Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.
FITXA PERSONAL
- Nom i cognoms: Eduard Riudavets i Florit
- Data de naixement: 4 de novembre de 1959
- Lloc de naixement: Alaior
- Estudis i formació: Mestre d’escola.
- Trajectòria laboral: Mestre d’escola. Políticament, regidor de l’Ajuntament d’Alaior (1987-1991), delegat de la Conselleria d’Educació a Menorca (1999-2003), diputat al Parlament de les Illes Balears (2003-2011), membre de la Mesa del Parlament (2007-2011).
- Militància política: PSM/Més per Menorca.
- Treball o situació actual: Jubilat.
INICIS DE L’AUTONOMIA (80-90s)
- Com valorau l’Estatut d’Autonomia de 1983? Compleix amb les expectatives d’autogovern per a Balears?
El primer Estatut és un estatut de mínims, fet dins l’allau del café para todos. El que record molt és que a Mallorca, on jo estudiava, s’havia generat una mínima expectativa, que fins i tot l’Ajuntament de Palma va votar per la via de l’article del 151, però després es va tirar cap enrere i es va seguir la via lenta del 143. Això a Menorca va ser una frustració grossa per a l’àmbit nacionalista. Nosaltres defensàvem, des del Pacte de Toro, que l’Estatut havia de respondre a la realitat de cada illa, amb tres consells forts, i amb un govern comú (això ho podíem acceptar) però un govern que no tingués les competències seves o pròpies, sinó les residuals o comunes. Això no es va tenir en compte en cap moment, es van crear els consells amb però amb menys competències que un cabildo; es va fer la consideració doble de diputat i conseller, que va fer que els consellers fossin gairebé accessoris dins la política. Llavors, a Menorca es va generar el debat de la subsidiarietat, que era una manera d’amagar la realitat, que era que s’havia creat un estatut a partir d’un esquema peninsular de lo que és l’autonomia de les Illes Balears. Això va fer que el PSM acceptés aquest Estatut com un mal menor però que no responia ni a la realitat de les illes ni a les expectatives que teníem els qui crèiem en la nostra identitat de poble. Naturalment, això té conseqüències posteriors, que encara arrossegam ara.
- El PP emprèn un projecte de reforma de l’Estatut, el 1991, força ambiciós…
Es demanava el concert econòmic, i el demanava el PP dient que era plenament constitucional! Com han canviat les coses! El PP sempre s’ha mogut en clau estatal. En aquell moment governava el PSOE a Madrid i veien que això els podia qüestionar. No hi ha un sentiment autonomista de cap tipus dins la dreta. Se mouen amb condicionants forans. En aquell moment ja els anava bé per posar en contradicció el Govern estatal. La defensa parlamentària que fa en González Ortea de la reforma la firmaria jo ara mateix [riu]. Ells són molt conscients que funcionen amb un esquema jeràrquic, i si a Madrid diuen blanc, és blanc, i si diuen negre, és negre. I després t’expliquen que les circumstàncies han canviat… És el ping pong que vivim a les Illes amb els dos grans partits estatals.
- Hi havia expectatives de treure endavant la reforma?
No. Des del PSM se tenia clar en aquells moments que s’havia d’apostar per això però que es tombava a Madrid seguríssim. Fins i tot el PSOE va fer un discurs contra nosaltres, que si havíem pactat amb la dreta, que si era una reforma insolidària… En cap moment se va creure que se tiraria per endavant. La del PSM era una defensa gairebé testimonial, perquè s’havia de defensar, però sense expectatives.
- Hi va haver actes de la Plataforma Cívica per l’Autogovern a Menorca?
No tenc present una cosa específica. A Menorca, fruit del pecat original – un estatut que no responia a la realitat de les illes – moltes vegades aquestes reformes no incideixen dins la mancança fonamental, que és un veritable autogovern per a Menorca. I moltes vegades això sona molt llunyà, i molt mallorquí. A Menorca la població en general era completament aliena a aquest debat. Quan se va tombar no hi va haver cap reacció en contra aquí.
- De què va servir la Plataforma? Va suposar qualque avanç?
Jo crec que sí. Encara que siguin passes petites i puntuals, hem de pensar que per la nostra qüestió nacional, ja naixem essent una minoria molt minoritària. Qualsevol passa que sumi, ja sigui fer un Estatut en el qual el PP s’hi apunti, va creant caliu, i va impregnant la societat d’un discurs que d’altra banda és molt difícil que arribi. La Plataforma de qualque manera va ser el primer acte després de la preautonomia en el qual vam dir “som aquí”, i, per tant, sí que va servir.
- Durant la Plataforma Cívica algunes persones o partits (Francesc Albertí, de la CAEB, o Els Verds…) fan un cert discurs de “País Balear”…
Sí, això és un poc lo que jo te deia. Aquesta és una de les dificultats que a vegades tenim entre els dos PSM i els dos MÉS. Aquest mimetisme és absurd, perquè no parteix de la realitat de les illes, i fa que a les illes sigui un llenguatge que no és integrador ni s’hi pugui empatitzar. Parlar de “País Balear” a Menorca és com parlar de “País Mallorquí”, i si m’apures fins i tot de “Palma”. Aquest discurs l’ha tengut recentment El Pi, però això no té recorregut. I si un dia en té, que esperem no passi mai, serà perquè hi hagi hagut una substitució cultural que ho faci possible. Sinó, no quallarà mai.
- De 1991 a 1995 es produeixen algunes transferències de competències als consells insulars…
Sí. Tanmateix tornem estar amb el mateix problema. Són transferències que en el redactat d’aquell Estatut són graciables. Les transfereixen com volen i quan volen. El Consell de Menorca va agafar cert pes. Jo la competència d’Agricultura la conec bé perquè la duia en Ramon Orfila, que va intentar crear un model propi de sector primari, però no deixava de ser una competència que es pot retirar en qualsevol moment, i segueix tenint la darrera paraula el Govern. Es comencen a omplir de contingut els consells, que ja és una cosa satisfactòria, però no deixa de ser una mena de premi de consolació, i això encara ho arrossegam.
- Era més reivindicativa Menorca que les Pitiüses als anys noranta?
Menorca sempre ha estat molt més reivindicativa. Si hi ha hagut reivindicació a Eivissa ha estat quan no ha coincidit el seu govern amb el de les Illes Balears, sinó no… Durant l’etapa Cañellas, gairebé no van ser reivindicatius. L’illa que ha reivindicat sempre l’autogovern és Menorca. Fins i tot, la dreta quan ha governat a Menorca ha tengut un punt de certa reivindicació, menys en aquesta legislatura actual, que l’equip de govern, presidit per Dolfo Vilafranca, està només al servei del que diguin desde la matriu balear, cosa que no passava tant amb els anteriors presidents del PP menorquí. El president que tenim ara és un escolà obedient. No tenim pressuposts i no en fan comptes tenir, perquè els és més còmode no tenir-ne o no gosen negociar seriosament. A Menorca, en definitiva, sempre s’ha tractat del nostre dret a ser diferents, que fa que més enllà dels nostres colors polítics, i això ha provocat que puguem ser reivindicatius. I ho vam veure, per exemple, amb na Joana Barceló, que tot i ser d’un partit estatalista, es sabia plantar.
- A finals dels noranta es produeix un debat sobre la condició de les Balears com nacionalitat històrica. Com el recordau?
A mi lo de la nacionalitat històrica en aquells moments, i això és molt personal, ho trobava una cosa secundària. Queda molt bé sobre els papers, però si després no hi ha una translació… I des d’un punt de vista insularista o menorquinista, considerar les Illes Balears una nacionalitat històrica no deixa de ser una contradicció. Jo aquelles reformes les record més per la composició del Parlament, respecte a les circumstàncies en què es podia separar la figura de diputat i la de conseller, que necessitaves calculadora per esbrinar-ho. Això és lo que va quedar més a la gent, i encara va allunyar més el sentiment autonòmic de la població. Lo de la nacionalitat històrica, que al final es va incloure en la reforma estatutària del 2007, sempre he cregut que és una espècie de no voler ser menys que els altres, que Catalunya per exemple. Però no deixa de ser l’espuma del cafè. Lo que hi ha sota (les competències, la sobirania…) es queda en un altre pla. Des d’un punt de vista menorquinista, és una versió més maca del “País Balear”.
En realitat, arran de la Transició jo crec que els avanços que hi ha hagut a altres comunitats autònomes fan que el café para todos es repartesqui. Llavors, no hi ha un sentiment reivindicatiu de la població, sinó que és la classe política qui comença a reivindicar aquest estatus. És començar la casa per la teulada. A mi m’és igual si posen lo de nacionalitat històrica si no es crea un clima de sentiment nacional… És absurd! Això genera dificultats, però també és cert que tot són passes, i cada vegada que generes un petit debat, per petit que sigui, el sentiment va creixent, i això ja me va bé. Per a un sobiranista i un insularista, el camí és llarg.
- Quin impacte va tenir el Govern de Gabriel Cañellas (1983-95) sobre la identitat pròpia i la qüestió nacional?
Jo record que el criticaven brutalment, però quan ho mires en perspectiva… A la biografia que fa en Jaume Sastre, en Cañellas demostra un anticatalanisme total. Reivindicava que a les Illes no parlaven català, destacant mínimes diferències lingüístiques. Però, és cert que ell mai va voler crear una guerra amb la llengua, i això ho podem veure des del primer moment amb l’Estatut, amb aquella famosa coma de la “llengua catalana, pròpia de les Illes Balears”, sense la qual es podrien haver donat les bases per a un secessionisme lingüístic. Després, sense que ningú li demanés i sense que li donés gairebé recursos, li dóna la Campanya de Normalització a n’Aina Moll. I, deixà aprovar la Llei de Normalització Lingüística. A en Cañellas li era un poc igual, actuava sense ser bel·ligerant amb la llengua. La considerava una cosa de racons. Una vegada ell mateix me va dir, quan ja feia anys que havia deixat la presidència, “és que vosaltres [el PSM] vos posau molt amb això, i a la gent no l’importa”. No és una persona amb postulats identitaris clars, creu que tot això són qüestions secundàries i pensa que més val no ficar-s’hi molt. Per tant, deixa fer, i, fins i tot, maquilla. I li surt més o menys bé. Veient lo que ha vengut després, hem de reconèixer que almenys no va ser bel·ligerant amb la llengua.
- Com valorau el text de la Llei de Normalització Lingüística?
La llei en si mateixa en aquells moments, chapeau! Era molt més del que ens pensàvem que podríem arribar a aconseguir mai. Això dit per en Joan López Casasnovas. Lo que passa és que és una llei que no té règim sancionador, i que té salvaguardes del castellà, perquè era la llei que era possible. Lo trist és que ara la considerin una llei de màxims! Jo sempre dic que una llei sense règim sancionador és una declaració de bones intencions. I això és lo que és. Així i tot, és una llei que ens ha emparat durant quaranta anys, i encara ara la necessitam!
- Hi ha qualque partit que deixés la seva impremta sobre la LNL?
Més que un partit, una persona: en Joan López Casasnovas, en aquell moments diputat per l’Entesa de l’Esquerra de Menorca. Ell era conseller aquí, a Menorca, i va fer el primer reglament de normalització lingüística. Era el pare de la Llei de Normalització. En sabia molt i sabia fins on podia arribar.
- Com valorau el desenvolupament de la Llei de Normalització als anys vuitanta i noranta?
En Matas, que sí l’he tractat bastant, no té ideologia. Jo pensava que era simplement un amant del poder, i es va saber després que era un amant del poder i dels duros! Ell no tenia ideologia, ell senzillament feia el que li convenia més. Ell sap que amb lo d’en Tòfol Soler hi ha hagut gent descontenta, que na Joana Aina Vidal se n’havia anat al Grup Mixt… I fa el Decret de Mínims. No té ideologia i sap que en aquell moment tot li pot rebotar. No era ell qui havia guanyat les eleccions. Amb aquesta passa fa callar moltes boques, i ja no li poden retreure res des del sector que donava suport a en Soler (que no eren molts tampoc), ni des de l’oposició.
El Decret de Mínims és un decret que parla del 50%, però no te diu quan ni com ni què passarà si no s’aplica… Llavors, l’escola privada va passar molt del tema. I la Direcció General d’en Miquel Sbert no ho fa aplicar. Quan hi ha el problema? Quan arriba el primer Pacte de Progrés. En Damià Pons no va voler tocar res del decret, per no aixecar més problemes, però si va exigir el seu acompliment. I quan el Pacte aplica el decret, el PP comença a parlar d’imposicions lingüístiques… Segons el moment i l’interès, diuen una cosa o l’altra.
- Recordau si amb el primer Pacte de Progrés hi hagué un avanç significatiu en l’aplicació del Decret de Mínims als centres?
Hi ha un avanç molt significatiu, sobretot en la concertada, i hi ha un avanç que té nom i llinatges, en Joan Melià Garí, amb la Direcció General de Política Lingüística. Jo en aquells moments era delegat d’Educació a Menorca. Melià impulsa el Consell Social de la Llengua Catalana… Recull la tasca que havia fet n’Aina Moll, que no havia tingut mitjans suficients. No és que n’hi hagués molts aleshores, però sí que hi havia una voluntat. Això s’ajunta amb la personalitat d’en Damià Pons, que és una força de la natura (fa gires per tot, es reuneix amb tots els mestres, s’implica molt…). Però, dins el Govern també hi havia personatges nefasts, com en Joan Mesquida, que va acabar on va acabar. En Mesquida creava problemes amb el finançament intern del Govern. En Xisco Antich ballava entres dues aigües. No ho critic, perquè el ball era gros, i així mateix va deixar fer bastant a en Damià.
S’ha avançat molt. En Damià, amb molt bon criteri, no va voler tocar el Decret de Mínims i fer un “decret de màxims”. I així, aplicant-lo de ver, es va poder avançar molt en la normalització lingüística. I notaves el suport clar i decidit que tenien els docents.
- Fou més fàcil estendre el Decret de Mínims a les escoles menorquines que a les altres illes?
A Menorca, el 1999, totes les escoles públiques ja fan tot l’ensenyament en català, des dels anys vuitanta. Però no per un model de mínims, sinó que se fa l’assignatura de Castellà i la resta tot és en català. A l’escola on jo vaig fer feina es va incorporar tot l’ensenyament en català el 1984. Tot. I no era fàcil en aquella època, perquè totes les competències educatives estaven a Madrid. Llavors, clar, ja hi havia un avanç molt gran. Aquí a Menorca hi havia un factor molt important: el Moviment de Renovació Pedagògica. Anaven escola per escola per normalitzar la llengua, sense armar cap polèmica ni quasi sortir als diaris. Es van fer moltes escoles d’estiu. El Moviment va ser a Menorca el referent que era l’Obra Cultural Balear a Mallorca. No hi va haver una OCB forta aquí, hi va haver una Acció Cultural de Menorca però no va arribar a quallar, almenys no durant gaire temps . El Moviment es va mantenir molts anys com un referent. Sempre vam evitar la polèmica pública. Quan arriba el Decret de Mínims, quasi no ens afecta pel que fa a l’escola pública.
En Damià Pons quan venia aquí sempre ho deia, que estava a un altre món. El català s’havia assumit sense excessius problemes.
Estem parlant que no hi havia encara projectes lingüístics dels centres, s’havien d’aconseguir signatures dels pares…
- L’impacte del turisme és més fort a Mallorca i a Eivissa. A Menorca no hi havia molta diferència entre zones costaneres i d’interior, i això no passava a les altres illes…
És que a Menorca no hi ha zona costanera diferent de l’altra zona. Maó sempre ha estat un reducte més castellà, perquè sempre hi ha hagut l’Administració de l’Estat allà, des de l’exèrcit a personal de ministeris. Però a Menorca no hi ha un Calvià o un Sant Antoni. A Menorca hi ha urbanitzacions i pobles. La situació geogràfica ajuda, i també ajuda que la massificació està arribant els darrers vint anys, no els darrers quaranta. Massificació n’hi ha però no com a les zones costaneres mallorquines o quasi per tot Eivissa. La problemàtica és menys difícil.
Als anys vuitanta era més fàcil la integració, perquè eren molts menys. A partir de canvi de segle, la qüestió comença a canviar. Ve molta més gent… Però així i tot, el català encara pot ser la llengua franca de comunicació. Sí és cert que la substitució lingüística avança, pels mitjans de comunicació, les xarxes…
- Com recordau el debat de l’Ecotaxa?
Sempre he pensat que era una cosa tan lògica que quasi no necessitava ni explicació. Els que la criticaven o eren mentiders o no viatjaven, perquè quan viatges pagues per tot, a totes bandes. Els crítics ho feien des de posicions molt sectàries. A mi el que no m’ha acabat d’agradar és la posterior destinació dels fons. Encara ara, i amb el govern de Francina, l’Ecotaxa no s’ha destinat com toca. En el seu moment va néixer per a promoció turística, per renovació de totes les estructures turístiques i pel patrimoni mediambiental i cultural. Són les tres potes. Què passa? Que s’ha de revisar l’Ecotaxa. S’ha demostrat que era una polèmica artificial, ara ja no la llevaran. Ara bé, des del meu punt de vista els objectius s’han de reconduir. La promoció turística ja no hauria de ser un objectiu de l’Ecotaxa. Promoure el que ens està saturant és pegar-nos un tir al peu.
- Com valorau l’experiència de la presidència de Cristòfol Soler (1995-96) respecte la llengua i la identitat pròpia?
Jo a en Tòfol Soler l’he conegut després. A mi me va demanar si muntava l’Assemblea Sobiranista de Menorca, però vaig trobar que això aquí no tenia prou sentit.
Jo el dia que el vaig veure amb el cartellet a la plaça Major, vaig trobar que políticament ja estava mort. Era evident. No sé perquè no va entendre amb qui se jugava les garroves… Venia d’en Cañellas, que sempre havia volgut tenir a tothom content. Però en Soler o s’ho va creure o no va saber mesurar bé les forces. Anar a una manifestació de l’Obra Cultural Balear, que parla sobre la comunitat històrica… La rebel·lió estava assegurada. Ells veuen que no tan sols fa una passa cap a una qüestió més identitària, que seria un tímid regionalisme, sinó que a sobre posa gent que ho pot tirar cap aquí.
L’evolució d’en Tòfol Soler és gairebé d’estudi. De família de l’Opus, arriba a presidir el Parlament i després el Govern, té una caiguda gairebé bíblica, i després assumeix posicions que podríem dir “radicals” dins les Illes. També és una persona súper intel·ligent, per això m’estranya que no sapigués mesurar bé les forces. En Cañellas manejava el partit com volia, l’havia creat, i ho dominava tot, i en Soler va heretar el seu càrrec però no l’autoritat. En Cañellas va ser el primer que se va posar les mans al cap i el va deixar caure.
- Com valorau l’experiència de les presidències de Jaume Matas (1996-99/03-07) respecte la qüestió nacional? Hi ha diferències entre el primer Matas i el segon en termes identitaris?
Sí. Totalment. El primer Matas fa el Decret de Mínims i segueix la línia d’en Cañellas de no voler problemes amb la llengua. I entremig hi ha un Pacte de Progrés que aplica coses. El segon Matas té de conseller en Francesc Fiol, que fa el Decret Fiol, que és un precursor del TIL, i que implica reduir hores de català. En Fiol era una persona intel·ligent, anava jugant, acontentava… Però el segon Matas ja veu que una polèmica amb català li dona rèdits electorals, que és l’únic que l’importa.
Quan estàvem amb la renovació de l’Estatut, jo em vaig reunir molt amb ell. I un dia me va dir que volia treure l’Estatut per unanimitat, però em va dir que no tocaria ni una coma del català, perquè no volia que li passés com a en Pere Rotger, president del Parlament, que havia acceptat el domini “.cat” i li van dir de tot, en Toni Alemany el primer. A mi m’ho va dir ben clar: “del català no es toca res”. El PP, durant el primer Pacte de Progrés, havia fet campanya de que nosaltres havíem volgut catalanitzar-ho tot (quan el que fèiem era aplicar el Decret de Mínims que ells mateixos havien aprovat), i això en Matas quan torna al poder ho empra, però sap guardar les formes a diferència d’en Bauzà.
Tanmateix, al final de la legislatura hi ha un moment en que en Matas se n’adona de que hi pot haver problemes, de que hi ha mala maror, i que tot plegat li pot explotar als nassos. I, així inclou a na Maria de la Pau Janer (una intel·lectual catalanista, filla d’en Gabriel Janer) a la seva candidatura per a les eleccions de 2007, que és un gest adreçat a desactivar les crítiques. Ja tornam a la visió Cañellas.
EL SEGLE XXI
- Com recordau la reforma de l’Estatut de 2007?
Amb la reforma de l’Estatut, primer hem de tenir en compte la composició de la ponència redactora : quatre menorquins (en Guillem Camps, en Joan Huguet, na Joana Barceló i jo), un formenterer (en Mayans), un eivissenc (en Miquel Jerez), i tres mallorquins (en Miquel Nadal, en Miquel Rosselló i na Francina). Això ho marca tot. I, sense voler tirar-me floretes, gran part de l’Estatut és redactat meu, fins al punt que em va posar en un compromís, perquè na Rosa Estaràs va sortir públicament a la tribuna del Parlament a demanar que votéssim a favor i em va dir “senyor Eduard Riudavets, sense vostè no hi hagués hagut Estatut”. Nosaltres vam votar en contra.
A l’Estatut hi ha tres coses: una qüestió cabdal, que és intentar aconseguir el màxim de competències per als consells. Aconseguim més del que ens pensàvem aconseguir però menys del que voldríem. Na Joana Barceló no s’hi oposa, i en Joan Huguet tampoc (però no ho fa tant evident com na Joana, tot i que va deixant incorporar competències). S’accepta que hi hagi competències que ja són definides com a pròpies dels consells, això sí amb un munt de cauteles: clàusules de tancament, principis rectors, coordinació del Govern… Però, bé, avançam. Aquí vam poder veure que els dos PSM no sempre som iguals, perquè en aquell moment jo som el ponent per part del partit, i tenc algunes crítiques del PSM de Mallorca per anar tant endavant amb això. Hi ha gent que s’assusta en aquest sentit. Aleshores el PSM de Mallorca estava creant el Bloc amb Esquerra Unida i Els Verds. A gent com na Fina Santiago no li va massa bé l’adquisició de competències insulars que nosaltres preteníem en matèria de benestar social, per exemple.
Tot això hagués quedat buit de contingut si no aconseguim una darrera cosa, que vaig negociar jo personalment amb na Rosa Estaràs: la separació entre diputats i consellers. A canvi d’això, ens vam haver d’engolir el sistema del decret-llei. La separació la proposa el PSM de Menorca, l’accepta el PSM de Mallorca, i som nosaltres els que la portam a la ponència. El PSOE totduna dubta, Esquerra Unida va a remolc totalment perquè no vol barallar-se amb el PSM perquè a Mallorca hi havia expectatives de què s’havia de formar el Bloc, UM ni ve a les reunions ni proposa res, i, per tant, es decideix bàsicament aquí. Na Rosa Estaràs me va dir que si acceptàvem el decret-llei, ells acceptarien la separació.
L’altra qüestió és que a Catalunya també s’està fent la reforma de l’Estatut, i ells introdueixen el deure de conèixer el català. Jo en aquells moments estava en contacte constant amb en Tomeu Colom, que estava dins aquella comissió de savis que el Govern Matas havia creat per descafeïnar el procés polític, i ell defensa la inclusió del deure, que no significava que s’obligués a la gent a saber-ho, sinó que era iuris tantum de coneixement, que vol dir que se dona per suposat que la coneixes i, per tant, a tu no te poden exigir rallar en castellà. Jo, com a ponent, vaig presentar aquest deure del català. El PSOE ens ho va votar a favor a la ponència, i el PP els va muntar un pollo tan gran que va haver de sortir na Francina a la tribuna del Parlament, cosa que estic segur que li va repugnar fer, per dir que mai acceptarien el deure i que ells volien arribar a un consens i per això havien votat a favor en ponència, però votarien en contra al plenari. Va ser patètic. El nostre darrer cartutx va ser una fórmula que deia que “a l’àmbit territorial de les Illes Balears, la llengua catalana té tots els efectes i la mateixa consideració que pugui tenir la llengua castellana a l’Estat espanyol”. A mi personalment en Joan Huguet me va dir que sí acceptava aquesta formulació, però finalment ni aquest redactat van assumir.
Per altra part el PP reivindicava un article específic, que es va introduir, sobre insularitat, com una concepte per oposar ideològicament a la qüestió nacional, com una cosa pròpia, sense dir “catalanitat” o “cultura catalana”. Això de la insularitat ho veig perillós, perquè és una contraposició que poden emprar ells a la llarga contra tot lo català.
I, a més, col·loquen a l’apartat d’Educació allò de “les modalitats lingüístiques…”. Això era una excusa estatutària per fer secessionisme lingüístic.
En definitiva, nosaltres vam votar en contra de l’Estatut. En Matas no se’n va sortir amb la seva d’aconseguir unanimitat. Hi van votar a favor tots menys el PSM-Entesa Nacionalista i Esquerra Unida-Els. També vam votar en contra perquè vam aconseguir menys competències per als consells del que nosaltres voldríem, tot i que en vam aconseguir fins i tot més del que ens pensàvem en un primer moment.
- També s’aprovà a l’Estatut la possibilitat d’una policia autonòmica…
Nosaltres la vam proposar, Esquerra Unida s’hi va afegir, i després la resta de grups. Dins l’Estatut se diu això, però ningú l’ha volgut fer, com amb la Justícia. No hi ha hagut voluntat política, ni ha estat una prioritat dels governs progressistes. En el segon Pacte de Progrés es va crear una Direcció General de Justícia a propòsit per negociar les transferències, però no es va arribar a res.
Vull dir també una cosa: na Joana Barceló va posar una cosa interessant que, des del meu punt de vista, no s’ha desenvolupat bé, que és la Comissió General de Consells Insulars al Parlament. Va ser una proposta de na Joana Barceló. Era una eina que pretenia que hi hagués capacitat legislativa en els consells, a través del Parlament. Se va incloure la fórmula, però després el desplegament no s’ha realitzat. Era una via molt interessant.
- Com valorau la separació de consellers insulars i diputats? Quin impacte ha tingut en l’autogovern insular?
Ha tingut un efecte molt important en quant a la visualització a Menorca (perquè a Mallorca segueix essent una cosa bastant difusa) del Consell com a govern de Menorca. Al principi, encara que poguessin ser diferents molts càrrecs, molts encara presentaven el mateix a les dues bandes. En aquest moment, es pot donar-se perfectament que hi hagi un sector d’un mateix partit que domini una institució, i l’altre, una altra. Per tant, la institució del Consell amb això ha agafat presència, possibilitats i, sobretot, una capacitat de futur. És molt important. El Consell abans depenia de Palma, fins i tot, en qüestions d’agenda! La gestió era mínima!
Per cert, a l’Estatut hi ha una cosa molt important que no hem d’oblidar recordar: els consells insulars passaven a ser institucions de la Comunitat Autònoma. Ja no eren institucions locals. Açò té una conseqüència inexplorada (perquè no se vol explorar): que l’Estatut mateix ralla de les competències de la comunitat autònoma, no del Govern de les Illes Balears. Per tant, totes les competències són susceptibles d’arribar als consells. I, fins i tot, se manté una llista que especifica que competències no pròpies dels Consells els hi poden ser transferides. Salut i Educació incloses.
Si un dia aconseguíssim, per exemple, un concert econòmic, perfectament podrien ser els consells insulars els que fessin la recaptació. A Mallorca hi ha la identificació entre Comunitat Autònoma i Govern de les Illes Balears. A Menorca no passa el mateix
És important tenir en compte que estan al mateix nivell Govern i consells insulars.
- El 2005 es crea IB3. Quin rol ha tingut en termes identitaris?
IB3 neix molt malament, neix amb na Maria Umbert. El model d’IB3, com neix malament, segueix anant malament, i s’intenta redreçar. Necessitam ràdio i televisió pública en català, però hauríem de saber quins objectius volem. I tornam allà mateix una altra vegada: programes per a cada una de les illes, ben fets. A qui no li interessaria això? Tindríem molta més audiència. Som realitats diferents. A mi m’encanta veure El Pi de Pollença cada any, però aquí a Menorca hi ha debats que no tenen res a veure amb la resta. És, altra vegada, el pecat original de la concepció unitària de les Illes Balears. Almenys hauríem d’actuar en funció de lo que som. No podem actuar com si les tres illes fossin les tres províncies aragoneses (que segur que tenen diferències entre elles, però no són illes). Hem de cercar altres models de la televisió, i hem de donar més importància a cada illa. La televisió és una eina fonamental de normalització lingüística, però, per favor, que sigui atractiva!
- Ha creat o volgut crear identitat balear IB3?
No, en absolut. No ha tingut com a objectius reals ni la normalització de la llengua ni crear identitat balear. Jo crec que van engegar allò, i quan ha estat engegat, han intentat funcionar per perdre els menys diners possibles i salvar-se com es pugui. Jo no veig una línia editorial, de cap de les maneres. No dic que hagi de ser la BBC, però un poquet més semblant a TV3 ja m’aniria bé. A un menorquí li costa molt veure IB3… I, en canvi, IB3 Ràdio sí s’escolta molt més, perquè hi ha molts més programes desconnectats. I no dic que s’hagi de rallar només de Menorca, s’ha d’informar de totes les illes, però…
- Com valorau el Segon Pacte de Progrés a nivell històric?
Un desastre total i absolut. Ens tancaven els consellers! Miquel Nadal, Francesc Buils, en Flaquer, tots ells d’UM… Tots a la presó. El pacte se va fondre. Amb els pressuposts inicials hagués pogut ser un govern amb expectatives. Hi havia en Berto Moragues, menorquí, que tenia expectatives de fer coses. En Xisco Antich estava molt més centrat (lo únic de lo que no volia sentir parlar era de l’Ecotaxa). Però allò era can boom… Hem de reconèixer que na Bàrbara Galmés, consellera d’Educació, va revertir el Decret Fiol, i va fer feina en aquest sentit. I això que ella era castellanoparlant, però va actuar en la bona direcció.
En Carles Manera un dia ens avisa i ens diu que hi havia una crisi econòmica de cavall, i que ingressaríem menys de la meitat. Comencen les retallades, i a sobre hi ha lo d’UM. És la pitjor època que jo he viscut a nivell personal en política. Vam quedar en minoria al Parlament, dimiteix na Maria Antònia Munar… Allò va ser molt dur.
- Com valorau les polítiques lingüístiques del Govern de Bauzá (2011-15)?
En Bauzá és la persona més estúpida que ha estat en política a les Illes Balears. Però no estúpida pel que va fer, que també, sinó per no preveure les conseqüències que podia tenir. Era un xulo i un prepotent que arriba al poder enganant a tothom, perquè en el congrés que l’elegeixen va de regionalista… Així com en Matas havia fet el primer TIL amb vaselina i guardant les formes, i arriba a posar en les seva llista na Maria del Pau Janer, en Bauzá no. I passa el que passa, que la gent es revolta. Jo no m’esperava ni la creativitat de la gent ni la seva capacitat de resistència.
Record que en Bauzá deia que a Mallorca no parlen català perquè diuen “tassó” i no “got”. Jo tenia un blog i en un article el vaig contestar dient “senyor Bauzá, ens acaba de declarar catalans als menorquins”. Nosaltres deim “got”.
Això sí, les pifiades de na Joana Maria Camps ens alegraven la vida! L’informe Trepitja… Se feien memes als centres…!
- Com recordau la manifestació de les camisetes verdes del 29 de setembre de 2013?
A Menorca mai havíem tengut una manifestació com aquella. Aquí vam ser 10.000 persones. Els pares de Menorca no van dur als alumnes a escola, per solidaritat amb els mestres ells també van fer vaga. A la meva escola van posar un cartell enorme que posava “gràcies, mestres”, i van fer vaga no portant els seus fills als centres.
La resistència de l’Assemblea de Docents, les vagues, la gent fent cassolades a la porta dels centres… L’Assemblea era present a Menorca, i amb molta vitalitat. Se notava que la cosa estava canviant, i estic convençut que molta gent del PP s’estirava dels cabells perquè s’ho veien venir. I de 35 diputats van quedar després en 20…!
- La vaga docent i la multitudinària manifestació de 2013 es deu bàsicament a una qüestió lingüística o hi tenia més importància la forma de governar del Govern?
Jo crec que els mestres la qüestió lingüística els va irritar, però les formes els va cabrejar a matar, perquè era el menyspreu, i això va fer que també es traslladés a la societat. A tu te poden menysprear la llengua, però… En Vera ara està acceptant lo de VOX però, de moment, ho intenta fer amb molta vaselina perquè no es noti. Veurem si li acaba sortint bé. Els mestres no tenim una influència social tan gran com per mobilitzar tothom, però les escoles se sentien agredides i els pares es van solidaritzar.
- Com valorau l’experiència dels Governs de PSOE-MÉS-Podem (2015-2023)?
Del primer Govern Armengol tenc males vibracions entre d’altres coses perquè vam intentar participar-hi i va ser un desastre. Ens va cessar sense motivacions sòlides, com s’ha demostrat posteriorment, la nostra consellera. El segon Govern Armengol ha tingut moments erràtics però va anar en la bona direcció. Lo que passa és que ja era un segon govern, i un segon govern sol suposar un canvi de cicle. I a sobre hi havia la pandèmia. Però jo aquest el consider un bon govern. N’Armengol va ser molt dialogant amb nosaltres. La moratòria turística va ser una cosa de MÉS per Menorca, i després la van aplicar per tot. Na Francina havia estat molt injusta amb nosaltres, al seu primer mandat, perquè ens havia cessat una consellera per una trama que després resultava que no hi va haver res… En el segon, en què el nostre suport s’havia de negociar llei a llei, les coses foren diferents…
- Què va passar amb el requisit del català a la Sanitat durant el segon Govern Armengol? Com ho valorau?
El PSOE té dues ànimes i les ha tingut sempre des d’en March i en Fèlix Pons. Quan el PSOE es veu estret en qualque qüestió passa de la llengua. Què passa? Que es troben amb pocs metges i tiren per aquesta via. Aquí ens vam plantar, primer nosaltres i després MÉS per Mallorca. I van haver de fer anques enrere. Però això és lo típic del PSOE. Tenen interioritzada la fal·làcia de què “con las cosas de comer no se juega”, que diuen en castellà. Amb això lo mateix, si el català no s’hi ha de ficar no s’hi fica. “Deixam lo del català i ja veurem”.
És un partit que al cap i a la fi és sucursalista. Però a sobre tenen molt interioritzat que hi ha coses que no són prioritàries per a ells. Si la llengua els interfereix amb un altre tema que ells consideren més important, t’assegur que deixaran estar la llengua.
Però, bé, l’evolució del PSOE des dels anys vuitanta és abismal, i en positiu. La presència del PSM ha fet que sigui un condicionant sempre. Només la seva existència. Na Joana Barceló al Consell de Menorca ho tenia molt clar: mai atacar al PSM, perquè si aquest perd no governaran cap dels dos. Això és un condicionant, i l’altre és que dins el PSOE els darrers dirigents surten dels PSM (menys na Francina però el seu pare era del PSM). No és que condicioni per prendre decisions però no tenen la mateixa actitud que si vinguessin d’una família molt castellanista o més aviat conservadora. Això marca, i per això també ha servit tenir una força sobiranista a les Illes. Hem marcat el discurs.
PARTITS POLÍTICS
- Quin paper ha jugat Unió Mallorquina en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat? Hem de considerar UM com una formació nacionalista o regionalista?
UM no és un partit, no ho va ser mai. Era un sindicat d’interessos. El xiringuito d’UCD es desmunta i van haver de fer un partit. Li van dir Unió Mallorquina i es van definir com regionalistes, a l’estil de la Lliga d’en Cambó, que queda molt bé. Eren gent de duros. La seva façana se va guardar durant un cert temps, fins que tot el tinglado ha caigut. Mentre vaig ser diputat, durant vuit anys, ni una sola vegada els vaig sentir fer una reivindicació nacional. Ni una vegada. A la redacció de l’Estatut de 2007 no hi van participar, només van venir una vegada a fer una esmena molt menor.
Una altra cosa és lo que intenta en Pep Melià, que havia estat represaliat per na Maria Antònia Munar. En Melià va agafar com va poder el barco i va fer una feina titànica. El vaig trobar una vegada a unes festes de Sant Joan, després de les eleccions de 2011, i li vaig dir “Pep, no sé com t’ho has fet…”. “Ha estat titànic”, me va dir. Va intentar donar-li un caràcter regionalista, que hagués pogut ser una Convergència i semblava que funcionava. El problema és que tenia mig PP dins (Jaume Font, Antoni Pastor…). I ara ho tenen realment difícil. A Menorca i a Eivissa no han arrelat mai. Es diuen “Proposta per les Illes” però no tenen res a les altres illes. En Pep Melià és molt intel·ligent i políticament molt vàlid, se creu la qüestió nacional i és més nacionalista que regionalista, però, clar, els fils que han de fer el teixit són molt pobres ja. Quan va desfer-se UM se’n va anar tothom a l’atur directament. Hi havia viscut moltíssima gent durant molts anys…
No han de voler crear una estructura d’illes des de Mallorca perquè no els funcionarà. Ara, lo important és que si no tornen al Parlament són morts.
- Quines diferències hi ha hagut històricament entre el PSM/MÉS de Mallorca i el de Menorca?
Els problemes s’han agreujat molt des de que som MÉS. Quan hi havia els dos PSM hi havia dificultats i malentesos ja, però hi havia mecanismes per resoldre’ls. L’època més bona que jo record és la d’en Biel Barceló, que va entendre molt bé la situació menorquina i teníem molt bona relació personal.
Qüestions identitàries, lingüístiques, culturals… estam d’acord. Fins i tot en la formulació com a partits insularistes estam d’acord. Però la concepció de MÉS per Mallorca no deixa de ser d’un mallorquinocentrisme brutal. I no és mala voluntat seva, és que ni se n’adonen. Amb la Llei de Reserva de la Biosfera, a tall d’exemple, va ser duríssim. Van dimitir tots els nostres càrrecs del Consell Insular de Menorca, perquè a darrera hora el PSOE diu que de cap manera accepten la llei tal com havia sorgit del Consell, i MÉS per Mallorca fa costat al PSOE, no a nosaltres! Ve en Miquel Mir a dir-nos que no, que retalléssim la llei. I els nostres càrrecs, per coherència i lleialtat al projecte insularista i per respecte al govern de Menorca, van dimitir. Ells en exigien que a l’apartat de competències es digués que el Consell “ podrà assumir”, i el text inicial posava “es transferiran”. Al final, in extremis proposàrem el concepte de que el Consell “assumirà”, que ho van acceptar.
Al final s’acaba desembossant tot, però ho fan MÉS per Menorca i el PSOE. MÉS per Mallorca no. Ens van vendre perquè ells duien la Conselleria de Medi Ambient i per a ells era lògic que mai havien de donar les competències als consells. Tot això de l’insularisme els costa d’assumir.
També és cert que quan en el primer Govern Armengol ens van cessar injustament la nostra consellera i no vàrem rebre suport per part de MÉS per Mallorca, això ens va coure.
El problema és la concepció de tot. No és que ells rallin de País Balear però la balearitat encara hi és dins el seu cap. Pensen que lo que va bé per a Mallorca ha d’anar bé per a la resta de illes, i no és així.
A veure, en general hi ha bon rollo, eh! En temps del PSM teníem una federació: Federació PSM-Entesa Nacionalista, amb un òrgan coordinador. Llavors tenia lògica. Ara amb Ara Més s’està constituint una estructura similar.
- Quin paper ha jugat l’esquerra d’herència comunista (EUIB) en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat?
De quina Esquerra Unida estam parlant? Dins EU no és el mateix en Manolo Cámara que n’Eberhard Grosske, o en Miquel Rosselló. Jo veig que Esquerra Unida ha fet una evolució cap a la comprensió del que són les illes. En un moment donat s’adonen que els valors comuns internacionalistes han d’evolucionar, i que han d’agafar un discurs proper a la realitat de les illes. I això els ha dut cap a una confluència d’un gran sector d’Esquerra Unida cap al que és ara MÉS per Mallorca. L’Esquerra Unida de Menorca no ha estat la mateixa que la de Mallorca. Aquí no se fa el Bloc, el 2006, i el PSM va pactar abans amb Els Verds, Esquerra Unida va quedar despenjada (va perdre la representació tant Consell com al Parlament i no la van recuperar fins que no anaren de la mà de Podemos). Dins MÉS per Menorca no hi ha Esquerra Unida, hi ha el PSM, Els Verds i ERC.
Dins Esquerra Unida, el sector més identitari ha tingut una virtut molt grossa en els darrers anys, i és que ha sabut posar-se del costat de les lluites nacionals, sense venir-li per ADN, diguéssim. Tot el sector de na Lila Thomàs, en Pep Valero, en Miquel Rosselló i en David Abril van fer una anàlisi seriosa i van veure que s’estaven allunyant de la realitat i que havien d’avançar cap a la confluència. És una evolució que deu haver costat, eh!
SOCIETAT CIVIL
- Durant la Transició hi ha una Obra Cultural Balear a Menorca, i després es desfà. Per què deixa d’existir?
A veure, jo crec que l’Obra Cultural de Menorca bàsicament van ser unes persones molt concretes (Miquel Vanrell i algunes persones més), i no va tenir un arrelament aquí també per la seva denominació, “balear”. L’Obra de Mallorca no va fer cap maltractament a la gent d’aquí, no hi va tenir res a veure això, sinó que simplement les dinàmiques anaven accelerades a Mallorca, i aquí a Menorca anaven a remolc. No solen funcionar les coses així. Si aquí hagués nascut una entitat pròpia i després haguessin fet feina conjunta, hagués funcionat. Això sí, més tard, l’Obra va cercar la col•laboració amb alguns aspectes amb el Moviment de Renovació Pedagògica de Menorca. Però, vaja, jo en tenc molt bon record de la gent que hi havia.
REFLEXIONS GENERALS
- És just el sistema de proporcionalitat corregida del Parlament balear?
Com tots els sistemes de representació territorial, és una convenció tant bona com una altra. Al País Basc hi ha la fórmula del 25-25-25, i Biscaia quasi quadruplica Àlaba en població. Menorca demanava la paritat, que és un poc la mala consciència de no haver assumit els consells com Déu mana. Hem de ser clars: aquests quaranta anys ens han fet veure que tot això són castells enlaire. No hi ha hagut ni una sola vegada que les disciplines dels partits grossos s’hagin romput per illes. Ni una. A Eivissa, potser, una vegada per una qüestió de baralles internes dins el PP. Amb l’Estatut anterior es votava per illes, però era una pura cerimònia. No té massa sentit tot això. Josep Maria Quintana proposa que s’augmenti un diputat a Eivissa i que, conseqüentment, s’augmenti un a Mallorca. Res a dir. Ara bé, si entram per aquest camí entrem-hi fins al final, perquè, clar, a veure, volem jugar a això? Llavors per què no separam Palma de la resta de Mallorca? Ja sé que Eivissa té més habitants que Menorca, però, escolta, si tu en aquell moment ho vares acceptar, no et queixis. Però bé, si a jo me diguessis que s’ha d’augmentar un a Eivissa, no hi tendria cap problema. No és per això que se mouen les formacions polítiques. Se vota en funció del partit, no de l’illa.
- S’haurien d’articular les Illes Balears des d’un punt de vista confederal?
Aquesta era la proposta històrica del PSM. Nosaltres érem conscients que lo de Països Catalans no serà possible en molt de temps. La Constitució prohibeix expressament la federació de comunitats autònomes. Van anar prou vius els espanyolistes per incloure-ho.
Però la realitat és que el model estatutari que es va imposar ha tingut el resultat que la Comunitat Autònoma ara per ara és poca cosa més que una unió administrativa. No hi ha cap sentiment comú de pertànyer a un mateix poble. Per tant, fem-ne riquesa d’això. Hem de reforçar la nostra identitat pròpia de cada illa i així sentir-nos tots còmodes. Però això vol dir competències clares per als consells i un parlament comú però que legisli per a cada una de les illes i no únicament de forma uniformitzadora (hi haurà lleis comunes però també lleis específiques per a cada illa). Això tindria un sentit perquè tothom se sentiria còmode, i no seria una creació fictícia. Jo mai diré que som balear, jo som menorquí. Vols crear un sentiment artificial? No el crearàs. L’única manera, que esper que no passi mai, és que qualque dia hi hagi una substitució cultural tan grossa que fos igual una illa que l’altra.
En definitiva, cada consell hauria d’assumir les totes les competències que no fossin necessàriament comunes. I aquestes són poques. Per què educació per què no ho pot assumir cada illa, i que cada illa tingui la seva política educativa pròpia. I sanitat no té perquè ser gestionada centralitzadament…, El Govern només hauria d’exercir les funcions de coordinació que pertoquessin. Defens una reforma a fons de l’Estatut en aquesta línia.
- Creieu que el concepte “Illes Balears” s’ha relacionat amb l’anticatalanisme i per això també causa rebuig a una part de la societat?
No. El Govern Antich va passar de “Govern Balear” a “Govern de les Illes Balears”, i va introduir el concepte “Illes Balears” més que el de “balear”, que és una cosa que a mi m’agrada més. Lo important no és el títol. A Catalunya ens diuen “ses Illes”. Jo, més que el nom, és el plural el que m’agrada. Som “illes”. Cadascuna amb una personalitat pròpia reconeguda i defensada. Hi ha un gran desconeixement, no ens coneixem. Molts menorquins no han estat mai a Eivissa. Si jo me’n vaig a fer una setmana fora me’n vaig a Barcelona, no a Mallorca. Els estudiants universitaris van a Barcelona. El flux econòmic, i de mercaderies, també va més cap allà i no cap a Mallorca.
- Creieu que en un futur hauria de deixar d’existir el Consell de Mallorca? La població ho acceptaria?
Amb el model centralitzat que es va imposar des del 1983, no hauria d’haver existit mai. Se descentralitza el que no està en el centre. També te diré que ara revertir-ho és inviable És una pura especulació. Per donar sentit a l’existència del Consell Insular de Mallorca, caldria aquesta reforma estatutària de la que abans parlava, en què els consells assumissin el gruix competencial.
- Com s’han desenvolupat les relacions econòmiques amb l’Estat (finançament autonòmic)?
Som una colònia espoliada, i ho seguim essent. S’ha intentat solucionar això via el concert econòmic de la reforma de 1991, que no va fructificar. A la reforma de 2007 vam presentar un pacte econòmic per a les Illes Balears, que venia a ser una espècie de concert amb un fons de solidaritat i un per a despeses comunes. Era bàsicament lo que ha presentat ara n’Aragonès a Catalunya. Ni el PSOE ni el PP van voler saber res d’això, ens vam quedar tot sols. La contrapartida va ser el Règim Especial Fiscal de les Illes Balears, que no deixa de ser una eina condicionada a la voluntat política i als interessos del govern central. El màxim que s’ha aconseguit recentment és una mínima equiparació, és a dir, no se’ns compensa el cost de la insularitat.
Al final esteim en una situació colonial: s’extreu beneficis d’una terra que aporta diners, i no se’ls reverteix. I, a més, som la comunitat autònoma que més aporta. Diuen que la comunitat de Madrid aporta més però no és cert perquè dins el còmput de balança fiscal no hi ha tot el que l’Estat gasta a Madrid en infraestructures del que n’és titular.
I aquesta situació colonial té greus conseqüències. Per exemple, abocar a créixer turísticament per poder recaptar. Sense un finançament just i equitatiu, les polítiques pròpies de tots els àmbits són difícils de fer. És així de trist.