Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.
FITXA PERSONAL
- Nom i cognoms: Gabriel Barceló Milta.
- Data de naixement: 1 de desembre de 1967.
- Lloc de naixement: Palma.
- Estudis i formació: Llicenciat en Dret i Màster en Direcció d’Empreses (UIB).
- Trajectòria laboral: Feines diverses (a l’Aeroport, a una agència de viatges, com a Funcionari interí tant al CIM com a la CAIB en diverses places: serveis socials, patrimoni històric, medi ambient…). Càrrecs polítics: Secretari d’Organització del PSM de Palma, membre de l’executiva del PSM, Secretari General del PSM de Palma i del partit en global, Coordinador de MÉS per Mallorca. Càrrecs polítics públics: Portaveu i regidor de l’Ajuntament de Palma, conseller del Consell de Mallorca, diputat al Parlament, i Vicepresident i Conseller de Turisme del Govern de les Illes Balears.
- Militància política: PSM i MÉS per Mallorca.
- Treball o situació actual: Cap de Departament d’Avaluacions Mediambientals. de la Conselleria de Medi Ambient del GOIB.
INICIS DE L’AUTONOMIA (80s)
- Com valorau l’Estatut d’Autonomia de 1983? Compleix amb les expectatives d’autogovern per a Balears?
Per desgràcia vam anar a la coa de les comunitats autònomes. Hi havia hagut intents durant la Segona República però aleshores ens va mancar força i vam perdre l’oportunitat històrica d’entrar dins les nacionalitats històriques i les primeres que van anar aconseguint competències, i, per tant, el procés que vam viure fa quaranta anys va ser decebedor i hem arrastrat molts d’anys aquest retard. És cert que hem anat adquirint competències que altres comunitats autònomes ja feia temps que tenien, però sempre molt endarrerits. Va ser decebedor veure que no hi va haver la força suficient i que es va imposar la mentalitat conservadora dels polítics mallorquins i la societat mallorquina.
- Com recordau les primeres eleccions autonòmiques, del 1983? Quina valoració en podeu fer?
Aquells primers anys en general hi va haver bastant més força del conservadorisme a partir de tota l’etapa cañellista (menys l’Ajuntament de Palma, amb un govern socialista).
- Perquè ha costat tant pujar electoralment a les forces polítiques autòctones?
Per aquest conservadorisme dins la societat, per una banda, i llavors també ha estat bastant dificultós que pugui créixer el tema nacional. Ens agradi o no hi ha un sentiment d’espanyolitat bastant arrelat a una part de la societat, sobretot la conservadora. I això és el que hem tengut. És cert que forces polítiques com el PSM sempre han estat present a les institucions, però sempre amb moltes dificultats i amb representacions més petites. I hi ha hagut altres projectes sobiranistes o nacionalistes, encapçalats per Gori Mir o Josep Melià, però que no han acabat de quallar mai perquè no han tengut suficient força. Llavors el regionalisme d’UM, també, clar.
- Quin paper han jugat les Illes Balears en el traspàs gradual de competències des de l’Estat? Quina dificultat creu que ha tingut aquest procés?
És una passa molt important rebre les competències d’Educació i Sanitat, perquè això ja donava a l’autonomia una majoria d’edat. Però també s’ha de recordar que venen molt mal dotades. Si no record malament, venen durant el Govern del PP, i pràcticament obligant a les autonomies a acceptar el que es donava en quant a infraestructures i dotació de personal per part de l’Estat. I, llavors, amb un gran esforç de tot tipus, la Comunitat Autònoma ha anat posant l’Educació i la Sanitat en el lloc que li correspon, però amb dificultats tremendes, i això el que va fer va ser ofegar encara més la Comunitat Autònoma, perquè teníem unes competències però les havíem de gestionar amb uns recursos molt limitats. Però, evidentment, sí és cert que va ser una manera d’anar avançant. Llavors, la passa gran seria l’Estatut d’Autonomia de 2007. També hem de dir que aquest procés de transferències va ser general de tot l’Estat, que anava donant competències a totes les comunitats autònomes. Així que tampoc va ser un procés únic de les Balears perquè hi hagués una conscienciació socialment hegemònica. Ve més, siguem realistes, pels acords estatals en aquest sentit.
- Quin impacte va tenir el Govern de Gabriel Cañellas (1983-95) sobre la identitat pròpia i la qüestió nacional?
A nivell identitari o cultural és evident que era la dreta conservadora i mallorquina amb una manera d’entendre “lo nostre” molt regionalista i molt espanyola a la vegada, però curiosament mai va ser bel·ligerant amb els temes lingüístics. D’aquella època és la Llei de Normalització Lingüística, creant consensos que la pròpia dreta ha volgut rompre després (Bauzá). Aquella dreta donava subvencions, perquè com que clarament volia subvencionar a les seves bases i als seus, volia tenir a tothom content i donava subvencions a entitats culturals que defensaven el català i la cultura. Era una altra política, de repartiment sense cap tipus de controls. Evidentment, no tenia res a veure amb CiU, però no anava contra allò que significava l’Obra Cultural o el PSM (no a favor, tampoc, però hi podia haver acords).
Les conseqüències d’aquells governs encara les patim avui en dia. El Govern d’en Cañellas és el que preveu que ens convertiguem en la segona residència europea. Les bases es posen en aquell moment, i a més, s’explicita i es diu tal qual. I ho va aconseguir. I ara tenim problemes d’accés a l’habitatge perquè hem fet una oferta a Europa, Europa l’ha acceptada i han vengut molts europeus a jubilar-se aquí. Era, per tant, una espècie de cal i arena. A la vegada que deixaven que s’explotés la costa, feien algunes concessions en la protecció.
No només tenim una societat conservadora (i fins i tot a vegades reaccionaria) que en el tema del català és bastant reticent (en alguns casos fins i tot anticatalanista), i amb una identitat espanyola hegemònica que passa per damunt d’aquells que ens sentim mallorquins o de la terra, sinó que llavors tots aquests booms econòmics i demogràfics des dels anys setanta provoquen que cada vegada quedi més diluïda la identitat mallorquina. A més de la pèrdua de qualitat de vida: en trenta anys hem passat de tenir una renta per càpita que es podia igualar als nivells europeus d’aquell moment, i ara, amb 16 o 17 milions de visitants, hem perdut moltes posicions en renta per càpita. Alguns s’han fet rics i la societat s’ha anat empobrint.
- Com valorau el procés de normalització lingüística en els primers anys de l’autonomia?
Hi ha una sèrie de factors que juguen tots a la vegada. És cert que hi ha una part de la societat que ho reivindica, i les institucions, encara que estiguin governades per la dreta, no són contràries i deixen que succeeixi. Era un PP un poc més nostrat en aquest sentit, no tant en la línia del PP estatal. I també hi ha una força important de l’Obra Cultural Balear, que cada any surt als carrers i reivindica i mou a molta gent; també el paper que fa l’Informatiu Balear de RTVE; també TV3, que a mi ja m’agafa un poc més gran però que hi ha molts joves que han crescut amb els seus continguts, com Bola de Drac o els partits del Barça en català, i que són elements molt importants i que avui en dia s’ha perdut bastant per desgràcia… TV3 va ser la tercera cadena de Balears durant anys. I hi ha persones que fan feina pedagògica, i en podríem destacar Aina Moll, per exemple. Totes aquestes qüestions hi fan molt des de la política fins a la societat passant pels mitjans de comunicació.
- És Gabriel Cañellas una figura política mallorquinista?
Jo entenc el mallorquinisme d’una altra manera. Sí que es podria considerar un personatge “mallorquinista” a la seva manera. Jo, venint d’un altre tipus de cultura (sobiranista, ecologista, d’esquerres…), no m’hi puc sentir identificat. Però si és cert que, si bé a anys llum del pujolisme, Cañellas no deixava de ser una figura regionalista.
MOBILITZACIONS DELS ANYS NORANTA
- Com recordau i valorau l’activitat de Joves per la Llengua des de 1994? I en concret de celebracions com l’Acampallengua o el Correllengua?
Era la part juvenil de l’Obra Cultural, que encara seguia molt activa. Va ser un boom d’efervescència molt important. Han fet un paper fonamental en tot l’avanç que es va fer. Ara s’ha tornat a recuperar però hi havia hagut un impàs d’anys en que tot això s’havia perdut. Aleshores, als anys 90, hi va haver molts joves que van mamar la cultura i les iniciatives culturals gràcies a aquest fenomen, que va arribar a estar per davant de la política.
- Era un fenomen més de conscienciació social o de pressió política?
Les dues. En Matas torna a ser una continuació del cañellisme, però ja era diferent. I jo record que als anys 90 a l’Ajuntament de Palma tot es feia en castellà. Hi havia d’haver una pressió damunt les institucions, però més encara destaca la conscienciació social que es va aconseguir.
- Com recordau i valorau el mosaic “Som comunitat històrica” encarregat per l’Obra Cultural Balear a la plaça Major, el 1996?
Ho record. Jo hi era. Va ser un impacte molt gran. L’OCB era capaç de fer concentracions multitudinàries, perquè omplir la plaça Major no és fàcil. I sobretot, arreplegava de per tot, perquè aquell “Som comunitat històrica” agafava sindicats, petites i mitjanes empreses, la majoria de partits polítics… Tothom. S’intentava que tothom estigués dins un missatge en el qual tothom s’hi pogués identificar. La transversalitat que es cercava era fonamental. Era paral·lel a la campanya de la “llengua, feina de tots”. Avui en dia aquest consens no es podria aconseguir. Ara partits com Ciutadans o VOX no hi anirien de cap manera.
- Com valorau l’experiència de la presidència de Cristòfol Soler (1995-96) respecte la llengua i la identitat pròpia?
Cristòfol Soler és l’exemple que el Partit Popular, encara que permetés determinades qüestions, no podia anar molt més enllà. Ell era la persona que tenia les idees més clares dins el seu partit en quant a la llengua i la cultura, i quan veuen cap on anava, se’l carreguen. Una cosa era que permetessin segons què, i l’altra que ho abanderessin, i això era el que feia en Cristòfol Soler. Que la bandera de les quatre barres l’agafés el PP era impensable. El partit no ho podia consentir.
- Com valorau el procés de canvi de gestió de la llengua a l’Educació amb l’Ordre Rotger de 1994 i el Decret de Mínims de 1998?
Pel que hi havia en aquell moment, segurament el Decret de Mínims era el que pertocava. L’Ordre Rotger és molt liberal però al final dins els centres afortunadament hi havia molta conscienciació per part dels docents de l’escola pública en quant al tema lingüístic o cultural, per tant, si deixaves que hi hagués lliure elecció dels centres, al final era molt probable que anessin a afavorir la llengua. Una altra cosa era l’escola concertada i, sobretot, la privada. El Decret de Mínims, al final, no deixa de ser una passa més que blinda, això sí, uns mínims per al català. Aquesta normativa és la que ha permès continuar amb el model que tenim avui en dia, i se li ha de donar la importància que té, encara que vengui d’un govern de dretes. I ha tengut eficiència, sempre, però, molt condicionat per les onades migratòries que hem tengut i que han desbordat els equips docents, que han fet el que han pogut.
- Com valorau l’experiència de les presidències de Jaume Matas (1996-99/03-07) respecte la qüestió nacional?
En Jaume Matas de paraula tenia unes pressions de determinats sectors més reaccionaris, i amenaça amb rompre el consens lingüístic en distintes ocasions, tant al programa electoral com algunes promeses que fa a determinats sectors de la dreta per tenir-los un poc tranquils. Però al final fa com en Cañellas i deixa que les coses transcorrin. Fa un poc els dos papers: un poquet de mallorquinisme i regionalisme, i un poquet d’anticatalanisme. És una continuació del cañellisme en aquest sentit, més perillós, més desbocat en la manera d’actuar a les institucions i amb tota la corrupció que després va anar sortint. Però, dintre lo dolent, no és encara el que ens trobaríem amb en Bauzá.
- Veieu diferències entre el primer govern de Jaume Matas i el segon (2003-07)?
El segon Matas ja està molt més mediatitzat per la deriva del Partit Popular estatal, cada vegada més reaccionari, centralista i espanyolista. Jo no sé si inicialment tenien complexos de ser hereus del franquisme, però amb els anys ho han anat superant bastant i han mostrat la seva vertadera cara, sense complexos. I en Matas entra dins aquest procés. La guerra contra el primer Pacte de Progrés, per terra, mar i aigua pràcticament, va ser molt gran. Carregar-se l’Ecotaxa és una de les primeres mesures que pren en Matas. I va recompensar amb càrrecs i poders a tota una sèrie de sectors que li havien fet la feina bruta prèviament fent oposició al Pacte de Progrés.
- Com valorau l’experiència del Primer Pacte de Progrés (1999-03)?
Prèviament el pacte del Consell, que ve a ser una espècie de prèvia del que serà el Govern. Hi havia PSOE, PSM, Esquerra Unida i Unió Mallorquina, que havia canviat de parer perquè s’havia barallat amb el PP, que fins i tot havia canviat la llei electoral, pujant del 3% al 5% el mínim per accedir al Parlament perquè UM no entrés. Així que UM se sent atacada i per això canvia de parer, però fins aleshores havien estat molt còmodes allà dins, perquè eren una xarxa d’interessos clientelars i de despatxos d’advocats, despatxos urbanístics…, en el qual allò important era el negoci, bastint-ho tot d’una estètica mallorquinista.
El primer Pacte va tenir totes les dificultats del món perquè va ser atacat per tota la maquinària de la dreta tant al Parlament com al carrer (ens acusaven de carregar-nos l’economia, d’enfonsar Mallorca… en fi, de tots els mals del món). El PP va fer un discurs de “nosaltres som el poder, nosaltres tenim el poder, i aquests són uns okupas”. I la gent de dretes s’ho creia, es pensaven que legítimament el poder l’havia de tenir el PP.
Es van fer, per tant, molts canvis però amb moltes dificultats. S’havia d’anar amb peus de plom. Jo destacaria la feina que va fer a Educació i Cultura en Damià Pons, que probablement ha estat un dels consellers més bons i més ben preparats que hi ha hagut a les Illes Balears. Es van fer també algunes passes a nivell mediambiental, però tímidament perquè costava molt fer qualsevol intent de protecció. En Celestí Alomar va aconseguir posar damunt la taula l’Ecotaxa, tot i que al final se la va carregar la dreta en tornar al poder. Però s’ha demostrat anys després que s’ha pogut avançar en protecció mediambiental (o amb la pròpia Ecotaxa) gràcies a les bases que es van posar en aquell moment.
- I del Segon Pacte (2007-11)?
El 2007 entram dins el Govern. Jo prenc la decisió de no entrar-hi. A més, feim una estratègia amb Eivissa pel Canvi, per almenys anar coordinats en la mesura de lo possible. I entra Unió Mallorquina dins aquell pacte, i va ser una legislatura complicadíssima, perquè hi va haver molts casos mediàtics i judicialitzats: en Miquel Nadal, na Maria Antònia Munar… Hi havia moltes acusacions de corrupció. I, clar, el Pacte patia moltíssim. Jo record moltes reunions per mantenir-lo viu. A més, ens agafa la crisi econòmica de 2008, i el Govern ha de fer vertaders equilibris per mantenir els pressuposts així com es podia. Vam lluitar molt contra UM perquè no urbanitzessin la zona de Sa Ràpita i Es Trenc, que va ser una lluita molt dura perquè al final el PSOE sempre cuidava més a UM que a nosaltres, com han fet sempre per la seva condició de partit frontissa.
EL SEGLE XXI
- Com recordau i valorau la reforma d’Estatut del 2007?
Va ser una important reforma que sí ens dotava d’importants avanços culturals i lingüístics, i també a nivell competencial. Però no s’han dut tots a terme. Mai s’ha arribat a desenvolupar la policia autonòmica, una sindicatura de greuges que no s’ha arribat a posar mai en marxa, la gestió de les costes (que a la fi ara vendrà i, evidentment, amb problemes de dotació)… Hi ha encara camí a fer fins i tot dins l’Estatut de 2007, i mira els anys que han passat! Per aquella reforma hi va haver un gran acord entre dretes i esquerres. Ha estat, de fet, el darrer gran acord entre dretes i esquerres a les Illes Balears. Fins i tot en el tema lingüístic.
- L’Estatut de 2007 es va aprovar encara en època de Jaume Matas, però inclou una referència a la nacionalitat històrica. Hi va haver problemes en aquest sentit?
Sí, hi va haver moltes tires i amolles. Jo ja estava molt actiu políticament, i vaig viure la part final. Sí és cert que va ser dificultós, però el fet que governés la dreta va facilitar que fessin determinades cessions, probablement governant un govern d’esquerres la dreta s’hagués atrinxerat més i hagués estat més difícil. Hi va haver bastant voluntat negociadora de totes les parts per arribar a un acord.
- Com recordau la formació del Bloc per Mallorca, el 2006, sobretot en relació al debat intern dins el PSM sobre les aliances i la dualitat entre la vessant social i la vessant nacional?
Prèviament a les eleccions europees el PSM va canviar de parer un poc en funció del qui es posava a tir. Vam tenir una relació d’amor-odi amb ERC, amb qui vam intentar anar junts a qualque elecció i mai s’aconseguia. Jo defens els pactes amb Convergència, pens que van tenir resultats i hi va haver una bona col·laboració entre ambdós que es van concretar en projectes per a Balears, tot i que és cert que hi va haver incomoditat a les bases per pactar amb un partit de dreta.
El Bloc per Mallorca té un precedent, que és Progressistes, per a les eleccions de 2004, liderada per Nanda Ramon. Les enquestes ens donaven el diputat per primera vegada en la història, però l’atemptat a Madrid canvia totalment el panorama i hi va haver un vot brutal al PSOE en aquell moment. Així i tot vam tenir un gran resultat. Jo me vaig presentar al congrés del PSM amb la intenció de reeditar aquesta experiència. El Bloc al 2007 no va tenir un resultat extraordinari però sí que, tenint en compte que el PSM venia d’una escissió i d’una crisi brutal que ens amenaçava amb desaparèixer de les institucions si no fèiem res, vam aconseguir fer més que salvar els mobles. Vam aconseguir una estructura, una presència, i a més, vam ser decisius per poder reeditar un nou pacte d’esquerra en aquell moment. El Bloc es va convertir en un projecte que va ser la llavor per a que després es constituís Més per Mallorca.
- Hi va haver problemes interns dins el PSM per la constitució del Bloc?
Sí, per descomptat. Hi va haver alguns sectors que es van escindir, molta gent es va arreplegar dins Entesa i altres fins i tot van acabar a UM, al PSOE o van desaparèixer de la política. I gran part de la meva feina va ser tornar a arreplegar els trossos desfets, i al final es va aconseguir la reunificació entre PSM i Entesa, moltes de les agrupacions locals que s’havien escindit i havien muntat grups independents van tornar a la nostra òrbita, se’n van crear de noves…
- Per què ha tingut més problemes el PSM per unificar les candidatures municipals del seu entorn?
No ho sé. No sé si la nostra gent és més anàrquica o no (riu), però és cert que ha estat més complicat. Però al final s’ha aconseguit unificar la majoria, ja dins MÉS.
- Com valorau l’evolució de nacionalisme a sobiranisme del PSM/MÉS?
El PSM ja anava canviant de llinatge algunes vegades. Vam ser PSM-Esquerra Nacionalista, PSM-Nacionalistes de Mallorca… Però sempre hi havia la paraula “nacionalisme”, un poc a imatge i semblança del Bloc Nacionalista Gallec i del Partit Nacionalista Basc. Eren uns moments, en els anys setanta i vuitanta, en que la paraula “nacionalista” era bastant identificada com a positiva per part de l’esquerra, tot i que havíem de fer un esforç didàctic brutal perquè nacionalistes també ho eren en Franco, en Hitler o ETA. Quan anàvem a xerrar amb algun ecologista alemany i veia que teníem dins les sigles la paraula “nacionalista” s’escandalitzava, i se’ls havia d’explicar que hi havia un altre nacionalisme d’alliberament, enfront del nacionalisme expansionista que va en contra de la nostra cultura (que per a nosaltres és l’espanyol), que no és que defensem que som millors que els altres sinó que simplement defensam la nostra identitat de forma integradora amb els que venen de fora… Ho havíem de deixar ben clar.
Hi ha un moment que Esquerra Republicana de Catalunya no parla de nacionalisme sinó que comença a parlar de “sobiranisme”. Nosaltres vam veure clar que havíem de fer aquesta transició, per molt que els més boomers del PSM sempre s’hagin sentit identificats amb la paraula “nacionalisme” realment són sobiranistes. El nacionalisme pot tenir unes connotacions negatives però el sobiranisme no. Tu vols la sobirania per la teva terra, i aquí hi cap tot i tots els que hi hagi aquí, independentment de si han nascut aquí o no. En canvi, amb la paraula “nacionalisme” sembla més que si no tens vuit llinatges mallorquins ja no hi pots entrar.
- Aquest canvi és, doncs, més de nomenclatura i estratègia política que realment d’idees?
La paraula s’adequava més al que en realitat nosaltres defensàvem, però el que passa és que als anys setanta i vuitanta, “sobiranisme” pràcticament no s’emprava, i s’usava més la de “nacionalisme”.
- Com recordau la formació de MÉS per Mallorca i MÉS per Menorca?
Era tota una feina d’arreplegar distintes sensibilitats, distintes persones i gent distinta. A la candidatura de Progressistes el número 1 era na Nanda Ramon (professora de català, de la cultura d’aquí…) i el 2, en Manolo Cámara (castellanoparlant, de tradició obrera, sindicalista…). És possible ajuntar-los? Nosaltres hem demostrat que sí, tot i ser complicat. El projecte és integrador i intenta arreplegar diverses sensibilitats.
- Ha tingut influència Iniciativa dins l’estratègia política inicial de MÉS?
Sempre el PSM ha tengut més bases que Esquerra Unida. Però sí van tenir una influència important. Que s’incorporin pesos pesats polítics com puguin ser en David Abril, na Fina Santiago, en Miquel Rosselló o na Lila Thomàs és significatiu. Però tu escoltes el discurs sobiranista que podien fer en Miquel Rosselló o en David Abril i jo, essent del PSM, m’hi podia sentir totalment identificat. No tothom que era d’Esquerra Unida tenia aquell mateix discurs, però ells en concret [els d’Iniciativa] tenien un discurs amb el qual ens podíem sentir còmodes. I això fa que sigui fàcil arribar a acords. Per part del PSM, van col·laborar-hi molt en els inicis Antoni Rodríguez (que va ser llavors regidor de Cultura a Inca), Joan Verger (que ha estat anys el Secretari d’Organització del PSM i batlle de Montuïri), Antoni Alorda, Nanda Ramon… Més dificultats hi va haver amb la incorporació posterior d’ERC de Balears. Mentre hi va haver en Joan Lladó no va ser possible, però quan els interlocutors van canviar (Mateu Xurí…) la cosa es va facilitar.
- Ha suposat un problema per a MÉS el fet de ser un partit insularista i no aconseguir una aliança política estable a nivell interinsular?
Correcte. Això ha estat un problema gran. Des del principi s’intenta, i de fet si te fixes en el nom, som MÉS per Mallorca i MÉS per Menorca. Vam fer el nom plegats, i fins i tot la negociació pel Govern en el 2015 la duc jo en nom dels dos partits, amb el beneplàcit de Menorca. I, abans, entre 2007 i 2015 estàvem en el mateix grup parlamentari (primer el representant del PSM de Menorca era n’Eduard Riudavets i després en Nel Martí). Però, pel que sigui, Menorca decideix fer una altra estratègia, més menorquinista. Veuen que hi ha una possibilitat de vots molt importants no només denunciant el centralisme madrileny sinó també el mallorquí (i no deixen de tenir una raó important), i per fer-ho consideren que han d’estar deslligats d’un partit que tengui seu política a Palma, molt legítimament i molt honestament. Ho entenc però me sap greu. Ja a les eleccions de 2019 vam anar per separat i, de fet, MÉS per Mallorca entra al Govern i MÉS per Menorca, no. Històricament, PSM de Mallorca i PSM de Menorca ja estaven dins la federació d’Esquerra Nacionalista. Érem una federació de tres partits diferents, junt a l’Entesa Ecologista i Nacionalista d’Eivissa (que ara ha derivat en Ara Eivissa). Per tant, així com la resta de partits són partits únics a totes les illes, nosaltres érem tres partits diferents i de tant en quant fèiem acostaments i trobades, però per desgràcia el gran repte seria aconseguir que totes aquestes formacions (el que avui en dia és MÉS per Mallorca, MÉS per Menorca, Ara Eivissa i Gent per Formentera) aconseguíssim estar dins un mateix projecte, respectant cadascú en forma de federació. S’han fet passes però cada partit segueix tenint una estratègia diferenciada.
- Quines conseqüències tindria una major unió política entre aquestes formacions insulars?
Ens donaria molta més força. Per descomptat a les eleccions generals i a les europees és fonamental, perquè sinó no vas enlloc. Has de tenir aliats. I a nivell d’Illes, no és el mateix anar a negociar amb 4 diputats que amb 7, 8, 9 o 10.
- És possible presidir el Govern de les Illes Balears des d’un partit polític d’àmbit insular?
És més complicat. Gent per Formentera, per exemple, sempre acaba fent coalició amb el PSOE, i un dels punts de l’acord sempre ha estat votar al PSOE a la investidura, i no pots anar a demanar-los el vot per nosaltres. És complicat. Entenc que a Formentera s’han d’ajuntar, perquè si no és regalar a la dreta un diputat que pot ser fonamental per formar majories.
- No ha existit mai MÉS a les Pitiüses. Hi va haver aquesta opció damunt la taula?
No. La gent que formava part de l’Entesa Nacionalista i Ecologista d’Eivissa s’incorpora dins Eivissa pel Canvi, que venia a ser una repetició del Bloc, en la qual els partits forts eren Esquerra Unida i Esquerra Republicana, i en la qual Entesa era un partit petit. Eivissa pel Canvi després no té continuïtat, i Podemos se n’acaba duent una part de la gent que hi havia allà per intentar eixamplar. I ara tenim Ara Eivissa, que seria el que més s’assemblaria a l’Entesa Nacionalista. A mi me va saber greu veure com gent que havia impedit crear un projecte comú amb nosaltres a Eivissa va acabar després a Podemos.
- A les eleccions generals de 2016, MÉS es presenta amb Unidos Podemos. Com ho recordau?
Quan neix MÉS nosaltres creixem moltíssim i ens trobam implantant les assemblees, unificant espais… I de sobte te surt una opció estatal mediàticament brutal, que sortia per totes les televisions i que alguns dels plantejaments que fa semblen més novedosos que els teus (tot i que són els que nosaltres dúiem defensant durant anys, no van descobrir la pólvora). I va ser una dificultat molt gran, però així i tot els resultats de MÉS el 2015 són extraordinaris. De fet, Podemos ens passa per davant pels resultats d’Eivissa, perquè a Palma i a tot Mallorca nosaltres els guanyam. Així i tot, el projecte continua endavant, amb una idiosincràsia totalment diferenciada de Podemos. De fet, s’ha vist com molta gent que va ser important dins aquell partit se n’han anat decebuts (l’exemple clar de Baltasar Picornell, que va ser President del Parlament). I, és cert, en el nostre intent desesperat d’aconseguir el diputat, pensam honestament que l’opció en aquell moment era anar amb Podemos. I ens equivocam perquè es fa una campanya molt basada en Podemos (evidentment quan vas amb un partit estatal tota la maquinària, sobretot aleshores amb en Pablo Iglesias, te passa per damunt), i la nostra gent no s’hi va sentir identificada, i part del fracàs probablement ve per aquí.
- Hi va haver problemes interns dins MÉS pel pacte amb Unidos Podemos?
Sí. Sempre que hi ha hagut pactes amb altres formacions hi ha hagut problemes interns. Probablement la formació de MÉS va ser quan menys problemes vam tenir i quan més naturals van ser les coses.
- Com valorau les polítiques lingüístiques del Govern de Bauzá (2011-15)?
En Bauzá té un discurs molt perillós, perquè s’oblida d’aquell pseudoregionalisme d’en Cañellas, i la seva identitat és clarament l’espanyola i els seus missatges clarament espanyolistes. En Bauzá, per molt que tengués una majoria de 35 diputats, es va pensar que podia fer el que volia, sense escoltar ningú, i es va trobar amb l’oposició dels sectors sanitari i educatiu, els dos sectors potents que bàsicament són els que al final se’l carreguen.
- El principal motiu de la reacció contra el Govern de José Ramón Bauzá és la qüestió lingüística o, com alguns afirmen, el rebuig a un cert autoritarisme polític?
Es mescla un poc tot. Allò és la culminació de moltíssimes protestes que hi havia hagut al llarg d’aquella legislatura. Hi ha un moviment empresarial contra en Bauzá quan vol posar determinats imposts. Alguns sectors de petita i mitjana empresa s’aixequen perquè veien que els carregaria a imposts. Aquests no són els que majoritàriament venen a la manifestació, però en Bauzá toca molta gent, perquè toca als pares, els mestres i professors… Pensa que si toques l’Educació, al final toques tothom, perquè afectes als fills, néts… No fa falta ser professor. Molta gent s’hi va veure implicada. Aquella manifestació va ser molt transversal. Jo record trobar-me a una professora meva de Literatura Castellana que era de Valladolid que te puc assegurar que no era precisament catalanista, però es sentia agredida pel Govern d’en Bauzá. O me trob alguns regidors del PP de pobles, que ens deien que ens havíem de carregar el Govern.
En aquell moment, MÉS va saber estar al costat, sense agafar un protagonisme que pogués fer pensar a la gent que ens volíem aprofitar de la situació. La gent simplement ens va veure com una de les opcions útils per fer fora en Bauzá.
- Com recordau la manifestació de les camisetes verdes del 29 de setembre de 2013?
La record brutal. Els missatges eren molt clars, tothom els coneixia, es va reivindicar clarament les quatre barres i la llengua. Les imatges que es van donar de la manifestació, amb tanta gent que va venir de per tot i que costava tant moure’s de tanta gent que hi havia… I, no oblidem les manifestacions simultànies a les altres illes! No era una concentració de l’Obra Cultural que només afectava a Palma, a totes les illes s’hi va moure gent a la vegada. Vam anar plegats, i es va poder fer una cosa molt gran.
- Esperàveu els resultats que va obtenir MÉS a les eleccions de 2015?
Vam fer una campanya amb un missatge molt transversal. Evidentment, recollint tot aquest descontent contra el Govern de Bauzá però a la vegada fent un missatge lo màxim transversal possible. Record trobar-me a l’entrada al Parlament un policia nacional que me va dir en castellà “sepa usted que le he votado”, o un amic meu de tota la vida que és militar també me va dir “os he votado”…
- Va ser fàcil acordar la investidura i el Govern amb PSOE i Units Podem?
No. Mai és fàcil. En aquell moments una de les qüestions que es plantegen és que jo pugui ser president, però el PSOE fa maniobres per avortar que allò pogués anar endavant. Realment mai vam arribar a tenir els vots de Podemos damunt la taula, allò va ser una cosa que es va estendre mediàticament. El PSOE va posar retxes vermelles molt fortes i no es va poder fer. Però és igual, no era la nostra intenció més important. Teníem idees més importants per posar damunt la taula.
- Com valorau l’experiència dels Governs de PSOE-MÉS-Podem (2015-2023) en matèria d’identitat i llengua?
Probablement el gran debat s’ha centrat en el català a la Sanitat, però hi ha molts més problemes culturalment i lingüísticament. No és que el Govern no hagi tengut intenció o no hagi fet passes, però te passa per damunt la roda demogràfica cada vegada més gran, i s’ha de reconèixer que en aquest tipus de polítiques hi ha hagut un cert estancament. És cert que després de la gran manifestació, el model trilingüe i la Llei de símbols passen a la història. Però si t’hi fixes es tractava de tornar a la situació anterior, no de fer grans passes endavant. L’única passa endavant, molt petita i plena d’excepcions, ha estat la presència del català a la Sanitat. Llavors, jo crec que el balanç en aquest sentit és millorable. MÉS no ha tengut suficient força, per a Podemos no és la seva batalla, i el PSOE s’ha estimat més no trepitjar calls. I el resultat d’aquesta conjunció de factors fa que estiguem molt estancats en aquest sentit.
- S’han revertit totalment les polítiques lingüístiques del Govern de Bauzá?
Tot el que era possible revertir s’ha revertit. I sobretot pens que el PP ha quedat escalivat, almenys en la manera de fer les coses. Crec que el PP com a mínim aniria més alerta en com fer les coses. Ara té un problema perquè si pacta amb VOX, aquests no acceptaran segons quines coses. Esper que hi hagi un tercer Pacte de Progrés consecutiu.
- Dóna la sensació que el “requisit” (i no “mèrit”) del català a l’Administració ha estat la gran polèmica de l’autonomia…
La Sanitat és l’únic àmbit on no és obligatori al 100% perquè en teoria el requisit és obligatori però primer se’ls va donar dos anys i llavors amb unes especialitats que poden ser excepcionades. Al final amb la negociació entre PSOE i MÉS es va aconseguir revertir aquesta situació i es va aconseguir tornar al consens que ja havíem arribat a la passada legislatura, no és que fos una cosa nova. No sé què faria un hipotètic govern entre PP i VOX, però vull recordar que el requisit a l’Administració (excepte a l’àmbit sanitari) el posa un govern del PP, essent conseller de Funció Pública en José María Rodríguez.
Els fronts de batalla s’han obert tant en el tema lingüístic (incloent el món audiovisual) i la internacionalització és tan brutal a tots els nivells que o tens molta potència i fas moltes iniciatives en tot l’àmbit cultural i lingüístic català (que en el seu moment hi va haver molta coordinació amb l’Institut Ramon Llull i tot això s’ha anat perdent bastant), o sinó no hi ha res a fer. Ens hem d’unir.
- S’han complit les expectatives d’avanç en competències autonòmiques aquestes dues darreres legislatives?
L’única gran novetat, que ha arribat ara, és Costes. Les altres importants (la policia autonòmica i l’administració de Justícia) estan molt estancades, perquè l’administració de Justícia és un problema gran perquè així com ho té l’Estat ha de recollir-ho amb totes aquestes reivindicacions laborals no resoltes, que ha d’arreglar el Ministeri, i amb la policia autonòmica, no s’ha creat per un tema ideològic (al PSOE no li interessa) però també perquè requereix un esforç econòmic important. I per això moltes de les coses que s’aproven amb l’Estatut de 2007 segueixen sense estar resoltes. I la de Costes és una competència de gestió, tampoc li hem de donar una importància tan gran.
- Ha d’estar un partit com MÉS dins o fora del Govern si no el lidera?
Hem fet les dues opcions: vam fer el model del PNB (que té clar que hi ha d’haver un president del partit i un Lehendakari), i ho férem amb jo el 2007 i amb en Mateu Morro en el Primer Pacte (tot i que després va acabar entrant). Jo crec que depèn del moment. Quan vaig optar per no entrar, no havia d’entrar, i quan sí era perquè trobava que sí havia d’entrar. S’ha de reconèixer molt el lideratge, lo més important és que quedi clar el reconeixement del lideratge dins el partit. El 2007, els altres partits tenien clar que era amb jo amb qui havien d’arribar a acords, malgrat no estigués en el Govern. I això és necessari per la fortalesa del partit.
- I més enllà del líder del partit, hi ha d’estar el partit en conjunt?
Té pros i contres. Estar dins un govern desgasta molt. Els socis no te facilitaran les coses, i això és un problema gran. Dins un govern la relació s’hauria de veure com un “win-win”, si algú vol créixer a costa dels altres, malament, perquè no anirà bé. I les relacions històriques entre PSOE i PSM/MÉS no han facilitat aquest necessari “win-win”, i entrar dins un govern desgasta perquè has d’assumir coses que no estan dins el teu ADN. Però, d’altra banda, estant fora la capacitat de transformacions és més petita. Hem aconseguit dins el Govern imposts turístics, protecció d’espais mediambientals…
- Quin impacte ha tingut el procés sobiranista català de la darrera dècada sobre el vostre partit?
El resultat no ha estat bo per al sobiranisme en general. Evidentment, que hi hagi processos sobiranistes en els quals emmirallar-te, sigui el d’Escòcia o el de Catalunya, és important. Avui per avui el procés català està molt estancat, que ara surti qualque líder català a plantejar el procés sona una mica irreal. Per al sobiranisme ha estat un retrocés, i ara recuperar tot això duu molta feina.
PARTITS POLÍTICS
- Quin paper ha jugat el PSM en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?
Ha estat fonamental. Sense la presència primer del PSM i després de MÉS hi ha diversos temes que no haguessin estat damunt la taula. Un d’ells és el mediambiental, per descomptat. Sempre he defensat que l’ecologisme polític hem estat nosaltres, encara que l’ecologisme social qualque vegada no ens hagi reconegut aquest paper. I, després, la part d’identitat i de llengua. I, a més, una part del que nosaltres hem anat defensant al llarg d’aquests quaranta anys molts partits poc a poc ho han anat incorporant en el seu discurs. I aquesta capacitat d’influència social i política que ha tengut el nacionalisme d’esquerres s’ha de reconèixer. Fa una sèrie d’anys estàvem tot sols al desert en algunes qüestions, com la millora del finançament autonòmic, que ara ho tenen incorporat pràcticament tots els partits (menys VOX, clar), però fa uns anys va ser una campanya que va iniciar el PSM amb en Pere Sampol al capdavant, amb el lema “prou imposts cap a Madrid”. Allò va impactar aleshores, ningú en xerrava, però ara tots els partits ho tenen incorporat.
- I què li ha mancat?
Més força política i representació, sobretot en el Congrés dels Diputats, que ha estat la nostra gran assignatura pendent. No poder dur aquesta veu a Madrid per reivindicar tot allò que des d’aquí volíem dur a terme. I handicaps diversos: algú de Madrid que podia veure que el que deies era interessant però no te votava perquè aquesta persona era de dretes i tu representes una ideologia d’esquerra… L’excepció han estat els senadors autonòmics que hem tengut, tant en Pere Sampol en el seu dia com ara en Vicenç Vidal, que han demostrat la bona feina que es pot fer.
- Quin paper ha jugat Unió Mallorquina en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?
Des del punt de vista del discurs identitari, també ha fet una feina important. Des de les institucions quan han governat (sigui la Conselleria de Cultura del Govern o sigui el Consell de Mallorca) han participat i han donat subvencions, i en aquest punt res a dir. Però, en realitat UM es revestia d’una ideologia però representava uns interessos econòmic molt concrets, ni tan sols d’un determinat sector empresarial sinó directament d’ells, dels seus despatxos per a que aquests poguessin anar creixent i fent benzineres, urbanitzacions i el que fos. Però s’ha de reconèixer el seu discurs, que ara ha heretat El Pi, això sí, sempre amb menor força institucional que nosaltres.
- Hem de considerar UM com una formació nacionalista o regionalista?
UM era regionalista i liberal. Ells mateixos s’ho deien, no m’invent res. No defensaven una sobirania del nostre tipus. Fins i tot a nivell local quan nosaltres presentàvem mocions a favor de l’autodeterminació, UM o s’abstenia o votava en contra. No ho tenien molt clar, no era la seva batalla primordial. I El Pi ja admetrà gent que ve del PP, i amb totes aquestes etiquetes anaven alerta. Ara han canviat una mica perquè molta gent del PP ja no hi és. Se’ls ha de reconèixer l’actitud reivindicativa dels seus joves, les Joventuts Nacionalistes de Mallorca.
- Quin paper ha jugat l’esquerra d’herència comunista (EUIB) en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?
Bona part dels dirigents d’Esquerra Unida sí ho tenien molt clar, que són els que van passar per Iniciativa i després han acabat a MÉS. Tenien dues ànimes: gent que venia d’una tradició més mallorquina, i gent que venia amb uns clixés més estatals que no perdien de vista que la identitat era Espanya. Això no ha impedit que hi hagués acostaments amb nosaltres, com la candidatura de Progressistes del 2004, o la formació de MÉS, tot i que aquesta ja ve d’una ruptura d’Esquerra Unida. Evidentment, mai han fet res contra la llengua, la cultura i la identitat, però tampoc ha estat la seva bandera primordial. Però sí han tengut dirigents que han estat clarament de l’entorn de l’Obra Cultural, per exemple, com en Miquel Rosselló o na Lila Thomàs. I Comissions Obreres sempre ha tengut la quadribarrada com a bandera. Però sempre han tengut l’ànima estatalista.
- Quin paper ha jugat el PSIB-PSOE des de les institucions en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?
S’ha de reconèixer que en general els dirigents que han governat el partit des de l’inici de la democràcia han estat més PSIB que PSOE. Però també hi ha hagut na Nájera i tota una sèrie de sectors del PSOE que poc a poc han anat perdent poder en favor del sector PSIB. Però sempre han anat alerta en mullar-se molt. Sempre han participat en reivindicacions de l’Obra Cultural Balear, contra en Bauzá es van banyar i no hi ha res a dir, però, sobretot quan han governat, han tengut una prudència excessiva que ens ha costat avançar més.
- Creieu que aquesta prudència de la que parlau es podria deure a conviccions o per la presència d’una força estatal al darrere?
Hem de pensar que les seves bases tenen molts votants espanyols immigrants que han vengut aquí i que no duen tant els nostres temes identitaris. Per tant, ells han d’anar alerta amb les seves pròpies bases. Per jo han estat més PSIB que PSOE però a la pràctica, a l’hora de fer polítiques lingüístiques valentes, sempre han anat més alerta, tant per les bases com perquè, evidentment, formen part d’un partit estatal. Però sempre han parlat molt en la nostra llengua. I també s’ha de reconèixer casos com el d’en Iago Negueruela, que essent gallec ha fet esforços per aprendre i comunicar-se en català com a Portaveu del Govern.
SOCIETAT CIVIL
- Com ha estat el tractament general dels mitjans de comunicació respecte la identitat pròpia i la qüestió nacional?
Els mitjans de comunicació escrits han optat pel castellà, excepte l’ARA, que ha tengut totes les dificultats del moment. Sempre hi ha hagut una preponderància del castellà. A nivell de televisions i ràdios, la cosa ja ha estat més plural.
- Quin paper ha jugat la creació d’IB3?
Ha jugat un paper important. No s’ha de menystenir el fet de tenir una televisió autonòmica. Abans aquest paper el va tenir TV3, que va ser una referència molt gran i va servir a molta gent. En aquests moments ha perdut bastant, primer perquè ve escapçada amb la TDT i no veiem determinades qüestions. I, llavors, IB3 ha estat important, però després podem discutir l’orientació que li donen. Tal vegada li faria falta connectar un poc més amb la gent més jove, o donar més suport al producte musical d’aquí. Però també han tengut molta força les sèries de ficció produïdes des d’aquí per part d’IB3. Ha estat un fenomen fonamental, tant fonamental que VOX té clar que se l’ha de carregar.
- Ha volgut o aconseguit IB3 crear una identitat balear?
No. Una identitat balear crec que no la crearem mai. S’ha de tenir en compte que hi ha una identitat territorial a cada illa. Pretendre crear una identitat balear seria un error. Probablement IB3 una de les grans dificultats que té és que ha de fer una programació amb la qual se senti identificada cada illa. Han de tenir excuses per entrar en la programació d’Eivissa o Menorca, perquè si es centra en Mallorca a les altres illes no els interessa.
- Ha estat important l’STEI en el desenvolupament de la identitat pròpia i la qüestió nacional?
A nivell d’administració en general, però especialment a l’administració educativa, per descomptat. No ha estat l’únic (també hi ha hagut la Unió Obrera Balear, per exemple), però sí ha estat fonamental. A nivell sindical ha estat l’STEI, a nivell cultural ha estat l’Obra Cultural Balear, i a nivell polític, sobretot el PSM i ara MÉS. Altres sindicats tal vegada també defensaven aquestes coses però no ho tenien dins les seves prioritats.
REFLEXIONS GENERALS
- Com s’ha gestionat la complexitat de les relacions insulars? Haurien de tenir major autogovern els consells insulars?
Als consells insulars la reforma de l’Estatut del 2007 els dóna unes competències brutals, i encara hi ha espai per a que puguin anar-ne assolint. A Menorca, Eivissa i Formentera són els referents polítics, no ho oblidem. Només pels mallorquins el referent és el Govern. Per a la resta, és el consell. A Mallorca el fet que el consell pugui ser el referent costa molt pel fet que tenguem aquí el Govern. El Consell de Mallorca sempre tendrà un paper més secundari. Ha estat més important quan ha estat un contrapoder (quan hi hagué un pacte d’esquerres al Consell mentre al Govern hi governava el PP, o quan na Munar emprava tan marcadament el Consell…).
- Creieu que va ser un error crear el Consell de Mallorca?
Si se creava a Menorca i Eivissa hi havia d’haver el Consell de Mallorca. És cert que és un renou estrany, però al final tenir consells a la resta d’illes i no a Mallorca hagués estat un problema. En general aquest tema és un problema que no s’ha acabat de resoldre mai. La gent no s’identifica amb el Consell de Mallorca, i no acaba de superar l’estructura local de la qual sortia, i això comporta moltes dificultats. Però aquest no és un debat que estigui ara damunt la taula de ningú (si no comptam VOX).
- És just el sistema de proporcionalitat corregida del Parlament balear?
No és el sistema perfecte, però com que ha funcionat tants anys jo no el tocaria. És complicat. Si obres aquest meló, Mallorca té un pes petit en proporció a la població que té, per demografia hauria de tenir més de 33 diputats, però això implicaria que Menorca i Eivissa perdessin pes. I ara hi ha una nova dificultat: com que el diputat de Formentera ara ja té vida pròpia, a Eivissa, amb més població que Menorca, té un diputat menys. Això és un problema que és normal que des d’Eivissa hagin volgut corregir, però té difícil sortida perquè si mous una cosa, ho has de moure tot. Vull recordar que en Bauzá va fer una proposta per reduir el nombre de dificultats, el que encara hagués dificultat més la distribució entre illes. Si vols una distribució més adequada hauries d’augmentar el nombre de diputats, i això comportaria moltes despeses. Per tant, probablement en aquests moments el més intel·ligent és no tocar aquest meló. Però no vol dir que en el futur no s’hagi d’afrontar.
- Com s’han desenvolupat les relacions econòmiques amb l’Estat (finançament autonòmic)?
El PSM ho va aconseguir posar enmig del debat. El Govern de l’Estat ni es planteja canviar aquest model que és obsolet. És un problema gran, perquè som de les comunitats que més aportam i som també de les que menys rebem, i això no pot ser. Has de rebre en consonància al que aportes, sense perdre de vista la quota de solidaritat que s’hagi de plantejar. I això, encara que estigui acceptat per la majoria de partits polítics, al final quan governen no ho arriben a arreglar mai. I quan governen a Madrid no han estat capaços de posar ordre.
- Creu que en el futur hi ha una solució factible per a la qüestió turística?
És un problema d’una complexitat brutal. S’ha de començar a parlar obertament del tema demogràfic, és a dir, el turisme fa un efecte crida perquè necessita molta quantitat de treballadors, tant de persones que venen temporalment com definitivament. I, evidentment, més gent implica més habitatge, més necessitats educatives i socials, més creació de residus, més transport per carretera… De tot. Per tant, és un cercle viciós pel qual quan més turisme hi hagi, més població hi haurà i més població necessitarem. Aquesta tendència ha seguit pujant fins i tot en els moments de crisi econòmica. Contra tot això és molt complicat actuar. Per la pròpia supervivència del model econòmic i turístic, és necessari contenir i decréixer. El model del PP ens duu al col·lapse total de les infraestructures, del territori i de la pròpia economia. El que hauria d’entendre el sector empresarial és que pel propi sector es necessita aturar. Avui per avui, plantejar un canvi de model econòmic és impossible. Ara mateix, podem millorar-lo i diversificar-lo, però no canviar-lo. Problema: ho han de veure igual totes les forces polítiques. O tenim tots clara la sostenibilitat que hem de tenir, o ho veig difícil.