ENTREVISTA A JOSEP MELIÀ

Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.

FITXA PERSONAL

• Nom i cognoms: Josep Melià Ques
• Data de naixement: 27 de març de 1972
• Lloc de naixement: Madrid
• Estudis i formació: Dret i Postgrau en Dret Urbanístic
• Trajectòria laboral: Funcionari i lletrat assessor jurídic de l’Ajuntament de Sant Llorenç. Políticament, Conseller de Territori al Consell de Mallorca, regidor de Planificació Urbanística de l’Ajuntament d’Alcúdia, diputat al Parlament de les Illes Balears
• Militància política: Joventuts Nacionalistes de les Illes, Joventut Nacionalista de Mallorca, Unió Mallorquina, Convergència per les Illes, i El Pi
• Treball o situació actual: Assessor jurídic a l’Ajuntament de Sant Llorenç

INICIS DE L’AUTONOMIA (80s)

1. Com valorau l’Estatut d’Autonomia de 1983? Compleix amb les expectatives d’autogovern per a Balears?

L’Estatut de 1983 va ser el darrer de l’Estat. Vam estar a la coa, i no per casualitat. Si els primers van ser Euskadi i Catalunya era perquè era allà on hi havia més desig i reivindicació d’autogovern. Aquí vam ser els darrers perquè la nostra voluntat era més fràgil. Podríem dir que les Balears es van aprofitar de la generalització del procés autonòmic, del “café para todos”, gràcies al qual els territoris amb sentiments autonomistes no tan potents van poder aconseguir autogovern. L’Estatut ens va donar eines molt importants, va ser un bon estatut, però aleshores es va produir una gran paradoxa, i és que qui va governar va ser qui s’havia oposat a l’autonomia.

És bastant equitatiu l’Estatut amb el sentiment social en favor de l’autonomia. És cert que hi va haver una manifestació molt important per l’autogovern el 1977, però l’Estatut és equitatiu en funció de les reivindicacions socials existents aleshores.

• El 1991 es produeix l’intent de reforma de l’Estatut, i la Plataforma Cívica per l’Autogovern. Com recordau tot allò?

Record vital no en tenc, per edat. Ara bé, durant tots els anys del Govern Cañellas es va imposar la idea que hi havia un govern del PP a les Illes Balears i un govern socialista a Madrid. Tot el que vam viure no ho podem desmarcar d’aquesta situació. En Cañellas era molt reivindicatiu amb l’Estat entre d’altres coses perquè el Govern que hi havia a Madrid no era dels seus. I, per tant, ell va crear aquest pseudo-regionalisme, o un “nacionalisme de pa amb sobrassada” com alguns ho definiren, i,en aquest context d’enfrontament amb el Govern central, va muntar aquesta reivindicació d’un Estatut molt potent per a les Illes Balears. També és cert que en aquella conjuntura el PP era un partit dèbil a nivell d’Estat, i estava encara lluny de fer front al Partit Socialista. Per tant, aquelles poques autonomies que controlava el PP tenien una llibertat i una capacitat d’actuació que al final el temps ha demostrat que ha minvat dràsticament, i s’ha imposat el centralisme del partit. Però aleshores en Cañellas anava un poc per lliure, per aquests motius. En Cañellas va fer aquest envit d’un Estatut més potent en gran part com a forma de confrontació al PSOE, i ja li anava bé que fos el PSOE d’aquí l’únic partit que no va votar a favor de la reforma, perquè els deixava una mica fora d’aquells que defensaven les Illes Balears. Va ser una operació en part exitosa d’en Cañellas, però també es veia venir que allò no anava enlloc. Eren plenament conscients que allò no aniria endavant. També és cert que per aconseguir els teus objectius a vegades has d’aixecar el llistó i ser molt reivindicatiu. En general, tot allò tenia molt de tacticisme.

• Com podem definir a nivell identitari a Cañellas?

A nivell identitari en Cañellas té la responsabilitat deposar en marxa les primeres quotes d’autogovern des de 1715. Per tant, té una situació molt peculiar, i des d’aquesta perspectiva, ell comença a construir l’autogovern modern de les Illes Balears. Ara bé, com ja he dit, ell prové dels sectors més reticents a l’autonomia, i en temes identitaris simplement va intentar navegar i no crear-se massa problemes. També s’ha de dir que en Cañellas no governa totsol, ho fa amb UM, que és un partit aleshores autodefinit com regionalista, i que, molt o poc, ajuda a estirar a que el Govern Cañellas tengui una política lingüística i algunes línies d’actuació més favorables a la identitat històrica de les Illes Balears.

• Com eren les relacions entre AP i UM quant al tema identitari i lingüístic?

Pel que jo he pogut saber sempre,  arribaven a consensos i es posaven d’acord. Era un govern bastant estable de persones responsables, a l’estil del que havia estat la Transició. Aquest estil polític s’ha difuminat molt ara. Eren unes relacions correctes, evidentment amb alguna tensió. També hem de pensar, però, que en Cañellas va fer una aposta molt potent per menjar-se l’espai d’UM, amb semblances amb el que va fer el PP a València. Aquesta voluntat d’en Cañellas l’empeny un poc a fer un discurs més mallorquinista, i per això tampoc vol forçar molt la màquina amb segons quines línies contràries a la identitat, perquè l’hagués provocat dificultats per penetrar en l’espai polític que volia fer-se seu.

• El viratge nacionalista d’Unió Mallorquina a partir de 1992 guarda relació amb l’intent del partit de desmarcar-se del Partit Popular? O és només un viratge ideològic?

Supòs que un poc de tot. Tothom que ho vulgui saber sap que el pacte AP-UM de 1983 està condicionat per una situació econòmica, i perquè hi ha un banquer, en Carles March, que té un paper decisiu en la decisió d’UM. El condicionament econòmic va ser molt important al 1983. Per tant, era un pacte ja un poc teledirigit cap on havia d’anar. I, com hem dit, al llarg dels vuitanta en Cañellas es vol menjar Unió Mallorquina, i és lògic que la reacció de l’agredit sigui defensar-se. Per una banda hi ha una reacció humana de defensar-se, que genera un distanciament polític entre AP i els que quedaven d’UM (dic això perquè quan en Cañellas treu defora una part d’UM del Govern, el 1992, intenta que tots els càrrecs que tenia UM es passin a AP, i evidentment això és una agressió en tota regla, és una declaració de guerra, com qui diu). I, a aquest factor l’hem de sumar una altra realitat, i és que l’any 1991, com que havia hagut una coalició preelectoral PP-UM, a l’espai centrista i regionalista van comparèixer dos nous partits polítics, Unió Independent de Mallorca i Convergència Balear. Aquests dos partits es van fusionar amb el que quedava d’UM que no havia sucumbit a l’absorció d’en Cañellas.

• Unió Independent de Mallorca i Convergència Balear es consideraven nacionalistes? O regionalistes?

Convergència Balear crec que sí que es considerava nacionalista. Unió Independent de Mallorca era una altra cosa, perquè era un conglomerat de partits independents, i no crec que es considerassin nacionalistes. Jo conec en Miquel Pascual (el líder d’UIM), de qui tenc una gran concepció política i estima personal, i ell està clarament dins una línia nacionalista, era persona que venia d’UM. D’ell no tenc cap dubte que el consideraria un nacionalista. Ara bé, no conec cap declaració concreta d’UIM en aquesta línia.

Aquí entra molt el debat territorial, perquè on en Miquel Pascual tenia més distanciament amb UM era en aquesta qüestió. Amb la Llei d’Espais Naturals hi va haver un enfrontament. Una de les grans contribucions d’UM amb el pacte amb AP va ser tensar la corda per a la protecció del territori. Eren els que forçaven al Govern a recolzar normes que poguessin protegir espais emblemàtics de les Illes Balears. I en Miquel Pascual era un dels elements més actius en aquesta línia proteccionista.

• Podem, doncs, considerar UM com una formació nacionalista a partir de 1992?

Jo, en general, consider els partits així com es defineixen. És evident que la Unió Mallorquina d’en Jeroni Albertí s’autodefinia com regionalista, i que la Unió Mallorquina de na Maria Antònia Munar es definia com nacionalista. Després podríem parlar hores de què és exactament regionalisme i què és nacionalisme.

El pacte amb el PP havia difuminat el perfil propi d’UM, com és lògic, i hi havia aleshores un intent de recuperar perfil, i l’autodefinició de “nacionalista” ajudava a donar més força al caràcter mallorquinista i defensor de les Illes Balears que volia tenir aquell partit, enfront del PP.

• Què és el cañellisme com a forma de governar?

El cañellisme és un relat que s’identifica amb bastant perfecció amb la manera d’actuar, de sentir, de xerrar, d’expressar-se dels mallorquins i dels ciutadans de les Illes Balears. En Cañellas és una persona que s’identifica molt bé amb la majoria social, i que sap crear sinèrgies amb la societat.

• L’estètica pagesa és intencionada?

En política hi ha poques casualitats. Quan ell puja al tractor, quan utilitza determinats vocables o locucions, evidentment ell cerca alimentar el nexe identificatiu que té amb la majoria social. Sí que és cercada, i amb un èxit innegable. És en gran part mèrit d’en Cañellas que s’instal·li la percepció social que el partit dels mallorquins o dels balears era AP. Hem de pensar que en els moments iniciàtics no hi havia una tendència o un costum partidista.

1. Com valorau el procés de normalització lingüística en els primers anys de l’autonomia?

Hi havia una certa il·lusió, i també una certa ingenuïtat, i es comencen a fer cosetes, però realment aquí no hi ha una aposta potent, perquè segurament ni hi havia voluntat política ni els mitjans i recursos econòmics per fer-ho. Si comparam, en Pujol on posa èmfasi a la política lingüística a Catalunya és amb els mitjans de comunicació (TV3) i amb l’escola. Aquí en Cañellas ni crea cap mitjà de comunicació ni cap televisió, ni té les competències educatives. Sí, es feien campanyes i determinades coses, es donaven drets als catalanoparlants… En relació a la persecució lingüística que hi havia hagut hi havia una gran diferència. Però, ni hi havia la intenció genuïna ni els mitjans per a una total normalització.

ANYS NORANTA

1. L’Ordre Rotger de 1994 fou una línia continuista amb el model lingüístic liberal, i el Decret de Mínims de 1997 sí és un trencament amb tot l’anterior. Com valorau aquest procés? Quin hauria de ser el model lingüístic correcte?

El model correcte hauria de ser el que garantís que els alumnes dominassin les dues llengües, cosa que no se dóna perquè vivim a un món tan ple de mentides que resulta que la llengua minoritària és la llengua que s’imposa, i la llengua que necessita ajuda és la llengua que té una situació que s’ha de baratar i minorar. Se diu la mentida de que els alumnes no saben castellà quan en realitat el que passa és que no saben català. Vivim en el món al revés. L’objectiu és innegable, nosaltres som els defensors del bilingüisme, que tothom sàpiga les dues llengües, són els altres (Vox, Bauzá, alguns mitjans de comunicació…) els que no volen que “tothom” sàpiga les dues llengües oficials. El que volen és arraconar la llengua.

Com arribam a l’objectiu? Amb una presència molt potent de l’ensenyança en llengua catalana. Jo pens que el Decret de Mínims està bé perquè garanteix el 50% del català, i dóna una autonomia a cada centre perquè moduli el pes en funció de la realitat sociolingüística dels seus alumnes i de l’espai on es troba. No és lo mateix un centre a Sineu o a Sant Joan, que un centre a Paguera. Però al final passa al revés: en aquell centre on seria lògic que es fes un 50% de català perquè la presència d’alumnes catalanoparlants és potent (Sant Joan, Sineu…), es va quasi el 100%, i als centres on es necessita quasi el 100% de català perquè els alumnes són molt menys catalanoparlants (Paguera…), el percentatge és molt més baix.

El problema és que l’escola no és un compartiment estancat i tancat, sense influències. A Balears l’escola ha fet una feina molt important. Sort de l’escola! Però tampoc podem pretendre que l’escola ho faci tot, i que tota la gestió lingüística recaigui sobre l’escola, perquè és inviable. Per tant, l’escola fa una gran funció, però si la realitat a fora no ajuda un poc a que el procés de normalització avanci, l’escola se sent estancada i impotent.

1. En aquesta qüestió hi té un pes molt important la relació entre la llengua i la immigració. Com valorau aquest procés en les darreres dècades?

A les Illes Balears hem fet una cosa molt malament: no frenar el creixement poblacional. Tenim un creixement poblacional que no té cap territori de la Unió Europea. És inassumible per a una llengua minoritària. Tenim un problema molt greu també en qualitat de vida, col·lapse, saturació… I a nivell lingüístic, també. Si la població no creix amb fills de catalanoparlants sinó amb població de fora, que no són catalanoparlants a un 99.9%, acaba tenint un impacte brutal sobre la presència social de la llengua catalana. Els nascuts aquí són una minoria. És un factor fonamental que no hem de perdre de vista.

1. Quina solució pot tenir tot això?

És un tema molt complex. Segons quin plantejament facis, alguna gent t’acusarà de racista o de xenòfob, i no va d’això, perquè no es tracta de negres, blancs o taronges, sinó de que a les Illes Balears no hi cap tothom. En aquesta conjuntura te trobes amb la paradoxa que hi ha una dreta que defensa l’arribada d’europeus perquè per normativa de la Unió Europea hi tenen dret, que no vol frenar la compra d’habitatges per part dels estrangers. Defensen que venguin inversions, que vengui gent rica, que comprin cases molt bones, que gastin molts diners… Però després a l’esquerra hi ha un discurs molt incorporat sobre els refugiats, les persones en estat vulnerable, ser solidaris… Aquests dos discursos al final suposen més població, ens agradi o no. Jo entenc les raons, moltes d’elles les puc compartir, però si no rompem aquests discursos, anam malament. Qualsevol discurs que provoqui més població a les Illes Balears no va bé. Necessitam estabilitzar la població.

1. Vàreu participar del Grup Blanquerna. Com ho recordau?

Jo som un al·lot del Blanquerna. Una part de la meva formació política i intel·lectual és gràcies a Blanquerna i a en Climent Garau, que ha estat una figura excepcional. L’Obra Cultural Balear ha estat el gran catalitzador d’aquest tipus de moviments. El Grup Blanquerna pràcticament és un satèl·lit de l’Obra Cultural. Blanquerna formava joves, els donava valors mallorquinistes i intentava que aquests joves tenguessin una vocació d’influència social, que poguessin tenir legítimes aspiracions de formar part dels dirigents i de l’elit a la futura societat mallorquina, i que tinguessin aquests valors “mallorquinistes” en el seu ADN.

1. Algunes persones m’han comentat que als anys vuitanta hi havia un model d’activisme cultural més reclòs i d’intel·lectualitat, i que als noranta l’activisme s’obre més als carrers i a les mobilitzacions més massives (Joves per la Llengua, Acampallengua, Correllengua…). Hi estau d’acord?

És cert que a principis dels noranta, l’Obra Cultural, com a casa mare, canvia l’estratègia i surt al carrer. Té un paper molt més actiu. Havia estat pràcticament una associació de lletraferits, de gent molt intel·lectual, però no del carrer. Això n’Antoni Mir ho canvia. Jo he participat a la gran majoria de les mobilitzacions. Al mosaic de 1996 vaig participar com a part de l’organització, ajudant a ordenar a la gent. És una manera de mostrar vitalitat en la defensa de la llengua i la cultura que va ser molt positiva, encertada i ben direccionada. Va comprometre molta gent, i fer-ho d’una manera festiva i positiva és un camí totalment encertat.

1. Aquelles reivindicacions tenien dues grans finalitats: pressionar els poders polítics i conscienciar la societat. Quina de les dues vessants creu que tingué més èxit?

Al final són vasos comunicants. És difícildisseccionar una cosa de l’altra. Allò va tenir la seva funció i la seva rellevància, i va aconseguir fer forat tant a nivell polític com social. I, de fet, un poc el canvi polític podem dir que en part s’inicia per aquestes mobilitzacions, perquè s’estava preparant un nou terreny de joc. L’hegemonia contundent del centredreta es comença a acabar el 1995, sobretot a Mallorca. Diuen que en Josep Maria Llompart va dir una vegada que des dels temps dels Talaiots a Mallorca sempre guanyava la dreta [riu]. I allò va començar a canviar aleshores, i és una prova que el partit dominant de la dreta, el PP, té una actitud poc favorable a la potenciació de la llengua i la cultura de les Illes Balears.

1. La pèrdua de poder institucional del PP a la segona meitat dels noranta estaria relacionada amb aquest nou activisme cultural?

Les mobilitzacions socials tenen un lligam amb aquest canvi de xip. El meu pare deia que la nacionalització avança en progressió aritmètica, mentre que la desnacionalització avança en progressió geomètrica. També, en Climent Garau deia que, un temps, els nacionalistes cabien dins un taxi, i que ara necessitam un autobús. Som molts més els que tenim clares totes aquestes qüestions de la llengua, la cultura i la defensa de la identitat pròpia. Té un cert gruix social. Però tots els altres factors també evolucionen, no només nosaltres, i la societat es fa molt més gran i es produeixen molts canvis. Estam en aquesta contradicció: és cert que som més, però en còmput total no som tants.

1. Com valorau l’experiència de la presidència de Cristòfol Soler (1995-96) respecte la llengua i la identitat pròpia?

En Cristòfol Soler va ser un outisder del Partit Popular. Jo entenc que un conseller puntualment pot ser un outsider del seu partit, i de fet hi ha consellers que són independents. Però una cosa és això i l’altra és ser-ho essent president. En Soler era una persona heterodoxa dins el seu partit, i va viure circumstàncies que li van venir sobrevingudes. Que se carreguessin en Cañellas des de Madrid no era previsible ni cosa seva, i van haver d’elegir un substitut sense que hi hagués massa opcions. Per què va ser tan breu en Soler? Perquè segurament va voler forçar massa la màquina sense controlar ell el partit. Quan ell fa una remodelació del Govern sense comptar amb el partit, és quan s’esbuca. Quan tu fas una remodelació has de demostrar molt de control del teu partit, perquè has de saber acontentar moltes sensibilitats, has de saber maniobrar amb tot això. Has de tenir en compte molts condicionants: territori, gènere, edat…

En aquell moment, la qüestió lingüística no va ser un element determinant, sinó que va voler remodelar el Govern sense controlar bé el seu partit, i sense tenir el respecte guanyat, sense tenir l’autoritas al seu partit. La remodelació s’havia de cuinar molt més. Ell es devia pensar que el respectarien perquè era el President del Govern, però es va demostrar que no.

1. Com valorau l’experiència de les presidències de Jaume Matas (1996-99/03-07) respecte la qüestió nacional? Era una líneacañellista, o es diferenciava molt?

Així com el Partit Popular es va construint com a partit alternatiu al Govern d’Espanya, l’autonomia de les seves sucursals territorials va minvant. Segurament en Cañellas no hagués estat en Cañellas si hagués governat als anys 2000 i no als vuitanta, perquè el PP no era el mateix. Cadascú s’ha d’adaptar a la seva realitat: la base de votants, com funciona el seu propi partit, l’estructura municipal que té… A en Cañellas li era quasi igual el que digués el seu partit a nivell estatal, però això en els darrers anys és impensable. No hi ha ningú, cap dirigent d’un partit estatal a Balears, que ho faci ara. Tots estan molt més dins la línia del seu partit estatal del que ho estava en Cañellas.

Per tant, en Matas no era una línia cañellista. Podria haver-ho estat si hagués volgut? Segurament tampoc, perquè les circumstàncies havien canviat, i el Partit Popular estava a punt d’arribar al Govern de l’Estat. El PP tenia aleshores una línia molt més jeràrquica i disciplinada. I això ja marca un model. En Matas a nivell lingüístic tampoc era una persona que cercàs fer res, era un tema que estava latent però que millor no tocar-ho. Aquesta era la seva actitud. Volia dedicar-se a altres coses que li semblaven més importants: el turisme, les infraestructures…

• Com valorau l’experiència del Primer Pacte de Progrés (1999-03)? I del Segon Pacte (2007-11)?

És un canvi polític molt important. Des de 1983 al 1999 havia governat el PP de forma hegemònica, i quan entra n’Antich es produeix un canvi de cicle important. Al final, com tots els governs, fan coses bé, però tampoc van acabar de tenir un paper molt majoritari dins la societat. No va acabar de trencar ni va intentar fer el que sí ha intentat fer na Francina Armengol: ser un líder social i identificar-se amb la majoria social. Aquesta identificació que tenia en Cañellas na Francina ho ha intentat fer però n’Antich no. Era un altre estil. Va intentar fer canvis en moltes coses, però no va acabar de funcionar perquè no va tenir continuïtat en el temps. Només governar quatre anys provoca que no vegis una línia d’actuació molt clara, i que pugui generar grans consensos a la societat.

EL SEGLE XXI

• Quins canvis assolí la reforma de l’Estatut d’Autonomia de 2007? Com ho valorau?

Així com a l’any 1983 vam ser els darrers i vam estar a la coa, en aquest procés del 2007, gràcies al PP que va ser qui el va impulsar, les coses com són, vam ser de les autonomies que vam entrar en els estatuts “de segona generació”, que diuen els experts. Són estatuts molt més ambiciosos que han canviat la fisonomia, i han donat més eines d’autogovern. Algunes eines han tengut un ús pervers, com els decrets-lleis. Fins al 2007 el Govern no en podia fer, i ara sí, i n’hem tengut molts. És una eina que no té una càrrega identitària però sí és una eina d’autogovern perquè permet que la principal institució de Balears pugui prendre decisions àgils i ràpides. També, és evident que eixampla el sostre competencial. Però el que passa amb totes les competències,  no basta amb el que digui l’Estatut, després s’ha de concretar, hi ha d’haver unes transferències que no arriben… L’Estatut ens dóna la possibilitat de fer moltes coses, però en la realitat l’Estat ens acaba retallant molt. L’Estatut és una llei orgànica de l’Estat, i l’Estat l’incompleix sistemàticament i no passa res. Encara ens manquen moltes transferències que no han arribat. L’Estatut, per tant, el que fa és donar eines d’autogovern i un marc que després s’ha de complir.

• Com valorau les polítiques lingüístiques del Govern de Bauzá (2011-15)?

Va ser un desgavell, un atac directe a la llengua i a la identitat col·lectiva de les Illes Balears. I va tenir una resposta molt contundent, més del que un podria pensar abans, perquè treure 100.000 mallorquins al carrer a priori és una cosa molt dificultosa. I es va fer amb un esforç dels mestres i professors que ens hem de treure el capell, per la contundència, continuïtat, capacitat i imaginació que es va demostrar. En Bauzá va governar en contra de la seva terra. Els seus predecessors no s’havien ficat tant en el tema, no havien volgut tocar tant les coses, havien navegat més, però ell no, ell va anar de front en contra de la llengua. I, al final, els mallorquins van tenir la sensació que el Govern anava en contra de la mallorquinitat, de la seva manera de ser i actuar. Hi ha molt anticatalanisme, no és un tema superat encara a nivell social, però la política d’en Bauzá va superar l’anticatalanisme per ser percebuda com un atac a la mallorquinitat, la gent va tenir la sensació que el Govern Bauzá tocava la manera de viure i entendre la mallorquinitat, i va causar una reacció molt important en contra seva. La reacció va ser una de les coses més positives que ha deixat aquest poble. I supera un poc el tema lingüístic. El mallorquí és una persona que no vol que l’emprenyin massa.

• Com valorau l’experiència dels Governs de PSOE-MÉS-Podem (2015-2023)?

A nivell lingüístic i a nivell d’autogovern, pax romana. És a dir, no es volien fer mal, no volien remenar-ho massa, volien mantenir les coses en la seva línia sense grans canvis. A nivell d’autogovern, quina reivindicació d’autogovern important hem assumit davant en Pedro Sánchez? La transferència de Costes, que la teníem fixada des de l’Estatut de 2007! I, a nivell de llengua es varen baixar les mans, no han anat en contra però tampoc han tengut una actitud molt activa, i degut al creixement poblacional fa falta una actitud lingüística molt més ambiciosa.

PARTITS POLÍTICS

• Quin paper ha jugat el PSIB-PSOE des de les institucions en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?

La majoria de partits estatals tendeixen per inèrcia a eliminar cada vegada més les varietats locals o “les peculiaritats regionals”, tendeixen a l’homogeneïtzació del seu projecte. En aquest sentit, segurament na Francina Armengol és un poc una outsider dins el seu partit, però en general això funciona així. Si amb en Cañellas el PP era un partit més mallorquí i cada vegada ho ha deixat de ser més, en el cas del PSOE, també. Però, el PSOE és un poc més respectuós amb els territoris i amb la pluralitat, almenys de cara a la galeria i a un nivell purament retòric. Això li passa al PSC, al Partit Socialista d’Euskadi, al de Galícia… Tenen una posició en relació a la llengua i a la identitat que no és agressiva ni d’enfrontament. Però, és evident que de cada vegada són partits més disciplinats i més centralistes.

• Quin paper ha jugat l’esquerra d’herència comunista (EUIB) en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?

Tradicionalment Esquerra Unida ha tengut un paper poc rellevant a la política de les Illes Balears, i amb una posició molt clarament lligada a la seva matriu estatal. No hi ha grans diferències entre IU i EUIB.

• Quin paper ha jugat el PSM en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat? Considerau que ha evolucionat molt el plantejament nacionalista encarnat pel PSM, primer, i per MÉS, després?

El PSM ha estat un partit important a les Illes Balears que ha sabut crear un espai polític raonablement ben travat i consistent, i ha creat un espai de país, d’esquerres. Segurament el PSM històric té moltes més notes nacionalistes que l’actual MÉS, però en general és una evolució i són el mateix espai polític. Dins el seu plantejament d’un partit socialista i ecologista, han fet el seu camí i els seus deures. Han complit amb la seva feina i han consolidat bé un projecte a les Illes Balears.

• Pensau que Els mallorquins, de Josep Melià (pare), suposa una influència ideològica no només pel centre nacionalista sinó també per a l’esquerra nacionalista que ha representat el PSM?

És un llibre que marca el nacionalisme a les Illes Balears, en general. És innegable. També és cert que el PSM és un partit més de mestres d’escola i de gent de lletres, on trobes més intel·lectuals i gent més llegida. El PSM ha tengut la sort de comptar amb personatges molt potents intel·lectualment com en Damià Pons, que ha deixat coses brillants, i ell va beure molt del llibre de mon pare. És un llibre que ha marcat molt en aquest sentit. Segurament mon pare es pensava que seria un llibre que arribaria a sectors molt més amplis, i a la burgesia, i no va arribar a aquesta extensió però sí ha arribat a tot el nacionalisme.

• Quines semblances o diferències tenen UM i Convergència per les Illes en la qüestió identitària?

Al final són projectes molt similars. Ideològicament són lo mateix, defensen bàsicament les mateixes idees i tenen un plantejament polític molt similar. Els partits no deixen de ser eines al servei d’un objectiu, al servei d’unes idees. Però l’objectiu no són els partits sinó les idees. Per tant, tenint això clar, al final es tracta de dotar les Illes Balears d’una eina política per fer-nos respectar i que sigui d’ampli espectre. Pens que si la Mallorca històrica, que nosaltres representam, la Mallorca mallorquina del rei Jaume, ha de tenir recorregut, necessita ocupar els màxims espais polítics existents. No podem estar reclosos només a l’esquerra. Perquè, a part, estar reclosos a l’esquerra ens converteix necessariament en un satèl·lit del PSOE, el que ens faria rellevants en funció de si governa el PSOE o no. Jo crec que lo intel·ligent és tenir una eina política que tengui molta més llibertat i capacitat de moviment, i que, per tant, pugui ocupar un espai molt més ample. L’exemple clàssic era Convergència i Unió, que ocupava tot l’espai, i tenia gent d’esquerra, de centre i de dreta. El PNB, també. Té un espectre ample. És més un projecte autocentrat, i tothom sap que tenen maniobrabilitat per pactar a dreta o a esquerra. La meva discrepància bàsica amb la posició de MÉS és aquesta. Estar a l’esquerra del PSOE fa que en determinades conjuntures polítiques no tenguis cap paper, i sempre hagis d’estar i ser en funció del partit gran. Nosaltres pensam que un partit de gran espectre que estigui més en el nucli de la societat mallorquina podria tenir més recorregut. És cert que en la pràctica això no ha acabat de funcionar, però aquesta és la nostra idea.

• Com s’ha definit El Pi: regionalista, nacionalista…?

Vam utilitzar el concepte balearista. Ens vam definir com un partit balearista, en defensa radical dels drets i els interessos de les Illes Balears, per intentar evitar un poc aquest debat de regionalisme i nacionalisme, que està carregat d’estereotips i de reminiscències històriques. Si anam al passat, el mallorquinisme era regionalisme. El llibre iniciàtic del mallorquinisme polític, de Miquel dels Sants Oliver, es diu La qüestió regional. El centre regionalista de principis del segle XX era on s’aixoplugaven els mallorquinistes d’aquell temps. Al final, el concepte és ambivalent, tot i que tenc bastant clar les diferències entre nacionalisme i regionalisme. Però, en aquest moment del que es tracta és que les Illes Balears tenguin més capacitat de decisió, tenguin més autogovern, defensin i valorin molt més la seva llengua i cultura, tenguin un model de finançament just i tenguin compensada la seva insularitat. En tots aquests elements els nacionalistes i els regionalistes poden coincidir al 100%. Per tant, el que hem d’intentar és sumar, no dividir per debats i qüestions de noms. Tenc un company al partit, en Damià Perelló, que ho explica amb una metàfora. Diu: “els nacionalistes i els regionalistes han d’agafar el tren per anar de Palma a Sóller, i tots dos volen anar amb el tren. Quan arribem a Sóller, és possible que n’hi hagi que vulguin anar al Port, quedar a Sóller o anar on sigui. Però per ara tots volen anar de Palma a Sóller. Després ja veurem”. Per això no m’obsessiona aquesta qüestió nominal. I, tampoc, no hem de regalar res als nostres enemics. Ni els hem de regalar el bilingüisme, ni la bandera de Mallorca, ni aquest debat, ni res.

• Me dóna la sensació que aquests dos conceptes estan avui en dia una mica desfasats…

No sé si han quedat desfasats però és cert que estan en ebullició, i hi ha hagut molts canvis i evolucions. Hi ha una inèrcia d’alguns sectors socials que veuen bé el regionalisme però veuen amb mals ulls el nacionalisme perquè ho lliguen amb radicalitat, i des d’aquest punt de vista, és intel·ligent no quedar lligats a un terme que pot crear rebuig.

• Suposa la idea dels Països Catalans i la reivindicació de la seva nació una diferència entre el nacionalisme centrista i el nacionalisme d’esquerres del PSM? Quina nació ha defensat sempre UM?

En Damià Pons, que no és del meu espai polític, té una frase amb la qual estic totalment d’acord: la nació sentimental és Mallorca, la nació política són les Illes Balears, i la nació cultural, els Països Catalans. Crec molt en aquest concepte. I en essència és lo que hem defensat. Per això sempre hem defensat el balearisme, que en teoria és un concepte coincident amb MÉS. El que passa és que molts sectors de MÉS, encara que entenen que lo més sensat i racional és lo que diu en Damià, després no ho acaben de metabolitzar de la mateixa manera. Nosaltres lo que tenim molt clar és que hem de defensar la unitat de la llengua però que l’àmbit d’actuació política i de defensa del nostre partit polític són les Illes Balears. Pens que a la gent de MÉS lo dels Països Catalans li estira més, li crea més simpatia.

• S’ha estigmatitzat el balearisme relacionant-lo amb l’anticatalanisme?

Sí. En certa mesura, sí. Determinats sectors han practicat l’anticatalanisme i defensat un teòric balearisme per anar en contra del mallorquinisme clàssic i del nacionalisme. És innegable. Però no els regalem la bandera. Aquests no han defensat mai les Balears. Els més defensors de les modalitats hem de ser nosaltres. Al Parlament es va dur una moció per defensar les modalitats, i MÉS hi va votar en contra, per purisme. No hem de regalar res. No hem de fer nostre el marc mental dels anticatalanistes que en realitat són antimallorquins. A alguns els crea rebuig el balearisme, però no deixa de ser la defensa de les Illes Balears, i els màxims defensors de les Balears hem de ser els nacionalistes.

• Si no comptam MÉS per Menorca, que a la pràctica és un partit diferent, tant MÉS per Mallorca com El Pi no han tengut implantació a la resta d’illes. A què es deu això?

El Pi neix amb una intenció de fer un projecte balear, una cosa que sí ens diferencia molt d’Unió Mallorquina. I fer un projecte balear és també tenir una estructura a les altres illes. S’ha intentat però és molt difícil. Vam tenir alguns regidors a Menorca i a Eivissa però és molt dificultós. A nivell ideal, lo seu seria tenir un partit únic de les Illes Balears, a l’estil de Coalició Canària, que, a més, pot pactar tant amb uns com amb altres. A Canàries tenen diferents illes i diferents realitats, i fins i tot partits només insulars, però de cara a fora de Canàries tenen un partit únic. Han sabut fer cos, que és important de cara a la lluita amb l’Estat. La nostra realitat sentimental molt insular i el fet d’estar relativament prop del continent ha dificultat molt aquest procés.

SOCIETAT CIVIL

• Quin paper ha jugat la recepció de TV3 a les Illes Balears?

TV3 va tenir molta importància en el seu moment. Una entitat satèl·lit de l’Obra Cultural Balear com era Voltor va aconseguir una gran fita, com va ser dur les emissions de TV3 aquí. Ara hi ha cents de canals però abans no, n’hi havia tres només. L’oferta era molt limitada, i el paper de TV3 va ser molt rellevant. Es va demostrar que la televisió podia xerrar d’una altra cosa i en una altra llengua. Va rompre un esquema mental, que fins aleshores era que la televisió sempre havia xerrat en castellà. Rompre això és molt important. I, també, TV3 en gran part va pujar molt l’audiència amb els partits del Barça, perquè hi ha molts seguidors del Barça a Mallorca. Això generava espectadors i impacte, i no era cap casualitat, era volgut. Aquesta capacitat de transmetre TV3 a les Illes Balears va ser absolutament positiva no només per això sinó perquè va donar més eines lingüístiques i per a la comunicació estàndard a la població.

• El 2005, es crea IB3. Ha creat identitat balear comuna? Com la valorau en termes identitaris?

És molt mal de fer, perquè això del sentiment balear, i jo som un defensor de la balearitat, és difícil, perquè avança a passes de formiga. Ha estat un instrument útil per la llengua. I al final no va ser el Primer Pacte de Progrés que va crear IB3, ho va fer en Matas. És cert que en Matas no tenia un model molt definit del que havia de ser la televisió, i de fet les emissions eren en part en castellà. Però en tot cas va ser un instrument d’autoafirmació, i això benvingut sigui. I en certa manera ha fet balearisme. Al final la gent d’Eivissa veu les festes que es fan a Menorca, per exemple, i això, vulguis o no, crea lligam i sentiment col·lectiu.

REFLEXIONS GENERALS

• Com s’ha gestionat la complexitat de les relacions insulars? Haurien de tenir major autogovern els consells insulars?

Els consells insulars de Menorca, d’Eivissa i de Formentera haurien de tenir més capacitat d’autogovern. Una altra cosa és el Consell de Mallorca. Des del punt de vista de la necessitat d’articulació de l’autogovern de la pròpia illa, i des d’un cert antimallorquinisme per part de les altres illes, és evident que el Consell de Mallorca podria tenir un tracte diferent. Una de les eines que tenim per respectar la identitat plural de les quatre illes és donar més eines d’autogovern a cada consell insular. S’han de potenciar més els consells de Menorca, Eivissa i Formentera.

• És just el sistema de proporcionalitat corregida del Parlament balear?

Els sistemes electorals s’han d’adaptar a la realitat peculiar del territori on han de funcionar. Està molt bé que hi hagi una sobrerepresentació dels territoris petits en relació al territori gran, perquè ajuda molt a evitar aquesta desconfiança cap al territori gran. Ara, crec que no som prou conscients a vegades d’aquesta sobrerepresentació. Es tracta de cercar fórmules no només perquè tenguin una capacitat forta d’autogovern, sinó també per articular una comunitat i per fomentar la nostra nació política, com deia en Damià Pons.

• Algunes persones pensen que no hauria d’existir ja el Consell de Mallorca, degut a la bicefalia que es produeix amb el Govern. Hi estau d’acord? Què faríeu?

S’ha de constatar que per molt mallorquins, hi ha una duplicitat. I, a més, els mallorquins som molt poc donats a l’Administració pública. Els mallorquins tenen la sensació que hi ha una duplicitat administrativa absurda. És evident que s’hauria de fer un replantejament. També és cert que al final estam en el model espanyol de les províncies. L’antiga Diputació es trasllada al Consell. Els consells són, al final, el govern de les nostres “províncies insulars”.

Crec que els mallorquins acceptarien una remodelació, però dins l’esquema administratiu actual, costa entendre que alguns poguessin tenir consell i altres, no. Però la gent ho podria entendre.

• Com s’han desenvolupat les relacions econòmiques amb l’Estat (finançament autonòmic)?

Sempre hem estat a la coa. Som els que més pagam i els que menys rebem, i ho dic en majúscules. Alguns estudis diuen que és Madrid qui més paga, però Madrid és un cas apart perquè és la capital i hi ha moltes grans empreses que paguen allà els seus imposts. Però això és fictici, realment qui més paga i menys reb són les Illes Balears. Però això ha interessat poc, ha tingut poca rellevància política i social. A la població pareix que li agrada ser maltractada en aquest sentit. No és un tema gens candent. La societat està resignada, pensa que no hi ha res a fer. Jo quan era diputat vaig intentar que el Govern de les Illes Balears fes un estudi anual per donar dades fiscals i elaborar anàlisis, i es va aprovar (perquè era molt fort que no votessin a favor), però després no ho van complir. No feim estudis propis, no ho volen fer perquè aquests estudis podrien impactar a l’opinió pública. És escandalós que la gent no vegi els problemes de finançament, que són un dels factors que expliquen perquè hem perdut riquesa en els darrers anys. És incomprensible, si tu generes els recursos suficients per tenir una sanitat de primera, per exemple, lo normal és que tu latenguis.

• S’hauria d’implementar una fórmula com el concert econòmica del País Basc i Navarra?

Jo sempre he defensat la fórmula del concert. Crec que a les Illes Balears podria funcionar molt bé. És la fórmula més justa, perquè al final la capacitat fiscal que tu tens ha d’estar en funció del que tu generes. Si tu tens pocs imposts i vols tenir poca capacitat fiscal, estàs en el teu dret, tu decideixes. El sistema no pot fer que tu tenguis recursos independentment del teu esforç fiscal, això a la llarga no funciona. A tots ens pareix molt bé que cadascú tengui els seus ingressos en funció del seu esforç, que si una persona fa 15 hores de feina guanyi més que una persona que en fa 5. Però això a nivell de territoris no passa. Si hi ha una autonomia que, per les raons que siguin, és la que més recursos genera i la que més contribueix, lo normal és que sigui la que tengui més recursos disponibles.