L’entrevista a Josep Benedicto Lacomba, històric militant de Comissions Obreres, es va dur a terme el 6 de febrer de 2025.
Entrevistador: Iker Fernández Hernàndez
I: Primer de tot, moltes gràcies, Josep Benedicto per acceptar aquesta entrevista. Comencem per parlar de tota la seva vida. On i quan va néixer? Qui eren els seus pares?
J: Jo vaig néixer el 6 de març del 60, d’aquí a 3 mesos faig 65, ja una edat important. Vaig néixer a Palma, a Santa Catalina, per fer pàtria. I el meu pare era mariner i feia feina a la Marina Mercant i anava embarcat amb els armadors que hi havia a aquells temps. I la meva mare, nosaltres érem, com t’he dit, catalineros, va fer feina a les Danone, fins que la fàbrica Danone, que estava ubicada primerament a Santa Catalina, al carrer Murillo, molt concretament. Quan es va traslladar al Polígon de Son Castelló, la varen acomiadar, perquè ja no hi havia mitjans per poder-se desplaçar fins allà.
I: Va residir tota la seva infància a Santa Catalina?
J: Sí, bueno, Santa Catalina, després, ja varem anar, a partir dels vuit anys, al Fortí, Pascual Ribot, sa carretera que mos duu a La Vileta. Però això ja va ser un poc després. Sempre he residit a Palma, en qualsevol cas.
I: Com descriuria la seva infància, el context en què va créixer?
J: Bueno, la meva infància, com t’ho diria, dona nota d’aquella època, que vivia en un barri, com era Santa Catalina, on no hi havia cotxes, on no estaven els carrers asfaltats en aquell temps. A Santa Catalina es van asfaltar ja en el 66-67, especialment. Vull dir que podíem jugar al carrer, en tot es carrer només hi havia un nin que son pare tenia cotxe. Vull dir, era una infància molt diferent a la d’ara. També teníem la gran sort que teníem l’escola al davant, amb unes pistes de bàsquet i tal. I la meva infància va ser així. Després ja vam anar al Fortí, un poquet el mateix, al Fortí tampoc hi havia molta gent amb cotxes i ni tots els carrers estaven asfaltats.
I: Quina era aquesta escola?
J: Les Carmelites, que encara existeix, el Col·legi Virgen del Carmen. Bé, més concretament, es catalinenos el coneixiem com Els Hermanos, Ca’ls Hermanos.
I: Fins a quin any va cursar?
J: Fins el 74, fins que vaig tenir 14 anys que vaig deixar d’anar a l’escola i m’hi vaig incorporar molt laboral. Entre complir els 14 anys i l’edat laboral, crec que no va passar ni un mes.
I: Abans de començar aquest primer treball, una pregunta que m’agradaria fer, encara que ja sabem que som un poc enfora. Sobre la Guerra Civil o l’inici del franquisme, els seus pares li contaven alguna cosa?
J: No, no. Compta que a totes les famílies que van patir les conseqüències de la Guerra Civil, normalment això es traduïa en silenci. Jo sí que en tinc alguns records. Jo vaig néixer a l’any 60, òbviament, i no he vist òbviament la guerra i tal. Però sí, les conseqüències. Hi havia molt de silenci. Si record la meva mare, sobretot, que anàvem a veure unes ties que li dèiem, unes cosines, i quan arribàvem allà, m’enviaven a jugar. Vivien a Son Espanyolet, i tenien un pati enorme, un corral enorme que tenien, jo gaudia moltíssim de jugar allà. I sempre recordo que quan anàvem on elles eren, estaven bramant, i mai vaig entendre per què bramaven. Clar, realment m’enviaven a jugar perquè no escoltés. Vivien en el silenci, i xerraven, m’imagino. del meu tio Ramon, que va ser desaparegut, mai ha estat trobat, inclús encara no ha estat trobat, i de la repressió que va sofrir la família. Després, a mesura que vaig ser gran, vaig captant coses. En aquell moment no entenia res. Després, ja d’adult, vaig entendre per què m’enviaven, perquè no escoltés, per què bramaven, per què parlaven dels desapareguts.
Però això era ja de més d’adult. El meu pare i el meu tio, el dia de Nadal, sempre ens reuníem. I era el dia que sortia Franco a xerrar. I era un problema a ca nostra, perquè la meva mare havia d’aturar, perquè el meu tio i el meu pare se posaven molt nerviosos. I no era el moment.
I: Hi hagué molts casos de gent que des de ben joves, en el franquisme, els pares si els xerraven de la guerra, política… i això ha generat moltes vegades aquest sentiment de necessitat de canvi, de lligam al moviment obrer. Després xerrarem de com li arriba aquest lligam al moviment obrer, però tornem a aquesta primera feina dels catorze anys. Quina feina feia?
J: Vaig començar a fer feina d’electricista, a una empresa de muntatges elèctrics. I vaig estar fent feina, després vaig anar a la mili. Això em va coincidir amb tota la part de la transició. Això va ser l’any 74, amb ses vagues del metall, m’incorporo un poquet a la unitat sindical, i després a política, i fins a l’any 82/ 83, que ja Manolo Cámara[1]em diu que necessitava gent al sindicat, i aquí és quan m’incorporo al sindicat. Després vaig començar a fer feina a la federació del metall.
I: D’aquesta primera feina, quin record té?
J: De fer molta feina, moltes hores. Recordo que eren moltes hores, entrava a fer feina a les vuit del matí, i acabàvem a les set de l’horabaixa. Una hora i mitja per dinar, que mos permetia un contacte amb els companys, inclús d’altres empreses, de la construcció. Eren uns moments, uns anys, de molt de debat, ja se començava a parlar, inclús en vida d’aquell home, d’en Franco, amb més claredat. I bueno, sí, recordo això, molta reunió, molta assemblea, mos veiem aquí, mos veiem allà, mos veiem a tal bar, totes aquelles activitats. Però l’hi dedicàvem moltes hores. Feia feina de 9 a 10 hores, i recorda que la jornada laboral era de 44 legals, després en feies més, però ja eren 44, i allà l’hi dedicàvem moltes hores a això, al debat, cosa que avui dissortadament no es dona.
I: A aquests anys, de finals del franquisme-transició, el país experimentava grans canvis. Com recorda l’ambient social que hi havia a Espanya, o a Mallorca en concret?
J: Bueno, a Mallorca no hi havia grans lluites obreres. Això, per començar, no hi eren. Sí que hi havia uns ambients determinats, minoritaris, on se parlava, inclús dins d’algunes empreses, se parlava. Però com a mobilització, com les que hi hagué a Catalunya, o Madrid, o Euskadi, (perquè hi havia grans concentracions industrials i era més, tal volta, més senzill mobilitzar), no n’hi havia aquí. Era una cosa molt més reduïda. Però hi havia, ja se començava.
I: I les notícies que arribaven de la península, també podien animar…
J: Sí, se comentaven, arribaven coses d’Euskadi, de Catalunya sobretot, Madrid també. També de Galícia. A Galícia hi va haver un moment, també, molt important, de mobilitzacions, sobretot on hi havia els astillers, la construcció naval, va ser un sector dels més importants, on participava molta gent en moltes lluites, no? I sí, arribaven, i era un objecte de conversa i tal. Això contrasta amb la dificultat que teníem aquí d’arrancar amb aquestes lluites per la dimensió de les nostres empreses.
I: Un dels successos més importants d’aquells anys, que també van generar molt de moviment per part de la societat, un sentiment de necessitat de canvi, va ser el Procés 1.001. Quin record té d’escoltar les notícies i del ressò que hagué a la societat?
J: Bueno, el 1.001 és el 73, quan cauen, quan són detinguts, quan hi ha la caiguda d’en Marcelino, en Sartorius i tal. I després és quan es produeix el judici, no? Quan van ser detingut va ser un cop en el moviment sindical i obrer. Després es va anar restaurant un poc la direcció, no?, però es va tardar un temps. Aquests anys vam ser uns anys molt explosius, coincideixen el judici del 1.001, la voladura de Carrero Blanco i la mort d’en Franco, vull dir, tot s’ha produït amb un canvi de govern, més enllà d’inflació i altres condicionants: la situació econòmica… Era un moment molt explosiu. Cada dia passaven coses. No com ara, que no passa res, durant setmanes. Trump, dona vidilla ara, no? Allà cada dia passaven coses, en aquell període. I sí, el Procés 1.001 va ser molt anomenat. Després hagué també uns intents de vinculació amb ETA, Carrera Blanco… i no tenia a veure ni d’aprop.
I: Com hem comentat, a aquests anys, Mallorca, tot i no arribar a tenir el nivell de mobilització obrera d’altres localitzacions d’Espanya, començava a viure les primeres vagues ja en el 76, 77… ja més importants. Quin record té? Hi participà?
J: Sí, sí. La més important que es va donar, bé, la més important per als dies que durà, va ser la de construcció, que, parlant de memòria, van ser 21 o 23 dies, que són ja difícils de comptar, 23 dies de vaga, tot el dia al carrer. I va ser coincident en aquest mateix període amb la vaga del metall, que va durar 5 dies, una setmana, que va ser també important La de la construcció va acabar amb la firma d’un conveni, la del metall no. Es van reincorporar per la impossibilitat de poder firmar un acord.
Va ser en aquest moment, previ a la preparació de la vaga, quan ens vam afiliar jo i un grapat més de companys de la meva empresa, fruit d’aquestes petites converses, mos vàrem adherir a Comissions, que no tenia ni local, no teníem on reunir-nos. I vam anar preparant tot això, i amb la vaga la implicació va ser major òbviament. I va permetre la incorporació de molta gent tant al metall com a la construcció, a l’hostaleria també, però el de construcció i metall va ser junt, va ser coincident en un moment, i va ser molt explosiu. Perquè la construcció amb 23 dies de vaga, les obres aturades, els del metall i tal, hi va haver molta inquietud governamental en aquell moment, perquè tampoc es tenia molt clar el que podia durar el del metall.
I: Ara ja parlant de quan va ingressar a Comissions Obreres, recorda els primers contactes amb l’organització, les primeres reunions…?
J: Jo vaig incorporar-me a Comissions a una reunió que vàrem fer al Carrer Savellà, que aleshores era la seu clandestina del que era el PCE. Aquell moment era quan lo d’en Carrillo. Aquí va ser quan ens vam afiliar formalment, perquè abans no hi havia ni carnets, no? Anàvem i ja està. I després ja quedàvem: “tal dia a tal hora, hem de parlar de sa vaga”, i parlàvem. “Tu ves a repartir fulles aquí, tu t’ocupes d’aquest polígon, tu dels altres…” I era una feinada, perquè mos aixecàvem molt de matí, perquè vam descobrir que els vespres tiràvem les octavetes i quan arribava el matí ja les havien granades. I nosaltres mos aixecàvem a les 5 del matí, a les 5 i mitja anàvem a repartir ses fulles perquè no les granessin i la gent les pogués trobar.
Hem de tenir en compte que en aquell temps els mòbils, òbviament, no existien i no tothom tenia telèfon a casa seva, vull dir que els contactes eren més difícils, però mos trobàvem, sempre. Sabíem on trobar-mos i quan trobar-mos. Jo, de fet, no tenia telèfon a ca meva, no en teníem. Aquests primera moments van ser així: repartint papers, donant xarles… me’n record, que me van dir: “hem d’anar a una empresa, hem de concertar una assemblea i hem d’anar a donar les xarles perquè la gent s’apunti al sindicat i tal”. I… I diu, “bé, mos veim a tal hora, a tal puesto”. Això era en Rafel, i es tio no se va presentar. I és que ja tenia pensat no presentar-se i dir, “lo dejo solo para que lidie”. Sempre anava amb ell. Però va haver-hi aquest dia que em va deixar tot sol, i a sobre hi havia un verticalista, d’un sindicat vertical d’aquesta empresa, i al final varem acabar quasi discutint, no? Va ser una experiència…
I: D’acord, perquè va ser el 95 que llavors s’ha nomenat secretari general, però entre el 75 i el 95, com és aquesta evolució dins les comissions per anar generant una confiança suficient com per arribar a aquest càrrec?
J: Jo, quan me vaig incorporar a comissions, som el secretari d’organització del metall. El secretari general en aquell moment era Ernest, un altre company del metall. I jo som d’organització, i sempre ens hem duit molt bé tots dos. I jo m’ocupava del metall. Sí que és veritat que la nostra estructura en aquell temps era de branca federal i era molt més ampla que en l’actualitat, no? Hi havia moltes branques que, efectivament, tenien problemes per tenir recursos o persones, no?, que se n’ocupessin. I en Manolo Cámara em demanava d’ocupar-me d’empreses que eren d’una altra federació. Jo m’ocupava d’altres empreses i de negociar aquest conveni, per falta de gent. Després, al cap d’un temps, l’any 90, Manolo em diu que pugi a la confederació i deixi el metall, i assumí la secretaria d’organització. Vaig ser durant el darrer mandat d’en Manolo secretari d’organització.
I és quan, ja després, l’any 95, al Sisè Congrés, pas a ser Secretari General.
I: Parlant de Manolo Cámara, el previ secretari general, a partir de quin moment comença a tenir relació amb ell? Ha estat un contacte exclusivament laboral?
J: Ah bé, jo l’he conegut des del principi, perquè ell venia també del sector del metall. Sí, veníem del mateix sector, ens coneixíem, la relació sempre ha estat bona en el personal. Jo conec tota la seva família i ell coneix tota la meva família.
I: Com recorda els moments en què es comença a parlar de nomenar-lo secretari general? Com van ser aquests moments previs al càrrec?
J: Bueno, Manolo decideix en un moment determinat tot i haver pogut seguir un mandat més, segons els nostres estatuts. Tot això té una història, en un moment determinat el sindicat decideix posar límit als mandats. És l’única organització politicosindical que ho té. Va pensar que ja era el moment de deixar-ho. I bé, jo, com a part de dur lo del metall, havia estat preparant-me, me vaig graduar en treball social, en aquell període vaig estar preparant-me en la seguretat laboral. Manolo va dir, “creo que eres la persona indicada”, i a més coneixia molt bé l’organització, perquè havia estat a l’edat de l’organització, havia estat a tots els conflictes, quan hi havia hagut problemes intens, havia hagut d’estar, respondre, conèixer bé l’organització… I ho va plantejar a la gent, i totes les federacions, bueno, crec que totes, perquè realment vaig tenir un número de vot important, van estar d’acord. I mira, i va sortir bé.
I: Abans de començar ja a parlar d’aquests anys de secretari general, diria que aquest càrrec, en el personal, va afectar molt la seva vida?
J: Sí, sí, sí, és que no ho coneix no ho sap, i és molt difícil de transmetre. Sí, perquè t’entregues totalment, són 24 hores.
Jo m’he trobat, sobretot en situacions internes, que qualcú, un diumenge, et diu, “escolta, hem de parlar perquè demà ho deixo”. I un diumenge, després de dinar, haver de deixar la família per anar a prendre un café i estar amb ell fins a les 9 del vespre xerrant; o un dia de festa, doncs te n’has d’anar i deixar la dona amb els infants. A casa, amb la dona i els nins, sobretot el tema de la conciliació és molt complicat. Clar, com ho faig? Si estic reunit amb el govern, m’he d’aixecar de la taula perquè he d’anar a recollir nits, doncs és complicat. És una dedicació total, i ja després quan s’ha inventat el mòbil ja no t’ho pots imaginar. No tenim descans. Sí, molt intensa, una vida molt intensa. Sí, te canvia moltíssim. No te permet cuinar, no dines a ca teva, moltes vegades ni dines. És molt intensa, sí.
I: Doncs ja parlant de quan ocupava aquest càrrec: com definiria, en poques paraules aquest pas de Josep Benedicto per a la Secretaria General de Comissions Obreres?
J: Home, tota la vida, des dels 14 anys que m’incorporo al món laboral i començo a parlar de sindicats; als 16 ja m’incorporo al moviment sindical; als 17 jo ja estava integrat, jo ja formava part de la primera executiva, és a dir, tota la meva vida l’he dedicada a la necessitat del sindicat, vull dir, definiria això com una dedicació total. Per mi el sindicat ha estat la meva passió, la meva diversió, el meu negoci, la meva feina, ho ha estat tot, no? Ho ha estat tot. Jo la meva dona la conec del treball d’aquí, és a dir, tot el meu voltant està entorn del sindicat.
I: A la primera legislatura, a partir del 1995, quins són els primers objectius que es van marcar?
J: Bé, els primers anys compta que van ser un període de bastant lio polític, compta que jo vaig ser elegit essent president del govern Cristòfol Soler, que és una cosa molt difícil perquè hi va ser molt poc temps. Però sí, va ser coincident i va ser un moment de molt de canvi, molt de canvi en la política, no? I en la relació amb la política del sindicat. Fins ara, Manolo, amb en Cañellas, només es va veure una vegada en 15 anys, i va ser perquè hi va anar amb la patronal, perquè si no, en Cañellas no rebia al sindicat, perquè no sabia què era ni volia saber-ho. Quan vam fer el congrés, volíem dialogar un poc amb el govern, amb sa política, i no era possible. En aquell moment, que va ser quan la crisi d’en Cañellas, amb el canvi a Cristòfol Soler, aquest dona un cop de timó i obre molt el govern. Va rebre la invitació del congrés nostre, i va dir que sí, que venia. Vàrem dir, “hòstia, mira què bé”. I va venir.
Aleshores, el govern no tenia ni conselleria de treball. No existia. I va venir i va escoltar tot el discurs de Manolo de quasi 2 hores. El va saludar, i me va saludar a mi, que jo encara no havia estat elegit, però ja m’havien presentat. I ens va donar el seu telèfon, i va dir, “si voleu alguna cosa, me telefonau”. Vaig dir, “hòstia, això és l’hora”. I, efectivament, vam intensificar molt les relacions. Vam aprofitar el moment. Coincidint, també, amb que vam posar en marxa el Tribunal Arbitral. Que ara també complirà els cinquanta anys. I li vam dedicar molt de temps, sobretot per assolir un bon nivell de relacions. Però clar, lògicament Cristòfol va caure al cap de pocs mesos, però sí que era vera que Jaume Matas va veure la necessitat de donar-li continuïtat a aquest tipus de coses. Jaume Matas, que aleshores, no és que fos conseller de treball, però sí que havia assumit algunes tasques i algunes competències. I va rebre tot aquest tema de treball, essent ell d’economia. I va ser amb ell, amb qui vam desenvolupar tot aquest tema del Tribunal Arbitral, temes de formació professional i tal, i a partir d’aquí li van donar continuïtat. Vaig portar molt d’èmfasi en trobar vincles de comunicació, que tampoc va ser gran cosa, però no era possible que un sindicat i un govern no es xerressin.
I: I quatre anys després és reelegit? Ja en el 1999?
J: Sí. Sí, el 99 crec que va ser, ara estic parlant de memòria, perquè vam estar 13 mesos, perquè hi va haver dos mandats que van durar mig any més. Les eleccions sindicals a un temps, ara ja no, es concentraven durant tres mesos. I nosaltres tenim el Congrés normalment març-abril. De manera que ens coincidia la preparació del Congrés amb el període electoral i vam trobar que no tenia lògica perquè no podíem assolir un procés electoral, el congrés…
I vam adoptar la decisió d’ajornar sis mesos el Congrés. Ho vam preveure amb dos mandats per no fer un mandat de cinc. Vàrem fer dos de quatre i mig, de forma que tinguem un any de diferència entre un procés i un altre. I ho vam fer així. Jo vaig estar tres mandats però 13 mesos. Això ho va proposar Antonio Gutiérrez i se va assumir.
I: A aquesta segona legislatura es produeixen diversos aconteixements amb els que tinguéreu relació, com la compra de perles Majorica que hi va haver un poc de debat.
J: Sí, les perles, home, eren unes de les grans empreses que van entrar en crisi, no? I van començar a aparèixer compradors. Va ser molt llarga la negociació de la Majorica, perquè tenia 3 unitats productives, tenia el taller de joieria, que era 150 treballadors. Hi havia el sector comercial, que era tot el tema de vendes, que devien ser un centenar. I després hi havia el que eren les perles, les perleres, que eren 150 o 200 treballadors. Era una cosa molt potent, amb un patrimoni molt important. I va ser un expedient complicadíssim, amb unes manifestacions, amb compradors interessats, i va ser molt de contacte amb el govern, el govern s’hi va implicar molt. Va ser complex.
Hi hagué altres casos, com Yanco, que era una empresa important, però el que es volia era la marca, no el treballador, ni la fàbrica, ni la nau. Al final ho va comprar el govern. Un conflicte laboral, que es converteix en un conflicte polític. Però Majorica va ser potent, hi havia mig govern dedicat.
I: Per altra banda, ja en el 2003, amb la guerra de l’Iraq, també us vàreu mobilitzar, veritat?
J: Sí. La guerra va ser un cop molt fort. I vàrem pensar que se necessitaven unes respostes fortes. I a un principi, pareixia que la majoria de gent del sindicat estàvem disposts fer un gest, un gest polític-sindical. I el gest polític sindical fort són les vagues. I sí que al final la Confederació Nacional no va adoptar l’acord per realitzar la vaga. En canvi, sí que hi va haver algunes organitzacions, entre elles nosaltres, que sí volíem donar aquesta passa més, i vam recolzar una vaga que era de l’USO, que es va fer a llocs com Madrid o Astúries.
I: Entrant ja al darrer any a la secretaria, fins al 2008. A diverses notícies es pot llegir que va anunciar que no renovaria perquè ja era el màxim de legislatures, i que un dels objectius a futur era el d’aconseguir un major consens intern a l’organització per facilitar la tasca dels pròxims anys. Com havia evolucionat aquest tema fins a aquest moment? Venia essent complicat?
J: Compta que els 13 anys que vaig ser secretari general el sindicat tenia una divisió profunda i important. Això estava clar. Era un element, que no va ser l’únic, de gran dissonància entre la decisió que adoptàvem algunes organitzacions i la confederació estatal. Però dins hi havia posicions diferenciades que s’expressaven. Nosaltres tenim uns estatuts que per pertànyer a l’executiva, basta tenir un 10% del congrés, que presenti una candidatura. Aleshores és fàcil tenir un escó si ho tens. I s’expressaven tots els sectors. El 1995, que me vaig presentar, hi havia dues candidatures executives. No vam poder aconseguir un consens. Algunes organitzacions van apoiar la candidatura contrària, però em van votar a la secretaria general. Una cosa un poc simpàtica. I a la segona i la tercera candidatures, es va arbitrar bé. I només a la darrera, que va ser quan em van substituir, sí que hi havia més problemes, perquè quan hi ha substitució és quan les coses es mouen.
I: Li agradaria fer algun comentari del seu pas per la secretaria general?
J: Home, compta que en tot aquest període es produeixen canvis cada quatre anys en el govern. I hi ha una passa endavant i una cap enrere. Però vam anar aconseguint coses polítiques, com consolidar el Tribunal Arbitral, ses taules de diàleg social s’han consolidat, de fet encara existeixen… Existeixen els convenis col·lectius de negociació amb major fluïdesa, i afortunadament, s’han anat consolidant coses del sindicat i s’han consolidat noves… Inclús els que han pensat contràriament que el diàleg no duria a res, han hagut d’anar assumint que les coses s’han de dialogar. I jo crec que és una de les coses que hem aconseguit consolidar: tot aquest nivell d’interlocució, de proximitat, de tenir una major fluïdesa… Que això no sempre s’ha traduït en acords, però almenys tenim una base.
I: S’acaba aquesta legislatura, però no s’ha desvinculat de la primera línia del treball a Comissions.
J: No, no. Com que al final el Congrés se va complicar un poquet, vaig haver de dedicar-me molt a intentar apuntalar tot el que hi havia, l’equip i altres. Després del Congrés, Katiana[2]em va encomanar unes tasques que jo podia desenvolupar, sobretot el tema dels serveis jurídics, per assumir la direcció dels serveis jurídics de la casa. Jo que havia estat molt implicat en el Tribunal Arbitral, el coneixia molt bé, i a més tenia la titulació adient per fer-me càrrec d’algunes coses. I vaig assumir una tasca del sindicat en els serveis jurídics, un poquet dirigint, organitzant, realitzant tasques… I a la darrera legislatura vaig decidir reduir el ritme. Això, ja més endavant, vaig dir a José Luis[3], “jo crec que has de cercar una altra persona que s’encarregui dels serveis jurídics, que pareix que no, però cremen”. I jo cercava una cosa més tranquil·la. I ara treballem a la Fundació.
I: Aquesta Fundació Ateneu de les Comissions Obreres a les Balears com ha evolucionat des de la seva presentació al 2022?
J: Home, a l’inici coincidí amb la pandèmia, i amb això pues hem estat dos anys sense fer absolutament res. La vam presentar amb mascareta. Però vàrem reprendre l’activitat, i l’objectiu que tenim és crear un espai que sigui crític. No crític per criticar, sinó crític d’incentivar l’esperit crític. Els debats, l’opinió… per a això el nom d’Ateneu. Un espai de cultura, però de cultura dels diàlegs. Ens ocupem de l’arxiu històric, que ara està tancat, ara està en obres. Tenim a la fundació la custòdia i l’organització de l’arxiu històric de la biblioteca. Moltes coses d’aquestes no es trobaran en cap lloc. I ho volem recuperar perquè estigui a l’abast públic.
I: A aquesta fundació s’han fet interessants jornades sobre les relacions entre turisme, feina i sostenibilitat. Presentacions amb el Col·lectiu Aurora Picornell, d’Esquerra Unida… Què ens pot contar?
J: Sí, sí, sí. Nosaltres solem fer cada any l’Escola de Tardor, que ja hem fet la tercera. És més interna, més adreçada. I després hem fet jornades ja obertes. Vàrem fer una sobre l’acord que es va firmar amb el Consell General del Poder Judicial i el TAMIB. També hem fet coses amb l’Ateneu d’Aurora Picornell, el de Mascaró… Sobre el tema de la vivenda, vam fer un fa poc. Sempre tractant de fer coses d’actualitat. Nacho Álvarez també va venir, que va ser el que va fer el programa de Podemos i va ser secretari d’Estat. També Carles Manera, Carlos Bravo, Joan Coscubiela, que va ser secretari general de Catalunya. També va venir n’Arias Moreira, que era doctor en Ciències Econòmiques de la Universitat de Vigo. David Ginard, Fina Santiago, Ana Garau. Aquí també va venir en Pau Vílchez, en Pablo Simón, de la Sexta, un politòleg. Hem fet xerrades sobre el vot femení, el tema de Gaza, el Procés 1001, del que tenim aquí una exposició, a la que va venir Nicolás Sartorius.
I: Per acabar ara amb unes preguntes més concretes: Quin record té de la vaga d’Astilleros del 76, on Rafael Pérez i Manolo Cámara van ser acomiadats tenint això un gran ressò?
J: L’ajuda era a en Rafael Pérez. En Manolo va ser actiu participant i l’incitador de la vaga. En Manolo, de fet, no va superar el període de prova a l’empresa. Va coincidir, quan ell entrava a fer feina, a més a una contrata, que no a Astilleros, quan s’organitzava la vaga d’en Pérez. Jo coneixia gent dels Astilleros, poca cosa més, jo no hi era allà dins. A més, a nivell de carrer, a escala mediàtica, no existíem. Per exemple, quan el procés del 1001, el que va sortir als diaris, va ser “unos parados en Palma se han manifestado”. No era ni treballador, ni obrer, eren “unos parados”. I jo, el que sé dels Astilleros, és de tot el que s’ha parlat, perquè si que es vere que s’en va parlar, però a nivell de premsa i tal el que te dic… Però en l’àmbit polític, dins Astilleros el que es preparava com a tal si que era rellevant, el que passa que això s’evitava que arribés a la gent, ho tapaven i ho desvirtuaven.
I: Posteriorment a aquesta vaga, hi ha notícies d’inicis dels 80s on es parla d’alguna vaga menor. Té algun record?
J: Home a aquests moments jo era a la mili, però és possible, perquè recorda que els anys 80 se van produir processos de reconversió naval. Això va ser ja amb el primer govern de Felipe González, sobre el 82-84, quan es desmonta l’INI (Instituto Nacional de Industria), que era el que emparava tot això. I amb això es preparava l’entrada a la Unió Europea, la qual no acceptava empreses públiques. I se produeixen els grans processos de reconversió industrial. Aquí si van ser any de reestructuració d’empreses com Astilleros, on si sortiren de l’empresa devers 40 treballadors. Compta que parlam de contractats directament per l’empresa, no a través de contratas. Per això, uns 40 treballadors, a una plantilla que no era massa gran sense contar les contratas… Però els processos bèsties se varen produir a ports com el de Vigo, Andalusia, casos concrets molt importants com el d’Euskalduna…
I: Parlant de la reconversió a Mallorca, quins sectors o empreses es van veure més afectats? Els efectes de la reconversió afectaren molt a les Balears o a l’illa?
J: Aquí a Balears, l’únic sector que va estar afectat pels processos de reconversió, (no m’estic referint a empreses que entressin en crisi, que foren moltes, sobretot a sectors com el del calçat, que era molt important) va ser el sector naval, la construcció de vaixells. La reconversió a Espanya afectà les grans indústries: altos hornos… A la Península si que hi hagué bones guerres per aquest tema. I aquí, va ser que va ser un procés invers. En les converses d’aquests processos, es van inventar un parell de coses, de sortides. Hi havia el “ZURE”, que era Zona de Urgente Reindustrialización. El govern volia crear en aquestes zones incentius per prioritzar la reindustrialització d’aquests sectors. Per recol·locar gent. Perquè estem parlant que sortien a cents els treballadors. I dins d’això havia les recol·locacions. I els recol·locaven a empreses públiques. A Mallorca molta gent va ser enviada a GESA5. I aquí vam rebre gent d’Euskalduna, i sobretot gallecs. Nosaltres vàrem ser receptors d’aquest procés de reconversió industrial.
I: Canviant de sector, un tema que ja des de fa un parell de dècades és important aquí a Mallorca és el tema del col·lapse que genera el sector del turisme. Dins CCOO, quins han estat els objectius entorn d’aquest sector?
J: La població ocupada del sector turístic, hostaleria, auxiliars, comerç… ve cresquent molt aquests temps. Ara s’ha recuperat algo de construcció, segons les dades que em passa la Secretaria d’Empleo. Molt poquet també el sector industrial, que són muntatges elèctrics, fontaners i tal, no tant la manufacturera. Això que deies, que col·lapsa, no? Sí, nosaltres ho veiem, perquè no només som treballadors, som ciutadans. I també vivim i tenim problemes, no només a l’empresa, també quan has de cercar pis, quan has de pagar el lloguer, o has d’adquirir una vivenda, o has de passejar senzillament per Palma i no pot passar, no? Però, bueno, el missatge dels sindicats és que per a això ja han de cercar alternatives. Com deim col·loquialment, “col·locar els ous a la mateixa panera” té els seus riscos. Això ja ho ha dit tothom, i a tots els indrets ho diuen. És veritat que el model turístic balear ha resistit totes les crisis: la primera crisi del petroli, per exemple, va ressentir un poquet, però vam sortir bé. Sempre se n’ha sortit bé, però això un dia se pot torçar. Pot ser l’invers. I què farem quan sigui així?
I: A aquest sector turístic també està el tema de que es treballa per temporades. És aquest un aspecte de debat i treball als sindicats?
J: Efectivament, clar, perquè el nostre model també és un turisme molt aferrat a les temporades, i va amb el sol, no? En el moment que s’en va el sol, hi ha menys ocupació. No hi ha darrere tampoc una indústria cultural que alimenti aquest turisme, com seria el cas de París o Roma. Bé, estem parlant d’un altre model turístic. Més enllà de que sigui estacional o no, que ja és un problema -que també s’ha de dir que s’ha desestacionalitzat bastant- hem de pensar que això ve d’enrere, perquè això ja va començar a créixer en els anys 50-60, on ja hi havia les primeres onades. Però que allà encara hi havia una indústria que ocupava una part de la població, i el turisme era el servei que creixia, però encara teníem Can Boades, Can Frau, la Fundició Mallorquina… i això ara ja no existeix, no es el mateix, s’ha perdut aquesta multiplicitat d’indústries. Per tant no és només que sigui estacional, sinó que s’ha perdut tot per centrar-mos quasi només en el turisme.
I: Seguint amb un altre tema d’actualitat, parlàvem de l’Ateneu, i hem xerrat d’intentar generar un creixement d’aquesta consciència crítica. Com veu, d’aquestes darreres dècades, com aquestes noves generacions de joves, potser, han perdut en cert punt aquesta consciència de necessitat de canvi, i també la relació amb aquest tipus d’organitzacions sindicals, que si es tenia fa unes poques dècades?
J: Bé, quan parlam de les noves generacions sempre hi ha aquesta tendència de menysprear. Jo crec que darrere d’això hi ha molta nostàlgia. No s’ha quedat a zero avui en dia, no s’ha quedat en res, però si ha disminuït bastant. Són temps molt diferents: compta que en aquell temps no teníem de res, i tot ho havíem de cercar, avui tens de tot. Avui et fiques i cerques a Google i t’ho diu tot, abans ho havies de cercar, havies de conèixer gent, havies d’anar a veure gent, havies de saber a quin bar podies anar a parlar, anaves a biblioteques…, i això, volies o no, et motivava molt.
I avui, totes aquestes motivacions és on crec que hi ha les carències, és la meva opinió. Crec que aquesta motivació és el que frena molt els joves. També és veritat que hi havia una cosa molt pendent en aquella antiga classe treballadora, que era que els fills normalment no podien accedir a estudis més enllà dels 14-15 anys, perquè se necessitava que anessin a fer feina, i perquè a aquells temps un obrer no es podia permetre dur el seu fill a la universitat, simplement no era així. Avui si se pot, encara hi ha espais molt on no és senzill, però ha canviat molt la cosa. Aquest és el meu parèixer, el tema de la motivació.
I: Hem xerrat del Procés 1.001, i s’ha xerrat moltes vegades que aquest procés va postular el moviment obrer com una verdadera força, ja a final de franquisme / inici de la transició, de canvi, de sentiment de necessitat de reclamar un canvi. Com definiria aquest procés dins l’evolució del moviment obrer espanyol a aquells instants?
J: Mira, amb el Procés 1.001 apareix una qüestió: Abans, l’oposició en el franquisme, internament, va quedar reduïda a certs espais de la intel·lectualitat, per dir-ho d’alguna manera. Va ser molt després que va aparèixer una classe obrera combativa, però molt vinculada a les seves reivindicacions. I on és? Astúries/Euskadi, bàsicament. Primer, perquè van sofrir davant d’una repressió important i van tenir una resistència també important. Eren resistents, d’alguna manera, i sabien com organitzar-se. I van començar amb tot això.
Amb el temps això creix, i va haver un moment en què el règim es va adonar i va dir, “hostia, ni Carrillo en Moscú, ni Carrillo en Francia, ni tal. Estos se estan movilizando y están desestabilizando aquí”. Ja la tancada dels obrers a la SEAT, que entrà la policia dins la fàbrica, va tenir un gran ressò a nivell internacional. Compta que el Procés 1.001 va ser un procés que va despertar un gran revol internacional. I el règim deia, “a estos o los paramos, o se cargan el sistema”. I és quan hi ha una presa de consciència, per una part de franquisme, i també una part de la pròpia esquerra, que havia estat teoritzant molt. I veuen que aquí la solució està a mobilitzar les fàbriques, i s’inicien les mobilitzacions de tot i per tot per provocar la desestabilització del règim a tots els nivells. I, bueno, aquest Procés 1.001 és molt important, però també hi ha moltes caigudes, i algunes amb víctimes mortals: Vitòria, Granada, Ferrol… va ser dur. No era com la guerra de guerrilla dels maquis, però era d’un impacte gran, i els morts eren de veres.
I: També d’aquests anys de transició: les Comissions Obreres a Mallorca van créixer principalment gràcies a una base de militants del PCE, i m’ha dit que als seus inicis anava a un que era del PCE per parlar de temes sindicals. Va arribar a lligar-se al PCE?
J: Sí. Compta que la gent s’incorporava a les lluites de Comissions Obreres bàsicament des de la política, molts del PCE. Jo me vaig afiliar al PCE després de les primeres eleccions polítiques. No vaig votar perquè no podia votar. En aquell temps la majoria d’edat era de 21. Aleshores, sí, hi havia simpatia, però no hi havia vincle. Hi havia altres organitzacions apart del PCE: Bandera Roja, OIC -que era l’Organització d’Esquerra Comunista- i altres. Molta gent de l’OIC va ser el nucli de creació del PSM. També MCI, que era el Moviment Comunista de les Illes. LCR, el PORE… més trotskistes. Hi havia una vinculació, perquè hi havia el que t’he dit, la necessitat que tenia la gent de saber, de relacionar-se, xerrar, debatir… Aquesta motivació de conèixer, de moure, de xerrar… I tot això confluïa dins el moviment sindical, bàsicament dintre de Comissions Obreres. El sindicat de comissions sempre ha presentat aquesta pluralitat tan important.
I: Xerrant d’aquesta relació entre diverses organitzacions: com ha estat la relació amb altres comissions com UGT, per exemple, a les seves legislatures i a altres anys?
J: Bé, compte que amb UGT tenim acords potents i importants. Cal tenir en compte que CCOO i UGT sumen el 80% de la representació laboral. Per això tenen presència a quasi tots els convenis col·lectius. O un o l’altre són majoria, però es negocien conjuntament, això ens duu a que els dos que hem de confluir. Hi ha hagut etapes més complicades i altres més senzilles. Compta que les CCOO no neixen amb voluntat de ser sindicat, neixen com un moviment sociopolític. UGT no tenia activitat interna, no hi havia organització com a tal. L’únic que es movia a nivell laboral eren USO i Comissions Obreres. I a aquells moments, tots els esforços eren crear una central única de treballadors. Això era molt recurrent dins l’oposició franquista, però no s’acabava de veure. UGT mai va voler parlar d’aquest tema. Entre altres raons, perquè darrere d’UGT havia el PSOE. Aleshores, ells no volien parlar, perquè ells el que veien era que en aquell moment l’únic que es mou i l’únic que s’organitza en la classe obrera són comunistes o filocomunistes, o entorn de partits comunistes. Nosaltres si vàrem fer intents de crear una central única, i va haver-hi l’OSO, “Oposició Sindical Obrera”, i la COS, “Coordinadors Obrera Sindical”. La COS sí que es va constituir, però va durar res, 3 mesos, ieren CCOO, UGT i USO. No va funcionar. I al final, nosaltres ja començàvem un debat intern sobre la necessitat de constituir-nos o no en sindicat. Aquí les famílies polítiques jugaven molt, i hi hagué molts de dubtes i debat. Hi ha dues experiències que s’anticipen que és el PTE (Partido de los Trabajadores de España), que creà la CSUT (Confederación de Sindicatos Unitarios de Trabajadores), que va tenir certa incidència aquí. I després l’ORP, “Organización Republicana de Trabajadores”, que va crear el SU, el Sindicat Unitario, el qual aquí no van tenir molta incidència. Fruit d’això es crea l’STEI (Sindicat de Treballadors i Treballadores Intersindical) que era la síntesi del que volia Comissions Obreres com a sindicat moviment. Això i el Sindicato Libre de la Marina Mercante, que és un sindicat que es va dissoldre, que si es va integrar a CCOO. Així com STEI vam intentar que s’integressin a Comissions, i van dir que no, el Sindicato Libre de la Marina Mercante sí que es va integrar a Comissions Obreres. I l’Assemblea de Barcelona, es va decidir constituir-nos com a sindicat. L’Assemblea de Barcelona en principi s’havia de fer a Madrid, on s’hi va demanar permís i es va denegar. I va ser aquí on vàrem decidir constituir com sindicat, i així era i han estat les relacions amb altres organitzacions sindicals.
I: Doncs això seria tot. Ja hem parlat de la seva vida, trajectòria, projectes i aspectes més concrets. Moltes gràcies senyor Josep Benedicto, ha estat un plaer poder entrevistar-lo, aquesta informació serà molt útil per al meu treball i per al coneixement general de la seva història i la història de Mallorca.
[1] Secretari general de CCOO a les Illes Balears entre 1978 i 1995, pertanyent al sector del metall.
[2] Katiana Vicens, secretària general de CCOO de les Illes Balears entre 2009 i 2015.
[3] José Luís García, secretari general de CCOO de les Illes Balears des de 2016.
