Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.
FITXA PERSONAL
- Nom i cognoms: Isidor Marí Mayans
- Data de naixement: 4 d’abril de 1949
- Lloc de naixement: Eivissa
- Estudis i formació: Filologia Catalana a la UB, cursos de Doctorat i Certificat de Suficiència Investigadora, i altres postgraus.
- Trajectòria laboral: Professor de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UB a Palma (1972-1980); membre de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya (1980-1996); Professor d’Estudis d’Humanitats i Filologia Catalana a la UOC (1996-2014).
- Militància política:Cap militància. Malgrat es presentà a les eleccions generals de 1977 al Senat per una candidatura unitària progressista d’Eivissa, no ha fet carrera política ni ha militat a cap partit polític per decisió pròpia.
- Treball o situació actual: Jubilat.
INICIS DE L’AUTONOMIA (80s)
- Com valorau l’Estatut d’Autonomia de 1983? Compleix amb les expectatives d’autogovern per a Balears?
No del tot. He de dir que tota l’etapa a partir de 1980 la vaig viure des de Barcelona, perquè estava treballant a Política Lingüística, i ho vaig viure tot una mica des de la distància.
L’Estatut de 1983 va ser fruit d’unes majories polítiques en què tenia un pes molt important un partit, Aliança Popular, que era antiautonomista i fins i tot que durant la Transició va estar en contra d’una nova Constitució. Record la campanya que van fer a Eivissa amb Abel Matutes en què defensaven que amb les lleis del Movimiento ja n’hi havia prou. Per tant, ja es veia que si ells havien de liderar la nova etapa autonòmica, no ho farien amb gaire interès.
Hi va haver algunes qüestions d’aquest Estatut que varen quedar curtes, com per exemple les competències educatives. Lamentablement crec que de comunitats amb llengua oficial pròpia vam ser l’única que no vam adquirir competències educatives fins deu anys més tard. Això és greu. No ens van reconèixer que fóssim una comunitat històrica i a altres comunitats sí, malgrat les Balears havien estat un regne històric en el passat. I això va fer que el sostre competencial fos una mica massa baix.
El fet que s’hagués assumit la identitat de la llengua com a catalana, tot i fent subtileses amb l’article, és un mèrit. I, hi ha una disposició addicional que reconeix que les Balears ha de tenir una relació lingüística i una mateixa autoritat lingüística amb altres comunitats amb la mateixa llengua, i això és positiu.
- Com recordau aquell debat de la famosa cometa de l’expressió “llengua catalana, pròpia de les Illes Balears”?
Jo no hi vaig intervenir directament, però record el debat. Jo havia estat a la Comissió Mixta per aplicar el Decret de Bilingüisme al món educatiu, i record que s’havia de dir “llengua de les Balears”, no es volia dir “llengua catalana”. Hi va haver “estira-i- arronses” en aquest punt, però afortunadament va quedar bé. Tot i així, no se n’han tret totes les potencialitats. No s’ha promogut d’una manera molt activa la col·laboració entre tots els territoris de llengua catalana.
- Com recordau i valorau l’intent de reforma de l’Estatut que es va fer amb la iniciativa de 1991?
No ho vaig viure directament, i en tinc un record general. Aquí a les Balears durant la majoria de dretes que hi va haver durant molt de temps Unió Mallorquina figurava que havia de mantenir una mica una falca més favorable als temes lingüístics i culturals, però tampoc no va ser gaire decisiva, i tot això fa que s’hagi hagut d’avançar tan lentament. Les competències educatives van tardar massa a arribar, i fins que es va aconseguir un Decret de Mínims tot anava molt frenat. Semblava molt difícil generalitzar la llengua catalana com a vehicular de tot el sistema educatiu. Fins que va arribar el Primer Pacte de Progrés, amb gent com Damià Pons o Joan Melià; llavors sí que es va actuar amb més decisió. Abans, no.
- El 1986 s’aprova al Parlament la Llei de Normalització Lingüística…
L’aprovació de la LNL va coincidir amb la celebració a Palma del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, i a mi m’havien encarregat la coordinació de l’Àrea de Lingüística Social. Hi havia una vibració col·lectiva aleshores per l’aprovació de la Llei. I vam poder fer una explicació al preàmbul del text que trob que encara valdria la pena aprofitar, perquè aquest règim de doble oficialitat té unes ambigüitats excessives que fa que sigui necessari que en desplegaments futurs es deixin ben explicades les coses. En el preàmbul hi ha un apartat que diu que les dues llengües oficials tenen el mateix rang però que són oficials per raons diferents, per naturaleses diferents: la llengua catalana és oficial per ser la llengua pròpia de les Illes Balears, la seva llengua territorial, i per això ha de tenir la primacia; i el castellà, com a llengua oficial de l’Estat, es basa en una oficialitat de tipus personal.
- Com valorau el text de la Llei de Normalització? Era un model liberal?
Hi havia un punt que no es podia modificar i que encara és vàlid: l’opció lingüística en el primer ensenyament. Això no sé si és un gran inconvenient. Si hi hagués una política lingüística ben organitzada i decidida en favor del català, no seria un gran inconvenient. Però avui en dia amb el Govern que tenim potser s’empri com una fórmula per restar presència al català a les primeres etapes educatives. És veritat que segurament no es va precisar gaire per més que és una llei massa genèrica per establir condicions més concretes. El Decret de Mínims en aquest sentit va poder precisar millor la presència del català a les aules.
Hi ha una cosa que crec que és perd molt sovint de vista: són els resultats educatius, perquè és a partir d’aquí que s’ha de fer una avaluació dels projectes lingüístics de cada centre i del projecte lingüístic educatiu general de tota la Comunitat. I això hauria de centrar l’atenció en comptes d’aquest debat absurd sobre la presència de les llengües en funció de percentatges, quan el sistema actual d’ensenyament ha trencat amb aquell model compartimentat d’assignatures amb unes hores exactes. Allò que cal comprovar és si els resultats asseguren una doble competència lingüística satisfactòria, més el compromís europeu de conèixer una tercera llengua, o si bé amb aquesta excusa de que el castellà ha de tenir una determinada presència s’està impedint, sobretot amb el gran canvi demogràfic que hi ha ara, que una gran part de la població no arribi a tenir uns coneixements suficients de català. I és aquí on hem de fer valer que es faci una reforma perquè es compleixi això.
- La Llei de Normalització s’aprova de forma unànime al Parlament i com una iniciativa encapçalada pel Govern de Cañellas. Es podia esperar que aquella llei fos aprovada per aquell govern i de forma unànime?
Eren altres temps. Hi havia una sensació clara aleshores, fins i tot en aquella posició vagament regionalista del Govern de Cañellas, que hi havia una consciència clara que ara no es vol acceptar, que la llengua catalana estava en una situació d’inferioritat i d’excepció històrica, i que, per tant, s’havia de promoure. Fins i tot dins les files del PP no hi havia tampoc una unanimitat favorable, però el PP també tenia una base electoral més autòctona que no ara, i això va facilitar que hi hagués un acord. Tot i que després amb l’aplicació d’aquesta llei no es va ser gaire diligent. Hi ha polítics que pensen que quedaren bé aprovant una determinada llei i que després saben que a l’hora de la veritat tenen mecanismes per portar l’aigua al seu molí.
- Com va ser el procés administratiu posterior a la Llei de Normalització?
L’impuls perquè s’arribàs a aprovar un Decret de Mínims no va venir de l’Administració sinó del món educatiu i cultural, i evidentment amb el suport dels partits polítics. Va ser una demanda molt col·lectiva, no d’una majoria política determinada.
- Com valorau i recordau l’AINL i la Campanya de Normalització Lingüística?
Vaig estar relativament en contacte amb n’Aina Moll (encara que ella ja era a Mallorca), i el secretari era n’Antoni Mir. Les persones que dirigien allò mereixen tota la meva confiança. Però crec que en aquell moment van ser una mica ingenus en assumir una delegació de responsabilitat que en certa manera eximia els líders polítics d’haver de donar comptes i explicar què feien o què no feien. Va ser relativament còmode per als diversos partits que no tenien un gran entusiasme en el tema lingüístic que hi hagués una Campanya de Normalització Lingüística a la qual poguessin delegar i amb la qual es poguessin justificar. Evidentment, la Campanya va fer coses útils i importants, però va faltar un compromís clar i actiu per part de les institucions polítiques. Ja els va anar bé deixar-ho en mans de la Campanya. En aquell moment tal vegada era la manera de superar la subdivisió d’institucions en colors polítics i àmbits territorials diferents.
- La Campanya tenia dos objectius principals: la presència pública del català i la conscienciació social entorn de la seva importància. Es compliren aquests objectius?
Tenc constància que varen fer moltes activitats de sensibilització, d’informació, publicacions de premsa i ràdio… Hi va haver una gran activitat de conscienciació de gran part de la societat. Clar, no van disposar de tots els mitjans, perquè, per exemple, no podien comptar amb una televisió pròpia. Però van fer una feina positiva en posar a l’abast el català per a gent que no el podia aprendre. Però va faltar una legislació des de les institucions, que es van descarregar de responsabilitats i que va fer que la Campanya no tingués un gran nivell d’efectivitat sobre l’ús públic.
- És assimilable la política lingüística que es féu a Catalunya respecte la de les Illes Balears en aquells temps? O hi ha moltes diferències?
Hi ha diferències no sols en les polítiques sinó també en els punts de partida i en la trajectòria històrica. No hem d’oblidar que Catalunya, malgrat hagués passat per peripècies molt dures, el fet que s’hagués pogut aconseguir la Mancomunitat i després un breu període de govern autonòmic, amb totes les institucions culturals que l’acompanyaven i amb una societat més dinàmica, tot plegat marca les diferències del punt de partida respecte els altres territoris. Però bé, a les Balears, pel que jo conec, durant l’etapa autonòmica s’han recorregut camins que abans no s’havien produït mai històricament. A Catalunya es va recuperar un ensenyament català, encara que a la República no hagués estat prou general, i a les Balears es va haver d’inventar. Va haver de créixer del no res. Des de la Facultat de Lletres de Palma ja havíem posat en marxa tots els cursos de reciclatge de professorat perquè hi hagués professors capacitats. Per tant, tot això es va començar molt des de la base. També vam tenir la sort de poder comptar amb persones tan claus com en Francesc de Borja Moll. Jo record una conferència molt solemne d’en Moll el 1979 sobre si s’havia de dir català o mallorquí! Per molt trist que sembli, en aquell moment era imprescindible aclarir aquestes coses. I el fet de comptar amb una autoritat com en Moll va fer callar moltes boques. Que alguns discuteixin el model lingüístic i facin un particularisme descarat és una plaga que encara tenim.
- Va tenir impacte per a la llengua catalana a les Balears l’emissió de TV3 des dels anys vuitanta?
Evidentment no va tenir el mateix impacte que hauria tingut una televisió pròpia apareguda simultàniament. Sobretot si haguessin fet, cosa que encara no han fet, una coordinació més clara dels continguts i dels missatges emesos i remesos. Però bé, sí que apart de la feina prèvia que es va fer des de les emissions regionals de TVE, on hi havia un nucli de periodistes, com en Vicenç Matas, que havien fet tot el que podien per anar obrint camí però evidentment amb moltes limitacions, el fet que s’hagués posat en marxa tot un sistema de repetidors de TV3 a totes les illes va permetre que una població que ja estava mínimament predisposada tingués una televisió en la seva llengua pròpia. I no hem d’oblidar que un dels primers atemptats que va fer l’extrema dreta va ser contra el repetidor de TV3!
- Quin paper van jugar l’Obra Cultural Balear i l’Institut d’Estudis Eivissencs des dels inicis de l’autonomia?
Lo d’Eivissa ho he viscut d’una manera molt directa perquè vaig ser del nucli que va promoure la restauració de l’Institut d‘Estudis Eivissencs, que havia estat una entitat vinculada al Consejo Superior de Investigaciones Científicas i que tenia unes finalitats merament d’estudis erudits, i vam voler fer una entitat associativa arrelada popularment amb una voluntat d’incidir no sols en la situació lingüística i cultural sinó també en la defensa de la terra i el país. I precisament molt des dels inicis l’IEE fa manifests sobre les qüestions de tot tipus que afecten el futur d’Eivissa i Formentera (tot i que a Formentera després l’OCB va assumir més aquest paper). Sense l’IEE hi ha moltes coses que no s’entendrien i que no tindríem, com per exemple l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, un fet que a vegades no valoram amb la importància que té. Que hi hagi una enciclopèdia en català que dóna la màxima informació sobre tots els aspectes de la nostra realitat i que es pugui consultar en línia és una referència. Hi ha molts temes en què la feina de l’IEE o de l’OCB en general va permetre fer bastant de camí. Aquesta mobilització de base és imprescindible. I el fet que l’IEE fos tan atacat ja des dels anys setanta com “catalanista” i “comunista” és perquè estava marcant una línia i una referència.
- Bernat Joan em va dir que no feia falta una Obra Cultural Balear a Eivissa perquè ja existia l’Institut d’Estudis Eivissencs.
Amb l’Obra Cultural hi ha hagut sempre una relació d’afinitat i de col·laboració. No crec que l’IEE hagués nascut enfront de l’OCB, al contrari, si es vol neix a imitació de l’Obra. Però així com a Formentera simbòlicament no podia tenir gaire acollida un “Institut d’Estudis Eivissencs”, a Eivissa segurament no hauria tingut una identificació clara una “Obra Cultural Balear”. L’IEE es definia com a vinculat a l’illa, però no com a contraposició a l’OCB. Hi ha hagut una relació de màxima afinitat.
- Quin impacte tingué a les Balears el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1986?
El II Congrés era un congrés de lingüistes, no un congrés popular. Però va tenir un ressò molt considerable en el seu moment. I el fet que s’hagués omplert l’Auditori de Palma, amb una presidència política i acadèmica a la vegada era important (encara que record a Cañellas dir aquella ocurrència seva de que “no fa falta un estàndard”, quan precisament era un congrés que tenia com a objectiu fixar unes bases per a un estàndard de la llengua vàlid per a tots els territoris). Allò va transcendir el cercle purament acadèmic i va sensibilitzar xarxes culturals i educatives de totes les Balears. I trob que, igual que amb altres mobilitzacions, amb el II Congrés Internacional es va cometre un gran error amb la capitalització futura després d’acabar el congrés, perquè una de les coses que jo, com a coordinador de l’Àrea de Lingüística Social, vaig trobar lamentable és que el Secretariat General del Congrés no hagués previst en una sola col·lecció la publicació de totes les actes de totes les àrees del Congrés. De fet, van ser set congressos a set llocs diferents. I jo record que n’Aina Moll es va haver d’espavilar a Lleida perquè l’Institut d’Estudis Ilerdencs publicàs les actes dels Plantejaments i Processos de Normalització Lingüística, i jo em vaig haver d’espavilar a les Balears perquè la UIB al cap d’uns anys publicàs les actes de la seva àrea. I cadascú al seu lloc, igual. I això va provocar un impacte acadèmic menor. Per exemple, si l’Àrea que coordinava n’Aina Moll hagués sortit publicada coordinada amb totes les altres àrees, si se n’hagués fet una presentació política amb les conclusions… Allò va ser lamentable. Haver deixat que cada àrea del Congrés es buscàs la vida per publicar les actes va ser un error. Es van destinar molts recursos a fer activitats socials i publicitàries, que estan molt bé, però no en això. I va ser un oblit que encara estam pagant. Jo no em cansaré de recordar conclusions d’aquell congrés que encara són plenament vàlides. El doctor Badia, que era el president de tot el Congrés, es va preocupar d’agafar totes les conclusions i entrevistar-se amb els diversos governs autonòmics, per veure si assumien les propostes que s’hi feien.
Una de les propostes que férem, i que no s’ha fet, era que es creés un organisme lingüístic comú de tots els territoris de parla catalana, com han fet els parlants neerlandesos, tant de Bèlgica com d’Holanda, amb un Tractat d’Unió de la Llengua Neerlandesa, que unifica els parlaments, els executius i els sectors acadèmics. Això fa més falta que l’aigua.
- Per què no s’ha aconseguit?
No s’ha aconseguit perquè una iniciativa d’aquest tipus necessita polítics que estiguin disposats a no tenir èxit personal posant en marxa una proposta. Tenim un condicionant en les polítiques basades en legislatures, i això s’ha de sumar al fet que la majoria de polítics ara són gent molt vinculada als partits d’on surten, i no són com havien estat en els primers anys de la recuperació de la democràcia. Abans eren gent amb un bagatge anterior a la política (economistes, historiadors, sociòlegs…), i eren polítics més disposats a jugar-se el seu càrrec emprenent coses que potser no donarien resultats dins la seva legislatura de govern. I si llavors era difícil, ara ho veus gairebé com impossible, perquè la major part dels polítics, si no és una cosa que puguin lluir dins el seu període de govern, la deixen pels que venguin després. A aquesta explicació s’ha de sumar que el color polític de cada un dels territoris no ha coincidit massa (llevat d’aquests darrers vuit anys, que han coincidit bastant i no se n’ha tret gaire profit).
- Hi ha hagut por?
No diria por, diria aquesta prudència d’uns polítics que creuen que llançar un projecte i no consolidar-lo i dur-lo plenament a la pràctica ho interpreten com un fracàs. Si no estàs disposat al fracàs, hi ha moltes coses que no les emprendràs i que les hauries hagut d’emprendre. Necessitam polítics disposats a sacrificar la seva imatge per un objectiu polític que val la pena. De la falta de continuïtat jo li don més la culpa a les institucions polítiques i culturals de Catalunya que no a les dels altres territoris, que ho han tingut més difícil.
Per què no s’ha de dir “Països Catalans”? Perquè la gent ho interpreta com un projecte polític? I què? És que Espanya no és un projecte polític? Qualsevol nom d’una comunitat és un projecte polític. Això s’ha afluixat. Si en comptes de mantenir el nom s’hagués fet fort amb la coordinació dels mitjans de comunicació, per exemple (que sembla mentida que no s’hagi promogut un espai comunicatiu català)…
- Ha costat més a Eivissa el procés de normalització lingüística?
Eivissa inicialment era més o menys igual de difícil que les altres Balears, per més que els teixits culturals a Mallorca i a Menorca en proporció han estat sempre més sòlids. A Eivissa les minories culturals han estat sempre més reduïdes i amb una capacitat menor. A Eivissa sempre havia predominat més la dreta, i es nota. Però, sociològicament la dificultat era semblant. El que passa és que el canvi demogràfic que hi ha hagut ha estat més fort, ràpid i intens a Eivissa i Formentera. Les dificultats han anat creixent. S’ha generat un entorn que requereix d’una iniciativa molt més forta per part de les institucions. En aquesta etapa que s’obri ara és probable que hi hagi uns retrocessos bastant bèsties, perquè el Consell està compartit per PP i VOX. S’hauria de reactivar una resistència des de la societat civil. Hauríem de ser més bel·ligerants a totes les Balears.
- Quin impacte va tenir el Govern de Gabriel Cañellas (1983-95) sobre la identitat pròpia i la qüestió nacional?
Ell va pretendre passar per un partit arrelat a les Balears i sobretot a Mallorca, però això no treu que ell fos un líder completament identificat amb un projecte espanyol. Verbalment, podia declarar-se més o menys vinculat a Mallorca i les Balears, però la seva brúixola política era guiada des de la central del partit, igual que ara. Aquest és un problema que sempre hem tingut a les Balears: que no hagin arribat a quallar els partits de disciplina pròpia. Estam en gran part en mans de sucursals, i això té uns condicionaments importantíssims en matèria lingüística i cultural.
MOBILITZACIONS DELS ANYS NORANTA
- El 1994 es publica l’Ordre Rotger, molt criticada per OCB, STEI, Joves per la Llengua i d’altres, i defensada per Aina Moll, fet que li causa crítiques…
Sí. N’Aina Moll tenia un estil de buscar sempre consensos, i de vegades els consensos a la baixa no són els més adequats. I dins aquella tònica que les institucions moltes vegades es desentenien de les seves responsabilitats. Afortunadament la iniciativa social va permetre que es pogués reconduir aquesta rebaixa. La sort va ser que després d’això es pogués aconseguir un decret que situava el català almenys a un nivell equivalent dins el currículum.
- Quina importància ha tingut el Decret de Mínims de 1997?
El nom no m’agrada gaire (riu). Torn a dir el que he dit abans: amb un percentatge o l’altre, si no s’aconsegueix l’objectiu, que és que hi hagi una competència equivalent i suficient en les dues llengües oficials, doncs hi ha un projecte lingüístic que s’ha de remodelar per a que s’aconsegueixi l’objectiu. Està bé que hi hagi un límit que no es pugui rebaixar, però l’accent s’ha de posar en una altra banda: en els resultats dels projectes lingüístics. A Catalunya el paper que s’ha donat als projectes lingüístics de centre s’ha convertit en un tràmit una mica massa burocràtic. Que un centre aprovi el seu projecte educatiu amb un projecte lingüístic és cobrir un tràmit, és omplir un document que està a disposició de qui el vulgui (l’Administració, la família…), però que en realitat no és el full de ruta del funcionament de l’escola. I tal i com estan les coses, jo crec que els projectes educatius dels centres haurien de ser entitats permanentment vives, supervisades i avaluades. I en la majoria de casos haurien d’estar acompanyats de projectes educatius d’entorn. Crec que és imprescindible en comunitats educatives on hi ha una proporció molt majoritària de gent que ha arribat d’altres llocs que no té el català com a llengua familiar, és imprescindible omplir tot el barri i tot el teixit cultural del carrer amb un pla cultural que faci costat al procés de familiarització creixent de tots els estudiants amb l’ús i la interacció amb la llengua del país. I això als llocs on s’ha fet ha estat un èxit. Es nota molt si el centre es limita a fer exercicis gramaticals i a escriure alguna redacció, o si cultiven sobretot de paraula i també per escrit la utilització activa i constant de la llengua catalana. I en aquest sentit des dels centres hi ha coses que s’han fet i han donat bon resultat, també a Mallorca pel que em consta, de tallers de ràdio, periodisme o teatre que implica l’ús del català d’una manera no memorística i teòrica sinó per la via del que és normal en una llengua: fer-la servir. Necessitam unes polítiques interculturals a gran escala, tant a les Balears com a la resta de països de parla catalana. Però, de nou, els polítics no es volen complicar la vida. Falta una mica de valentia i compromís.
- Entre 1993 i 1994, es funda la delegació illenca de Plataforma per la Llengua i neix Joves per la Llengua, es celebren els primers Acampallengua i Correllengua, es celebren les primeres Diades per la Llengua, la Cultura i l’Autogovern, es fa el mosaic de “Som comunitat històrica” de l’OCB… En definitiva, una sèrie de fets que fan pensar que hi ha aleshores un canvi dins l’activisme cultural i identitari a les Illes Balears. Hi estau d’acord?
Segurament no hi ha ben bé una aparició del no res (record que vaig tenir alguns contactes amb joves de Blanquerna que havien fet trobades a Lluc i altres zones de Mallorca anys abans de tot això). Iniciatives anteriors ja n’hi havia, però la importància que tenen aquestes coses és que ho estenen. Fa molta falta que hi hagi un sentit crític entre la gent jove amb tota mena de qüestions: culturals, socials, lingüístiques, polítiques, ecològiques… I a les Balears encara més, perquè el fet que sigui una societat d’oci en què predomina l’estil de vida de la gent que va a fer vacances, que no vol problemes i que està desconnectada de les controvèrsies, tot això crea un entorn molt propici a la inhibició i a la falta de consciència crítica. Per tant, tot això s’ha de fer veure la relació de la degradació de la llengua amb la degradació social i l’absència d’una política de cohesió social. El que necessitam és lluitar per les desigualtats de tot tipus i a favor del reconeixement equitatiu de les diferències.
- Veieu canvis en la qüestió identitària entre Gabriel Cañellas i Jaume Matas?
No gaire, la veritat. Si de cas, uns canvis de matisos, perquè, en definitiva, crec que en Matas fins i tot en coalició amb UM va mantenir el concepte de la política com a sistema de control del partit. No li interessava tampoc promoure conflictes amb el front lingüístic i cultural, però no li record cap iniciativa important a favor del país, de l’autogovern o de la llengua i la cultura. El que va fer va ser donar una imatge de crisi del govern de dretes que va propiciar el Pacte de Progrés, quan sí que hi va haver un canvi important.
- Com valorau l’experiència del Primer Pacte de Progrés i la tasca de Damià Pons a la Conselleria d’Educació i Cultura?
No em voldria deixar coses, però tant en el món educatiu, on va buscar una connexió màxima amb els sectors dinàmics de l’educació, com en el camp de la política lingüística, que des del primer moment em va demanar que hi estigués en contacte, i amb en Joan Melià hi vaig col·laborar molt, jo crec que aquí hi va haver un salt qualitatiu important. Va ser un període breu i també un període en què hi va haver massa indecisió. I això passa sempre. Quan governa la dreta no tenen contemplacions, tiren pel dret sense cap mania. Record que hi va haver un debat intern sobre perquè no es posava en marxa un canal de televisió propi, i en Damià Pons estava una mica queixós de que no s’hagués emprès aquesta iniciativa en aquell moment. Dins de tot, crec que va marcar una fita. En termes de col·laboració el fet que s’hagués entrat a l’Institut Ramon Llull i s’hagués promogut un intercanvi cultural i una projecció internacional de la cultura catalana també és un fet important. Aquí na Fanny Tur va començar a tenir-hi una intervenció. El Pacte de Progrés és dels millors moments que hi ha hagut en la política autonòmica.
EL SEGLE XXI
- Ha aconseguit IB3 ser una plataforma de balearisme? Què ha significat en matèria identitària?
Per donar una resposta més sòlida hauria de conèixer-ho amb més detall. Basant-me només en impressions, crec que IB3 va néixer amb timidesa. No va ser un projecte de televisió que pogués ser suficient com a televisió de les Balears sinó com un complement de la resta de televisions. Segurament també les limitacions pressupostàries van sumar-se a la manca d’ambició. I també hi juga un paper la fragmentació insular, que per més que bastant aviat (record que hi havia corresponsals d’IB3 a Formentera bastant aviat, i no dic que no es volgués fer una sensibilització global de totes les illes), però entre les limitacions marcades pels recursos i l’ambició segurament guanyar audiències en un mercat televisiu tan carregat com el que hi ha hagut no ha estat fàcil. I en aquest sentit crec que ha aconseguit una audiència reduïda, i, sense tenir dades, pens que la presència de Mallorca clarament és dominant i això déu provocar una major identificació amb IB3 a Mallorca que a les altres illes.
El que a mi em moleta és que hi ha una indecisió terrible quan el context és favorable i quan tens una ensopegada d’aquest tipus no veus que hi hagi una feina de reiteració de la protesta, i de fer-se pesat. Si tu no et converteixes en un problema emprenyador, ningú et buscarà una solució. Hi ha d’haver polítics disposats a perdre una mica d’imatge i disposats a fer de gota malaia i empipar fins que es resolgui el tema, sobretot quan tens tanta raó.
- L’Estatut de 2007 inclou la referència de “nacionalitat històrica”. Té importància aquesta expressió? Quins canvis va assolir aquella reforma?
Els símbols tenen importància, i sobretot si després se n’extreuen les conclusions pràctiques. Aquesta actualització va tenir algun avantatge, però també en termes competencials va blindar més algunes coses. I en canvi hi va haver un fracàs (que no s’hauria de donar com a perdut) que també va passar amb l’Estatut de Catalunya: establir un deure de coneixement equivalent pel català com pel castellà.
- Com valorau les polítiques lingüístiques del Govern de Bauzá (2011-15)?
Va entrar amb una majoria clara i va deixar el PP fora del Govern. És un exemple d’una mala política, fins i tot des de la perspectiva del Partit Popular. I crec que és molt probable que ara estigui començant a passar el mateix, perquè tenc la sensació que la prudència és una de les coses absents a la mentalitat de la presidenta Prohens, que gasta molts de somriures però de prudència i de sensatesa en té molt poca. Esper que no hi hagi controvèrsies tan traumàtiques com amb en Bauzá.
En Bauzá supòs que es degué sentit envalentit pels resultats electorals del seu partit, i el degueren empènyer sectors extremistes (el PP, encara avui en dia, en qüestions lingüístiques i nacionals és un partit alineat amb el franquisme més pur). En Bauzá segurament va pensar que se li presentava una bona ocasió per entrar com un cavall sicilià dins el món educatiu, i es va equivocar radicalment, perquè, entre d’altres coses, no estava ben concebut aquell trilingüisme que va plantejar. Era inviable no sols per l’actitud dels ensenyants i de les comunitats educatives, a qui no es pot tirar un projecte com aquest d’un dia per l’altre, sinó perquè era impossible tenir professorat amb capacitat en anglès per fer un ensenyament trilingüe.
- Com es va viure a Catalunya la manifestació del 29 de setembre de 2013, de les camisetes verdes? Va tenir ressò?
Es va seguir amb el màxim interès. Hi va haver convocatòries. Record anar a la plaça Sant Jaume a una concentració en suport de les manifestacions que tenien lloc a les Balears en general. Evidentment que va ser una ocasió per manifestar aquesta cohesió de tot el sistema educatiu. També s’hauria hagut de traduir després en una política educativa molt més integrada. Però vaja, va ser un moment d’evident solidaritat.
- Han tingut les Illes Balears algun paper en el procés sobiranista de Catalunya? Hi han tingut alguna cosa a dir?
D’una manera explícita i institucional, probablement no. Suposant que hi hagués hagut algun contacte, no crec que cap de les dues bandes hagués volgut que fos un contacte explícit, perquè hagués compromès determinats governs que hi havia a les Illes Balears. Aquest darrer govern socialista ha estat completament al marge de tot això. Contactes entre partits és probable que n’hi hagi hagut.
- Com valorau l’experiència dels Governs de PSOE-MÉS-Podem (2015-2023)? Abans heu dit que us ha decepcionat en matèria lingüística…
És un govern que segurament es conformava de ser menys dolent que la dreta. No es tracta d’això, sinó de ser prou bons pel que la societat necessita. I no sols en termes culturals o lingüístics. Crec que des de la base s’ha tardat molt i s’ha estat molt poc bel·ligerant en tots els aspectes del règim econòmic específic de les Balears, que és un tema etern. Quan jo feia contactes pel Senat a la preautonomia ja se’n parlava! Si aleshores ja hi havia raons per reclamar un finançament que cobrís els costs extres de la insularitat, amb la invasió de població, amb les infraestructures que no han funcionat i que han generat un creixement anàrquic del turisme, amb les desigualtats socials generades en àmbits com la vivenda, és imprescindible que hi hagi una reclamació de competències i recursos amb una intervenció molt enèrgica.
En Vicenç Vidal, quan era senador, em va convidar al Senat a fer una xerrada amb altres comunitats autònomes perifèriques per plantejar necessitats compartides. Hi vaig anar i hi vaig fer una comunicació, em van donar les gràcies, però els arguments que es feien servir allà no haurien de quedar a les actes del Senat.
PARTITS POLÍTICS
- Quin paper ha jugat Unió Mallorquina en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat? Hem de considerar UM com una formació nacionalista o regionalista?
UM i El Pi són partits que, amb diferències segurament considerables, han intentat obrir camí en aquest electorat regionalista moderat, però entre que la pràctica política d’UM devia ésser bastant decebedora entre els votants, i que El Pi ha buscat aliances sense trobar uns elements prou sòlids per guanyar una base electoral, jo crec que són iniciatives que no funcionen.
- Quin paper ha jugat el PSM en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?
El PSM ha estat el partit que, dins tot, ha assumit d’una manera més clara les reivindicacions d’autogovern en termes de sobirania (encara que no ho hagi plantejat sempre d’aquesta manera), i, per tant, en polítiques culturals, lingüístiques, d’autogovern o de territori, ha estat l’opció política més ben definida. L’evolució que ha fet ha provocat que acabàs diluint-se dins unes coalicions que li han fet perdre una visibilitat clara d’aquesta oferta política, i dins una sèrie de partits d’esquerres potser no s’ha visualitzat prou.
- Com valorau l’evolució des del discurs “nacionalista” al discurs “sobiranista”?
Es fa difícil dir què s’hauria pogut fer. Segurament hi ha hagut conjuntures en què s’ha fet el millor que s’ha pogut. No vull ser injust tampoc. Com que hi ha un electorat a les Balears que és una mica líquid (no hi ha un cos d’electors que siguin permanentment electors d’un determinat bloc de partits), es donen bandades com la que s’ha produït amb Podemos, i tot això té efectes frustrants davant els partits que han estat aguantat dins una línia política arrelada a les bases i veuen que amb una operació mediàtica es produeix un canvi polític d’aquest tipus. És precisament el que ens va passar a nosaltres a les eleccions de 1977: el partit socialista més actiu i que havia arriscat més era el PSP de Tierno Galván, i, en canvi, va triomfar el PSOE. Jo seria partidari, encara que fos per passar una travessia pel desert, de mantenir unes línies polítiques d’esquerra nacional.
REFLEXIONS GENERALS
- Quina perspectiva de futur té la sostenibilitat turística a les Balears?
Jo no soc especialista en demografia, però pareix impossible que l’economia turística evolucioni amb un creixement sostingut com aquests darrers vint anys, perquè si no construeixen hotels dins la mar o on sigui per col·locar els turistes ja no saps ben bé on… A part que els turistes no són imbècils. Si comencen a veure que llevat que tenguis un lloc apartat, tant si és un iot o un xalet lluny del merder, només en aquests casos pots fer turisme de qualitat, acabarà que ens quedarem amb petits reductes d’aquest turisme i, alhora, una degradació del turisme mitjà. I això no permet creure que hi haurà un creixement sostenible del turisme i que hi haurà una arribada ni de turistes ni de residents per a aquest creixement econòmic, i, per tant, el meu pronòstic és que anam a uns anys de degradació creixent i ràpida de la imatge turística de les Illes Balears que farà que vengui un turisme desaprensiu (turistes que venen a engatar-se) i un turisme elitista amagat a reductes.
- Com s’ha gestionat la complexitat de les relacions insulars? Hi ha hagut recels entre illes?
I tant que sí. Són coses, en part, atàviques. Hi ha temps en què tot això no està documentat, però de les etapes de l’administració provincial espanyola sí hi ha referències, i la dependència de les illes menors respecte les decisions polítiques que es prenien a Mallorca jo crec que, en part, per la naturalesa política centralista de les institucions marcada per les instruccions de l’Estat, i també crec que l’excusa que han fet servir els representants d’Eivissa i Menorca quan no es sortien amb la seva era més aviat descarregar la responsabilitat en els altres. Això és molt difícil de resoldre, i va acompanyat de tota una sèrie d’elements inconscients de la cultura popular.
- Haurien de tenir major autogovern els consells insulars?
Aquí d’entrada hi va haver una voluntat d’establir un sistema de representació paritària, que jo crec que era excessiu (encara que el vaig defensar en el seu moment), perquè no és tant una paritat numèrica, però la qüestió és que els consells insulars tenguin capacitat per gestionar el màxim de matèries, és a dir, que hi hagi una descentralització de les competències, i en tot cas, per evitar desigualtats en les polítiques de cada illa, que hi hagi mètodes de coordinació que ja existeixen a altres llocs del món. S’ha de trobar dins l’estructura institucional i competencial, i dins els mètodes de control, més que no pas per una representativitat aritmètica, que ha estat aprofitada per les dretes, que sabent que tenien més possibilitats de treure diputats a unes illes han estat defensors aferrissats de la paritat quan a ells ni la paritat ni les competències insulars no els han interessat gaire mai. També crec que ha faltat molt una iniciativa de Mallorca per fer polítiques interinsulars clares, que jo reconec que és difícil, però de la mateixa manera que a Eivissa no som conscients de les queixes que tenen els formenterers respecte les polítiques que s’havien fet quan teníem el mateix Consell, o respecte la dependència en els transports, i com a Eivissa faria falta una definició de polítiques més globalment “pitiüses”, crec que si hagués alguns partits mallorquins que fessin més polítiques concertades en totes les illes i que hi hagués una pràctica (no uns discursos) d’una responsabilitat compartida, estaria bé que es construís. Ens hem de molestar en buscar una solució de conjunt. Però és difícil perquè la consciència que tenim és insular, ningú es defineix com a “balear”. I és una mica el que passa amb els Països Catalans. La gent no se sent “dels Països Catalans” de forma primària.
- Eivissa té un diputat autonòmic menys que Menorca tot i tenir molta més població. S’hauria de corregir això?
Estam en una proporcionalitat antiga. Sí, s’hauria de canviar. S’hauria de fer una revisió periòdica.
- A Mallorca existeix el mallorquinisme, a Menorca el menorquinisme, a Eivissa l’eivissenquisme, i a Formentera què existeix? Està adherida a la identitat insular pròpia o a les Pitiüses?
El protagonisme polític de Formentera s’ha fet visible sobretot a partir de la Constitució. Durant la preautonomia vaig viure el naixement de la voluntat política de Formentera de superar la dependència a tots els ordres, no tan sols per tenir un consell insular propi sinó també per tenir una capacitat de gestió educativa, sanitària i de tot tipus. I això ha anat quallant. A Formentera, a diferència d’Eivissa, hi ha hagut uns nuclis de gent jove (que ara ja no és tan jove) que van posar en marxa la plataforma Gent per Formentera, que ha estat una manera d’incorporar unes iniciatives desmarcant-se de la brega estrictament partidista, i que ha donat resultats. A Eivissa es va voler imitar però no va acabar de sortir bé. És evident que a Formentera, encara que no es diuen “formenteristes”, tenen una consciència activa i creixent, i està molt bé que sigui així.