Jaume Armengol Coll és un farmacèutic, escriptor i polític nascut a Inca el 1938. Políticament va militar tant al Partit Socialista de les Illes (convertit després en Partit Socialista de Mallorca) com al PSIB-PSOE, tot i que també va participar de més jove en la dinàmica d’Esquerra Republicana. Va ser regidor de cultura i posteriorment batlle d’Inca, ja dins el PSIB (1991-1995). També ha estat membre de l’Obra Cultural Balear. La seva obra consta de diverses novel·les, així com de treballs sobre la història del socialisme i el nacionalisme, i la repressió franquista a Inca. És el pare de l’actual Presidenta del Govern de les Illes Balears, la socialista Francina Armengol.
Aquesta entrevista va ser realitzada a un establiment d’Inca, a dia 14 d’octubre de 2020. Amb una duració total de 2 hores, es va fer una còpia d’àudio, mitjançant telèfon mòbil. El resultat és una transcripció de 17 pàgines.
Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.
FITXA PERSONAL
- Nom i cognoms: Jaume Armengol Coll.
- Nascut a: Inca.
- Data de naixement: 15 de març de 1938.
- Estat civil: Casat.
- Fills: 3.
- Estudis i formació: Farmacèutic.
- Creences religioses: Agnòstic.
- Militància política, sindical o altres: ERC (1960-1970), PSI/PSM i PSOE.
- Treballs realitzats: Va ser president de l’Obra Cultural Balear a Inca durant uns quatre anys, als anys setanta. Va entrar en política després de la mort de Franco, i va ser regidor i posteriorment batlle d’Inca. Sempre ho va compaginar amb la seva farmàcia. També va ser inspector de farmàcia d’Inca i Mancor de la Vall.
- Destins: Inca i Barcelona.
- Treball o situació actual: Escriure i atendre la farmàcia. Ha publicat recentment la novel·la Els hereus de la ira.
- Aficions: Escriure, escoltar música, la poesia…
- Nom del pare, lloc de naixement i professió: Jaume Armengol, Inca, era farmacèutic i inspector de farmàcia, i també va ser professor de l’Institut de Sant Domènech d’Inca en temps de la República.
- Nom de la mare, lloc de naixement i professió: Antònia Coll, d’Inca, era mestressa de casa.
DADES SOBRE LA FAMÍLIA D’ORIGEN
SOBRE ELS PADRINS:
- A què es dedicaven els vostres padrins?
El meu padrí matern era polític. Va ser regidor de l’Ajuntament d’Inca. Quan va esclatar la guerra ell ja no va participar en res.
- Quina era la seva ideologia?
El padrí matern era una persona d’un extrem catolicisme. Era regionalista i maurista. D’altra banda, el meu padrí per part de pare era del Partit Liberal. Només hi havia dos partits, aquest i el Partit Conservador, i ell era liberal.
SOBRE ELS PARES:
- Quina era la seva ideologia? Estaven afiliats o militaven a qualque partit o sindicat?
Mon pare no era un home d’esquerres, perquè la seva família estava emparentada amb la noblesa de Palma, com els Villalonga. També era cosí d’en Gabriel Alomar. Era del Partit Liberal, que ja estava bé en aquella època. Tenia una ideologia no conservadora. Quan hi va haver les eleccions de 1960 a EEUU, mon pare recolzava en Kennedy, no en Nixon. No es va dedicar a la política. Durant la dictadura ja no va exercir de professor, i només es va dedicar a la farmàcia. En temps d’en Franco no podien fer res.
- Van viure qualque tipus de repressió per part del franquisme als anys cinquanta, seixanta i setanta?
Mon pare va ser represaliat per haver estat professor durant els temps de la República, i el van prohibir exercir la professió.
DADES SOBRE LA INFÀNCIA I JOVENTUT
SOCIETAT:
- Com era la relació entre mestre i alumnes als anys quaranta i cinquanta?
Era allò de “la letra con sangre entra”. Vaig anar a Sant Francesc d’Inca, un col·legi de frares que tenia fama de ser un reformatori. Allò va ser un martiri. Era un ensenyament absurd. Tot era per memòria, sense raonar res. Era tot lo contrari del que m’explicava el meu pare dels temps de la República, que era un ensenyament amb un contacte directe entre mestre i alumne, i sempre s’intentava recuperar a aquest últim si es perdia.
Quan vaig anar a estudiar a Barcelona, va canviar la meva vida. Vaig passar d’un lloc tancat a un lloc molt més obert, a pesar que encara vivíem dins una dictadura.
- Vèieu diferència en el tractament de nins i nines als anys quaranta i cinquanta?
Les nines per a nosaltres eren un misteri. La regla era un misteri. Era una cosa de la prehistòria (riu). Quasi no existia amistat entre un nin i una nina. Les nines havien de ser pures i religioses, havien d’estar encaminades a ser una bona mare i esposa. Era el rol que li donaven a la dona en temps d’en Franco.
- Com era la vida social i cultural en aquells anys?
A Inca hi va haver una vida cultural més o menys passable. Espanyolista, sense cap dubte. Es feia òpera, sarsuela, concerts al Círculo de Arte y Cultura (de piano, gent que cantava…), etc. Es feien activitats culturals diverses. Hi havia quatre cinemes i ara no n’hi ha cap. Inca en aquells moments era immensament rica, perquè tota la indústria de Mallorca pràcticament es relacionava amb Inca. I encara que no visquessin a Inca, el poble donava feina a molts repuntadors de sabates, per exemple. Dones de Palma feien feina per fàbriques d’Inca. La sabata d’Inca era molt important. Durant la Segona Guerra Mundial els sabaters d’Inca fabricaven per a l’exèrcit nazi, i era una entrada de diners enorme. Això permetia que es fessin molts d’actes culturals.
POLÍTICA:
- Com vos vàreu interessar per la cultura i la política?
Vaig endinsar-me dins la cultura directament a Barcelona, amb poc menys de divuit anys. Això era a mitjans dels anys cinquanta. Abans no vaig tenir grans estímuls culturals, perquè som de la dècada dels quaranta, que era la primera postguerra i era una època molt difícil en tots els sentits, i no hi havia aquest interès per res de tot això. Era un món molt distint. Hi havia molta por. Record que a la taula si sortia la paraula “Franco” ma mare passava por, perquè “ens podien sentir”. Ens sentíem espiats.
Una persona que em va influir molt va ser en Llorenç Villalonga, no perquè combreguéssim políticament ni culturalment, però era un cosí de mon pare, que nomia Jaume Armengol Villalonga. A ell el vaig conèixer aquí a Mallorca.
La cultura a Barcelona va ser molt distinta. Allà vaig tenir contacte amb Blai Bonet, amb Gabriel Ferrater, Pere Calders, Joan Oliver (Pere Quart), Salvador Espriu… Amb n’Oliver vaig tenir tracte perquè durant una breu temporada vaig fer feina a l’Editorial Proa, que dirigia ell. També vaig aprendre el català ben après d’un mestre, que era el corrector de l’Institut d’Estudis Catalans, n’Eduard Artells i Bover. Abans ja parlava el mallorquí, però va ser a Barcelona quan vaig adquirir un català més culte. Jo sempre he parlat el català de Mallorca. Som un català de Mallorca.
- Què hi havia organitzat políticament i culturalment a Barcelona en aquells anys?
Vaig viure les grans vagues de 1955 i 1956. Jo hi era quan bolcaven els tramvies enmig de la Gran Via. Va ser la primera vegada que la policia va entrar dins la universitat central. Era una efervescència enorme. Primer van ser els estudiants però després van ser els sindicats clandestins els que s’afegiren a les vagues. Quan jo feia feina a L’Enciclopèdia Catalana, un pic cada mes entraven uns encaputxats i ens “donaven garrot”. Era una policia político-militar vestida de paisà. A mi una vegada m’aturaren i fins i tot em van desfer la ploma que tenia pensant que podia dur a dins qualque cosa perillosa! Com molts de pisos a Barcelona, el pis on estava l’Enciclopèdia, entre els carrers Balmes i Provença, tenia un balcó a la part davantera i un a la posterior. Vaig tenir la sort que un dia que van entrar uns encaputxats jo estava al bany del balcó posterior i em vaig poder amagar, però ho van destrossar tot.
- Quina importància li atorgueu a l’Enciclopèdia Catalana dins el moviment cultural antifranquista en aquells anys?
Molta. Va ser una operació que sorprenentment ens van permetre fer. Venien i ens tupaven però sempre ens acabaven deixant fer feina. Jo anava a fer feina cada dia allà. Treballava damunt el Diccionari de Pompeu Fabra i treia tot allò que tenia relació amb la farmàcia per a fer després articles sobre el que fos (per exemple, sobre una planta medicinal). Jo era un dels que recopilava informació, que era la feina més crua. Allà també hi havia n’Heribert Barrera, que sí firmava els articles, jo no. La policia tenia capacitat per a desarticular l’Enciclopèdia, però el capital és el capital. Si hi ha un gran capital provinent de la burgesia catalana (i catalanista) que està a favor de l’Enciclopèdia per interessos culturals, el règim no podia desarticular-la, perquè s’haguessin posat en contra molta gent d’un gran potencial econòmic a Barcelona. La burgesia catalana té moltíssima força econòmica, i part d’ella és catalanista. Per això feien els “ulls grossos”. A Catalunya inclòs en època d’en Franco s’editava i s’escrivia en català. Els empresaris de dretes també participaven del moviment cultural català. Allà va néixer el meu sentiment catalanista, enfocat en els Països Catalans. No era tant un sentiment localista.
- Quan vàreu entrar en política?
En aquells anys em relacionava amb gent d’Esquerra Republicana i, sobretot, del PSUC, perquè era el partit més fort dins la clandestinitat, tant en l’ambient estudiantil com en l’ambient obrer. ERC era el record del passat, però no tenia força en aquells moments. Hi havia, d’altra banda, el catalanisme burgès d’en Jordi Pujol i companyia. Record que vaig anar a una sèrie de reunions, on no ens dèiem qui érem perquè no ens fiàvem dels desconeguts. Jo diria que aquella gent s’assimilava al que avui en dia és Junts per Catalunya. Crec que era al Carrer d’Aragó. Allà hi tenia el laboratori d’anàlisis clínics en Joan Colomines i Puig, que era metge, i tenia un entresol on es feien reunions, i em convidaren a una d’elles. No tenien cap nom com a formació, era gent diversa que es reunia per a parlar de política, de cultura i de com estava la situació en aquells moments.
La meva primera militància política activa va ser ja al PSI.
- A més de les manifestacions obreres que heu comentat, vàreu participar en qualque altra protesta a destacar?
A Mallorca em vaig trobar amb la mort de mon pare, i em vaig encarregar de la meva família. I ja no vaig participar en protestes com ho havia fet a Barcelona. Em vaig dedicar a l’activisme cultural. Vaig ser president de l’Obra Cultural Balear a Inca, de la qual vaig ser membre des de l’inici fruit de la meva amistat amb en Climent Garau. Vam pensar en un moment determinat que seria bo que l’Obra s’expandís més enllà de Palma, i vam fundar la delegació d’Inca devers el 1971 o 1972. Aquesta delegació va fer bona feina. Vam fer un local. Jo vaig donar classes de llengua i literatura catalana allà dos pics per setmana. Tot de forma clandestina, per suposat. Vam començar a moure professors que s’interessaven pel català, i fèiem lectures de poemes, actes públics… També vam fer un conveni amb en Toni Serra, de l’Última Hora, i ens van donar un espai en aquell diari per a escriure, i hi vam estar uns quants mesos, fins que el batlle d’Inca es va emprenyar i es va queixar a en Toni Serra. Record que també vam dur en Lluís Llach a La Salle. Va ser quan va treure la cançó Campanades de mort. Inclòs crec que la va estrenar aquí. També vam tenir na Maria del Mar Bonet, clar.
- Recordeu qualque acció de la policia contra l’Obra Cultural Balear en aquells anys?
No. Érem mal vistos per l’Ajuntament, però fins a l’extrem d’emprar la policia no, perquè tampoc no hi havia motiu. Nosaltres no érem terroristes, no anàvem pel carrer a insultar la gent.
- Quin pes ha tingut l’Obra Cultural Balear pel mallorquinisme polític en tots aquests anys?
Al principi l’Obra Cultural Balear era un eix al que rodejaven els partits polítics. Tenia una importància enorme. A Inca, quan es convocaren les primeres eleccions municipals, la candidatura independent va sortir de l’Obra Cultural. Va tenir una influència decisiva. I després aquesta candidatura independent va implantar que es fes tot en català, entre d’altres coses. Ara de cada vegada té menys importància, i actualment pràcticament no en té. El PSI i després el PSM es van poder presentar amb gent de l’Obra. Clar que també hi havia gent més centrista o dretana dins l’Obra, com per exemple en Josep Melià. Per a recuperar l’idioma i la identitat ha estat totalment fonamental. Sense les delegacions de cada poble de l’Obra Cultural, hagués estat impossible implantar la cultura pròpia a la part forana.
- Quina importància va tenir la Nova Cançó pel mallorquinisme polític?
A Catalunya, molta. I per a mi personalment també. Record un recital de la Nova Cançó al Castell de Bellver. Hi va haver molta policia. Tenien tota la zona acordonada. Van venir en Raimon, en Serrat, na Maria del Mar Bonet… Tots eren molt joves encara.
- Com era l’actitud dels vostres pares respecte a la vostra implicació política?
No hi va haver cap problema. Eren gent política. Mon pare no va entrar en política, però era polític, tenia consciència política No fa falta estar afiliat a un partit per a tenir-la.
- Com vàreu entrar en contacte amb les reivindicacions del mallorquinisme polític?
Primer de tot, he de dir que jo som catalanista. El mallorquinisme polític està molt bé, però el que cohesiona un país (els Països Catalans) és el seu idioma. És un tronc sense el qual no existiria cap relació entre nosaltres. Si Catalunya no participa amb nosaltres no arribarem mai enlloc. De totes maneres, penso que el mallorquinisme és un catalanisme de caire més provincial.
A la meva trajectòria hi ha un moment en que estic molt preocupat per la pervivència de la llengua, de manera que penso que si la llengua desapareix, desapareixem nosaltres, perquè l’únic que ens aguanta encara és això. Per això, quan em van venir a cercar del PSIB, ja ben entrats els anys vuitanta, vaig acceptar anar amb ells com a independent. Vaig veure que aquí no hi havia més alternativa que llevar al PP del poder. El PSIB-PSOE ha canviat moltíssim des de que hi vaig entrar. En aquells moments era espanyolista fins a nivells que no t’ho pots imaginar. Jo vaig exigir que es fessin les reunions en català. Tant de bo hi pogués haver un partit genuïnament catalanista que pogués tenir la possibilitat de governar. Però en aquells moments no era així, era una utopia. El PSM no passava dels 3-4 diputats. Estàvem estancats, no hi havia manera. No hi havia altra solució que anar junts amb el PSOE. Primer ens havíem de salvar, i després ja veuríem. Aquesta és una mica la idea que també tenia en Damià Ferrà-Ponç, que també va marxar del PSM al PSOE. La diferència és que ell es va afiliar de primeres i jo vaig estar un temps com a independent.
Posteriorment les coses dins el PSIB han canviat. La cosa s’ha salvat perquè van entrar una sèrie de nacionalistes dins el partit, entre ells la meva filla, que no han tingut cap problema en pactar amb el PSM/MÉS i Podem.
Quan jo vaig entrar de regidor de cultura i era tinent de batlle vam canviar tots els carrers d’Inca d’idioma. Vam ser els primers d’Espanya, a l’any 1981. Vam aportar una gran normalització lingüística al poble. També vam retirar els noms franquistes dels carrers, clar.
- Quins són per a vostè els líders històrics del mallorquinisme polític anteriors a la democràcia? Quina influència han tingut sobre vostè?
No puc deslligar la meva ideologia, el socialisme, del nacionalisme. Per tant, ha de ser una persona que tingui les dues qualitats, com en Gabriel Alomar. En Melià no ho seria per a mi personalment, per exemple. En Francesc de Borja Moll no sé quina ideologia té però va ser molt important per la cultura i la llengua. Si parlem de política m’inclinaria per n’Alomar. Ell era un catalanista en realitat. Un altre gran referent seria en Francesc de Sales Aguiló, qui va ser director de l’Institut d’Inca durant la República. En quant a referents culturals, si m’he d’inclinar per aquell escriptor que més m’ha impressionat seria en Bartomeu Rosselló-Pòrcel, el poeta. Culturalment em sent molt impressionat pels seus poemes. Va morir molt jove, però era un fenomen. Ell deia que era un “català de Mallorca”, una definició que crec que és perfecta.
- És Miquel dels Sants Oliver el primer referent històric del mallorquinisme polític?
Sí, clar. És fonamental, igual que en Joan Alcover o en Costa i Llobera. Aquests són els mestres del mallorquinisme cultural. No hi ha dubte d’això. Sants Oliver té les dues vessants, la cultural i la política. Abans d’ell hi havia un cert regionalisme, a l’estil del valencià Miquel Duran, però jo no els tinc com a referents meus. No li podem dir a allò nacionalisme, perquè “España era España”.
De totes maneres, penso que el mallorquinisme, en definitiva, és un sentiment, i aquest sentiment és anterior a en Miquel dels Sants Oliver. Hi ha gent de cada una de les Illes que són anteriors a ell i tenien un sentiment nacionalista i d’identitat pròpia. No necessàriament has de ser polític per a tenir aquest sentiment.
- El republicanisme mallorquí d’esquerres de la II República és una referència pel mallorquinisme polític?
Esquerra Republicana Balear no era nacionalista, perquè tots els seus escrits estaven en castellà. I aquí en aquells anys ja es feien classes d’institut en català. Mon pare les feia en català. Ell pensava que fer les classes en la llengua dels alumnes seria més profitós pel seu aprenentatge. Ho feia sobretot per pedagogia. Hi havia nacionalistes com en Sales Aguiló, però el partit era eminentment republicà i formava part de la Izquierda Republicana d’Azaña.
- Als anys quaranta, cinquanta i seixanta hi va haver una important “travessia pel desert” del mallorquinisme polític. Com es va mantenir l’esperit del moviment en aquests anys, tant a l’interior com a l’exili? Quin va ser l’enllaç entre les generacions d’abans i després de la guerra i la postguerra en aquest àmbit?
No només hi ha un factor. El mallorquinisme polític no ha mort perquè el qui no vol morir, no mor. I, en el fons no vol morir, sobretot la Mallorca profunda, encara que no hi hagi una consciència clara al respecte. Si no hi hagués hagut aquesta voluntat de no morir, no perviuríem com a poble. D’altra banda, hem de tenir en compte que en aquells anys no hi havia la globalització que hi ha ara (el transport no estava tan desenvolupat) i no hi havia la immigració que hi ha ara (als anys seixanta a Inca hi va venir molta gent, te n’anaves pel carrer i nomes senties castellà). La insularitat ajuda en això. Tot i que jo sempre he emprat el Diccionari d’en Pompeu Fabra, trobo que el de n’Alcover i en Moll és de gran importància per a subsistir lingüísticament. I, és clar, també hi havia als anys seixanta l’Obra Cultural Balear, de la qual ja he parlat abans.
- Quin impacte va tenir sobre el mallorquinisme polític l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana?
Jo som premi honorari de l’Associació. Però, crec que ha influït molt més a Catalunya que no pas aquí. Ha tingut un pes certament destacat, però no es pot comparar a altres organitzacions, com l’Obra Cultural Balear. No ha provocat tanta consciència d’identitat nacional com sí ho va fer l’Obra.
- Ha tingut influència sobre el mallorquinisme polític l’Església Catòlica?
Hi ha hagut excepcions (capellans que han estat mallorquinistes o nacionalistes), però en general aquest no és el cas de Catalunya. L’Església catalana ha tingut un pes molt major en la qüestió nacional d’allà que no pas la nostra aquí. L’Església mallorquina és molt més espanyolista. Recordem que el bisbe Miralles, per exemple, beneïa els avions que anaven a bombardejar la població civil a Barcelona. El bisbe Campins o en Costa i Llobera sí són exemples positius que van aportar el seu gra d’arena per la llengua.
DADES SOBRE LA VIDA POLÍTICA
- Vàreu estar tant al PSI/PSM com al PSIB-PSOE. Quina diferència d’organització interna hi havia entre ambdós partits?
Hi ha una diferència: el PSI/PSM és una iniciativa més que un fet consolidat, i quan jo hi vaig estar era assembleari. És cert que l’assemblearisme és molt demòcrata (teòricament, perquè després hi van els que sempre hi van), i en canvi, el PSOE és un partit ben estructurat i més jerarquitzat, perquè té molts anys. Així com les discussions al PSM eren interminables, al PSOE no. Es passaven els temes més ràpidament. S’ha de tenir en compte una cosa: a mesura que passa el temps un tema es torna cada cop més repetitiu. És reiterar el mateix. Ara ja no sé com s’organitza MÉS, jo estic parlant del que vaig conèixer.
- Hi havia molta influència de Madrid al PSIB-PSOE?
Aquí no. Jo vaig ser secretari general del partit a Inca, i a mi no em va dir ningú res mai, i vaig fer declaracions que mostraven clarament el meu nacionalisme. I a nivell de Balears també és el mateix cas. Sense cap dubte té una certa influència a nivell global el fet de pertànyer a una estructura superior, com és el PSOE estatal, però he de dir que mai vaig rebre cap pressió.
- Heu tingut càrrecs orgànics dins els partits?
Sí. He estat a l’executiva del PSIB-PSOE, he estat secretari general de l’agrupació d’Inca, vaig ser-ho també en el cas del PSM, i vaig ser candidat a la batllia pel PSM. He tingut càrrecs orgànics i públics en els dos partits.
- Què destacaríeu de l’aportació pel mallorquinisme polític del PSM i del PSIB-PSOE?
Hi ha una diferencia orgànica. Efectivament el PSOE és un partit estatalista i sucursalista, i el PSM era un partit de caire mallorquí. I això condiciona, vulguis o no. Ara bé, les diferències en quant a la política real, a la política duta des de les institucions, quasi cap. Jo vaig governar aquí a Inca en coalició amb el PSM, i no vam tenir cap problema. Fèiem la mateixa política. Moltes vegades confonem la qüestió de partit orgànic i públic amb la política de gestió que és la que es fa a les institucions, és a dir, les coses concretes. Per exemple, quan jo era batlle els dos partits vam fer una proposta per a l’obligatorietat per a tots els funcionaris de saber el català. Tots els altres votaren en contra. Naturalment que hi ha diferències, però quan governen no n’hi ha tantes, perquè governar és l’art de lo possible, no de lo impossible.
Sobre el finançament, hem de pensar que aquest és un estat autonòmic, no és un sistema federal. Aquí no tenim l’autonomia suficient que hi ha als Estats Units, per exemple. El règim del 78, que està podrit, segueix sempre la mateixa pràctica: ordenar. Tant si hi ha el PP com el PSOE. És una estructura piramidal i des de Madrid. D’aquí neix el que ha passat amb el procés, per exemple. Molts jutges de l’Estat són hereus del franquisme. Penso que el PSOE ha intentat canviar el finançament, però en aquest assumpte Madrid és una paret.
- Quin ha estat el gran èxit del PSM en defensa del mallorquinisme polític?
La seva existència mateixa. La necessitat de que hi hagi un partit que defensi el propi mallorquinisme polític. I lògicament és més defensable sent un partit purament mallorquí. Sens dubte és un encert dels que el van fer néixer. Evidentment no és el mateix partit que fa quaranta anys.
- I quina ha estat la gran mancança del PSM en aquest sentit?
El que li ha faltat és obrir-se. Quan jo hi era, el PSM era un partit elitista. I si no s’obri a les capes socials més baixes, no té possibilitats de governar. Precisament això va ser la causa de la meva marxa: el PSM no arribava a una gran part de la població, i no ho fa tant per qüestions econòmiques i socials com per la pròpia actuació del partit. I el PSOE sí hi arriba, perquè hi ha una gran immigració que els vota a ells, perquè, per exemple, venen d’Andalusia i allà ja votaven al PSOE.
No haver assolit un diputat a Madrid ha estat un gran problema pel PSM, i és degut a això mateix que estic explicant. Si haguessin anat junts el PSM i el PSOE, hi hagués hagut diputats del PSM dins la llista global a Madrid. Era una possibilitat i a mi m’hagués agradat. Però crec que això no és possible ara, per cap de les dues bandes.
- Quin ha estat el gran èxit del PSIB-PSOE en defensa del mallorquinisme polític?
Els encerts són que dins el PSIB-PSOE han guanyat les idees més nacionalistes, autonomistes i mallorquinistes, en contra de n’Alfonso Guerra, d’en José Antonio Alonso, d’en Fèlix Pons, d’en Ramon Aguiló… En contra de l’espanyolisme, en definitiva. Això és un èxit, i es deu al grup format per gent com en Joan March, en Francesc Antich i na Francina.
- I quina ha estat la gran mancança del PSIB-PSOE en aquest sentit?
Li ha mancat tal vegada tenir més energia en defensa de la nostra identitat allà on sigui. Ser molt més valents. Ja ho són més ara que abans, però en general ha faltat.
- Quin tractament ha rebut el mallorquinisme polític per part dels mitjans de comunicació de les Illes Balears?
No ha estat un bon tractament. No hi ha cap mitjà important que pugui assolir o entendre les reivindicacions nacionalistes. Tots sabem els qui són més castellanistes i espanyolistes. N’hi ha dos en concret, però no els vull dir.
- Què és per a vostè el nacionalisme?
El nacionalisme es pot entendre de dues maneres: d’una banda, el nacionalisme integrador, que és el que defensa la teva identitat, la teva manera de ser i la teva idiosincràsia, i al mateix temps té vocació d’integrar, és a dir, de ser més. Si tu vens de fora, integra’t dins casa meva, comença a parlar el meu idioma, i serem més. Això és el que ha passat a Catalunya: molts catalanistes han aconseguit integrar als nouvinguts. Això és el que fa tenir èxit a un moviment nacionalista. Per a integrar ens hem d’obrir, i això és una cosa que li ha faltat al PSM. El Govern balear hauria de fer aquesta política integradora, i no ho està fent.
D’altra banda, hi ha el nacionalisme més repressiu, que és el cas de l’espanyol o ho era a les dictadures feixistes de Hitler i Mussolini.
- Què és el sobiranisme?
Si em parles d’independentisme, ho entenc, però el sobiranisme és una cosa que no entenc. A no ser que sobiranisme vulgui dir poder fer lliurement el que tu vols. Sobiranisme i nacionalisme es toquen. El nacionalisme pot ser sobiranista i el sobiranisme pot ser nacionalista. No hi ha cap sobiranista que no sigui nacionalista. Ara bé, tal vegada hi hagi nacionalistes que entenen el nacionalisme d’una manera distinta i no són sobiranistes. Li demanaria a un sobiranista si és partidari de rompre amb Espanya. Si ho fa, serà sobirà. No sé si el sobiranisme es pot identificar completament amb l’independentisme o no. Crec que no està clar. Si es poguessin identificar, crec que el sobiranisme sobra, i per tant, em quedaria amb l’independentisme. Diria que no s’identifiquen. Els postulats sobiranistes no estan clars respecte a la independència, com no està clar si l’independentisme és només de Catalunya o de tots els Països Catalans.
- Independentisme i separatisme és el mateix?
Separatisme és l’acció de rompre els lligams que hi ha amb la metròpoli. Independentisme és la formació d’un estat independent, amb totes les seves conseqüències.
- És la independència política l’objectiu final del mallorquinisme polític?
Si anem a la puresa, sí. Hi ha gent que diu que això no és possible dins el marc actual i el context d’un món tan globalitzat. Jo entenc que l’independentisme és la formació d’un estat en forma de república que romp amb la seva estructura autonòmica.
- Ha canviat la vostra concepció sobre algun d’aquests conceptes al llarg de la vostra trajectòria?
Ha anat evolucionant. M’he radicalitzat més amb el temps. Quan era jove, els meus coetanis i jo teníem una major preocupació: acabar amb la dictadura. Primer de tot havíem d’aconseguir la democràcia. Era el principal objectiu.
- Quin és per a vostè el concepte polític dels Països Catalans? I el cultural i lingüístic? Té futur tot això?
Per a mi els Països Catalans és una única nació, senzillament. Per a mi les Balears no són una nació, al igual que no ho és el País Valencià. Sense Catalunya no ho veig. Aquells que neguen la identitat tenen poca cultura. Si et poses a pensar, aquí tenim molts llinatges provinents de noms de pobles de Catalunya (Rosselló, Martorell, Vic, Reus…). Tot plegat hauria de ser una unitat política molt major. Tal vegada podríem ser uns estats federals o confederals (Catalunya, Catalunya Nord, País Valencià i Balears).
La capital podria estar a Barcelona, ser rotativa… No és una cosa que hagi pensat molt tampoc. També hem de tenir en compte que Barcelona és Barcelona, i té cinc milions d’habitants i una estructura política, social i econòmica d’una força immensa. Això no ho podem obviar. Però Barcelona no s’ha de menjar la resta. Aquí ja tenim prou amb el que tenim amb Madrid, no ens hauria de passar el mateix amb Barcelona. L’únic que no veig és que Balears sigui un estat. No hi ha les condicions aquí per a ser-ho. Si ens posem així, hauríem d’aprofundir més en cada illa i no és factible. Els mallorquins sols no som una nació. El primer de tot per a ser una nació és tenir la voluntat de ser-ho. Si no hi ha aquesta voluntat, no ets una nació. Si a Catalunya no hi hagués aquesta voluntat, no seria una nació, però sí la tenen.
- Moltes vegades ens identifiquem més com mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs, i no com “balears”. Treballaríeu per a unificar més les Illes o ho deixaríeu amb les diferències existents?
No estaria malament una federació entre les Illes, perquè són molt diferents. I Menorca és la que més, perquè ha tingut contactes amb França i Anglaterra. Tant els francesos com els anglesos van respectar la seva identitat i el seu idioma, de manera que quan Menorca estava en mans dels anglesos era l’únic lloc on es sabia escriure català. Ni tan sols a Catalunya es sabia en aquells moments. Per tant, Menorca té una diferenciació clara. Hem de respectar les diferències i la personalitat de cadascú, però els objectius han de ser els mateixos per a tots: el benestar, la defensa de l’idioma (que és el mateix a cada illa, lògicament), etc.
- El sistema de parlament autonòmic, consells insulars i diputacions és correcte o es necessita modificar?
Més o menys és correcte. Hi ha qui diu que el Consell de Mallorca no fa falta, però nosaltres tenim el mateix dret que els menorquins, eivissencs i formenterencs a tenir un consell insular. Crec que els consells són positius, perquè són l’òrgan més pròxim a la ciutadania. Això és una cosa que es va fer bé en el seu moment. El fet de que tinguin més o menys competències ja és un altre tema.
- És just l’Estatut d’Autonomia en quant a les reivindicacions del mallorquinisme polític?
No. Es va fer en un moment molt distint a l’actual. És el mateix que amb la Constitució La Constitució l‘havia dictat en Franco (riu). Ara seria diferent, lògicament. Per una part li manca la defensa de lo nostre i li manca identitat, és a dir, saber què som i què volem. Això no ho preveu l’Estatut. I també destacaria la mancança en quant a la qüestió econòmica, i, la proporció entre les distintes illes: les petites estan més beneficiades que la gran, que és Mallorca, que trob que està subrepresentada.
- Ja heu parlat d’alguns factors com la immigració o el turisme, però quines diríeu que han estat les principals causes de que el mallorquinisme polític no hagi arribat a ser un fenomen de masses aquí?
No ho ha estat perquè històricament no ho estat mai. I també perquè el bressol d’aquesta nació és Catalunya, no és Mallorca. Neix allà. Intrínsecament la societat mallorquina, que és catalana perquè ve d’allà, no ha evolucionat de la mateixa manera. Aquí es van prendre altres mesures al llarg de la història. Si bé, nosaltres sempre hem tingut una tendència d’influència molt directe de Catalunya, tant amb el transport com amb els contactes, la cultura i l’economia. Sempre hem tingut una relació molt més forta que amb altres llocs, com per exemple, València. Menorca sempre ha tingut més influència i contacte amb Catalunya que amb Mallorca. Això demostra que tot es tracta dels Països Catalans.
Evidentment, també hi té a veure la mancança de líders importants i carismàtics. Aquí no ens podem comparar a Catalunya en aquest aspecte. Alguns líders que hem tingut aquí han acabat allà, com per exemple en Gabriel Alomar o en Miquel dels Sants Oliver.
No crec que la societat mallorquina sigui culpable de res, el poble no és culpable de res mai. El poble està influït per moltes coses, com per exemple l’espanyolisme. Madrid ho irradia tot, i té molt de pes. Els mitjans de comunicació, les delegacions de govern, Hisenda… Tot el que és estatal té molt de pes aquí.
- Veieu en alguna força política estatal un possible aliat que pugui entendre les aspiracions del mallorquinisme polític?
Crec que no. No ho vull dir taxativament, perquè en tot cas hi ha alguna persona que sí. Si n’hi ha algun estarien al PSOE o a Podem. Però seria a nivell individual, no com a grup parlamentari.
- Creieu que s’està seguint el camí correcte en el projecte sobiranista d’esquerres?
Això jo no ho sé. L’únic que puc dir és que ha disminuït de confiança dels ciutadans darrerament. A mi m’ha vingut gent nacionalista a dir que votaria a la meva filla. És el que et deia abans, l’art de lo possible. A na Francina a Madrid li diuen “la catalanista”. En Pasqual Maragall moltes vegades va venir a casa nostra a Alcanada, eren íntims. I en Puigdemont es va entrevistar uns quants cops amb ella. I això és perquè saben que ella els entén.
- Es pot arribar algun dia a un nivell semblant a Catalunya?
No. Ho desitjaria, però crec que no. De moment és una utopia.
- Quins han estat el moment més àlgid i el moment més negre pel mallorquinisme polític en els darrers quaranta anys?
Amb el moment més negatiu no hem d’anar molt lluny. Va ser amb el senyor Bauzá. En Cañellas era un nacionalista devora ell. Va llevar les banderes, va voler intervenir a l’educació, estava en contra de la integració… El punt més bo va ser quan es va demanar l’Estatut d’Autonomia. Les manifestacions que hi va haver en aquell moment van representar un alè nou. Hi havia molta gent de distintes ideologies que hi van participar.