Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.
FITXA PERSONAL
- Nom i cognoms: Jaume Mateu i Martí.
- Data de naixement: 28 de febrer de 1957.
- Lloc de naixement: Bunyola.
- Estudis i formació: Batxillerat Superior i COU.
- Trajectòria laboral: Editorial Moll (1977-1987), Funcionari del Consell de Mallorca, i President de l’Obra Cultural Balear (2005-2018).
- Militància política: Cap.
- Treball o situació actual: Jubilat.
INICIS DE L’AUTONOMIA (80s)
- Com valorau l’Estatut d’Autonomia de 1983? Compleix amb les expectatives d’autogovern per a Balears?
L’Estatut va venir forçat per una voluntat de Madrid de provincialitzar encara més l’Estat, donant-li un altre nom (en comptes de “províncies”, “comunitats autònomes”). La primera gran decepció pels que ja teníem una certa consciència nacional va ser entrar per la via general i no per la via dels territoris que ells consideraven, en certa manera i encara que no ho diguessin, nacionals, com Catalunya o el País Basc. A nosaltres ens hagués agradat entrar en aquest grup però no va ser possible.
Si ara ho anam a mirar, era molt magret. Era una manera de definir molt malament què eren les Balears. Però, el més rellevant de l’Estatut és la famosa coma (“llengua, pròpia de les Illes Balears”), que sí va marcar. Ens diu que la llengua que es parla a les Illes Balears és la llengua catalana i, en conseqüència, la cultura pròpia també forma part de la catalanitat.
L’Estatut va suposar un inici. Hi havia una certa eufòria, perquè veníem d’on veníem. Però jo m’ho mirava amb un cert recel. Fer de les Illes, el País Valencià i Catalunya “comunitats autònomes” era esquarterar la nació, en certa manera. La Constitució prohibia la federació de comunitats autònomes. Això a mi i a molta de gent ens va suposar una decepció. Si volem fer una cosa nova, hem de sortir del provincialisme. Per què 18 comunitats autònomes? Quin sentit té una comunitat autònoma a Extremadura o a Madrid? Cap ni un. Allò del “cafè per a tothom” és una presa de pel.
Per una banda, sí va significar una certa ruptura, un nou llenguatge, però la realitat era la mateixa: control absolut de l’Estat, finançament injust… I a nivell social tampoc no va significar res (sí, dia 1 de març és el Dia de la Comunitat Autònoma, però i això què és? Som una comunitat d’illes, i cada illa és un mon). Des de les institucions no s’ha fet res per aprofundir en el fet nacional, no som més que províncies. I, a més, han incomplert sistemàticament l’Estatut tots aquests anys.
- Com recordau les primeres eleccions autonòmiques, del 1983? Quina valoració en podeu fer?
Aquest panorama electoral s’hagués pogut revertir si els partits majoritaris haguessin pres posicions. En Gabriel Cañellas té una frase molt cèlebre: “Els balears som els que tenim més raons per a ser independents, perquè hi ha la mar per enmig”. Aquest discurs brutalment regionalista d’en Cañellas cala. Tenia una forma d’expressió molt popular, planera i directa, però al final comandava Madrid.
En un altre aspecte, el PSOE, que sí tenia en general una certa consciència de pertinença a una cultura catalana innegable, va descartar parlar d’això. El que feien era defensar parlar el català, però res més. En Cañellas era regionalista però sense afectar per res Madrid, sinó més aviat tot el contrari, i el PSIB feia seguidisme del PSOE. A l’OCB, per exemple, hi ha molta gent del PSOE, que creu fermament en la llengua i la cultura catalana i que s’ha d’avançar en aquest sentit, però es queden aquí. Quan aquell nacionalisme intel·lectual o cultural ha de passar a l’acció, el PSOE es retreu, i ben segur que no per voluntat dels socialistes d’aquí sinó per voluntat de Madrid. El problema és que els grans partits majoritaris d’aquí no són sobirans dins el seu territori.
- Ha tengut el PSIB-PSOE dues vessants en matèria identitària?
Quan al 1975 mor Franco, a les Balears l’únic partit que estava molt organitzat era el PCE, perquè durant tota la clandestinitat es va saber moure. Dins aquell partit hi havia de tot (trotskistes, stalinistes…), i el fet que fossin els únics ben organitzats era un perill. Quan Madrid veu que en Franco no hi és, necessiten un partit d’esquerres per desactivar el PCE, i és quan comença el PSOE a deixar de ser el socialisme pur i passa a la socialdemocràcia. És una operació simplement per presentar un partit d’esquerres que no fes por.
Dic tot això perquè aquí a Mallorca els primers contactes per crear el Partit Socialista es fan molt poc després de la mort de Franco. A Balears sí hi havia sindicalistes, que venien de la Guerra. UGT tenia molta força i hi havia molts simpatitzants de la UGT, però el PSOE a la pràctica no existia. És després de la mort d’en Franco que aposten per ell, i és quan entren el partit gent com Fèlix Pons. Creen aquest bloc per desactivar el nacionalisme militant. No volen passar a l’acció mai.
A les primeres eleccions te queda un mapa per saber exactament per on anirà la cosa. I els esquerrans que no acaben de concordar amb el PCE s’aferren al PSOE. En aquell moment, entre els comunistes i els socialistes hi havia una corrent petita que sí es declarava en certa manera sobiranista. El PSOE advocava per un federalisme i una República Espanyola Federal, i això ho hem oblidat. Fins i tot els socialistes ho han oblidat.
Així com a Catalunya tenien la gran burgesia, que tenien un tint molt nacionalista, d’en Pujol i companyia, aquí no existia la dreta nacionalista mallorquina. Només existien senyors de possessions, no hi havia una burgesia clàssica i continental. Era una altra cosa. Per tant, s’havia de desactivar d’alguna manera aquests grups més radicalment sobiranistes. I com ho fas? Fent que el PSOE, que era majoritari, no veiés amb mals ulls uns certs avanços en aquest sentit però que no eren prioritaris.
- Quin impacte han tingut dins el PSOE Francesc Antich i Francina Armengol en matèria d’identitat?
Aquí a Balears han estat prou vius. Diuen que hi ha més PSIB que no PSOE. Hi ha un gruix més important que és la branca més nostra, la representada per na Francina Armengol i n’Antich. I enfront en tenien una altra més dependent de Madrid, que la representava fins ara n’Aina Calvo. Els governs socialistes que hem tengut sí han estat marcats per la branca més nostrada. Es tractava de donar suport a la llengua i la cultura catalanes, però sense fer-ne bandera. No s’ha avançat gens, o molt poc, en política lingüística. Fa 37 anys de la Llei de Normalització Lingüística, i on som? I hem tengut setze anys de governs progressistes, que en principi volien el coneixement, l’ús, la difusió i el prestigi de la llengua i la cultura catalanes.
- Quin impacte va tenir el Govern de Gabriel Cañellas (1983-95) sobre la identitat pròpia i la qüestió nacional?
És una figura molt complexa però a la vegada molt simple. Ell actuava com un amo de possessió. Hi ha una fotografia molt famosa d’ell damunt un tractor. Això és en Gabriel Cañellas. Després podem posar tots els matisos que volguem, però era això. Ell va veure que podia comandar i que podia fer negoci. Clar que hi ha un moment que el va emprenyar que Madrid li passàs comptes. Era un populisme una mica refinat. Era molt més de carrer que no de Parlament, si tu mires les seves intervencions parlamentàries, n’hi ha algunes de patètiques, però, en canvi, al carrer era únic. Molta gent va veure en Cañellas com una persona amb la qual es podien fer coses. Ell fa la Llei de Normalització Lingüística, i quan la signa ja sap que no l’aplicarà mai, perquè serien tot problemes. Però ell la fa. Ho tenia molt clar tot això.
- Cañellas emprèn el procés de normalització per acontentar la societat civil? O per conviccions?
Ho fa, primer de tot, per una qüestió d’ego personal. Ell se sent poderós, i se’n dona compta que essent President del Govern pot determinar moltes coses i pot moure molts diners. Recordem que amb en Cañellas hi havia en Matutes a Eivissa, i eren corda i poal, amb un sentit molt pragmàtic.
Jo no sabria definir ideològicament en Gabriel Cañellas. No m’atrevesc. Era una persona molt pràctica amb els seus. I va crear escola. El cañellisme no està descrit intel·lectualment però tothom sap què és.
- Com valorau el procés de normalització lingüística en els primers anys de l’autonomia? Quines organitzacions hi van tenir més pes?
La societat civil va tenir un pes excepcional. Segurament, si prèviament a tot aquest bugat polític, no hi hagués hagut una presa de consciència col·lectiva, no s’hauria arribat on es va arribar. Als inicis dels vuitanta, hi ha una potenciació molt gran de l’Obra Cultural Balear, i també l’eclosió del GOB. Madrid se n’adona que aquí passen coses. Hi havia un gruix social i ecològic representat pel GOB, i lingüístic i cultural representat per l’OCB. Aquests dos pilars afecten la política fins allà on poden. En Cañellas, per exemple, és el primer que declara un parc natural, a Mondragó. Mentre donava permís per construir i fer desastres. Això ho fa per tenir-los a tots contents. Això és el cañellisme.
- Quin paper han jugat altres associacions culturals, com l’Associació Voltor, el Grup Blanquerna, l’Ateneu 31-D, la Fundació Emili Darder…?
Tot això neix a remolc del que passa a Catalunya i al País Valencià. Quan veiem cap on va l’Estat, i ens començam a adonar que la Transició era una presa de pèl, una presó amb una mica més de llum, és quan comencen aquestes reaccions, i és l’hora d’intervenir, de que ens organitzem i avancem. I és quan es crea Blanquerna, que és una escola nacional, i té un èxit aclaparador. Era un espai que ningú ocupava i que era molt necessari.
Blanquerna té un impacte molt gran. I els polítics se n’adonen. Partits com el PSIB comencen a tenir en compte això, i escolten què diuen. Tota aquesta força es tradueix políticament en partits nacionalistes que no acaben d’eclosionar, perquè una part important de la gent que es movia en aquestes entitats, després votava al PSOE.
- Quin paper han jugat les Illes Balears en el traspàs gradual de competències des de l’Estat? Quina dificultat creu que ha tingut aquest procés?
Des de que hi ha autonomia, i un poc abans, hi ha un gruix social que empeny, i amb una força bastant potent. Jo crec que aquesta força sí que en certa manera propicia un cert avanç en transferències. En Cañellas no era gens beneit, i sabia que el carrer tenia molta força, no només per aquest gruix social sinó també pels altres partits polítics. Per tant, aquesta mobilització mantinguda durant molts anys fa que en Cañellas es vegi obligat a adaptar el que ell voldria al que la gent demanava. Sense aquesta pressió, això hagués estat horrorós, semblant a allò que va passar al País Valencià.
- Com recordau la Plataforma Cívica per l’Autogovern i el lema “Volem comandar a ca nostra”, el 1991?
Allò va ser una explosió d’autoafirmació, i a més, dit amb el llenguatge d’en Cañellas: “volem comandar a ca nostra”. Semànticament és molt subtil, i la gent ho entén. És un gran lema. Tothom va adherir-s’hi, fins i tot el Bisbe de Mallorca va dir que sí! Era una pressió molt forta per en Cañellas.
MOBILITZACIONS DELS ANYS NORANTA
- Com recordau i valorau l’activitat de Joves per la Llengua des de 1994? I en concret de celebracions com l’Acampallengua o el Correllengua?
Hi ha un moviment juvenil, i això és important dir-ho, que neix sota el paraigües de l’Obra, i que és un moviment que mereix un estudi rigorós i una anàlisi molt profunda, perquè en aquell moment mobilitza una quantitat de joves que jo no crec que s’hagi tornat a mobilitzar més. I tenen una capacitat imaginativa de crear grans esdeveniments que comporten moviments de molts tipus, com l’Acampallengua o el Correllengua. Aquestes experiències són fantàstiques. I, efectivament, actuen com a front a totes les polítiques culturals, lingüístiques i ecologistes del PP.
- Creu que a mitjans dels noranta es produeix un nou paradigma dins l’activisme cultural?
Jo crec que el supera. Fa una passa més, perquè tots estàvem convençuts aleshores que tota aquesta acció tindria una repercussió política. El poble hi era, es va demostrar. Els partits com PSM o MÉS venen d’aquesta lluita, perquè saben que no hi haurà oposició sinó aclamació a les polítiques de defensa mediambientals o culturals.
- Aquell nou moviment cultural va servir més per crear consciència social o per fer de pressió a la política?
Les dues coses. No hem d’abandonar el carrer. El carrer ha de tornar a ser, i ara més que mai, el “gran Parlament”. La pandèmia va ser criminal en aquest sentit, perquè va distorsionar tot tipus de relacions. Però ara, tot el moviment associatiu ha de tornar a agafar el carrer. Els grans debats no els hem de fer ni via xarxes socials. Ja sé que activar la gent és terriblement complicat, però hem de vèncer aquesta resistència. Jo no te vull dir que facem manifestacions multitudinàries. Els 100.000 contra en Bauzá no sé si es poden tornar a repetir. Però el mateix interès que hi havia contra la barbàrie i a favor del Progrés, ara hi ha de tornar a ser. Els grans avanços que hi ha hagut a les Illes Balears, amb autonomia o sense, han estat gràcies a la pressió de la societat civil.
- Com valorau l’experiència de la presidència de Cristòfol Soler (1995-96) respecte la llengua i la identitat pròpia?
Qui atura en Cañellas, a més dels casos de corrupció? Madrid. Ells veuen que aquí hi havia un llop estepari que feia el que li donava la gana. I això no podia ser. Madrid l’enfonsa, i quan arriba el seu delfí, en Cristòfol Soler, fa un regionalisme que sí té ganes d’acció. Era identitàriament molt més avançat que en Cañellas, i és quan fa un Govern en aquest sentit molt liberal en l’aspecte ideològic i molt pràctic en l’aspecte cultural i lingüístic. I Madrid veu que també se l’han de carregar, perquè torna a ser un altre llop estepari. Si l’haguessin deixat governar, probablement hagués superat en Cañellas en aquest aspecte d’acció sociocultural. No en tenc cap dubte. Que en Cañellas es fes seu el regionalisme i que el seu hereu fes una passa més va descentrar Madrid.
- Com valorau l’experiència de les presidències de Jaume Matas (1996-99/03-07) respecte la qüestió nacional?
Tots pensàvem que en Jaume Matas era sensible a la llengua i la cultura, i que en certa manera venia a ser una mica la continuació més pausada d’en Cañellas. Se’l considerava, de fet, hereu seu. En aquell moment hi ha un impàs. El 2003, ve d’un govern socialista, i ja comença a desplegar trets que ja ens inquieta bastant, tant a nivell social, com econòmic com civicocultural. En Matas crispa políticament i socialment. Quan crea IB3, ja vam veure que ell creava la seva televisió, que no era la gran eina que reclamàvem i de la que esperàvem que fos una televisió arrelada i d’obediència d’aquí, no d’allà ni d’interessos particulars d’en Matas. I és el principi de la fi, encara ara hi ha hagut a IB3 contractes blindats de l’època d’en Matas. IB3 no ha servit de res a nivell identitari.
- Com valorau l’experiència del Primer Pacte de Progrés (1999-03)? I del Segon Pacte (2007-11)? I dels pactes d’esquerra de 2015-2023?
Curt i ras. Hi havia un PSOE majoritari que li faltaven pocs vots per governar en solitari, i van demanar ajut a partits sobirans per fer un Pacte de Progrés. Magnífic, però el peix gran s’ha menjat els petits. Hi ha excepcions, però han estat concessions. Només me referiré a la política lingüística: s’ha notat el progrés? S’ha fet una política efectiva per millorar l’ús i coneixement del català? S’ha creat una oficina de Drets Lingüístics. És efectiva? Jo li vaig dir a na Francina: si al Govern l’interessa l’ús i difusió del català, que depengui directament de Presidència, perquè així seria transversal a tot el Govern. Si ho deixes a una conselleria, ho dilueixes. Quants de càrrecs d’aquests pactes s’han dirigit normalment en castellà? De la mateixa manera que en l’aspecte social sí hi ha hagut avanços i s’ha actuat de la manera que s’havia d’actuar, però en polítiques efectives tant de cultura com de promoció de la llengua catalana, no. A nivell d’identitat, els Pactes de Progrés no han servit de res. Continuam essent tant, o més, espanyols que en temps d’en Cañellas.
EL SEGLE XXI
- Quins canvis assolí la reforma de l’Estatut d’Autonomia de 2007?
No canvia res a la pràctica. El preàmbul ens declara “nacionalitat històrica”… Faltaria més! Però amb qui i amb què? I quines conseqüències té això? La feim valer aquesta identitat? No. Aquesta nacionalitat històrica no presideix el Govern, queda en un simple preàmbul. I, en canvi, insisteixen en les modalitats lingüístiques… L’Estatut d’Andalusia diu que es tenguin en compte les modalitats andaluses del castellà? No. És absurd. I per què ho posen aquí?
- En quin estat es trobava l’Obra Cultural Balear a la primera dècada del segle XXI?
L’estat de l’Obra era d’expansió. A partir del novembre de 2005, quan a mi m’elegeixen president, el nombre d’afiliats puja significativament. També s’augmenten les delegacions de l’Obra, s’estableixen acords amb entitats municipals que, sense ser de l’Obra, eren pràcticament idèntiques… L’Obra s’eixampla molt. És cert que també ho fa aprofitant acords molt avantatjosos amb la Generalitat de Catalunya i el Govern de les Illes Balears. Això, el 2008, peta, perquè hi ha la gran crisi i, per tant, les injeccions públiques davallen molt. Minven molts els ingressos i els suports institucionals, però segueix tenint darrere una força molt gran, gràcies a la qual es pot mantenir. Record que hi va haver una derrama, i els socis van respondre d’una manera increïble.
- Quines noves campanyes emprengué l’Obra Cultural Balear durant el segle XXI? Considerau que hi va haver un nou canvi de paradigma en les reivindicacions culturals?
L’Obra, si s’ha significat per qualque cosa al llarg de més de seixanta anys, és que sempre ha sabut llegir la realitat. Després dels inicis hi va haver… En els inicis, hi havia la clandestinitat i moltes dificultats, fins que arriba la democràcia, i aleshores és quan pren partit per l’autogovern, i ho expressa de les mils maneres possibles, unes actuant de motu propi i d’altres, amb partits i sindicats. I això és una de les coses que s’han de destacar de l’Obra: que sempre ha tengut interlocutors, tant en lo polític com lo social. Des del PP als vells comunistes sempre hi ha hagut interlocucions directes.
Això ho deia perquè a cada realitat s’ha actuat d’una manera determinada. Als anys noranta hi va haver una mobilització anual: en un dia determinat fer una gran festa. Començant el segle XXI vam voler canviar la dinàmica, i en lloc de fer una diada cada any vam voler fer de cada dia una diada. Les mobilitzacions es van mantenir, però també es van obrir nous escenaris, com per exemple, el “Mallorcamón Festival”, que agermanava un grup de la cultura catalana amb un altre dels nouvinguts que també pogués atreure gent, per eixamplar més. Van venir figures referencials dels nouvinguts i els vam ajuntar amb figures referencials nostres (Antònia Font, Els Pets…). Una altra campanya va ser “Cafè per la llengua”, que es tractava d’anar a petits grups a presentar què és l’OCB i què vol. De la mateixa manera va venir “Mallorca m’agrada”, que va ser una de les campanyes icòniques de l’Obra. Es tractava de fer un lipdup, és a dir, un pla seqüència a través d’una cançó. Se’n van fer una seixantena, a tots els pobles. També es va fer “La llengua, la clau”, una campanya dedicada a les administracions públiques. Un ajuntament per defecte s’ha de comunicar en català (que a sobre ho diu la Llei de Normalització Lingüística). Si un ciutadà demana que se l’atengui en castellà, s’ha d’atendre la seva demanda. Però d’entrada s’ha de fer en català. Una altra campanya va ser “Conversem”, que anava dedicada a les parelles lingüístiques, és a dir, agafar col·lectius de nouvinguts i parlar del català i de la necessitat de que ells aprenguessin en català. Eren unes campanyes dimensionades però que ens servien, d’una banda, per explorar l’àmbit al que la dedicàvem (per exemple, amb les comunitats de nouvinguts vam fer mils de reunions, i teníem una gent que només treballava amb ells. No era un rèdit immediat però sí una manera d’obrir-nos). Tot això fins que vaig deixar de ser president es va fer així.
- Com valorau les polítiques lingüístiques del Govern de Bauzá (2011-15)?
100.000 persones al carrer. És una de les millors respostes civils a una política com aquesta. És cert que l’enunciat era “per una educació pública de qualitat”, però és que l’educació pública de qualitat no només són les escoles, també es la ciutadania. I la ciutadania de les Illes Balears es va sentir agredida per les polítiques anorreadores d’una persona que es va voler significar per ser la que pitjor va tractar les Illes Balears. En Bauzá són 100.000 persones al carrer contra seva, que el van acabar fent fora.
A en Bauzá tothom li aconsellava que ho deixés fer, que no es fiqués en aquest tema. Havia estat l’estratègia de sempre d’en Cañellas. Però no ho va fer. I en Bauzá són 100.000 persones al carrer. No tots eren sobiranistes a la manifestació, però hi eren. Poble n’hi ha. El neguen però hi és. I davant un atac flagrant als seus drets, actua.
Ja havia tengut 50.000 persones en contra seva, protestant a favor del català, per la Llei de Funció Pública de 2013. Modificar aquesta llei, que havia fet n’Antich, és lo primer que fa en Bauzá quan arriba a governar. A través de l’OCB es varen aconseguir més de 12.000 al·legacions contràries a aquesta modificació en poques setmanes! Va ser un indicador de la força que hi havia en aquell moment.
- Quina va ser la relació entre l’OCB i l’Assemblea de Docents durant el conflicte lingüístic amb el Govern Bauzá?
Vàrem ser dues vessants de lo mateix. L’Assemblea de Docents no tenia entitat jurídica pròpia, i quan vàrem fer la caixa de resistència, ells necessitaven una entitat que els aixoplugués. L’Obra aleshores tenia un compte corrent a Colonya, que eren uns diners que ni entraven ni sortien, i vam cedir-lo a l’Assemblea de Docents. En Jorge Campos ens va denunciar perquè, segons ell, utilitzàvem aquests diners dels donatius que fèiem a l’Assemblea de Docents per pagar activitats de l’Obra. El jutge va admetre a tràmit la denúncia, i hi va haver un requeriment. Al final el jutge ho va arxivar perquè vam demostrar que al compte només hi havia els diners per a l’Assemblea. Això va ser important per poder fer efectiu l’import els dies de vaga dels professors que s’hi declararen, que provenien de la caixa de resistència. I per altra banda, l’Obra no només va posar Can Alcover a disposició de l’Assemblea per fer reunions i activitats, sinó també tota l’estructura que teníem als pobles. Les delegacions es van posar a disposició del que poguessin decidir els de l’Assemblea de Docents. Jo estava en contacte amb els seus portaveus. Va ser una relació molt bona. A veure, al final tractàvem amb la nostra gent. Molts mestres eren socis de l’Obra, i el que fèiem era el que ens dictava la consciència i el que ens demanaven els nostres.
Ens vam mantenir bastant al marge a nivell formal i públic, perquè vam considerar que el protagonisme l’havien de tenir els docents. L’Obra Cultural Balear no va voler encapçalar la lluita, i de fet, no la va encapçalar. Ho van fer els mestres i les famílies. Nosaltres vam ajudar en tot allò que vam poder. Si no hagués estat per les famílies, no haguéssim tengut l’èxit que vam tenir. Més d’un 78% de famílies van indicar que volien l’ensenyament en català. Va ser un èxit brutal.
- Quin impacte ha tingut el procés sobiranista català de la darrera dècada sobre les Illes Balears?
Quan hi va haver tot el procés, jo encara era president de l’Obra, i hi va haver una reacció molt positiva. Es va crear la Coordinadora d’Entitats per la Democràcia que ajuntava pràcticament tots els partits polítics (llevat dels dretans), fins i tot el PSOE, que venia d’oient. Vam fer molts d’actes i concentracions davant el Govern Civil, sobretot quan van tancar en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez. Vam reaccionar de la manera que l’Obra havia de reaccionar, i la resposta va ser molt positiva per part de tots els partits, llevat del PP. Però més enllà d’aquesta reacció inicial de rebuig a una situació manifestament injusta, jo crec que el procés independentista de Catalunya des d’aquí de Balears no s’ha viscut ni ha tengut conseqüències. No hi ha hagut una translació, pensant també que pràcticament tots els mitjans de comunicació que es consumeixen aquí són d’àmbit estatal. I IB3 no deia res, o era el mateix que deien a Madrid. A nivell de partits n’han passat de puntes també. Esperava una reacció més positiva dels socialistes. MÉS sí ha tengut una reacció per part de persones concretes, però també esperava més d’ells. En general el procés dins el panorama polític de les Illes Balears no ha influït per res.
PARTITS POLÍTICS
- Quin paper ha jugat Unió Mallorquina en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat? Hem de considerar UM com una formació nacionalista o regionalista?
Me costa parlar d’UM perquè ens ha fet molt de mal, perquè ens ha enganat. Era ideològicament una aposta molt clara però simplement per tenir poder. És cert que l’Estat amb UM ha estat massa dur, però els grans damnificats del desastre d’UM som els illencs. A jo me costa veure tot això que van arribar a fer en nom nostre. Mai es va creure el seu nacionalisme. Van ser un conjunt de persones que es van ajuntar per fer negocis. I me sap molt de greu dir això, perquè dins el partit hi havia persones que jo valorava molt (i que no tenien res a veure amb la direcció del partit, que va fer el que va fer). Governar no és això. UM va voler acontentar a tothom. També te diré que en qüestions culturals i lingüístiques, UM es va comportar bastant d’acord amb allò que pensaven. Però tampoc en feien bandera. No van fer mai bandera de catalanitat. Era una manera de perllongar el cañellisme sense en Cañellas. El “munarisme” no va funcionar, perquè el partit era massa dependent d’ella, i això no pot funcionar.
El Pi ha tengut bones idees a nivell cultural i lingüístic, però és d’aquest nacionalisme cultural, no d’acció. I en postulats econòmics sempre se comporta de dretes, no d’esquerres. Això demostra que és fals poder fer un partit de centre. El centre existeix depenent d’on posis els altres dos factors. Si tu poses l’esquerra i la dreta, hi ha una opció de centre, que és agafar el pitjor dels conservadors i dels socialistes. UM i El Pi de què són centre? En moltes coses, sobretot en qüestions econòmiques i turístiques, han estat més conservadors que el PP.
- Quin paper ha jugat el PSM en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat? Considerau que ha evolucionat molt el plantejament nacionalista encarnat pel PSM, primer, i per MÉS, després?
El PSM durant molts anys va ser socialista. No era sobiranista, no era independentista. Era socialista. Sempre es va considerar l’esquerra del PSOE, no un partit veritablement sobiranista o independentista. Si hi hagués hagut una decisió clara cap al sobiranisme hagués estat distint. El PSM dels vuitanta era molt més socialista i l’esquerra del PSOE que no un partit veritablement sobiranista. Si tu presentes un partit que és “l’esquerra del PSOE” i un partit de centreesquerra que és el PSOE, tota la gent que forma part del moviment de renovació pedagògica i de les entitats culturals, poden votar tranquil·lament al PSOE, i no passa res. El PSM no ha practicat el nacionalisme polític.
- Què li ha mancat al PSM per no haver practicat aquest nacionalisme polític?
Supòs que és una tàctica que no li ha anat bé. Han pensat que havien de ser molts, que havien d’eixamplar la base. Però totes les bases estan eixamplades fins allà on donen. Quina diferència hi ha entre El Pi i PP, o entre PSIB i PSOE? No hi ha diferències fonamentals. Uns són dreta i altres, esquerra. Però la societat ja no és dretes, esquerres i centres. És voluntat de ser o voluntat de que siguin per tu. És molt còmode que te visquin…
- Aquesta mancança del PSM entorn del nacionalisme polític és més de pensament o d’acció?
Les dues coses. Respect molt el PSM i MÉS, de fet n’he estat votant, no me n’amag. Però ara es titllen de “ecosobiranistes”. I què són més, “eco” o “sobiranistes”? La diferència és important. Quan ajuntes dos conceptes tan amplis has d’anar molt alerta. Ens pensam que ser ecologista és ser d’esquerres, però no, l’ecologisme necessàriament ha de ser transversal. Per contraposar això no has de voler fer bandera d’una cosa que no és teva, sinó de tothom. Ara què pesa més dins MÉS, els ecologistes o els sobiranistes? Per a mi no és una distinció menor. Jo voldria que MÉS digués que vol la independència, però no he sentit a ningú que ho digui. I si no ho diuen, tendran molt mal de fer diferenciar-se del PSOE, i de fet, el PSOE se’l menja. En aquests vuit anys de Pacte de Progrés, quina ha estat la veu predominant? Hem de fer aquesta anàlisi…
- El PSM es va arribar a declarar independentista a mitjans dels noranta. Ha tingut continuïtat la reivindicació del dret d’autodeterminació dins el partit?
No. No val dir només que creuen en l’autodeterminació dels pobles. Han d’actuar d’acord amb aquest principi. El PSC al 2007 va estar a favor d’un referèndum d’autodeterminació, i ara on és? Els partits polítics no es deuen a uns vots, es deuen a una ideologia, i aquesta ideologia l’han de representar, i han de ser suficientment clars a l’hora d’explicar i de dir on volen anar. Què volen, que els visquin o viure? Que te visquin és més còmode, però és molt més honrós i vital viure i decidir tu. El PSM ha fet una política de seguidisme respecte el PSOE. Si dic que soc un partit independentista, i no trec vots, almenys hauré dit el que vull fer i el que som. Jo vull això, i si som tres, som tres. Però ho dic a cara descoberta. Trob a faltar una definició clara i precisa d’aquells partits que en principi representen el meu ideari. I me veig en certa manera agradablement obligat a votar a una gent que respect molt però que no acaben de dur a la pràctica allò que jo voldria, i crec que el meu parer és molt extens, no me crec un bolet.
Si volem superar la Guerra Civil, el franquisme i tot això, ens hem d’independitzar. És claríssim, la història ens ho diu.
- Quin paper ha jugat l’esquerra d’herència comunista (EUIB) en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?
A Balears Esquerra Unida hi ha un moment determinat que pren l’ecologisme i l’autodeterminació (sense clarificar gaire) com a fonament. I és el moment d’en David Abril. En David Abril és una persona indiscutiblement autodeterminista i ecologista, apart d’una sensibilitat social fora mida. En aquell moment, Esquerra Unida juga un paper de clarificació molt gran. Era molt clar en aquest sentit. Recordava que venia del comunisme, però amb un comunisme repensat i adequat a la realitat que tenia. I en David Abril va ser el primer que va començar a parlar dels excessos turístics. D’això no se’n parlava als anys vuitanta, i el primer que ho comença a fer és ell. I va ser molt important. Però passa que el partit va perdent força en vots. I fan un sacrifici bastant important, que és propiciar la creació de MÉS, i, de nou, ho fan des de “l’esquerra del PSOE”, no des d’un posicionament purament sobiranista, perquè dins la coalició hi ha moltes sensibilitats. La gent d’esquerra en general som molt sensibles, i ho som perquè no ens definim. Quan ells decideixen fer bandera del dret d’autodeterminació, és un aire molt nou, i realment sorprèn. I tenen els resultats que tenen.
SOCIETAT CIVIL
- Com ha estat el tractament general dels mitjans de comunicació respecte la identitat pròpia i la qüestió nacional?
La vida política de Balears viu massa a remolc dels mitjans de comunicació, i la majoria de mitjans d’aquí són de matriu madrilenya. De qui és el Diario de Mallorca? És d’una empresa forana. I aquesta empresa, a través el diari, va calant la seva ideologia. I no és precisament una ideologia sobiranista. L’Última Hora què és? És un mitjà de comunicació en decadència, que ja no té el seu gran editor i va com va, i va mantenir els anunciants. Sí que incorpora col·laboradors que miren molt cap aquí, però poca cosa més. I amb quina llengua s’editen? D’aquesta premsa no esperem ni cap ditada de mel ni cap suport. Els sobiranistes de Mallorca hem de cercar altres vies.
- Quina importància ha tingut la publicació en català del Diari de Balears des de 1996?
Va suposar una passa important per a totes les persones sensibles a la cultura catalana. Dins l’imaginari teníem un mitjà de comunicació en català. Allò va ser una fita històrica, i mira que l’Obra ho havia intentat. I tots llegim el Diari de Balears. Però, clar, en el fons era una sucursal de l’Última Hora. I consti que no és cap crítica a cap empresari, però així com ja va ser una aventura empresarial encoratjadora (per primera vegada un empresari fa un mitjà de comunicació en català, magnífic), però apart d’aquesta gran iniciativa, darrere hi va haver un intent seriós d’invertir o ho va deixar com una cosa anecdòtica? Vaig trobar que no hi havia una iniciativa decidida per a que allò prosperés, per a que no depengués directament dels beneficis de la matriu de qui tenia la capçalera. Però trob que va ser una aventura molt profitosa. Va ser una fita, que va arribar tard però va arribar. Després va venir l’ARA Balears.
Una de les grans dificultats ha estat tenir un mitjà de comunicació en català per entrar a molts de llocs, i que no només parli en català sinó que també parli d’allò que volem, que parli de sobirania. Ara tenim Ona Mediterrània, que fa un esforç extraordinari. Ara no només s’ha de confiar amb les revistes locals en català que editava l’Obra Cultural Balear, que tenien una força molt important als pobles, hi ha nous gran reptes com les plataformes digitals i la missatgeria digital. I per desgràcia, no basten mitjans com El Mirall, Serra d’Or o Lluc, ja desapareguda, que en el seu moment sí van tenir una importància molt gran però que ara, en ple segle XXI, ja no sé quin recorregut tenen. Tot això ja dificulta molt la divulgació de qualsevol iniciativa que puguem fer. Ara les opcions són infinites, i la majoria en castellà o en anglès. En català, molt poques. Fer-te lloc és molt difícil, i més sense suport institucional.
REFLEXIONS GENERALS
- Quin és l’estat de la llengua catalana a les Illes Balears actualment?
Malament. No hem aconseguit que el català sigui la llengua habitual del carrer. No ho hem aconseguit ni a nivell d’entitats ni a nivell institucional, que no ha fet suficients intents. Els patis de les escoles són en castellà, i això bé que ho saben els fatxes. Tendrem persones més o menys competents en català però no el parlaran. Un escolar te podrà parlar o escriure en català més o menys correcte, però no l’emprarà mai. Partim d’una errada molt gran: hem reduït el català a l’escola. Al Mallorca, els entrenadors dels nins en quina llengua els entrenen? I pensa que l’esport mou una quantitat enorme de criatures…
- Com s’ha gestionat la complexitat de les relacions insulars?
La identitat balear no existeix. És una de les coses que crec que ens dificulten molt. Balearitzar és provincialitzar. Si no hi ha continuïtat territorial, perquè som illes, no hi pot haver mai identificació. De la mateixa manera que l’Estatut va afavorir dir “llengua catalana” perquè no podia dir “mallorquí”, “menorquí”, “eivissenc” o “formenterer”, a València, per exemple, ho van tenir molt clar i van apostar per la unitat territorial i la “llengua valenciana”. Aquí no ho podem fer això.
Fer aquesta identitat balear és un desbarat. No existeix. És un engany. Hi ha un sentiment d’illa, i de fet, al Parlament està ben clar: “MÉS per Menorca”, per exemple. Tots formam part d’una mateixa nació, però cadascú té les seves particularitats, i a l’arxipèlag se l’ha de tractar com un arxipèlag. Tu vols creure que tanta identitat balear però no hi ha cap via de comunicació entre Eivissa i Menorca?
- Haurien de tenir major autogovern els consells insulars?
Quan es crea el Consell General Interinsular es van enfrontar dos models molt potents: el model de crear consells potents a cada illa, amb capacitat legislativa i recaptatòria, i un Govern que es limités a harmonitzar. Aquest és el model del País Basc, que té les províncies amb tots els poders, fins i tot recaptatoris, i després, el Govern basc que harmonitza. Era un model que aquí defensaven els menorquins i en Jeroni Albertí. Però Madrid volia un Govern balear fort perquè volia tractar amb un govern, no amb quatre.
Menorca s’hauria d’autogovernar, per exemple. És l’autodeterminació dels pobles. La nació dels Països Catalans s’ha de construir des de l’autodeterminació de cada un. Cada illa és un continent, i cada poble, un cosmos propi. Voler fer-ho al revés és aplicar la mateixa mesura que s’aplicava des de 1715, de províncies i una capital.
Totes les competències haurien d’anar als consells, i fer un ens que les harmonitzi. I que una llei que es pugui aprovar a una illa no afecti la resta. Per què un senyor de Ferreries ha d’estar pendent del que diguin de Palma? Des de Madrid ens tracten com una província més. Som una colònia. Si poguessin ajuntar totes les illes, ho farien, però és impossible perquè afortunadament els mallorquins som mallorquins, els menorquins, menorquins… Hem de rompre amb la mania de balearitzar, que no deixa de significar “fer malbé un territori”. Deixem fer això de “Balears”. Som Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.
- Com s’han desenvolupat les relacions econòmiques amb l’Estat (finançament autonòmic)?
Una de les qüestions que no ha fet mai forat dins la societat és l’espoli fiscal. La depredació de l’Estat damunt les Illes Balears és d’escàndol. És un veritable escàndol. El que reclamen els del Principat, devora les Illes Balears, és peccata minuta. Ens han xuclat fins allà on et puguis imaginar. I no hi ha hagut mai una resposta, ni social ni política. Ha faltat molta conscienciació. Veníem d’un nacionalisme cultural, que és cert que veníem de la Renaixença i de la recuperació de la llengua (amb els grans autors: Costa i Llobera, Alcover…). Però més enllà d’aquest cercle, i per tal d’estendre la necessitat de que ens tenguin en compte, això no ha calat. I no ha calat perquè hi ha dos partits hegemònics, PP i PSOE, que són de matrius madrilenyes i castellanes. I això ho hem de dir clarament? Què ha fet el PSOE per maquillar el que deu l’Estat? No ha fet res.
- Voleu afegir qualque cosa més?
Ningú no ha d’amagar les seves aspiracions independentistes. Jo ho som, perquè crec que essent independent de Madrid, viuria molt millor. I a nivell de partits polítics que realment creuen en la sobirania, que en parlin, i que parlin directament de l’espoli fiscal i la depredació que patim. I, sobretot, cap desànim ni un. Ningú me llevarà les ganes de ser lliure ni de ser independent, sense por ni vergonya. Ja està bé de sempre anar demanant perdó per ser independentista. No és que vulgui ser català, és que ho som. Català de Mallorca. És tan mal d’entendre?