ENTREVISTA A FINA SANTIAGO

Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.

FITXA PERSONAL

• Nom i cognoms: Fina Santiago Rodríguez
• Data de naixement: 27 de setembre de 1961
• Lloc de naixement: Palma
• Estudis i formació: Treball Social i Psicologia
• Trajectòria laboral: Treballadora social al Ministeri d’Educació (1982-1989), i funcionària del Consell de Mallorca com a psicòloga (1989-actualitat). També ha ocupat càrrecs polítics diversos: Directora de l’Institut Balear d’Afers Socials; diputada al Parlament de les Illes Balears; consellera d’Afers Socials, Promoció i Immigració del Govern (2007-2011); consellera de Serveis Socials i Cooperació (2015-2019); i consellera d’Afers Socials i Esports (2019-2023)
• Militància política: Esquerra Unida (1986-2010), Iniciativa Verds (2010) i MÉS per Mallorca (2013-actualitat)

INICIS DE L’AUTONOMIA (80-90s)

1. Com valorau l’Estatut d’Autonomia de 1983? Compleix amb les expectatives d’autogovern per a Balears?

S’ha de situar en el context històric. Veníem d’una dictadura i en aquell moment aconseguir aquell estatut d’autonomia s’ha de valorar positivament, perquè va iniciar el que ha estat l’obertura de la gestió pròpia de la nostra comunitat autònoma. Va permetre també el desenvolupament dels consells i els municipis. Cert que en aquell moment històric hi havia les dues línies: per una banda, les “comunitats històriques”, i d’altra banda, la resta de comunitats autònomes que tengueren un desenvolupament més lent. Vist des d’una certa perspectiva, crec que el primer Estatut ha estat positiu.

• Poc temps després s’iniciava un procés de reforma de l’Estatut i d’adquisició gradual de competències estatals. El punt àlgid de la qüestió és probablement l’any 1991, quan es produeix el projecte de reforma d’Estatut, que després seria rebutjat per les Corts Generals. Com recordau tot allò?

Jo ja estava militant a un partit que estava demanant aquesta reforma, però sobretot ho record més com a ciutadana. El primer Estatut permetia demostrar que som capaços de gestionar i de desenvolupar les nostres competències. Per tant, l’aspiració per tenir més sobirania ha estat un procés natural que ha estat cada cop més acceptat pels partits polítics i, sobretot, per la ciutadania. El desenvolupament de drets civils, sanitaris, educatius… Tot ha vengut associat al desenvolupament de les comunitats autònomes. És lògic que aspirem cada vegada més a més autodeterminació i autogovern.

• Sobre aquell Estatut de 1991, recordau si hi havia esperances reals per a que sortís endavant, o era més bé un joc polític?

Era més un joc polític. Sabíem les circumstàncies que hi havia a nivell estatal. Era exposar on volíem arribar en aquell moment. No tenc informació molt acurada, però crec que va ser més un joc de posicions, sobretot pel que ja havien aconseguit altres comunitats autònomes. Hi ha un moment en que les autonomies es van desenvolupant i hi ha dos grans partits, PSOE i PP, que volen controlar molt més el procés autonòmic.

• Com recordau les relacions entre el Ministeri d’Educació i la CAIB en termes de normalització lingüística a les escoles? Quina reflexió vos mereix l’actuació del Ministeri en aquesta qüestió durant els anys en que tenia àmplies competències en aquest àmbit?

Nosaltres érem un equip que no vivíem integrat en el sistema educatiu. Anàvem a una escola, fèiem les valoracions de tots els nins que tenien alguna discapacitat. No formàvem part del que podrien ser els centres escolars, els seus dia a dia no els vivíem. En aquell moment no es parlava del català de la manera tan intensiva que se n’ha parlat després. No s’alfabetitzava en català aleshores. Sí és cert que molts professors parlaven en català als passadissos o als patis, però no s’estructurava l’Educació tant en català com ara.

• Com recordau el procés d’evolució del model lingüístic a l’Educació, des de la Llei de Normalització de 1986 fins al Decret de Mínims de 1997, passant per fites com l’Ordre Rotger de 1994?

Ho valor positivament. Abans no s’alfabetitzava en català, fins al Decret de Mínims. Actualment, PP i VOX ho tenen com un element a esbucar. El repte que tenim és que el català s’està ensenyant a les aules, s’està exigint a l’Administració pública, però al carrer no se’n parla. Vas a un bar i no sents xerrar català, sobretot a Palma.

• Creu que en els vuitanta i noranta la situació era al revés (es parlava més català al carrer i menys a les escoles i l’Administració)?

Segurament sí, perquè hi ha hagut un factor important aquí: la immigració, sobretot des de finals dels vuitanta i principis dels noranta, quan comença a arribar massivament i no s’ha aturat mai. Això ha influït. Els fills d’immigrants s’escolaritzen en català però els adults que venen no. Als vuitanta i noranta a Palma se sentia més xerrar català i ara no tant, i és el gran repte que tenim avui en dia: que la llengua sigui d’un ús més quotidià.

• Què s’ha fet malament des de l’Administració per arribar a aquest punt?

Hi ha hagut moments molt bons en que es va estimular moltíssim campanyes a favor de l’ús de la llengua, i hi ha hagut d’altres moments en que ens hem centrat massa en exigir graus de català. Crec que s’ha de fomentar molt més les campanyes a favor de l’estima a la llengua, des de lo quotidià. Com a Administració pública hem de defensar la qualitat del català, però no ens hem de centrar només en temes de titulacions, sinó també en fer estimar la llengua catalana, que és lo fonamental per a que una llengua persisteixi i evolucioni.

• L’aprovació del Decret de Mínims, el 1997, suposava un canvi de model respecte la lliure elecció de llengua, i es va fer sota el govern del mateix partit, el PP. A què es deu aquest canvi?

La llengua catalana estava molt acceptada, no hi havia aquest problema. Tothom entenia que s’havia d’alfabetitzar en la llengua pròpia. Ningú veia la llengua catalana com una amenaça per a la castellana, això és una dèria d’ara de PP i VOX. Els nostres alumnes sortien alfabetitzats en català i en castellà sense cap tipus de problema. És a partir d’en Bauzá quan es genera un problema que no existia.

I mira ara com estam. Es dedicaran 20 milions d’euros a segregar infants. És absurd! Lo intel·ligent per a un país és que els alumnes surtin alfabetitzats en les dues llengües.

• Quin impacte va tenir el Govern de Gabriel Cañellas (1983-95) sobre la identitat pròpia i la qüestió nacional?

Som molt crítica amb els governs del Partit Popular. En Cañellas va cometre un delicte de corrupció però no va anar a la presó perquè ja havia prescrit, en Matas ha estat a la presó per corrupció, en Bauzá és un president que els seus propis no el volen ni mencionar, i en Soler va estar molt poc temps. El PP ha fet algunes coses bones, com el Decret de Mínims, però també ha comès molta corrupció. En Cañellas va haver de crear l’estructura de la Comunitat Autònoma, però era una estructura molt “amiguista”. Amb ell no es van fer mai oposicions, molts funcionaris eren cridats per telèfon per ocupar places… Era un sistema molt clientelar.

1. A nivell identitari són comparables Cañellas i Matas?

En Matas abans d’anar-se’n a Madrid, tal vegada sí. Però després de ser ell ministre, no. És un Matas diferent. Des del punt de vista de la dreta economista són semblants. Possiblement si en Matas no se n’hagués anat a Madrid, s’hagués semblat més a en Cañellas com un PP més “regionalista”. Però quan torna de Madrid, tot el tema identitari és més superflu i se centra molt més en tots els temes economicistes. A Madrid aprèn coses que tal vegada aquí no hagués après mai. Tenia contactes que aquí no hagués tengut, entén l’Administració com una manera d’enriquir-se personalment… Ell aprèn molt d’en Zaplana.

1. A mitjans dels noranta es produeix un nou moviment d’activisme cultural des de la societat civil, amb Joves per la Llengua, els Acampallengua, els Correllengua, el mosaic de l’OCB de 1996… Un nou model més dedicat a sortir al carrer. El recordau?

Tot això és un bot qualitatiu que ve de la voluntat d’aspirar a més. Ningú pensava que hauríem de tornar a defensar el que havíem aconseguit. Es tractava d’aspirar a més i demostrar l’orgull de la nostra llengua, i fer que aquesta sigui cada cop més reconeguda i acceptada. És important fer aquest tipus de campanyes, perquè és una forma d’estendre l’ús de la llengua catalana. Demostrar l’orgull per la llengua i per la gran cultura que tenim ha de ser la part més visible de les actuacions que es puguin fer. La nostra novel·la, poesia, teatre, cinema… Tot això és el que s’ha de posar en valor, no només convertir la qüestió en una exigència de títols.

EL SEGLE XXI

1. Creieu que en els darrers 10-15 anys s’han efectuat campanyes en favor de la llengua catalana com les dels anys noranta i principis del segle XXI?

Aquestes campanyes no s’han fet. Està clar que aquestes campanyes tan intenses no s’han fet. Hem de repensar des de les institucions afavorir aquest tipus de mobilitzacions. Quan la societat civil està més mobilitzada, és més difícil que passin coses com el que veim actualment amb PP i VOX. És el model més interessant i que dóna més resultats.

1. El 2005 es funda IB3. Quin paper ha jugat a nivell identitari? Ha creat consciència d’unitat entre les illes?

IB3 és imprescindible, i té una funció de cohesió de la Comunitat Autònoma, i, sobretot, de promocionar la llengua catalana, que és fonamental per a aquest objectiu. A mi el model d’IB3 no m’acaba d’agradar. Crec que s’ha de promocionar més tot el que és informatiu de les Illes Balears i no preocupar-nos tant de pel·lícules o d’altres programes que tenen altres televisions. Ha de treballar molt per la identitat, la cohesió i per atreure la cultura i la història de cada illa. Tot i això, crec que sí ha jugat un paper important a nivell informatiu i per aproximar-nos entre illes. Però té un potencial molt més alt.

1. Com valorau l’experiència del Primer Pacte de Progrés (1999-03)? I del Segon Pacte (2007-11)?

El primer llegat és molt important: creure que el canvi és possible. Abans sempre havia governat la dreta, el Partit Popular. Lo important és que el Primer Pacte de Progrés no va ser un parèntesi, perquè després hi ha hagut tres governs progressistes més, i els darrers amb continuïtat durant vuit anys. El Primer Pacte històricament va ser important perquè tots els poders econòmics, empresarials i culturals van entendre que això era possible. I, sobretot, amb el Segon Pacte tots aquests poders van reconèixer que havien de tractar al Govern d’esquerres de forma més igualitària. Amb el Primer Pacte tots aquests poders van intentar que fos un parèntesi, i per a l’esquerra aconseguir més governs progressistes després ha estat fonamental. S’ha normalitzat que a les Illes Balears puguin governar la dreta i l’esquerra de forma alternada i no s’acaba el món.

Amb el primer Govern de n’Antich, hi ha coses concretes importants: l’Ecotaxa, la primera Conselleria d’Afers Socials (amb na Nanda Caro), la fundació de l’Institut de la Dona, la primera Oficina de Defensa del Menor, noves línies de protecció ambiental importantíssimes…

Amb el segon Govern, el cas d’Unió Mallorquina va explotar i ens va condicionar molt. I, sobretot, ens va condicionar molt la crisi econòmica. Vam tenir una reducció d’ingressos de 1.000 milions d’euros que va afectar les polítiques públiques. Però, es va fer la Llei de Serveis Socials, es va crear la Targeta Bàsica, es va començar a crear l’estructura de la Llei de Dependència…

1. Quins canvis assolí la reforma de l’Estatut d’Autonomia de 2007?

Ens dóna més competències i més capacitat administrativa, com per exemple els decrets-llei, que han estat molt criticats però si durant la pandèmia no haguéssim tengut aquesta eina no haguéssim pogut protegir la població. I és un Estatut molt més insularista i que desenvolupa molt la Llei de Consells Insulars. Però, s’han de desenvolupar les competències que queden per transferir-nos. Jo sempre defensaré el model del concert econòmic, i això no ho reconeix l’Estatut. Si Euskadi i Navarra ho poden tenir, no sé perquè altres comunitats no ho podem tenir. És un dels temes que s’haurien de demanar.

1. L’Estatut de 2007 menciona la “nacionalitat històrica” de les Illes Balears. Recordau si hi hagué polèmica aleshores per aquest fet?

No, no record molta polèmica. La primera ona del desenvolupament dels estatuts va ser per diferenciar les comunitats que tenien més pes polític en aquell moment, i ara com que és un concepte que no ve acompanyat de millores polítiques està més integrat i acceptat.

1. Com valorau les polítiques lingüístiques del Govern de Bauzá (2011-15)?

Es van crear una sèrie de dèries absurdes que van crear una reacció civil i ciutadana molt ampla, com la manifestació de més de 100.000 persones en defensa de la llengua i de l’escola pública però també en defensa de drets bàsics que es volien fer desaparèixer. Va ser una època nefasta.

1. La manifestació va ser per motius estrictament lingüístics o hi va haver altres causes?

Hi havia un malestar general, però la convoca l’Assembla de Docents, per tant, el mèrit és seu. Es fa per defensar la llengua i l’escola, per rebutjar l’animalada d’intentar ficar l’anglès de mala manera a les aules, per defensar l’autonomia dels centres aleshores amenaçada pel Govern Bauzá… El Govern castigava els drets de la ciutadania. Tot va causar un malestar divers. Allà hi havia molta gent, també conservadors. L’esquerra per si sola no mobilitza 100.000 persones. I els resultats del 2015 van ser clars.

1. Com valorau l’experiència dels Governs de PSOE-MÉS-Podem (2015-2023)?

Han estat governs positius. Jo hi estava de consellera i no puc dir el contrari, però hem recuperat moltes coses: l’Impost de Turisme Sostenible, tota la legislació sectorial, hem seguit protegint territori, amb la situació d’una pandèmia com no havíem vist mai vam protegir la població (vam prendre la decisió de tancar l’Aeroport al principi de la pandèmia, una decisió duríssima que vam saber defensar davant el Govern d’Espanya), hem fet un escut social com mai s’havia fet… En totes les àrees ha estat absolutament positiu. Vam recuperar tots els drets laborals que en Bauzá havia llevat als treballadors públics, vam tornar amb el reconeixement del català a nivell de funcionariat i d’administracions públiques, vam tornar a construir moltes residències públiques, centres de salut i escoles públiques que feia anys que no s’havien construït… La defensa de lo públic va ser importantíssima.

• A la segona legislatura (2019-2023) hi va haver una disputa entre PSIB-PSOE i MÉS per Mallorca per la qüestió del català a la Sanitat.

Sí. Sanitat tenia el problema que no trobava professionals, però això no és un problema de que el català sigui un requisit, això passa a altres comunitats també. És un problema de que falten professionals sanitaris. Primer anem a exigir-los, i després si no n’hi ha, efectivament no deixarem d’ocupar aquella plaça per no tenir el català, perquè aquest professional ha de tenir un temps per aprendre la llengua catalana. Es va discutir, es va acceptar i es va posar en marxa. La llengua mai ha estat un impediment per cobrir una plaça pública.

Un govern sempre té disputes internes, també passa ara amb el Govern del Partit Popular i són del mateix partit, però lo important és que es resolguin.

PARTITS POLÍTICS

• Quin paper ha jugat el PSIB-PSOE en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat? Hi ha hagut un PSIB i un PSOE?

Aquí ha governat més el PSIB que el PSOE, i això ens ha facilitat més les coses. Hem tengut dos presidents que en els temes del català han estat sensibles. El que passa, però, és que el PSOE és molt pràctic en política, practiquen massa el practicisme, i a vegades fan polítiques que no ens han agradat. És una cosa que ens diferencia. A vegades per evitar el conflicte amb determinats sectors han cedit massa respecte els seus propis ideals. Tenen una concepció d’evitar el conflicte amb determinats sectors econòmics, empresarials… Però no tant amb l’Estat, jo els he vist defensar els interessos de les Illes Balears davant l’Estat.

• Francina Armengol és una figura política que ha tengut més bona acceptació dins l’espai nacionalista i sobiranista que no d’altres dirigents del PSIB-PSOE. Hi estau d’acord?

Tant d’en Francesc Antich com de na Francina només puc dir que me duc molt bé. Consider que han estat dos excel·lents presidents, amb les diferències ideològiques i de gestió que haguem pogut tenir. Na Francina és molt més PSIB que PSOE. Clarament. I ella no se n’amaga. En aquests moments ella és Presidenta del Congrés perquè per als partits més nacionalistes ella és un element de confiança, i ella no se n’amaga. Ha introduït el català, el gallec i el basc al Congrés, que era una qüestió històrica, en dos mesos. Ella sempre ha tengut aquesta sensibilitat cap a la llengua. N’Antich també, però crec que na Francina molt més. Dins els votants de MÉS na Francina està ben valorada.

• Quin paper ha jugat Unió Mallorquina en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat? I El Pi?

Unió Mallorquina és un partit regionalista de dretes. Jo hi tenc molt poca afinitat ideològica. Ha defensat bé el català, però crec que és un partit que va saber cercar el seu espai regionalista però sobretot és un partit de dretes amb interessos empresarials. De fet, quan no tenen poder ni capacitat de crear clientela, desapareix el partit. El Pi n’aprèn una mica d’això, però no deixa de ser regionalista i de dretes. No han tengut experiència de gestió i, per tant, no ho podem valorar molt més.

• Quin paper ha jugat l’esquerra d’herència comunista (EUIB) en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?

Esquerra Unida (no Izquierda Unida) és un partit que va defensar molt la llengua catalana. En la qüestió lingüística és cert que els líders sempre han estat l’OCB i el PSM, però darrere també hi havia el PSIB, Esquerra Unida, CCOO, UGT, FAPA i moltes altres entitats importants que van entendre que el català s’havia de defensar. Fins i tot el primer PP, amb en Cañellas, en Soler i el primer Matas, va arribar a entendre que això s’havia de defensar.

Crec que Esquerra Unida va ser sensible en temes de català, i va jugar un paper importantíssim en el primer Pacte de Progrés, perquè s’hagués pogut quedar defora i només donar suport exterior (com havia fet al Consell). La gent ens va veure com un actiu capaç de governar i negociar. Izquierda Unida és diferent, és molt més centralista. Esquerra Unida era més federalista però IU no. Jo me’n vaig adonar d’això quan vaig anar a Madrid a una assemblea a representar EU. Ells parlaven de la “izquierda periférica”. Vaig haver de defensar el nostre pacte amb el PSM quan vàrem fer el Bloc, i s’havia de votar a una assemblea, cosa que no tenia res a veure amb el federalisme que jo defensava. Què saben els andalusos, per exemple, que aquí l’alternativa per desplaçar la dreta passava pel Bloc? Per què ho havia de sotmetre a votació?

• Quin paper ha jugat el PSM en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat? Considerau que ha evolucionat molt el plantejament nacionalista encarnat pel PSM, primer, i per MÉS, després?

Si el PSM no hagués volgut, no s’hagués constituït MÉS, perquè era majoritari. Va fer una passa molt intel·ligent, perquè tenia un perfil molt nacionalista, i en el moment en que es constitueix MÉS accentua el perfil social d’esquerra, i vam tenir molt bons resultats. Ara MÉS ja és una realitat consolidada que té futur, i tendrà molt futur si la part sobiranista sempre està equilibrada amb la part social. I sobiranisme ho dic amb un concepte molt ample. Dins el nostre partit hi ha gent nacionalista, independentista i federalista. Tots consideram que el model autonòmic actual està superat i que hem d’avançar en l’autogovern. No coincidim tots en el final polític que ha de tenir aquest camí, però com que és un camí llarg hem d’anar avançant.

• Creieu que el PSM va veure que el discurs nacionalista no era una estratègia intel·ligent a seguir?

No ho sé això. Jo crec que el PSM va fer una passa molt intel·ligent i fonamental per a aquest país, i va aconseguir fer valer també la seva part social d’esquerra.

• Quan es funda Iniciativa, la fusió amb el PSM era un objectiu des del principi?

Sí, sempre s’havia treballat. De fet, s’havia treballat des d’Esquerra Unida, però no havia estat possible. Es plantejava no com una unió sinó com una coalició, tot i que hi havia un percentatge molt alt dins Esquerra Unida que volia una unió permanent.

• MÉS per Mallorca neix com un partit d’àmbit insular, de la mateixa forma que MÉS per Menorca. Es va plantejar formar un partit d’àmbit interinsular?

Un MÉS a cada illa, sí, però sempre com a partits independents i federats entre si. Mai es va parlar d’un sol partit. Volíem aconseguir que a cada illa hi hagués un partit d’esquerra sobiranista, i que hi hagués una unió entre partits independents.

• Com s’han desenvolupat les relacions entre MÉS per Mallorca i MÉS per Menorca?

Com totes les relacions, a vegades positives i a vegades en tensió. Donar aquesta imatge que tot és fantàstic i que no hi ha conflictes és absurd, això no és creïble. Clar que hi ha conflictes, però lo important és consensuar i complir els acords. Hi ha hagut de tot: bons moments i moments tensos, però hi ha bona relació.

REFLEXIONS GENERALS

• Sou favorable a que es creï consciència balear?

Sí. Ningú se sent “balear”, cadascú és mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterer. No és com Canàries, que tothom es considera “canari”, siguin de El Hierro o de Las Palmas. Som partidària de configurar aquest sentiment balear i que sigui una comunitat balear. No tots dins MÉS pensam lo mateix, som un partit amb una gran flexibilitat d’opinions, però jo sí som partidària d’aquesta comunitat balear, però sempre amb molt de federalisme entre illes, perquè tenim idiosincràsies diferents.

• És just el sistema de proporcionalitat corregida del Parlament?

Un diputat per Mallorca són 8.000 vots, i un per Menorca són 2.000. Hi ha una diferència molt substancial, però també és un tema molt delicat. Hi ha desequilibri però també entenc les dificultats de replantejar-se aquest tema, perquè els companys de la resta d’illes ho veurien com una gran pèrdua. La quantitat de gent que representa un diputat del Parlament de les Illes Balears en relació a la ciutadania és una de les xifres més altes de tot l’Estat. Però això no lleva que un escó a Mallorca costa molt més que a la resta d’illes. I també hi ha la diferència entre Menorca i Eivissa, que en el moment d’instaurar aquest sistema parlamentari tenien una població molt semblant, però ara la diferència és substancial. Eivissa ha crescut molt més en població.

Són temes que com a mínim s’haurien de parlar, però veig complicat que s’arribi a modificar, perquè la cessió per part de les altres illes és complicada i l’ampliació parlamentària també ho és.

Aquest sistema estava pensat per a que Mallorca, l’illa gran, no es mengés Menorca i Eivissa, però s’ha vist que el que importa són els consensos, perquè després no es vota per territoris sinó per partit. Els representants de Menorca i d’Eivissa del PP o del PSOE voten el mateix que els seus companys mallorquins.

• Hi ha hagut en aquests quaranta anys recels per part de les illes petites cap a Mallorca?

Sempre els ha hagut aquests recels. Sempre s’ha considerat que els governs han invertit més a Mallorca que a la resta, però això objectivament no és cert. Quan nosaltres hem governat es pot veure clar en els pressuposts. I és l’avantatge de tenir un autogovern. Si hagués depès del Ministeri de Sanitat, a Formentera no hi hauria un hospital, per exemple.

• Haurien de tenir major autogovern els consells insulars?

Sí haurien de tenir més competències en alguns temes, i tal vegada se n’haurien de revisar d’altres (algunes no seria necessari tenir-les). Jo defens un model de federalisme intern dins les Illes Balears. Els consells insulars han estat un model que ha permès atracar molt les institucions als ciutadans, i això és molt bo per a la democràcia, perquè ha donat una major capacitat de control dels ciutadans respecte el poder.

• La perspectiva del Consell de Mallorca per part dels mallorquins no és la mateix que la dels altres consells per part dels seus ciutadans. Aquí hi ha hagut una dualitat Govern-Consell? S’hauria de canviar res en aquest sentit?

Això és cert. Per als menorquins, eivissencs i formenterers els seus consells són els seus governs insulars. Que aquí coincideixin en el mateix territori el Govern i el Consell genera confusió al ciutadà. A vegades no es diferencia què és Govern i què és Consell. Però això passa per explicar-ho bé i fer campanyes per diferenciar aquestes institucions. Però, en termes generals el model actual està funcionant i no s’hauria de canviar.

• Com s’han desenvolupat les relacions econòmiques amb l’Estat (finançament autonòmic)?

És absolutament insuficient. El que s’ha demostrat històricament és que el desenvolupament de les comunitats autònomes ha fet societats més justes i equitatives, i ha estat el procés històric de major millora, i és el que ha estat menys centralista. Quan s’ha aprofundit més en les competències és quan s’ha encertat més respecte les necessitats. I sempre hi haurà necessitats. Des del model centralista es tracta de la mateixa forma Burgos que Ciutadella, i no són lo mateix. Tenen necessitats diferents.

• Creieu que el tema del finançament autonòmic i de les relacions entre les comunitats és poc present al carrer?

En general, crec que sí. A la gent mentre li resolguis el problema l’és igual d’on obtens les fonts. També te dic que és una percepció sobre la que jo no posaria la mà al foc, perquè jo tenc molts amics molt informats sobre el tema. Però no és una cosa de la que es senti xerrar quan estic al bus o a una cafeteria. Ni surt a les enquestes com un dels principals problemes que té la gent. Però el finançament és un tema fonamental per desenvolupar-ho tot millor.