ENTREVISTA A CRISTÒFOL SOLER ▸ Arrels Democràtiques

Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.

FITXA PERSONAL

Nom i cognoms: Cristòfol Soler i Cladera.
Data de naixement: 26 de desembre de 1956.
Lloc de naixement: Inca.
Estudis i formació: Estudis bàsics al Santo Tomás de Aquino (Inca), batxillerat superior al Berenguer d’Anoia (abans denominat l’Institut d’Inca), i estudis universitaris econòmics a l’Escola Superior de Ciències Empresarials (una universitat privada d’Alacant). També és llicenciat en Dret per la UIB.
Trajectòria laboral: Empresa familiar d’embotits al principi. Ha ocupat càrrecs polítics diversos: Conseller d’Hisenda, diputat al Parlament (1983-87/1991-99), President del Parlament (1991-95) i President del Govern de les Illes Balears (1995-96).
Militància política: Unió Democràtica del País Valencià, UCD, Partit Demòcrata Popular[1], i AP/PP.
Treball o situació actual: Membre de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca.

INICIS DE L’AUTONOMIA (80s)

Com recordau les primeres eleccions autonòmiques, del 1983? Quina valoració en podeu fer?

Entrant a l’autonomia, m’avisen del pacte entre Aliança Popular, la Unió Liberal i el PDP a nivell estatal per a les eleccions de 1983. A nosaltres ens tocava el número 4 de la llista electoral d’aquí. Jo vaig anar a parlar amb en Gabriel Cañellas, a qui aleshores no coneixia de res. No teníem ni la certesa de que sortiria el número 4! Pensàvem que guanyaria el PSOE amb diferència, però no va ser així. Llavors, vam entrar en conversacions amb Unió Mallorquina, que s’havia presentat en coalició amb el Partit Liberal. Varen dur les conversacions directament en Jeroni Albertí i en Gabriel Cañellas. Si no hagués estat per la pressió dels March, s’intuïa que n’Albertí preferia un pacte amb en Fèlix Pons. Hem de pensar que en Fèlix Pons ja tenia un valor acreditat en aquell moment, en Cañellas era un valor per encetar encara. També hi havia un altre factor: en Cañellas estava disposat a acceptar que en Jeroni Albertí governàs el Consell i no s’implicàs en el Govern, i al PSOE no li anava bé això, volien que UM participàs del Govern. Si m’apures tal vegada el plantejament d’en Fèlix Pons era el més democràtic en aquell cas: no entregar una institució a un partit minoritari sinó governar-ho tot conjuntament, encara que el partit minoritari tingués la presidència del Consell de Mallorca, que també li oferien. La diferència era que pel PSOE la participació d’ambdues formacions havia de ser als dos governs [de Balears i de Mallorca].

El pacte, que l’havien de signar els cinc partits implicats [AP, UM, PDP, Unió Liberal i Partit Liberal], finalment el van firmar en Gabriel Cañellas i en Jeroni Albertí. Jo el vaig poder veure sense signar i bàsicament UM es reservava el dret a vot en els temes de política lingüística, ordenació del territori i medi ambient. AP, sobretot la d’Eivissa, era més reticent amb el tema del català i en la política mediambiental. Aquestes dues polítiques eren en les que es podia desmarcar UM, amb tot lo altre es comprometia a donar suport al Govern.

Com valorau l’Estatut d’Autonomia de 1983? Compleix amb les expectatives d’autogovern per a Balears?

Vàrem accedir per la segona via i tard. Necessitàvem una majora dins cada illa dels plenaris municipals, i va venir d’un vot a Sant Antoni. Si allà no hi hagués hagut un regidor que canviàs el vot, no haguéssim pogut accedir ni pel 143 teòricament.

Era impossible l’accés per la via de l’Article 151?

Sí, perquè ja hi havia un acord entre els dos principals partits espanyols.

Estava la societat suficientment conscienciada entorn de l’Estatut?

L’ambient autonomista a la Transició no el vaig veure. Durant la gran mobilització que hi va haver el 1977, jo encara era a Alacant. Supòs que sí hi havia una voluntat d’anar a l’autonomia.

Durant la tramitació de l’Estatut, hi va haver reticències entre Mallorca i la resta d’illes. Hi havia hagut històricament un maltractament per part de la Diputació de Balears a Menorca, Eivissa i Formentera que els mallorquins no ens en podem fer la idea. L’Estatut no fixava la relació entre illes. Menorca i Eivissa demanaven la paritat entre illes. Hi havia l’exemple del País Basc, en el qual els tres territoris històrics tenen la mateixa representació d’escons, independentment de la població de cada un. A Menorca hi va haver reticències que provocarien la clàusula de cautela (que abans existia però ara ja no) a l’Estatut de 1983, que deia que per aprovar els pressupostos de la Comunitat Autònoma hi havia d’haver majoria de dues illes. Els socialistes interpretaven que si hi havia una majoria absoluta de diputats i era una majoria de per exemple 32 mallorquins i 1 formenterer, ja era vàlid. Quan s’havia acabat de votar tots els Pressuposts al Parlament, es feia una votació per illes. Si dues illes (els diputats representants de dues illes) havien votat a favor, els Pressuposts quedaven aprovats.

És adequat el sistema de proporcionalitat corregida per a la representació de les illes al Parlament?

Sí. Això no es va resoldre a l’Estatut, es va deixar per a una llei posterior. Hi va haver dos partits de la Coalició Popular (tant el PDP com els liberals) que teníem clar que havíem d’anar per la fórmula de la proporcionalitat corregida. A la vegada, tenim un Estatut que té com a clau de volta els consells insulars. Totes les competències que la Comunitat Autònoma rep són transferibles als consells. Jo hi estic d’acord en això. Quan vaig ser President, me’n vaig adonar compte de la diversitat de cada illa. Som una comunitat insular. Ara bé, consider, per exemple, que el sistema educatiu ha de ser per a tota la Comunitat (fins i tot hauria de ser el mateix sistema per a tots els Països Catalans, si m’apures), i la sanitat també. Per a mi és bo aquest sistema, tot i que veig que dins Mallorca es tapen el Govern i el Consell. Jo hagués estat partidari que a Mallorca fos més important el Consell. Un exemple: al País Basc les competències bàsiques són dels territoris històrics, i el Govern basc no dóna la impressió de ser un govern dèbil. Govern coordinador sí, però dèbil no. Les illes han de poder decidir sobre allò que tenen més proper.

Quin paper han jugat les Illes Balears en el traspàs gradual de competències des de l’Estat? Quina dificultat creu que ha tingut aquest procés?

Per a mi tot el que ha provocat la situació d’aquest autonomisme que tenim és el sistema de transferències de competències. Encara que ja hi hagués competències acordades per part de la preautonomia, s’havia de renegociar. La negociació es feia primer a nivell tècnic i després, en una segona negociació, a nivell polític. Hi havia el Consell de Política Fiscal i Financera, dins el qual les disset comunitats autònomes tenien un vot cada una i la representació estatal tenia disset vots més i el desempat. Aquestes eren les regles del joc, i amb un Govern amb 202 escons i les idees molt clares respecte la unitat d’Espanya (en realitat això ho han tengut sempre molt clar des de Madrid, sigui el partit que sigui). A l’hora de transferir, t’ho feien pel sistema del cost efectiu del servei, que incloïa les despeses de personal, les despeses administratives (llum, paper, ordinadors…), les subvencions que anaven lligades a determinades competències, i finalment, la inversió, que era un element molt important. Aquesta inversió no t’entrava, et feien que el que ells deien “inversió de reposició”. Un exemple clar: ens van valorar el que costava el rendiment de les carreteres, però la inversió nova (és a dir, les inversions futures que s’haguessin de fer) no entrava a cap competència. Què va provocar això? D’entrada, quan sabien que una competència entrava en fase de transferència cap a les comunitats autònomes, automàticament començava a desaparèixer personal i t’ho buidaven tot. És a dir, retallaven despeses. Els pressuposts no es territorialitzaven per delegacions. Per exemple, si tu assumies una competència de la delegació d’Educació, els recursos que te donaven podien ser inferiors als dels tres pressuposts inferiors que havia tengut la delegació d’Educació, perquè ells eren els qui tenien els números, nosaltres no (o teníem els que ells posaven damunt la taula). Per si no fos això prou, l’Estat es quedava tota la massa de recursos del que era inversió nova, i això va donar una capacitat de finançament a l’Estat grandiosa, perquè ja no tenia aquest compromís. La inversió nova no entrava. Es podien fer convenis, però no entrava. Deien que hi hauria un sistema de finançament autonòmic just i equitable, i a partir del qual nosaltres podríem dur endavant la inversió nova que no rebíem d’inici. Però els finançaments autonòmics que hem tengut han estat injusts, i no han tengut en compte la població que hi ha. No hem tengut els recursos que ens tocarien en funció de la nostra demografia. Això ha provocat la continuació de l’espoli fiscal, que ja venia d’abans. Amb el tema de les carreteres, per exemple, es va pactar que l’Estat ens donaria el % equivalent a la nostra població. És a dir, si nosaltres érem l’1% de la població, i l’Estat gastava 100 milions, ens donaria 1 milió per fer noves carreteres, per exemple.

Eren justs els convenis que es van fer a partir d’aleshores?

El de carreteres en concret estava bé, respectava el percentatge que ens toca. Però dins aquest Estat, si tu no estàs d’acord i duus el conveni al Tribunal Constitucional, et contesten que una comunitat autònoma no pot coartar la llibertat dels diputats de les Corts a l’hora de decidir les aplicacions pressupostàries. És paper banyat. Els convenis i els acords que es van firmar és tot paper banyat per al Tribunal Constitucional, des del moment en que primer hi està la sobirania del poble espanyol, representada per les Corts, la qual és intocable.

Les transferències eren per via decret. Però el Tribunal Constitucional hi va tenir què dir, i ara encara més. Hi havia un moment en que teníem més autonomia que ara. En matèria econòmica, hi ha un article de la Constitució que diu que en matèria econòmica les qüestions que puguin a dur les comunitat autonomies, si això pot afectar a l’economia i al conjunt de les activitats econòmiques de l’Estat espanyol, ja no són vàlides.

Com era la relació entre els governs de Felipe González i Gabriel Cañellas en relació a les competències?

En aquell moment no hi havia pietat per a ningú. Jo vaig tenir accés a la negociació funcionarial, perquè era el Conseller d’Hisenda i el Vicepresident de la Comissió Mixta de Transferències de Balears. Assistia a reunions tècniques, perquè el responsable de negociar les competències era cada conselleria, però l’equip tècnic important el posava la meva Conselleria. I veia que els polítics te deien una cosa, però que les elits funcionarials assentades a Madrid des de feia anys eren els qui realment manaven. Aquests eren els antiautonomistes, s’oposaven a la descentralització de l’Estat. Fins i tot, quan fèiem reunions amb algun ministre, hi havia qualque funcionari que aixecava la veu al ministre… Era una resistència estatal molt dura. Negociaves amb una infraestructura administrativa amb molt de poder. Els polítics no l’acabaven de controlar de tot.

Creu que Alexandre Forcades, conseller d’Economia des de 1987, practicava, com s’ha dit, el nacionalisme econòmic?

Qualsevol persona que hagués viscut aquell procés de transferències, començaves a pensar el que era Espanya. Veies el centralisme madrileny, veies que peticions que tu consideraves de to menor, per a ells no ho eren. Un que ha estat Conseller d’Hisenda comprèn fàcilment el funcionament de l’Estat espanyol. I, sí, n’Alexandre Forcades es va fer nacionalista, per dir-ho d’alguna manera, sobretot negociant les competències de les quals ell també en va haver de revisar moltes, perquè se n’estaven incomplint moltes…

Com recorda el procés de reforma de l’Estatut a partir de 1991?

Hi va haver un moment que el tancament del PSOE va ser tan fort que totes les comunitats autònomes punyien. En Cañellas se queixava a n’Aznar per a que li donés canya al PSOE, perquè no complien amb els calendaris que estaven promesos. N’Aznar li va dir que presentéssim una proposta de modificació de l’Estatut, i en Cañellas li va dir que inclouríem la proposta del concert econòmic, cosa que n’Aznar va acceptar. Però, no ens enganyem, Espanya és Espanya. Ho va acceptar perquè volia donar canya al Govern central. En Cañellas va ser hàbil, va pensar que si fèiem la reforma no havia de ser només per ajudar al PP de Madrid, sinó que també havia de tenir un benefici per a nosaltres. Això ho va tenir clar. Després tot això ho ficarien dins un calaix. El 1995, quan jo ja era President, es va sotmetre a votació. Jo vaig parlar amb tots els diputats balears del PP al Congrés, i els vaig dir que ho votessin a favor, i ho van fer. El PSOE hi va votar en contra. I un diputat del PP, en Francesc Gilet, es va abstenir. I va quedar tomat. Al Parlament d’aquí aquesta proposició de llei el PSOE ja no l’havia acceptat, havia votat en contra. I la va treure el PP bàsicament amb UM i el PSM.

Quina va ser la raó per la qual els partits estatals rebutjaren la proposta d’Estatut de 1991 i promogueren una nova el 1993?

Va ser conseqüència de la LOAPA. Van arribar a pactar. Això que va fer n’Aznar el 1991 va provocar que llavors s’asseguessin els dos partits estatals i fessin uns pactes per veure com podien dur aquest tema endavant.

El rebuig era pel concert econòmic, i per la policia autonòmica i totes aquestes qüestions…

Quin impacte va tenir el Govern de Gabriel Cañellas (1983-95) sobre la identitat pròpia i la qüestió nacional?

Érem un govern de gent que no havíem tengut mai càrrecs polítics. Jo vaig ser el diputat més jove de la primera legislatura, i vaig jurar el càrrec de conseller amb 26 anys. Ara bé, érem gent formada. Coneixíem el món exterior. Avui en dia hi ha polítics que acaben els estudis, entren a un partit i no coneixen mai el món. Era un govern que sempre abans de començar el Consell de Govern, parlàvem de qüestions generals, del que ens afectava. Teníem clar que l’Estatut s’havia de complir, amb tot el que això implicava. Ningú se va oposar a fer la Llei de Normalització Lingüística. Qualsevol conseller podia parlar d’un tema que no fos de la seva conselleria quan algú treia el tema a debat. I en Cañellas demanava opinions.

Amb el tema de la llengua, en Cañellas veia que era una llengua única, però sempre ens deia que “no en parleu d’això”, per no muntar una guerra, com passava al País Valencià. Es va fer la Llei de Normalització Lingüística, també tenint en compte la defensa de la llengua de Jeroni Albertí. La LNL pot ser que sigui una llei tèbia, però arribar a un consens per unanimitat va ser molt. Aquesta mateixa llei avui en dia no sortiria igual. Una altra cosa ha estat el desplegament. La Llei era una llei marc, a partir de la qual es podien anar penjant decrets. El desplegament durant l’etapa d’en Cañellas pràcticament no es va tocar. Els coneixements lingüístics dels funcionaris eren d’un nivell encara molt minse. Tot i que ja va començar a preparar, amb n’Aina Moll, una comissió interinstitucional, per començar a donar pautes a les conselleries; es va demanar a la Universitat que es fes tota la toponímia en català…

Creu que l’Acord Interinstitucional (i la Campanya per la Normalització que coordinà Aina Moll) va tenir efectivitat per a la llengua?

Sí, crec que sí. Però era una cosa encara a fer. Hi va haver bons delegats en Educació que indubtablement van lluitar a favor de la llengua. Per a mi s’havia d’anar més lluny, que és on vaig intentar anar jo quan vaig ser President: crear una Direcció General de Política Lingüística, posar la llengua com a requisit per al funcionariat…

No hi estava a favor de l’Ordre Rotger. Vaig decidir que havíem de fer un decret que fos de mínims, perquè es pogués fer un ensenyament 100% en català. En el Govern d’en Cañellas no es debatia la immersió lingüística. De fet, el primer President que en seu parlamentària i en el discurs d’investidura va deixar clar que el català era la nostra llengua i que com a tal havia de tenir unes conseqüències a l’altura amb tot el desplegament, vaig ser jo. La paraula “català” no la van pronunciar mai abans de mi.

Era Gabriel Cañellas regionalista, mallorquinista…?

Nacionalista no ho és. És un regionalista “ben entès”, que diria ell. Això vol dir que és un regionalista dins Espanya. Ell no concep un regionalisme que pugui evolucionar com a reacció davant les injustícies que l’Estat espanyol pugui fer damunt aquella regió. És un regionalisme posat per facilitar les coses a l’Estat. I folklòric.

Ell és una persona que té una formació intel·lectual més ampla del que molta gent es pensa. Lo del tractor groc i tot això li dóna un aire pagès, però ell té molta formació. Utilitzava aquesta topada pagesa. Era una estètica buscada.

MOBILITZACIONS DELS ANYS NORANTA

Com valorau l’experiència de la presidència de Cristòfol Soler (1995-96) respecte la llengua i la identitat pròpia?

A mi me va costar molt prendre la decisió. Pensava que ho havia de ser na Rosa Estaràs. I com a President del Parlament vaig estar molt bé, em va ajudar a entendre més als altres, vaig procurar tenir relació amb els portaveus d’altres grups i vaig procurar ser proper amb tots. Vaig aprendre molt.

Quan jo vaig a la investidura, me propòs tot una sèrie de coses. Jo havia fet, amb un equip, el programa electoral d’aquell any. I vaig demanar a l’executiva del partit si havíem de tirar endavant o no el tema de les directrius de l’ordenació del territori, perquè no ho acabàvem de fer. I, començar a fer de bon de veres el desplegament de la normalització lingüística. Aquestes eren les dues coses que tenia clar i que sabia que estaven aprovades pel programa electoral del partit. Així que les vaig dur a la investidura. Això va suposar la Direcció General de Política Lingüística, i activar els criteris per a les directrius de l’ordenació del territori, que llavors continuaren interpretats pel govern del meu successor, en Jaume Matas.

Me vaig reunir amb gent de tots els municipis de les Illes, que és quan vaig veure de veritat les deficiències que han patit sempre les illes respecte les institucions de Mallorca. Vaig veure una comunitat molt plural, fruit de la nostra història.

El meu govern va durar un any, perquè si tu toques llengua, ordenació del territori, donar més ajudes als consells insulars… Vaig ser el primer president que vaig anar a un congrés de Comissions Obreres de Balears. Això a determinats sectors del PP, sobretot els que venien d’AP, no els agradava. Amb els temes lingüístics, i també amb els de medi ambient, feia una comissió en la qual hi havia una persona del Govern, una del Grup Parlamentari i una del partit, i consensuàvem. I quan allò estava consensuat, el Govern decidia si ho tirava endavant o no. El que va passar és que en el grup parlamentari no ho tenia fàcil per aprovar les coses. Coses que havien aprovat el Govern, i els representants del Grup Parlamentari i del partit, el Grup Parlamentari tot reunit no hi estava d’acord qualque vegada. Era curiós això! Vaig veure que no hi havia l’empenta que hi hauria d’haver. En turisme, per exemple, hi havia molta oferta il·legal, i vaig voler implementar un pla per solucionar aquesta oferta il·legal, i no vaig aconseguir que sortís endavant.

Mai vaig anar contra en Matas. Alguns han dit que li vaig donar Agricultura per anar contra seva, però no és així. Agricultura era la conselleria que gestionava millor els fons europeus. Jo en un principi vaig mantenir el Govern d’en Cañellas. En temes lingüístics i de medi ambient, en Matas recolzava les meves polítiques. I era una persona que quan dimitiria, ell continuaria amb el Decret de Mínims, no ho modificaria.

Davant aquesta situació, si hi havia d’estar només de gestor, no me valia la pena. No me va costar el mínim esforç plegar.

Hi va haver influències des de Madrid en la manca de suport del PP cap a vostè?

El 1996 hi va haver eleccions generals, i n’Aznar depenia d’en Jordi Pujol. En Baltasar Porcel em va cridar i me va dir que “al President Pujol li agradaria parlar amb tu”. Vam contactar, va venir, i em va dir “jo venc només per fer-li una pregunta: me’n puc fiar d’aquesta gent?”. Jo vaig contestar: “ferma’ls”. El president Pujol tenia clar que si CiU pacta amb ells, no volia tenir problemes amb n’Eduardo Zaplana, el President de la Comunitat Valenciana, amb el tema lingüístic. Li vaig dir a en Zaplana que si volia que el PP tengués el Govern de l’Estat, havia de començar millorant relacions amb en Jordi Pujol, cosa que a ell no li agradava. Que jo intermediés entre ells dos n’Aznar no ho va arribar a pair. Record que l’estiu anterior, va venir a fer una visita a Mallorca i se va mostrar (i la seva dona més encara) molt catalanòfob. Nosaltres vam quedar al·lucinats. Vaig assistir a la seva investidura, i allà vam quedar que faríem una audiència per parlar més endavant, però després, quan ell va veure que aquí hi havia moviment entorn meu, va desconvocar l’audiència, com dir “m’estim més en Matas”.

Com recordau i valorau l’activitat de Joves per la Llengua des de 1994? I en concret de celebracions com l’Acampallengua o el Correllengua?

La meva filla va anar al Correllengua a Palma, a un dels primers que es van fer, com a filla meva a més. A la manifestació de “Som una comunitat històrica” de 1996 hi vaig anar jo amb un bon grup de consellers del Govern (els que van voler venir, que van venir bastants, més de la meitat). Aquests gestos no van agradar a alguns.

Quina relació teníeu des del Govern amb Joves de Mallorca per la Llengua?

Parlava amb en Tomeu Martí i en Pere Muñoz sense problema. Hi havia normalitat en el nostre tracte. Aquestes coses les tenia clares, i amb el temps he evolucionat a l’independentisme, perquè estic convençut que dins l’Estat espanyol no hi ha res a fer.

Com valorau l’experiència de les presidències de Jaume Matas (1996-99/03-07) respecte la qüestió nacional?

En Matas mentre és president mantén les meves línies. El que hi havia dins la cuina els va treure, però no en va fer de nous. El Decret de Mínims és herència de la meva etapa, estava redactat i consensuat però jo no vaig arribar a temps a la publicació. Ell el manté íntegre. Llavors, quan ell se’n va a Madrid i torna, ve canviat. Supòs que això de ser ministre… Va tornar molt espanyolista, ell no era així abans. No vaig tornar a tenir més relació amb ell. Sí que me vaig mantenir en el partit, perquè al PP d’Inca no hi tenia problema, no hi havia cap dubte en res de les polítiques que jo havia fet. Quan va entrar en Bauzá va ser quan me vaig sentir més incòmode.

Com valorau l’experiència del Primer Pacte de Progrés (1999-03)? I del Segon Pacte (2007-11)?

Per jo es va notar molt la feina d’en Damià Pons a Educació i Cultura. És dels millors consellers que hi hagut en aquest tema, per jo insuperable. Hi va haver un avanç important. I lo que és PSIB-PSOE, no veig tanta diferència amb el PP. Comparteixen la concepció espanyola total i cada vegada són més intercanviables. N’Antich el tema social ho té clar, ell havia estat en el PSM, i va canviar al PSOE, i ho reflexionava dient “estim el meu país però també els més necessitats del meu país, i per això me’n vaig al PSOE”. Van tenir valentia amb l’Ecotaxa, que va ser una qüestió important. Van ser governs bons. El darrer, amb tot el tema d’Unió Mallorquina no tenien ells la culpa. Les coses els van venir damunt i supòs que van ser moments molt durs. En aquest moment puc tenir més feeling amb n’Antich, a qui no fa molt vaig veure. El pas a Madrid que va tenir ell no li va provocar els mateixos efectes que a en Matas, i no va votar el 155, que diu molt d’ell.

EL SEGLE XXI

Com valorau les polítiques lingüístiques del Govern de Bauzá (2011-15)?

Jo me don de baixa del partit perquè en Bauzá comença a tirar enrere tot, començant per la Llei de Normalització Lingüística, que la converteix en una llei d’usos lingüístics, amb el castellà pel mig. També comença a insultar a la gent que defensava la llengua, dient que ho han fet a canvi de diners… Ell anava pels pobles explicant la seva política, i quan va venir a Inca, record que va dir sobre la gent que protestava a fora: “aquests que estan aquí, tots han cobrat en temps de n’Antich i han rebut diners de l’Obra Cultural Balear, i són propers als etarres…”. Unes coses…! Li vaig dir “tothom sap que la gent que està allà defora són gent que està en contra de la seva política, com també n’hi ha aquí dedins que estam contra la seva política, perquè vostè està trepitjant coses que fins ara no s’havien trepitjat mai. I aquí defora hi tenim cosins, amics, parents que són molt més dignes de lo que ets tu, perquè tu no te mereixes el vos”. Aquell home estava al·lucinat, només treia odi a la mallorquinitat, i una catalanofòbia total i absoluta.

Quin impacte ha tingut el procés sobiranista català de la darrera dècada sobre les Illes Balears?

Ha tengut bastant d’impacte. L’Assemblea Sobiranista de Mallorca és una conseqüència del procés de Catalunya, d’intentar mobilitzar la societat civil amb una idea clarament independentista, per poder arribar a una confederació dels Països Catalans. La meva nació és la catalana, jo soc un català de Mallorca si li volem dir així. Hi ha gent aquí que ha canviat el xip i ha deixat de sentir-se espanyola. Ens sentim mallorquins, amb el respecte a les particularitats, però si hem estudiat la nostra història i hem vist lo que hem estat com a poble en el passat, sabem d’on venim i on som… L’ASM fa un gran augment en els moments en que el procés està en els seus màxims, amb relació amb l’Assemblea Nacional de Catalunya i la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià. Anam pels pobles del Principat, per València… Quan havíem de fer intervencions dins Mallorca, en Jordi Sànchez decideix presentar-se i hi ha un impàs a l’ANC i ja no podem continuar amb les trobades que fèiem, perquè tot s’havia de fer d’una altra manera. Ha ajudat a que es pugui posar l’espoli fiscal damunt la taula, i es puguin fer estimacions per veure que cada vegada més estam en una situació d’espoli gairebé colonialista. A les darreres eleccions europees, tot el que van sumar els independentistes d’arreu van ser més de 60.000 vots al conjunt de les Illes. És un substrat important. L’independentisme ha crescut gràcies en part a la consciència contra l’espoli. L’Estat està perjudicant clarament als Països Catalans. Si sumes els recursos que ha tret l’Estat de la Unió Europea, la quantitat és inferior a la que ha extret dels Països Catalans durant el mateix temps. Així de clar.

Quina influència ha tingut l’Assemblea Sobiranista de Mallorca sobre la societat civil?

Som els abanderats de la lluita contra l’espoli fiscal. I no ens mosssegam la llengua a l’hora de lluitar per la independència, d’una manera pacífica i no violenta. Això ha permès que es facin actes, activitats, sopars allà on venen personatges tant del Principat com de les diverses illes…

Ha deixat de banda Catalunya a les Illes Balears en el seu procés independentista?

No. Nosaltres tenim ben clara una cosa: el millor que poden fer ells és tirar endavant el seu procés, perquè el seu procés ens beneficiarà a nosaltres. Hem de tenir clar que nosaltres en aquest moment no ens podem posar en peu d’igualtat amb ells, perquè aquí no hem tengut un independentisme del 50% a les eleccions. Els qui tenen més possibilitats en aquest moment de poder sortir són ells. Ara, això ens ajudarà indubtablement, perquè d’on hauran de treure els diners si Catalunya se’n va?… Hem de saber que el nostre moment haurà d’arribar, per una major conscienciació de la societat illenca. L’espoli fiscal augmentaria si ells no hi són, i això augmentaria l’independentisme.

Com valorau l’experiència dels Governs de PSOE-MÉS-Podem (2015-2023)?

He quedat decebut amb el tema lingüístic a l’Administració pública. En aquest moment, MÉS és el partit de país més important, més que El Pi. Però hi ha moments en que t’has de plantar davant un partit espanyolista com el PSOE, que per molt PSIB que hi hagi, a vegades fan coses que mereixen que te’n vagis del Govern, no per jugar a l’oposició sinó per encarrilar el camí d’una manera clara. A jo m’agrada molt la idea de n’Apesteguia de no entrar al Govern si no el lidera. Ha de servir per condicionar. Ara, si a tu t’han de condicionar… Davant el tema de la llengua a la sanitat, haurien d’haver sortit del Govern (donant suport al PSOE i Podem en les polítiques que coincideixen en lo seu, però ni PSOE ni Podem estan en aquests moments en un nivell de política lingüística com ho està MÉS).

PARTITS POLÍTICS

Quin paper ha jugat el PSM en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat? Considerau que ha evolucionat molt el plantejament nacionalista encarnat pel PSM, primer, i per MÉS, després?

El PSM ha jugat un paper més important que l’actual de MÉS. Tenc més feeling amb els antics del PSM (Pere Sampol, Damià Pons…) que amb MÉS. Són més autèntics. La cosa s’ha aigualit una mica. MÉS per Menorca per jo és una referència important també. El PSM ha estat important en el tema lingüístic, de país, dins tota l’autonomia. En la normalització lingüística, en l’esforç d’en Damià Pons al Govern, amb actuacions com les d’en Pere Sampol al Senat… Ha estat un partit que ha lluitat molt per la nostra terra, i el que més ha defensat les nostres peculiaritats i la nostra manera de ser. Clar que s’han equivocat moltes vegades. Per mi hi hauria d’haver un partit més transversal que tengui com a centre el tema nacional, i que permeti cercar consensos en altres qüestions. Però el PSM (el de Mallorca i el de Menorca) és un referent per a la mallorquinitat i la catalanitat de les Illes, i a un nivell més elevat que el MÉS actual.

Quin paper ha jugat Unió Mallorquina en el desenvolupament de l’autonomia i la identitat? Hem de considerar UM com una formació nacionalista o regionalista?

UM comença regionalista, però na Maria Antònia Munar dóna la passa cap al nacionalisme. A ella la puc considerar nacionalista, i al partit a partir d’ella, també. Amb ella va passar el que va passar, i els partits estatals ho tenen clar i quan un partit fa nosa, procuren treure’l-se’n de sobre com sigui. Si mires com ha tractat la Justícia espanyola a en Matas i, per altra banda, a na Munar…

Té El Pi els mateixos plantejaments que Unió Mallorquina en quant a la qüestió nacional?

Amb en Pep Melià en aquests moments, sí. Hi estan arribant. En Jaume Font no era sobiranista ni molt menys nacionalista, com en Melià, ell era regionalista del tipus d’en Cañellas. Dins El Pi hi ha sectors sobiranistes i independentistes, ho veiem dins l’ASM. Tal vegada El Pi d’ara seria una cosa més semblant a MÉS. Si faig PSM-MÉS, puc fer UM-El Pi. El nivell de defensa del sobiranisme s’ha aigualit una mica quan passes de PSM a MÉS, o d’UM a El Pi.

Algunes persones diuen que hi ha dos tipus de PSOE a Balears en funció de la qüestió identitària. És així?

Pens que cada vegada té més pes el PSOE que el PSIB, tot i que hi ha militants del PSIB que estimen el país, la nostra llengua i la nostra cultura. Fins i tot, alguns que han tingut responsabilitats polítiques de més nivell, per la seva experiència ja són ben conscients que a l’Estat espanyol resoldre la qüestió territorial no és possible, fins i tot parlar de federalisme, i que entenen i veuen com funciona realment això…

REFLEXIONS GENERALS

Com ha estat el tractament general dels mitjans de comunicació respecte la identitat pròpia i la qüestió nacional?

Els que veiem TV3 i IB3 som una mínima minoria. Els mitjans de comunicació bàsics són estatals, i les plataformes que avui en dia veu la gent jove són totes en castellà. Els diaris són una altra cosa, però els joves no compren diaris ara. En tot cas segueixen els digitals, i allà és on hi ha més espanyolisme. Hem de cercar sistemes per tornar a implicar la gent jove, que en un determinat moment va estar molt implicada.

Quin és l’estat de la llengua catalana a les Illes Balears actualment?

Per jo en aquest moment estam pitjor que en el primer govern de n’Antich, perquè Educació no ha tengut el mateix comportament que va tenir aquell govern amb en Damià Pons, per exemple.

Quin és l’estat actual de l’Obra Cultural Balear?

Necessitam rejovenir. Jo soc president de l’OCB a Inca, i gent major n’hi ha molta, però de joves costa que venguin. Tal vegada perquè no donen tanta importància a la llengua, perquè tenen més bo de fer canviar de llengua, perquè no tenen tan inculcat ésser militant pel país i la llengua. És una generació que té altres preocupacions, i ells tenen maldecaps molt grans també. Què pots demanar a un jove que ha de fer molta feina per pagar un lloguer exagerat amb un sou baix? Tot això són factors que s’han de tenir en compte.

La pandèmia de la COVID, volguem o no, ha dificultat molt la mobilització de la gent, tant al Principat com aquí. El 2015, vam omplir l’OCB i l’ASM la plaça Major en homenatge a la Diada de l’11 de setembre. I d’això no fa tants anys. Però ara la gent és més mala de mobilitzar en tots els conceptes.

[1] L’entrevistat explica el seu pas al PDP: “hi va haver gent dels democratacristians que van marxar a la UCD. Aquí hi havia hagut la UDIB, que era un partit germà de la Unió Democràtica del País Valencià. Jo coneixia en Miquel Fiol, de Montuïri, i en Jaume Ensenyat, de Sóller, que havien format part de la UDIB. D’aquests, únicament en Miquel Fiol havia passat a UCD. Quan jo venc aquí m’incorpor a la UCD d’Inca i estic un temps allà fins que hi ha la desfeta del partit el 1982. Llavors, en Pere Morey m’ofereix anar a Unió Mallorquina. M’agradava aquell regionalisme/nacionalisme (alguns eren més una cosa o l’altra, tot i que no es distingia massa bé una cosa de l’altra). Però jo donava molta importància a la ideologia. La part social de la política per jo és molt important, soc lo contrari dels liberals. Els democratacristians en moltes coses estam més propers a la defensa de lo social que pot fer el socialisme que no del liberalisme, i menys del neoliberalisme. En Miquel Fiol me va dir que venia n’Óscar Alzaga, el creador del Partit Demòcrata Popular a Espanya. I m’hi vaig apuntar. Pens que UM era un partit més liberal que altra cosa. Per a ells la part ideològica no era tan important en aquells moments, no tenien una ideologia clara. Els creadors del PDP a Balears som en Miquel Fiol, en Jaume Ensenyat i jo. Ells dos també tenien clar el tema de la llengua i del regionalisme. El PDP a Balears era un partit regionalista malgrat depenia d’un partit estatal.

Footer