ENTREVISTA A JOAN HUGUET

Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.

FITXA PERSONAL

• Nom i cognoms: Joan Huguet Rotger
• Data de naixement: 13 de març de 1954
• Lloc de naixement: Ferreries (Menorca)
• Estudis i formació: Diplomat en Ciències Socials i Humanes, Diplomat en Psicologia i Llicenciat en Dret
• Trajectòria laboral: Mestre de col·legi, professor associat de la UIB, advocat, i polític: Vicepresident del Govern de les Illes Balears (1983-1991), President del Consell de Menorca (1991-1995), President del Parlament de les Illes Balears (1995-1999), Portaveu del Govern Balear, Portaveu del Grup Parlamentari Popular, Membre permanent de la Comissió Europea de Poders Locals i Regionals, Vicepresident d’Insula de la UNESCO, Senador espanyol, President del PP de Menorca, President del PP de Balears, Membre de l’Executiva Nacional del PP, Membre del Comitè de Drets i Garanties del PP.
• Militància política: AP/PP (1983-actualitat).
• Treball o situació actual: Advocat.

INICIS DE L’AUTONOMIA (80s)

1. Com valorau l’Estatut d’Autonomia de 1983?

L’Estatut de Balears no es diferencia dels altres estatuts d’autonomia, salvant dels de les comunitats històriques (Catalunya, País Basc i Galícia, i també Andalusia, via referèndum). La Constitució, en el seu Títol VIII, no defineix quines són les comunitats autònomes que es poden constituir sinó que defineix quins són els criteris per poder-se constituir en comunitat autònoma. Per tant, el 1983, quan s’aprova l’Estatut balear, els responsables de la nova autonomia han de veure quins són els paràmetres que marquen l’autonomia, perquè tot estava per fer. Per a mi va ser un privilegi participar d’aquella posada en marxa. Lo que avui se qüestiona l’excés de burocràcia i la lentitud dels procediments administratius.

• Compleix l’Estatut amb les expectatives d’autogovern per a Balears?

Falta agilitat, eficàcia i eficiència. Mai es compleixen les expectatives. Les il·lusions estan plenes d’expectatives. Lo frustrant és quan les il·lusions sobrepassen la realitat del moment, que era la que era, que passàvem d’un Estat totalment centralitzat a un Estat descentralitzat. Aquesta descentralització no va ser només administrativa, com a altres països, sinó també una descentralització de configuració de model. Avui, el nostre model autonòmic és totalment comparable al model federal alemany, i, fins i tot, te diria que en segons quins aspectes anam per davant. La descentralització que vam tenir va ser una síntesi entre el model alemany i l’italià, i en absolut el francès. Les expectatives eren moltes per certs partits que van emergir a la preautonomia, com el PSM (que, tot sigui dit, jo guard un molt grat record dels personatges que hi havia en aquell partit aleshores). Però, els grans partits, PSOE i UCD, estaven d’acord en com es va configurar el nostre estatut d’autonomia. I no nomen Aliança Popular, perquè quan es va començar a configurar l’Estatut a penes tenia representació. En definitiva, l’Estatut de 1983 no solament va complir les nostres expectatives sinó que va ser una eina clau per consolidar la nostra autonomia. Una autonomia que avui per avui ningú qüestiona.

• Com recordau les primeres eleccions autonòmiques, del 1983? Quina valoració en podeu fer?

Va ser una gran sorpresa. Tothom donava per fet que aquí a les Illes Balears governaria el Partit Socialista, que hagués estat lo lògic quan venien d’una majoria absolutíssima d’en Felipe González el 1982. Però, no va ser així. En Cañellas, que havia estat candidat a l’Ajuntament de Palma i no havia sortit ni tan sols regidor, va ser el nou president. Tota una sorpresa.

• Com varen ser les relacions inicials entre AP i UM? Va ser fàcil arribar a acords?

UM, no ho oblidem, es constitueix quan hi ha el gran debaclament de la UCD. Jeroni Albertí forma aquesta nova formació, i ho fa des d’un punt de vista estrictament de Mallorca, no de les altres illes, i es va nodrir de dues coses: de certs vots de centre de l’antiga UCD, i d’un discurs regionalista (que no nacionalista) en defensa dels interessos de Mallorca. A partir d’aquí, la representativitat que treu és el que fa que sigui la clau. Podien anar o bé amb el PSOE o bé amb AP. Les circumstàncies van fer que anés cap a AP, gràcies al famós pacte a la Banca March a Madrid. No m’amag de res, el pacte es va conformar allà. Però hi va haver voluntat per ambdues parts per acordar. L’acord es va signar personalment entre en Cañellas i n’Albertí, que eren els qui tenien la potestats i l’autoritas per arribar a aquest acord. A partir d’aquí, entre dos partits diferents necessiten demostrar de portes a fora més les discrepàncies que no les coincidències, per diferenciar-se. Quant a les discrepàncies, tot tema de negociació (pressuposts…) no era un paper en blanc. UM no va entrar al Govern a la primera legislatura, tenien llibertat per tramitar certes lleis. Hi va haver una negociació diària.

• Per a Jeroni Albertí la qüestió lingüística era una línia vermella en les relacions amb AP? Hi va haver problemes?

Mai. La Llei de Normalització Lingüística qui la fa i la duu al Parlament és AP. Jo em vaig reunir vàries vegades amb n’Aina Moll, que en aquell moment era la Directora General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. En el Govern balear teníem un mandat molt clar d’en Gabriel Cañellas: la llengua no havia de servir per separar-nos. La Llei havia de ser lo més consensuada possible, i que en funció de qui governi pugui ser útil. I així es va fer. La LNL és una llei que surt consensuada entre tots i que arranca precisament de l’Estatut d’Autonomia. La Llei va funcionar d’una manera correcta, va ser una llei que no va causar problemes. Tant si va governar el PP com el Pacte de Progrés, no hi va haver problemes. L’únic problema el va causar en el seu moment en José Ramón Bauzá amb el TIL, que va rompre aquest consens i va provocar que alguns sectors molt procatalanistes i nacionalistes fessin de la llengua una arma política de diferenciació per a un objectiu polític (sobirania, independència, unitat dels Països Catalans…). I que quedi clar que aquests plantejaments són tan legítims com altres; sempre que ho fessin dins el marc de la Constitució, i no violentar-la con hem vist que van fer el independentistes catalans l‘1 d’octubre del 2017

• Cristòfol Soler em va dir, en una entrevista, que Gabriel Cañellas no volia que es parlés massa del tema lingüístic dins el Govern, que no s’havia de discutir massa.

Efectivament. Havia de ser un fet normal, i per tant no havia d’anar a criteri de si un és més procatalanista o espanyolista. Teníem la Llei de Normalització i ens corresponia a nosaltres desenvolupar-la, a partir sobretot de l’ensenyança. Jo havia estat mestre i a partir de 1978 havíem començat a incorporar el català a les escoles, que aleshores encara era optatiu, i va ser amb l’Estatut i la LNL que el català va passar a ser obligatori a l’ensenyança. En Tòfol Soler és partícip del procés de la LNL i el seu posterior desenvolupament. Després ell, per les circumstàncies que siguin, arriba a un punt fora de la política en el que és un activista prollengua i de l’Obra Cultural Balear. En Soler i jo mateix vam ser víctimes del TIL, perquè ens hi vam oposar. Avui, la diferència és que el meu amic Soler és un activista pro-catalanista, pro Països Catalans. Jo no. Jo soc pro-balear, con a realitat històrica i me sent de cada vagada més identificat en la unitat d’Espanya en concòrdia amb les seves nacionalitats i regions.

• Com es va produir el desenvolupament administratiu posterior a la Llei de Normalització Lingüística?

Va haver de ser una adaptació no tan sols dels propis polítics sinó de tota l’Administració. Hem de tenir en compte que molts de funcionaris no dominàvem l’escriptura en català. Jo mateix vaig tenir la meva formació universitària a Madrid, i no vaig estudiar català de petit. Tots vam haver de passar per un procés d’adaptació, llevat d’alguns polítics que eren excepcions per la seva trajectòria en Filologia Catalana, com puguin ser en Joan Francesc López Casasnovas, en Damià Ferrà-Ponç o en Damià Pons. Avui n’hi ha molts que se posen banderes i medalles, però tot aquest procés el va posar en marxa un govern del Partit Popular. Els cursos de reciclatges, l’obligatorietat de l’ensenyament… Una altra cosa són certes condicions en l’accés a la Funció Pública. La discussió està en si ha de ser mèrit o requisit per accedir a certs llocs de feina (personal sanitari, forces i cossos de seguretat principalment). En aquests casos soc partidari del mèrit, no del requisit.

• Hi va haver conflictivitat o quòrum entre els partits polítics per aplicar les normatives lingüístiques?

Quòrum, es digui el que es digui. Si miram el Diari de Sessions del Parlament veurem que la crispació parlamentària entorn de la llengua va ser zero, exceptuant quan va venir el senyor Bauzá. Va ser sempre molt més problemàtic temes com la Llei d’Espais Naturals, les construccions de carreteres i autopistes… La llengua era una cosa secundària que de tant en tant es treia.

• Com recordau l’Acord Interinstitucional per la Normalització Lingüística de 1989?

Aquesta experiència no és res més que reafirmar el que te dic fins ara. El 1989 governàvem nosaltres. Si haguéssim estat “anti” no ens hi haguéssim sumat, i qui s’hi suma és en Gabriel Cañellas.

1. El folklorisme de Gabriel Cañellas era una estètica política intencionada o una cosa fluída?

Quan un vol aparentar el que no és, se li nota tot d’una. En Biel Cañellas és així. Però hem de pensar que darrere en Cañellas hi ha un Llicenciat en Dret i Econòmiques per la Universitat de Deusto dels anys cinquanta, quan treure aquella carrera era lo més dur que hi havia. En aquells temps, ell, en Fèlix Pons i en Jeroni Saiz es disputaven el títol de “prínceps” (els primers de la seva promoció) quan estudiaven aquí a Palma. En Biel Cañellas era així, és així i ha estat sempre així. És una persona molt culte (molt més del que ens pensam) i que té aquest tarannà. El podràs veure assegut damunt un tractor, amb vaquers i avarques; i també pronunciant brillants intervencions en els Congressos Nacionals del PP; també en tribunes internacionals a Europa, o en tribunes de pensament i debat polític d’àmbit estatal.

1. Com definim el Govern Cañellas en la qüestió identitària?

En Gabriel Cañellas era una persona molt aferrada a la seva terra, i practicava un regionalisme a l’estil d’Antoni Maura. Reivindicava que com més estimem la nostra terra, més podrem aportar al que ens uneix que és Espanya, sense renunciar a lo nostre. Record una frase memorable que li va dir a n’Aznar a un congrés del PP: “cuando gobernemos, el que hace el telediario tiene que decir “son las 9 de la noche, una hora menos en Canarias, la misma en Baleares”, porque si no no existimos”. Eren sortides seves. Era un personatge que tenia molt de predicament.

1. Hi va haver una pugna important entre el Govern central i el Govern autonòmic per la transferència de competències…

No tan sols això sinó que jo vaig ésser copartícip actiu de presentar una proposta de Llei Orgànica de Transferències en matèria educativa universitària i no universitària, i una proposta de Llei Orgànica de Transferències en matèria d’aigua. La defensa que vam fer davant l’Estat va ser que a nosaltres no influeix cap altra comunitat autònoma, ni tan sols cap altra illa. Per tant, és una transferència que té límit, té principi i fi dins la mateixa comunitat, i a la nostra encara dins la mateixa illa, fet pel qual estava més que justificat. Vam donar una passa més per adaptar-nos a les màximes possibilitats de transferències. Aquestes dues iniciatives parlamentàries van ser rebutjades el 1984 per part del Congrés dels Diputats.

1. Com era la relació entre el Govern balear i el Govern estatal?

Va ser una relació d’obligat enteniment, perquè havien de desplegar les competències a totes les comunitats autònomes i no en podien discriminar una (i no ens van discriminar, ens van tractar igual a nosaltres com a Extremadura o altres).

1. Hi havia reticències del Govern central per transferir competències?

Sempre n’hi ha. Igual que passa amb el Govern balear i les transferències als consells insulars. Tots els poders són gelosos amb el que tenen. Tots, siguin qui siguin. Ara imagina’t que la Vall d’Aran volgués un estatut propi… La Generalitat no li donaria.

1. El 1991, el Parlament va aprovar la reforma de l’Estatut, però va ésser rebutjat pel Congrés dels Diputats. Com valorau aquell text?

Era un text molt ambiciós, i essent honrats, era un text per posar directament contra les cordes al Partit Socialista a nivell estatal, no d’aquí. També havia de servir després per arribar als grans pactes d’Estat, que es van acabar produint els noranta.

1.  D’on sorgeix la idea del concert econòmic?

Sorgeix de quan un passa comptes i veu com estaven el País Basc i Navarra amb els seus concerts i convenis econòmics.

1. Cristòfol Soler em va dir que Cañellas va aprofitar la decisió d’Aznar de pressionar el Govern central socialista per incloure el concert econòmic a la reforma i treure un benefici propi.

Clar. Això és així. En Cañellas pensava que l’Estat ens podia compensar la insularitat. I aquí és quan es començaren a fer les grans rebaixes en el nostre IRPF.

1. Per què el PSOE no va acceptar la reforma de 1991?

Perquè hi ha una obediència a les directrius d’un partit polític. En política,  has de saber que et podem dir moltes coses però, en la realitat d’un país on la democràcia s’ha transformat en una autèntica partitocràcia, el partit és qui marca la línia. Desgraciadament s’ha anat degradant un poquet el principi del que era posar en marxa una democràcia. Totes les forces polítiques intenten marcar el seu terreny, i si un no ho accepta igual no surt elegit a les pròximes eleccions.

1. El PSOE balear volia la reforma?

No puc entrar en aquestes valoracions. Però sí puc dir que si fos avui i el qui governés a Madrid fos el PP, te diria que sí. I al revés, també. Som molt valents quan el qui està a dalt és un altre, perquè es demostra que el victimisme dóna rèdit.

• Com va rebre el Govern autonòmic els Acords Autonòmics de 1992?

No va causar massa problemes. Sabíem on ens movíem. El que es va aconseguir és que tots fóssim iguals, que no hi hagués discriminacions, ben igual que amb el finançament. La perversió del finançament no és aquest en si mateix, sinó que tenint un finançament com el que saps que tindràs, després l’Estat té altres maneres d’incrementar teòricament aquest finançament amb la territorialització de les inversions. És a dir, invertir més en un territori i deixar discriminat a un altre. Això distorsiona un sistema de finançament, que ha de tenir la virtut que tengui uns paràmetres d’equilibri que siguin lo més equitatiu possible per a les comunitats autònomes, que ningú pugui estar per davall de la mitja del finançament de les autonomies… El que no pot ser és que per cada plaça educativa que té Balears, Extremadura la tripliqui, per posar un exemple. Això és una cosa que s’haurà de canviar tard o prest.

• La reforma de 1994 no inclou el concert econòmic. Com ho va rebre el Govern?

És que el concert econòmic ja sabíem que no el podríem acabar aplicant. Allò va ser una ambició molt ben argumentada. No hi va haver esperances de poder tenir-lo, ni aquí ni enlloc.

• Va tenir el Govern relació amb la Plataforma Cívica per l’Autogovern de 1991?

Jo personalment no. Relació institucional no en vaig tenir jo. Sí coneixia la gent, llegia els manifests i em preocupava del que passava. Hi ha moviments socials que han estat molt beneficiosos per a la nostra comunitat autònoma. El problema és que hi ha moviments socials, que essent molt beneficiosos, tard o d’hora es transformen en eines de partits polítics. Jo, per exemple, som un dels impulsors de que Menorca sigui Reserva de la Biosfera, i la primera oposició la vaig tenir al meu partit. En aquell moment jo vaig dir que pensava que si el GOB a Menorca no hagués existit, s’hauria d’haver inventat. Però no n’haurien de fer política de la Reserva com a criteri d’uns contra d’altres, en funció de qui governa.

L’Obra Cultural Balear en el seu moment va jugar un paper extraordinari i va fer un gran servei a la nostra llengua. Però, vulguem o no, prest es va convertir en una eina per als partits polítics nacionalistes i, sobretot, dels interessos dels “Països Catalans”. Si tu veus els ajuts que li ha donat la Generalitat de Catalunya, te n’adonaràs compte de la seva supervivència. Que me sembla bé, no ho estic criticant, només estic donant fets. A partir d’aquí, aquests moviments han estat bons? Jo crec que sí. El que no puc dir és que alguns moviments han estat bons i altres, dolents. Lo que sí dic és que a vegades se fa una utilització perversa de certs moviments socials per part dels partits politics, que s’apropien d’ells i els transformen en autèntics apèndixs dels seus interessos partidistes.

Un dels dèficits del centredreta és haver renunciat a la batalla cultural, i als principis fundacionals de la democràcia cristiana i el liberalisme social, i hi hem renunciat perquè ens hem cregut que el que importa és la gestió econòmica, que és lo més important, però darrere també hi ha un programa i unes idees. En això l’esquerra ens en ha “donat amb cullereta”.

• Quina va ser la política de subvencions del Govern respecte entitats com l’Obra Cultural Balear?

La política de subvencions, en un moment determinat, venia en accions i projectes concrets. Estava molt ben conformada. És lo que te dic: hi ha moviments que en si mateix no sols hem d’agrair que siguin moviments que creïn consciència sinó que a més aporten. Jo mai he militat a l’OCB però he tingut molt bones relacions amb ells, mentres vaig ésser vicepresident del Govern.

• El 1991 es va signar la coalició electoral entre PP i UM. Per què es va fer?

S’arriba a la coalició perquè vam creure convenient que junts faríem més. I junts vam fer més perquè vam governar. A vegades les coalicions són beneficioses però no sempre sumen. La coalició va ser un acord en un moment en que hi havia una relació extraordinària entre el president Cañellas i Antoni Pons, president d’UM i exbatle d’Inca.

• Però les relacions viren amb el lideratge de Maria Antònia Munar a UM…

Hi ha una crisi dins el Govern en la qual hi ha tot un moviment de captació de membres d’Unió Mallorquina cap al Partit Popular, i na Maria Antònia Munar queda fora i fa la seva política. Amb tot açò, és quan hi ha les eleccions, i a l’hora de fer el pacte amb UM, aquesta ens va tornar la malifeta i possibilità el primer pacte d’esquerra.

• Es pot considerar nacionalista la UM de Munar?

No era un partit regionalista. Era un partit que sota la pàtina de nacionalista, volia ocupar l’espai del que era la Convergència i Unió d’en Pujol. La relació entre na Munar i en Pujol era extraordinària. UM es va constituir aquí com un braç del que era CiU.

• La reforma de la Llei Electoral, que va passar el percentatge mínim per a la representació parlamentària del 3% al 5%, es va fer precisament contra UM?

En part sí, però sobretot per limitar la força i el poder dels partits minoritaris, que amb poca força podrien entrar i condiciona governs des de les minories. I aquí hi entrava UM, és cert.

• Vàreu ser President del Consell de Menorca entre 1991 i 1995. En aquella legislatura es van produir moltes transferències des de la CAIB cap als consells insulars. Com recordau aquell procés?

Va ser un procés de moltíssima feina i molt positiu. Tant és així que si te’n vas a Menorca quan hi ha eleccions autonòmiques, veuràs que a Menorca no s’elegeix Parlament ni res d’això, s’elegeix el Consell Insular. El cap visible és el President del Consell, igual que a Eivissa. Tant és així que tots els actes electorals que es programen a les illes menors qui va de candidat principal és el candidat a la presidència del Consell, no el del Govern. A les darreres eleccions, en Dolfo Vilafranca és qui va marcar la pauta de la campanya a Menorca.

• Hi va haver quòrum entre Menorca i Eivissa-Formentera en el traspàs de competències?

Sí. Tant si han governat uns com els altres hi ha hagut sempre un bon enteniment. Qui demanava més era Eivissa més que Menorca.

MOBILITZACIONS DELS ANYS NORANTA

• Com valorau l’experiència de la presidència de Cristòfol Soler (1995-96) respecte la llengua i la identitat pròpia?

En Tòfol Soler és una persona que té el cap molt ben moblat però que després li falta perspectiva de lluita. No és lluitador. Quan va passar tot, també van anar contra mi, i me van demanar la dimissió com a President del PP i com a President del Parlament, i vaig dir que jo no me n’anava, que si volien que me n’anés em presentassin una moció de censura i ens retractaríem públicament. I és el que li vaig dir a en Tòfol: “Tòfol, ho tens molt fàcil de fer. Tu vas ésser elegit pel Parlament, i vas ésser elegit a proposta del PP però tu te deus al Parlament en ple i no al PP. Per tant, te presentes a una moció de confiança del Parlament, i el PP s’ha de retratar votant”. A ell no el van treure, ell va dimitir per la falta de confiança que cert sector del PP li va fer arribar.

• Per què va provocar Soler tantes reticències internes dins el partit?

És una qüestió molt llarga. Tenc recopilats dos volums, que mai he fet públics, del procés de la caiguda d’en Cañellas sota el títol De la caída del gigante a la oposición. Com ja te dic de moment no ho he publicitat. A mi els meus pares m’han ensenyat a no tenir rancor ni enveja a ningú, i a tirar cap endavant, això sí, sense oblidar el passat, però perdonant sempre.

• Va ser la qüestió lingüística el motiu més important?

No. Això és fals. És una excusa. I la prova és que després va ser president el meu bon amic Jaume Matas, qui va aprovar el Decret de Mínims que era el mateix que havia gestionat en Tòfol abans. Per tant, hi havia altres coses. En Tòfol es va arriscar a fer un canvi de govern sense encomanar-se ni a Déu ni a la Santa Maria, i encara era massa prest.

Nosaltres, en Soler i jo, en aquell moment havíem d’interpretar, des d’un punt de vista polític, que una persona havia estat decapitada des de Madrid i no d’aquí, com és en Gabriel Cañellas (a qui tots aquí li donàvem suport), i en Soler va fer un canvi de govern massa prest.

• Per què es va aprovar el Decret de Mínims?

Es va fer per dos motius: per consolidar l’ensenyament de la nostra llengua a les escoles, d’acord amb l’STEI (que no va posar cap impediment), i en segon lloc, pel que afectava a l’Administració, per a l’obligació en certs nivells i en segons quins llocs de feina. Lo que tenim ara no és més que els Decret de Mínims d’en Matas amb certes modificacions de si ha de ser “mèrit” o “requisit”. Jo sempre ho he tengut clar des del primer moment: si som una comunitat autònoma amb dos idiomes oficials, és una obligació conèixer i saber-les les dues en igualtat de condicions, i això es pot aconseguir a través de l’ensenyament. A través dels llocs de feina hi ha d’haver llocs on ha de prevaldre més el mèrit que no el requisit. A l’ensenyament, requisit absolut. A segones quines places (policies, metges…), mèrit. No me posis un requisit en aquests casos concrets perquè romps la igualtat constitucional de tots els espanyols davant la llei (i si no el romps, almenys estàs posant una barrera).

• Hi va haver reticències per part del Govern Aznar quant al Decret de Mínims?

No. No anava amb ell.

• Com valorau l’experiència de les presidències de Jaume Matas (1996-99/03-07) respecte la identitat? És assimilable a Gabriel Cañellas?

És una altra cosa respecte en Cañellas. Tard o prest la història farà justícia a en Jaume Matas com a gestor, perquè l’autèntica transformació d’aquestes illes la comença en Cañellas en qüestió d’infraestructures i serveis, i després va venir l’època d’en Matas, que és la gran transformació, és quan se fa la construcció de nous hospitals, s’arreglen carreteres, se’n construeixen de noves…

• Hi va haver diferències en matèria d’identitat entre el primer Govern Matas i el segon?

En Jaume Matas ve del Ministeri de Medi Ambient on va mimar molt les nostres illes, i no tenia necessitat de diferenciar-se perquè el fessin més o menys regionalista. La seva força era molt poderosa damunt Madrid. D’aquí van venir les grans transformacions. D’ell com a persona se n’ha fet molta caricatura, però és un gran gestor. En Jaume Matas podria anar a fer feina a qualsevol empresa. A dia de avui, excepte honroses accepcions, molts polítics que viuen de la política no trobarien una feina que els igualés la retribució que cobren ara.

• Entre 2003 i 2007, Matas presideix el Govern i Munar, el Consell de Mallorca. S’ha parlat molt d’una dualitat d’institucions i d’una pugna per exercir el poder. Va ser així?

El millor defensor de na Maria Antònia Munar quan va ser Presidenta del Consell de Mallorca és en Jaume Matas, que va haver de convèncer a molta gent del PP. Un exemple: quan hi ha la modificació de la Llei de Consells Insulars, en la que el president del consell insular havia de ser la segona autoritat després del President del Govern, fet que fins i tot va ser recorregut per l’Estat. En aquell moment, el president del consell insular estava en menor consideració. Na Munar volia canviar la llei, i la vam deixar fer.

• Com valorau l’experiència del Primer Pacte de Progrés (1999-03)? I del Segon Pacte (2007-11)?

El Primer Pacte de Progrés va tenir un element molt important, que era en Joan Mesquida, amb qui vaig tenir molta relació al Parlament i amb qui vam pactar, perquè teníem afinitats en moltes coses, la Llei de Finançament dels Consells Insulars, que no va ser tocada fins ara amb el Govern de na Francina Armengol per adaptar-la (com és normal, també). La meva relació amb aquell Govern Antich va ser bona. Però eren molt novells, semblava que molts anaven pel seu compte sense haver-hi una coordinació realment estreta. Va ser un govern amb poca substància i amb bastants disfuncions internes.

EL SEGLE XXI

• Quins canvis assolí la reforma de l’Estatut d’Autonomia de 2007?

La cosa canvia molt. Aquell estatut és el que era l’Estatut de Catalunya però fet amb intel·ligència, i ho dic en benefici dels qui vam formar part de la ponència, de la qual jo vaig tenir l’honor de ser-ne elegit el coordinador per unanimitat. Aquell estatut és de nova generació, i s’incorporen capítols tan importants, alguns dels quals el PP i jo mateix n’érem reticents, com el capítol de drets, que va ser una incorporació d’Esquerra Unida a través d’en Miquel Rosselló; el Consell Insular de Formentera del qual soc l’autor. Primer de la llei de creació i desprès de l’encaix a dins l’Estatut. També es defineixen d’una manera clara i definida les competències pròpies dels consells insulars, que ja són seves i immutables; s’estableixen les majories qualificades per modificar segons quin tipus de llei, com la Llei Electoral, la Llei de Consells Insulars, el propi Estatut…; s’incorpora el fet de que es pugui constituir la policia autonòmica; s’incorpora la gestió de l’Administració de la Justícia; s’incorpora la definició de “comunitat històrica” (que és un concepte indeterminat)… És un estatut fet amb intel·ligència que no va ser recorregut per l’Estat ni per cap força política, perquè en segons quins articles vam anar alerta amb el perill d’inconstitucionalitat. Vam trobar una fórmula per incloure en alguns d’ells: “sempre dins el marc de la Constitució”. Si no li haguéssim posat, ens ho podrien eliminar tot d’una. Per tant, l’Estatut de 2007 marca un antes i un després.

• Com valorau les polítiques lingüístiques del Govern de Bauzá (2011-15)?

El Govern d’en Bauzá va tenir un resultat espectacular, de 35 diputats, donat per la mala gestió del darrer govern d’en Francesc Antich. A partir d’aquí el gran fracàs va ser no saber mantenir aquest estatuts prevalent. Quan vam elegir en Bauzá vaig manifestar que havíem trobat el “mirlo blanco”, perquè el coneixia de Marratxí. I en l’enfrontament que va tenir al congrés del partit amb en Carlos Delgado, vam aposat per ell. Però després es va entregar a l’ideari polític d’en Delgado, qui almenys sí deia el que faria i no va enganyar a ningú. La gota que colma el got va ser el TIL.

Jo no estava en contra del TIL, sinó de la forma en que se va aplicar. El 1983, no hi havia suficient preparació a les escoles per introduir el català, i es va haver de fer pas a pas, començant per Primària, formant mestres i poc a poc a totes les etapes. Amb el TIL, jo estava d’acord que hi hagués ensenyament en català, castellà i anglès, però havia de ser amb un procés ordinari d’adaptació. Havia d’haver començat primer amb la Primària, i poc a poc per etapes. I després si vols fer diferents línies has de saber que necessitaràs molt de pressupost, tal i com va passar al País Basc, que tenia tres línees: tot en castellà i una assignatura en basc, tot en basc i una assignatura en castellà, i 50-50%. Els recursos que va haver de posar van ser quasi infinits. Avui en dia es manté una mica aquesta línia d’una manera moderada, perquè el basc no s’entén igual que el català. El TIL va provocar tota una mobilització que no vam saber analitzar. Ho vam analitzar des del punt de vista del victimisme, però 100.000 persones no surten al carrer només pel tema de la llengua. Era per fer-s’ho mirar. Aquella manifestació va ser un rebuig per molts de motius. El TIL no mobilitza tantes persones. L’esquerra va tenir una capacitat de mobilització brutal però no tothom era d’esquerres. Un dels grans motius era que el Govern no escoltava a certs moviments de la societat civil i es feia una política de trinxeres (“aquests sí i aquests no”, van començar a dividir entre bons i dolents que ens duia cap a una societat dividida).

• Com va afectar internament al PP la polèmica del TIL? Hi va haver oposicions internes de cara a la candidatura electoral de 2015?

No. En política el poder cohesiona, i l’oposició divideix. Bauzá va fer la candidatura que li va donar la gana, i ningú li va tossir. I ja va ser després de la debaclament desastrosa del 2015 quan se’l va fer dimitir. Però alerta! Ell va agafar l’acta de senador eh!

• Com valorau l’experiència dels Governs de PSOE-MÉS-Podem (2015-2023)?

En el primer govern hi havia dos governs dins un: el del PSOE i el del PSM (jo sempre li dic “PSM”), i es notava. En el segon govern de n’Armengol només n’hi havia un de govern: el seu. Ella va tenir la capacitat que tota la gestió del Govern s’identifiqués amb la seva persona. La prova és la debaclament de Podemos o la disminució del PSM, vots que recupera na Francina. Ella li ha d’agrair a Podemos i al PSM el seu fracàs perquè així s’ha convertit en la tercera autoritat de l’Estat! (riu). Hi ha derrotes molt dolces i victòries amargues.

PARTITS POLÍTICS

• Quin paper ha jugat el PSM en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat? Considerau que ha evolucionat molt el plantejament nacionalista encarnat pel PSM, primer, i per MÉS, després?

El PSM desgraciadament ha perdut la seva entitat i la personalitat que va tenir en els seus orígens. El PSM era un partit propi, autònom, d’aquí, nostre, amb arrels a les Illes, i en el moment en que s’ha anat transformant en una altra cosa, se’l veu molt més com una sucursal del nacionalisme català, a partir de la marxa de figures com en Ramon Orfila, en Joan López Casasnovas, en Sebastià Serra, en Damià Pons, Pere Sampol… És a dir, sobretot darrerament. Fins i tot en època d’en Biel Barceló encara puc dir que era “PSM” i mantenia les arrels, però en els darrers anys ha anat a menys. Mai hauria d’haver perdut les seves sigles. No he estat mai del PSM però lament molt en lo que s’ha convertit ara.

• En què són diferents MÉS per Mallorca i MÉS per Menorca respecte els antics PSM?

A mi m’agradaria que me diguessin què són MÉS per Mallorca (MÉS per Menorca és diferent), i a qui aglutina. Ara estan dins Sumar al Congrés, el seu diputat surt per Sumar. Jo li demanaria a en Vicenç Vidal a veure quan es passa al Grup Mixt, perquè ara per ara està dins un projecte estatal i nacional, i on està la defensa de les Illes? L’únic senador que ha estat defensat dins el Grup Mixt les Illes ha estat en Pere Sampol.

• Com s’ha gestionat la dualitat entre PSIB i PSOE?

És una mateixa cosa. Això no és Catalunya ni el PSC. El PSC té estatus propi dins el PSOE, el PSIB no. Aquí la relació sempre ha estat una relació que per no dir “de submissió” te diré de “bona relació”. A Catalunya, Armengol seria d’Esquerra Republicana.

• I en el cas d’EUIB?

Esquerra Unida sempre ha anat molt per lliure a cada comunitat autònoma. En època de n’Anguita hi havia molta cohesió interna, però després ja no, a partir de l’època d’en Gerardo Iglesias. Aquí, quan van tenir més força va ser en època d’en Grosske, i un poc amb en Miquel Rosselló però no tant.

SOCIETAT CIVIL

• Quin paper ha jugat la creació d’IB3?

IB3 va néixer per tenir una televisió pròpia en llengua pròpia i que no depenguéssim de la televisió catalana. A partir d’aquí va ser motiu dels més ferotges atacs per part de l’esquerra i dels partits més procatalanistes. Però s’ha consolidat d’una forma que ara ningú qüestiona, més que VOX. És possible que necessiti una reestructuració. Es fan programes molt bons, i la televisió balear ha estat una eina d’integració. Però sí crec que se podria limitar bastant més el pressupost i certes alegries que la Televisió balear no es pot permetre. No importa que mantengui les 24 hores d’emissió. Va ser totalment desafortunat fer la reincorporació total de personal de cop i volta a un ens que hauria d’agafar uns sectors d’audiència i reduir la televisió als punts de màxima audiència,  que poden ser els informatius i programes propis i de qualitat de les Illes Balears, però no telenovel·les ni concursos… D’això en tenim per tot. El pressupost es podria reduir quasi un 50% fent una televisió únicament i exclusivament de continguts propis de les Illes Balears, que són els informatius i donar a conèixer la nostra història i cultura, amb programes de formació i d’informació.

• Ha contribuït IB3 a crear un sentiment identitari balear?

No. Però seria possible fent el que te dic. I crec que seria una de les apostes que s’haurien de fer. IB3 quan hi ha el moment de més entitat balear és quan hi ha els informatius, que són molt bons.

• Hi ha hagut parcialitat a IB3?

Ha estat una televisió que ha intentat ser imparcial però que realment ha tingut actituds parcials, amb uns i amb altres, sigui governant el PP o governant el PSOE. Encara m’haurien d’explicar aquells programes de debat que hi havia amb n’Antich, en els quals participaven diverses formacions polítiques i que eren molt més plurals.

Ara n’hem menjat de la manifestació del TIL per davant i per darrere. Sí, és un aniversari, però és que hi ha aniversaris de moltes coses. I ho treuen i això fa pressió cap als qui estan governant ara.

REFLEXIONS GENERALS

• Com s’ha gestionat la complexitat de les relacions insulars?

Té contaré una anècdota: la primera visita que fa el president Cañellas a Menorca, quan arriba, entre en Tirs Pons (del PSOE) i un servidor li vam dir “esper que vostè faci realitat rompre amb aquella dita tan menorquina que diu que Menorca té dos enemics: la Tramuntana i els mallorquins. La Tramuntana és potestat de Déu. Els mallorquins és potestat seva”. Menorca i Eivissa no comptaven res abans. Hi havia una única Diputació Provincial que era sobretot Mallorca. I les altres illes no pintaven res. Per actuar contra aquesta reticència hi ha hagut dos elements molt importants: la Universitat i el Parlament. La UIB ha unit als estudiants, malgrat posessin delegacions a Eivissa i Menorca que va suposar un fet altament positiu i que avui ningú qüestiona. Vull recordar, per justícia, que el rector de la UIB era el meu germà Llorenç. Ha estat un focus d’unió, d’adhesió i d’intercanvi entre estudiants de les illes. Mira si és important que sembla que la residència d’estudiants de Mallorca ha quedat petita. I, el Parlament també, perquè l’Estatut preveia que no es podien aprovar els Pressuposts Generals de la CAIB per majoria absoluta. Un cop aprovats per majoria absoluta, s’havien d’aconseguir els vots favorables de dues de les quatre illes. I al final sempre se votava per partits, no per illes. I en el nou Estatut de 2007 ha desaparegut aquesta votació, a proposta meva. Ara es voten els Pressuposts i ja està, sense vots per illes. La terrritorialitat ve precisament fixada en el propi Pressupost. Al Parlament s’ha de votar per partits, no per illes.

La Diada de Menorca és el Dia de Sant Antoni 17 de gener, la d’Eivissa, el 8 d’agost, i la de Mallorca, l’1 de març, perquè se solapa amb el Dia de les Balears. A Mallorca s’hagués pogut fusionar el Consell Insular amb el Govern, perquè és on hi ha més la possible dualitat. Vist lo vist, no importaria que existís el Consell de Mallorca. Tot el que fa ho podria fer el Govern com a tal i ens estalviaríem molts de recursos. Però això ja és irreversible, els partits polítics no ho plantejaran mai, perquè hi podria haver molta gent mallorquina enfadada que es sentís discriminada respecte les altres illes. Hi podria haver una reagrupació de competències que gestioni directament el Govern balear, i deixar al Consell de Mallorca pel que realment hauria de ser: l’administració de les Administracions Locals, és a dir, el gran ajuntament d’ajuntaments, i donar-los assessorament jurídic, tècnic i econòmic. Els ciutadans en sortirien molt beneficiats. I diria que molts ajuntaments hi estarien d’acord, tant d’un partit com de l’altre.

• És just el sistema de proporcionalitat corregida del Parlament balear?

Va ser un sistema correcte fins que hi va haver l’autèntica separació de càrrec (que no incompatibilitat) entre els membres del Parlament i els membres dels consells insulars. És a dir, l’elecció al Parlament és una elecció a la institució que representa a la Comunitat Autònoma com a tal. Allà no s’hi representen les quatre illes, sinó tota la població de les Illes Balears. Dit això, que hi hagi d’haver una correcció me sembla bé, però que aquesta correcció vengui a primar més Menorca que Eivissa no és just. I mira qui ho diu. I diré més: crec que se podria arribar a un acord, de bon enteniment, per incrementar un o dos diputats més a Eivissa, i un o dos diputats més a Mallorca, deixant Menorca com està. Dic això pel simple fet que Eivissa en té 12, perquè l’altre és de Formentera. Ja no és que en tengui 13 com Menorca, és que en té menys fins i tot.

• Seria possible un President del Govern procedent de Menorca, Eivissa o Formentera?

Va ser possible, amb jo mateix. Quan van fer caure en Tòfol Soler, m’ho varen oferir però vaig dir que no. No volia passar en aquesta vida per ser un ambiciós de càrrecs i que ningú interpretés que li vaig “fer la punyalada” per jo ser president. El mateix Jaume Matas me vingué a veure perquè fos jo el que assumís la responsabilitat de la presidència, i li vaig dir el que ja t’he comentat.

• Com s’han desenvolupat les relacions econòmiques amb l’Estat (finançament autonòmic)?

Estam dins un camp on s’ha intentat mantenir un equilibri amb permanent inestabilitat. O lo tomas o lo dejas, governi qui governi, i defora fa molt de fred. Si te quedes amb el finançament antic perquè no has acceptat el nou, malament. En els primers anys hi havia molt menys recursos però bastant més de debat. I amb el pas del temps i la conversió de la democràcia en la partitocràcia, tots els partits polítics van anar emprant el mateix sistema: si governava el PP reunia primer totes les comunitats autònomes del PP i arribaven a un acord, i després parlaven amb les del PSOE, i si governava el PSOE, lo mateix. Quan el PSOE està a l’oposició critica el finançament que duu el PP, i el PP li diu que té el finançament que va deixar el PSOE. I al revés, igual. Mai hi haurà prou recursos per a totes les necessitats de les autonomies. Que també hauríem de definir bé quines són les necessitats vitals de les comunitats. Per a mi són tres: Sanitat, Educació i Serveis Socials. Coberts aquests tres capítols amb bon finançament, després venen les infraestructures, la cultura, els esports i el plans plurianuals d’inversions en equipaments, etc. Tot lo altre són despeses “semisupèrflues”: “xiringuitos”, creació d’agències…