ENTREVISTA A JOAN FONT

L’entrevista es va dur a terme a una cafeteria de Sa Cabaneta (Marratxí) dia 16 de maig del 2024. Es va fer un enregistrament d’àudio.

Entrevistador: Pedro Javier Pérez

• Nom i cognoms: Joan Font Darder
• Lloc i data de naixement: Ariany, 7 de setembre de 1950
• Militància política i sindical: militant a Esquerra Unida i a Comissions Obreres

ORÍGENS

• Com va ser la vostra infància?

Encara que vaig néixer a Ariany, vivia a Marratxí i vaig tenir una infància normal amb la gent del poble, tant a l’escola com en general. Marratxí no té res a veure amb el que era: ha deixat de ser un poble a on la gent es coneixia, hem de pensar que en aquell moment devien viure unes quatre mil persones i ara devem anar per les quaranta mil. A part que també la gent fa la vida més a fora dels pobles.

• Com era l’entorn ideològic de la vostra família?

No tenia una família especialment polititzada. Si s’havia de parlar es parlava (per exemple de les vivències dels meus pares), però és que no hi havia la possibilitat de participar políticament, encara que sempre es mirava d’una manera crítica el que havia passat. A més, a la família no havíem tingut cap mort a la guerra.

• Quina educació vàreu rebre? Vàreu anar a una escola pública o privada?

A Marratxí havia una escola parroquial, després un parell d’anys al seminari i en acabat ja vaig començar a fer feina. Sempre vaig tenir una formació més autodidacta.

EL TARDOFRANQUISME

• Com entrau en contacte amb l’antifranquisme? Quines influències teníeu? Quina ideologia teníeu? Rebíeu influències de l’estranger?

No és una cosa que es produeixi a un moment ni d’una determinada manera. Em vaig afiliar a Comissions obreres i després a l’Associació de veïnats de Son Oliva, que era a on vivia, i a partir d’aquí tens un entorn a on es discuteix amb les reivindicacions que té dona el dia a dia. No era realment una militància antifranquista teòrica, tota la gent que participava en aquests moviments, bàsicament veïnals, en si mateix tenia una lluita a favor dels veïnats el que suposava anar en contra del poder establert. Jo era d’esquerres, però d’una esquerra a on es plantejava que la democràcia real era la participativa, per què quan es prengués una decisió s’hagués estudiat i compartit amb altra gent.

• En l’àmbit cultural, quina importància va tenir la música i, en concret, la Nova Cançó catalana en la lluita antifranquista?

Va servir com a referent, oient, espectador i referent. El que significava en Raimon o en Lluís Llach. En cap moment vaig estar implicat d’anar a cap recital. Va ser molt important per als Països Catalans, però també hi havia altres autors i referents en l’àmbit estatal com Paco Ibáñez o Luis Pastor des del punt de vista de lluita no des del de la llengua, a on si era molt important la Nova Cançó catalana. Cal tenir en compte que hi havia un moviment de reivindicació a tot l’estat.

• Recordau haver llegit Els mallorquins, de Josep Melià (1967)? Quin pes i influència ha tingut aquesta obra?

Sí, però no és un llibre de capçalera. No crec que hagi tingut un gran pes en la creació del mallorquinisme.

• Hi havia molta por dins la lluita antifranquista? Quin era el sentiment d’ànim en aquell moment?

No la por com la que havíem passat els nostres pares, de què podien venir a cercar-te a casa. Si, a alguna manifestació has rebut alguna hòstia, això dins el franquisme. A posterioritat, per exemple jo vaig anar a les primeres eleccions municipals a l’ajuntament de palma (vaig anar com a independent dins del PSM). A partir d’allà el PSM va tenir dues ànimes, sobretot a partir del congrés d’Algaida, jo i un grup de gent vàrem fundar un acord (Esquerra Mallorquina), gent que procedia de l’OIC (Organització d’Esquerra Comunista), de la part crítica del PSM, això va durar poquet temps. A les eleccions del 82 vaig anar a les llistes del senat, però abans de tancar la campanya electoral ens vàrem retirar i vàrem decidir donar suport a la candidatura del PSOE.

• Quins creieu que són les claus de la desfeta de la dictadura? Quin paper hi va jugar la societat civil?

És com la vida d’una persona que es fa vella, no havia tengut possibilitat de regenerar-se, i per això havia de morir de vella, com va morir en Franco. Però dins de la dictadura hi havia hagut molts grups de gent que varen mantenir una flama important, però sense la força suficient per tombar-la. Aquí hi havia gent que es va jugar la vida cada dia, sobretot del PCE i altres grupets de partits com l’OIC.

La societat civil va tenir un paper dins del franquisme però sobretot al final. També va haver-hi gent que es va infiltrar dins d’organitzacions franquistes i dins dels sindicats verticals d’associacions obreres. Els sectors més importants varen ser els sindicats i les associacions de proximitat, és a dir, associacions de pares, de famílies, amb gent que s’anava ficant a dedins i a partir d’aquí varen néixer associacions de veïnats i de barri. També es va implicar gent de l’església, ja que es feien reunions dins de les parròquies.

• Com recordau l’execució de Salvador Puig Antich? Què va significar allò?

Va ser una mescla d’impotència, cabreig i ràbia. Per la gent que estava a l’oposició del franquisme, es varen despertar consciències que ja sabien que això no anava enlloc, i que allò no tenia ànima. Es va unir més gent, sobretot aquella que anava dispersa, al sentiment de frustració.

• Com recordau la mort de Franco? Quina expectativa teníeu per al futur democràtic d’Espanya en aquell moment?

Era una cosa que es veia venir, en Franco estava fotut. Era més la preocupació pel que s’estava preparant, es pensava que es podria fer més del qual s’havia fet fins ara. Després va ser quan vàrem ser incapaços de saber cap a on podria tirar allò, si podria sobreviure o no. Gent independent, o gent fins i tot de centredreta, demòcrates no d’esquerres es varen incorporar. El franquisme al darrer no tenia gent jove preparada que el seguis, només eren fatxes de carrer, però a la cúpula eren els mateixos (del moviment, tecnòcrates). Es veia que a mitjà termini no tenia futur, però sí que tenien molt de poder.

Jo pensava que una de les coses que podia haver-hi, era una ruptura, moltíssima de gent no opinava, i per això les enquestes no funcionaven, es captava el que volia la gent, mítings de Carrillo plens… Pensàvem que hi hauria un tomb fort cap a l’esquerra, però que a partir d’aquí hi hauria la possibilitat que hi hagués una democràcia diferent de la que vàrem tenir, però finalment va quedar molta gent decebuda.

• Recordau la Mesa Democràtica de 1972 i la Junta Democràtica de 1974? Quin paper va jugar en l’antifranquisme?

No hi vaig anar a cap de ses dues. Però varen organitzar el fet que era possible una certa reconciliació no del franquisme però sí de certs sectors, com en Ruiz Jiménez… Això va fer que tots els franquistes pensessin que també hi havia altres coses que es movien.

LA TRANSICIÓ (1976-1983)

• Com recordau els orígens del vostre partit polític? (PCE, MCI, OIC, PSI, PSOE, PSAN…)

El primer lloc a on vaig militar va ser a Esquerra Mallorquina, que es va dissoldre a un moment determinat, ja no es va presentar a les eleccions i molta de la gent que hi formava part va anar cap al PCE. Jo tenia militància dins dels moviments socials, vaig ser el president de les associacions de veïnats de Palma. També vaig esser a la junta de les associacions de veïnats d’Espanya. En aquell moment era més oportú que en aquelles organitzacions no hi hagués bàndols, és a dir que no fossin d’un partit o d’un altre.

Després, molt posteriorment, quan jo ja era regidor per Esquerra unida com a independent a Palma (i portaveu) m’hi vaig afiliar. I encara fins avui dia.

• Com recordau la qüestió autonòmica abans de la Constitució? Quin paper hi van jugar els partits polítics d’esquerra i de dreta? Com recordau el Pacte Autonòmic de 1977?

Si hi havia gent que sí que es preocupava d’aquests temes, però no era una cosa que estiguis arrelada dins de la població. Quan va esclatar va ser amb la manifestació per la Diada de l’Autonomia de 1977, quan trobares a molta gent del carrer amb qui no havies aprofundit i realment pensava igual que tu. Hi havia gent que veia la paraula “autonomia” com a molt de prop hi havia gent que volia avançar més. Gent d’UCD o el PSOE no pensaven el mateix del sistema autonòmic no provincial. Però va ser defensat per la majoria dels partits ja fossin de centre (demòcrates) o d’esquerres, a excepció de partits de dretes com Alianza Popular.

• Com recordau les primeres eleccions, de juny de 1977? Quines expectatives teníeu? Com explicau els resultats a Espanya? I a les Illes Balears?

Les eleccions del 77 varen ser una decepció per jo, pensava que hi hauria una majoria d’esquerres i que dins l’esquerra no hi hauria hagut aquesta diferència. Per exemple el PSOE que no feia una feina de carrer com el PCE i que igualment va arrasar. El PCE havia duit la lluita antifranquista tant des de dedins com des de defora. Malgrat que els dies abans de les eleccions ja es pensava que aniria tot cap aquí.

Crec que va haver-hi bastant de gent que va votar pensant i recordant la guerra, per això varen votar amb una mica de por, perquè no hi hagués un fort esclafit. I en segona part, per la campanya de premsa que varen fer els mitjans de comunicació que volien que hi hagués una transició que tengués molt poca part de ruptura, i una certa continuïtat, només canviant el que s’havia l’estrictament necessari. Els que volien mantenir el seu poder i encara el mantenen, varen quedar contents.

• Vàreu votar en el referèndum sobre la Constitució? Vàreu promoure el sí, el no o l’abstenció? Per què? Què ha significat la Constitució a nivell democràtic i a nivell identitari?

Vaig votar que no, bàsicament per la qüestió de la monarquia. La majoria de les coses considerava que sí, però el fet que si volíem arribar a una república, no podíem començar per una monarquia. Jo si pensava que possiblement no s’hauria permès fer segons quines coses.

La majoria de gent va votar que sí, però aquesta gent no pensava que era el millor que podia passar, però si votaves que no, votaves el mateix que votaven els franquistes. Vaig votar no i no abstenció, perquè no crec en l’abstenció, val més no participar que abstenir-se. Si jo hagués pensat que el meu vot hagués estat decisiu potser ho hauria pensat més, però tenia clar que sortiria el si.

Ha tingut parts molt positives i moltes mancances, crec que una altra constitució era possible, però no tot ha estat negatiu. El defecte més gros és que no hi hagi hagut una agilitat per transformar certes coses, varen quedar coses molt fermades per no poder modificar-les. Tothom va cedir molt a la constitució, hi havia coses més simbòliques com el fet d’acceptar la bandera espanyola en lloc de la republicana.

• Com recordau la implantació de la llengua catalana als àmbits públics i a l’escola? Va tenir moltes dificultats?

La primera escola pública que jo record en català era la del Rafal Vell, a uns barracons que hi havia devora el torrent. El meu fill anava a La Salle i quan es va obrir aquesta escola, el vàrem matricular, perquè tenia les dues cames: era una escola pública i en català. Totes les escoles en aquell moment eren en castellà, i la majoria dels seus mestres sabien les dificultats en les quals es trobaven. S’ha d’agrair a molta gent que va optar per això, sobretot els mestres, però també els pares, ja que la majoria dels alumnes no eren del Rafal.

• Recordau el debat que es va produir entorn de la cooficialitat o l’oficialitat única de la llengua catalana?

El record, però no ho vaig seguir massa.

• Recordau el debat que es va produir entorn de la unitat del català i el gonellisme?

No té debat, el que si és cert és que a un moment determinat si això ressuscita no té cap futur, però sí que hi ha gent, més concretament dos sectors de població que de alguna manera pensen que el català no aporta res, pensen que la llengua és important segons per a què serveix. Molta gent nouvinguda no considera que els hi aporti, i per això fan una utilització utilitarista del català.

Si no es valora per més coses que simplement tenir-ho com a llengua oficial o cooficial, pot potenciar que hi hagi gent en contra del tema. Els que hi creim, a més d’estimar-lo, no hem de permetre en absolut cap d’aquestes idees. Si ara a l’escola es planteja el fet que la gent pugui triar, tira-tira s’anirà perdent. Sobretot a ciutat i a poblacions pròximes s’ha de fer un entorn perquè sigui llengua de carrer, el que moltes vegades hem estat incapaços de fer.

• Quin paper jugà l’Obra Cultural Balear en la difusió de la llengua, la cultura i la identitat pròpia?

Crec que ha tingut un paper cabdal, la gent que estima la llengua li ha d’agrair de per vida. També en el referent a la cultura i la identitat pròpia. Fa una sèrie d’anys sí que el mallorquinisme tenia a veure amb el català, però això ha canviat. S’hauria d’estudiar més que significa avui dia sentir-se mallorquí políticament xerrant.

• Quina valoració podeu fer de la Transició en l’àmbit econòmic? Quin impacte tenia el desenvolupament de l’economia turística?

Crec que la política té poc a veure amb l’economia, aquí les úniques mesures que es poden prendre és de protecció. Tot s’ha basat en el turisme, ja no queda res d’indústria. Amb una altra transició no sé si ho hagués canviat, hem tengut experiències de què segons quins governs han posat lleis i normes de més protecció del territori, però si ve algú per darrere, ho canvia. Tothom s’ha dedicat a treure el màxim profit d’allà on pots actuar. Ha estat una molt mala política que ens ha dut a no tenir cap altra alternativa que el turisme. Vàrem tenir la prova amb la covid, el turisme pot acabar per un factor extern, a diferència del que passaria amb algunes indústries. Moltíssima gent que fa feina del turisme no ha vist la necessitat d’una formació personal per ser cambrer de pisos o ajudant de cuina. Amb altres oficis no ha passat el mateix. No s’ha de demonitzar el turisme, però s’ha menjat les altres activitats econòmiques de Mallorca. No crec que es pugui construir cap alternativa al turisme a mitjà termini.

• Vàreu participar de qualque sindicat? Quin paper van jugar els sindicats en la consecució de la democràcia i l’autonomia?

Vaig ser delegat sindical a Comissions Obreres. Varen tenir un paper molt interessant, ja que la gent podia estar organitzada. Moltes de les qüestions de millora de les condicions laborals va ser gràcies als sindicats, que també tenien un factor d’actes de democràcia interna i participació. No només eren oficines o gestories per millorar les condicions laborals sinó també per mobilitzar-se.

• Com recordau el cop d’Estat del 23F? Què va suposar allò per a la concreció del procés democràtic i autonòmic?

Jo aquell dia estava reunit a un consell d’administració d’EMAYA a Palma en representació de l’associació de veïnats, ens va cridar el governador civil dient que si volíem que venguessin a protegir-nos. En aquell moment jo era a “Esquerra Mallorquina”, vàrem quedar allà i vàrem fer desaparèixer tot el que fossin fitxes de noms de persones per si allò anava malament no poguessin trobar pràcticament cap nom de ningú que no fos públic. Va aturar qualsevol expectativa que aquesta gent podia tenir sobre un canvi de règim, no sabien a on es ficaven.

• Com valorau l’Estatut d’Autonomia de 1983? Podien les Illes Balears accedir a un nivell major d’autonomia?

Va ser una passa endavant molt important. Encara ara hi ha aspectes importants que avui dia ens serveixen, va ser un bon estatut per aquell moment. Crec que sempre es pot arribar a més, sempre hi ha cessions, i de qualque manera, intercanvis d’opinions per veure fins a on es voldria arribar. Segurament s’hauria arribat a més, però no va ser un mal estatut per aquell moment.

REFLEXIONS FINALS

• Creieu que la dreta dels 70s i 80s estava molt o poc lligada amb el franquisme?

Hi havia una part important de la dreta que sí, però a partir del vuitanta va començar a haver-hi una dreta que no ho estava tant. Nosaltres aquí vàrem tenir Jeroni Albertí que era de dreta i no era del franquisme. De fet, el partit més franquista que es va presentar a les eleccions va ser “Alianza Popular” i va treure poca representació i dins UCD inclús hi havia gent socialdemòcrata, és a dir rens a veure amb el franquisme.

• Quina crítica o autocrítica podeu fer del vostre partit/ideologia durant el tardofranquisme i la Transició?

És difícil fer autocrítica, es prenen decisions en el moment, segurament ara es farien les coses d’una altra manera. Però crec que es va fer quasi tot del que es podia fer en aquell moment, amb les condicions que hi havia. Les decisions que un pren, són col·lectives i, per tant, ningú pot imposar la seva.

• Quina valoració, en poques paraules, podeu fer de la Transició?

S’hauria pogut fer d’una altra manera, però és difícil analitzar amb la perspectiva actual amb el que hi havia en aquell moment. Si en aquell moment s’hagués tingut la informació que es té avui les coses haurien anat d’una altra manera. No es podia arribar al que molta gent volíem arribar, perquè el consens es va imposar entre altres moltes coses.

• Quins personatges concrets destacaríeu del tardofranquisme i la transició a les Illes Balears?

La majoria de les persones que destacaria són persones anònimes o no massa conegudes per la majoria de la gent tant en l’àmbit sindical com al polític. Sobretot gent que feia feina no tant de cara a institucions. Una persona que va fer una feina excepcional va ser Rosa Bueno i també en Jaume Obrador, per la feina que havien fet a les comissions de barri. Gent com Manolo Cámara en Comissions Obreres. Cit aquests perquè representaven molta més gent. Si hem d’estar agraïts a determinada gent, és a aquesta que sense cercar cap lucre estava donant el call cada dia, a nivell de barri, sindicats o polític.