ENTREVISTA A DAMIÀ PONS ▸ Arrels Democràtiques

Damià Pons i Pons és un escriptor i polític nascut a Campanet l’any 1950. De la seva vessant cultural hi podem trobar nombrosos assaigs sobre la cultura mallorquina en moltes de les seves variants, fet pel qual el podem considerar com un ferm defensor del sentiment de país propi que, d’altra banda, també ha defensat com a membre històric del Partit Socialista de Mallorca. Ha col·laborat en múltiples periòdics i revistes (Ara Balears, Última Hora, Diari de Balears, Lluc, Dijous, El Temps, Debat Nacionalista, Mallorca Socialista…). També ha estat un important actiu de l’Institut d’Estudis Catalans. Políticament ha estat diputat del parlament autonòmic entre 1995 i 1999, alhora que fou Conseller de Cultura i Patrimoni al Consell de Mallorca. A la legislatura del Primer Pacte de Progrés fou Conseller d’Educació i Cultura del Govern de Francesc Antich.

Entrevistadors: Biel Pérez i Josep Valero

Ens trobam amb en Damià, un home de paraula fàcil i clara, a la seu del Partit Socialista de Mallorca (PSM). És un dels llocs on millor podríem emmarcar aquesta entrevista. També podríem fer-ho a Campanet. Just aquests llocs ja ens diuen molt del seu tarannà. També podríem ubicar-lo devora qualsevol element del nostre patrimoni cultural. En lloc d’escriure un enfilall de títols com a portal, ens ha semblat que seria més interessant que ell mateix ens els anàs mostrant.

Efectivament, jo vaig néixer a Campanet el mes d’octubre de 1950. Vaig néixer en el si d’una família sense cap base formativa acadèmica. Mon pare havia anat a escola els vespres fins als dotze anys i mumare havia quedat òrfena als cinc i va haver d’assumir ben aviat les tasques domèstiques familiars. A ca meva únicament hi havia dos llibres: una Bíblia, que supòs que havia duit el meu padrí, que havia estat emigrat a l’Argentina, i un altre, La razón de mi vida de n’Eva Perón, que va comprar mon pare, perquè, com que tenia el sogre a l’Argentina en l’època peronista, un dia que va anar a Palma, en passar per davant una llibreria, el va veure en el mostrador i el va comprar. A ca nostra no hi havia ni tan sols un volum de Rondaies. Tanmateix he de dir que mon pare era un home que llegia el diari; anava a la barberia de devora ca nostra. De petit, record haver escoltat amb ell Ràdio Andorra, moltes vegades, i alguna vegada Ràdio Pirenaica. No diré que fos antifranquista, però sí que sabia intuïtivament que el franquisme era una mala cosa. Mon pare va ser això que ara en diuen un emprenedor: va passar de manejar un carro i un mul als dotze anys (des del vuit ja feia feina a la finca familiar) a ser el propietari d’un camió de cinc tones. Ma mare, una dona enèrgica, va tenir al seu càrrec una botiga de comestibles. Varen ser molt treballadors i sempre immensament generosos amb mi i amb la meva germana.

Estudis

El que mon pare i mumare varen tenir sempre molt clar era que els seus fills estudiarien. En aquella època, era freqüent que els al·lots de la Part Forana predisposats per a l’estudi i que eren fills de famílies treballadores anassin a instruir-se al Seminari Diocesà, a Lluc o a la Porciúncula. Jo vaig fer cinc cursos de batxillerat amb els franciscans de la Porciúncula. Vaig acabar-lo al col·legi Ramon Llull d’Inca. Tot seguit vaig cursar la carrera de Filosofia i Lletres, en l’especialitat de Filologia Romànica. Primer a l’Estudi General Lul·lià de Palma i després a la Universitat de Barcelona. El darrer curs gairebé no vàrem tenir classes. D’una bona partida de les assignatures en vàrem tenir el que llavors es va anomenar un aprovat polític. La confrontació universitària amb el franquisme es trobava en un moment molt àlgid. El 27 de setembre de 1975 vaig llegir a la UB la meva tesina sobre l’avantguardisme literari a Mallorca. El matí d’aquest dia vaig arribar a Barcelona i en un taxi me’n vaig anar disparat a la universitat. En acabar l’acte de la presentació, vaig sortir al carrer i mirant el quiosc que hi havia a la cantonada de l’edifici els meus ulls es toparen amb la portada del diari Tele-Exprés: hi havia la fotografia dels cinc membres d’ETA i del FRAP que el franquisme havia executat aquella mateixa matinada. Va ser un impacte que mai no oblidaré. Com que tenia el requisit de tenir feta la tesina, d’immediat em contractaren per impartir classes de literatura a la Facultat de Filosofia i Lletres de Palma. Ja duc quaranta anys dedicats a l’ensenyament, a la universitat o a secundària, amb la interrupció dels vuit que vaig tenir excedència perquè em vaig dedicar a l’activitat política. En paral·lel he anat fent i publicant treballs d’investigació literària i històrico-cultural i diferents llibres sobre temàtiques diverses.

Quan i com desperta la teva militància?

Jo començ a tenir inquietuds els anys del batxillerat. Primer són sobretot culturals i mallorquinistes; molt aviat també antifranquistes. Va ser decisiu el fet que un franciscà del meu poble, en Bernat Morell, professor d’història de l’art al Col·legi Ramon Llull, ens deixàs al meu cosí Damià Ferrà-Ponç i a mi un exemplar d’Els mallorquins d’en Josep Melià. El vàrem llegir amb molt d’interès i el llibre ens va inculcar una consciència de pertinença a una nació històrica que tenia una identitat lingüística i cultural i uns drets polítics que havien estat reprimits i negats. També em va influir molt la Nova Cançó, el contingut crític i reivindicatiu de moltes de les seves lletres, que jo vaig anar copiant en un quadern. El “Què volen aquesta gent” que cantava na Maria del Mar Bonet era per a mi un himne personal. Llavors ja escrivia poemes i en record un que era una oda dedicada a Alexis Panagoulis que havia intentat assassinar el dictador grec Papadopoulos. Record que els mesos posteriors al maig francès de 1968 vaig elaborar una llista ben extensa dels eslògans que havien cridat o escrit els estudiants parisencs. Me’n sentia part, des de la meva condició d’al·lot de poble, de tot aquell jovent que volia canviar el món a llocs ben diferents del planeta. A les darreries del batxillerat –en paral·lel a les meves abundants lectures d’obres de ficció-, vaig començar a llegir revistes de manera habitual: l’Oriflama, el Destino, de tant en tant els Cuadernos para el Diálogo, més endavant Canigó, Serra d’Or, Triunfo… Les revistes foren, possiblement, la meva escola de formació ideològica més important. De llibres més assagístics de caràcter clarament polític en vaig començar a llegir ja a les acaballes de la carrera. Una persona que va ser decisiva per a la meva formació inicial va ser el cosí Damià Ferrà-Ponç (té un any i mig més que jo; i, endemés, va tenir una maduresa personal molt més ràpida que la meva i als vint anys ja tenia una gran cultura). Ell al capdavant i jo a darrera vàrem participar, essent molt joves, en la creació d’un club juvenil a Campanet. Un dia descobrírem que al poble hi havia un local del Frente de Juventudes que no es feia servir. El cosí Damià va anar a demanar als seus responsables de Palma si ens el cedien. Varen dir que sí. El vàrem “reciclar” completament: hi férem un Curs de mallorquí, exposicions, hi escoltàrem reiteradament una cançó molt prohibida –“Je t’aime moi non plus”, de Jane Birkin i Serge Gainsbourg-, hi jugàrem a ping-pong i a escacs, hi vàrem tenir moltes converses sobre el món i la bolla… Com a conseqüència del curs de català, en Damià i jo anàrem uns dies a Barcelona i assistírem a xerrades impartides per, entre altres, Joan Triadú i Josep Benet.

La figura de Llorenç Riber…

Llorenç Riber és una figura de referència per a qualsevol campaneter. El fet que al poble hi hagi carrers, plaques i monuments dedicats als seus dos escriptors de renom -Riber i Miquel S. Oliver- possiblement acaba essent un estímul per aquells que ja tenen una certa predisposició per la cultura escrita. A Campanet, a l’època de la meva infantesa, cada any se celebrava un dia dedicat a Riber. S’hi llegien els seus poemes i es glossava la seva figura. Els nins de les escoles del poble hi anàvem i escoltàvem “Galilea, lloc ventós” i “El porqueret de la pallissa”. Tot això et donava una certa familiarització amb el fet literari, et predisposa a valorar certes coses, t’inculcava una certa sensibilitat cultural. La minyonia d’un infant orat era una referència mítica per als campaneters una mica cultivats. Ja us podeu imaginar que en el curs de català ens varen fer llegir La Minyonia.

Eres un bon lector?

De molt prest, m’havia empassat una gran quantitat dels anomenats tebeos: vaig ser un entusiasta d’El Capitán Trueno, El Jabato, El Cosaco Verde, de les Hazañas bélicas, etc. Després, de les Vidas ilustres i de les Vidas ejemplares, de l’editorial Novaro de Mèxic. La meva setmanada bàsicament anava destinada a la compra d’aquests còmics. També vaig llegir molts d’aquells volums de l’editorial Bruguera que oferien un resum de l’argument de grans obres de la literatura universal alhora amb paraules i amb imatges. Els anys del batxillerat a Inca va ser quan vaig començar a llegir llibres de bon de veres, encara gairebé sempre en castellà. Autors castellans i moltes traduccions. Garcia Lorca i Albert Camus varen ser dos grans descobriments. Plaza i Janés va ser el meu principal proveïdor. I la col·lecció Austral, que el meu cosí va arribar a tenir gairebé completa. Crec que la va llegir tota. Coincidint amb l’inici de la carrera, vaig entrar en contacte amb la literatura catalana: els clàssics contemporanis mallorquins publicats a l’editorial Moll, els poetes catalans del realisme històric i els nous narradors mallorquins. Amb la lectura de La lluna i el ‘Cala Llamp’ i Els argonautes, d’Els carnissers, de L’abisme, de 39º graus a l’ombra, de les Cròniques d’un mig estiu, i altres, vaig descobrir que la literatura també era un mitjà útil per a descobrir la meva realitat sociopolítica. Aquest tipus de literatura també em va formar ideològicament i actitudinalment, em va inculcar esperit crític i disconformitat vital. Els anys de la carrera són els que he llegit més de tota la vida.

I a la militància política, com hi arribes?

Evidentment hi ha diferents maneres i graus d’arribar-hi. Pots fer-ho com a participant passiu, assistint a alguna assemblea o ajudant a fer munt en alguna mobilització. He de dir que a mi les assemblees a què vaig assistir, dins l’edifici de la Plaça Universitat assetjat pels grisos i els seus vehicles, em semblaren més aviat massa vaporoses, massa abstractes. En record una en què la base del debat que es va produir va ser el plantejament reforma o revolució a partir del llibre del mateix títol de Rosa Luxemburg. Jo tenia una particularitat: la gent concreta que jo coneixia era sobretot la de Campanet. I a partir d’aquí deduïa que les expectatives de fets de realització viable en el postfranquisme difícilment es podrien correspondre als grans objectius que els intervinents en l’assemblea propugnaven. No acabava de sentir-m’hi ben integrat en tot aquell ambient. La veritat és que tenia el cap i el cor molt més a Mallorca que a Barcelona. Aquell darrer curs gairebé sense classes sobretot em vaig dedicar a anar a la Filmoteca –una mitjana mensual de 25 pel·lícules, gairebé tota la millor història del cinema- i a visitar moltes exposicions, una vintena al mes. També vaig continuar llegint moltíssim, molt majoritàriament literatura o sobre literatura. En aquella època per damunt tot jo aspirava a ser poeta.

Els anys que vaig estudiar la carrera a Palma, vaig continuar vivint a Campanet. Aquest fet possiblement va determinar que no participàs a gaire reunions o seminaris promoguts pels grups polítics que aleshores eren més actius, sobretot els relacionats amb el PCE. Tot i això, a Campanet el meu cosí i jo érem “els comunistes”. Un dia una tia meva va dir a mon pare: “M’han dit que el teu fill i el seu cosí són comunistes!”. Nosaltres no ens vàrem ni plantejar fer-nos del PCE perquè teníem clar que dins l’espai humà en el qual nosaltres volíem treballar esser comunistes no seria operatiu. Anar impulsant una iniciativa darrera l’altra de caràcter cultural i implícitament antifranquista i de país podia ser més útil. La gent real amb la qual convivíem possiblement va contribuir a què no ens deixàssim seduir per les organitzacions que feien grans propostes de transformació política i social, tot i que en bona mesura les compartíssim.

Quan començ de PNN a la Facultat de Lletres de Palma, l’any 1975, la meva situació i posició canvia. Ja visc a Palma. Ja hi ha una forta politització general i també dels ensenyants. Lògicament hi estic implicat, com tants d’altres. A poc a poc, el meu activisme cultural de sempre es va anar completant amb un activisme polític paral·lel. Particip en algunes reunions que pretenien promoure organitzacions i iniciatives de caràcter progressista i nacionalista. En record alguna a la seu del Col·legi de llicenciats –amb en Jaume Albertí- o a l’Obra Cultural Balear. També assistesc a la presentació clandestina del PSI i a alguns dels seus primers actes. De bon principi me sent part d’aquest projecte. Tanmateix, quan de veritat em vaig implicar a les totes amb el PSI, tant a nivell local com insular, va ser en ocasió de les eleccions generals del juny de 1977. Vaig ser un dels coordinadors de la llista de suports a la candidatura d’Unitat Socialista (PSI + PSP) que incloïa un gran nombre de persones de diferents pobles de Mallorca. Es varen publicar anuncis a tota pàgina amb aquestes signatures. Les persones que hi apareixen són en gran mesura les que varen donar continuïtat al PSI –ara ja transformat en PSM- amb posterioritat al fracàs electoral de 1977. El PSOE s’havia quedat gairebé tot el vot socialista i va atreure d’immediat una part dels dirigents del PSI. Tan sols aquells que consideràvem que el mallorquinisme polític era un element molt rellevant i irrenunciable vàrem continuar en el partit, ara transformat en el PSM.

Què creus que has aportat al mallorquinisme polític?

Bé… he aportat bastants d’escrits i un bon nombre de conferències. Per ventura el que sobretot he aportat és una visió política de la història cultural de Mallorca. A la meva tesi doctoral sobre la Mallorca d’entre els dos segles crec haver demostrat que a la nostra terra la modernització i la nacionalització cultural i política són dues aspiracions que es manifesten conjuntament. Els nostres millors intel·lectuals d’aquell moment, en contra del liberalisme doctrinari d’encuny francès i en contra del nacionalisme castellano-espanyol de l’estat borbònic, establiren el principi que l’afirmació de la identitat i l’accés a la universalitat i a la modernitat no tan sols eren compaginables sinó que es potenciaven mútuament. No és gens casual que el primer teòric de l’autonomia política sigui alhora qui propugna la creació d’una indústria turística i una modernització dels costums socials. M’estic referint a Miquel S. Oliver, un referent fundacional indiscutible de la Mallorca contemporània. A més dels meus treballs acadèmics, he publicat nombrosos articles sobre qüestions ben diverses. Per exemple he insistit molt en la idea que un projecte de recobrament de la llengua i la cultura catalanes necessàriament requeria el suport, d’una banda, d’organitzacions polítiques nacionals illenques i, de l’altra, d’una societat civil ben articulada i ben activa. També he intentat ser propositiu i pragmàtic a l’hora d’establir la terminologia i la conceptualització del discurs del mallorquinisme polític. He propugnat obertament que era un error mantenir en el llimb de la indefinició quina era la naturalesa nacional de les Balears. La meva aposta és considerar-les una nació concebuda com a subjecte polític i jurídic sobirà. Esser una nació comunitàriament i internacionalment és esser alguna cosa perfectament identificable. És un concepte fort, que per se implica quelcom de transcendent i tot un conjunt de trets i de drets. I els Països Catalans serien la nostra nació cultural. En quaranta anys no hem estat capaços de resoldre la nostra particular qüestió de noms. També he estat un ferm partidari de l’ús del concepte mallorquinisme polític. Aquesta és la nostra tradició. A més, cal entendre les coses talment com són: el mallorquinisme o el menorquinisme són la mateixa cosa que el catalanisme però a indrets geogràfics diferents. Cal barrar el pas a la possibilitat que sectors antimallorquins que pretenen la castellanització i la provincianització definitiva de Mallorca s’apropiïn d’un terme que pot arribar fàcilment al cor de la gent. Els qui estimam de veritat Mallorca som els nacionalistes d’autodefensa i els sobiranistes, i els qui volen convertir-la en una altra província castellana més en realitat odien Mallorca talment com de veritat és i en reneguen. Per als meus escrits sobre el fet nacional dels mallorquins sobretot m’han estat especialment útils els llibres i els articles del valencià Joan Francesc Mira, l’intel·lectual de més categoria que en aquests moments hi ha als Països catalans.

Tu has estudiat i analitzat la nostra realitat des de jove, per tant, era inevitable que tu entrellucassis un futur. Ara, que ja tens la perspectiva de bastants d’anys, estàs sorprès de com han anat les coses?

Jo tenc una particularitat: el meu pensament polític és bàsicament el mateix que el que tenia devers l’any 1975. He canviat ben poc. I no dic que sigui una virtut! Evidentment n’he anat fent adaptacions a les noves realitats que han anat sorgint. Sempre he estat una persona que ha tengut molt clares unes determinades coses i uns determinats objectius. He tengut l’instint pragmàtic d’intentar convertir en realitat allò que podia ser possible, segons el meu parer, és clar. El fet de viure i conèixer la gent de Campanet m’ha condicionat molt. Crec que conec bastant bé com són els votants concrets del mallorquinisme polític progressista, què estan disposats a jugar-se, quin és el seu grau de compromís permanent… Sé que llegeixen, o no, i quines televisions veuen…

En qualque moment no t’ha fet témer que es perdi això; aquesta fidelitat?

Donar el vot a un partit polític cada quatre anys és molt fàcil. Són vint minuts d’un diumenge. El que és difícil és esser coherent amb tot el que implica triar una determinada opció política. Caldria assumir a nivell personal i traslladar a l’àmbit de la vida quotidiana els plantejaments programàtics del partit que hem votat. En el cas de MÉS això significaria que cada votant hauria de personalitzar en el seu àmbit vital i professional les bones pràctiques de l’ecologisme, la igualtat social, la solidaritat, l’adhesió activa a la llengua i la cultura que ens són pròpies, l’autocentrament polític i cultural, el compromís amb l’entorn pròxim, el rebuig d’un Estat espanyol que és enemic de les Balears, la irritació davant l’espoli fiscal que patim, etcètera, etcètera.

Això és un camí d’anar i tornar: això ho voldries de les bases, i també ho voldries de les elits.

Encara molt més, és clar. Si les elits ja no són coherents amb el programa i amb l’opció electoral que suposadament defensen i voten, aquí sí que ja falla tot! Hi ha hagut un fet recent que m’ha “traumatitzat” molt. Quan es va fer la gran manifestació de cent mil persones pels carrers de Palma, fa uns tres anys, el fet lingüístic era un component substancial de la mobilització. Llavors, el diari Ara va oferir dos mesos de subscripció gratuïta als ensenyants que la volguessin. Se n’hi apuntaren uns 700. Però, els dos mesos s’acabaren, i d’aquests 700 en quedaren una trentena, ara ja pagant. Clar, un país que vol normalitzar la seva cultura i la seva llengua i que tan sols compta amb una base humana tan mínima que està disposada a destinar unes desenes d’euros anuals a fer possibles els objectius que hipotèticament creu desitjables per a la comunitat difícilment se’n sortirà. La responsabilitat i el compromís individual, amb peatge econòmic inclòs, són requisits imprescindibles per a la normalització lingüística i cultural, juntament amb polítiques institucionals de suport que siguin potents i encertades.

I aquesta trentena ja no són base…

No, són referents professionals en determinats àmbits. Tenc una visió poc autocomplaent, tant de la societat mallorquina com del món que podríem dir progressista i mallorquinista. Pens que tenim moltes mancances, moltes limitacions i un grau de compromís massa poc intens. I també m’hi incloc a mi, evidentment.

És gratificant per a tu el camí que es va fent?

Pot ser gratificant de manera puntual. Per a mi ho ha estat molt aquest cap de setmana passat (26 i 27 de novembre), a Inca, a les Jornades organitzades per les Fundacions Ateneu Pere Mascaró i Emili Darder. He vist uns joves d’una trentena anys que ja han llegit molt i han reflexionat molt. I a la vegada tenen un sentit pragmàtic a l’hora d’aplicar totes les seves anàlisis a la realitat del nostre país. La veritat és que escoltar-los m’ha estat molt gratificant

Quins aspectes d’aquestes jornades t’han resultat xocants, preocupants, i quins han sortit reforçats?

N’ha sortit reforçada la meva confiança en la generació dels que ara tenen una trentena d’anys. La majoria d’ells comparteixen un mateix tipus de barba, una mena de senyal generacional. Hi he vist una formació molt sòlida. Hi he vist vocació política. Hi he vist capacitat d’interpretar la realitat i voluntat d’intervenir sobre ella. I això és la política. El seu discurs presenta nombroses novetats. I metodològicament està ben construït. Tot i això, hi ha algunes coses que no em convencen i me’n distancien. Deixen massa de banda l’element lingüístico-cultural i els elements històrics. Crec que això és un error. Sembla que pensen que dins la societat demogràficament i culturalment complexa de la Mallorca d’ara mateix el sobiranisme tan sols hi podrà fer camí si deixa de considerar-los fets prioritaris, a la llengua, la cultura i la història. No crec que sigui així. Si el nacionalisme espanyol no en prescindeix gens ni mica deu ser perquè aquests elements tenen alguna importància. Si ara mateix mirau la programació de les televisions madrilenyes veureu que emeten contínuament sèries de temàtica històrica, sempre sublimant el passat castellà amb l’objectiu de crear un sentiment d’orgull en els ciutadans. Les sèries de recreació històrica que programen tenen una intenció que va més enllà del propòsit d’entretenir els espectadors. No oblidem que Mariano Rajoy i la seva tropa cada dia diuen moltes vegades que “España es la nación más antigua del mundo”. Em sembla evident que no podem renunciar al coneixement de la història. Per exemple, conèixer la d’Espanya pot servir per comprovar que es tracta d’un Estat que secularment ha estat hostil a la immensa majoria de la seva gent i que, en conseqüència, no ha fet cap mèrit ni un per guanyar-se l’adhesió dels seus ciutadans. I conèixer quina ha estat la relació de les Balears i els Països Catalans amb l’Estat és imprescindible per entendre el moment present. Tal vegada ara no ens trobam encara en la mateixa situació que va implantar-se després de la Guerra de Successió i de l’aplicació del Decret de Nova Planta? A partir de 1715, la relació de les Balears amb l’Estat va ser de subordinació i de despersonalització política, de minorització lingüística i cultural i d’espoli fiscal. Exactament els mateixos mals que actualment pateixen les Balears i tots els Països Catalans. Quant a la qüestió lingüística, pens que si s’envien missatges a la societat dient que la normalització de l’ús del català no és un fet central ni un objectiu prioritari el que es fa es desactivar el moviment de reivindicació lingüística i també les actituds individuals que li són favorables. Aquest és un error que no podem cometre en un moment que el català està més en perill que en cap altre moment de la història. El que determina la continuïtat d’una llengua dins un territori no és tant la quantitat total de parlants com el percentatge que aquests representen. I a les Balears el percentatge va baixant de manera alarmant. De cada vegada és més difícil impulsar polítiques lingüístiques normalitzadores. I com que de cada vegada és més complex, de cada vegada els governants que suposadament en són favorables ho deixen més de banda. La gestió de la complexitat és sempre difícil i freqüentment genera conflictivitat. Per això de cada vegada està més aparcada la qüestió de la normalització lingüística en els governs balears i insulars de progrés. Anam per un mal camí.

Com valores la teva etapa de Conseller? Com un home de llarga trajectòria intel·lectual assumeix unes feines de responsabilitat política concreta. Què significa per a tu aquesta experiència?

El primer que vull dir és que jo, de sempre, vaig ser una persona molt interessada per les polítiques culturals. Si miràssiu el diari Baleares de finals dels anys setanta, ja hi trobaríeu articles meus que parlen de polítiques culturals sobre arxius, biblioteques, retolacions de carrers, etc. Tota la vida vaig llegir llibres i articles sobre el tema. També m’interessava l’educació, però en segon terme; molt més la política cultural que no l’educativa. Vull dir que molt abans de tenir cap càrrec públic ja havia fet molts d’articles, impartit conferències o participat en taules rodones sobre política cultural. Igualment havia redactat aquest apartat en alguns dels programes electorals del PSM. Quan l’any 1995 em nomenaren conseller de cultura i patrimoni del Consell de Mallorca jo tenia un coneixement profund del sector i tenia molt clar el programa que s’havia d’aplicar. Després, és clar, et trobes amb les inevitables limitacions. La primera va ser que els primers quinze mesos vaig ser l’únic càrrec polític en la gestió de l’àrea de cultura. Després s’hi va afegir en Pere Muñoz. Junts vàrem fer una feinada immensa. Pensau que en aquell moment el Consell ja havia rebut del Govern balear la transferència de la gestió de la cultura. El nostre objectiu bàsic va ser doble: treballar en la institucionalització i en la nacionalització de la cultura. Què vol dir això? Es tractava de crear equipaments i infraestructures culturals i de fer realitat que la llengua i la cultura pròpies del país ocupassin la centralitat social i fossin transversals i d’accés i ús universals. Per anar-ho fent possible, duguérem a terme un gran nombre d’iniciatives concretes: la Casa Museu Llorenç Villalonga, la Biblioteca Lluís Alemany, l’Arxiu del So i de la Imatge, l’Espai Mallorca, el suport a l’edició en català, el circuit teatral i d’activitats musicals, la recuperació del patrimoni musical amb enregistraments i amb edició de partitures… Signàrem convenis de col·laboració amb el departament de cultura de la Generalitat de Catalunya. Vàrem impulsar campanyes sectorials de normalització lingüística. La idea era crear institucions culturals, garantir la professionalització de la seva gestió, donar suport a les iniciatives culturals de caràcter empresarial o associatiu i facilitar i incrementar l’accés del públic a la cultura. Convertírem el Teatre Principal en un centre de produccions pròpies aportant-hi pressupostos suficients i apostàrem pels espectacles de qualitat en català. El problema va ser que els pressuposts eren absolutament insuficients per a fer les polítiques culturals bàsiques que eren necessàries. Un exemple. L’any 1995 ja era irrenunciable el deure de crear una línia de suport institucional a la creació audiovisual. Idò bé, et trobaves que únicament hi podies destinar uns deu milions de pessetes, una quantitat ínfima tenint en compte els costos de producció que té aquest sector. La gestió institucional de la cultura requereix personal tècnic qualificat que faci possible treure tot el rendiment social i cultural potencial a cada equipament cultural. Idò bé, això gairebé era impossible perquè la creació de les places de tècnic que eren necessàries era enormement difícil.

I el Servei de Patrimoni històric-artístic?

Hi va haver una enorme limitació de recursos humans i pressupostaris però també vàrem fer moltes coses. La custòdia, la conservació i l’estudi del patrimoni històrico-artístic té uns costos elevadíssims. La primera cosa que vàrem fer va ser reconvertir la partida que fins llavors s’havia destinat al pla de façanes (des del meu punt de vista la majoria de vegades implicava una despersonalització de la fisonomia externa de les cases tradicionals dels pobles) i la destinàrem a donar suport a la conservació i restauració del patrimoni veritablement valuós (tafones, convents, jaciments arqueològics, casals de possessions, esglésies, retaules…). També vàrem promoure un pla de senyalització dels jaciments arqueològics, a més de donar suport anualment a un pla d’excavacions. La meva obsessió era planificar el que s’havia de fer en els diferents sectors. Així, vàrem encarregar mitjançant un concurs públic un Pla de castells, per un import d’onze milions de pessetes. Hi intervingueren vuit o nou especialistes: arqueòlegs, historiadors, biòlegs… Molt bé, ja tenim el Pla de castells. Ara necessitam uns set-cents milions per a dur a terme les actuacions necessàries. I els set-cents milions no hi eren! El castell de Santueri deu estar més o manco igual de com estava el 1999: amb la murada que encara es conserva dreta sense reforçar i, per tant, en perill d’enderrocament.

No et desanima això?

Jo ja fa molt de temps que vaig superar el fet d’estar animat o d’estar desanimat. Recordem el gran Gramsci: “El pessimisme de la raó i l’optimisme de la voluntat”. Ja vos podeu imaginar, però, que som molt escèptic respecte a la possibilitat que al meu país algun dia es puguin fer les polítiques culturals que serien necessàries. Tenc la impressió que la cultura de cada vegada més és un fet secundari en els programes de govern, també en els dels governs de progrés.

Aniria en la línia que tu comentaves de les noves generacions? I del teu pas per la Conselleria d’Educació què ens en podries dir?

No només de les noves, també de les velles. Del 1999 al 2003 vaig ser el conseller d’Educació i Cultura de les Balears. És evident que vaig dedicar el 95% del meu temps a l’educació. Una àrea que exigeix una implicació absoluta. Més de dotze hores cada dia. Reunions, visites als centres, recepció de col·lectius, elaboració i estudi de documents normatius, assistències al Parlament, viatges a les altres illes…. L’equip de directors generals varen fer una gran feina. I també els col·laboradors tècnics i els funcionaris. Això ja m’havia succeït abans al Consell de Mallorca. Durant el primer govern de progrés crec que es va fer una gran feina en la millora del sistema educatiu balear. Es varen crear, ampliar i reformar equipaments escolars per un valor d’uns vint-i-cinc mil milions de pessetes. Es va ampliar la plantilla dels centres amb uns mil dos-cents professors. Es va incrementar molt l’oferta de cicles formatius. Varen augmentar ben considerablement els recursos humans destinats a l’atenció a la diversitat. Es crearen diversos organismes de participació. L’ensenyament en català va créixer en tretze punts. La filosofia era que l’ensenyament en català als alumnes que no el tenien com a llengua familiar era l’única manera d’aconseguir que adquirissin la capacitat d’ús dels dos idiomes oficials i que, a més a més, servia per a potenciar globalment les seves capacitats lingüístiques. En dos cursos els tallers de llengua passaren de tres a vint-i-nou. A la UIB es construïren dos nous edificis i s’implantaren sis nous estudis. Es va editar una gran quantitat de material didàctic. Es va fer un gran esforç per a la generalització i ús de les noves tecnologies. El curs 2003-2004 implantàrem un curs d’iniciació de llengua i cultura que es va fer a 87 col·legis amb la participació d’uns 1200 pares i, sobretot, mares, la immensa majoria nous vinguts. El fet més important va ser que vàrem ser capaços d’establir una relació molt fluïda i mol intensa amb la comunitat educativa, especialment amb els professors. Moltes reunions i molt de diàleg. Escoltàrem la gent i convertírem les solucions que els diferents centres havien trobat per a resoldre els problemes de les seves aules en la normativa que va promulgar l’administració educativa. Així varen néixer els PIEs. Tot això es va fer amb un pressupost d’educació molt insuficient. Recordem que l’any 1998 el PP balear havia acceptat la transferència per deu mil milions de pessetes manco dels que ens haurien correspost en el cas que haguéssim rebut la mitjana de les deu comunitats autònomes que també les assumiren els anys 1998 i 1999. A causa de la irresponsabilitat i la incompetència del PP balear, des de llavors hem deixat d’ingressar uns 180 mil milions de pessetes per a la nostra educació. Si hi afegim que l’any 2004 suprimiren el cobrament de l’ecotaxa, podem dir que el PP per a les Balears ha estat un partit ruïnós.

I, a Cultura, què va passar? I a Política lingüística?

En el marc de les competències que corresponen al Govern balear, vàrem promoure la promoció exterior de la cultura produïda a les Balears, tant cap a la resta dels Països Catalans com a altres parts del món. En Pere Muñoz va donar-li molt d’impuls institucional, a la cultura. Les Balears foren presents a fires internacionals del llibre, del disc, de les arts plàstiques, de teatre, de temàtica lingüística. Vàrem promoure devers cinquanta traduccions d’obres d’autors balears. La cirereta va ser la creació, juntament amb Catalunya, de l’Institut Ramon Llull, el primer organisme de la història que era compartit per les administracions catalana i balear. En política lingüística, en Joan Melià i el seu equip, partint de zero, varen fer una feina immensa i molt creativa. En tots els terrenys, inclosa la creació de l’emissora Som Ràdio que en molt poc temps va tenir més de deu mil oients. Per primera vegada en la història de les Balears es va poder veure en què consistia l’impuls institucional a la normalització lingüística.

Algun mancament?

Sí, en la meva etapa de conseller hi va haver un forat negre. I em dol a l’ànima que fos així. Els equipaments culturals de referència de cada illa -Arxiu Històric del Regne de Mallorca, Biblioteca de Can Sales, Museu de Menorca, Museu d’Eivissa, Museu del Puig dels Molins, Biblioteca de Maó…- tenien unes plantilles que no arribaven ni al cinquanta per cent de les que haurien hagut de tenir d’acord amb els seus fons i amb els serveis que en bona lògica els correspondria donar. No disposaven de suficients tècnics qualificats per gestionar de manera professional i científica el patrimoni bibliogràfic o arqueològic o artístic que conserven. A més, no tenien pressupost per a l’adquisició de nous fons o per a la restauració o la digitalització dels que ja tenien en propietat. Augmentar el capítol 1 per a contractar un personal que era del tot imprescindible va ser un objectiu impossible. Ho intentàrem contínuament, però es veu que créixer en capítol 1 per a contractar personal tècnic per als equipaments culturals és un deshonor inassumible per als consellers d’Hisenda. No hi ha cap comunitat autònoma de l’estat que tengui uns equipaments tan mal dotats en pressupost i en personal com els de les Balears. El 14% del nostre PIB que cada any ens espolia l’estat permet a les comunitats beneficiàries de la nostra solidaritat tenir uns museus, uns arxius i unes biblioteques en molt més bones condicions que els nostres. Una vergonya. I la vergonya en bona mesura encara dura.

Com valores aquests 40 anys del PSM?

La història del PSM sobretot té el mèrit de la continuïtat, de la capacitat de resistència contra tot tipus d’adversitats. Res feia preveure que a les Balears del postfranquisme es consolidaria per primera vegada en la història de Mallorca i de Menorca un partit polític autòcton i sobirà. Abans de 1936 la història sempre havia estat la mateixa. En un moment de crisi i d’aparent transformació del sistema polític espanyol (el 1898, el 1917, la Segona República…), quan semblava que hi havia expectatives de refer el sistema, es creava a Mallorca una organització de caràcter regionalista o nacionalista. Tot seguit es presentava a les eleccions, fracassava i desapareixia. I alguns dels seus dirigents s’incorporaven als partits estatals i hi feien una certa carrera. L’arquitecte nacionalista Guillem Forteza fou batle de Palma pel Partit Liberal. Per tant, jo crec que el primer èxit del PSM és la seva supervivència. Amb algunes èpoques dificilíssimes. Per exemple, la dècada de 1980. El PSOE era un vertader engolidor. Semblaves imbècil si eres d’esquerres i no t’hi afiliaves. Hi vàrem haver de posar molt de voluntarisme per a continuar. Si haguéssim estat únicament un partit socialista hauríem desaparegut, evidentment. Va ser el component de mallorquinisme polític el que va donar sentit a mantenir viu el PSM. Un mallorquinisme autodeterminista des de sempre, que ja va tenir l’encert de no votar favorablement la Constitució espanyola de 1978. A més, ja des de l’inici el PSM va afegir la bandera de l’ecologisme al seu socialisme i al seu nacionalisme d’autodefensa. I així anàrem fent camí. I arribaren els anys noranta i començàrem a tenir un trajecte més planer, fins al punt que accedírem novament a l’ajuntament de Palma i entràrem per primera vegada als govern insular i de les Balears. La nostra presència municipal també va anar creixent arreu de Mallorca. Tot això, diria jo, en paral·lel a la formació d’una classe mitjana que ja tenia una certa base cultural i una professionalització mitjana, que s’identificava amb els trets bàsics de la mallorquinitat, que se sentia compromesa amb els valors progressistes i ecologistes, i que ja tenia una capacitat de decisió personal suficient per a neutralitzar l’allau de publicitat favorable als partits estatals que li arribava de manera permanent a través de les televisions madrilenyes. El PSM a molts de pobles de la Part Forana ha pogut competir de tu a tu amb el PSOE i ha reconvertit molts de votants del PP en votants progressistes i mallorquinistes. I no és que el PSM s’hagi tornat de dretes, és que ha sabut alliberar de les urpes del PP uns votants que eren presoners de la inconsciència política però que objectivament tenien uns interessos que realment coincidien amb els que defensava el PSM. L’honradesa, l’eficiència en la gestió, l’aposta pels serveis socials i el respecte als ciutadans i a les associacions locals expliquen l’èxit del PSM a una bona partida de municipis.

Encara queda per fer

Moltíssim! Encara som ben enfora de la meta, una meta que ha de ser la de convèncer la majoria de la societat perquè faci costat al sobiranisme d’esquerres i ecologista. Hem de tenir la certesa que la nostra és la proposta ideològica que li convé a qualsevol ciutadà illenc que cregui en l’honradesa, la democràcia, el treball digne, en uns serveis públics de qualitat i universals, en una educació eficient i inclusiva, en la cultura com a factor d’enriquiment personal, en la protecció radical del territori, en la plenitud de la llengua catalana com a element d’identificació i de cohesió, en la gestió intercultural de la diversitat, en un model econòmic diversificat i sostenible, i etcètera etcètera. És evident que el PSM com a organització hauria pogut ser encara més eficient. Ara com ara la majoria social no és al nostre abast a molts d’indrets de Mallorca. Hi ha moltes Mallorques. I n’hi ha que són inaccessibles al sobiranisme d’esquerres encara que sigui l’opció que objectivament més convendria a la majoria dels ciutadans. A Mallorca hi ha més d’un 90% de la gent que només veu televisions madrilenyes. Voleu dir que una gran part d’aquests ciutadans saben que existim? I si no saben que existim, com ens poden votar? El PSM i MÉS han d’anar alerta amb el perill de l’autocomplaença. Els bons resultats de l’any 2015 almenys en una tercera part no estan gens consolidats. Sabrem o podrem treure rendiment electoral de la nostra presència als diferents governs? Tots plegats, jo també, hem de ser més autocrítics i més autoexigents. Una cosa que ens fa molta falta és la formació i l’autoformació. No és possible que a les recents jornades organitzades per l’Ateneu Pere Mascaró i la Fundació Emili Darder hi hagués tan poca presència dels quadres polítics que gestionen les diferents àrees de govern. Un director general ha de tenir una bona formació ideològica i política a més de la capacitat tècnica que li és necessària com a gestor d’una determinada àrea. El seu discurs tècnico-polític necessita cobertura ideològica en tot moment.

MÉS anirà a més?

Si treballam molt, ens organitzam bé i encertam en les polítiques que gestionam des de les institucions, MÉS pot anar a més. No serà gens fàcil, però. El bipartidisme es refarà. L’electorat de les Balears en un percentatge molt elevat és d’al·luvió, això vol dir que per mecanismes molt primaris fàcilment pot anar d’una banda a l’altra. MÉS ha de ser eficient a les àrees que governa i ha de ser molt insistent i molt contundent en una sèrie de qüestions: la denúncia de l’espoli fiscal, la insistència en la idea que l’Estat espanyol va en contra de les Balears des de sempre i en l’actualitat, la lluita al Parlament i als mitjans de comunicació contra les mesures de recentralització que aplica el govern Rajoy-Montoro, la necessitat de la preeminència del poder polític per damunt els interessos dels lobbys econòmics, l’atenció i la resolució dels problemes quotidians de la gent, l’aplicació de mesures de foment de l’ús del català i de la cultura pròpia de les Balears, el comentari crític de les polítiques que impulsa l’estat, la lluita ideològica contra el discurs del nacionalisme castellano-espanyol, l’aposta per un model econòmic que opti per menys quantitat i més qualitat… Fa unes setmanes el diari Ara deia que el PP ja ha aplicat el 60% de les mesures recentralitzadores que pretén implantar. Com a organització, hem de tenir l’inventari fet d’aquestes mesures i hem de ser capaços de desmuntar-les i denunciar-les una a una i d’informar els ciutadans de com estan afectant les Balears.

Com podem donar suport al procés sobiranista català des de Les Illes?

Jo crec que massa coses no les podem fer. Podem compartir amb Catalunya un criteri que per a mi és bàsic: el procés s’ha de llegir en primera instància en clau de “democràcia sí, democràcia no”. I com que a les Balears els mitjans de comunicació i les altres forces polítiques no el llegiran d’aquesta manera, caldrà que MÉS insisteixi que aquesta és la clau correcta. El procés català, sigui quin sigui el seu desenllaç, acabarà repercutint sobre les Balears. Si aconsegueixen un estat independent, l’estat espanyol continuarà encara amb més impunitat i amb més ràbia aplicant les polítiques de recentralització i d’espoli fiscal que ara ja posa en pràctica. I les Balears previsiblement tendrem una escassa capacitat d’autodefensa. A més, l’estat espanyol té semblances amb el turc, això significa que pot produir-se una considerable minva de la qualitat de la nostra democràcia. Catalunya com a nou estat de la Unió Europea també pot ser un model que estimuli els ciutadans illencs a construir una majoria social que sigui partidària de superar el seu statu quo actual de país subordinat i espoliat i opti per l’exercici del dret a decidir. Des de la fraternitat més absoluta, si Catalunya s’allibera del jou de l’estat espanyol a mi em produirà una gran alegria.

Footer