L’entrevistada és Maria Bonnín (Palma, 1944), treballadora d’hoteleria durant molts anys i membre de diversos sindicats (CC.OO, USO…) i partits polítics (Bandera Roja, PCE, PSI…), en defensa dels drets laborals dels treballadors d’hoteleria a Mallorca, de la qual n’ha suposat un dels grans símbols. L’entrevista fou realitzada a Palma, a dia 15 de maig de 2019.
Entrevistador: Miquel Vidal Bosch
FRANQUISME (50s) i TARDOFRANQUISME (60s-1975)
- Quan i on vàreu néixer?
Vaig néixer aquí a Palma, al 1944, i pertanyia a una família nombrosa, de nou germans. Això te marca d’alguna manera, i jo no vaig poder estudiar, perquè ma mare estava molt malalta i havia de cuidar a la família.
- On vàreu anar a escola? Com era la relació entre mestre i alumnes?
Anava a un col·legi de monges. El transfons era totalment religiós, però hi havia una relació normal. No record grans càstigs. Igual en un moment donat, però res més.
- Com era l’ensenyança de la història d’Espanya en el vostre institut?
Es que no ens la contaven, sols El Cid, els Reis Catòlics… Però amb el que havia passat amb la Segona República i la Guerra Civil no en teníem ni idea. Era un tema tabú, inclòs dins la família.
- Quan vos vareu iniciar dins l’hoteleria?
Vaig fer el batxillerat nocturn i vaig entrar a formació professional, elegint el tema d’hoteleria. Vaig estudiar dos anys a una escola que pertanyia al Sindicat Vertical. Després, vaig fer de professora allà durant dos anys. Després vaig passar a fer feina fixa a l’Hotel Bellver – abans havia fet pràctica a un hotel de S’Arenal durant un mes –.
- Com recorda l’impacte del turisme durant els anys del primer boom (60s-1973)? Quina opinió tenia la població autòctona dels visitants estrangers?
L’opinió era fantàstica. Aquí hi havia molta gent que ho passava malament, i el fet de que vinguessin els turistes significava guanyar diners, tant pels botiguers, com pels hotels… Jo crec que hi havia bastant de servilisme, el tracte era molt servil. A poc a poc, això ha augmentat, i avui en dia, qui se’n du els diners són els grans empresaris, i molts se’n van fora. El capital ara està dominat per quatre o cinc cadenes, i abans estava més repartit.
- Recorda algun canvi de mentalitat entre els mallorquins arrel de l’arribada massiva de gent de països més avançats en aquell moment?
Sí, per exemple, en els picadors que hi havia a les platges. La idea de la sexualitat va suposar un gran canvi. Tothom volia provar allò nou. Admetre als estrangers sí, ara bé, als marroquins i negres, no. Això és un pensament racista.
- Quina perspectiva té vostè del sosteniment de les àrees més turístiques de Mallorca en aquells anys? Hi havia problemes d’abastiment?
En el sentit de millora, crec que ha fet molt bé, perquè l’aigua i totes les comoditats, en definitiva, han arribat a molta més gent. Però, l’explotació va ser brutal, a nivell de massificació i de gastament, i ens mengem els recursos naturals. Encara avui veiem com s’estan “menjant´´ muntanyes i la mar.
- Quines eren les zones amb pitjors condicions per a rebre turisme?
Tot el pla i el centre de l’illa es podien considerar pitjors, però jo crec que estaven millor. Ara bé, si vas per la costa és terrible. Molta gent no estava preparada per al canvi urbanístic. Record el cas d’una persona que quan es va morir, va deixar les construccions del pla al fill gran, i les de la costa, al petit. I el fill petit s’ha fet d’or.
- Recordeu algun documental o pel·lícula destacada feta per a promocionar el turisme a Mallorca en aquells anys?
No en record.
- Com es va desenvolupar la protesta sindical a l’Hotel Bellver, al 1973? Quines conseqüències va tenir aquell succés?
A l’Hotel Bellver vaig començar-hi de cambrera. Jo veia les injustícies del que suposava ser governanta. La majoria de governantes eren família dels amos, i només alguna era una cambrera que havia ascendit. Al Bellver va ser el primer lloc on vaig estar fixa, durant tres anys. Quan ja vaig tenir experiència allà dins, hi va haver eleccions sindicals al 1971, i vaig sortir elegida. Aquí ja va començar la moguda. Hi havia molts problemes: no cobràvem hores extres, les guàrdies nocturnes de més tard de les 22h no es pagaven… El que feien era retenir-te part de la nòmina, perquè si te marxaves, t’ho donaven en forma de liquidació, però per costum, el que feien allà era que a l’hora de marxar un treballador, deien que en un mes es pagaria el deute. Era una pràctica bastant habitual.
Teníem un problema amb allò dels horaris, perquè si bé nosaltres teníem prefixat que acabàvem a tal hora, els empresaris ens feien fer feina de més. Per exemple, si en acabar havíem fet 15 habitacions, ens deien de fer-ne dues, tres, quatre més… Treien a les senyores que feien net a la planta baixa, i ens feien fer la seva feina a nosaltres en acabar la nostra. La falta de consciència de que el treballador va a fer feina per a complir un horari, no per fer una determinada feina (15 habitacions, per exemple), ha estat una de les causes del gran excés de feina que han patit els treballadors d’hoteleria. L’elàstic s’anava estirant i estirant, i no aturava. La gent de la península que venia eren sobretot treballadors del camp, i no estaven acostumats a tenir un horari establert, no ho entenien de cap manera.
Després, ens vam ajuntar els treballadors i vam veure que els treballadors d’hoteleria estàvem en molt males condicions. En un moment donat, els de la cuina de l’hotel es van plantejar quedar-se amb les hores extres i les propines, i arrel d’això, les cambreres ens vam plantejar demanar igualtat de salaris amb els homes. Ho vam dur al comitè d’empresa, i es van negar. A partir d’aquí, vam tenir una mena de lluita. Vam col·lapsar una mica l’hotel, i van haver de dur clients a altres hotels. Això ja era al 1973. Nosaltres no haguéssim pogut fer tot això sense relació amb Comissions Obreres, que ens assessorava (fèiem xerrades i cursets de drets laborals). Els empresaris es posaven molt nerviosos perquè veien que nosaltres en sabíem més que ells. Al mes d’octubre vam fer vaga, i fou un èxit, perquè fou la primera vaga d’hoteleria. Arrel d’això, ens van acomiadar, i nosaltres vam recórrer a Madrid, però va guanyar l’empresa (clar, hi havia una relació important entre ells i el govern a Madrid). A partir d’aquí, es va començar a repartir una llista negra entre els empresaris d’hoteleria, per a que no m’agafessin a cap feina, i jo no en trobava cap. Començava a un hotel i no durava més de deu dies. Posteriorment, vaig fer feina a l’Hotel Valparaíso, on hi vaig estar un any llarg. Després, vaig estar mig any a l’atur.
- Quins ànims hi hagué entre els treballadors implicats? Hi havia esperances?
Era molt difícil treure endavant tot allò sense una base de companyerisme molt gran, i crec que ho vam aconseguir en aquest sentit. Hi havia molta complicitat. Sobre les esperances, érem molt utòpics, ens vam llençar a fer-ho, i va sortir bé, ja que als treballadors els van pagar les guàrdies i demés solucions.
- Els treballadors del Bellver éreu tots joves o hi havia contractada gent major?
Hi havia gent major que venia de la península també. Venien matrimonis, que he de dir que si es quedaven a dormir a l’hotel, dormien separats, a habitacions distintes, i per a poder-se veure, anaven a passar la nit a la platja. De gent jove n’hi havia també, al·lotets de 15-16 anys inclòs. Solien treballar a la cuina, tallant verdures, netejant peix… Aquesta era una feina molt pesada.
- D’on venia sobretot la gent de la península? On s’establiren a l’illa?
Van venir sobretot de Múrcia, Andalusia i Extremadura. Algun venia de Castella també. Primer van venir la generació dels pares a fer feina a l’aeroport de Son Sant Joan, ja al 1960, i després ells. Vivien als hotels si feien feina a l’hotel, sinó era molt fàcil trobar a S’Arenal plantes baixes o soterranis per a viure. A Palma vivien a casetes petites amb molt males condicions. El que passa és que els seus sous no els permetien viure millor, perquè, per exemple, si cobraven 5.000 pessetes, havien de pagar un lloguer de 3.500. Moltes cambreres que tenien nins petits i, com és lògic, no coneixien a ningú per a deixar-li els nins, el que feien era deixar-los tancats a casa seva. Tot això també és degut a que qui es feia càrrec dels nins eren les dones, no els homes. Aquesta és una mentalitat molt andalusa i espanyola.
- Recordeu si hi hagué molt de suport popular a la vostra lluita sindicalista?
Jo diria que sobretot per part dels sindicats (CC.OO, UGT, ASUTH…). Comissions Obreres ens va donar molt suport. UGT també, però hi havia problemes d’egos. Vam pensar que ens havíem d’ajuntar a un sindicat més potent, per a poder lluitar contra la problemàtica que teníem, i ens vam posar en contacte amb sindicats alemanys. Provinents de la USO, vam entrar a Comissions Obreres en forma d’una nova corrent dins el sindicat. El que passa és que, poc a poc, aquesta corrent no hi va tenir gaire pes.
- Com us tractava la premsa en aquell moment?
Hi va haver articles que tractaven un poc el tema, perquè era una novetat. No atacaven massa tampoc, explicaven els fets, però molt per damunt. El problema real fou la policia, de la qual sí notàvem un seguiment cap a les nostres persones. Per exemple, a les 00.30h rebia telefonades d’ells i no em deien res, o ens feien pintades que posaven “Hija de puta…”.
- Vàreu rebre moltes amenaces dels grans hotelers o del règim per la vostra iniciativa sindicalista?
Per part dels hotelers no vam rebre amenaces, però sí hi havia postures molt masclistes i radicals. Per exemple, a l’Hotel Valparaíso, els dirigents, que eren homes, es posaven molt nerviosos que poguessis enfrontar-te a ells, tot d’una interrompien o cridaven molt fort. I la governanta de l’hotel també, perquè era una manada, i això que jo vaig anar al col·legi amb ella, ens coneixíem i teníem una relació cordial. Hi havia molts esquirols i eren difícils de tractar.
- Quina era la relació entre el sindicalisme turístic i les associacions de veïnats dels diversos municipis de l’illa?
Te diria que cap, no n’hi havia. Jo vaig estar a l’associació de Palma, i pràcticament no hi havia relacions.
- Quins personatges del sindicalisme hoteler a Mallorca destacaríeu dels anys seixanta i setanta?
Na Joana Bernal, que va fer feina a la zona d’Almallutx i Palmanova, i era la gran lluitadora d’allà; en Jesús Pérez, en Toni Garcia, na Júlia Écija, na Magdalena Amengual, n’Antònia Pons, n’Asunción Sastre, que està a la península; etc.
- I quin record teniu de personatges importants del sindicalisme mallorquí, com per exemple, Paco Obrador?
Ell mateix s’ho deia, era un líder innat. També hi havia en Jaume Garcia, en Pep Vílchez, que sempre tingué les coses molt clares, en Manuel Cámara… Aquests són grans líders.
- Com recordeu les eleccions sindicals de 1975 que va guanyar Comissions Obreres a l’hoteleria?
Van ser molt importants, i es va fer molta feina. I, juntament amb les eleccions, també va ser molt important la primera manifestació que hi va haver a l’hoteleria, i arrel d’aquí es van començar a negociar convenis. Aquestes eleccions van demostrar als treballadors que hi havia una direcció forta que estava disposada a defensar-los, i va ser així, tot i que a partir dels anys vuitanta, tot es va paralitzar una mica, es va “aburgesar”.
- M’han dit que també vàreu estar a la USO (Unió Sindical Obrera). Com recordeu l’activitat d’aquell sindicat en relació amb l’hoteleria?
USO tenia poca presència. Era un sindicat minoritari. En José Moreno era el líder sindical d’allà dins hoteleria. Al congrés de USO al 1985 a Madrid, hi va haver unes postures que no em van agradar, i vaig decidir marxar-me. Inclòs una persona a aquella reunió va treure un ganivet i el va clavar damunt la taula! USO tenia molta força damunt begudes refrescants, com Coca-Cola, i també a alimentació.
- Quins considereu que han estat els principals encerts que s’han fet durant la vostra experiència sindicalista en aquells anys? I els principals errors?
El més important encert per a mi és poder aconseguir la negociació col·lectiva a base de convenis. Crec que dut així com toca, ajuda a participar als treballadors d’hoteleria. Que hi hagi representants de cara als sindicats també. A més, aconseguirem les vuit hores de feina, i els dos dies lliures, que són importantíssims, perquè abans només teníem un dia lliure. Aquests dos dies lliures eren variats, és a dir, depenent de cada persona, era un dia o l’altre.
El punt més negatiu és el fet de no anar sempre tots junts. Els tres sindicats més importants en aquells moments eren USO, CC.OO i UGT, i no anaren junts. Les diferències i les matisacions ja les discutirem després, però s’ha d’estar units. Una altra cosa negativa ha estat la falta d’igualtat de gènere dins els sindicats: sempre han estat els homes els qui tinguin la última paraula i siguin els líders.
LA TRANSICIÓ
- Durant la vostra etapa al PSI-PSP, quina valoració feu de la política del vostre partit respecte als drets laborals dels treballadors d’hoteleria?
La veritat és que segurament per falta d’experiència del partit, les reivindicacions eren molt generals, es centraven més en la vida econòmica del país i el benestar dels ciutadans. No s’aturaven a pensar. Per exemple, no se’n parlava de medi ambient, ni tampoc de drets laborals en sí.
- I per part del Partit Comunista, on també va estar vostè?
El PCE sempre ha estat més reivindicatiu i sensible en aquest sentit, perquè la seva línea era més radical i propera a les condicions dels treballadors. Ara bé, crec que no demanaven unes reivindicacions concretes en aquells moments, sinó que ho feien també una mica de forma global.
- Com a militant d’esquerres, recorda patir un clima de violència intens en aquells primers anys de democràcia? Recorda alguns casos de companys afectats per la situació?
Sé que van agafar a dues persones que repartien propaganda, i a un home el van agredir, però no perquè fos del PCE, ara no record ben bé el que va passar amb ell.
- Com recordeu la Jornada de Mobilització de novembre de 1976?
Va ser molt important i molt històric. Va ser una jornada molt guapa, no te podria dir coses concretes, però tant la manifestació com tot lo que hi va haver aquell dia va ser increïble. Sé que hi va haver una moguda molt forta, però ara no ho record del tot bé.
- Com recordeu la mort de Franco? Quines expectatives teníeu? Quina opinió teníeu del rei?
La seva mort ens va semblar genial, no ho vam celebrar amb xampany, però sí que tothom estava contentíssim, perquè podíem pensar que no tindríem cap policia al darrere que ens perseguís. Era una alliberació molt forta. Sobre el rei, en aquell moment molts del nostre redol no parlàvem d’ell, parlàvem de Franco. El rei ens era relativament igual. El sentiment d’alliberació que vaig tenir aquell dia és comparable a la ràbia i la impotència que vaig sentir quan vaig veure que havien matat a en Puig Antich.
