Celestí Alomar Mateu és un polític nascut a Llubí el 1949. Tot i que va militar inicialment a diverses organitzacions comunistes, al Partit Socialista de les Illes (PSI) i al Partit Socialista de Mallorca (PSM), va destacar políticament ja dins les files del PSIB-PSOE. Va ser diputat al Parlament de les Illes Balears entre 1999 i 2007, i Conseller de Turisme entre 1999 i 2003, durant el primer Pacte de Progrés. També ha ocupat altres càrrecs: Director General d’Estratègia Turística en el darrer govern de Felipe González; consultor del Banc Interamericà de Desenvolupament i de l’Organització Mundial del Turisme; ha assessorat distints governs, com el de Mèxic o Cuba, etc.
Aquesta entrevista va ser realitzada a les oficines de les Fundacions Darder-Mascaró, a dia 2 de novembre de 2020. Amb una duració total de 2 hores i 48 minuts, es van fer dues còpies d’àudio, una de telèfon mòbil i una d’ordinador portàtil. El resultat és una transcripció de 18 pàgines.
Entrevistador: Miquel Vidal Bosch.
FITXA PERSONAL
- Nom i cognoms: Celestí Alomar Mateu.
- Nascut a: Llubí.
- Data de naixement: 9 de desembre de 1949.
- Estat civil: Casat.
- Fills: 4.
- Estudis i formació: Llicenciat en Geografia i Història, i funcionari del Cos Superior d’Administradors Civils de l’Estat (també conegut antigament com TAC).
- Creences religioses: Ateu.
- Militància política, sindical o altres: Cap en aquests moments, però ha militat als Comitès d’Estudiants Socialistes (a la Universitat de Barcelona el 1967), a Bandera Roja, el PCE, el PSI/PSM i al PSIB-PSOE (1998), del qual va marxar quan es va activar l’article 155 de la Constitució en el procés de Catalunya.
- Treballs realitzats: Va començar amb un gabinet de sociologia que vaig fundar amb en Toni Tarabini a GADESO. Més tard, el van contractar des de la Presidència del Govern a Madrid per fer uns anàlisis de premsa, després va ser Director adjunt de Serveis Informatius de Moncloa, i va treure unes oposicions i va anar a l’ambaixada d’Espanya a Mèxic, on va estar sis anys. En tornar, va estar un any de directiu a RTVE. També va ser Director General de Relacions Institucionals del Parlament de la Comunitat de Madrid. Va ser el primer director d’Ibatur, i Director General d’Estratègia Turística al darrer govern d’en Felipe González. A més, va ser Conseller de Turisme amb el primer govern d’Antich, al igual que parlamentari. Després va estar sis anys fent feina com a Cap de Demarcació de Costes de Balears.
- Destins: Mèxic, Madrid i Mallorca (entre Llubí i Palma).
- Treball o situació actual: Jubilat.
- Aficions: Llegir, caminar, remar amb el kayak…
- Nom del pare, lloc de naixement i professió: Toni Alomar, de Llubí, era apotecari del poble.
- Nom de la mare, lloc de naixement i professió: Carme Mateu, de Palma, tenia finques a Llubí.
DADES SOBRE LA FAMÍLIA D’ORIGEN
SOBRE ELS PADRINS:
- A què es dedicaven els vostres padrins?
El padrí matern, a part de ser propietari de finques, era coronel de l’exèrcit. I per part de pare, era hipotecari de Llubí, com mon pare. Les padrines eren mestresses de casa.
- Quina era la seva ideologia?
El padrí patern era conservador. Havia estat batlle de Llubí sent molt jove, el 1905. Devia ser maurista. A la tertúlia que muntava a la seva farmàcia hi anaven carlistes, degut a la influencia d’aquests que hi havia a Llubí. No tothom de l’entorn era conservador, també hi havia gent d’Esquerra Republicana, per exemple. La família per part de pare no eren franquistes, es van alinear més aviat amb la República a la guerra, tot i que el meu padrí va morir poc abans.
El meu padrí matern va ser el cap militar de la zona de Sineu durant la guerra, i va aconseguir que no hi hagués cap mort. Va actuar a pesar de que al seu fill major el van matar els republicans a La Mola. El fill era tinent i acabava de sortir de l’acadèmia, el van destinar a Menorca, i un dels oficials el va afusellar. Està estudiat que el meu padrí va actuar directament per a evitar qualsevol tipus de violència contra la gent d’esquerres. En canvi, la seva dona, la meva padrina, quan li maten el fill, es posa absolutament a favor d’en Franco. M’han contat que quan va venir el general Bayo, ella va anar a fer de cuinera pels falangistes que anaven en contra seva.
Això va fer que a dins casa meva hi hagués sempre dues posicions enfrontades: mon pare, que no me deixava anar a cap botiga perquè els propietaris eren o havien estat falangistes, i ma mare, que mantenia moltes discussions amb ell.
SOBRE ELS PARES:
- Quina era la seva ideologia? Estaven afiliats o militaven a qualque partit o sindicat?
Mon pare quan era jove, devers 25 anys, era anticlerical, antifranquista furibund, i un home amb una mescla d’idees. Bàsicament era republicà, tot i que en algun moment degué tenir dubtes. Era liberal, no esquerrà com a tal. No hauria votat mai el PP, tal vegada hagués votat al PSOE si hagués pogut, però no era un home d’esquerres com a tal. Aquells anys eren complicats. Ell tenia alguns tics conservadors i altres més aviat progressistes.
Devers 1956 o 1957, record un dia 1 de maig, que era quan la gent se n’anava a les platges per primer cop a l’any. Els de Llubí anàvem normalment a la platja de Muro, i la gent normal hi anava amb carros, bicicletes o alguna moto, però els pocs privilegiats anaven en cotxe. Jo anava amb mon pare amb el cotxe. Quan vam ser allà, hi havia tanta gent que vaig emprar una paraula despectiva cap a ells (no record quina), i la renyada que em vaig endur per part del meu pare per haver menyspreat a la gent no l’oblidaré mai. Em va marcar políticament i em va fer canviar tota la meva actitud davant la gent. Junt a les discussions polítiques de la botiga que feia mon pare i la influència que va exercir sobre mi el meu oncle Joan Sancho, aquella renyada és una de les coses que m’ha marcat més políticament.
No militaven enlloc.
DADES SOBRE LA INFÀNCIA I JOVENTUT
SOCIETAT:
- Com era la vida social i cultural als anys cinquanta i seixanta?
Un cert avorriment, monotonia. Record haver passat hores i hores davant els llibres perquè no me quedava més remei que posar-me a estudiar. Tenia una imaginació desbordant. Aquesta tristor la contrarestaves amb una imaginació desbordant. Era un context de duresa, d’un control absolut per part de l’Església, un menyspreu per part dels falangistes i en canvi una sensació de proximitat per part dels que eren republicans. Tenia un conegut que era pro-falangista i només em feia cas quan estava amb ma mare, amb mon pare res. Tot i que tot el poble sabia les idees que tenia mon pare, no va tenir problemes mai. Un apotecari fa molta falta a un poble.
De la vida cultural no diré que fos nul·la, però hi va haver molt poca cosa fins ben avançats els anys seixanta. A casa et podien fer llegir alguna cosa, però res més. Llevat d’un o dos professors de Sant Francesc, els altres eren molt magres culturalment i estaven molt marcats per la doctrina oficial. A casa no hi havia gran activitat cultural. A finals dels seixanta, ja es crea un centre cultural.
POLÍTICA:
- Com vos vàreu interessar per la política? Quina era la vostra ideologia entre finals dels seixanta i principis dels setanta?
La influència que em va exercir l’oncle Joan era sobretot d’actitud davant la vida, de respecte a les persones, de comentaris davant la situació que vivia Hongria als anys cinquanta… Ell havia estat tancat vàries vegades, i era l’exemple clar de l’exili interior. Les seves filles sempre diuen que era un home molt callat, en canvi jo crec que a mi sempre em va marcar. No xerrava molt, però pels llibres que m’ensenyava i els comentaris que em feia, sabia com era. Era un nacionalista, o com a mínim un nacionalista avançat. Era d’Esquerra Republicana.
El punt de ruptura va ser quan vaig anar a Barcelona a estudiar, devers els anys 1967, 1968 i 1969. Barcelona era un món cultural molt més obert, amb influència de la literatura francesa. Hi havia un ambient, derivat en part del Maig francès, antiamericà, antibel·licista (pel Vietnam), influït pel Che Guevara… Tot això fa que un al·lot de 18 o 19 anys obri el cap i es dediqui a la política.
Em vaig ficar dins un ambient d’esquerres molt radical, que era el Comitè d’Estudiants Socialistes. Estàvem organitzats per cèl·lules i facultats (jo estudiava químiques), i sempre hi havia gent que no estava a la universitat i en certa manera eren els qui dirigien aquesta imatge de clandestinitat. Jo no sé què nomen algunes persones d’allà amb les quals vaig tenir molta relació. Només coneixia els “noms de guerra”. Alguns sí, però en molts casos no. Era gent que rebia influència del que havia quedat del POUM. Era un sindicalisme revolucionari, no un trotskisme a l’ús. Després, tota aquesta gent va passar a Bandera Roja.
Ens vam fer famosos a la comissaria. Ens deien el “Comando Suïcida de Ciències” per lo animals que érem. El que no volia fer ningú ho fèiem nosaltres. El primer còctel molotov que es va tirar a la Universitat de Barcelona en aquells anys el vaig tirar jo, contra les portes de la Facultat de Filosofia i Lletres en el moment en que s’obrien. Vaig esquitxar a en Joan Maluquer, un famós catedràtic d’Història, així com a dues monges que hi havia darrere la porta. No els vaig cremar ni res. El còctel molotov el tiràvem cap enrere, per a que la policia no ens fes la fotografia fent-ho de front. També vam organitzar la toma del bust d’en Franco de la universitat.
Després ja vaig tornar a Mallorca, perquè mon pare, que en el fons era un home autoritari, em va fer venir aquí. No em vaig atrevir mai a rebel·lar-me contra ell. Aquí vaig muntar tota una sèrie de grups amb gent com en Pep Valero, en Bernat Riutort, en Piqué… Molts vam estar a Bandera Roja, que estava format per gent de la universitat i gent de la hoteleria (en Paco Obrador i companyia), i això va fer que en un moment donar en quant a militància activa el grup més nombrós de Mallorca fos Bandera Roja, més que el PCE, a on vam entrar devers 1974-1975.
La relació del PCE no havia estat bona amb Barcelona. Nosaltres crèiem que al PSUC eren revisionistes. I aquí na Francisca Bosch sempre me deia que no seria mai un bon comunista perquè era massa liberal. No nego que tingués la raó. Vam fer en aquells moments un procés de creació d’un partit nou, que fos d’idees universals però d’una disciplina més lligada al territori: el PSI. Va ser un procés llarg, va durar mesos i vam haver de parlar amb molta gent. En Toni Tarabini, en Paco Obrador i altres van ser importants en tot això.
- Quina va ser l’actitud dels vostres pares davant la vostra participació política?
En principi eren molt reticents, perquè tenien por. El dia que detenen en Jeroni Alomar Poquet i l’afusellen, mon pare va ser detingut. La història del capellà Poquet a ca meva es una història present. Alguns dels seus amics estaven morts. Em deien que no em fiqués dins política. Una vegada van superar tota aquesta por, em vaig començar a dur bé amb el meu pare quan es va adonar compte que la mala companyia era jo i no els altres. Amb el temps ho van entendre i van començar a col·laborar amb mi. Quan la policia em venia a cercar a casa, em telefonaven per a avisar-me i per a que m’amagués. Ma mare va acabar votant al PSM.
- Aquest canvi cap al PSI es deu a la vostra consciència mallorquinista o a altres coses?
Et torn a dir el mateix: na Francisca Bosch em deia que era massa liberal i tenia raó. Encaixava poc la meva manera de pensar amb el que era estrictament el Partit Comunista. L’element nacional i autonomista tenia un component més àcrata. No coincidia absolutament gens amb el centralisme que representava el PCE. Durant els anys del franquisme, el PSOE no havia estat molt actiu, i hi havia un buit dins el socialisme d’esquerres, i per això vaig tenir la trajectòria comunista que vaig tenir.
- Com vos arriba aquesta consciència nacional? A través de lectures, influència de companys…?
Influència de Catalunya i de companys. Algunes de les persones amb les que tenia molts de debats eren en Toni Serra i en Toni Tarabini. El primer d’ells estava al PSAN en aquella època, i això va ser important si parlem d’influència. Al igual que ho va ser l’Obra Cultural Balear i en Climent Garau. Vulguis o no, tot això aportava elements de debat que eren nous. També, i de forma personal, he de pensar en el meu oncle Joan Sancho quan em fas aquesta pregunta. Ell també va ser molt important en aquest sentit. Rosa Sensat era una pedagoga catalana, i ella defensava la qüestió nacional catalana, i em va influir també.
- Quins són per a vostè els líders històrics del mallorquinisme polític anteriors a la democràcia? Quina influència han tingut sobre vostè?
Si ens haguéssim de quedar amb algú ens quedaríem amb en Gabriel Alomar. Ell introdueix molt més el que és el concepte social, i també la realitat pròpia de les Illes. Els seus escrits són importantíssims en temps de la República. Però, també l’actitud de n’Alexandre Jaume i aquella gent republicana. En Miquel dels Sants Oliver també, a pesar de que no concordi amb ell ideològicament. Si hem de cercar una figura inicial de la qüestió nacional, podria ser ell.
També són importants pel mallorquinisme polític en Josep Melià i el seu llibre Els mallorquins, i en Gori Mir i El mallorquinisme polític. Aporten el fet de que existeixi o no existeixi una història. No se l’inventa en Melià la història. En Mir tampoc. Ho sistematitzen. Hi ha una feina d’anàlisi de pensadors anteriors, inclòs en Sants Oliver, i el fet de sistematitzar i de que existeixi una història és el que té valor. Hi ha un autor armeni, Varujan Vosganian, que té un llibre que es diu El llibre dels murmuris, que diu que la història armènia són murmuris, és a dir, no hi ha res pràcticament. Aquell llibre tingué un pes important dins la història política armènia, i el mateix passa amb en Melià i en Mir aquí. Ells eleven el mallorquinisme polític demostrant que hi ha una història, i són claus per això mateix, igual que en Miquel dels Sants Oliver va obrir un camí i en Gabriel Alomar el va seguir.
- Hi ha expressions de mallorquinitat abans de Miquel dels Sants Oliver?
En Miquel dels Sants Oliver no és un bolet que surt de forma espontània. Abans d’ell hi ha un moviment de Renaixença catalana i tota una sèrie de moviments culturals i lingüístics. Mossèn Alcover i Joan Alcover són dues figures importants a destacar d’aquella època en el tema nacional. Però, qui li dóna més estructura i forma al moviment és evidentment en Miquel dels Sants Oliver.
Els escrits d’en Miquel dels Sants Oliver i en Joan Alcover sobre el turisme són la definició perfecta de quin és el model de turisme que permeten aquestes illes. En Bartomeu Amengual també, amb la Societat d’Atracció de Forasters. El model turístic integrat a la voluntat de les Illes. Cent anys després, penses que tenien raó i que és el que hauríem d’haver fet. Si tu vols contraposar el model de turisme de Balears o Mallorca sense influència que manava de la capacitat i el poder que tenien les Illes amb el model del turisme de masses, has de llegir a en Miquel dels Sants Oliver. És un empoderament de les Illes com a comunitat, en contra de la imposició de la dinàmica exterior.
- De quina manera són els republicans d’esquerres de la II República a Mallorca referents del mallorquinisme polític?
N’Alexandre Jaume, n’Emili Darder, en Bernat Jofre… Tots són referents. En un moment en que la política passava pel cunerisme i es feia tot a Madrid, tota aquesta gent va defensar la política des de la pròpia realitat de les Illes. Això ja es feia des de temps d’en Sants Oliver. No n’hi va haver cap que defensés lo contrari. Tots van contribuir a formar un pensament polític en torn a la nostra realitat com a societat, com a país o com a nació (si creus que ha de ser una nació).
Això és el mallorquinisme polític, i el que van fer ells és la pràctica que fa país. No només té dret a defensar el mallorquinisme qui sigui nacionalista. Hi ha molta més gent que contribueix al país i el pensa en funció d’ell mateix i no en torn a una realitat superior. El que passa és que el nacionalisme no té el concepte d’universalitat que sí tenen els altres que no ho són. Un exemple: el moviment independentista català en aquests moments és més ample que el seu propi moviment nacionalista.
- Als anys quaranta, cinquanta i seixanta hi va haver una important “travessia pel desert” del mallorquinisme polític. Com es va mantenir l’esperit del moviment en aquests anys, tant a l’interior com a l’exili? Quin va ser l’enllaç entre les generacions d’abans i després de la guerra i la postguerra en aquest àmbit?
Va sobreviure gràcies a actituds personals, a gent que ho va preservar com a propietaris d’una herència nacional, i gràcies a algunes organitzacions com l’Obra Cultural Balear. No tenien objectius polítics, sinó culturals. La història de vegades sobreviu gràcies a una història feta a trossos, una història oral, amb la que tenim l’obligació de protegir-la i conservar-la. És gent que per damunt de tot vol defensar i recordar ja no les idees polítiques sinó la gent que va defensar-les i va rebre una repressió per això mateix. Va ser un procés molt clandestí que es va anar cosint a través de les puntades imaginatives que aportava la gent.
- Quin paper va jugar l’Església Catòlica en quant al mallorquinisme polític?
Seria injust dir que no hi va jugar cap paper. L’Església de forma oficial no crec que hi fes massa durant els anys de la dictadura. Però, s’ha de reconèixer que hi havia un moviment important dins l’Església. A més, tenien una enorme influència sobre la societat, per tant, se li ha de reconèixer un paper important a una part que va voler defensar el català com a llengua d’aquí.
- Va tenir importància la Nova Cançó en el mallorquinisme polític de finals de la dictadura?
Lo fàcil seria dir-te que sí que la té. A Catalunya la va tenir evidentment. Com a país català la té. Tenen una influència damunt la cultura catalana d’aquí, innegablement, però com a element de primera línea política aquí, no. Això sí, no entendríem el moment sense en Raimon, en Llach, en Pi de la Serra o na Maria del Mar Bonet.
DADES SOBRE LA VIDA POLÍTICA
- Al final vàreu acabar entrant al PSIB-PSOE. Per què?
Jo pens que el partit polític és un instrument. No em cas amb els parits politics. No em poden condicionar la manera de pensar. Quan molta gent del PSI/PSM va marxar al PSOE, jo em vaig despenjar. El PSM va intentar atreure en Josep Melià cap a les seves files, però no hi va haver manera. En Melià em va demanar si li volia dur la campanya electoral a Unió Autonomista per a les primeres eleccions. Per tant, no estic a cap partit polític en aquells moments. I no em torn a incorporar a un d’ells fins el 1998, quan vaig anar al PSOE. M’hi vaig apuntar amb la il·lusió de trobar allà un lloc de debat intens.
A mi en Jaume Cladera m’ofereix estar a una oficina de promoció aquí, que era Ibatur. Vaig veure que era un home que tenia una visió global del turisme, molt diferent al que s’havia estat plantejant, i molt avançada en aquells moments. Va plantejar el Pla d’Ordenació de l’Oferta Turística (el POOT), que es la primera norma que introdueix el territori com a element essencial del turisme. Tenia plantejada la Llei de modernització de l’oferta turística, que pretenia la modernització hotelera, i també la Llei d’embelliment sobre els passeigs marítims. En Jaume em va demanar si volia seguir a Ibatur o si volia estar a la Direcció General de Turisme, i vaig decidir acceptar el canvi, tot i que el govern en aquells moments era del Partit Popular, que fins i tot em va voler afiliar, tot i que ho vaig rebutjar immediatament. Hi ha gent que diu que jo he estat al PP, però que diguin el que vulguin.
- Quins són els principals èxits del PSIB-PSOE en quant al mallorquinisme polític?
El fet de que hi hagi un “PSIB” és important. Després tindrà més pes o menys Madrid. Això és una altra qüestió. Però el fet de que algú hagi pensat que això ha de ser un partit diferent perquè aquesta és una comunitat diferent i té una entitat suficientment pròpia per a tenir un reconeixement és important. D’altra banda, sobretot a l’etapa de n’Antich i en Joan March, la seva corrent autonomista incorpora elements absolutament identitaris d’aquí. Considero que l’Ecotaxa és una de les qüestions de reafirmació de sobirania d’aquestes illes, en aquest cas sobirania en quant a decidir posar un impost. Nosaltres tenim capacitat per a fer-ho i ho fem. Volíem invertir-ho en millorar el nostre país. És important això. Altres partits que es diuen sobiranistes mai hi van estar a favor. Amb el tema de la llengua ha tingut a vegades una actitud ambigua, però s’ha avançat en aquest tema. També, hem de tenir en compte que aquí hem format fórmules de govern pioneres. Abans del tripartit de Catalunya, aquí ja hi havia el Pacte de Progrés, i abans dels pactes amb Podem a nivell estatal, aquí ja hi eren. I en aquesta fórmula de pactes,si no hagués existit el PSIB no s’hagués donat. Sempre haguéssim hagut d’anar a Madrid a demanar ordres. Si haguéssim hagut de demanar permís a Madrid per a pactar amb el PSM no sé si s’hagués donat.
- Quins són els principals errors del PSIB-PSOE en quant al mallorquinisme polític?
És un partit que s’ha cregut massa que ha d’administrar l’Estat, i en canvi s’ha oblidat de que ha de transformar l’Estat. Aquest és l’error, que s’emmarca dins el típic error general de la socialdemocràcia, que també és cert que va funcionar bé i va servir al món per a avançar, i va ser un reflex de la vida comunitària (els sindicats, el moviment per a la llibertat de vot, llibertats d’expressió…). Això ho va aglutinar després de la Segona Guerra Mundial. I imposa a altres partits d’altres ideologies, com els partits de la Democràcia Cristiana, alguns dels seus valors. I això és un èxit.
Estar molt bé que gestionin, però hi ha coses abans de la gestió. El PSOE ha perdut de vista la gent. I això ha afectat en el cas del mallorquinisme polític al sistema de finançament, per exemple. Les reivindicacions davant l’Estat són dèbils.
- Com han estat i són les relacions entre el PSIB-PSOE i el PSOE estatal?
L’experiència que jo he tingut és bàsicament de quan nosaltres governàvem aquí i a Madrid hi havia n’Aznar, i això marca molt les relacions. El cert és que Madrid és una entitat política que està fora de la realitat. Generen la seva pròpia realitat i en funció d’això operen. I em refereixo a tot Madrid, però el PSOE hi té un pes molt important en això. És una superestructura que està allà. I la relació d’aquesta superestructura amb els altres no és d’iguals. Sempre és de germà gran a germà petit. I això es demostra en el dia a dia. Per exemple, quan vaig ser Cap de Costes em vaig trobar que els ports de Balears no tenien firmades les seves àrees d’adscripció. Quan vaig firmar hi va haver una crisi enorme amb Madrid. Aquesta por de Madrid de perdre poder és brutal, i et condiciona tot, ja sigui al PSOE o a qualsevol lloc. I que consti que quan dic Madrid em refereixo a la cort política de Madrid, no als madrilenys, dels quals no puc dir una sola paraula dolenta.
- Quins són els principals èxits del PSM en quant al mallorquinisme polític?
De la mateixa forma que Els mallorquins d’en Melià aconsegueix que hi hagi una història, el PSM ha aconseguit que existeixi el país com a element de debat polític de manera permanent. I això és importantíssim, no s’ha de menysprear. Sense el PSM ves a saber de què discutiríem. Tal vegada de qüestions merament regionalistes.
- Quins són els principals errors del PSM en aquesta qüestió nacional?
El PSM té algun petit defecte: de vegades té un comportament tancat, i això el marca molt. Té la seva explicació, no és una posició fàcil la seva, i fa que moltes vegades en un país com el nostre, que ha crescut en pocs anys democràticament d’una manera absurda i que en certa manera la societat és un poc feta d’al·luvió, la posició del PSM contrasta amb això i tendeix a tancar-se en ell mateix. I aquesta tendència l’aïlla i dóna alguns tics de clientelisme. No vull dir que sigui un partit clientelista. Una altra qüestió que a mi em preocupa més és que són massa porucs, és a dir, les causes que defensen són causes nobles i que van més enllà però de vegades quan han d’actuar tenen por, que és típica de grup petit. De vegades haurien de ser més radicals. Per exemple, plantejar un règim especial de finançament en aquestes altures em sembla molt poruc. Hi ha hagut el règim especial d’en Cañellas, d’en Matas, de n’Antich…, i sempre ens han pres el pèl des de Madrid. Que el defensi el PSOE el règim especial. No és la solució pel país. Ara veurem enguany com funciona el règim que han demanat i que se suposa que es reflecteix en els Pressuposts Generals de l’Estat.
- Quin tractament ha rebut el mallorquinisme polític per part dels mitjans de comunicació de Balears?
Si entenem el mallorquinisme polític com un corpus polític complet, diria que generalment no existeix un tractament d’aquest corpus. No es percep. Ni tan sols en el Diari ARA, que seria el més proper. En els diaris castellans, res de res. Si baixem a un nivell més baix i parlem d’un cert regionalisme o d’actituds regionals d’estima a Mallorca i a la “pàtria chica”, si té un paper. Però no ens hem de confondre: ser molt de “Sa Roqueta” no vol dir defensar el mallorquinisme polític. No es pot dir que els mitjans de comunicació li hagin donat una informació dissenyada en funció de l’existència d’un mallorquinisme polític ni tampoc un suport consistent. Els diaris es mouen en altres dimensions. Última Hora és “premsa regional”, per exemple, i Diari de Mallorca no sabem què és avui en dia.
- A més d’alguns partits polítics, voldríeu destacar qualque organització que hagi defensat de manera contundent el mallorquinisme polític?
Després de tenir una autonomia i una democràcia la cosa és molt diferent que abans de tenir-les. Hi va haver una època, amb en Franco encara viu, que el paper de mantenir-ho tot dempeus passa per l’Obra Cultural Balear i pel seu president, en Climent Garau. També alguns centres socials, fins i tot sectors de l’Església. Quan es normalitza l’activitat política, tot passa pel Parlament i la representació política.
L’Obra ha estat un punt de resistència i un escenari de debat, discussió i difusió d’una idea mallorquinista. Quan la gent no es reunia, es reunien a l’Obra Cultural. Quan faltava gent que t’expliqués, t’ho explicaven a l’Obra Cultural. Quan no hi havia classes de català, a l’Obra Cultural en feien. Tenien la Revista Lluc, on hi havia articles molt importants en el tema lingüístic.
També hem de reconèixer una feina important a algun departament de la Universitat de les Illes Balears, com el Departament de Geografia. En Tomeu Barceló n’és un exemple perfecte d’això. Des de la seva posició a Geografia, ha defensat sempre el país.
- És just l’Estatut d’Autonomia en quant a les reivindicacions del mallorquinisme polític?
La Constitució del 1978 és la que dóna peu als estatuts, i és una constitució oberta amb un punt de sortida, en que tots sabíem que s’havia arribat a un equilibri perquè en Franco s’havia mort al llit, i el que s’havia definit com a ruptura no es va poder donar en aquell moment. Dins el pacte en sí, s’incloïa un “pacte obert”, és a dir, que evolucionaria. El 1981-1982, el Tribunal Constitucional va fallar a favor de les comunitats autònomes quan UCD i PSOE van intentar homogeneïtzar l’estructura de l’Estat, i van sentenciar que el Congrés no tenia capacitat per a dir què havien de fer les comunitats. D’aquell pensament d’aquell moment a la realitat actual en que aquesta comunitat decideix que no hi ha d’haver toros i li diuen que no, que els toros són un principi de la cultura d’Espanya, hi ha hagut una involució. La norma en concret és producte d’aquesta involució. La lògica diu que la situació de les entitats polítiques territorials hauria d’haver estat diferent, i que no representa la realitat de la gent ni dels territoris. Quan hi hauria d’haver hagut una evolució lògica, hi ha hagut una involució. A l’Estatut li manquen moltes competències. Ara mateix hauria de mirar-lo per posar exemples concrets, però mancances n’hi ha. El poder hauria de ser més compartit.
La demarcació de costes de Balears produïa en el meu temps el 75% del cànon de tot l’Estat, i en canvi no rebia diners. Quina lògica té que les competències damunt la costa de les nostres illes hagin d’estar a Madrid? Les normes tenen una part de paper banyat. No es compleixen ni tampoc es corresponen amb la realitat, és a dir, ni tan sols el que posa al paper és suficient.
- Ja n’heu parlat una mica, però quines diríeu que han estat les principals causes de que el mallorquinisme polític no hagi arribat a ser un fenomen de masses?
Primer de tot, hi ha un tema demogràfic. El creixement demogràfic de les Illes Balears és molt superior a qualsevol altra comunitat i, per tant, és molt difícil de cohesionar. La societat està poc cohesionada. En segon lloc, tenim un sistema econòmic que depèn de l’exterior i, per tant, les decisions econòmiques es prenen a fora, i això crea una mentalitat de dependència i de por a decidir (no fos cosa que el de fora ens renyés). Es crea una superestructura local per a mantenir aquesta mentalitat. Aquests dos elements no han afavorit la consolidació d’una política d’aquí amb pes propi.
Pel camí de l’educació no m’hi ficaré, perquè entraríem en un camí complicat. El sistema educatiu, que podria ajudar molt a la cohesió com a país, té dues dificultats: és un sistema amb molt de fracàs escolar, perquè es correspon amb la necessitat del model econòmic (es generava fins ara una demanda de mà d’obra molt gran que espitjava a molta gent fora dels estudis), i també per la poca cohesió que tenim. No m’atreviria a criticar el sistema educatiu, però tal vegada li hauríem d’haver posat més recursos i inversions econòmiques (més hores de classe i un altre tipus de formació més lligada al que demana el país, sempre fent ciutadans crítics i formats).
- Moltes vegades ens identifiquem més com mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs, i no com “balears”. Hi ha diferències entre les illes en relació a la defensa d’una identificació pròpia? Què faríeu en aquest cas?
Que som molt distints, sí. Les altres illes són més distintes en part com a mecanisme de defensa davant la gran, que és Mallorca. Què faria? No faria molta cosa. Ja evolucionarà així com ha d’evolucionar. Lo important és que el procés sigui sincer. No perquè una cosa funciona a Mallorca funcionarà a Menorca. A mi m’agradaria que estiguessin més cohesionades, de la mateixa manera que ho voldria també amb Catalunya i València, fins i tot en un grau superior pel fet de ser illes i tenir una realitat política que ens diferencia de la resta. En el meu cas, si escric un article només ho faig per un lector de Mallorca, no pens en un d’Eivissa o de Menorca, perquè sé que cadascú pensa d’una manera distinta, i lo important és potenciar que cadascú creixi així com ho ha de fer. Segur que ens trobarem a un punt o l’altre, perquè estem condemnats a trobar-nos. Som veïnats, estem una devora l’altra, no estem parlant de les relacions entre Mallorca i les Seychelles. Recepta no en tinc cap.
- Què és per a vostè el nacionalisme?
No hi crec en el nacionalisme. Es correspon amb la definició d’una comunitat com a nació. Un cop que ens hem posat d’acord en que això és una nació, no tinc el perquè de dir que som nacionalista, sinó que som “balear”. Per tant, per a mi el nacionalisme és la defensa d’una nació que no està reconeguda com a tal.
Amb una situació que no és normal, ser nacionalista de vegades s’imposa com a objectiu polític, però per a arribar a un objectiu concret, com és la independència en el cas de Catalunya. En aquest sentit, ser nacionalista implica un dèficit, és a dir, a més de nacionalista has de ser qualque cosa més. El nacionalisme és només un element de reivindicació.
Si la fórmula completa és la independència total, el nacionalisme perd. Adquireix elements culturals, però com a actitud política perd pes. Si la forma de relació amb un estat no és la independència, sinó una altra, el nacionalisme perd menys importància, perquè hi ha d’haver una vigilància de que la forma de relació amb aquell estat sigui la vàlida pels propis nacionalistes. El nacionalisme no és un element ideològic sinó un element d’una certa praxis.
- I el sobiranisme?
Crec que és bàsicament lo mateix.
- Hi pot haver sobiranistes que no siguin nacionalistes?
Sí, clarament. Des del moment en que et dic que el nacionalisme és una idea temporal i no eterna, el sobiranisme (la definició de creure que això ha de ser una entitat política diferent, amb personalitat jurídica pròpia) el pot defensar un nacionalista o un que no ho sigui. El sobiranisme és una pràctica concreta per a prendre una decisió. Hi ha més gent disposada a defensar el dret a decidir que no pas gent que cregui que això és una nació.
- Independentisme i separatisme és lo mateix? S’han d’assimilar a nacionalisme?
No fa falta ser independentista avui en dia, et pots posar d’acord de manera confederal amb els teus veïnats, i podria funcionar bé. Ara bé, hauria de ser un estat confederal d’igual a igual, amb igualtat de condicions i respecte pel que és cadascú. Si un nacionalista no és independentista, resulta que és un nacionalista amb estat, i ja estaríem parlant d’una altra cosa. El nacionalista ha de ser independentista, evidentment.
- Ha canviat la vostra concepció sobre algun d’aquests conceptes al llarg de la vostra trajectòria?
Segurament ha anat evolucionant a l’hora que s’ha anat matisant i enriquint. Quan tens una dictadura davant, penses en altres coses per sobre d’aquests temes. Quan estàs construint una democràcia, penses en altres qüestions. Un exemple del meu canvi és que jo he estat a una ambaixada i he representat a Espanya del 1980 al 1986, i no tenia cap problema en defensar a Espanya a nivell internacional, em sentia comodíssim. Però, ara no m’agradaria fer-ho.
- Diferenciaríeu mallorquinisme de catalanisme, o tenen molts punts de trobada?
No et contestaré una cosa tan vulgar com dir que culturalment som lo mateix. No som lo mateix, però això no vol dir que siguem diferents. Ens movem dins una mateixa òrbita, o millor dit, ens hauríem de moure dins una mateixa òrbita. Les diferències es concreten per la voluntat de la gent. Hem de tenir capacitat per a decidir quines relacions hi ha entre nosaltres. Tenim un mateix àmbit cultural i això ens uneix.
- Quin és per a vostè el concepte polític dels Països Catalans? I el cultural i lingüístic?
Els Països Catalans són els territoris de parla catalana, i a més tenen una tradició històrica. El català ve d’aquesta tradició històrica. Estan marcats per un element que els diferencia: el Mediterrani. I les condiciona la proximitat amb Europa. Són tots elements que condicionen la manera de pensar de la gent que es sent dels Països Catalans. És una conjuntura cultural, geogràfica i política. Unitat política no n’hi ha, evidentment, però sí hi ha relacions polítiques, que actualment són de poca intensitat. N’hi pot haver més en un futur, clar. La gent és la que determina si hi haurà relacions polítiques en un futur.
- I té futur?
Podria tenir futur si la gent pogués decidir amb tota llibertat sobre tots els temes que facin falta. L’opció dels Països Catalans com a concepte polític és minoritària avui en dia, evidentment, però no té perquè ser-ho sempre, i les relacions podrien ser més àmplies sense tenir una unitat política diferenciada de la resta.
- Es podria arribar algun dia a un nivell semblant a Catalunya en quant a la qüestió nacional?
En aquests moments és difícil pensar que hi podria haver moviments semblants, perquè no tenim una societat tan cohesionada en aquest sentit (tot i que la cohesió social no és el que defineix avui en dia a Catalunya, amb tots els conflictes que tenen). La població ha augmentat moltíssim amb gent que ha vingut de totes parts del món, i això es tradueix en votants. És difícil pensar, doncs, que els nouvinguts votaran una opció independentista. Impossible no és, però tampoc imaginable avui en dia.
- Creieu que s’està seguint el camí correcte en el projecte sobiranista d’esquerres?
Crec que quan et dic que de vegades és massa poruga no em refereixo a que ho sigui en els plantejaments de nacionalisme. Es pressuposa que els té clars. Però sí és poruga en els temes socials. Se li nota una falta de tradició d’esquerra i de defensa de classe. Li manquen posicionaments de classe. És el que parlàvem abans: són un grup massa tancat.
- Veieu en alguna força política estatal un possible aliat que pugui entendre les aspiracions del mallorquinisme polític?
A Vox el descartem, el PP ha demostrat que no l’interessa res d’això, i ens queda Podem i el PSOE. El PSOE és un partit molt jacobí i molt de Madrid. Són el que diuen en anglès establishment. Tal vegada les confluències de Podem ho entenen més, però no els hem de demanar massa tampoc.
- Quins han estat el moment més àlgid i el moment més negre pel mallorquinisme polític en els darrers quaranta anys?
El moment més àlgid és l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia. T’agradarà més o menys, però almenys en tenim. A la II República no vam ser capaços de tenir-ne. El punt més negre el tenim cada dia: la situació del finançament, dels ports, dels aeroports, no poder decidir si no volem toros… No hem de parlar d’un punt negre, sinó d’un sombrejat gris permanent que hauríem d’anar aclarint.