu Rosselló, i el vaig comprar. També Els descendents dels jueus conversos a Mallorca, de Miquel Forteza. Tot allò jo m’ho bevia. I als diaris hi havia seccions de cultura setmanals, amb diversos escriptors, per exemple, a Última Hora. Els meus vehicles comunicatius eren els diaris i els llibres, i poca cosa més.
Tot això ja va ser sobretot a principis dels setanta, quan ja era major. Jo abraçava totes les causes justes, i això ja ho havia après de les històries del Capitán Trueno, quan rescatava a les damisel·les. I quines eren les causes justes? Bàsicament eren dues: la causa nacional i cultural, i la causa social, però mai separat. Veia un regim que atacava la nostra cultura, i tot i que a casa meva podíem menjar, jo em sentia a favor dels pobres i els treballadors. Tenia una ideologia d’esquerres i nacionalista i mallorquinista. Era totalment autodidacta. Quan ja vaig ser més gran, vaig llegir a Francesc de Borja Moll, fins i tot vaig enviar-li una carta i em va respondre, i vaig anar a una festa que van organitzar-li. I en ser a la universitat, vaig entrar en contacte amb més gent.
Llegint, em solia agradar allò més “radical”, a l’ala esquerra no m’atreia la socialdemocràcia, clarament m’inclinava més cap a una esquerra més revolucionària. Tenia la referència de la guerra civil i sabia que el Partit Comunista havia estat a les ordres de Stalin i s’havia assassinat persones com Andreu Nin, i ja no vaig sentir mai cap simpatia cap això, però sí per formes revolucionàries. Davant una dictadura, havíem de crear una democràcia participativa del poble.
- Com era l’actitud dels vostres pares respecte la vostra implicació política?
Els vaig donar un disgust. Ma mare, quan jo duia a casa alguna revista que podia semblar perillosa ideològicament parlant, pensava que jo posava en perill la meva integritat, i se’n duia un disgust molt gran, i no li feia cap gràcia. Eren progressistes, però a l’època d’en Franco, el progressisme d’aquestes persones més majors estava molt condicionat, hi havia molta por. Després la cosa va canviar. Imagina’t si un nin de quinze anys ve a casa teva amb revistes de Comissions Obreres, o revistes amb martells i falçs, i per mala sort, ta mare, mirant aquells papers, troba allò, se’n duu un disgust, però què hem de fer!
- Quins esdeveniments polítics recordeu més d’aquell darrer franquisme?
L’esdeveniment polític més important és la mort d’en Franco, el 1975. N’hi ha un altre que és l’assassinat d’en Carrero Blanco, que el recordo molt bé perquè va ser molt impactant. També l’afusellament d’en Puig Antich.
- És curiós que sempre que es pregunta per fets polítics a recordar, solen tractar-se de fets a nivell estatal. A nivell mallorquí en recorda algun?
Ja t’ho he explicat, jo a Santa Maria estava molt sol en aquest sentit, i quasi igual al Ramon Llull, fins que no vaig començar primer d’Història. Durant el COU nocturn que vaig fer, era complicat tenir més contactes, perquè treballava fins tard i no coneixia gaire gent. Jo crec que a Mallorca no passava quasi res, hi havia un governador i poques coses passaven. I no ens hem d’enganar: el moviment antifranquista a Mallorca va ser molt dèbil, perquè la tradició del país era conservadora, com ja s’havia vist a la guerra civil i abans, tot i que el fet que sigui conservadora no vol dir que no hi hagi sindicats, partits o escriptors, però sociològicament i políticament, Mallorca era lo que era, i era així durant el franquisme i a la Transició. Hi havia moviments polítics i sindicals molt dèbils, i en canvi hi havia un benestar econòmic creixent: els hotels funcionaven, la gent tenia feina… I això el règim ho revertia en propaganda seva dient que amb en Franco s’havia aconseguit tot allò. Les persones que eren d’esquerres que venien dels anys trenta tenien por totes, ningú participava de res. Els vells socialistes que jo vaig anar a entrevistar quan era jove encara no sortien de casa seva.
- I vostè participava de qualque manifestació?
Jo era diferent, no era una persona cremada. Jo sí vaig anar a participar a totes les manifestacions i totes les vagues que vaig trobar. Pensa que el primer any que havíem de començar història, començarem el mes de febrer, perquè la universitat estava tancada pels disturbis. Record que férem una manifestació d’estudiants pel mig de Palma. Jo repartia octavetes amb els Comitès de Curs, sense conèixer ningú, i es pensaven que jo era un infiltrat de la policia! Però ben aviat van veure que jo era un al·lot de poble. També vaig participar dels primers de maig clandestins que es feien a Son Vida, enmig de la garriga. Jo hi anava sol, no era de cap grup. Demanava on era, algú m’ho deia, em donaven una contrasenya, anava allà, on es produïa una lluita política de les diferents faccions, de la qual jo no entenia res (clar, tenia devers setze anys). Intentàvem que la gent sortís als carrers, no que ens bufetegessin, però que sortís.
- Com vos vàreu anar conscienciant de la necessitat de defensar el mallorquinisme polític? A través de lectures, escrits de partits, companys, activitats culturals…?
Bàsicament les lectures, perquè partits no n’hi havia cap. El mallorquinisme polític s’articula d’una forma mínimament efectiva molt tard, ja a les eleccions de 1977 amb la candidatura d’Unitat Socialista, on s’hi trobava el PSI. Abans hi havia molt poca cosa, per no dir res. En el meu cas, no vaig tenir companys que fossin claus en aquest sentit, perquè jo estava a un poble, a Santa Maria, i de companys en vaig tenir molt pocs. Més que res, van influir-me les lectures i les activitats culturals. El simple fet de poder descobrir la literatura catalana o la mallorquina ja va ser una autèntica revolució. Record que quan vaig veure pels diaris que era el Dia del Llibre i sortien diversos llibres, procurava comprar-los tots, tant d’assaig com de poesia o literatura. Ho llegíem tot, també perquè en aquells temps la producció era més limitada i el que teníem era el que hi havia. Vull destacar les novel·les de Gabriel Janer Manila, com El silenci o Els Alicorns, el llibre d’en Josep Maria Llompart La literatura moderna a les Balears, la pròpia literatura clàssica mallorquina (Costa i Llobera, Joan Alcover…), etc. Amb tot això vaig anar descobrint que hi havia una cultura, una llengua, un país i una identitat, i vaig anar prenent part de la defensa de tot aquest patrimoni.
- Com accedíeu a aquestes lectures?
Vaig tenir sort perquè en el meu poble hi havia un club juvenil, que era d’adscripció parroquial i que tenia un dipòsit de llibres, el dipòsit de les editorials Moll i Nova Terra, que eren d’àmbit català i que tingueren molt èxit. Per tant, jo tenia al meu abast molts llibres a un preu molt mòdic i assequible. Apart d’això evidentment anava a Ciutat i mirava a les llibreries tot el que s’anava publicant. No tenia cap dificultat ni una. A més, els diaris tenien seccions culturals molt interessants (per exemple, Última Hora, amb Toni Serra). No estàvem tan incomunicats, sinó que teníem accés a tota una sèrie de productes culturals que podien incentivar també la reacció política.
- Als anys quaranta, cinquanta i seixanta hi va haver una important “travessia pel desert” del mallorquinisme polític. Com es va mantenir l’esperit del moviment en aquests anys, tant a l’interior com a l’exili? Quin va ser l’enllaç entre les generacions d’abans i després de la guerra i la postguerra en aquest àmbit?
En aquells anys el mallorquinisme polític pràcticament va ser inexistent. Era un mallorquinisme cultural, manifestat a través de la literatura i de l’existència d’uns àmbits bàsicament a l’entorn del fet literari i cultural, amb fites importants com per exemple, la creació de l’Obra Cultural Balear. El contacte amb l’exili va ser reduït a mínims. Primerament, l’exili tenia unes dimensions reduïdes, no comparable al que pogués passar a altres llocs. Els contactes van ser escassos, més enllà de determinades persones que retornaren a Mallorca. Per tant, l’enllaç generacional és eminentment cultural i lingüístic.
- Quins són per a vostè els líders històrics del mallorquinisme polític anteriors a la democràcia? Quina influència han tingut sobre vostè? Exemples: Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Alexandre Jaume, Guillem Forteza, Gori Mir, Emili Darder, Pere Oliver, Bernat Jofre, Josep Melià…
Una de les conseqüències de la no continuïtat que es dóna a partir de la postguerra és el desconeixement del que va ser el mallorquinisme polític anterior a la democràcia. Per tant, als líders històrics els hem conegut després, a partir de l’estudi històric. Sempre hi ha hagut un gran desconeixement. Per exemple, tots aquests noms que has citat no han tingut gaire influència sobre mi, a excepció de Josep Melià, que escriu ja abans de la democràcia Els mallorquins, el qual vaig llegir i va ser un llibre molt instructiu i enriquidor. Evidentment sabia qui eren alguns d’aquests personatges, però la influència va ser mínima. Hem de pensar que gent com Bernat Jofre, Pere Oliver o Emili Darder escrigueren poc. Alomar i Alexandre Jaume van escriure algunes coses, però dins els anys seixanta eren molt difícils de trobar. I en Gori Mir, per exemple, ja és relativament modern, tot i que evidentment el seu llibre sobre el mallorquinisme polític, editat a França, va ser molt interessant i aportador.
DADES SOBRE LA VIDA POLÍTICA
- Quan vàreu començar a fer feina i a independitzar-vos?
Jo sempre vaig fer feina, ja quan feia COU, jo era una persona molt sensible i en un pla teòric m’interessava canviar la societat, defensar la nostra cultura, i també la transformació personal que tot jove intenta, i unes de les bases teòriques eren unir el treball intel·lectual i el treball físic, per tant, jo, podent estudiar, vaig optar per fer feina i estudiar, com una opció ideològica. Per tant, quan vaig fer COU ja vaig fer feina. Quan entro a la universitat començo a participar a les organitzacions politiques, i m’hi dedico amb tanta força, de forma professional (evidentment sense cobrar, però pràcticament les 24 hores) que abandono bastant els estudis (vaig fent feines però d’aquella manera, perquè el meu món ja era el món de les idees, de la política i la organització). Pensa que jo, des de 1973 a 1977, és a dir, dels 17 als 21 anys, estava dedicat les 24 hores a això, fent reunions tot el dia, fumant tothom (riu), amb sales plenes de fum, i moltes reunions interminables, tant a domicilis particulars com a la Facultat de Filosofia i Lletres. Allò va ser el moviment estudiantil dels anys setanta: vagues, assemblees… La meva joventut va ser bàsicament això, jo no sabia que era mirar la televisió. A mesura que vaig anar adquirint una consciència política, em vaig identificar amb el Moviment Obrer i amb el moviment d’alliberament dels pobles. Després, als 21 anys, vaig anar a fer el servei militar a Jerez de la Frontera. Llavors ja canvià molt l’escenari, perquè s’havia mort en Franco, hi havia hagut les primeres eleccions legislatives. Jo vaig tornar del servei militar un any abans de les primeres eleccions al Consell General Interinsular, el 1978.
- És després del retorn del servei militar quan vos fiqueu completament dins política?
Bé, jo antes de 1977 em vaig adonar compte que la Transició era una transició pactada, que no hi hauria massa canvis, i molt menys una revolució, i que el posicionament que tenia l’esquerra revolucionària en conjunt, i jo particularment, no tenia cap possibilitat, no perquè jo estigués en contra ideològicament, sinó perquè l’escenari era un altre, i la situació era la que era. En aquells moments, sí vaig veure que l’opció del PSI-PSM podia ser bona per anar fent feina, perquè les organitzacions a les que jo havia estat abans tenien molt poc clar el tema nacionalista, fins i tot n’hi havia que no ho tenien gens clar. Jo ho hagués pogut posar en un segon plat, donant prioritat a altres temes, però no ho tenia clar, sempre m’havia sentit el mateix ideològicament parlant, i la meva opció ja era el nacionalisme d’esquerres, que en aquell moment encarnava el PSM, amb en Sebastià Serra, en Damià Pons, en Pere Sampol…
A les eleccions de 1977 hi havia hagut dues opcions dins l’àmbit mallorquinista: la Unió Autonomista, liderada per Josep Melià, Climent Garau i d’altres; i la Unió Socialista, on hi havia el PSI i el Partit Socialista Popular d’en Tierno Galván. Jo, tot i ser una persona d’esquerres, podia contemplar les dues opcions, però el que va passar és que Unió Autonomista va tenir mals resultats i es va desinflar. Quan vaig anar al seu local ja no hi havia ningú, havien tancat, i en canvi, vaig anar al local del PSI, i hi vaig trobar gent (riu).
Vaig participar d’algunes reunions i vaig prendre contacte amb ells, però això va ser abans del servei militar, i quan vaig tornar, sí que ja m’hi vaig embolicar més. Però, aquesta etapa em va durar devers 2-3 anys, fins el 1980-1981, quan em vaig presentar a les eleccions municipals de Santa Maria amb una candidatura independent. I, en un moment donat, vaig prioritzar la part laboral, i vaig estar vuit cursos fent classes al Pius XII, sense estar molt actiu políticament.
- Quins anys van ser aquells en que vàreu estar al Pius XII?
Devia ser de 1980 a 1987. Però, he de dir que aquell lapse no fou tant, perquè devers 1985 ja vaig començar a reprendre la tasca política. Tot i així, he de dir que durant aquells anys era regidor de Santa Maria i membre del PSM, però vaig estar més poc actiu.
- Vàreu contemplar alguna vegada l’opció del PSIB-PSOE?
No, mai. Pensa que la meva opció era mallorquinista i nacionalista, i a més, tampoc mai m’ha atret el model social que ha defensat històricament el PSIB-PSOE.
- Ja heu parlat de Damià Pons, Pere Sampol, Sebastià Serra…, però voldríeu destacar algun altre líder polític important en aquells anys?
El PSM d’aquells anys era molt poca cosa, i estava molt poc organitzat. Sí hi havia algunes persones que van fer possible tirar-ho cap endavant, una d’elles era en Damià Ferrà-Ponç, que després es va passar al PSOE, i també en Rafel Oliver, que va posar en marxa la revista Mallorca Socialista.
- Com funcionava internament el PSM en aquells primers anys?
Estava molt desorganitzat. Pensa que jo procedia d’una tradició política com era l’esquerra antifranquista, amb una metodologia clara i organitzada. I, el PSM era un model de partit d’estructura feble, on els mecanismes de cohesió interna són escassos, el que significava una debilitat forta. Això t’ho puc dir jo, no un altre, perquè jo tenia la perspectiva de què era una organització, ja que una de les meves especialitzacions dins l’estudi de la història és l’estudi dels partits polítics, i la forma que tenen d’estructurar-se és molt indicativa, i té molt a veure amb el model que defensen. I, passa una cosa: quan un partit polític està desorganitzat, la democràcia és impossible, és a dir, qualsevol tipus d’associació necessita la participació de la gent, i per a que la gent participi, ha de tenir informació, i per a tenir informació, hi ha d’haver uns òrgans on la decisió s’elabori col·lectivament. Tot això necessita una metodologia que no és fàcil. El que dóna legitimitat a una decisió és el fet que es prengui democràticament, i això es fa si participen els altres. Si un partit depèn de la grandesa creativa del líder (si és molt ocorrent i un gran comunicador), pot anar bé durant una temporada, però si no es van posant uns fonaments, allò dura poc. L’esquerra comunista tenia una metodologia basada en les cèl·lules, i, a vegades, una metodologia antidemocràtica: la cúpula decideix i ho transmet a la base. Però hi ha altres metodologies que permeten la participació. El PSI-PSM era una organització molt dèbil i molt alegre, on la gent era molt sana, bona, desinteressada, altruista i generosa (no hi havia càrrecs a repartir).
- Era aquell PSM un exemple d’aquest model de partit molt depenent de la figura del seu líder?
No, no era el cas, perquè no era un partit basat en lideratges personals, però sí que als anys vuitanta i noranta, va avançar molt cap a formes organitzatives més sòlides i estables, i és lo que explica que el PSM durés tant, aguantés l’envestida del pas del temps, i participés del govern balear. Tenia una estructura organitzativa i participativa suficientment sòlida per a lluitar contra unes marques polítiques que no depenen únicament del que fan els seus militants aquí, com és el cas del PSOE, o Podem actualment. En canvi, el PSM depenia únicament i exclusivament de la seva feina, i se la jugava sempre. I això ens duu a un altre tema: la importància dels mitjans de comunicació en els casos dels partits com el PSM, perquè en el cas de les forces estatals, aquestes tenen garantida molta presència a televisions i altres mitjans, però els partits d’àmbit no estatal depenen molt de la seva feina i de la mediació que duen a terme els mitjans de comunicació d’aquí, que en molts cops estan definits, el que no fa sempre fàcil el treball polític.
- Quina era la situació general dels mitjans de comunicació respecte el vostre partit i el mallorquinisme polític?
Als darrers anys no és el cas, perquè hi ha hagut una revolució amb el model comunicatiu i amb les xarxes socials, però als anys setanta, vuitanta i gran part dels noranta, els mitjans de comunicació eren més importants encara pels partits polítics. El que passa és que hi ha mitjans que són hostils a formes polítiques mallorquinistes, perquè tenen una opció estatal, que els ha marcat que un dels seus objectius ha de ser aturar qualsevol procés de creació d’una consciència de país.
- Tot i que puguin ser progressistes aquests mitjans?
Són falsos progressistes, normalment utilitzen el progressisme per a enganar el lector. Un exemple, La Razón, ABC o El Mundo difícilment t’embullaran, però un diari pretesament progressista pot destrossar un moviment progressista, perquè li donem credibilitat. La cosa és fer-se radicals per a que piquis, i després desmobilitzar-te.
Per tant, la política mallorquina ve donada per com és la societat mallorquina, amb una cultura i tradició sedimentades a través dels segles, i que estan en continu canvi. I la pregunta és: quines eines té per a crear un moviment que sigui majoritari? El problema és que el mallorquinisme polític no té cap regidor amb una formació mallorquina fins que en Jaume Obrador i alguns altres regidors municipals són elegits a les eleccions de 1979. Abans, el mallorquinisme polític, amb totes les seves variants de dreta i esquerra, no havia tingut capacitat d’aconseguir un sol càrrec públic per ell mateix. En Guillem Forteza i Pinya, un autor liberal i conservador mallorquinista que va escriure sobre el ressorgiment polític de Mallorca, va ser batlle de Palma, però amb el partit de Joan March, gràcies a ell. I, l’Esquerra Republicana Balear era la secció balear de la Izquierda Republicana d’en Manuel Azaña, i dins el socialisme hi havia una o dues persones mallorquinistes com Andreu Crespí i, un poc, Alexandre Jaume. A més, el moviment intel·lectual mallorquinista més tradicional estava molt darrere l’Església, i no tenia cap implantació massiva dins la societat mallorquina, que era “mallorquina” pròpiament dita, parlava el mallorquí, amb una cultura popular i unes tradicions molt arrelades, i l’espanyolisme penetrava poc degut a això. I, quan entrem als anys setanta i vuitanta, hi ha l’oportunitat de veure què dóna de sí una societat que ja ha començat a canviar, arrel de moviments juvenils, la Nova Cançó, l’antifranquisme… Què passa? Que quan arribem a les primeres eleccions, el 1977 i el 1979, et trobes que el sistema està venut, perquè ha pactat un equilibri amb l’esquerra espanyola (el PCE i el PSOE), ja hi ha futurs partits alternants de govern, com el PSOE i UCD, i no hi ha cap funció per a res mallorquinista, ni de dretes ni d’esquerres, tant dins la política estatal com balear. A Catalunya hi havia una opinió política pròpia, però en canvi, Mallorca era un subsistema del sistema espanyol en el que hi ha unes petites variables, basades en saber si el mallorquinisme pot arribar a un 10 o 15%, mentre que l’altre 80-90% és purament espanyol. Quan jo estava a l’esquerra revolucionaria, aquest no era el meu problema, perquè el que jo volia era fer una revolució socialista i transformar la societat, i segurament també aconseguir una independència de Mallorca o els Països Catalans, el que li vulguis dir, però no me preocupava articular això, però quan entrem a la fase democràtica, ben aviat es veu que el sistema polític estatal vol evitar que a Mallorca hi hagi un moviment nacionalista. La ideologia espanyola i l’Estat tenen un problema nacionalista amb Catalunya i el País Basc, i es vol evitar que això sigui contagiós a territoris amb una personalitat nacional també configurada per la història.
Per tant, ho teníem difícil als anys vuitanta, ens costava molt arribar a la població, no teníem eines. El sistema polític que es construeix als anys vuitanta és un sistema corrupte, en que els partits es financen per les obres que contracten. Les campanyes electorals dels anys setanta i vuitanta costaven una milionada, i aquests milions es pagaven o bé amb els bancs lliurant diners als partits del règim, o bé amb l’obra pública contracten i després es queden uns percentatges. Això ho intenta fer Unió Mallorquina en una versió local, però acaba malament, perquè mentre aquesta acabà dissolta, a PP i PSOE no els ha passat res, tot el contrari. Clar, era difícil competir amb això sense mitjans per a arribar a la gent ni tenir una societat amb un sentiment propi tan arrelat com a Catalunya. El que va passar és que als àmbits locals, com Santa Maria, Campanet o Montuïri, era més fàcil arribar a la gent i crear grups i optar a la batllia, va anar bé, però quan lluitàvem a llocs més grans, com Calvià, Palma o Marratxí, ja era bastant més complicat.
- Tornant al PSM, teníeu quota d’afiliació? Si és així, quant era?
Era voluntari. Una de les fonts d’ingressos del PSM era l’afiliació, i marxava segons els ingressos de cadascú. El PSM no et deia el que havies de cotitzar.
- Quina posició ocupava vostè dins el partit?
Jo primer vaig estar afiliat a Santa Maria i vaig posar-hi en marxa l’agrupació local, sense cap càrrec a Palma. Després vaig estar dins la comissió executiva un any o dos, entre 1979 i 1980. No record quin càrrec exacte ocupava allà dins, sí que vaig ajudar a tirar endavant allò, que estava molt desorganitzat. Però, la docència (feia vuit hores de classe cada dia) i el fet de viure a Santa Maria em va dificultar continuar, fins que devers 1985-1986, em vaig tornar a incorporar, perquè vaig veure que el PSM estava molt malament, hi havia crisis i desavinences. El meu pla va ser estar uns anys fent escola, i quan estigués professionalment més estabilitzat, em reincorporaria al PSM, però vaig començar a veure crisis i escissions, i vaig pensar en acurçar-ho i reincorporar-me en aquell moment. Pensa que era el moment en que el PSOE era més poderós, en Damià Ferrà-Ponç havia marxat amb ells, i hi havia moviments diversos dirigits a fer desaparèixer el que representava el PSM. Precisament em vaig reincorporar per a evitar aquesta liquidació del partit, i ho vàrem aconseguir (riu).
Vaig ser Secretari General del PSM durant desset anys, entre 1985 i 1996, i entre 1998 i 2004. Hi va haver un curt moment, al 1998, en que no vaig ser-ho, però vaig ser President del Consell Polític durant un any o dos. Em vaig presentar a moltes eleccions: a les generals de 1986, a les europees del 1987, i a les autonòmiques del 1991. Em vaig presentar a eleccions d’àmbit general sovint perquè no hi havia ningú més que ho volgués fer, el partit estava en hores baixes: en Sebastià Serra estava més dedicat a la docència, en Damià Pons també, en Pere Sampol a Montuïri…
- Vàreu abandonar la militància en algun moment?
No, tot i que he tingut els meus moments de crisi, de moment no l’he abandonat mai.
- Quins són els principals èxits del PSM en aquells anys?
El principal èxit va ser treure el nacionalisme d’esquerres al carrer i a la política, aconseguint participar a tots els governs progressistes que hi ha hagut, tant al Govern com al Consell Insular, com a l’Ajuntament de Palma, com a moltes altres batllies. Hem dut aquestes idees i hem creat una certa consciència, com la gran labor ecologista que vam fer (la lluita per Cabrera, per Es Trenc, per Cala Mondragó…). Vam ajudar als moviments cívics i participatius de la societat civil (GOB, Obra Cultural Balear, els sindicats…). A lo millor no vàrem aconseguir transformar el país però hi vàrem contribuir. Un altre mèrit és haver aguantat tots els atacs hostils haguts i per haver, i haver creat un partit organitzat capaç d’aguantar-ho.
- Ja ho hem parlat una mica, però quines diferències voldríeu remarcar amb altres organitzacions del moment, com per exemple el PCIB?
El PCIB aviat va organitzar Esquerra Unida, devers 1985. Amb en Miquel Rosselló, na Lila Thomàs i en Pep Valero sempre vàrem tenir una gran relació. Bé, en Miquel no estava al PCIB, estava al Partit Comunista dels Pobles d’Espanya, era un dels resistents a l’eurocomunisme d’Eberhard Grosske i d’altres. Hi havia espais polítics en que no competíem molt, perquè hi havia llocs on nosaltres ens movíem que el PCIB era molt poc present. A Palma hi havia un cert contacte, però a la part forana n’hi havia molt poc. Sempre hi va haver una mútua col·laboració, fet pel qual el procés que ha arribat a MÉS té coherència, perquè ha ajuntat a distintes parts que tenien molt en comú. Jo sempre vaig pensar que era una pena que tota aquesta gent no s’ajuntés.
- Hi havia una presència femenina destacada al PSM i a les institucions llavors? Hi havia dones ocupant càrrecs importants?
Es va donar un múltiple procés que va tenir el seu moment àlgid ja a finals dels vuitanta i principis dels noranta, quan es dóna d’una manera molt ferma la reivindicació feminista dins la societat, i també dins el PSM, i ja entrem dins una explosió de participació femenina a tots els càrrecs, tant públics com interns. Però, als anys setanta no era així. Jo record que a l’esquerra clandestina hi havia una presència significativa de dones, però estem parlant d’organitzacions clandestines. Al que era el PSM hi havia dones actives importants, però sí hi havia un molt major pes masculí, i encara no existia la cultura de les quotes (establir percentatges).
- Quins noms femenins dins el partit podríeu destacar d’aquell moment àlgid de la reivindicació feminista?
N’Aina Sitges, que va estar dins la comissió executiva, na Conxa Forteza, que va ser molt activa dins el PSI, na Maria Antònia Vadell, na Rosa Vich (la nostra batllessa de Santa Maria), na Nanda Ramon (a l’Ajuntament de Palma i abans al Consell Insular) i moltes altres.
- Qui i com es confeccionaven els programes i les llistes electorals?
Les llistes funcionaven a través d’un debat polític intern, i també es tenia un poc en compte tots aquells personatges que eren coneguts per a presentar-los a les autonòmiques, com en Sebastià Serra, en Joan Mayol, en Biel Majoral… En Sebastià Serra és una persona molt important dins la història del PSM, va fer molta feina i va crear un tipus de política molt efectiva i imaginativa que ens diferenciava d’altres partits, com la capacitat de respondre ràpidament, de fer campanyes diferents, tocar temes molts diversos, escoltar tota casta de col·lectius, etc. També es tenia en compte la distribució geogràfica: intentàvem que hi hagués gent de tots els llocs.
En quant als programes, he de dir que es feia molta feina. Teníem els nostres grups sectorials de feina, que anaven elaborant propostes, activitats i iniciatives durant cada legislatura, i quan arribaven les eleccions, el programa ja el teníem pràcticament fet. Cada persona feia les seves aportacions, i després es votava. No hi havia temes que suscitessin grans enfrontaments. Les llistes creen grans enfrontaments als partits que tenen molta gent amb expectatives d’ocupar càrrecs, però aquesta no era la dinàmica de finals dels setanta i els anys vuitanta, sinó la de presentar-se a les eleccions amb gent que sovint ja tenia una feina i un sou estables, i es perjudicaven a sí mateixos presentant-se a la llista. Els programes estaven treballats i eren pràctics, no eren grans debats filosòfics.
- Quines eren les principals reivindicacions del partit respecte al mallorquinisme polític?
Una és la reivindicació de l’autogovern. Pensa que nosaltres som la darrera comunitat autònoma, junt a Extremadura, que té estatut d’autonomia. El PSM va tenir un paper important dins la comissió elaboradora de l’avantprojecte de l’Estatut d’Autonomia, intentant definir un model autonòmic. Després, la lluita per a dotar de competències aquest model, perquè a nosaltres ens donaren competències molts anys després que Catalunya, el País Basc o Galícia, i va costar molt, hi havia una oposició absoluta del PSOE durant molts anys a efectuar aquest traspàs autonòmic. A més, destacaria la qüestió del finançament autonòmic i el greuge econòmic, que va ser un filó en el seu moment. Vam insistir molt en els temes fiscals, de balança fiscal i de finançament públic. I, evidentment, el tema cultural i lingüístic, com la defensa de la normalització lingüística, i un projecte vinculat a una llengua pròpia, que és el català, que al llarg dels darrers quaranta anys ho ha passat molt malament i ho està passant molt malament, amb moltes mesures en contra.
- Teníeu revistes o periòdics com òrgans d’expressió? Com fèieu propaganda i difusió de les vostres idees (mítings, xerrades, llibres, manifestacions, concentracions, vagues…)?
Érem molt pobres, no teníem diners. L’únic finançament que teníem eren els nostres afiliats, i quan hi havia una campanya electoral havíem de fer un crèdit, i després ho havíem de tornar amb els ingressos institucionals. Una part del que cobraven els diputats o regidors anava al partit i tornàvem el crèdit. No teníem un sol cèntim per a fer res. Fèiem revistes “artesanals”, i sobretot, molta relació amb els mitjans de comunicació (moltes rodes de premsa, comunicats, contactes amb els periodistes…), que era el que ens permetia estar vius a l’activitat política. Als anys noranta, quan ja vam anar millorant un poc, sí vam poder fer alguna campanya, no campanya electoral, sinó damunt temes concrets. Record una molt important que va ser el no a la OTAN, que vam fer un important esforç econòmic, amb tanques publicitàries als carrers, que eren una de les principals eines de propaganda política i valien molts diners. Les eines de difusió política més efectives eren les gratuïtes: parlar amb la gent i amb els mitjans de comunicació.
- Moltes vegades ens identifiquem més com mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs, i no com “balears”. Hi ha diferències entre les illes en relació a la defensa d’una identificació pròpia?
Mallorca té una tradició cultural distinta a la de Menorca i la d’Eivissa. Ara bé, les Balears existeixen. Hi ha un desig de negar evidències, a Mallorca no tant, perquè som els grans i pensem que quan parlem de mallorquinisme, Menorca i Eivissa venen darrere, i és cert que “balearisme” sona molt malament, però a cada illa hi ha una tendència a remarcar tot el que és diferent, quan és molt més tot el que ens acosta (la parla, la cultura, la gastronomia, les relacions humanes constants entre illes durant segles…). Hi ha una trajectòria històrica comuna, evidentment amb una personalitat pròpia per a cada illa. Jo som dels que volen remarcar el que ens uneix.
Jo he emprat “mallorquinisme” perquè tu ho has començat a dir abans, però sempre he emprat més “nacionalisme”, una paraula amb la qual em sent molt còmode, perquè no em sent vinculat a un nacionalisme egoista, egocèntric i xovinista. Ho entenc com la defensa de la nació, dins uns paràmetres democràtics, solidaris i internacionalistes. De totes formes, la paraula és lo de menys. Per tant, si les Balears fossin independents, haurien de ser una mena de federació de qualque manera. Ja sé que tot això sonarà utòpic, però si som una comunitat autònoma, hem de reconèixer als consells insulars un nivell específic de competències. Cada illa s’ha de sentir còmode. No hi ha unes Balears enteses com una “nació balear”, tot i que la paraula “balear” m’agrada i és útil, perquè remarca tot allò que ens uneix i existeix.
- Va tenir el PSM alguna aspiració d’unir les illes en aquest sentit?
I tant, vàrem crear la Federació d’Esquerres Nacionalista. Quan tens unes illes amb una personalitat tan acusada, la cosa no es resol imposant la majoria numèrica de l’illa gran, i de qualque manera l’Estatut ho reconeix quan dóna uns diputats a Menorca i Eivissa molt per damunt de la demografia que tenen.
El PSM mai va voler crear un partit a Menorca i Eivissa, perquè ja hi tenia partits germans allà. A Menorca hi havia el Partit Socialista de Menorca, que ara és MÉS per Menorca, i a Eivissa hi havia Esquerra Nacionalista d’Eivissa, i tots tres durant molts anys vàrem formar una federació, i ens vàrem dur molt bé. També hi participaven partits d’àmbit local, com els Independents d’Artà, i d’altres.
- Què és per a vostè el nacionalisme? I el sobiranisme? I el separatisme? I la independència? Ha canviat la vostra concepció sobre algun d’aquests conceptes al llarg de la vostra trajectòria?
Sempre he tingut una definició molt “d’anar per casa”. El terme “nacionalisme” ha estat objecte de moltes manipulacions. Encara veiem com el nacionalisme espanyol acusa als altres de supremacisme. Jo sempre he establert una correlació entre nacionalisme i democràcia, en el sentit de recuperar el capital ideològic de la Il·lustració del segle XVIII. Allò de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Per tant, el nacionalisme dels països oprimits o països sense estat no és res més que demanar el dret de que aquests països es puguin governar i puguin exercir la democràcia.
El sobiranisme és un concepte que he emprat molt poc a la meva vida política, perquè és un terme molt nou. Jo sempre he emprat “nacionalisme”. I ho he assumit de la tradició mallorquina i catalana. Per exemple, en Guillem Forteza té un llibre que es titula Pel ressorgiment polític de Mallorca, on ja apunta que la tradició mallorquinista sempre ha tingut com a molt majoritària aquesta concepció democràtica i d’alliberament. La tesi del nacionalisme espanyol és dir que un determinat àmbit territorial no pot ser subjecte de decisió, no pot ser sobirà. Per ells aquest poble no pot decidir. Per ells han de decidir el conjunt d’espanyols, no el propi poble balear o català. Jo tinc molt clar que el conjunt de les Illes Balears és un subjecte polític i per tant, de sobirania.
Sobre el separatisme, sempre he pensat que un procés democràtic no pot estar condicionat. Si un país exerceix la democràcia, no necessita tuteles superiors, i per tant, des d’aquest punt de vista, la independència és perfectament una conseqüència de la democràcia i de l’exercici de la sobirania. Però, dit això, tampoc no m’he plantejat mai que l’única opció sigui la independència. Quan va venir la Transició i s’aconseguí una determinada autonomia, jo entenc que s’havia de treballar per a ampliar aquesta autonomia. No podem declarar una independència un dia per l’altre, s’ha de treballar amb les condicions que hi hagi. Si en el dia de demà és possible una federació o una confederació europea o ibèrica, no hi veig cap problema. Tot això és relativament accidental, lo essencial i innegociable és el dret del nostre poble a poder exercir la seva autodeterminació.
Sobre la meva concepció d’aquests conceptes, he de dir que dins la meva trajectòria política hi ha una mica de variació tàctica. Evidentment com tothom, no em puc quedar al marge de l’evolució de Catalunya. El gir que fa el nacionalisme català cap a l’independentisme no pot deixar a ningú indiferent. I crec que aquest procés ha provocat a molta gent, i també a mi, una clara adscripció cap a l’independentisme. Però sempre sent molt conscient que a les Illes Balears hi ha unes circumstàncies polítiques i ideològiques que durant molt de temps ens faran plantejar objectius no tant ambiciosos. En definitiva, el procés de Catalunya ha canviat moltes coses. Per exemple, abans Esquerra Republicana no era un partit tan independentista com ho és ara, era un partit federalista o confederalista, i a Catalunya l’independentisme havia estat molt minoritari abans de la guerra. On jo sempre m’he mantingut i sempre em mantindré és en la defensa de l’exercici de la democràcia, és a dir, de la capacitat de decidir sense condicionants externs. Això sí, això no és contradictori amb la capacitat d’arribar a acords amb altres entitats polítiques.
- Diferenciaríeu mallorquinisme de catalanisme, o tenen molts punts de trobada?
Jo estic dins la teoria tradicional del mallorquinisme polític, crec que Mallorca, Menorca i Eivissa tenen realitats distintes a Catalunya, no són Catalunya, però sí formen un tronc cultural i lingüístic semblant. Per tant, el nostre moviment evidentment és una forma de catalanisme, però tenim clar que la sobirania s’exerceix aquí, no com una forma delegada. És la teoria que han tingut Llompart, Forteza, i la que sempre ha tingut el PSM. No hem volgut ser mai una secció d’una altra formació, hem estat un partit sobirà que decidia cada cosa pel seu compte. Jo vaig viure molt malament la creació de seccions locals d’Esquerra Republicana. No entenia que una formació de Catalunya hagués de crear una secció local aquí sabent que les possibilitats d’implantar aquesta fórmula aquí són nul·les. Dit això, hem de tenir una relació de col·laboració, respecte i simpatia amb els catalans.
- Quin és per a vostè el concepte polític dels Països Catalans? I el cultural i lingüístic? Té futur tot això?
Podríem parlar de “Territoris de parla catalana” o qualque cosa semblant, i evidentment seria un concepte vàlid, però em sembla que “Països Catalans” és positiu, perquè defineix essencialment les àrees on es parla català. Jo entenc aquest concepte d’aquesta manera. A més, també hi influeix aquí el nostre passat comú, evidentment no parlem català tots perquè sí, hi ha una història comuna. Ara bé, el futur d’aquests Països Catalans serà el que la gent vulgui que sigui. Jo apostaria per unes importants relacions culturals i una col·laboració a tots els nivells amb les altres terres de parla catalana. Però, el constructe polític no serà des de dalt, sinó que serà el poble de Mallorca i de les Illes Balears el que poc a poc l’anirà construint. Per això, les pròpies illes han de tenir unes relacions fortes i complexes. Jo som ferm defensor de l’existència d’una realitat comuna entre les Balears, però està clar que hi ha diferències entre cada illa. Sempre hem de partir d’una sobirania de les Illes Balears. No hem de pensar que “Països Catalans” es pugui traduir en un estat unitari pel simple fet de compartir una llengua comuna. Si apliquessis aquest esquema, hi hauria d’haver uns “Països Castellans” amb Veneçuela, Perú… En definitiva, el concepte és positiu perquè és gràfic i defineix un espai cultural, però les realitats de cada territori són les que són.
- A més d’alguns partits polítics i de l’Obra Cultural Balear, voldríeu destacar qualque organització que hagi defensat de manera contundent el mallorquinisme polític?
Ha estat cabdal la feina de l’Obra Cultural Balear, l’STEI, el GOB (en l’àmbit conservacionista), i els sindicats. Això és el gruix de la societat civil progressista mallorquina.
- Ja n’heu parlat una mica, però quines diríeu que han estat les principals causes de que el mallorquinisme polític, i en concret el vostre partit, no hagi arribat a ser un fenomen de masses aquí?
No puc fer autocrítica perquè he estat a moments en que el nacionalisme mallorquí depenia no de tres persones, sinó que a vegades d’una o dues, i hem tingut la moral per a seguir quan tot estava en contra. He viscut moments en que tot depenia d’un nombre reduït de persones. Moltes coses no ens ho posaven fàcil. Com ho haguéssim pogut fer per a que el nacionalisme d’esquerres hagués tingut més incidència? Sempre es pot fer millor, sempre es pot ser més actiu, però seria bastant cínic no reconèixer els obstacles existents. Un exemple: per a anar a totes les barriades de parla castellana a convèncer a la gent, has de tenir gent capacitada i preparada per a fer-ho, perquè si la gent que està organitzada en un moment donat és de Lloret, Campanet i Santa Maria, per exemple, serà molt difícil. Jo ho tenia clar això, no és que no ho ves, i no només pel PSM, sinó per la OCB. No és un tema de voluntat ni de no veure-ho, sinó de tenir a gent per a incidir-hi. Per què l’Obra Cultural Balear no té presència a Son Gotleu? Perquè és difícil, no només s’ha de voler, també s’ha de poder. És molt difícil rompre les limitacions del sistema.
- Com han anat evolucionant aquestes limitacions des dels anys setanta?
Han anat augmentant, perquè la societat mallorquina no està immòbil. Si haguéssim deixat igual la societat que es trobava el PSM de 1979-1980, ara ens trobaríem amb un component social mallorquinista i nacionalista fabulós. Però ha passat que el model econòmic balear, contra tot pronòstic perquè als anys setanta es preveia que el model turístic barater no funcionaria, ha demostrat una gran capacitat de superar tots els moments difícils, a base d’urbanitzar més, construir més, portar més turistes (generant més problemes ambientals), generar molta ocupació, i provocar un creixement demogràfic espectacular (ja estem en torn a un milió d’habitants quan als anys setanta hi hauria menys de 500.000 persones). A més, hem de pensar que aquest canvi sociològic brutal ha succeït en un país que no té estructures d’Estat ni d’integració social massa fortes, a diferència de Catalunya, on el món català és capaç d’englobar moltes coses. Basta veure quin tant per cent de la població mallorquina ha nascut a Mallorca, igual és un 40%, o el de gent amb pares nascuts aquí. A tot això se l’ha d’afegir el factor de les xarxes socials, que estan canviant el panorama molt ràpidament.
- És just l’Estatut d’Autonomia en quant a les reivindicacions del mallorquinisme polític?
Jo som clarament independentista. El nacionalisme polític no defensa fórmules de dependència a un Estat com a objectiu estratègic. Una altra cosa és que en les circumstàncies que ens trobem, s’ha de navegar dins el que hi ha. La forma més justa seria la independència federativa de les Illes Balears dins l’Europa dels pobles. Dit això, quan més alt sigui el nivell d’autogovern que una determinada fórmula ens proporcioni, millor. És cert que el nostre estatut d’autonomia en molts aspectes és molt magre, ja tenim sanitat i educació, això és veritat, però per exemple, en quant al finançament econòmic, nosaltres som la comunitat autònoma més espoliada, més que Catalunya i el País Basc. Aquí l’Estat espanyol extreu recursos per a mantenir la seva maquinària i mantenir Madrid, aquell gran monstre que s’ha creat enmig de la península. És com una mineria, extreuen els nostres recursos. És cert que han donat competències, però a la primera crisi que ve ens les prenen, com va passar el 2008, quan ens restringeixen el finançament. Jo no crec que sigui una cosa justa. El nostre gran drama és que en altres llocs com Andalusia o València, els partits estatals tenen molts vots i diputats, perquè hi ha molta més gent, i juguen un paper clau a nivell estatal, i nosaltres no pintem res, i els partits que ens representen mai han defensat res de les Illes Balears. Quan parlen amb els seus caps, l’única opció que tenen és acceptar el que els diuen. Abans em demanaves com funciona l’elecció de llistes electorals, i do en aquests partits hi ha un comitè que les depura, i si no estàs dins la línea, no surts. Si ets crític i molestes, no surts a la fotografia. Lògicament n’hi ha que sí, però alguns polítics balears dels partits estatals no han fet res per a defensar fermament els interessos de les Illes Balears.
- Creieu que s’està seguint el camí correcte en el projecte sobiranista d’esquerres? Es pot arribar algun dia a un nivell semblant a Catalunya?
Primer de tot, jo estic molt content que a dins MÉS s’hi hagin integrat formacions diferents. El pluralisme és positiu. A través dels processos històrics, es van formant molts grups valuosos, però a vegades són incapaços d’actuar. Crec que MÉS fa el que pot i un poc més. Jo no faig cap retret a tot el que fan els actuals dirigents.
Jo com a historiador estic un poc decebut, perquè pensava que en un context democràtic, tindríem més fàcil avançar i ser una societat millor. Quan jo era jove, veia que a la República hi havia hagut un gran floriment de partits i formacions, i jo pensava que dins un context democràtic, la cultura, la llengua i els valors que defensem tindrien major èxit. No havia previst que aquestes forces de signe contrària s’haurien manifestat amb tanta força. L’Estat espanyol (la policia, els jutges, la policia secreta, el sistema financer, els mitjans de comunicació…) és una eina pensada i articulada per a evitar que les nacionalitats perifèriques no puguin tirar cap endavant. Però això no vol dir que no es pugui canviar la situació. El partit està difícil, però es pot remuntar (riu). Es tracta de plantejar programes, plantejar feines, ser capaços d’unir a molta gent, superar egocentrismes…
- Veieu en alguna força política estatal un possible aliat que pugui entendre les aspiracions del mallorquinisme polític?
Crec que podem establir una clara diferència entre la dreta i l’esquerra. La dreta és perillosíssima, perquè el PP té al seu costat Vox, i qualsevol pacte de govern de dretes passa per Vox. Això no vol dir que ens matin ni que torni en Hitler! (riu), però no hi ha res que esperar d’aquí. Aquesta gent té clar que volen erosionar el govern de Podem i PSOE per anar endarrere en polítiques socials, i busquen la defensa de valors barallats amb la democràcia, propis de l’Antic Règim. Això fa por. En quant a l’esquerra, la veritat és que Podem és més proper que el PSOE, perquè ha demostrat una tolerància i un respecte que els ha estat difícil de sostenir, perquè havien de defensar a Castella i Andalusia el suport a un referèndum a Catalunya. I la fórmula conjunta de PSOE-Podem manifesta els tics que manifesta l’Estat, que és centralista per definició. Responent la teva pregunta, veig un espai de diàleg amb Podem i amb PSOE, però serà difícil, no m’espero grans coses. Per cert, en la conjuntura actual, el Covid-19 és un bon pretext per a centralitzar molt, i seria molt pitjor tot si governés la dreta.