Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.
FITXA PERSONAL
- Nom i cognoms: Margalida Solivellas Lladó
- Data de naixement: 15/09/1957
- Lloc de naixement: Selva (Mallorca)
- Estudis i formació: Professora d’EGB i Llicenciada en Geografia i Història.
- Trajectòria laboral: Periodista al Diario de Mallorca, Ràdio Balear (1982-1983), Informatiu Balear (1986), TV3 (1986-2022)
- Militància política: Cap
- Treball o situació actual: Jubilada
INICIS DE L’AUTONOMIA (80s)
- Com valorau l’Estatut d’Autonomia de 1983? Compleix amb les expectatives d’autogovern per a Balears?
Jo era jove. No sabia massa en què consistiria. Hi havia més expectació que si hagués de ser ara. Nosaltres érem més joves però érem més militants de l’actualitat política, perquè havíem viscut el règim franquista, i tot era com un món nou. Tot ens interessava. No me’n record massa de l’Estatut, me’n record més dels primers ajuntaments.
- Com recordau els primers anys d’autonomia? Van ser el que esperàveu?
Érem conscients de que entràvem en una era nova, i formàvem part d’aquella reestructuració, que incloïen les autonomies. Tot era nou. Nosaltres havíem estudiat tot en castellà i amb províncies.
- Hi havia molt d’interès per l’autonomia a la societat dels anys vuitanta? O era un tema secundari?
En general a la societat era un tema secundari. Hi havia una part dels joves que parlaven més d’aquests aspectes.
- Com recordau la Plataforma Cívica per l’Autogovern de 1991?
La major part d’aquestes coses les record més dins un context dels polítics i els debats en el Parlament que a nivell de carrer. Al carrer sempre s’hi ha instal·lat una mica un passotisme com si les coses no anessin amb nosaltres. Estàvem rodejats del bipartidisme de Madrid i de les eleccions de Madrid, sempre ha estat molt potent això.
- Gabriel Cañellas. Què era el cañellisme?
Li deien L’Amo. Era una persona que tenia molt de seguiment popular perquè xerrava amb aquell fals mallorquinisme. Era un senyor, de bona casa i amb una bona carrera, però també volia transmetre una imatge de que era com els altres. I no era com els altres. Tenia aquest caràcter. N’hi ha molts de mallorquins així, que volen tenir una imatge de proximitat i de senzillesa. No tenia cap problema per tractar amb la gent de tu a tu, i per emprar un llenguatge mig mal parlat com a estratègia de proximitat.
Hi va haver uns anys que hi havia una guerra entre PP i UM per guanyar la tercera edat. Anaven pels pobles i cercaven el vot. Se barallaven per fer arrossos bruts. No era cosa només d’en Cañellas. En Toni Pons, d’UM a Inca, era el rei dels arrossos bruts.
- Es percebia un doble llenguatge o doble estratègia en la forma de governar de Gabriel Cañellas? S’ha parlat molt d’una forma de governar per acontentar a tots els sectors.
Això de voler tenir content a tothom ho fan tots els polítics. En Cañellas no va votar a favor de l’Estatut d’Autonomia, però el poder li va ensenyar que era un sector que tampoc no li provocava tants problemes i que, fins i tot, el podia diferenciar d’altres companys de Madrid. En Cañellas i en Jordi Pujol, per exemple, tenien molt bones relacions, i amb el tema de TV3 en Cañellas va ser molt permissiu. No s’hi va oposar. Els acords més perjudicials contra TV3 no van ser en el seu temps, sinó en temps posteriors. Va veure que tot allò no li provocava cap problema, i deixava fer.
- S’ha dit alguna vegada que en els anys vuitanta i noranta, els “partits dels mallorquins” eren PP i PSM, i no tant PSOE o PCE, que tindrien electorats més castellanitzats. Trobau que això és cert?
Sí. Aquest tarannà que tenia en Cañellas tal vegada ho va fer percebent aquella societat mallorquina. I sí és cert que el PSOE era un partit amb més forasters. Però tot això va anar canviant. A les primeres eleccions es va presentar en Fèlix Pons, que no tenia cap imatge de foraster, sinó semblant a la d’en Cañellas. Jo crec que no vam arribar al punt en què l’electorat percebés que “aquests són dels nostres” i “aquests, no”. Diferència en temes d’identitat n’hi havia, el PSM no era el PSOE o el PP i reivindicava altres coses, però fins i tot es podria tenir una percepció més folklòrica i estètica.
- Com era la relació entre AP i UM en els primers anys?
Els primers anys van ser convulsos perquè van tenir molts enfrontaments amb en Jeroni Albertí, que sí tenia més clars els aspectes d’idioma i autonomia.
- Hi havia línees vermelles entre ambdós partits?
Clar que n’hi havia. Moltes. Es van barallar en moltes coses: amb els espais naturals… Tots tenien els seus interessos. I després amb na Munar també es va barallar molt en Cañellas. Ell era l’home de les empreses, i dins UM hi havia un sentiment més proteccionista de segons quins diputats, com en Miquel Pascual o en Pere Morey.
- Unió Mallorquina emprengué un viratge nacionalista a partir dels anys noranta, amb la direcció de Maria Antònia Munar. Allò fou coetani amb les fortes disputes amb el PP de Cañellas. Aquell viratge era una estratègia de diferenciació política?
El discurs de na Munar havia de ser clarament el discurs mallorquinista i el que havia de fer per tenir un espai electoral que s’havia de diferenciar del PSM i del PP (el PSOE no li importava tant). Jo el que he vist és que les ideologies dels partits van en funció dels interessos electorals del moment. Na Munar, per exemple, va fer el Pacte de Progrés i quatre anys després va pactar amb en Matas, i era un pacte d’interessos econòmics. Però, sí, hi ha una diferència entre la Unió Mallorquina d’en Jeroni Albertí i la de na Munar. La seva UM, a més, va ser de la fer caixa i la de tenir poder, poder i poder.
- Quin impacte ha tingut el turisme quant a la identitat pròpia?
Terrible. Per l’experiència que he tingut aquests anys, els qui tenen més sentiment autonomista són hotelers més petits, no els grans. Hi havia hotelers que sí estaven a favor de l’ecotaxa i de posar límit al turisme, com en Llorenç Suau. Eren gent que tenia dos o tres hotels. Els grans hotelers no tenen cap sentiment autonomista i de territori. La majoria xerra castellà a casa seva. Així se senten més internacionals. A Menorca sí n’hi havia més que tenien un sentiment propi de posar en valor el producte propi. A Mallorca no. Els hotelers podrien haver fet més consciència de país en el sentit de gestionar les coses que tenim (els productes) d’una altra manera. No hi ha hagut arrelament cultural. Formentera ha estat més semblant a Menorca, però Eivissa no, és com Mallorca.
- Quin era l’ús social de la llengua catalana en els inicis de l’autonomia?
Si miram com estàvem abans i com estam ara, estam millor ara, en el sentit que hi ha més alumnes més joves que han estudiat català a l’escola i que poden ser competents amb els dos idiomes, i saben escriure i llegir, i hi ha més llibres, més poesia… Més mitjans. Abans no passava. Quan jo vaig començar al Diario de Mallorca, escrivia en castellà. En començar Ràdio Balear sí ho feia en català, i era l’únic programa de la casa que ho feia, l’informatiu del migdia. Sí que hauríem d’estar millor i que ara tenim una fase de marxa enrere per tota la gent que ve a viure aquí i que no s’integra.
ANYS NORANTA I SEGLE XXI
- Com valorau l’experiència de les presidències de Jaume Matas (1996-99/03-07) respecte la qüestió nacional? Hi ha una distinció entre els dos governs?
Tothom coincideix bastant que en Matas, els dos primers anys ho va fer relativament bé. És cert que li va fer el llit a en Soler, però dins aquell context no ho va fer malament. Però després va anar a Madrid, i el seu pas per allà el capgirà en temes de llengua, diners… Se feia amb en Zaplana, no volia tornar aquí… També és normal que els dos primers anys quan un agafa un càrrec, intenta fer-ho bé de tot d’una. I no va tenir massa temps de fer-ho malament. No va tenir enfrontaments amb TV3 al principi, després sí.
- Com valorau l’experiència del Primer Pacte de Progrés (1999-03)? I del Segon Pacte (2007-11)?
El Primer Pacte de Progrés és quan hi ha hagut més il·lusió per fer coses noves i canvis. En Educació es va notar molt el pes d’en Damià Pons, a Turisme en Celestí Alomar va intentar fer tot un canvi i va fer el que va poder fer, na Margalida Rosselló, (a Medi Ambient) era la que més insistia en fer coses… Evidentment hi va haver coses que no es van aconseguir o que van costar molt. El tema de l’ecotaxa va ser molt heavy. Tenien por amb l’ecotaxa. Quan s’havia d’aprovar, tornaren enrere per negociar més coses. I dins el PSOE hi havia gent, com en Joan Mesquida, que no hi estava per la labor, i els hotelers pressionaven molt i amb molta força… I els periodistes ja estàvem farts.
- Com valorau les polítiques lingüístiques del Govern de Bauzá (2011-15)?
A en Bauzá ni li importava ni tenia ni idea d’escola ni de català ni res. Era un egocèntric que ni sabia lo que deia. No controlava res, confonia el Decret de Mínims amb la Llei de Normalització Lingüística. Lo que passa és que a ell ja li anava bé, ell se sentia com un general al front d’unes tropes, i ja li anava bé tenia aquella guerra lingüística. A ell l’encantava aquell conflicte.
- La manifestació de les camisetes verdes del 29 de setembre de 2013 va ser principalment per motius lingüístics, per altres temes…?
Perquè els docents estaven molt farts de la situació, i el Govern va rompre tots els consensos. Les escoles sempre han tengut molts de problemes, però és que aleshores amb el trilingüisme no hi havia mitjans possibles! No ho podien fer. A la marea verda se va ajuntar tot: malestar, falta de mitjans…
- Com recordau aquella manifestació?
Jo sempre dic que és lo millor que he viscut. Quan se varen posar en vaga els docents en començar el curs, nosaltres teníem el despatx al Portitxol i vàrem anar a l’escola del Coll d’en Rabassa, i ja estaven en vaga. El Govern se pensava que la vaga duraria tres dies i ja estaria. I IB3 no en feia informació al principi, no deien res. Nosaltres sí vam informar des del principi, perquè aquest tema dels mestres i de la lluita els interessava molt a Catalunya. Jo ho vaig veure tot creixent, totes les assemblees, reunions… Anàvem veient com s’anava afegint cada vegada més gent a la lluita dels mestres. Record un dia a la Universitat que els catedràtics sortien a afegir-se a les protestes dels mestres amb les camisetes verdes, i ens deien a nosaltres “no ens abandoneu”, perquè els diaris no destacaven res al principi, eh! Els mitjans escrits i les ràdios funcionen molt a base de subvencions i publicitat, i si en Bauzá no volia que diguessin res, tothom se contenia. A partir d’aquell dia sí en varen treure.
- Vàreu notar més pes dels continguts de Balears a la programació de TV3 durant aquelles setmanes?
Sí! Jo feia directes i vídeos cada dia, migdia i vespre, durant tres setmanes. Era insòlit, trets del cas Nóos i el principals temes de corrupció, mai havíem tengut tant d’espai a l’escaleta dels Telenotícies.
- Com valorau l’experiència dels Governs de PSOE-MÉS-Podem (2015-2023)?
El Govern ha tengut el COVID per mig, que ha influït molt. Però, jo sempre pens que quan se governa, tenen una mica d’autopressió i deixen de fer coses del seu programa electoral. Na Prohens no vol els mestres en contra tot i que està clar que no són els seus. I n’Armengol feia el mateix. Volia tenir contents els hotelers i la CAEB, deixant una mica més al marge al seu electorat, i això s’acaba pagant. Si governes i no fas moltes de les reivindicacions del teu electorat, t’acaba passant factura. Els ha faltat valentia en segons quins aspectes. No els ha funcionat el seu servilisme cap als poderosos.
SOCIETAT CIVIL
- Entre finals dels setanta i principis dels vuitanta, Informatiu Balear va ser l’únic programa audiovisual que emetia en català a les Balears.
Va fer molt l’Informatiu Balear. Pensa que no teníem tanta formació. Anàvem aprenent a redactar, escriure… La majoria de gent no havia tingut preparació ni estudis en català. El requisit era tenir una bona dicció, parlar bé. Un company, en Xango Muntaner ens corregia, o en Sebastià Verd, tots dos feien de periodistes però sabien més català que la resta. Ara bé, també hi havia més sentiment, més voluntat, més ganes i es tenien les coses més clares lingüísticament en segons quins periodistes. Teníem clar que si s’havia de fer un Informatiu Balear havia de ser en català, i ningú ho discutia.
- Com recordau els inicis de TV3 a les Illes Balears? Arriben bé les emissions?
No es veia per tot TV3. Depenia dels enllaços de les antenes i dels equipaments tècnics, i si arribava bé el senyal del Tibidabo. Les emissions aquí es van començar a rebre, i feien experiments amb antenes, perquè volien veure partits del Barça i les retransmissions d’en Puyal.
Quan jo vaig començar a TV3, el 1986, ja es veia tota la programació amb certa normalitat. Hi havia molts repetidors, tal vegada n’hi havia trenta! L’emissió es rebia a Alfàbia, i després hi podia haver problemes de recepcions a cada lloc segons si eren zones obscures…
- Hi havia diferències entre treballar a TV3, un mitjà autonòmic català, a fer-ho a Informatiu Balear, de TVE, un mitjà estatal?
A TVE feia feina per un informatiu que donava notícies d’aquí per a autoconsum d’aquí. Els espectadors majoritaris de TV3, però, era l’audiència d’allà, no d’aquí. Per referenciar punts geogràfics, per exemple, no podíem donar per fet que els espectadors catalans els coneixien. Havíem de posar sempre tot en context perquè la gent ho entengués.
La llibertat a TV3 era més o menys semblant a Informatiu Balear. No vaig notar massa diferència a l’època en què jo vaig estar-hi. Jo amb Informatiu Balear cobria la Part Forana, no feia política, on segurament hi devia haver més pressions.
- Com ha tractat la programació de TV3 els continguts propis de les Illes Balears?
Sempre han tengut clar que hi havia d’haver delegacions a Balears, a València i a Catalunya Nord. Ara, la lluita per treure més temes i sortir més als informatius no depèn del corresponsal, sinó de que te posin a l’escaleta des d’allà. I això és una lluita més difícil, perquè així com els de Menorca i d’Eivissa diran que jo he fet més Mallorca, allà també passà això: surt més Barcelona, més Catalunya, més Madrid… És una lluita constant. En aquests anys, depèn de qui ha dirigit i qui ha fet l’escaleta, la cosa ha canviat. Hi ha hagut gent més sensible amb aquest tema i que ha tengut molt clar que s’havia de donar més presència als territoris, i d’altres que no ho han practicat tant.
- Quan ha tingut TV3 més interès en els continguts de les Balears?
Als inicis. Als primers deu o quinze anys. Pensa que també teníem molt bona audiència abans de néixer IB3. Mai hem tengut dades reals del tot perquè han faltat audímetres per medir l’audiència aquí. Però als primers anys la cosa era aquesta. De fet, es plantejaren fer desconnexions al nostre territori, és a dir, fer el mateix que fan ara quan fan l’Informatiu Comarques, de 14h a 14.30h, quan tracten Girona, Tarragona i Lleida. Es plantejaren fer-ne un aquí, hi va haver estudis, però no ho acabaren fent. Fins i tot hi va haver un any en què posaren un equip doble present aquí, i també al País Valencià. Crec que va coincidir amb el primer tripartit de Catalunya, amb en Maragall, en Carod-Rovira i en Joan Saura. ERC ho va posar damunt la taula i durant aquella legislatura van posar un equip més de redactor i càmera aquí. Érem quatre en total. Però, el fet de tenir dos equips, i, per tant, doblar la producció, no significava tenir doble presència als informatius. No teníem un temps predeterminat, depenia dels temes que toquessin entrar i de la predisposició. Allò no es va traduir en més notícies nostres al Telenotícies. Si no hi ha un sentiment de donar més espai als altres territoris, ja en pots tenir de vídeos. A l’hora de fer això, s’havia de ser més transversal, i mirar com podíem tenir més presència a altres espais de la casa, més enllà del TN.
- Hi havia interès per part de la societat catalana en els nostres continguts?
Jo crec que sí. El que ens passi a nosaltres els interessa molt. Quan em vaig acomiadar de la cadena, vaig tenir una repercussió que no m’esperava. I no era perquè fos jo, sinó perquè els interessa les nostres illes. Vaig rebre missatges de gent del País Valencià, per exemple, i gent que no coneixia de res. Em veien com una cosa propera a ells, i no per mi en particular.
- Ha estat TV3 lo més important per difondre el coneixement propi de les Illes als altres territoris?
Ha estat un element més. TV3 tenia un prestigi molt gran durant molts anys, i a la gent li agradava mirar-la. Feien programes bons, i ha estat un valor de tenir una televisió en català de la qual ens poguéssim sentir orgullosos. Sortir a TV3 era una cosa especial per a la gent. Jo no sé si la percepció general dels catalans ha canviat gràcies a TV3, però almenys a mi sí m’ha influït.
- Les sèries infantils (Bola de Drac…) de TV3 van ser importants a nivell lingüístic?
Sí! Això va ser fonamental. Record que quan en Toni Noguera va ser elegit batlle de Palma, jo li vaig fer una entrevista i ell explicava que ell era un fill de Bola de Drac i que la seva família era castellanoparlant. Hi havia tot un imaginari en aquest sentit. Les darreres generacions han crescut amb aquests continguts. Per això deia que ara estam millor a nivell lingüístic.
- S’han fet estudis per comprovar l’impacte social de TV3 a les Illes Balears?
En Joan Marí, eivissenc, va fer uns estudis d’audiència amb la Universitat de les Illes Balears. Aquí sempre hi ha hagut pocs audímetres, i la majoria estan a Palma, que és on TV3 ha tengut menys força. A la Part Forana no s’ha estudiat tant.
- Va costar estendre TV3 a Menorca, Eivissa i Formentera als inicis?
No. El tema principal era veure el Barça, i el Barça no tenia colors entre illes. Si ets de Ciutadella o de Santa Eulària, pots ser del Barça i te pot interessar veure els partits a TV3. Del Barça també n’hi havia molts del PP, per exemple. És un tema universal. Sí hi havia dificultats tècniques, sobretot a Eivissa.
- Quantes persones treballàveu a TV3 Balears?
Vaig començar el 1986 amb un càmera. L’equip érem ell i jo. Els primers anys fèiem feina a un pis que jo havia llogat abans de tenir un espai físic com a delegació. Sempre hem estat dues persones a la televisió, càmera i corresponsal, i una corresponsal a la ràdio. I quan jo me’n vaig anar, varen ajuntar les dues places de corresponsal de televisió i de ràdio en una. Per a mi era recular i restar pes al territori.
- No podem deixar de mencionar l’Associació Voltor si parlam de TV3. Quin paper hi ha jugat? Voltor era part de l’OCB?
Van ser clau. Quan hi ha iniciatives algú s’hi ha de posar al capdavant. I si no s’hi haguessin posats ells, com s’hagués fet? Voltor va ser una iniciativa popular, era un projecte conjunt cooperatiu amb socis. Gràcies a la instal·lació que va aconseguir fer Voltor a Alfàbia vam poder estendre les emissions aquí.
Eren molts socis de l’Obra, però era una organització diferent perquè s’hi afegiren d’altres ciutadans. Voltor manejava diners per si mateixa. Eren aportacions voluntàries.
- Com recordau l’atemptat contra el repetidor d’Alfàbia, el 1989? Va provocar algun canvi a nivell social en relació a TV3?
Estava a Alcúdia. Era un dia d’estiu, i vaig haver de córrer quan m’ho varen dir. La meva preocupació era arribar, fer imatges, veure què ha passat, informar… Hi va haver molt de suport de la gent, articles… Però hi va haver més renou que conseqüències.
- Com ha estat la relació entre TV3 i IB3? Quin impacte ha tingut IB3 en relació a una potencial identitat balear?
Els primers anys, les relacions IB3-TV3 no eren bones, perquè érem els seus enemics, els que havíem agafat la seva quota. Hi havia recels. Durant el període d’en Manresa les relacions van ser bones, i ara veurem què passarà…
Tal vegada no la identitat que ens agrada a nosaltres però una mica d’identitat sí l’ha feta. I va per èpoques. Ara tornarem a les modalitats, a les pel·lícules en castellà… I hi ha certs programes d’IB3 que la identitat que prediquen no m’agrada. Hi ha un folklorisme que el trob una mica perillós. IB3 no ha estat capaç de ser la TV3 d’aquí. La idea que va tenir la Generalitat al començament que TV3 era l’eina més important per a la normalització lingüística i de cohesió entre territoris i de cohesió amb els nouvinguts, i que es va aconseguir durant molts anys, IB3 no ho ha aconseguit.
